D'Horaci a Whitman

 

No vulguis saber, doncs és pecat saber-ho, quina fi a mi o a tu,

Leucònoe, ens han assignat els déus, i no cerquis el futur

en els càlculs babilònics. Molt millor serà suportar allò que ha de venir,

tant si Júpiter ens ha atorgat més hiverns com si aquest,

que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades, és el darrer:

tingues seny, barreja i filtra els vins, i en la curta vida,

talla qualsevol esperança a llarg termini. Mentre parlem, el temps, envejós, haurà fugit:

aprofita l'instant, i poc confiis en el dia de demà.

                                                          

No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç,

sense haver alimentat els teus somnis.

No et deixis vèncer pel desànim. No permetis que ningú et tregui el

dret d’expressar-te, que és gairebé un deure.

No abandonis les teves ànsies de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària…

No deixis de creure que les paraules i la poesia, sí que poden canviar al

món, perquè, passi el que passi, la nostra essència està intacta.

Som éssers humans plens de passió, la vida és desert i és oasi.

Ens tomba, ens fa mal, ens converteix en protagonistes de la nostra

pròpia història.

Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua. I tu

pots aportar una estrofa …

No deixis mai de somiar, perquè només en somnis pot ser lliure l’home.

No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. La majoria viu en un

silenci espantós. No et resignis, fuig …

“Jo emeto el meu crit per les teulades d’aquest món”, diu el poeta;

valora la bellesa de les coses simples, es pot fer poesia sobre les

petites coses.

No traeixis les teves creences, tots mereixem ser acceptats.

No podem remar en contra de nosaltres mateixos, això transforma la

vida en un infern.

Gaudeix del pànic que provoca tenir la vida per davant.

Viu intensament, sense mediocritats.

Pensa que en tu està el futur, i assumeix la tasca amb orgull i sense por.

Aprèn dels qui poden ensenyar-te. Les experiències dels qui es van

alimentar dels nostres “Poetes Morts”, t’ajudaran a caminar per la vida.

La societat d’avui som nosaltres, els “Poetes Vius”.

No permetis que la vida et passi a tu, sense que tu la visquis.

Gairebé vint segles separen aquests dos textos de dos dels poetes més importants i influents que ha donat la literatura universal: el romà Quint Horaci Flac (65-8 aC) i l'estadunidenc Walt Whitman (1819-1892). Malgrat el pas del temps, el deixeble recull els fruits del mestre, que també va ser alumne avantatjat dels millors lírics grecs, mestres i deixebles alhora d'altres tradicions. Tota una lliçó de vida. 

Després d'haver dedicat unes classes a reflexionar sobre el valor de la tradició i del llegat que ens han deixat els clàssics, si llegiu aquests dos veritables himnes al goig de viure, malgrat totes les adversitats que aquest ens depara, què heu après, què en penseu, què voleu dir?  Prosit et sapere audete!

Alcem de nou el teló, tripulants!

Benvolguts tripulants del Vaixell,

Alcem de nou el teló d'un nou curs, donant enguany la benvinguda als companys de Cultura clàssica de 3r d'ESO que a partir d'avui passen a formar part d'aquesta entranyable gens classica. Comptarem també amb l'empenta dels nous tripulants de 4t i amb la veterania i la sempre il·lusionant novetat dels filoclàssics de batxillerat. Tots plegats remarem amb força, espero, per dur aquesta nau a bon port en el seu desé aniversari.

I comencem amb música, poesia i els vostres comentaris. D'on venim, com sentim, què ens interessa i què ens preocupa, de què necessitem parlar i per què? Som grecs, som romans, no ho oblideu...

No vulguis saber, doncs és pecat saber-ho, quina fi a mi o a tu,
Leucònoe, ens han assignat els déus, i no cerquis el futur
en els càlculs babilònics. Molt millor serà suportar allò que ha de venir,
tant si Júpiter ens ha atorgat més hiverns com si aquest,
que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades, és el darrer:
tingues seny, barreja i filtra els vins, i en la curta vida,
talla qualsevol esperança a llarg termini. Mentre parlem, el temps, envejós, haurà fugit:
aprofita l'instant, i poc confiis en el dia de demà.

