TARRACO, últim port: monuments i rialles

 

Fa dos mesos, per ser més precisos el passat 18 d’abril, els alumnes de 2n de Batxillerat de l’itinerari humanístic vam fer-li una visita a la ciutat amb més empremta romana de Catalunya: la imperial Tarraco, caput Hispaniae Citerioris. Aquesta urbs va ser fundada pels romans a finals del segle III aC, el 218, i va esdevenir una ciutat molt important fins a convertir-se en la capital de la Hispània Citerior i, posteriorment, en la de la província Tarraconensis.

Tarraco, que posteriorment esdevindrà colònia i serà denominada Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, té diverses singularitats. En primer lloc, com que era capital de província, tenia dos fòrums: un de provincial i un altre de municipal, característica que compartia amb Emérita Augusta (Mèrida). En segon lloc, les irregularitats del terreny van provocar que no pogués ser construïda amb la característica planta hipodàmica de les ciutats romanes, sinó que a la part superior de la ciutat hi trobem tres terrasses: l’àrea religiosa, amb el temple dedicat a August, la del fòrum provincial, i la del circ, que separava aquestes terrasses i la part més elevada de la més residencial.

Tot just vam arribar secunda hora, vam caminar de l’estació de trens fins al Balcó del Mediterrani, vam veure de lluny el famós amfiteatre i reseguint part de les muralles, ja vam enfilar fins al teatre del Camp de Mart, on vam poder presenciar la representació de l’obra de Plaute Mostellaria, “la comèdia del fantasma”, a càrrec del grup KÓMOS de València i que prèviament havíem llegit a classe per ser lectura prescrita per a les PAU d’enguany. Tot i ser una comèdia d’època clàssica, el grup Kómos, encarregat de l’adaptació i de representar l’obra, va introduir tota mena d’acudits i referències d’avui dia per a fer passar una estona amena i divertida als espectadors.

Una vegada acabada l’obra, vam passejar pels carrers de la ciutat, vam veure la catedral, el circ i, ja de tornada a l’amfiteatre, ens vam fer la fotografia que ja s’ha convertit en una vella i bella tradició dels estudiants de clàssiques d’últim curs de l’escola davant la inscripició que hi ha al frontispici de l’antic MNAT, Tarraco Scipionum Opus, (tot i que ens vam trobar amb una bastida que la cobria per complet).

Sens dubte va ser una gran sortida, l’ultima de les últimes, i ens va agradar i ajudar molt poder veure les restes de la Tarraco romana in situ. Ens enduem amb nosaltres aquest darrer record per tancar aquesta etapa que ja ha tocat port.

Chiara Gambetti et Anna Campmany  -  2n batxillerat humanístic

Bis teatral de la mà de Plaute

La colla de 4t [fotografia de Jordi Rincón]

Els proppassats dimecres i dijous 4 i 5 de març, els clàssics de batxillerat i 4t d'ESO respectivament van assistir a la representació de la divertida comèdia de Plaute 'Els bessons o els dos Menecmes' (Menaechmi) a càrrec del Grup KOMOS, de l'IES Districte Marítim de València, al Teatre Joventut de l'Hospitalet de Llobregat dins el marc del XXV Festival Juvenil de Teatre Grecollatí.

Els bessons és una comèdia escrita pel comediògraf romà Tit Macci Plaute, entre el 216 i el 186 aC. És considerada com una de les millors comèdies de Plaute, destacada per ser precursora i inspiració per a moltes altres obres còmiques escrites posteriorment, com La comèdia dels errors, de William Shakespeare. Els protagonistes són Menecme i Sòsicles, dos germans bessons, a banda del repertori clàssic dels personatges que conformen els estereotips plautins com el vell, el metge, el cuiner (aquí cuinera), el paràsit, el servus callidus –autèntic artífex de les peripècies de la fabula palliata-, la prostituta, la matrona, et cetera, i situacions típiques com el rapte d'un infant, la confusió entre personatges, l’ anagnòrisi o retrobament, el servus callidus que acaba aconseguint la seva tan delejada llibertat, …

L’argument dels Menecmes ens presenta un tal Moscus de Siracusa que té dos fills bessons, Menecme i Sòsicles. Quan tenen set anys, Moscus s'endú només un dels bessons (Menecme) de viatge de negocis, però durant la travessia l'infant és raptat i després venut a un negociant que viu a la ciutat grega d’Epidamnos, que l'adopta com a fill. El pare mor de pena en saber-ho. Sòsicles, que ha estat rebatejat com a Menecme per l'avi en record del bessó perdut, fa anys que està buscant el seu germà. Ja està a punt d'abandonar, desesperat i quasi arruïnat, quan decideix fer un últim intent a Epidamnos. Després d'una sèrie de malentesos i confusions, Menecme i Sòsicles es troben i s'adonen que són bessons, gràcies en gran manera a Messenió (el servus callidus), que obté la llibertat com a premi als seus esforços.

