27 de gener de 2019

Visitant Pula in situ durant un dia!



Vista panoràmica de l'amfiteatre des de l'ima cavea [Totes les fotografies: Berta Olivé]

Pula. Una ciutat que segurament la majoria de vosaltres desconeixeu, segurament ni n’heu sentit a parlar mai, però per a mi un lloc vital i una ciutat de somnis. Croàcia, un país que potser molts de vosaltres encara no heu visitat, tot i que a poc a poc s’està convertint en un destí turístic indiscutible, per a mi un lloc de vacances des de ja fa molts anys, una segona casa. Tinc la sort de poder anar-hi cada estiu per visitar-hi part de la meva família, ja que tenen una casa de poble allà, concretament al poble de Momiano, situat a la península d’Ístria. Hi anem unes tres setmanes, la majoria de dies a la platja tret d’aquells en què plou, quan habitualment anem a visitar una ciutat qualsevol de la zona. Així va ser, doncs, com aquest estiu va sorgir la idea d’anar a Pula. Recordo que era un dissabte, 25 d’Agost, i el dia començà amb pluja. Aleshores vam pensar possibles ciutats per visitar. Jo vaig comentar d’anar a Pula, però al principi la família no n’estava gaire convençuda. Jo sabia que hi havia un amfiteatre i no volia perdre aquesta magnífica oportunitat, ja que sempre havia somiat en poder anar visitant, amb el temps, els amfiteatres millor conservats arreu, i si anàvem a Pula ja n’afegiria un més a la llista, després d’haver visitat el Colosseu l’any 2014. A més a més, la ciutat estava a una setantena de quilòmetres, un lloc relativament a prop, per tant veia molt factible poder-hi anar. Finalment, tots acceptaren la meva proposta i em van fer la persona més feliç del món.

Imatge del fòrum. S'hi poden veure carpes de bars i restaurants. L'activitat social és evident

De camí amb el cotxe, notava pessigolles a la panxa i estava molt emocionada. Vaig aprofitar per informar-me una mica més sobre la ciutat llegint una guia turística que em va proporcionar la meva tieta. Vaig llegir que Pula és la ciutat principal de la península d’Ístria i està situada al sud de Croàcia. Té nombrosos i interessantíssims monuments culturals, de fet resulta que és ben coneguda pels múltiples edificis de cultura romana. Entre ells, el més famós n’és l’amfiteatre romà (Pula Arena), un dels més ben conservats del món, tot i que també hi ha altres edificis arquitectònics que cal destacar, com el Temple d’August o la Catedral, entre d’altres. La majoria es troben al centre de la ciutat, fins i tot l’amfiteatre, quan normalment aquests es construïen als afores de la ciutat, de manera que els visitants poden caminar a través de les meravelles del passat en el cor de la ciutat.

Imatge del Temple d'August (façana principal)

Un cop vam arribar a Pula, vàrem començar la visita amb l’edifici clau, el vertader motiu de la nostra estança diürna allà, amb la construcció que tantes vegades havia desitjat visitar, ni més ni menys que el Pula Arena. Aquest amfiteatre és l’edifici més famós, més gran a propòsit de les dimensions i més visitat de Pula (més de 400.000 visites anuals). És un dels amfiteatres romans més ben conservats i el sisè amfiteatre més gran del món. La seva construcció començà durant el principat d’August (31aC - 14 dC), i va ser ampliat durant el govern de Claudi (41 - 54 dC). El seu aspecte final correspon al període Flavi (69 - 96), amb l’emperador Vespasià al capdavant, també anomenat comúnament l’Arena de Vespasià. L’amfiteatre està construït amb blocs de pedra, dividits en dos nivells d’arcades, mentre que el tercer nivell té obertures rectangulars. Les característiques específiques del Pula Arena es vinculen a quatre torres de pedra erigides sobre la façana exterior al llarg del revestiment de l'edifici. Sota l’arena, a més a més, hi ha les fossae on s’hi troben cambres subterrànies per a les bèsties i la indumentària dels gladiadors i d’altres especialistes dels ludi. Avui en dia, al Pula Arena s’hi duen a terme esdeveniments culturals i concerts de famosos artistes, com, per exemple, concerts del 2cellos, grup format per dos cellistes de prestigi, en Luka (eslovè) i en Hauser (nascut a Pula) qui admiro especialment.

Imatge del Pula Arena des de l'exterior.