********************************************

Abro los ojos
y es la vida,
otra vez;
no diré que no me lo esperaba,
pero igualmente me siento agradecido
de seguir por aquí,
porque hay algunas cosas
(yo diría que bastantes)
que me sigue apeteciendo mucho hacer: ...
Dicho en una palabra: vivir.

********************************************

Vive la vida. Vívela en la calle

y en el silencio de tu biblioteca.

Vívela en los demás, que son las únicas

pistas que tienes para conocerte.

Vive la vida en esos barrios pobres

hechos para la droga o el desahucio

y en los grises palacios de los ricos.

Vive la vida con sus alegrías

incomprensibles, con sus decepciones

(casi siempre excesivas), con su vértigo.

Vívela en madrugadas infelices

o en mañanas gloriosas, a caballo

por ciudades en ruinas o por selvas

contaminadas o por paraísos,

sin mirar hacia atrás.

Vive la vida.

****************************************************************************

Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi

finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios

temptaris numeros. Ut melius, quidquid erit, pati,

seu plures hiemes, seu tribuit Iuppiter ultimam,

quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare

Tyrrhenum: sapias, vina liques, et spatio brevi

spem longam reseces. Dum loquimur, fugerit invida

ætas: carpe diem, quam minimum credula postero.

****************************************************************************

Què hi trobeu, de semblant? Quin és el missatge de què parlen tots plegats? Us hi sentiu identificats? Per què? Com sempre, comencem amb preguntes que cerquen respostes. Endavant!

Plorar la mort d'un amic

Τα Άλογα του Aχιλλέως

Τον Πάτροκλο σαν είδαν σκοτωμένο,
που ήταν τόσο ανδρείος, και δυνατός, και νέος,
άρχισαν τ’ άλογα να κλαίνε του Aχιλλέως·
η φύσις των η αθάνατη αγανακτούσε
για του θανάτου αυτό το έργον που θωρούσε.
Τίναζαν τα κεφάλια των και τες μακρυές χαίτες κουνούσαν,
την γη χτυπούσαν με τα πόδια, και θρηνούσαν
τον Πάτροκλο που ενοιώθανε άψυχο — αφανισμένο —
μια σάρκα τώρα ποταπή — το πνεύμα του χαμένο —
ανυπεράσπιστο — χωρίς πνοή —
εις το μεγάλο Τίποτε επιστραμένο απ’ την ζωή.

Τα δάκρυα είδε ο Ζευς των αθανάτων
αλόγων και λυπήθη. «Στου Πηλέως τον γάμο»
είπε «δεν έπρεπ’ έτσι άσκεπτα να κάμω·
καλλίτερα να μην σας δίναμε, άλογά μου
δυστυχισμένα! Τι γυρεύατ’ εκεί χάμου
στην άθλια ανθρωπότητα πούναι το παίγνιον της μοίρας.
Σεις που ουδέ ο θάνατος φυλάγει, ουδέ το γήρας
πρόσκαιρες συμφορές σας τυραννούν. Στα βάσανά των
σας έμπλεξαν οι άνθρωποι.»— Όμως τα δάκρυά των
για του θανάτου την παντοτινή
την συμφοράν εχύνανε τα δυο τα ζώα τα ευγενή.

K. Καβαφη (29.4.1863- 29.4.1933, Alexandria)

Els corsers d'Aquil·les

Quan veieren Patrocle mort,
ell que era tan valerós, tan fort i jove,
els corsers d'Aquil·les arrencaren el plor.
La seva natura immortal els feia revoltar
contra aquesta feta de la mort que contemplaven.
Movien els caps i agitaven les llargues crineres,
picaven a terra amb els cascs i ploraven
Patrocle, en veure'l sense ànima, acabat,
ara una carn abjecta, l'alè ben perdut,
mancat de defenses, sense respir,
retornat de la vida al gran No-Res.

