El cel dels mites: la nissaga de Dànae

Al cel de les estacions podem observar moltes constel·lacions i, entre aquestes, una de molt coneguda representa en el firmament el relat d’una nissaga mitològica: la de Perseu, Andròmeda, Cassiopea i Cefeu.

La història comença amb Perseu, fill de Dànae, empresonada pel seu pare i rei d’Argos Acrisi a qui l’oracle havia profetitzat que el seu net el mataria. És per això que volia evitar que la seva filla tingués descendència i va tancar-la dins d’una torre. Però Zeus, el més gran déu de l’Olimp, va embolcallar Dànae com si fos pluja daurada i d’ella va néixer Perseu. Quan Acrisi va assabentar-se'n, va llançar Dànae i Perseu al mar dins un taüt de fusta, però Zeus va demanar a Posidó, el déu del mar, que calmés les aigües per assegurar la vida de Dànae i Perseu fins a arribar a les costes de l’illa de Sèrifos.

Passat el temps, quan Perseu ja era gran, Polidectes, rei de Sèrifos, va enamorar-se de Dànae i pretenia casar-se amb ella, però per aconseguir la seva mà havia de desfer-se de Perseu, que en tot moment tenia cura de la integritat de la seva mare. Per això va demanar que tots els habitants de l’illa li portessin un regal amb l’excusa d'oferir-los a Dànae per poder enamorar la princesa d’Argos; però Perseu no va poder (o no va voler) donar-li res i, com a regal, li va dir a Polidectes que li demanés el que volgués. Aquest seria el seu regal. Aleshores, el rei de Sèrifos va encomanar Perseu matar la gorgona Medusa, el monstre de cabells de serp que petrificava tot aquell qui la mirés.

Perseu, per sort seva, va comptar amb l’ajut d’alguns déus. Hades, el déu de l’inframon, li va regalar un casc que concedia la invisibilitat; Hermes, el missatger diví, una falç molt afilada i les seves sandàlies alades, les talàries; i Atena, la deessa de la guerra i de la saviesa, va lliurar-li el seu escut protector, la famosa ègida.

Quan Perseu va arribar a la cova on habitava Medusa, la va trobar adormida i, apropant-se sigil·losament, va decapitar-la quan, despertada en l’últim instant, va veure la seva pròpia imatge reflectida en l’escut i quedà paralitzada per la por. De la sang que brollà del tall profund, van néixer el gegant Crisàor i Pagàs, el cavall alat amb qui Perseu va escapar de les germanes de Medusa, les altres dues gorgones.

Quan Perseu tornava cap a Sèrifos va passar per Etiòpia, governada pels reis Cefeu i Cassiopea. Aquesta va gosar dir que ella era més bella que les nimfes del mar i que la pròpia Afrodita, la dea de la bellesa; això va enfadar-los els dos. Posidó, com a càstig, va inundar les terres d’Etiòpia i va assegurar que només perdonaria aquesta ofensa amb el sacrifici de la filla de Cassiopea, Andròmeda. Cefeu i Cassiopea, per salvar el seu poble, van lligar Andròmeda a una roca davant del mar, destinada a morir a mans del monstre marí Cetus. Allà  Perseu va petrificar Cetus amb el cap de Medusa i va salvar d’una mort segura Andròmeda, amb qui Perseu es va casar. 

Cassiopea, tot i això, no va quedar sense càstig i va ser elevada al cel per Posidó cordada a una cadira boca a baix. De vegades també s’interpreta la constel·lació com si portés un mirall simbolitzant l’ego de la reina etiòpica. És una constel·lació fàcil d’identificar, ja que les estrelles que més brillen formen una “w” i es troba a prop de l’Ossa Menor. Al seu costat hi ha la de Cefeu.

Al cel veiem Perseu amb el cap de Medusa. L’estrella més important de la constel·lació és Algol, una paraula àrab que significa ’el cap del dimoni’ i justament aquesta es troba al bell mig del cap de Medusa.

Quan Andròmeda va morir, la deessa Atena va elevar-la també a les estrelles, al costat de Perseu i la seva mare Cassiopea, com a agraïment a Perseu per haver matat Medusa. Prop de la constel·lació d’Andròmeda es troba la galàxia del mateix nom, la més pròxima a la Via Làctia, i les filles d’Andròmeda i de Perseu són la pluja d’estrelles d’agost coneguda com a Perseides o llàgrimes de Sant Llorenç.

Aina Pujantell 

4t ESO 

Itinerari científic

Empúries, l'ànima de Catalunya

Fotografia de Sílvia Vallès Muñío

El proppassat dia 5 de desembre, els clàssics de primer i segon de batxillerat juntament amb els llatinistes de quart vam fer una magnífica visita a l’ànima de Catalunya, Empúries. Però abans d’explicar com va transcórrer la jornada, farem una breu introducció. 

