11 d’abril de 2019

Sessió doble de teatre clàssic a l'Hospitalet!


El proppassat dimarts 2 d’Abril, els alumnes de llatí i grec de primer i segon de batxillerat de l’escola vam anar a veure al teatre dues adaptacions d’obres clàssiques: l’Orestíada d’Èsquil, i el Miles Gloriosus, de Plaute, a càrrec de la companyia El Aedo Teatro, amb quatre actors que, després de la representació, van dedicar una breu estona a debatre sobre les obres i van fer comentaris molt interessants sobre aspectes determinats de les tres tragèdies i de la fabula palliata.

La primera adaptació que vam veure va ser la de l’Orestíada. És una trilogia tràgica (Agamèmnon, Coèfores i Eumènides) que narra la història dels Atrides, una família maleïda pels déus. Comença just acabada la guerra de Troia, amb el retorn (νόστος) del rei Agamèmnon a Micenes, on és assassinat per la seva esposa Clitemnestra i l'amant d'aquesta, Egist. Deu anys abans, en començar la guerra, el seu fill Orestes havia estat enviat clandestinament a la Fòcida per Electra, la seva germana, amb la intenció de protegir-lo de la ira de la mare, irada amb la branca principal dels Atrides. Passat aquest temps a l’exili, Orestes torna a Micenes per visitar la tomba del seu pare i allà es troba amb Electra, que està retent-li ritual acompanyada de les Coèfores. Junts, els germans maquinen l’assassinat de la mare, en venjança per la mort del pare, i d'Egist. Orestes és qui perpetra el matricidi i és així perseguit per les Erínies, divinitats de la venjança que persegueixen els malfactors per delictes de sang contra la família. En la tercera peça, Eumènides), Orestes és perdonat i absolt del seu crim pel tribunal atenès de l’Areòpag, encarnat en els déus Apol·lo i Atenea.

Un moment de l'Orestíada
El que més em va captivar d’aquesta actuació és una cosa que van comentar ells mateixos
després: la capacitat per saber destriar els diferents missatges de l’escrit original d’Èsquil i jutjar-los des d’un punt de vista actual.  En l’Orestiada, Orestes és declarat innocent per l’assassinat; entre d’altres raons,  perquè  es tracta d’una època on la vida d’un home era considerada més valuosa que la d’una dona. A dia d’avui, en  què la societat comença a conscienciar-se del perill i gravetat de la violència de gènere, ells han decidit restar importància i claredat sobre la innocència del jove atrida, i sumar-ne a un dels altres missatges de l’obra: “la sang crida la sang”, i “la violència engendra violència”, com anunciaven els actors vàries vegades al llarg de la representació. La bellesa d’aquests canvis està en què determinen allò que és criticable, millorable, de les peces d’art clàssic sense perdre'ls admiració, i entenent el paper inevitable que hi jugà el context històric.

La segona adaptació que vam veure va  ser la de Miles Gloriosus (El Soldat Fanfarró). Ja la
vàrem anar a veure fa dos anys (podeu llegir més sobre aquella experiència en l’entrada “Miles gloriosus de Plaute: visca el teatre!”). Tot i així, la bellesa del teatre està en que cada actuació és diferent a l’anterior, i t’aporta coses noves. Ho veiem clar en la comèdia romana, ja que era (i encara ho és, quan companyies com El Aedo Teatre li tornen a donar vida!) una eina de sàtira política, i els de El Aedo s’encarreguen magníficament d’adaptar els acudits i situacions al context actual, per aconseguir que els alumnes i professors que hi van es sentin, com van dir ells mateixos, tal i com  es deurien sentir els espectadors de l'autèntica plebs romana.

Un moment del Miles
En resum, va ser una experiència genial i enriquidora que esperem que alumnes d’altres
cursos puguin repetir els propers anys!

Sofía Peris
2n batxillerat


7 comentaris:

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Maximas gratias per aquesta crònica tan acurada, Sofía! I gràcies, com sempre, a la Carme Llitjós i a la Begoña Usobiaga per ser les artífex d'aquestes jornades de teatre grecollatí tan productives. Llarga vida al teatre!