Per les riallades que s’escoltaven durant l’hora i quart que va durar la representació, sembla que els espectadors s’ho van pasar d’allò més bé. I aquesta és la millor notícia, que el teatre de Plaute segueix en plena forma. Llarga vita aeterna al de Sàrsina!

Una classe magistral interpretada per... Medea!

Aquest curs a classe de Grec II, com ja és un vell i bell costum, hem treballat la tragèdia àtica com a gènere literari, hem parlat d’autors com Èsquil, Sòfocles i Eurípides i hem vist com eren els teatres grecs i què s’hi representava. I per conèixer de bona mà com és una tragèdia grega n’hem llegit una: la ‘Medea’ d’Eurípides. La lectura la fèiem asseguts en cercle, talment com un cor a l’orquestra, per escoltar-nos millor i poder comentar allò que ens sobtava o interessava més de l’obra. A banda de la lectura pròpiament, van sorgir un munt de plantejaments i reflexions que vam debatre i compartir. Això és el que té més valor de l’obra, que tot i ser escrita fa més de 2400 anys, avui en puguem parlar. 

Dit això, és important recalcar que la lectura ens va enriquir molt i també emocionar com suposo que ha fet amb tots els cursos que s’ha llegit i amb tots els que es llegirà en el futur.

Però aquest any hi ha hagut una novetat. En Jordi va parlar amb la Laia Martí, una exalumna de l’escola que ha dedicat bona part de la seva vida professional a l’art de la interpretació. Medea és un personatge que sempre l’ha atret, i és per això que la coneix molt bé: com és, com es comporta, què l’empeny a fer el que fa… Així doncs, la Laia sap bé qui és Medea i és per això que en Jordi va demanar-li que assistís a una classe per parlar-nos-en. No sabíem ben bé el que faríem, si una activitat, si li plantejariem preguntes… A priori no hi havia una organització prèvia del que havia de ser l’activitat, tot va semblar molt espontani... i la veritat és que va ser una classe magistral fantàstica. La Laia ens va preparar unes preguntes per analitzar el personatge de Medea com ara quins trets positius i negatius la defineixen, ens va demanar quina frase consideràvem que la descriu millor, si coneixíem alguna persona que fos capaç d’arribar al seu tràgic destí i perquè… Primerament, vam escriure les nostres respostes cadascú al seu full, i després vam posar-ho en comú. Amb aquesta activitat vam  reflexionar sobre el personatge i vam aprofundir molt en com és o sembla ser.

Vam passar una molt bona estona i realment va ser una experiència molt bonica i intensa. Abans d’acabar, però, la Laia ens va proposar que formulessim preguntes que faríem a Medea si poguéssim parlar amb ella i que ella, posada en la pell de l’heroïna tràgica, respondria als nostres interrogants. Van sorgir algunes preguntes... “per què van pagar els teus fills el comportament de Jàson?” o “per què vas confiar tant en el teu marit sense percebre realment qui era?”...

La Laia va respondre posant-se en el lloc de Medea i realment ho va fer molt bé. Personalment em va impactar molt com va representar-la i, així, vam poder apreciar la ràbia i la serenitat de la colquenca in situ, en viu i en directe. 

Torno a dir que va ser una activitat extraordinàriament enriquidora que va complementar molt bé la lectura. I recomano que es torni a fer en propers cursos a partir de la lectura de la gran obra d’Euripides.

Enric Brotons i Güell

Alumne d'Humanitats

Grec II

Una Ilíada a La Villarroel

El proppassat dimecres 6 de novembre, els alumnes de Llatí i Grec de batxillerat van anar a veure el muntatge Una Ilíada que ofereix La Villarroel fins l'1 de desembre, en què tot el pes de l'obra recau en l'actor Eduard Farelo acompanyat del músic Juan Pablo Balcázar. Si cliqueu la imatge podreu accedir al text del programa de mà signat pel seu director Juan Carlos Martel. 