Empúries és l'únic jaciment arqueològic de la Península Ibèrica on conviuen les restes d'una ciutat grega, Empórion, amb les d'una ciutat romana, Emporiae. És la porta d'entrada de la cultura clàssica: deu segles d'història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven inicialment. Posat en context, a principis del segle VI aC uns colons grecs procedents de Focea es van establir en una petita illa davant de la costa del golf de Roses -a la Palaiàpolis, la ciutat antiga-, tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, la ciutat nova. Tres segles més tard, l'any 218 aC, Empúries va servir de punt d'entrada a la Península per a les tropes romanes en la lluita contra l'exèrcit cartaginès durant la segona guerra púnica, la d'Anníbal i els seus elefants creuant els Pirineus.

És important afegir que Empúries era un indret destacat en el comerç, com bé indica el seu propi nom original, Ἐμπόριον,  que significa ‘mercat’ en grec clàssic. 

Què hi trobarem un cop travessem les portes d'entrada a la ciutat d'Empúries cap a l’antic món grecoromà?

El primer que veurem són les excepcionals ruïnes gregues, que pertanyen a la ciutat de l’època hel·lènica. A mida que es va avançant el trajecte ens trobarem amb els recintes dedicats a Asclepi (déu de la medicina) i Serapis (divinitat grecoegípcia), i també podrem veure l'àgora, entre d’altres restes del jaciment. Després, a la part alta, podrem contemplar les restes d'època romana: les diferents domus amb els mosaics que decoraven el terra, la zona de les termes públiques de la ciutat, el fòrum, les tabernae… Es tracta, per tant, d’un espai privilegiat que ha ajudat els arqueòlegs i historiadors a conèixer amb més precisió l'evolució de l’urbanisme grec i romà. Actualment és una de les seus del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

I ara sí, comencem amb la nostra experiència en aquest particular passeig clàssic que ens va apropar a les nostres arrels.

Vam començar el dia molt d’hora, a dos quarts de vuit enfilàvem ja cap a terres empordaneses. Quina son que teníem tots! Tanmateix, en arribar a l’autocar, vam aprofitar que era un llarg camí per poder descansar i així gaudir més plenament del dia que ens esperava.

Arribats a Empúries, vam esmorzar envoltats de la tranquil·la remor de les onades del mar en topar amb la sorra. Quina meravella! En acabat, ens vam endinsar en les ruïnes de la ciutat. El moment que tots esperàvem havia arribat.

Només entrar, van venir a trobar-nos dues guies molt amables per fer-nos la visita. Com que érem un grup nombrós, ens van dividir en dos grups: els humanistes de batxillerat per una banda i els llatinistes de quart d’ESO per l'altra. Ens van fer asseure a la gespa del recinte per fer-nos una breu introducció abans de poder observar amb més detall les ruïnes. Cal afegir que ja veníem preparats de l’escola, perquè en Jordi ja ens havia fet treballar de forma dinàmica el que anàvem a veure.

Va ser molt emocionant poder observar amb els nostres propis ulls el que a classe havíem treballat. Només calia tenir imaginació per anar més enllà i imaginar-se com havien estat les pedres que parlaven: precioses ciutats on hi convivien les tres civilitzacions, els tres peus de Catalunya: ibers, grecs i romans.

Una vegada feta la introducció, ens vam dividir en grups de cinc o sis alumnes i les guies ens van presentar l’activitat que, seguidament, anàvem a fer: un joc de pistes en què cadascuna d’elles et portava a la següent i et feien adquirir més coneixements. A més, ens feien anar més enllà del que vèiem fent-nos pensar que érem presents allà i havíem d’actuar com els antics habitants. El joc constava de diferents preguntes que havíem de respondre a partir del que ja sabíem o dels panells explicatius de cada un dels espais a recórrer. A més a més, ens van facilitar uns mapes per poder-nos ubicar en les dues ciutats: la grega i la romana. Ens ho vam passar tan bé que el temps va volar i ràpidament ens vam haver de reunir a l’àgora. Allà, tots els grups vam posar en comú les diferents respostes que havíem trobat. Finalment, ens vam acomiadar de les nostres amfitriones i vam entrar en una petita sala del recinte museístic on hi havia exposades diferents peces de gran valor arqueològic: mosaics de les domus, el famós del Sacrifici d'Ifigènia, monedes, gerros… Seguidament, vam entrar al MAC Empúries (Museu d’Arqueologia de Catalunya). Allà vam poder admirar in situ l’escultura original d’Asclepi, el déu de la medicina. Una escultura treballada amb dos tipus de marbre: un provinent de l’illa de Paros i l’altre del mont Pentèlic, el mateix marbre utilitzat per a la construcció del majestuós Partenó d'Atenes. Els detalls estaven molt ben treballats i de forma curosa i delicada per l'escultor: les faccions marcades del seu bell rostre, la tela de la túnica en moviment… L’artesà de qui no sabem el nom hi va dedicar moltes hores per proporcionar-li una ànima. És important remarcar que l’escultura que es troba al jaciment mirant el mar blavós és una còpia de l’estàtua original, la que ens observava ara darrere el vidre polit. Aquesta còpia està situada al costat de l’àbaton, l'edifici on eren els malalts realitzant el ritual de la incubatio. Allà, segons creien cegament, el déu Asclepi se’ls apareixia de nit i els revelava què havien de fer per curar-se.  

