ANFF MMXI vobis precamur!

La roda ja ha completat una volta més i avui celebrarem de nou el final d´un any que per als qui formem la tripulació d´aquest vaixell ha estat molt especial. No l´oblidarem, d´això n´estem ben segurs. Els mariners de l´Odisseu -mai abans havíem batejat la nostra nau- us volem desitjar un ANNUM NOVUM FAUSTUM FELICEM amb una presentació que ve a significar la suma d´esforços i d´il·lusions que fan possible un projecte com aquest. Que cadascú pensi un desig i el faci arribar als déus que tot ho governen... qui sap! Que sigueu feliços.

ANFF VOBIS PRECAMUR

Jacqueline de Romilly, in memòriam

Avui fa deu dies va morir a París una de les grans dames de les lletres europees, Jacqueline de Romilly. És una pèrdua irreparable -com totes, és clar- però per a tots els qui sentim la vocació d´educar com a part irrenunciable de la nostra vida saber que s´ha apagat una de les veus més lúcides i humanistes del pensament actual afegeix un plus de tristor. Fa dies que volia escriure aquesta entrada perquè la lectura d´un dels seus llibres, El tresor dels sabers oblidats (jo el vaig llegir en castellà publicat per Península l´any 1999), em va marcar com a professor i, sobretot, em va ajudar a entendre definitivament que educar és una responsabilitat i un servei a la societat de dimensions transcendentals. Vaig aprendre, entre moltes altres coses, que ensenyar allò que sabia no havia de ser mai sinònim de demostrar als meus alumnes la quantitat de coneixements que jo havia acumulat durant la meva formació acadèmica sinó que, contràriament, m´havia de servir per ajudar-los a créixer com a persones. Sempre agrairé aquest punt d´inflexió. Em quedo amb aquestes paraules de la gran hel·lenista francesa: "El coneixement deixa sempre una empremta, una marca; i fins i tot sense tornar a la consciència, constitueix un punt d´orientació i una referència que ens ajuden a pensar i a viure". Dissabte vaig llegir a la secció d´obituaris de EL PAÍS les belles paraules que li ha dedicat el mestre García Gual i, com diu en l´epígraf del seu sentit homenatge, jo també comparteixo el títol d´autèntica humanista que tan merescudament li atorga. STTL, Jacqueline de Romilly.

Cenabis bene

[Foto d´arxiu: Carme Ausejo]

Fixeu-vos en el nom d´aquest restaurant de l´Eixample de Barcelona. El seu origen és ben curiós i molt adient per a l´establiment que veieu. "Si dineu o sopeu aquí, no en sortireu decebuts", vénen a dir els propietaris del local. Quina història té aquest mot?

El poeta romà Catul convida el seu amic Fabul a sopar a casa seva en un divertit poema ple d´enginy, ironia i bon humor, allò que els romans en deien italum acetum, amb una condició: que porti ell el sopar, amb viandes bones i generoses. En fi, la picaresca del jo convido, tu pagues. A canvi, el poeta de Verona li reserva una sorpresa. Qui ens el pot traduir? Què us ha semblat? A mi, que és una bona manera de preparar la visita a la Boqueria on ens esperen uns tallers de cuina grega i romana que ja comencen a desprendre uns aromes ben especials.

Cenabis bene, mi Fabulle, apud me
paucis, si tibi di fauent, diebus,
si tecum attuleris bonam atque magnam
cenam, non sine candida puella
et uino et sale et omnibus cachinnis.
Haec si, inquam, attuleris, uenuste noster,
cenabis bene: nam tui Catulli
plenus sacculus est aranearum.
sed contra accipies meros amores
seu quid suauius elegantiusue est:
nam unguentum dabo, quod meae puellae
donarunt Veneres Cupidinesque;
quod tu cum olfacies, deos rogabis,
totum ut te faciant, Fabulle, nasum!

Catullus, XIII

Atenas en llamas, de Luis Eduardo Aute

Fa cosa d´un mes Luis Eduardo Aute publicava el seu nou treball que porta per títol Intemperie, un recull d´11 cançons inèdites i un poema escrit i compost per ell. Com sentireu en el vídeo de la breu entrevista que acompanya l´entrada, Aute reflexiona sobre els temps de canvi que ens toca viure, impregnats d´un profund sentiment que barreja el desemparament i la confusió. D´aquí el nom genèric de l´àlbum. Una de les cançons està dedicada a la capital de Grècia, bressol de la nostra civilització occidental darrerament sacsejada per una crisi que vol ser el reflex d´un estat d´ànim compartit per molts. Aute ho atribueix a la pèrdua de referents. Llegiu la bellíssima lletra i escolteu aquesta magnífica cançó que barreja l´Atenes del passat i les cendres de la seva mitologia amb la ciutat moderna que lluita per tornar a tenir veu pròpia. Quins referents clàssics i moderns descobriu? Què opineu de la denúncia social que traspuen les paraules del cantautor i poeta Luís Eduardo Aute?

Caía una noche de Mayo
sobre el Lykavittos,
cenábamos en tu terraza
con todos los Mitos...

Y arriba, la voz de Vasilis
desde la azotea,
hablaba, tras largos ronquidos,
con Zeus y Atenea.

Y abajo, saciando con ouzo
la sed de Dionisos,
llorábamos por las elipsis
de la Historia en los frisos

con lágrimas de ira callada
frente a la impostura
de quienes hicieron del robo
su genio y figura...

Y Atenas en llamas, y Atenas en llamas...
contra un Occidente narciso e insolente,
rompiéndose a trizas...
Atenas ardiente
a veces sueña que va a renacer
de sus cenizas.

Y, hablando, nos dio como un rapto
por la antigua Europa
que ya no va a lomos del Toro
sino de la tropa

que marcha pisando las ruinas
de la inteligencia
del mármol que está a la intemperie
de la decadencia.

Y en sueños, al cielo nos fuimos
como Prometeo
en busca del Fuego Sagrado
del Caos y el cabreo...

Y así, una Pequeña Columna
de locos y artistas
se alzaron con fuego en tu Barrio
de los Anarquistas.