Discipuli et discipulae, αἱ καὶ οἱ μαθηταί, espero les vostres opinions!

Sessió doble de teatre clàssic a l'Hospitalet!

El proppassat dimarts 2 d’Abril, els alumnes de llatí i grec de primer i segon de batxillerat de l’escola vam anar a veure al teatre dues adaptacions d’obres clàssiques: l’Orestíada d’Èsquil, i el Miles Gloriosus, de Plaute, a càrrec de la companyia El Aedo Teatro, amb quatre actors que, després de la representació, van dedicar una breu estona a debatre sobre les obres i van fer comentaris molt interessants sobre aspectes determinats de les tres tragèdies i de la fabula palliata.

La primera adaptació que vam veure va ser la de l’Orestíada. És una trilogia tràgica (Agamèmnon, Coèfores i Eumènides) que narra la història dels Atrides, una família maleïda pels déus. Comença just acabada la guerra de Troia, amb el retorn (νόστος) del rei Agamèmnon a Micenes, on és assassinat per la seva esposa Clitemnestra i l'amant d'aquesta, Egist. Deu anys abans, en començar la guerra, el seu fill Orestes havia estat enviat clandestinament a la Fòcida per Electra, la seva germana, amb la intenció de protegir-lo de la ira de la mare, irada amb la branca principal dels Atrides. Passat aquest temps a l’exili, Orestes torna a Micenes per visitar la tomba del seu pare i allà es troba amb Electra, que està retent-li ritual acompanyada de les Coèfores. Junts, els germans maquinen l’assassinat de la mare, en venjança per la mort del pare, i d'Egist. Orestes és qui perpetra el matricidi i és així perseguit per les Erínies, divinitats de la venjança que persegueixen els malfactors per delictes de sang contra la família. En la tercera peça, Eumènides), Orestes és perdonat i absolt del seu crim pel tribunal atenès de l’Areòpag, encarnat en els déus Apol·lo i Atenea.

Un moment de l'Orestíada

El que més em va captivar d’aquesta actuació és una cosa que van comentar ells mateixos

després: la capacitat per saber destriar els diferents missatges de l’escrit original d’Èsquil i jutjar-los des d’un punt de vista actual.  En l’Orestiada, Orestes és declarat innocent per l’assassinat; entre d’altres raons,  perquè  es tracta d’una època on la vida d’un home era considerada més valuosa que la d’una dona. A dia d’avui, en  què la societat comença a conscienciar-se del perill i gravetat de la violència de gènere, ells han decidit restar importància i claredat sobre la innocència del jove atrida, i sumar-ne a un dels altres missatges de l’obra: “la sang crida la sang”, i “la violència engendra violència”, com anunciaven els actors vàries vegades al llarg de la representació. La bellesa d’aquests canvis està en què determinen allò que és criticable, millorable, de les peces d’art clàssic sense perdre'ls admiració, i entenent el paper inevitable que hi jugà el context històric.

La segona adaptació que vam veure va  ser la de Miles Gloriosus (El Soldat Fanfarró). Ja la

vàrem anar a veure fa dos anys (podeu llegir més sobre aquella experiència en l’entrada “Miles gloriosus de Plaute: visca el teatre!”). Tot i així, la bellesa del teatre està en que cada actuació és diferent a l’anterior, i t’aporta coses noves. Ho veiem clar en la comèdia romana, ja que era (i encara ho és, quan companyies com El Aedo Teatre li tornen a donar vida!) una eina de sàtira política, i els de El Aedo s’encarreguen magníficament d’adaptar els acudits i situacions al context actual, per aconseguir que els alumnes i professors que hi van es sentin, com van dir ells mateixos, tal i com  es deurien sentir els espectadors de l'autèntica plebs romana.

Un moment del Miles

En resum, va ser una experiència genial i enriquidora que esperem que alumnes d’altres

cursos puguin repetir els propers anys!