En acabar la visita, vam anar a dinar. Envoltats per aquell meravellós paisatge vam poder gaudir de l’àpat. Com que encara era d’hora, vam poder descansar enmig dels alts pins que ens tapaven el sol. Finalment, va arribar l’hora d’acomiadar-nos del magnífic jaciment arqueològic i tornar a l’autocar. Malgrat que el trajecte era força llarg, vam poder descansar durant el viatge, i més quan a mig camí l'autocar va dir prou i va haver de recollir-nos un segon vehicle. Es veu que el déu Asclepi no volia pas que marxéssim... Finalment, i després d'aquesta petita odissea, vam arribar a l’escola preparats per gaudir del llarg pont que ens esperava!

Dir per acabar que va ser una excursió molt i molt bonica, plena de descobertes del món clàssic i l’inici d’altres encara per descobrir.

Us animeu a endinsar-vos en aquesta bonica experiència?

Júlia Marín Luz    

1r batxillerat humanístic

__________________________________________________

La setmana passada, els alumnes de 4t d'ESO que cursem l'optativa de Llatí i els alumnes de 1r i 2n del batxillerat humanístic vam anar plegats d'excursió a Empúries, l'única ciutat de la península Ibèrica on els grecs es van instal·lar fa més de dos mil cinc-cents anys. Les setmanes anteriors, a classe, vam estar aprenent molts aspectes sobre Empúries que ens van servir com a base per entendre més a fons el que anàvem a veure. 

La visita va començar amb una breu introducció per part de dues guies locals sobre els orígens d’Empúries. A continuació, vam accedir al recinte arqueològic i vam començar un joc de pistes en petits grups que ens va fer recórrer els diferents carrers de la ciutat primer grega i després romana, observar la descripció dels cartells, comptar elements de les cases o temples, anomenar les divinitats de l'època… Vam poder veure in situ la majestuosa estàtua original d'Asclepi, el déu de la medicina, dins del MAC, el Museu Arqueològic de Catalunya, i la seva rèplica a fora, en un lloc elevat de cara al mar; les ruïnes d'un temple romà, amb algunes columnes que encara es conserven dempeus, com es distribuïen les cases, com eren les termes romanes o la zona del mercat. Finalment, vam entrar en un espai del museu on vam poder observar molts objectes de la població que havia viscut allà, com collarets, joies i eines personals, i també alguns dels mosaics que pavimentaven les cases i una de les peces de més valor, el mosaic del Sacrifici d’Ifigènia.

La ciutat d'Empúries és un lloc extraordinari: rere les ruïnes lleugerament elevades, es veuen uns pins verds contra un mar ben blau i tranquil, limitat per la banda esquerra pel Cap Norfeu i, per l'altra banda, pels penya-segats de L'Escala i de Montgó. No ens hauria de sorprendre que els grecs quedessin fascinats per aquest indret, ja que és d'una bellesa extraordinària.

Hem gaudit molt d'aquesta visita i de passar el dia en un lloc tan especial, perquè hem tingut l'oportunitat de veure in situ com era la vida dels nostres avantpassats i de conviure amb els companys. També ens va agradar molt fer el joc de pistes perquè vam poder aprendre d'una manera divertida i que ens entusiasma.

Anna Moreta Castel-Branco

4t ESO

Un Mar de llatinismes

CONTEMPLANDO LAS ESTRELLAS DESDE LA ORILLA DEL MAR

Uno de marzo del dos mil. Hacía tiempo que mi abuela había sido hospitalizada, y la verdad es que su estado de salud no tenía buen pronóstico. Sin embargo, uno nunca está preparado para despedirse para siempre de la persona a la que más quiere. Siempre nos acogemos al mínimo resquicio de esperanza, por ínfimo que sea, y rezamos para que el momento de decir adiós se retrase lo máximo posible. Mi abuela siempre había sido mi apoyo incondicional, mi paraguas en las noches de tormenta, un techo firme en el que cobijarme cuando el viento no soplaba de cara. A partir de aquel uno de marzo, me sentí como un desahuciado, a la intemperie, desnudo y sin nada con lo que abrigarme.

 

Dicen que el tiempo lo cura todo. Veinte años después, no hay un solo día en el que no tenga in mente sus abrazos, los momentos irrepetibles que vivimos juntos y aquel último consejo que me regaló in articulo mortis en aquella última velada en la habitación de la clínica, tras la cual tardó días y semanas en volver a salir el sol: “nunca te quedes con las ganas de hacer algo”. Y no me cabe la menor duda, la echaré de menos ad infinitum, por mucho que el paso del tiempo intente cicatrizar una herida que sigue abierta. 