La mitologia, en clau eròtica

Déus, deesses i heroïnes de la mitologia clàssica protagonitzen la nova edició del calendari Pirelli per al 2011 amb 36 imatges que porten el segell personal del dissenyador Karl Lagerfeld. Mythology és el nom d´aquest calendari de culte que no està a la venda i que la firma de pneumàtics va començar a editar fa més de 40 anys com a regal per als seus clients. Les fotografies, en blanc i negre, representen 24 personatges divins, heroics i mitològics que serveixen per recrear l´univers de la mitologia grecoromana, font inesgotable per a l´art de tots els temps. Aquesta nova edició compta amb 21 protagonistes: 15 models femenines, 5 masculins i l´actriu Julianne Moore, retratada per Lagerfeld com la deessa Hera, esposa de Zeus.

Quines altres divinitats reconeixeu? Què ens en podeu dir? Què opineu d´iniciatives com aquesta?

Prometeu, Julian Assange i Wikileaks

No em puc estar de reproduir hic et nunc la brillant columna publicada avui a la contraportada del diari EL PAÍS que setmanalment ens regala l´escriptor valencià Manuel Vicent i que sovint recorre al món clàssic per il·lustrar les seves opinions. I dic brillant perquè em sembla una reinterpretació magistral del mite de Prometeu encarnat en la persona del creador de Wikileaks, Julian Assange.

Cada día hay más distancia entre los que saben mucho y los que saben poco, entre los que lo pueden todo y los que no pueden nada. Cada día son más los que obedecen ciegamente a unos pocos y es más profundo el vacío entre esos seres innombrables que ostentan el poder sin límite sobre nuestras vidas y la sociedad invertebrada que se mueve abajo como un ganado lanar. No obstante, existen unas reglas precisas para que la gente obedezca sin rebelarse, creyéndose libre. Ante todo hay que tener al público contento y culpabilizado, sin darle tiempo a pensar. En cualquier caso, será necesario agitarlo con un látigo para que baile y se divierta ante una hipotética catástrofe que se avecina. Se le azotará alegremente con espectáculos de masas, con la basura de la televisión, con un sexo imposible al alcance de la mano, con ídolos del deporte, que sobre los vertederos industriales de las ciudades erigirán unos cuerpos desnudos en las vallas publicitarias como productos deseados, pero en medio del sonido que desprende una fiesta semejante se deberá oír una voz potente que anuncie medidas dolorosas, necesarias e inevitables para salir de la crisis sin que se nos permita dejar de bailar. La voz repetirá una y otra vez que todo ha sucedido por nuestra culpa. Queríamos tener dos casas, un coche de gran cilindrada, ir de vacaciones de verano a Cancún o a esquiar a los Alpes, y no cesamos de consumir sin freno, de exigir trabajar menos y cobrar más. Protegidos por el vocabulario críptico de la alta tecnología, por el jeroglífico indescifrable de las leyes religiosas del mercado, el sistema hará que te sientas un menor de edad, ignorante y cómodo en medio de la mediocridad general, te hará correr agónicamente hacia el pesebre repleto de alfalfa y cuando te tenga del todo en sus manos te enseñará a balar. Pero recientemente ha surgido un nuevo Prometeo que ha vuelto a robar el fuego del Olimpo. El héroe mitológico se ha encarnado en Julian Assange, el creador de Wikileaks, al que han encadenado para dejarlo a merced de las alimañas. Ha sido el primero, pero pronto tendrá una legión de seguidores dispuestos a apropiarse de la alta tecnología informática, como del fuego sagrado, y entonces serán los corderos los que desafíen y suplanten a los dioses.

Qui és Prometeu? Com va desafiar els déus, en especial Zeus? Com se´l va castigar? Per què Manuel Vicent anomena Julian Assange "un nou Prometeu"? Què és Wikileaks? Què opineu de tot plegat?

Un mar de llatinismes (I): Expressions d’àmbit general amb sentit adverbial temporal

Encetem avui al nostre Vaixell la publicació setmanal dels treballs en Scribd i en imatges que han fet i exposat els alumnes de 2n de Batxillerat durant aquest trimestre sobre els diferents apartats de llatinismes prescrits per a les PAU. Comencem amb la presentació de l´Helena i en Carlos. En els vostres comentaris haureu d´explicar breument el significat dels llatinismes i, sobretot, allò que us suggereixen les imatges que ells han triat per il·lustrar-los. Intelligenti pauca!

Helena i Carlos

View more presentations from Vedruna-Gràcia.

Helena Vázquez i Carlos Cuenca

De γεωργός a Jordi

El mot antropònim, nom que designa les persones, està format per dos radicals grecs: ἄνθρωπος ("ésser humà, persona") i ὄνομα ("nom"). D´antropònims n´hi ha per donar i vendre i la majoria dels que fem servir han estat heretats dels diferents pobles que han passat per terres catalanes, però també n´hi ha d´altres que provenen de llocs ben diferents. La seva riquesa és la de la multiculturalitat i el plurilingüisme. A El Vaixell volem contribuir a la seva difusió amb un mapa de Google que hem intitulat Antropònims d´arreu del món. Us animeu a completar-lo?

Mostra Antropònims d´arreu del món en un mapa més gran

SATURN, de Joan Margarit

Saturn, Giambattista Tiepolo

Vas estripar els meus llibres de poemes
i els vas llançar al carrer per la finestra.
Els fulls semblaven papallones rares
que anaven planejant damunt la gent.
No sé si ara podríem explicar-nos,
dos homes vells, cansats i decebuts.
Segurament que no. Deixem-ho així.
Volies devorar-me. Jo, matar-te.
Jo, el fill que vas tenir durant la guerra.

Aquests són uns versos autobiogràfics i dolorosos per al poeta Joan Margarit. Parla de la difícil relació amb el seu pare a través d´un episodi que recordo haver-li llegit en alguna entrevista. És prou explícit, jutjeu-ho vosaltres mateixos. Per fer-ho recorre a la mitologia com a font d´inspiració, concretament a la coneguda història de Saturn i el seu fill. Què ens explica aquest bell mite? Per a què li serveix al poeta? Quins sentiments li desperten? Què en penseu d´una relació entre pares i fills com la que ens explica Joan Margarit? Algú recrearia un diàleg entre Saturn i Júpiter argumentant els motius que van empènyer el segon a destronar el seu pare?