Va veure Zeus les llàgrimes dels immortals
corsers i se'n dolgué. "A les noces de Peleu",
va dir, "no convenia que jo fes la meva sense reflexió.
Més hauria valgut de no regalar-vos, infortunats corsers!
Què cercàveu allà baix enmig dels miserables
mortals, joguines del destí?
A vosaltres que no us preocupa la mort, ni la vellesa,
tristes desventures us capfiquen. En llurs turments
us hi han mesclat els homes". Però davant la dissort
immutable de la mort deixaven caure les llàgrimes
els dos corsers ben nascuts.

(Trad. Alexis Eudald Solà)

Llegiu aquest extraordinari poema de l'extraordinari poeta grec Konstandinos Kavafis en traducció de l'insigne neohel·lenista Alexis Eudald Solà. Quin moment descriu? En quin bellíssim poema està inspirat? Quina és la història d'aquests il·lustres cavalls? Per què podem identificar el plor inconsolable dels corsers amb el del seu amo i senyor? Què en sabeu de l'autor, del traductor i del pintor de l'oli sobre llenç que encapçala el poema? Què s'hi representa?

THIS IS ART: "Inspiració"

"Hi ha qui s'inspira mirant a través d'una finestra, hi ha qui s'inspira en un paisatge o en un color; d'altres en la llum, com els impressionistes. N'hi ha, però, que s'inspiren en el rostre de la persona estimada. La inspiració sempre ens pot arribar en el moment més inesperat i de la manera més insospitada. Sempre ha estat una font de problemes per als artistes, però també la més gran de les satisfaccions. I, per descomptat, la base de tota creació artística. Per parlar de tot això, viatjarem des d'Atenes fins a París. Pujarem al Mont Parnàs, la pàtria simbòlica dels artistes, on rebrem la visita de les nou muses de la inspiració, i on, a més, xerrarem amb en Teodorus Terzopoulus, prestigiós director teatral, sobre l'essència del teatre com a mirall de la condició humana. A París, visitarem un estudi d'artistes, recorrerem els carrers practicant l''art-crossing' i ens emocionarem amb els infortunats amors de Modigliani i la seva musa, Jeanne Hebutterne. Per acabar, l'Orquestra Simfònica del Vallès ens delectarà amb una magistral peça d'Héctor Berlioz, inspirada en la dona que més va estimar, la Harriet Smithson. Es tracta de 'La simfonia fantàstica', una de les obres musicals més brillants mai compostes. També la infortunada passió d'Orfeu per la seva estimada Eurídice serà protagonista del nostre programa..."

I què és per a vosaltres, la inspiració?

Versos per al retorn d'Ulisses

Grecitat

  

      and poor old Homer blind, blind, as a bat 

Ezra Pound

El sol crema espurnant

la ceguesa d'Homer

i a la platja esperant

sota un vell tamarell

hi ha una dona d'ulls trists

que escriu mots a la sorra.

Sobre el mar refulgent

lentament va surant

un sarcòfag amb cendra.

S'esvalota el xiscleig

d'efusius gavians... 

És Ulisses que torna.

            Ponç Pons

Ulisses

No hi ha cap més paisatge que el teu nom

ni cap camí feliç que el de tornada.

Ponç Pons

  

Miro, de lluny estant, l'illa on m'esperes.

No porto res del que em vaig endur ni

les robes que m'abillen són les que teixires

fa tant de temps, a l'ombra dels tarongers.

Vinc nu de tot, fins i tot de mi, com foraster

en terra estranya, desorientat, perdut.

Em sabràs reconèixer? Voldràs fer-ho, encara?

No puc oferir-te records exòtics ni presents,

he oblidat fins el nom de les coses i els colors

dels teus ulls quan miraves el mar, esperant.

Aixeco el braç per saludar-te, un gos borda

mentre el vent oneja els teus cabells deixats anar.

Em costa veure't, pero endevino un somriure clar,

una mà estesa, el teu cos vinclant-se temerós.