Ab illo tempore, yo era un niño frágil e inocente, y su fallecimiento me convirtió en un adulto prematuro. No fue fácil recomponerme de un mazazo tan duro, pero poco a poco tuve que ir construyendo mi propio refugio, siempre siguiendo la guía de la estrella que más brilla en el cielo, aunque siempre con esa sensación de vacío, como si la vida hubiera dejado de tener sentido. Y en un mar de dudas, en un mar de incertidumbre, en un mar de tristeza, apareció Mar, un océano de esperanza e ilusiones renovadas, una pequeña luz al final de un largo y oscuro túnel. 

Mar es una rara avis, una persona única, excepcional, además de ser el non plus ultra de la belleza. Desde el primer momento en que la vi en la facultad de química supe que era ella, mi álter ego, y que no podía perderla. Ella fue el casus belli de la guerra entre mi corazón y la razón, y en estos casos, a la razón no le suele quedar más remedio que desarmarse, quitarse la armadura y enarbolar la bandera blanca. No había día que no pensara en ella, su singular belleza eclipsaba a cualquier otra cosa y su sonrisa convertía todo lo demás en trivial e innecesario. 

Ir y quedarse, y con quedar partirse, partir sin alma, e ir con alma ajena. Mar era mi razón de ser, una pequeña flor en medio de un campo de desesperación y melancolía. Y sentía que tenía que decírselo, no podía quedarme con la miel en los labios, en la orilla del Mar, o me arrepentiría de por vida. 

Fue un amor a primera vista, un flechazo que irrumpió con fuerza en mi corazón, y a medida que fui conociendo su forma de ser, el sentimiento fue in crescendo. Pensaba en poder vivir momentos únicos con ella, en compartir experiencias, en sentirme querido de nuevo. Quería volver a tener la confianza suficiente para explicar mis secretos, aquellos que desde el uno de marzo del dos mil, solo contaba al cielo. 

Sabía que podía naufragar, pero como decía mi abuela, jamás podría reprocharme no haberme subido al barco e intentarlo. Si me decía que no, me sentiría devastado, porque de olas hay muchas, van y vienen sin cesar, pero de Mar, tan solo hay uno. No me quedaba más remedio: tenía que probar suerte. Me senté en el escritorio, cogí un bolígrafo y empecé a escribir un relato sincero, desde el corazón, para que supiera que se había convertido en una conditio sine qua non para retomar mi vida y volver a ser yo mismo. 

Tardé menos de una hora en terminarlo. Fue fácil, tan solo tenía que escribir lo que el corazón me dictaba. Recuerdo que le puse por título 'Contemplando las estrellas desde la orilla del Mar', y creo recordar que la última frase decía algo así como 'Ulises estuvo navegando diez largos años para llegar a Ítaca y reencontrarse con Penélope; yo, sin embargo, quisiera no alcanzar nunca tierra firme y permanecer in aeternum en el Mar'. 

Al día siguiente se lo di dentro de un sobre y le pedí que no lo abriera hasta llegar a casa. Asintió y, sin decir nada más, nos marchamos, cada uno por su lado. Alea iacta est, pensé. En poco tiempo sabría si, después de un largo invierno y una primavera en la que la esperanza había vuelto a florecer, tendría que seguir viendo el Mar desde la arena o si por fin podría remojarme, chapotear y nadar para desquitarme del calor de aquellos primeros días de un verano que iba a ser eterno.

Josep Lozano Martín

2n batxillerat humanístic

Una efemèride molt especial: l'Anaïs recita Kavafis

Recent encara  el record d'aquest darrer Sant Jordi confinat, dimecres el món cultural celebrava l'efemèride del naixement i la mort, un coincident 29 d'abril, d'un poeta extraordinari: K.P. Kavafis. Entre els regals d'aniversari, me n'han arribat dos de ben especials dels meus estimats alumnes de Grec II. I aquest és un d'ells, l'Anaïs recitant l'immortal poema Ítaca.

                                             


Ευχαριστώ πολύ σε όλους!

Una classe magistral interpretada per... Medea!

Aquest curs a classe de Grec II, com ja és un vell i bell costum, hem treballat la tragèdia àtica com a gènere literari, hem parlat d’autors com Èsquil, Sòfocles i Eurípides i hem vist com eren els teatres grecs i què s’hi representava. I per conèixer de bona mà com és una tragèdia grega n’hem llegit una: la ‘Medea’ d’Eurípides. La lectura la fèiem asseguts en cercle, talment com un cor a l’orquestra, per escoltar-nos millor i poder comentar allò que ens sobtava o interessava més de l’obra. A banda de la lectura pròpiament, van sorgir un munt de plantejaments i reflexions que vam debatre i compartir. Això és el que té més valor de l’obra, que tot i ser escrita fa més de 2400 anys, avui en puguem parlar. 

Dit això, és important recalcar que la lectura ens va enriquir molt i també emocionar com suposo que ha fet amb tots els cursos que s’ha llegit i amb tots els que es llegirà en el futur.