La funció educativa dels mites: una experiència d´aula

Fotografia: Esther Soria

En aquesta entrada us parlaré d´una experiència didàctica relacionada amb el meu Treball de Recerca, que porta per títol Influència de la mitologia en l’educació i que vaig tenir el plaer de presentar i treballar in situ amb els alumnes de 2n de Primària de l´Escola farà cosa d´un mes (vull agrair hic et nunc a la Cristina Fosch, tutora del grup, totes les facilitats i atencions que em va dispensar).

La riquesa dels mites clàssics, tan lligats a la nostra tradició cultural, tant oral com escrita, em va semblar un punt de partida molt interessant per demostrar que aquests, com a reflex del pensament clàssic, continuen essent una eina educativa vàlida per a la transmissió de valors morals. Els antics grecs i romans utilitzaven els mites per tal d’explicar i interpretar el món que els envoltava i la condició humana, i a partir d´aquestes històries de déus i herois podien identificar-se amb els seus fets, tant bons com dolents, i aprendre d´ells. Malauradament, aquesta funció educativa s´ha anat perdent en l´àmbit escolar. Jo penso que no hauria de ser així, ja que les lliçons dels mites es poden aplicar a la vida quotidiana d’avui en dia encara que hagin passat molts segles. Cada mite ens aporta noves idees, reflexions i pensaments a través dels quals aprenem a ser millors persones.

Partint d’aquesta idea, vaig pensar que la millor manera de demostrar la validesa del pensament mític en el món de l’educació, al qual em vull dedicar professionalment, era treballant directament amb nens i nenes que estan en una bona edat d’aprenentatge. L´objectiu era poder transmetre un valor (o contravalor) determinat amb cadascun dels quatre mites triats per a l´activitat: Faetont i el carro del Sol, el Minotaure, el rei Mides i Narcís.

Amb la història de Faetont vam treballar la importància d´escoltar els consells de les persones grans. Els nens, a més, van poder aprendre que actuar impulsivament sovint porta problemes i que cal pensar abans d´actuar. És important fer cas del què ens diuen les persones que ens estimen.
Amb el mite del Minotaure vam poder treballar les pors. En aquesta edat, els nens comencen a superar petites pors com, per exemple, el fet de dormir sols o la foscor. A partir de l’heroi Teseu entrant al laberint de Creta, els nens van aprendre que la millor manera de vèncer-les és enfrontar-se a allò que temen.
Amb la llegenda del rei Mides vam treballar l’avarícia. Van poder reflexionar sobre el fet que tenir molts diners no és garantia de ser feliç ja que si aquesta avarícia és portada a l’extrem ens podem quedar sols i sense amics. Van parlar sobre el valor de la generositat, adonar-se dels seus actes egoïstes i com podien millorar la seva relació amb els altres compartint el que tenen.
Per últim, amb el mite de Narcís vam poder treballar la supèrbia. Van adonar-se que creure’s millors que els altres i tancar-se en un mateix no porta enlloc i que és molt important valorar la gent que tenen al voltant i que els estima.

Vaig temporitzar l´activitat a l´aula en dues sessions: en la primera els explicava el mite de manera oral i a continuació fèiem una comprensió de la història –també oral- per veure què havien entès. En la segona els vaig lliurar unes fitxes amb activitats diverses on també havien d´explicar, per exemple, les seves impressions en funció del mite que havíem treballat, com actuaven i, així, parlaven sobre la seva manera de fer.
Que aquesta activitat fos per a la majoria de nens, que tenen entre 6 i 7 anys, una nova experiència i que hi posessin tanta atenció i ganes de participar em va fer sentir especialment bé. També van ser molt sincers, la qual cosa em va permetre anar observant quines eren les seves actituds i reaccions -sovint espontànies- respecte a les històries explicades i com, tibant del fil dels mites, reconeixien els seus errors i encerts i reflexionaven sobre els valors i contravalors abans esmentats.

El cert és que tot plegat va ser per a mi una experiència molt gratificant que em va reforçar la il·lusió i el convenciment de dedicar-me al món de l´educació. M´encantaria repetir-la algun dia davant dels meus alumnes. Veure les cares dels nens abans d’explicar-los un mite, el silenci durant el seu relat i escoltar i llegir les seves opinions va ser fantàstic.

Esther Soria Garcia
2n Batxillerat

Para esto están los clásicos

En anteriors entrades d'aquest vaixell hem comentat la necessitat de mantenir una certa bel·ligerància respecte a la defensa d'allò que forma part important de les nostres vides: el llegat dels clàssics, la seva vigència, el seu mestratge en els temps difícils que ens toca de viure. He de reconèixer que per tarannà personal em costa força entrar en aquesta mena de dinàmiques. Penso, i potser estic equivocat, que si de veritat volem aconseguir viure el nostre "classicisme" d'una manera harmònica i natural, cal que abandonem aquest neguit d'haver-nos de justificar sempre, de defensar-nos, en definitiva, d'una atacs que no sempre vénen de manera concreta. Viure allò que és important per a nosaltres i no mirar enrera, en definitiva, pot ser la millor manera de ser feliços per nosaltres mateixos, sense haver d'esperar res més. De tant en tant, però, hi ha textos i/o persones que donen testimoniatge de la seva opció i, certament, això ens fa feliços. Aquests darrers dies hem pogut assistir, emocionats, a part d'aquest reconeixement. Us vull aportar en aquest sentit, i perquè no es pugui dir que sóc dogmàtic, uns versos del poeta Luis Alberto de Cuenca. Pertanyen al seu darrer llibre, El reino blanco, i fan així:

Para esto están los clásicos:
para aceptar la casa sin ventanas
en que vivimos, por inhabitable
que nos parezca, y para descubrirnos
qué pasa en nuestra alma, qué se cuece
en nuestro desolado corazón.

Els versos són el final d'un poema que porta el significatiu títol de Cuanto sé de mí. Segur que Calderón de la Barca i José Hierro, allà on siguin, estan contents de compartir aquestes paraules amb l'autor madrileny, perquè el cor s'aixampla en sentir això, i aquesta catarsi ens ajuda a caminar. Benvinguda sigui, doncs, i seguim navegant sense por, que la ruta és segura i no anem errats!