Enric Brotons ha dit...

Salvete!
Trobo que la Sofía ha resumit molt be l'epreiència que vam viure al teatre, felicitats per la crònica!
Centrant-nos en les obres i el seu contingut puc dir que els artistes van estar brillants, tenint en compte que eren 4 actors i l'atrezzo de l'obra era el mínim van saber representar molt bé les dues actuacions.
Personalment em va agradar força més l'Orestiada ja que van saber transmetre el dolor que comporta l'argument i després vam poder debatre sobre la justícia i venjances, molt interessant. El soldat fanfarró,no em va agradar tant,potser si l'haguéssim vist un altre día i fer una segona sessió l'hagués apreciat més. Tot i així vaig riure força i un cop mės:bravo pels artistes!
Una molt bona experiència
Valete!

martina verdaguer ha dit...

Salvete Omnes!
M'agrada molt la cultura i també anar al teatre, per això em sento molt afortunada de poder gaudir d'aquestes sorties, que valoro molt. Ja sabíem que primer veuríem una tragèdia i que després ens representarien una comèdia. La primera obra em va costar una mica d'entendre, hi havia molts personatges i no vaig poder seguir gaire bé el fil de l'obra, però el final, la lliçó que donen recordo que em va captivar. És una història que representa clarament que la venjança no és bona, i que la Sang crida a la sang. La segona representació era molt bona, em va sorprendre, venia amb l'humor de la primera obra però no tenia res a veure. Molt divertida i entretinguda!

Berta Olivé ha dit...

Salvete tripulants!,

ja fa uns quants dies que els humanistes de Vedruna Gràcia vam tenir la gran sort de poder anar al teatre per a gaudir de dos espectacles magnífics de grans literaris de l'Antiga Grècia i Roma com són l’Orestíada del dramaturg Èsquil i el Miles Gloriosus del comediògraf Plaute!

El dia abans d'anar al teatre, recordo que estava molt emocionada! Tenia moltes ganes d'endinsar-me en la trama de les dues obres, que malgrat tractar temàtiques diferents i ser de gèneres oposats, sabia que captarien el meu interès de seguida! Tenia curiositat per saber quin impacte tindria la tragèdia de l'Orestíada en mi. Els actors aconseguirien trasbalsar-me, fer-me plorar o, per contra, restaria indiferent davant de l’acció? Doncs, tenia especial interès en veure l’Orestíada, però no només per saber quin rastre em deixaria, sinó també per saber si aquesta obra em captivaria, sabent que la tragèdia no és el meu gènere preferit i prefereixo anar a gaudir d’un espectacle de comèdia o de teatre musical, enlloc de patir, estar en constat tensió i que les palpitacions del cor em vagin a mil! El Miles Gloriosus també em cridava l’atenció! Trobava que anar a veure aquesta comèdia era una oportunitat idònia per desconnectar, per deixar enrere la tensió acumulada durant les dures setmanes d’exàmens, i per no pensar en la rutina... de facto, amb la comèdia és fàcil fer riure als espectadors i aconseguir que s’evadeixin dels problemes que puguin tenir...

Em fa molt feliç dir que els actors van fer molt bona feina, van encarnar els personatges a la perfecció, i per descomptat van aconseguir que la trama de l’Orestíada m’atrapés i que fos molt difícil distreure’m. Necessitava saber el que s’havia d’esdevenir, i doncs no em quedava més remei que submergir-me en la història i estar atenta! També va ser sublim que els actors sabessin com transmetre dolor, tensió, sabent que és molt més senzill fer riure al públic amb quatre brometes, que a través d’una tragèdia... A més a més, aquesta obra, també em va fer reflexionar, i doncs és evident que l’obra em va deixar rastre. Per la trama de la història em va quedar claríssim que la venjança no és mai una bona opció, i que la Sang crida a la sang. També em va fascinar la capacitat per saber destriar els diferents missatges de l’escrit original d’Èsquil i saber-los jutjar-los des d’un punt de vista actual.