Però aquest any hi ha hagut una novetat. En Jordi va parlar amb la Laia Martí, una exalumna de l’escola que ha dedicat bona part de la seva vida professional a l’art de la interpretació. Medea és un personatge que sempre l’ha atret, i és per això que la coneix molt bé: com és, com es comporta, què l’empeny a fer el que fa… Així doncs, la Laia sap bé qui és Medea i és per això que en Jordi va demanar-li que assistís a una classe per parlar-nos-en. No sabíem ben bé el que faríem, si una activitat, si li plantejariem preguntes… A priori no hi havia una organització prèvia del que havia de ser l’activitat, tot va semblar molt espontani... i la veritat és que va ser una classe magistral fantàstica. La Laia ens va preparar unes preguntes per analitzar el personatge de Medea com ara quins trets positius i negatius la defineixen, ens va demanar quina frase consideràvem que la descriu millor, si coneixíem alguna persona que fos capaç d’arribar al seu tràgic destí i perquè… Primerament, vam escriure les nostres respostes cadascú al seu full, i després vam posar-ho en comú. Amb aquesta activitat vam  reflexionar sobre el personatge i vam aprofundir molt en com és o sembla ser.

Vam passar una molt bona estona i realment va ser una experiència molt bonica i intensa. Abans d’acabar, però, la Laia ens va proposar que formulessim preguntes que faríem a Medea si poguéssim parlar amb ella i que ella, posada en la pell de l’heroïna tràgica, respondria als nostres interrogants. Van sorgir algunes preguntes... “per què van pagar els teus fills el comportament de Jàson?” o “per què vas confiar tant en el teu marit sense percebre realment qui era?”...

La Laia va respondre posant-se en el lloc de Medea i realment ho va fer molt bé. Personalment em va impactar molt com va representar-la i, així, vam poder apreciar la ràbia i la serenitat de la colquenca in situ, en viu i en directe. 

Torno a dir que va ser una activitat extraordinàriament enriquidora que va complementar molt bé la lectura. I recomano que es torni a fer en propers cursos a partir de la lectura de la gran obra d’Euripides.

Enric Brotons i Güell

Alumne d'Humanitats

Grec II

Jo, Terenci

Fa uns dies vam començar amb els llatinistes de 2n la lectura de Els germans de Terenci. Tot i saber que, per consens, tant a alumnes com a companys de la professió agrada més llegir Plaute per la seva comicitat i l'acció trepidant de les seves comèdies, particularment penso que aquest text del comediògraf llatí és sumament interessant per les reflexions i el debat que desperta entorn de l'educació, un tema que és, per a tots sense distinció, el moll de l'os de tot plegat. Els dos models proposats per Terenci de la mà de Mició i Dèmeas desperta en els alumnes, al meu entendre, un interès sincer per parlar de situacions que sovint viuen a casa seva i fora d'ella: amb els pares, germans, professors, amics i coneguts. Deixeu-me, doncs, que reivindiqui tant la figura intel·lectual de Terenci com una obra d'una modernitat evident i que m'entristeix, per tant, que es proposi un canvi de lectura per al curs vinent, encara que sigui per recuperar les riallades i la vivacitat del mestre Plaute. 

La Berta ens va obsequiar amb una classe (i una presentació) introductòria del literat i de l'obra que ens ocupa, i amb aquesta us deixo. Plurimas gratias, dilecta discipula!

Mereixes saber grec

“Saber Griego sirve para lo mismo que sirve oler una rosa, contemplar un cuadro o asistir a un concierto”

                                                                            Mercedes Madrid (professora de Grec)

Filòlegs són els qui ensenyen la llengua d’Homer, Virgili, Cervantes, Shakespeare i tants d’altres. I, tanmateix, filòlegs són també els enamorats de les paraules. I és cosa sabuda que estimar les paraules és la condició bàsica per pensar correctament o escriure un bonic poema d’amor…

Però sense la llengua grega, el filòsof i el poeta que tots portem a dins tindrien la difícil tasca d’inventar una altra paraula més precisa que idea, amb la qual pensar idees. I una altra més bella per dir poema.

Sense nocions de grec, encara que siguis Nobel de Física, ignoraràs que dividir un àtom és impossible. Sent un carismàtic parlamentari o un meticulós gramàtic, desconeixeràs que quan dius monarquia, utopia, democràcia, metàfora o al·legoria estàs parlant en grec sense saber-ho. Podràs ser un respectat biòleg que guarda en la seva memòria el nom de tots els animals, però et costarà d’entendre que un cefalòpode té el cervell als peus. Si la teva vocació és la cirurgia, hauràs de cercar en un diccionari què és una histerectomia. I tot i ser medallista olímpic, no sospitaràs que un gimnasta vestit és una contradicció o que Alícia és un nom molt autèntic.

Si no estudies grec et serà impossible endevinar que el cosmos ho és perquè és bell i ordenat, que la cosmètica  pretén que el rostre humà sigui tan bell i ordenat com el cosmos; i que la Via Làctia, una galàxia on es troba el nostre Sistema Solar, és tan sols el raig de llet que brolla del pit d’una orgullosa deessa.