Sofía Peris

2n batxillerat

MEDEA, al Lliure

El proppassat dijous, 19 d'abril, els humanistes de l'escola, alguns extripulants i professors del centre vam anar a veure la Medea del Lliure programada fins al 12 de maig. Després d'una intensíssima hora de pura tragèdia grega, sortim amb la convicció d'haver après definitivament i in vivo el significat de termes com κάθαρσις, πάθος ο ἀγών. Una experiència teatral que, qui més qui menys, de ben segur no oblidarà...

Llegim algunes de les crítiques i no podem estar-hi més d'acord:

La Vanguardia

Justo Barranco

"Part del públic dret, bravos per a Emma Vilarasau i una llarga ovació per a tot l’equip van culminar ahir a la nit la hipnòtica estrena de la Medea que dirigeix Lluís Pasqual al Teatre Lliure de Montjuïc. La total entrega de l’actriu, que es passa tota l’obra xopa i que tant gateja com s’humilia, mossega, mata o es mostra desafiador, el poderós text de l’obra, barreja de les Medees d’Eurípides i Sèneca, i la fascinant proposta escènica, que va deixar el Lliure absolutament irreconeixible, transformant-lo en una immensa caixa negra on de tant en tant s’esdevenen prodigis visuals, van conquerir l’audiència. Era una audiència en què hi havia mitja professió teatral barcelonina i que va sortir de la sala discutint si és la millor proposta de Pasqual."

El País

Javier Pérez Senz

La Medea de Lluís Pasqual i Emma Vilarasau al Lliure de Montjuïc es un pur estremiment. Imprerssionen la mirada lúcida i els recursos magistrals d’un director savi qie ens manté clavats a la butaca durant una hora de tensió permanent, tan ferotge en les imatges com en el poder de la paraula. Paraules trascendents d’Eurípides i Sèneca, donc les dues tragèdies ens barrefgen en la versió concentrada d’Alberto Conejero i el mateix Pasqual, tan vigent i pròxima que fa por com a mirall de la irracionalitat que corre pel món. el potent i hipnòtic muntatge descarrega una tempesta de dolor i de ràbia que no deixa ningú indemne. (···) Davant del volcà de Vilarasau, la sobrietat i l’aplom d’Andreu Benito (Creont) i l’esforç de contenció de Roger Coma (Jasó), i l’eficàcia de Joan Sureda (preceptor) donen volum a un gran repartiment, completat en la funció d’estrena pels nens Adrià Campos i Joan Farssac, alumnes de l’escola coral infantil de l’Orfeó Català.

Clip de teatre

Andreu Sotorra

"Amb l'actual interpretació de l'actriu Emma Vilarasau, és difícil que es pugui tornar a entendre d'ara endavant el personatge de Medea en el seu registre clàssic. Aquí, la Medea de Vilarasau penetra de seguida en el cos i ànima del que podria ser una dona d'entre moltes dones, mare de dos fills petits, resident en qualsevol veïnatge dels que ens envolten. No només pel vestuari fosc, senzill, teenager, esportiu, d'aire raper, sinó per la ràbia i la valentia amb què Vilarasau perfila la seva Medea, més enllà de la tragèdia, més enllà de la targeta de víctima, una Medea disposada a lluitar fins a l'extrem sense límits per mantenir la seva dignitat, convertint el seu discurs no en un recitatiu de lamentacions sinó en un crit explosiu i en una expulsió de la ràbia que porta dins. (···) La sala gran del Lliure de Montjuïc s'ha ennegrit del tot amagant les arcades típiques de la sala, s'ha menjat espai de platea amb un escenari profund, tancat per una gran pantalla de projecció, i els efectes de pluja i de so fan de pròleg i epíleg de la tragèdia."

Núvol

Montse Barderi

"El primer encert d'aquesta obra és que va al cor de les paraules. Creant una versió a partir de les obres d'Eurípides i Sèneca a càrrec d'Alberto Conejero i el mateix Lluís Pasqual. Aquí, a la pregunta què ens pot dir Medea avui, ja la podem respondre d'una altra manera. Aquesta Medea sí que ens parla directament a nosaltres. I és que hi ha trossos dels textos clàssics que ja no sentim ni volem escoltar (...) I Conejero i Pasqual eliminen tot el que ja no podem sentir, un tall quirúrgic amb la tradició perquè ens parlin i ens segueixin dient coses. Per això és una Medea com sempre i com mai. (···)  Aquí no hi ha escenes supèrflues, ni elements incol·locables: sense cors, sense llargària, sense escenes de més. Tot al moll de l'os i en carn viva. I l'obra, com en un conjur, et posa, des del primer alè dins la seva màgia, i ja no et deixa anar, i segueixes el foll periple de Medea, fins al final, i per primera vegada entens, pots arribar a comprendre, perquè fa el que fa. Fetillera com cap, aquesta obra t'hi porta. (···) 