Al Pula Arena s’hi pot arribar a través de la ulica (carrer en croat) Amfiteatarska. Recordo que vaig accedir a aquest carrer amb cotxe i em vaig quedar molt impactada. Ja sabia que l’edifici era enorme i estava ben preservat, però veure’l de tan a prop em va commoure molt; encara no em feia la idea que estava veient, amb els meus propis ulls, la majestuosa construcció que tantes vegades havia desitjat visitar i un edifici primordial per als romans, on s’hi celebraven espectacles lúdics per entretenir al públic, com les lluites de gladiadors (munera gladiatoria), les naumàquies (naumachiae), les caceres (venationes),… Aleshores la meva ment no parava d’imaginar escenes d’aquests espectacles o fins i tot em plantejava preguntes com aquesta: com s’ho feien els romans per omplir aquest amfiteatre d’aigua?, o  com s’ho feien per entrar tota la parafernàlia necessària per a les naumàquies, com ara els vaixells o per a qualsevol altre tipus d’espectacle? Vaig accedir a l’interior de l’amfiteatre a través de l’accés principal, que conduïa a l’arena i em vaig sentir aclaparada de seguida, ja que estava trepitjant in situ el lloc on s’havien dut a terme múltiples batalles navals, lluites entre gladiadors, caceres despietades d’animals exòtics… Estava trepitjant un lloc amb molts segles d’història i era impossible que no se’m posés la pell de gallina.  Després vaig accedir a la ima cavea (l’única que es conserva) i no només vaig poder contemplar una vista panoràmica de l’amfiteatre sinó també un bocí de mar. Per últim, em vaig passejar per les restes de les fossae que quedaven a l’amfiteatre. La visita al Pula Arena va ser, sens dubte, una de les millors experiències viscudes en molt de temps. Des de sempre havia tingut curiositat per la cultura romana i, sobretot, pels amfiteatres, i poder visitar edificis romans encara conservats com aquest, em va fer sentir molt feliç i, especialment, afortunada.

Imatge panoràmica de l'amfiteatre, on s'hi poden distingir clarament els tres nivells, l'ima cavea i l'arena circular. A més a més, també s'hi pot veure un escenari, atès que aquí es celebren encara esdeveniments culturals.

Després de la visita ens vam encaminar cap al centre històric de la ciutat, concretament al fòrum, on s’hi troben els edificis administratius de la ciutat i el temple d’August. Em vaig quedar meravellada pel bon estat de conservació d’aquests, sobretot pel que fa al Temple d’August. El fòrum és la plaça més antiga de la ciutat i ha conservat el seu paper fins a dia d’avui, el del lloc de reunió dels habitants de Pula. Aquesta funció d’espai comunitari on retrobar-se amb amics i fer vida social encara persisteix, ja que és una plaça que està plena de restaurants i bars i, a més a més, de vegades s’hi duen a terme petits espectacles. Nosaltres vam tenir la sort de veure una petita actuació de hip-hop. Avui en dia, al fòrum hi ha l’oficina de turisme on es pot rebre tota informació necessària per visitar la ciutat i els seus voltants. Aquesta plaça, en època romana, estava voltada d’arcades i allà els ciutadans celebraven sacrificis als déus. En aquella època, la tríada composta pel Temple Capitolí, el Temple d’August i el Temple de Diana eren clarament visibles. Avui dia, no obstant, només es conserva el Temple d’August en el seu estat original.

Imatge on es distingeixen els tres nivells i una de les quatre torres de l'amfiteatre
Imatge de la clara distinció dels tres nivells de l'edifici

El temple d’August porta el nom del primer emperador de Roma, durant el govern del qual fou construït. És l’edifici conservat més antic de Croàcia i és considerat un dels més bells exemples de l’arquitectura dels primers temples imperials romans. Hi vaig estar d’acord. Era colossal, singular, ho tenia tot per ser un temple preciós i especial. El temple està situat sobre un podi amb una escalinata que condueix a la cel·la rodejada de sis columnes -hexàstil- d’estil corinti, per on s’entra a la cel·la en la qual hi havia una estàtua d’una divinitat romana. Avui en dia, hi ha una exposició d’escultures de pedra aquí. El temple és de planta rectangular i té un pòrtic que està suportat per quatre columnes corínties, i amb una columna a cada costat. A la façana del pòrtic, s’hi troba una inscripció o dedicatòria que encara es pot llegir parcialment: ROMAE ET AUGUSTO CAESARI DIVI F(ilio) PATRI PATRIAE (“A Roma i a Cèsar August, fill d’una deïtat, pare de la pàtria”). L’arquitrau té un fris decorat amb fulles d’acant, vinyes, fruites i ocells. Quan el cristianisme fou acceptat com una fe el 313 amb l’edicte de Milà de l’emperador Constantí, el culte pagà va desaparèixer, canviant la funció del Temple. Molt aviat es transformà en una església cristiana i també s’utilitzà com a graner. Del 1814 al 1818 l’arquitecte austríac Pietro Nobile restaurà el temple, i al voltant seu es va instal·lar l’exposició amb les restes d’escultures i edificis romans renovats al voltant de la ciutat. El temple fou reformat al 1923-1924 sota la direcció de G.B. Vrasso i després del bombardeig anglo-americà de la Segona Guerra Mundial va ser restaurat per l’arquitecte F. Franco. Avui en dia, al temple d’August hi ha una exposició permanent intitulada “Escultura de pedra antiga”, que és una part de la col·lecció de l’època romana del Museu Arqueològic d'Ístria.