Carles Cervelló

El grec i la Pedra Rosetta

El meu interès per la cultura egípcia ve de lluny. És un món ple de misteris que sempre ha estat relacionat amb descobriments científics que han donat la volta al món i que han servit per comprendre un graó més aquesta civilització que va fascinar i influir per igual el nostre estimat món grec. Avui us parlaré d´un d´aquests descobriments: el de la Pedra de Rosetta.

La Pedra Rosetta és una pedra de granit fosc –granodiorita- on hi ha gravat en dues llengües diferents (egipci i grec), però en tres escriptures també diferents (jeroglífica hieràtica o sagrada –pròpia dels sacerdots-, demòtica egípcia –utilitzada pel poble i d´ús diari-, i grega –l´idioma dels governants-) un decret de Ptolomeu V del 196 aC. Va ser la llengua grega la clau per desxifrar els jeroglifics egipcis. La pedra va ser descoberta durant l'expedició de Napoleó Bonaparte a Egipte el 1799.
El 1822, l´orientalista francès Jean François Champollion va descobrir la manera de llegir els jeroglífics egipcis mitjançant l'estudi comparatiu del contingut de la pedra de Rosetta.
Ja ho tinc! (Je tiens l´affair!) serien les primeres paraules de Champollion al seu germà, abans de comunicar-li que era capaç de desxifrar l'escriptura sagrada de l' Antic Egipte. Com ho va fer? En primer lloc va comparar el nombre de caràcters egipcis (1419) amb el de paraules gregues (486). Amb això va deduir que els jeroglífics no podien representar paraules, sinó fragments de paraules que, segons es pensava, havien de designar noms de personatges regnants i que, per tant, feien referència a noms propis que tant en grec com en jeroglífic s'haurien de pronunciar de la mateixa manera. Si el text grec parlava d'una lloança al rei Ptolmis (Ptolomeu), descendent del general d' Alexandre Magne, no costaria gaire localitzar els corresponents cartutxos (conjunt tancat de símbols o pictogrames en escriptura jeroglifica) que feien referència al mateix text.
El seu mètode comparatiu el podem il·lustrar amb el següent exemple: les lletres que Champollion coneixia eren les següents,

1 2 3 4 5 6 7 8 9
A L ? S E ? T R ?

Així, va deduir que aquest nom era el d' ALKSENTRS (ALEXANDRE), i va afegir tres símbols nous al seu diccionari. Mitjançant aquest procediment, en poques setmanes, estudiant nombrosos cartutxos disponibles no traduïts encara, va arribar a definir al voltant de 100 signes jeroglífics.
Un cop traduïda, la pedra mai va arribar al seu destí, França, després de la victòria dels anglesos sobre els francesos a Egipte. La seva destinació definitiva va ser el Museu Britànic de Londres, on hem de viatjar si la volem contemplar in situ.

Aquí us deixo amb aquest vídeo de la BBC sobre un dels descobriments més importants relacionats amb el desxiframent de llengües antigues. En coneixeu algun altre? Què opineu sobre l´Antic Egipte?

Meritxell Masana
1r Batxillerat

Una mènade a True Blood

Tripulants, us he de donar una notícia: els vampirs estan de moda i, com no podia ser d’altra manera, ara també conviuen amb el món clàssic.
Coneixeu una sèrie que porta per títol True Blood? Potser no, encara que pel que sembla la seva audiència creix dia a dia. És un producte televisiu de terror-postmodern que té com a trama principal la cada cop més convencional història d’una noia que s’enamora d’un vampir, la seva relació i el fet que les aparences sovint ens enganyen. En aquesta sèrie s´explica que els vampirs ja no s’amaguen dels humans perquè després de molts segles s’han cansat de ser tant sols un mite i han decidit “sortir a la llum” (perdó per la ironia!). Durant la segona temporada un dels personatges principals és una dona anomenada Maryann Forrester. Al principi sembla una dona extravagant amb una profunda passió pel món clàssic, però a mesura que avança la sèrie t’adones que és una autèntica rara avis. Ha arribat al poble cercant un noi que, segons ella, és el regal ideal per oferir al seu déu com a sacrifici per estar així junts per sempre. Per aconseguir posseir aquesta persona hipnotitza tot el poble i fa que regni el caos, amb totes les lletres i en majúscula, celebrant festes on el sexe i la violència en són l´essència. Finalment, resulta ser una criatura de la mitologia grega i inicia un ritual místic per invocar el seu déu... Quin déu? ho endevineu? Dionís, és clar. Durant aquest ritual fa créixer un arbre ple d’ ofrenes consagrades a ell: carn fresca que representa la vida, un ou d’estruç que simbolitza la fertilitat, flors com a al·legoria de la natura, i altres... Tot això ho va oferint mentre entona un càntic de crida (tipus ditirambe) en el qual recita alguns noms amb què es coneix aquest déu: Lo Lo Bromios, Lo Lo Dendrites, Eleutherios, Enorches o Bacchus.

Com ja he dit, Maryann forma part de l´imaginari relacionat amb unes criatures femenines de la mitologia grega profundament vinculades a Dionís. Sabeu com es diuen? com se les representa? quines històries s´expliquen d´elles? quina relació tenien amb Bacus? quina és la naturalesa d´aquest déu (naixement, atributs i identitat)? quin és l´argument de la tragèdia d´Eurípides Les Bacants, ara que començarem a llegir la seva Medea a classe?