I Emma Vilarasau no interpreta una reina, majestuosa atribolada, gelosa o alienada. Aconsegueix una barreja entre bèstia que incuba la febre de la ràbia amb el dolor indescriptible de la nafra més fonda. Durant tota l’obra, excepte una mica abans del final, actua al cim del paroxisme. Un paper en el qual no et pots reservar res, que cal estar al cim del precipici sense treva, amb tots els riscos i coratge que això suposa, el resultat pot ser nefast o sublim. I en aquest cas no hi ha cap dubte: és la millor Medea que he vist en tota la meva vida."

Time Out

Santi Fondevila

"Lluís Pasqual ho ha fet amb un cop de puny a les emocions d’altíssima i moderna qualitat estètica, amb un impressionant espai escènic d’Alejandro Andújar tot creant una atmosfera aclaparadora i amb una Medea dominada de principi a fi per la ira. Una ira absoluta, salvatge, diria que més de la Medea de Sèneca que de la d’Eurípides, versions sobre les quals, amb Alberto Conejero, ha treballat una dramatúrgia sintètica al servei d’una Emma Vilarasau immensa. Vilarasau expressa amb nitidesa l’acte dolorós de trencar definitivament les cadenes amb el poder del mascle, d’anteposar la dona a la mare. Aquesta és una Medea per a l’actriu a qui el sempre segur Andreu Benito i el quasi irreconeixible Roger Coma serveixen d’excel·lents, imprescindibles sparrings."

Recomana.cat

Jordi Bordes

"El director Lluís Pasqual advertia que la complexitat d'abordar un clàssic grec és el to en què es presenta. Perque no pot ser naturalista ni massa afectat. Certament, Vilarasau s'exclama i plora sota el xàfec. Però també sap transmetre humanitat ferida, quan s'apropa al prosceni i conversa amb les primeres fuileres de públics (que reben lgun esquitx d'aigua quan es produedueixen les tamborinades). Roger coma també signa un to a mig camí de l'excés i el pare adolorit que, diu, actua, pel bé de la família i no per instints sexuals. Per últim, l'adaptació deixa la tragèdia en poc més d'una hora. Un llampec aclaparador. El millor d'aquesta proposta és, segurament, havcer sabut mantenir l'equilibri en cada un dels aspectes. Aquesta tragèdia, ara, és aigua, és terra, és foc i és aire."

Ens interessa, però, saber la vostra. Quina és la vostra opinió?

Una lectura d'Antígona

Acabem aquests dies la lectura d'un text bellíssim, l'Antígona de Sòfocles. Bell per tot el que representa i significa i alhora, i tal vegada per això mateix, necessari per comprendre alguns aspectes essencials del que ara mateix passa al nostre voltant. El conflicte moral entre la jove princesa tebana i el seu oncle i rei -o rei i oncle per dir-ho segons ell mateix signaria- ens remet a una lluita de prioritats que, certament, és la clau de la seva intemporalitat: quines lleis hem d'obeir? Les dels homes, arbitràries i mutables, o les dels déus, les del cor, lleis no escrites i imperibles? Ja sabem el desenllaç: transgredir les primeres (ὑπερβαίνειν νόμους) li comportarà a Antígona un funest final decretat pel poder encarnat per Creont. Però no li anirà molt millor -diríem fins i tot que molt pitjor, transformat en cadàver vivent- al governant que gosarà creuar la perillosa línia vermella de la hybris política i, per tant, moral.

Deixeu-me dir que m'ha agradat molt fer aquesta lectura amb vosaltres, que l'he gaudit de nou i m'ha permès confirmar que la literatura és terapèutica i salvadora, i una eina indispensable per interpretar més i millor el que som, la nostra fragilitat i la nostra grandesa. Antígona i Creont son dos paradigmes de la condició humana que vint-i-cinc segles després continuen tan vius com aleshores. Sòfocles ja ens va marcar el camí. I hauríem d'aprendre a escoltar les sàvies veus del passat per esdevenir millors. Jo, almenys, n'estic convençut. 