Imatge de l'ima cavea. El mar al fons...


Berta Olivé i Casadó
2n batxillerat humanístic

16 de gener de 2019

I Narcís va dir: Encantat de conèixer-me!

A propòsit d'un projecte que els alumnes de 3r d'ESO van començar la setmana passada i acaba aquest proper divendres, i que porta per títol l'epígraf d'aquesta entrada, tres llatinistes de 1r de batxillerat, l'Albert, l'Andrea i l'Elyn, han elaborat aquest vídeo per explicar el mite ovidià que fa referència al jove Νάρκισσος, fill del riu Cefís i de la nimfa Liríope. Esperem que us agradi!


Text adaptat: Narracions de mites clàssics, Ed. Teide (Adaptació de les Metamorfosis d'Ovidi a cura de M. Capellà) 


5 de gener de 2019

Semblances gens casuals



Aquests dies estic llegint el llibre Kwaidan. Històries japoneses de fantasmes, editat per Animallibres Editorial, el 2018.  L’autor és el grec, nacionalitzat japonès, Lafcadio Hearn, nascut el 1850 a l’illa de Lèucada, de pare irlandès i mare grega. Aquest periodista, traductor i escriptor, va ser un enamorat de les cultures orientals. Va morir al Japó el 1904, després d’haver escrit nombrosos llibres.

El motiu pel qual us ho comento és perquè en la primera història de l’esmentat llibre, “La història d’en Mimi-Nashi-Hoichi”, s’explica el cas d’un monjo que va excel·lir en l’art d’explicar històries acompanyat del seu biwa, una espècie de llaüt. Tan bo era en el seu art, que uns esperits malignes el van embruixar per poder escoltar les seves històries i, després, matar-lo. El mestre de Hoichi, que així es deia el monjo, va poder descobrir l’engany a temps i, per tal d’evitar que els esperits tornessin a enganyar el virtuós del biwa, va pintar sobre la seva pell  uns sutres protectors. Gràcies a ells, Hoichi esdevindria invisible per a qualsevol presència malèfica si s’estava quiet, tot meditant. Una nit, quan els esperits va tornar al monestir on vivia Hoichi per tal que els acompanyés al cementiri on vivien i continués explicant-los les seves històries, no el van saber veure. A la seva habitació només hi van trobar el seu biwa i ¡les seves orelles! Els esperits, per tal que els seus superiors no s’enfadessin amb ells, se les van emportar com a prova que Hoichi havia desaparegut (si més no, la major part d’ell...).

A l’endemà, quan els superiors de Hoichi van anar a la seva habitació, van trobar el pobre monjo inconscient, en un estat deplorable a causa de la pèrdua de sang i, és clar, sense les seves orelles. Llavors, el mestre es va lamentar d’haver-se deixat ajudar per un dels seus deixebles més joves, que, per la seva inexperiència, va oblidar pintar les orelles de Hoichi amb els sutres protectors.

I ves per on a mi això m’ha fet pensar en un heroi grec a qui també li va passar un fet lamentable per culpa d’una part del seu cos que algú no va acabar de saber protegir. Certament, allò que forma part de llegat dels homes, sigui a l’indret que sigui i a l’època que sigui, té un fons comú gràcies al qual, precisament, transcendeix la seva pròpia dimensió i esdevé universal.

Ara podeu continuar vosaltres i buscar en aquest mateix espai fantàstic que és El vaixell d’Odisseu la història d’aquest heroi o, també, mirar de trobar en les vostres lectures semblances amb històries del món clàssic. L’aventura de llegir té, molt sovint, aquestes satisfaccions.

Carles Cervelló