Geanna Marín
2n Batxillerat

VI Fòrum Auriga: El Vaixell es presenta davant la gens classica

Fotografia: Sebastià Giralt [Flickr]

Divendres ja us vaig comentar -i alguns m´ho vau recordar- que aquest cap de setmana s´ha celebrat el VI Fòrum Auriga a Baetulo, Capital de la Cultura Catalana del 2010. Enguany El vaixell d´Odisseu va ser convidat per Montserrat Tudela, alma mater d´aquesta trobada que organitza la revista Auriga, a participar juntament amb altres companys de professió que han presentat les seves comunicacions, projectes i experiències educatives en un marc incomparable: l´acabat de reformar Museu de Badalona. Ahir vaig tenir el plaer de presentar davant la gens classica el nostre projecte i de parlar durant uns minuts de la feina que hem fet al llarg d´aquests darrers tretze mesos. Vaig tenir la sort també de conéixer personalment en Luís Inclán, de Chiron, en Juanvi Santa Isabel, l´Hermes més estimat, en Ricard Llop, de l´Escola Joan Pelegrí de Barcelona i guanyador del Premi Didascàlia 2010 amb el seu grup de recreació, reconstrucció i divulgació històrica Barcino Oriens, i altres companys amb qui havia compartit materials i reflexions a través de la xarxa però amb qui finalment vam poder-nos posar rostre. Ja era hora! Vaig retrobar-me amb l´omnipresent Margalida, la Teresa Devesa d´Aracne i en Sebastià Giralt, artífex del portal de l´xtec Labyrinthus que tant us ajuda a preparar materials i activitats. Va ser una jornada molt agradable que avui hem continuat amb la visita guiada a les restes museïsades més emblemàtiques de Bètulo: l´espai del Conducte d´aigües, la Casa dels Dofins, el jardí de Quint Licini i les Termes (amb la connexió del Decumanus). L´any vinent el Fòrum es trasllada a Andorra, concretament a Escaldes-Engordany, propera seu cultural de Catalunya. Enhorabona i gràcies a tots per aquestes dues jornades tan especials!

PS: per certs problemes tècnics els assistents no van poder gaudir de l´anunci promocional del Vaixell i vaig prometre que l´enllaçaria en aquest apunt. Aquí el teniu! De fotografies no en vaig poder fer i la que publico de l´acte és d´en Sebastià amb el seu permís. La Margalida m´ha promès que d´aquí a uns dies em farà arribar una gravació en vídeo.

Fotografia: Jordi Rincón

Un passeig per la Grècia clàssica

Ja fa uns quants dies que els tripulants de 1r vau començar a treballar col·laborativament en aquest Google maps sobre la geografia de la Grècia antiga (si voleu participar en l´edició del mapa dels companys de El Fil i de l´Isaac Albéniz cliqueu aquí). Us heu organitzat en 3 grups de treball que han d´editar respectivament ciutats i regions, illes i accidents geogràfics diversos amb la seva icona distintiva. Finalment el mapa tindrà uns 80 topònims localitzats. Déu n´hi do! De moment la cosa pinta molt bé i un cop acabats els exàmens d´avaluació heu de continuar treballant i tenir enllestida la feina per a la setmana vinent en què avaluaré les competències treballades. Com que sé que us farà il·lusió veure publicat el mapa en construcció, aquí el teniu. Ja sabeu que heu de ser molt curosos amb l´ortografia. Felicitats per aquesta nova experiència digital!

Ver Un passeig per la Grècia clàssica en un mapa más grande

La cisterna subterrània d´Istanbul

Aquest estiu, a finals del mes d’agost, vaig anar a Istanbul. Vaig trobar un contrast important entre la seva cultura i la nostra, suposo que sobretot perquè quan jo hi vaig ser estaven en ple Ramadà. Era molt curiós veure com als vespres les famílies es reunien al voltant de les mesquites, paraven les seves estovalles al terra amb gran quantitat d’aliments i esperaven l’oració que ressonava per tota la ciutat a les vuit en punt. Aleshores, ritualment, començaven tots a menjar amb les mans. Hi havia gent de totes les edats i famílies senceres.

Vaig visitar molts llocs: mesquites, diferents barris de la ciutat, el Bòsfor, el palau de Topkapi, et cetera, però un dels racons que més em va cridar l´atenció l’últim dia d´estada a l´antiga Constantinoble va ser la cisterna que es troba a prop de la mesquita de Santa Sofia, construïda a l’època bizantina (l´any 532) i redescoberta no fa gaires anys per un equip d´arqueòlegs, oblidada en el subsòl. La Cisterna de la Basílica (Yerebatan Sarnici), com és també coneguda, té un total de 336 columnes i s’hi respira una tranquil·litat absoluta. És un lloc encisador on hi predominen i conviuen l’aigua, peixos de diferents tamanys, colors i formes i la foscor. I un silenci només trencat per l’admiració que desperta en els seus visitants. La por dels governants a patir un setge que deixés sense aigua la població de la ciutat, uns 50.000 habitants quan fou construïda, va fer que aquests ordenessin dissenyar tota una xarxa de cisternes, gairebé 100, amb una capacitat total d´1.000.000 de metres cúbics d´aigua.

Les columnes, que formen un espès bosc subterrani, són d’estils diferents però hi predominen les corínties bizantines i les gregues d’estil dòric. Tot i això, al tram final de la Cisterna, a la part est, hi ha dues columnes ben curioses ja que a la seva base hi ha representats dos grans caps de Medusa, l´un del dret i l’altre de costat. No se sap del cert d’on provenen, però és com si haguessin estat cisellades allà per atzar. Vaig intentar esbrinar-ho fent algunes preguntes i pel que sembla hi ha a Èfes un temple dedicat a Medusa i, a la part frontal, hi falten dos caps de la pròpia Gorgona. També hi ha qui diu que és pura casualitat o que és part d´un altar dedicat a les nimfes d´aigua o, fins i tot, existeix la hipòtesi que haguessin viatjat, juntament amb altres columnes de diferents temples de l´Àsia Menor, a Istambul per construir-hi la Cisterna.

Què en sabeu de Medusa? Quin heroi la va vèncer? Quins poders tenia? Quin ús en feien de l´aigua els antics romans? Quines construccions, domèstiques i publiques, van inventar per resoldre els problemas hidrològics?

Si mai passeu per Istanbul, la ciutat fundada per l´emperador Constantí el Gran, no dubteu en descubrir les meravelles que amaga el ventre d´aquesta preciosa ciutat.

Clàudia Hurtado

1r Batxillerat

Tres mites, tres audiovisuals

Mireu quins tres muntatges audiovisuals han elaborat els alumnes de Cultura Clàssica de 3r d´ESO de l´escola Vedruna-Àngels de Barcelona sobre els mites de Pandora, Dèdal l´inventor i Perseu i la gorgona Medusa. Quin treball més ben fet! A mi particularment em fa molta il·lusió publicar aquesta entrada per dos motius. El primer perquè demostra que les noves generacions pujen fortes i engrescades amb el món clàssic i el segon perquè la seva professora és la Maria Gajas, amb qui vaig tenir el privilegi de compartir moltes classes de llatí i grec al batxillerat ja fa uns quants anyets. Plurimas gratias Mariae discipulisque Vedrunae-Angelorum Scholae agimus et... feliciter!