Espero i desitjo que també a vosaltres la seva lectura us hagi estat una experiència plaent, estimulant i enriquidora, i una invitació a la reflexió i al generós acte de compartir i respectar les idees plurals dels altres. Tinc la sensació que així ha estat i si una cosa agraeixo per damunt de tot és la predisposició i les ganes que vau manifestar de fer-ne la lectura després d'haver assistit, el curs passat, a la representació de l'Èdip rei al Teatre Joventut de L'Hospitalet. No tot està perdut.

I, com no podria ser d'altra manera, espero també les vostres opinions i comentaris al respecte. Gràcies.

Miles gloriosus de Plaute: visca el teatre!

El proppassat dimecres, 15 de març (cavete idus Martias!), els llatinistes de 4t vam anar al Teatre Joventut de l'Hospitalet a veure la comèdia de Plaute Miles Gloriosus, representada per la companyia gaditana d'El Aedo. Aquesta tracta sobre les desventures de Pirgopolinices, un soldat molt fanfarró i mentider que es creu ser el millor però que, en realitat, és un desastre; els esclaus, en aquest cas l'astut Palestrió, volen aconseguir la llibertat, però per això abans hauran d’aconseguir solucionar tots els problemes que se’ls hi plantegen, una trama molt recurrent en el teatre clàssic.

Tots hem estat d’acord en què l'obra ens va semblar genial. Esperàvem que la dramatúrgia fos molt fidel a l’original, tant en els diàlegs com en la manera d’explicar la història, però ens va sorprendre que ràpidament comencessin a fer bromes i acudits adaptats a situacions més modernes i atrevides. En una paraula, a l'actualització del text a mode de contaminatio cronològica.

A nosaltres, en particular, ens va encantar aquesta representació perquè creiem que va saber captar l’essència de l’obra i els actors, amb la seva vis còmica, van fer que entenguessim el que era aquesta comèdia d'embolics per als antics romans portant les bromes a la nostra època. I tots vam riure molt en les escenes en què es barrejaven anacrònicament situacions d'allò més absurdes. A més a més, és una manera de demostrar que la cultura clàssica també pot ser molt divertida i que es pot relacionar amb molts àmbits de l'actualitat: el teatre, el cinema, l’art, la política, l'esport, ... Tot és qüestió de la nostra predisposició i actitud davant del que passa avui dia.

També hem pogut aprendre, sobretot, de l’estil de Plaute i del teatre de l’època, ja que al llarg de l’actuació anaven afegint al diàleg informacions sobre aquestes qüestions. Per tant, ha estat una experiència fantàstica i que recomanaríem a totes les persones a qui interessi la cultura clàssica en particular i els agradi el teatre en general.

Visca el teatre!

Ainhoa Buendía

Sofía Peris

4t ESO - Llatí

Èdip rei o la impagable al·legoria de l'infortuni

Avui, 14 de març, els alumnes d'humanitats de batxillerat de l'escola hem assistit, al Teatre Joventut de L'Hospitalet, a l'adaptació que la companyia teatral gaditana El Aedo ha fet de la tragèdia grega Èdip rei, obra cabdal d’un dels dramaturgs atenesos més destacats, Sòfocles.

    

Tots plegats hem pogut gaudir d’aquest drama amb desenllaç fatal. Si bé la història del tebà Èdip ja era coneguda per tots nosaltres, certament l'espectacle ha estat diferent i especial, ja que amb només quatre actors s’han cobert tots els personatges, fins i tot amb un cor ben original… Bufa, quina feinada! Els actors han preservat l’essència de l’obra amb detalls molt simples però alhora significatius, com ara el doble paper que ha jugat el cor, amb aparicions en els diferents estàsims però també en alguns episodis. A diferència de la tragèdia original, però, l’ordre d’aparició de certs personatges i fets ha variat atès que es tractava d'una adaptació, tot i que el missatge principal del text s’ha conservat amb tota la seva força: la veritat sempre veu la llum, mai queda amagada; tot i que a vegades preferiríem no assabentar-nos de la veritable realitat, com n’és el cas d’Èdip. Aquesta és la ironia dramàtica i funesta dels versos de Sòfocles.