Ara sé que aquest temps serà el nostre.

                          Carles Cervelló

Orfeu i Eurídice a Margaret Atwood

Llegint un llibre de Margaret Atwood (Interlunar, 1984) vaig tenir la sort de trobar-me un dels mites que hem estudiat a classe: el del músic Orfeu i la bella nimfa Eurídice.

Els següents poemes –que, per cert, són extraordinaris- expliquen la catàbasis o descens als inferns d'Orfeu; gran heroi i home d'una gran sensibilitat, diuen que la seva música desfeia les pedres i seduïa les bèsties més salvatges. Amb l'ajuda de la seva lira va aconseguir entendrir el cor gèlid d'Hades que regnava sobre totes les ànimes i la seva estimada Eurídice, que havia mort per la mossegada letal d'una serp. El poderós déu deixaria marxar Orfeu i el seu amor amb una condició: Eurídice caminaria darrere d'Orfeu fins que arribessin a la superfície de la Terra i, de cap de les maneres, ell no podria girar-se per veure la dolça mirada de la jove.

El seu amor i enyor eren tan grans que va haver de girar-se per contemplar la seva bellesa, però en aquell moment Eurídice es va convertir en pols, en una simple ombra i Orfeu va haver de tornar a la realitat sense la seva raó per viure.

P.S.: si voleu llegir l'original anglès (Orpheus 1 i Eurydice), cliqueu aquí)

ORFEO

Caminabas por delante,

tirando de mí hacia afuera

hacia la luz verde a la que una vez le habían

crecido colmillos y me había matado.

Era obediente, pero

estaba pasmada; como un brazo

dormido; la vuelta

al tiempo no era cosa mía.

Para entonces estaba acostumbrada al silencio.

Aunque algo se extendía entre nosotros

como un susurro, como una soga:

mi nombre de antes

dicho con precisión.

Llevabas tu antigua cuerda

contigo, podrías llamarla amor

y tu voz carnal

Ante tus ojos tenías clara

la imagen de lo que querías

hacer de mí: de nuevo viva.

Era tu esperanza lo que me hacía seguir.

Yo era tu alucinación, atenta

y floral, y tu me cantabas:

ya se estaba formando nueva piel en mí,

dentro del sudario luminoso entre brumas

de mi otro cuerpo; ya

había suciedad en mis manos y tenía sed.

Sólo pude ver la silueta

de tus hombros y tu cabeza,

negras contra la boca de la cueva,

no pude ver tu rostro

en absoluto, cuando te volviste

y me llamaste porque ya

me habías perdido. Lo último

que vi de ti fue un óvalo oscuro.

Aunque sabía cómo te iba a herir

este fracaso, tenía que

plegarme como una polilla gris y dejarte ir.

No podías creer que yo era más que tu eco.

EURÍDICE

Está aquí, ha venido a buscarte.

Es la canción que te pide que vuelvas,

una canción de alegría y sufrimiento

a la vez: una promesa:

que las cosas serán distintas ahí arriba

de lo que fueron la última vez.

Deberías haberte marchado sin sentir nada,

vacío y silencio; la paz quieta

del más profundo mar, que es más fácil

que el ruido y la carne de la superficie.

Estás acostumbrada a estos pasillos pálidos y turbios,

estás acostumbrada al rey,

que pasa delante de ti sin hablar.

EL otro es diferente

y casi lo recuerdas.

Dice que canta para ti

porque te ama,

no como eres ahora,

tan fría y mínima: moviéndote y quieta,

como una cortina blanca que se hincha

a la deriva en una ventana entornada

junto a una silla en la que nadie se sienta.

Quiere que seas lo que él llama real.

Quiere que pares la luz

Quiere sentirse endurecer

como un tronco de árbol o un anca

y ver sangre en sus párpados

cuando los cierra y el sol golpea.