La caixa de Pandora from mesqueunaclasse on Vimeo.

Dèdal, l'inventor from mesqueunaclasse on Vimeo.

Perseu i la gorgona Medusa from mesqueunaclasse on Vimeo.

El manga japonès i els seus referents clàssics

Hetalia: Axis Powers (ヘタリア, Potències de l´Eix) és un manga que ha estat adaptat a una sèrie d´anime per Hidekazu Himaruya per a la televisió japonesa. La sèrie presenta una reinterpretació de fets històrics i polítics relacionats amb la segona guerra mundial, en la qual alguns països son representats per personatges que a través de les seves relacions personals i amoroses analitzen en clau de ficció les interaccions històriques, polítiques i militars que hi va haver durant aquest conflicte bèl·lic entre alguns dels països que hi van participar (les guerres, al cap i a la fi, són fruit de les relacions humanes, oi?). La comèdia i la ironia apareixen sovint barrejades en la trama argumental per expressar la situació d'aquests països que hi són representats. En molts dels breus capítols de la sèrie trobem referències al món clàssic i a la mitologia quan els personatges que intervenen són Grècia o Itàlia.

Per il·lustrar el que acabeu de llegir visioneu aquest fragment del segon capítol on es poden veure i escoltar algunes referències a la Grècia clàssica. El representant de Grècia, el noi de cabell marró, li explica al de Japó, el de cabell bru, algunes particularitats de la tradició mitològica amb les ruïnes d´un important santuari com a paisatge de fons.

Com anomena el representant de Japó al de Grècia? Per què? A quin déu olímpic es fa referència? Quin va ser el temple més important que se li va dedicar? I l´estàtua? Qui era la seva esposa? Coneixeu el nom d´alguna de les amants d´aquest déu? Com s´ho prenia la deessa? Què en penseu de la frase pel que sembla, els déus grecs són més humans que els humans. I això m´agrada? Hi esteu d´acord? Per què?

Com podeu veure, fins i tot cultures tan diferents a la nostra recullen la tradició clàssica com a font d´inspiració!

Laia Ruiz
4t ESO

STTL

"L´epitafi era prou eloqüent: Va viure sense por. Va ser lliure. La tomba estava situada a pocs metres de la sortida de l´antiga necròpolis i la Júlia Clàudia va haver de fer un esforç per reprimir una última llàgrima. Ella hagués preferit gravar-hi les tradicionals D·M·S. o l´H·S·E, o la que més li agradava, S·T·T·L., tot esperant que cap infortuni no caigués sobre la casa familiar. Però en Licini era rebel, no creia en cap avantpassat ni déu totpoderós. Certament, havia viscut segons les seves pròpies lleis.
Edamus, bibamus, gaudeamus: post mortem nulla uoluptas, era un dels seus pensaments preferits. O també aquell que deia Omnia mors poscit. Lex est, non poena, perire. Després de la incineració, les restes del seu difunt marit, disposat ja a pagar el preu estipulat al barquer, descansarien per sempre sota l´ombra del xiprer, al columbari familiar on la làpida lluïa encara amb els últims rajos de sol. La pompa fúnebre havia estat multitudinària i molt emotiva. Es notava que en Licini deixava molts amics i que, com deia el vell aforisme, vita mortuorum in memoria est posita uiuorum."Avui celebrem la festa de Tots Sants, 1 de Novembre, el dia dels Difunts. Enllaceu amb aquests articles de El Fil de les Clàssiques (I i II) i de El vaixell d´Odisseu, llegiu-los atentament (comentaris inclosos) i glosseu les paraules, expressions i cites que apareixen al text introductori relacionat amb la mort d´en Licini. Per acabar, expliqueu quin significat tenen les imatges de la següent presentació.

Racons clàssics de Barcelona: el primer Google Maps d'El Vaixell d´Odisseu

Tripulants de El Vaixell, ja tenim el primer Google Maps de la nostra singladura! En motiu de la presentació de la nova secció Racons clàssics de Barcelona amb l´entrada Quod spatium est? he pensat que ja era hora d´encetar aquesta aplicació que encara estava per estrenar. A partir d´ara treballarem també en aquesta direcció i espero que col·laborant entre tots arribem a fer-ne molts més. És una eina molt agraïda que també ens permetrà participar en el disseny de mapes d´altres centres educatius que ja tenen una tradició ben consolidada. Durant la setmana anirem desvetllant els seus secrets i vosaltres haureu d´anar construint aquest primer Google Maps que de ben segur us animarà a crear-ne de nous. Aquí el tenim!

Mostra Racons clàssics de Barcelona en un mapa més gran

Racons clàssics de Barcelona (II): BARCINO!

Fotografia: [Arxiu de Sanja Rahim]

L' altre dia, passejant pel sempre sorprenent Barri Gòtic, amb mil i un racons per descobrir sovint desconeguts però d´una importància històrica extraordinària, vaig ensopegar amb unes lletres molt especials....BARCINO! Què me´n dieu?

1. Qui n´és l´autor? Quin missatge creieu que vol transmetre?
2. De quin material estan fetes?
3. On són? Al costat de quin edifici monumental es troben?
4. Què signifiquen?
5. Quin es el nom complet de la ciutat romana?
6. Per qui va ser fundada?
7. Quina es la funció de la doble columna que es veu al darrera de la imatge?
8. Quins eren els carrers principals de la ciutat romana?
9. I els edificis principals?
10. On estarien situats actualment?

Sanja Rahim
2n Batxillerat

Alter ego, vine a la festa!

Mireu quin cartell més oportú vaig trobar l´altre dia tot passejant pels carrers de Barcino. Alter Ego és una festa oberta a tothom que va inaugurar el passat 21 d’octubre la discoteca Bucaro Club de Barcelona. Hi podeu anar, si us ve de gust, tots els dijous i gaudir d´un espai dividit en dues sales destinades a diferents tipus de música: l´electrònica i el rock n’roll. Fixeu-vos en el nom, que pren com a referència un dels llatinismes que hem estudiat a classe: què vol dir alter ego? quina relació creieu que té amb una celebració com aquesta? li coneixeu altres significats? Penseu, penseu...