Pel que fa al Miles Gloriosus, sabia que era una obra que m’agradaria, que m’entretindria, i que em faria passar una bona estona. Havíem parlat a la classe sobre aquest comediògraf, i per tant ja sabíem les bases del seu teatre i la seva intenció: la de fer riure al públic i entretenir-lo en la mesura del possible! L’obra, em va captivar des del primer moment, no només per la cançó plegada de referències clàssiques de l’inici que vaig trobar interessant i que em va fer riure en més d’una ocasió, sinó també per les múltiples bromes que deixaven anar durant l’obra, que estaven adaptades a l’actualitat, i que feien que l’obra fos molt entretinguda, i que ens sentíssim com la plebs romana!

En resum, anar al teatre va ser una experiència molt positiva i enriquidora, de la qual vam aprendre moltes coses, i a més a més ens va permetre passar una molt bona estona en família. Espero que anar a veure adaptacions d’obres clàssiques sigui una activitat que es segueixi fent a l’escola durant molts més anys, perquè realment val molt la pena! Anar a l’escola no significa exclusivament aprovar exàmens, sinó que és molt més que això, ja que, per exemple, anar al teatre també és una bona opció com a eina educativa. Et permet aprendre moltes coses i és molt gratificant!

Valete!

Álvaro Auir ha dit...

Salvete tripulants!

Gran experiència la d'anar a veure aquestes dues magnífiques obres d'Èsquil i de Plaute.
Personalment, vaig trobar que l'Orestíada em va encomanar més la sensació trágica que volia transmetre. Gràcies al nostre professor de clàssiques, el Jordi, que ens va lliurar els llibres d'aquestes obres.
Penso que la comèdia del Miles Gloriosus va estar força bé, gràcies a la seva adaptació al món modern, però considero que l'Orestíada va posar-nos el públic al paper d'aquell fill a la cerca de venjança per la mort del seu pare o potser d'altres al paper de Clitemnestra que vol venjar la de la seva filla.
En resum, gràcies Sofia per la teva aportació al blog i gràcies als meravellosos actors que van interpretar les obres i al col·loqui darrer a les obres que van fer.

Cristina Martín ha dit...

Salvete omnes!
Primer de tot, donar les gràcies a la Sofia per fer una entrada molt ben explicada sobre què vam fer fa ja una semana. Els d'humanitats vam tenir l'oportunitat de gaudir de la Orestíada i d’ El soldat fanfarró, dos espectacles molt diferents entre ells, però alhora capta des del minut u a tots els espectadors.
En el cas de la tragèdia de la Orestiada d'Èsquil, com ja sabia de qué tractava, pensava que no m'impactaria de primeres. Però a poc a poc em va anar agradant més. Principalment, perquè dos dels actors eren els mateixos que els que vaig veure fa dos anys, i em va sorprendre molt l'art que van tenir actuant! El dolor i l'impacte que han de transmetre als espectadors amb una tragèdia com aquesta em sembla molt complicat, i crec que van fer molt bona feina.
En el cas del Soldat fanfarró, ja l'havia vist, com he dit abans, fa dos anys amb els mateixos actors, així que ja sabia quines bromes i quin tipus de comèdia em trobaria. Encara i així, em va agradar veure els altres actors que eren diferents als de fa un parell d'anys, ja que els comparava amb els anteriors i m'agradava molt veure com de diferent ho podien fer, ja que considero que cada actor té el seu personatge designat, però el fa seu. Sincerament aquesta obra està molt ben pensada, ja que des del principi et capta amb la cançó que canten.

Anar al teatre sempre ha estat una de les activitats que més agrada als alumnes. Per últim, donar les gràcies als meus companys de classe i els de quart, per ser un grup petit i unit, convertint-nos tots en una família.
Valete!

Pol Ortega Baro ha dit...

Salvete Omnes!

La jornada al teatre va ser una excursió molt interessant i divertida en la qual vam veure dos obres clàssiques bastant importants. La primera obra va ser la tragèdia de l'Orestiada d'Ésquil i la segona obra va ser la comèdia del soldat fanfarró. Personalment, vaig gaudir molt més la tragèdia i tot i la seva dificultat estava molt més treballada que la comèdia. La comèdia va estar bé però res a veure amb la tragèdia.