Este amor suyo no es algo que

resista si no estás allí;

lo que supiste de pronto cuando dejaste tu cuerpo

enfriándose y palideciendo en la hierba

fue que tú la amas en cualquier parte,

incluso en esta tierra sin memoria

incluso en este dominio del hambre.

Llevas el amor en tu mano, una semilla roja

que habías olvidado que guardabas.

Él ha venido casi demasiado lejos.

No puede creer sin ver,

y aquí está oscuro.

Vete, susurras,

pero quiere ser alimentado otra vez

por ti. Oh montón de gasas, pequeñas

vendas, puñado de aire

frío, no es a través de él

como conseguirás tu libertad.

 

Mariona Ferrer
1r batxillerat

Per què en diem clàssics?

En una societat com la nostra, on la cultura juga poca cosa més que un paper testimonial, són força les persones que, curiosament, en fan un ús particular tendent, sobretot, a aparentar un cert “coneixement” que els deixi bé davant dels seus tertulians ocasionals. S’omplen així la papada de cites extretes d’antologies ad hoc o bé aprofiten allò que han sentit de casualitat tot passejant el gos. No han llegit les fonts ni coneixen els seus autors, però saben que la paraula “cultura”, “clàssics” o “art” els hi proporciona, en determinats cercles, una aureola de saviesa que ells saben aprofitar molt bé per als seus propis interessos. No ens enganyem, la nostra societat “utilitza” la cultura (com tantes altres coses) sense que això impliqui sentir-ne de veritat la necessitat o la valoració autèntica.

És per aquest motiu que el testimoniatge dels veritables savis, pocs però ben trobats, conforta d’una manera especial i emotiva. No tot està perdut, ni molt menys, i ens cal cridar-ho ben fort. Ponç Pons, el poeta menorquí, és un exemple d’això que diem. Ell ens parla d’allò que ha llegit i de com ha sotragat la seva vida, de com l’ha canviat i l’ha fet millor persona. Per a gent com ell sí que el terme “clàssic” té tot el seu sentit, perquè els clàssics ho són per ell mateix, perquè els ha conegut i ha escoltat les seves paraules. Aquest aprenentatge vital és l’ùnic que de veritat salva, perquè és autèntic, “útil” en el sentit més fonamental del terme. Pons ens convida a una experiència personal, intransferible però compartible, molt allunyada d’aparadors i focus televisius. En una soledat molt ben acompanyada sap trobar les arrels on fonamentar una vida plena de sentit: aquella que ens porta a la felicitat.

Us deixem amb la seva veu:

"Retingut a la paradisíaca illa d'Ogígia durant set anys per l'espectacular, sensual, encantadora nimfa Calipso que, enamoradíssima d'ell, li ofereix la immortalitat i la joventut eterna, Ulisses plora mirant el mar cada capvespre perquè vol regressar a Ítaca i estar amb Penèlope. Escrit fa segles, en aquest passatge de L'Odissea vaig descobrir de jove que existia un sentiment molt trist, desolador, anomenat enyorança i vaig intuir que la vida, mortal, humana, s'ha de viure sense por, amb sàvia alegria i cultural passió"

                                        El rastre blau de les formigues (Quaderns Crema, maig 2014)

Ulysses and Calypso, Arnold Böcklin, 1833, Kunstmuseum Basel

Carles Cervelló

Potius sero quam numquam!: #yoconozcomiherencia MMXIV

Salvete, tripulants!