Gràcies a Creont, Iocasta, Èdip i la resta de personatges hem pogut experimentar una sentiment de catarsi, sobretot en el discurs final del maleït rei en què ell mateix comprova amb gran sofriment que el destí no es pot canviar, que els déus mai no s’equivoquen i que l’home és un llop per a l’home. Plegats, hem pogut patir el suplici d’Èdip en assabentar-se que ell havia donat mort al seu pare Laios, que s’havia casat amb la seva mare i que havia engendrat els seus propis germans.

Per acabar, donar les gràcies a la Societat Catalana de Teatre Grecollatí per aquesta iniciativa i a la companyia El Aedo per oferir-nos l’oportunitat de veure aquesta obra i la seva magnífica interpretació. I és que els clàssics són tresors que ens guarden històries apassionants amb un caràcter alliçonador, de les quals en podem aprendre molt, i que ens permeten reflexionar sobre situacions de la nostra pròpia vida quotidiana. Una magnífica experiència!

P.S.: Esperem que els companys de 4t gaudeixin també demà del Miles gloriosus de Plaute que aniran a veure.

Kènia Sanz

Ana Martínez
Batxillerat humanístic

Un Miles molt... gloriosus

Dimecres passat, els alumnes de llatí i grec de primer i segon de batxillerat vam poder gaudir in situ, al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, de la representació d’una gran comèdia, el Miles gloriosus de Plaute, a càrrec del grup de Teatre “Clásicos Luna”, de l’IES Pedro de Luna de Saragossa, format per alumnes d’ESO i batxillerat, professors, pares i exalumnes del centre.

Tots plegats vam poder assaborir aquesta comèdia clàssica amanida amb tocs actuals: cançons de grans musicals reescrites per donar-li sentit a l’obra (no oblidarem l’entrada de Pirgopolinices amb la cançó Dancing Queen, d’ABBA) i expressions que, pel que sembla, aquells romans que avui dia ens queden tan lluny –però tan a prop alhora-, també feien servir en la seva quotidianeïtat.

Vam riure, riure molt, gràcies a personatges com Filocomàsia, l’astuta donzella virginal que fa passar-se per la seva pròpia germana bessona. Acrotelèucia, la jove que embolica que fa fort metamorfosada en esposa del veí, el vell Periplectomen, amable, servicial i un xic babau. Milfidipa, la més tendra de totes. Pleusicles, el jove que s’enduu totes les noies i que es capaç de disfressar-se de capità d’un vaixell per poder estar amb la seva estimada xicota. Palestrió, l’esclau mentider, llest, desvergonyit, murri i astut, el veritable protagonista de la fabula. Esceledre, l’esclau de Pirgopolinices, babau, tafaner, persuasiu i poruc. I com no, Pirgopolinices, el nét de Venus, el nostre miles gloriosus que presumeix de les seves conquestes bèl·liques i femenines i que s’acaba convertint en la riota de tots. Per acabar, donar les gràcies a la Societat Catalana de Teatre Grecollatí per aquesta iniciativa i a l’institut de Saragossa per oferir-nos l’oportunitat de veure aquesta obra, amb la qual vam gaudir dels clàssics tot passant una feliç estona.

Que ne’n siguin moltes més! Llarga vida al teatre!

Kènia Sanz

1r batxillerat humanístic

Com un cavall desbocat

Dijous passat, els alumnes de 4t de l'ESO van poder gaudir in situ, al Teatre Victòria del Paral·lel barceloní, del meravellós espectacle musical Mar i Cel, amb text de Xavier Bru de Sala i música d'Albert Guinovart, basada en l'obra homònima d'Àngel Guimerà, que va ser portada al teatre per primera vegada per Dagoll Dagom l'any 1988, posteriorment el 2004 i remuntada per tercera vegada l'any 2014. És remarcable per l'espectacularitat de la seva escenografia, en la qual un vaixell enorme i mòbil presideix la majoria d'escenes, i per la música, ja que algunes de les seves cançons ja han passat a formar part del corpus de melodies populars en l'actualitat com, per exemple, el conegut himne dels pirates amb aquella tornada que molts haureu cantat unes quantes (o moltes) vegades i que fa així:

les veles s'inflaran,

el vent ens portarà

com un cavall desbocat per les ones 

I el cert és que aquesta cançó no deixa de ser un himne al mar, a la seva immensitat, al seu poder sobre la vida humana. En la mitologia clàssica, el poder sobre el líquid element era exercit per un déu temible i respectat, venjatiu o afavoridor segons la seva voluntat. I el cavall era el seu animal sagrat, la metàfora de l'indomable, veloç com el vent i amic dels homes. Les referències clàssiques d'aquesta tornada són, com veieu, evidents. 