Anna Ruiz de la Fuente
2n Batxillerat

Referents clàssics a Els Simpson

A una reeixida sèrie televisiva d´animació, que de ben segur tots coneixeu, Els Simpson, hi podem trobar la presència de referències al món clàssic en alguns dels seus capítols. Sense anar més lluny, el nom d´un dels protagonistes absoluts de la sèrie, l´encantadorament estúpid pare de família, és Homer, l´homònim del poeta al qual li són atribuïdes dues obres tan importants com són la Ilíada i l´Odissea. Un segon membre d´aquesta singular família, la germana intel·lectual i reaccionària d´en Bart, la Lisa Simpson, també deixa caure de tant en tant frases i sentències relacionades amb el món grecoromà.
Un dels capítols més coneguts i clarament inspirats en el que us comentava abans és l´intitulat Històries del domini públic, que recrea, entre altres, l´odissea homèrica durant els vuit primers minuts protagonitzada pel nostre estimat heroi Homer Ulisses.
Un altre exemple el trobem a l´episodi de la sisena temporada que porta per títol El llimoner de Troia, basat en part en la llegenda que tots coneixem sobre la guerra entre grecs i troians. L´estratègia que utilitzen els habitants de Springfield per tal de recuperar el llimoner sagrat (i fundacional) de la seva ciutat, el qual ha estat robat pels malvats nens de la rival Shelbyville, és semblant a la de l´engany del cavall de fusta inspirat per la deessa Atena a Odisseu al final del mític conflicte. Altres referents clàssics els trobem al capítol titulat L´odissea de Homer i també al de L´última temptació de Homer, en el moment en què tot just arriba una nova treballadora a la central nuclear on ell treballa i aquest, només veure-la, se la imagina sorgint de les aigües de Citera tal i com la va pintar per a la posteritat l´artista del Renaixement Sandro Botticelli. Un referent més: en un dels capítols hi apareix un cotxe la marca del qual és Persèfone, com el de reina de l´Inframón raptada per Hades, déu dels inferns.

Hi ha algú que encara dubti que el món clàssic és tot un referent per a la Televisió, ja sigui en campanyes publicitàries, programes o sèries de reconegut prestigi com Els Simpson?

Què opineu vosaltres? Us agraden Els Simpson? Coneixeu alguna altra sèrie o programa que porti per títol algun nom relacionat amb el món clàssic? Qui ens pot explicar amb pèls i senyals els arguments de la Ilíada i l´Odissea? Hi veieu alguna relació entre el nom de la marca de l´automòbil i el de la divinitat infernal?

Esther Soria
2n Batxillerat

Odi et amo, quatre versions

Ahir vam llegir a classe un d´aquells poemes que indubtablement deixa empremta, el LXXXV del poeta romà Gai Valeri Catul, l´Odi et amo. Mentre l´escrivia a la pissarra (no digital) es va fer un silenci premonitori. Després la lectura, breu però intensa, de catorze paraules que expressen en un dístic rodó els sentiments contradictoris que pot experimentar un amant envers la persona estimada...

Odi et amo. quare id faciam, fortasse requiris.
nescio, sed fieri sentio et excrucior.

Odio i estimo. Com m'ho faig, potser em demanes.
No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo.

(J. Vergés i A. Seva. Fundació Bernat Metge)

Em sembla que us va agradar. Em sembla que sí, de debó. Poden haver passat més de dos mil anys des que el poeta de Verona deixés escrita aquesta manera de patir tan humana com irracional, però ahir, a classe, vaig tenir la sensació que la literatura és de les poques coses que ens queden que més ens humanitzen i ens salven del desordre. Saber que, de vegades, allò que ens destrueix també ens nodreix la vida no només és terapèutic sinó també necessari per comprendre´ns millor i ens serveix, de passada, per identificar-nos amb el dolor de l´altre. Pura empatia. Estimar i odiar, dues cares de la mateixa moneda personificada en la mateixa persona, aquella Lèsbia amb qui el poeta vol besar-se fins a morir o de qui vol apartar-se per despit.

I a vosaltres, què us ha despertat el descobriment d´aquest poema? Què us transmet? Què en penseu de la complexitat de les relacions amoroses? Com us imagineu Lèsbia? Compreneu Catul? Si un amic vostre us confessés sentir-se així, què li dirieu?

Us deixo amb aquestes quatre versions dels versos catul·lians perquè veieu que hoc carmen ha esdevingut tot un clàssic de la poesia lírica de tots els temps.

BACUS 2010: XXI Festa de la Verema i el Vi de Verdú

Verdú és el meu poble. Un municipi d´aproximadament 1.200 habitants, situat a la comarca de l´Urgell, al costat del riu Cercavins i a 5 km de la capital de la comarca, Tàrrega. És una vila amb una gran tradició ceramista, molt coneguda per la cerámica negra. Aquest és, probablement, el tret que el diferencia dels altres pobles; aquest i el fet que des de fa molt temps, i encara en l´actualitat, la major part de la població es dediqui a la pagesia i, en concret, al conreu de la vinya ha fet que aquest poble també estigui molt arrelat al món del vi.

El cap de setmana passat, 9 i 10 d´octubre, es va celebrar la XXI edició de la Festa de la Verema i del Vi de Verdú, altrament anomenada Bacus 2010. Des de fa ja uns quants anys, cada començament d´octubre, es fa una festa en honor als pagesos tot enaltint la figura del déu romà Bacus a partir de la iniciativa d'un grup de joves del poble, l'Associació Juvenil Bacus de Verdú. Enguany vam viure una edició diferent, molt tocada per la crisi, per la manca de diners i per la pluja. Tot i així, com cada any, ha estat una festa que fa bullir la sang de tots els verdunins. Amb en Guillem, en Bernat i en Pau vam poder gaudir de les activitats més rellevants de la Festa: la piada de raïms a la manera tradicional, el llançament de ceps, la cursa de portadores, la guerra de raïm o l´esmorzar del veremador. Finalitzat el pregó, es van atorgar els premis honorífics al piador i la piadora de l´any, que anualment són atorgats a un home i una dona que han fet quelcom important pel poble i la festa. Per acabar els actes en honor del déu del vi, se celebrà la gran piada, amb què es recorda el procés d´aixafar el raïm amb els peus, com feien antigament els nostres avantpassats.