Si desconeixes la literatura grega podràs ser un expert informàtic capaç d’eliminar els troians de tots els ordinadors, però poc podràs dir d’Hèctor, el més noble dels troians, ni de la més extraordinària guerra de la història. Sent el psicòleg més prestigiós del món no acabaràs de comprendre per què tots els nens tenen complex d’Èdip. Potser siguis l’esteta de moda i vulguis parlar sobre La Farga de Vulcà del genial Velázquez sense saber que Vulcà era en realitat Hefest, que era coix, i que es va enamorar de la més bella i sensual de les divinitats, i que el menyspreu d’aquesta el va fer el més dissortat déu de l’Olimp.

El protagonista de la pel·lícula és un heroi, sí. Però sense grec mai sospitaries que està emparentat amb els déus i lluita per la seva vida i la dels altres. Malgrat alguns actors i crítics de cinema són hipòcrites i cínics, no sabràs que tots els actors duen una màscara i que tots els cínics admiren els gossos. Amant de la música urbana, inspirada per algú, et serà fàcil constatar que “raper” i “rapsoda” comencen per “rap-“, però et serà més difícil apreciar que tant els moderns rapers com els antics rapsodes hel·lens són experts en cosir cançons. I si algú et diu peripatètic, provocant el teu enuig, serà perquè ignores que t’està comparant amb un dels més grans filòsofs a qui agradava molt passejar acompanyat dels seus alumnes. I que és, certament, patètic enfadar-se per això.

És més que probable que sàpigues que Víctor Valdés va ser un fantàstic porter de futbol, allò que en castellà se’n diu “cancerbero”, però sense grec mai no sospitaràs que, tot i no pretendre-ho, l’estàs comparant amb un gos de tres caps. Sabràs que les pitonisses són bruixes endevinadores, tot i no endevinar que la seva saviesa ve de la terra i que són amigues de la serp Pitó. Gaudiràs dels simpàtics dofins, però no sabràs que es diuen així perquè tenen melic. Hauràs sentit parlar de Penèlope, popular actriu i preciosa cançó de Serrat, però res sabràs d’aquella altra Penèlope que teixia i desteixia el seu teler esperant pacientment el seu estimat Odisseu, més conegut com Ulisses.

En una biblioteca s’emmagatzemen llibres, però si no saps grec potser desconeguis que, per la mateixa raó, el moble on guardes els teus discos preferits és una discoteca, encara que no tingui barra de bar ni llums llampants. Potser intueixis que l’alfa i l’omega són el principi i el final. Però no sabràs per què. I ni tan sols arribaràs a pensar que una omega és només una “o” molt gran.

Sense els mites grecs, el taló d’Aquil·les, la poma de la discòrdia o la caixa de Pandora només serien frases fetes, buides, sense sentit. I si no saps què s’hi amaga al darrera, mai arribaràs a saber la causa de la còlera del guerrer en la batalla, la ira desfermada d’Eris o les moltes coses que van sortir de l’enigmàtica gerra abans de quedar tancada en ella l’esperança.

Potser un dia, després d’una silenciosa dardada, et vas enamorar platònicament del teu atractiu veí (o veïna). I, posseïda (o posseït) per les muses, vas passar la tarda escrivint versos. Però si no saps res de l’antiga Grècia, ignoraràs per què el teu amor és vertaderament platònic, qui són les muses i qui et va llançar l’amorosa sageta.

I sense grec, en fi, mai sospitaràs que, malgrat no haver estudiat cap llengua més, en llegir amb devoció el teu poema amorós, t’hauràs convertit en el més digne dels filòlegs.

I que, precisament per això, mereixes saber grec.

                                                                                                    Anònim

Mereixes Saber Grec by on Scribd

Plorar la mort d'un amic

Τα Άλογα του Aχιλλέως

Τον Πάτροκλο σαν είδαν σκοτωμένο,
που ήταν τόσο ανδρείος, και δυνατός, και νέος,
άρχισαν τ’ άλογα να κλαίνε του Aχιλλέως·
η φύσις των η αθάνατη αγανακτούσε
για του θανάτου αυτό το έργον που θωρούσε.
Τίναζαν τα κεφάλια των και τες μακρυές χαίτες κουνούσαν,
την γη χτυπούσαν με τα πόδια, και θρηνούσαν
τον Πάτροκλο που ενοιώθανε άψυχο — αφανισμένο —
μια σάρκα τώρα ποταπή — το πνεύμα του χαμένο —
ανυπεράσπιστο — χωρίς πνοή —
εις το μεγάλο Τίποτε επιστραμένο απ’ την ζωή.

Τα δάκρυα είδε ο Ζευς των αθανάτων
αλόγων και λυπήθη. «Στου Πηλέως τον γάμο»
είπε «δεν έπρεπ’ έτσι άσκεπτα να κάμω·
καλλίτερα να μην σας δίναμε, άλογά μου
δυστυχισμένα! Τι γυρεύατ’ εκεί χάμου
στην άθλια ανθρωπότητα πούναι το παίγνιον της μοίρας.
Σεις που ουδέ ο θάνατος φυλάγει, ουδέ το γήρας
πρόσκαιρες συμφορές σας τυραννούν. Στα βάσανά των
σας έμπλεξαν οι άνθρωποι.»— Όμως τα δάκρυά των
για του θανάτου την παντοτινή
την συμφοράν εχύνανε τα δυο τα ζώα τα ευγενή.