Walter Crane, Els cavalls de Neptú (1892). Nova Pinacoteca de Múnich

I si el cavall és per a aquest déu símbol del vastíssim reialme que governa, quins altres animals coneixeu que formin part de l'univers mitològic? A quins déus i dees es vinculen? I quins arguments hi trobeu? Reflexionar sobre això us farà una mica més savis. Què us va semblar Mar i Cel? 

Llarga vida al mar!

Una nit esplèndida amb Sòcrates

                                    

Ahir va ser nit de teatre. L'obra triada, Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano de Mario Gas i Alberto Iglesias, al Teatre Romea, dins el Festival Grec de Barcelona. Un espectacle esplèndid, d'emocions a flor de pell, d'una força contundent -com un cop de maça al cap- i d'una modernitat indiscutible durant hora i mitja que -ho he de confessar- se'm va fer curta, molt curta. La feina dels actors intensa però alhora mesurada, d'un nivell interpretatiu molt alt (Carles Canut, Pep Molina i Amparo Pamplona extraordinaris) i dominant l'escena, amb una presència que tot ho omple, un excepcional Josep Maria Pou, encarnant un Sòcrates creïble, proper, molt humà, fins i tot en els dubtes i en l'incertesa d'haver fet o no fet el que calia durant el judici de l'assemblea atenesa del qual fou trist protagonista. Coherent, digne i honest fins al darrer suspir, Sòcrates hauria de ser una valuosíssima referència per als nostres dies, per als nostres polítics -ai las!-, per a la nostra joventut, per a la nostra societat "del coneixement". Baixat el teló, pensava jo què diria avui Sòcrates del món que ens ha tocat viure, com ens interpel·laria, com l'hauríem tractat i què se n'hauria fet d'ell, i convençut, sobretot això, que es troben a faltar gegants del pensament com ell, lúcids i indomables, activistes d'una talla intel·lectual immensa al servei de la veritat, l'unic camí possible d'autoconeixement.



Mario Gas ens parla de Sòcrates amb aquestes encertadíssimes paraules...

"Sócrates no escribió jamás una sola palabra. Sin embargo, la filosofía griega se divide y se estudia, habitualmente, en dos partes: los presocráticos, y Sócrates y los grandes filósofos posteriores. Ahí es nada.
No cabe la menor duda de que Sócrates es una figura fundamental del pensamiento occidental. Su aura sigue proyectándose a través del tiempo hasta nuestros días. Su búsqueda de la verdad, su indagación, mediante el diálogo, sobre la moral, la honestidad, la justicia, el conocimiento del hombre -dando por supuesto que el inicio es siempre una pregunta que incide en el no conocimiento- lo convierten en un ser singular y, por supuesto, en un ser peligroso para cualquier tipo de hipocresía, ya sea individual, colectiva o incluso estatal y... democrática.
Es esa condición insobornable lo que le lleva -tras una larvada inquina incubada durante más de veinte años- a ser acusado por seres insidiosos cercanos al poder de perversor de la juventud y negador de los dioses oficiales. El resultado, avalado por parte de la ciudadanía, no puede ser más terrible e injusto: la ingesta de la cicuta que le producirá la muerte.
Esa joven democracia no digería la independencia, agudeza y ética de un hombre íntegro, valiente, irónico, coherente y enfrentado por su actitud a las oscuridades de un sistema llamado democrático dispuesto a devorar a sus más valiosos hijos. ¿Les suena a algo?
Todo lo que sabemos sobre este hombre, que decidió aceptar y asumir la sentencia, mostrando así su altura moral y su compromiso, se debe a los escritos de Platón, Jenofonte, Diógenes Laercio, Aristófanes (su gran enemigo) y otros; y como un río de caudal inagotable, se ha continuado escribiendo sobre él hasta nuestros días. Tal es el interés que sigue suscitando."

Fins diumenge, 2 d'agost, teniu encara l'oportunitat de gaudir-la. I tant de bo la reprogramin i pugui portar els alumnes a veure-la. Aquesta sí que és una lliçó magistral. Llarga vida al teatre!

Jordi