Aquesta és una tradició molt vinculada a Catalunya des d´època romana perquè la seva empremta vitícola ha perdurat al llarg dels segles. Són dates de celebració i agraïment a la terra i al déu que apadrina la Festa. Mireu, si no, aquest apunt publicat a principis de setembre a El Fil.

Per què ara i per què Bacus? Coneixeu algun altre poble que celebri una festa semblant? Per què crieu que aquesta festa té un carácter marcadament clàssic? Com es deia l´homòleg grec de Bacus? Quins dominis tutelava?

Esperem que l´any vinent us animeu i per aquestes dates feu cap a Verdú. Us deixem amb el reportatge que RTVO va gravar de la Festa.

Cesc Giró
Guillem Fargas

1r Batxillerat

Quidam Gallorum...

Fa gairebé un any que el nostre estimat Astèrix va complir 50 primaveres. Fins i tot El Vaixell li va dedicar una entrevista molt peculiar amb les veus d´en Cesc (periodista), en Guillem (Obèlix) i en Martí (Astèrix), la recordeu? A tocar de l´efemèride volem conèixer alguns dels personatges més entranyables d´aquest còmic gal i per esbrinar qui és qui haureu de traduir aquest Calaméo en llatí. Perseveranter omnia consequitur!

Hèctor, un heroi modern

Rubens, La mort d´Hèctor

Totes les societats han tingut i establert els seus herois. La figura de l'heroi, doncs, sembla comportar una mena de necessitat de l'home per emmirallar-se en uns éssers excepcionals a qui admirar. Tanmateix, aquests personatges no han tingut ni les mateixes característiques ni el mateix tarannà segons cultures i èpoques. Un dels factors que potser marca més la distància entre els herois “antics” i els “moderns”, és a dir, els nostres, segons el meu modest entendre, és el de la precarietat d'aquests últims respecte dels primers. Vull dir que el nostre món està fabricant uns herois i uns mites amb data de caducitat, que només acontenten la necessitat de la què parlàvem abans de manera momentània però que, paradoxalment, la generació següent els substitueix per uns altres d'equivalents. I això que vivim, diuen, en el que s'anomena “societat de la informació”, és a dir, som membres d'un món que, com cap altre en qualsevol moment de la història de la Humanitat, pot recordar amb més facilitat perquè qualsevol té accès immediat a biografies, fets i personatges que han marcat les vides de molta gent. Però oblidem amb facilitat o, i aquest potser és el veritable motiu d'aquestes línies, hem perdut la capacitat, que sí tenien els nostres clàssics de reconèixer allò que veritablement cal preservar de l'oblit. Posaré un parell d'exemples.

Actualment i per sort, (parlo de la nostra realitat, en altres llocs del món la cosa seria diferent) no tenim herois militars. La música, el cinema o els esports substitueixen en el nostre imaginari col·lectiu soldats, generals i grans batalles. Bé, potser caldria afegir aquesta nova subespècie del tertulià televisiu de programes del cor, però no tinc ganes de frustrar-me. En el camp de l'esport, per centrar-me en un però podeu posar vosaltres els exemples que volgueu, la cosa està clara. De fet, Píndar ja ens ho advertia en les seves Olímpiques. Per exemple, la XIII, dedicada a l'atleta Xenofont de Corint (podríem posar-ne qualsevol altra). Després dels primers versos, dedicats a l'heroi, passa a fer un elogi de Corint i dels mites nascuts en aquest lloc. D'alguna manera és com si ens digués (perdoneu-me que faci de Píndar): “La glòria d'aquest Xenofont, tot i ser ara molt gran, passarà, en canvi, els grans mites perduraran per sempre.” Recordem aquella magnífica escena de El club dels poetes morts, quan el professor ensenya als seus alumnes les fotografies d'equips de futbol d'anys passats. Què en queda d'ells, ubi sunt? Es pregunta mentre xiuxiueja el famós carpe diem...I què es pot dir d'un equip com el Barça? Cada mes juga tres “partits del segle” d'una importància vital i trascendent (que, no cal dir-ho, oblidem al cap de quinze dies)... Són herois i mites que no duren, potser perquè els hi falta l'element més important per esdevenir un autèntic heroi. I quin és aquest element? Podria ser una pregunta a contestar pels mariners del Vaixell d' Odisseu. Jo, i ja per anar acabant, en faig una primera resposta, a veure què us sembla.

Ho diré a la valenta: l'heroi ha d' ésser algú com nosaltres que accepta un destí que cap de nosaltres està disposat a assumir i que ens salva. Per això és un heroi, perquè fa per nosaltres allò que ningú més està disposat a fer. I, per tant, tant se val si arriba esgotat i ningú no el reconeix, com Ulisses, o, com el gran Hèctor, cau derrotat i humiliat per Aquil·les. Ambdós són herois perquè gràcies a la seva vida, al seu sacrifici en definitiva, tots nosaltres podem aprendre una lliçó que no oblidarem mai. Aquesta lliço no té temps, perdura en el nucli del nostre ser com a persones i esdevenen clàssics perquè sempre ens caldrà tornar a ells quan equivoquem el rumb. És la vida la que es posa en joc, no l'èxit, o la fama, o els diners, no. És quelcom molt més important. Potser per això, en la novel·lística actual estem assistint a l'aparició d'una mena de personatge, que casualment molts qualifiquen d'anti-heroi, que, precisament a través de la seva derrota personal, salva la col·lectivitat. Penso en escriptors com Landero, Antonio Soler, Javier Reverte, Arturo Pérez Reverte, etc. Els seus personatges, en aquest sentit tan “moderns” com els d'Homer, són, per a mi, els autèntics herois, els qui tenen un missatge capaç de trascendir el moment present per poder ser rellegits (d'això n'estic segur) d' aquí cent anys amb la mateixa catarsi existencial per part del lector. Són persones que tenen alguna cosa important a dir i a ensenyar. Són mestres, en el sentit més meravellós del terme, i per això mereixen el nostre agraïment i el nostre més sincer reconeixement.

Carles Cervelló