K. Καβαφη (29.4.1863- 29.4.1933, Alexandria)

Els corsers d'Aquil·les

Quan veieren Patrocle mort,
ell que era tan valerós, tan fort i jove,
els corsers d'Aquil·les arrencaren el plor.
La seva natura immortal els feia revoltar
contra aquesta feta de la mort que contemplaven.
Movien els caps i agitaven les llargues crineres,
picaven a terra amb els cascs i ploraven
Patrocle, en veure'l sense ànima, acabat,
ara una carn abjecta, l'alè ben perdut,
mancat de defenses, sense respir,
retornat de la vida al gran No-Res.

Va veure Zeus les llàgrimes dels immortals
corsers i se'n dolgué. "A les noces de Peleu",
va dir, "no convenia que jo fes la meva sense reflexió.
Més hauria valgut de no regalar-vos, infortunats corsers!
Què cercàveu allà baix enmig dels miserables
mortals, joguines del destí?
A vosaltres que no us preocupa la mort, ni la vellesa,
tristes desventures us capfiquen. En llurs turments
us hi han mesclat els homes". Però davant la dissort
immutable de la mort deixaven caure les llàgrimes
els dos corsers ben nascuts.

(Trad. Alexis Eudald Solà)

Llegiu aquest extraordinari poema de l'extraordinari poeta grec Konstandinos Kavafis en traducció de l'insigne neohel·lenista Alexis Eudald Solà. Quin moment descriu? En quin bellíssim poema està inspirat? Quina és la història d'aquests il·lustres cavalls? Per què podem identificar el plor inconsolable dels corsers amb el del seu amo i senyor? Què en sabeu de l'autor, del traductor i del pintor de l'oli sobre llenç que encapçala el poema? Què s'hi representa?

Nuptiae romanae

Pridie Kalendas Iunias – XIV A.D.

       -Màrcia, ràpid, que fem tard!

                -Mater,... Quo...?

               -Filla meva! Quina pregunta és aquesta? Doncs al banquet de compromís!
     -Oh, per Mnemòsine! Tens tota la raó!

               -No cal que et recordi que demà, 1 de juny, et cases amb en Juli, oi?

         -No, mare, no. Apa, marxem que al final sí que farem tard.

Haig de comunicar a la meva filla que ja és de nit, que  ja és temps de lliurar totes les joguines i símbols de la infantesa als déus.

          “Oh, déus venerables! Aquí us faig a mans totes les meves joguines, jo, la Màrcia Calpúrnia,  ara que estic a punt d’encetar una nova etapa en la meva vida.  Ja no són per a mi.”

   

    Estic nerviosa, vull que arribi demà, desitjo veure la meva filla vestida de casament, amb la túnica blanca i llisa i un vel de color taronja com aquell, el flammeum que jo mateixa vaig dur també les kalendes de juny de fa... tants anys!

                                      .................................................

Per fi arriba el dia, ja està vestida, s’acaba de posar el vel taronja i jo l’he ajudada amb el nus del cinturó; però, realment, està molt ben acompanyada per la padrina de noces, la pronuba Gaia...

Ha arribat el gran moment. Hem de consultar els auspicis i signar el contracte matrimonial davant de deu testimonis. A continuació, la Gaia unirà les mans de la parella i la resta resarem a la deessa Juno; per finalitzar la cerimònia, el meu espós sacrificarà una cabra al déu Júpiter. Tant de bo els fruits d’aquesta unió neixin sans...

Els records del meu dia són tan clars com la llum d’aquest que ara vivim amb emoció, petita Màrcia...

                                       ..................................................

D’ara endavant tot és una gran festa. Ens dirigim cap al gran banquet que en Publi, el meu marit ha fet preparar. Gaudim del moment i ens plau veure’ns envoltats pels amics; però començo a sentir temor, inquietud perquè la meva filla se m’abraça i en Juli, emulant el ritual ancestral del nostre poble, l’arrenca dels meus braços per commemorar l’antiga història. Em dol, no puc evitar la tristesa d’una mare, perquè sé que a partir d’ara ja no viurem sota el mateix sostre, ara ja pertany al seu espós i a la seva família. Malgrat saber que allà serà feliç, no deixa de ser la meva filla, i l’enyoraré.

Ha arribat l’hora de la partença, la Màrcia és escoltada per flautistes i portadors de torxes mentre s’encamina fins a la casa d’en Juli. Darrere de tots ells hi ha els pares i amics; i tres infants portant els símbols del treball femení: un fus, una filosa i una teia.