Avui us volem presentar un vídeo on s’uneixen imatges amb la recitació de poemes clàssics. El perquè del vídeo neix de la convocatòria del concurs Yo conozco mi herencia,¿y tú?, impulsat per l’AMUPROLAG i la secció de Múrcia de la SEEC. El temps, però -ja sabeu allò del tempus fugit!-, se’ns va tirar al damunt i no vam poder presentar-lo en el plaç establert. Tot i això, a nosaltres ja ens va quedar la idea al cap i, segures com estàvem del projecte, vam decidir igualment posar-hi fil a l’agulla i tirar-lo endavant, esperant una bona ocasió per publicar-lo al blog. Dimecres de la setmana passada vam celebrar la diada de Sant Jordi, el nostre dia dels enamorats, el dia de la llegenda del cavaller Jordi, la princesa i el drac, el dia de regalar roses i llibres, un dia realment bonic tant per l'ambient que es respira arreu com pel fet que es dóna gran rellevància al món de les lletres, literatura pròpiament i cultura en general. Arribat el moment, nosaltres, com a tripulants d'aquest vaixell humanista, volem fer la nostra petita aportació a aquest dia de celebració. Així que aquí us deixem aquest vídeo preparat amb molt d’entusiasme i il·lusió per l'Anna, l’Helena, la Marta, la Sofía, la Rut, la Mariona, la Judit, la Meritxell i jo mateixa en què es reciten diversos poemes d'herència clàssica que val la pena rememorar i conservar.  

Esperem que gaudíssiu enormement d'aquell dia i que també gaudiu del vídeo. Tanmateix, volem agrair a la Meritxell Bou tota la feina feta, que va des de la gravació de les imatges fins a la seva edició i muntatge final.

Valete! Χαίρετε!

Núria Martínez

1r batxillerat

Amo, amas, amare, amavi, amatum

 

Tripulants, avui, un dels dies més assenyalats del nostre calendari, us vull regalar un poema curt però intens alhora, amb un títol molt suggerent que de ben segur us serà familiar. L'autor, el poeta empordanès Carles Fages de Climent (1902-1968). Que tingueu una molt bona diada de Sant Jordi!

Marta Simón

Amo, amas, amare, amavi, amatum

(Model de la primera conjugació que vaig aprendre

al col·legi dels Jesuïtes)

Jo t'estimo en present d'indicatiu

i, de l'amor per fer-me un futur mèrit,

t'estimaré en pretèrit,

participi, gerundi i subjuntiu.

Marxar sense fer soroll

Èdip a Colonos, de Fulchran-Jean Harriet, 1798

Malgrat ser cronològicament la segona de les tres obres que Sòfocles va dedicar al cicle tebà, l'Èdip a Colonos (Οἰδίπους ἐπὶ Κολωνῷ) va ser la darrera tragèdia que va compondre el ja vell dramaturg atenès i representada a títol pòstum cinc anys després de la seva mort. L'acció se situa a Colonos, un homenatge a la seva vila natal propera a la capital de l'Àtica, on el rei de Tebes, ja cec, arriba acompanyat per la seva filla Antígona i un bastó després d'haver vagarejat un temps d'expiació per terres gregues. Allà, Teseu, rei d'Atenes, l'acollirà finalment amb la promesa d'enterrar-lo sota terra atenesa i procurar-se així la protecció del seu esperit que l'oracle havia profetitzat per a la ciutat que li donés sepultura. Ismene, Creont i Polinices faran tots els possibles amb la seva presència al demos àtic perquè Èdip torni a la beòcia Tebes, però al final del drama, per boca d'un missatger, es descriu el moment en què després d'una tempesta i un tro enviats per Zeus, l'heroi, empassat per la terra, mor sol, lluny de la mirada dels seus. Només Teseu en serà testimoni excepcional.

Hi ha uns versos del poeta castellano-manxec José Corredor-Matheos (Sin ruido, Tusquets, 2013) que m'han fet pensar en la mort d'Èdip, revestida d'una dignitat només reservada als herois amb majúscula després de tants despropòsits i funestes desgràcies tramades pels déus que tot ho abasten. Imagino un home que viu el seu final amb serena acceptació, amb l'agraïment de qui, malgrat les adversitats, se sap vencedor. Marxar sense fer soroll.

                                                                           Deja tu ropa y todo

lo que llevas
en el brocal del pozo
que se ha abierto a tu paso
y arrójate a sus aguas
sin temor.
Bebe luego la luz
que sale a recibirte
como a recién nacido
y empieza nueva vida
que no tendrá ya término.
Tu ropa, en el brocal,
habrá dejado
constancia de tu paso
por esta tierra oscura.