Tots plegats arribem a la casa d’en Juli; aleshores, ell agafa la Màrcia en braços i traspassa el llindar de la nova casa. La Gaia no s’ha separat ni un sol instant d’ella i ara li indica que s’assegui en el lectus genialis, situat enfront la porta. A continuació, guiem els esposos fins a la cambra nupcial. Finalment, es celebra un últim banquet a la nova casa i ara sí, la festa ja es dona per acabada.

Ha estat un dia magnífic, perdurarà en la memòria de la meva filla, i en la meva també, és clar. Ara ella és feliç amb en Juli, ho sé, però no puc deixar de pensar que jo he perdut un bocí de la meva vida. Sé, però, i d’això n’estic ben segura, que ella sabrà gaudir d’aquesta nova etapa que avui ha encetat com ho he fet jo al costat d’en Publi.

              

Kènia Sanz
2n batxillerat humanístic

Tàrraco: la nostra particular Ítaca

Promoció MMXVI AD [Fotografia: Mireia Boix]

El passat 15 de març (de les idus de març, no te’n refiïs, oh, Cèsar!) els alumnes de 2n de Batxillerat ens vàrem endinsar en la nostra última gran travessia que tenia com a destí final Tàrraco.

El nostre punt de partida era l’estació de Passeig de Gràcia – Aragó. Allà ens vam trobar a les 7:30 i, tot i ser un dia plujós i haver matinat, la nostra il·lusió es mantenia intacta. Vam agafar el tren puntualíssims i, després d’una hora i quart de trajecte, ja estàvem a l’antiga Tàrraco romana. Després d’haver esmorzat, mentre observàvem les magnífiques vistes des del mirador del Mediterrani, el Jordi ens va explicar el recorregut que faríem durant la visita.

La nostra primera parada seria l’antiga Audiència, a la plaça del Pallol, per descobrir la grandiosa (i extraordinària!) maqueta de l’antiga ciutat romana. Allà, els nostres companys Isaac i Lucas ens varen fer cinc cèntims sobre la distribució dels edificis més importants tant intra com extra murs. Just al costat de la maqueta vam poder observar, pintat sobre una paret, un clam revolucionari dels republicans completament intacte.

Tot seguit, vam reseguir el camí fet fins a trobar-nos la majestuosa muralla dins l’anomenat Passeig Arqueològic. Tots vam quedar bocabadats davant la solidesa i l’alçada d’aquell monument arquitectònic. Va ser llavors quan l’Aldrin i la Júlia ens van comentar aspectes característics del que estàvem admirant. Al llarg del traçat que envoltava la muralla van anar desfilant diferents reproduccions de conegudes escultures, com l’August de Prima Porta, la Lloba Capitolina, o el segell original de la ciutat, entre altres, així com les tres torres que la coronen o una vista espectacular del Camp de Mart, teatre a l’aire lliure inclòs.

Deixat el passeig enrere i caminat un bon tram, vam arribar al MNAT (el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona). Allà vam deixar les nostres pertinences i vàrem entrar a l’auditori, on vam fer el visionat d’un curtmetratge molt emotiu sobre la fundació de la ciutat de Tàrraco. A continuació, vam recórrer racó a racó el museu per gaudir de les meravelloses obres d’art que s’hi trobaven: estàtues, mosaics, retrats, làpides, objectes domèstics i d’atuell... Després de l’intens recorregut pel museu vam decidir canviar de destí: la Torre del Pretori i les voltes del circ annexes al museu.

Ens acostàvem al final de la nostra visita patrimonial i vàrem arribar a l’amfiteatre. La pluja va impedir que ens apropessin tant i com haguéssim volgut però, tot i així, res ens va privar de les magnífiques vistes. El Ramon i la Maria ens van explicar la història de l’amfiteatre i les parts en què es dividia. Una de les singularitats de l’amfiteatre és l’existència d’una basílica paleocristiana del segle VI que presencià el martiri de Sant Fructuós i els seus diaques.

Amb el pas dels minuts la pluja anava en augment, de manera que, a contracor, vam haver de tornar a Bàrcino abans del que estava previst. La imprevista hora de tornada va fer que volguéssim aprofitar tant cada instant a Tàrraco com si fos l’últim de les nostres vides.

I aquí, tripulants, posem punt i final a aquesta última meravellosa sortida, però punt i coma al nostre viatge a bord d’aquest vaixell. Hissem les veles cap a un nou port però aquest, el dels últims anys d’escola, no l'oblidarem mai perquè els records, les experiències viscudes i tots els coneixements adquirits sempre perduraran en nosaltres. Ara podem dir, després d’uns anys en aquest vaixell tan especial, que ha estat tot un plaer créixer intel·lectual i, sobretot, humanament, al vostre costat. I ara et parlem a tu directament, capità: no tenim paraules per agrair-te tots els valors humans que ens has transmès. Gràcies per ensenyar-nos coneixements sobre el món clàssic, però, sobretot, per transmetre’ns l’educació i fer-nos créixer com a persones. Plurimas gratias, magister! 

Mireia Boix

Alba Gracia

2n de batxillerat humanístic