El relleu d''Ariadna i Hermes' a Montserrat

 

Fototgrafia d'Anna Moreta

Fa un parell de setmanes, els alumnes de primer de batxillerat vam anar a Montserrat. Caminant per una de les àrees més transitades, uns companys i jo ens vam fixar en aquest relleu integrat en una paret que, a partir de motius de la mitologia clàssica (principalment el fil d’Ariadna i Hermes), vol parlar del concepte d’ésser humà. Aquest relleu va ser esculpit per Josep Maria Subirachs el 1985 i, originàriament, estava situat a l’atri de l’edifici del Banc de Sabadell al Passeig de Gràcia de Barcelona. El 2013, l’entitat bancària el va confiar al Monestir de Montserrat, un lloc on ja hi havia una petjada artística important d’aquest escultor. Aquest relleu està dividit en dues parts, que s’han de percebre “com una obra única en dos capítols”, com indica el mateix escultor. Cada meitat del relleu, en pedra tosca o travertí, mesura 2,25 per 2,10 metres.

El costat esquerre del relleu està dedicat al mite d’Ariadna. El moment representat en aquesta part fa referència a un episodi del mite de Teseu i el Minotaure, concretament al que s’origina amb el deute que té la ciutat d’Atenes amb l’illa de Creta. Aquest tribut fa que els atenencs hagin d’entregar-los, cada nou anys, set nois i set noies perquè siguin devorats pel terrible fill de Pasífae i un brau blanc enviat per Posidó, un ésser monstruós que Minos, el rei de Creta, avergonyit, mantenia tancat en un inextricable laberint construït per l’arquitecte Dèdal. Temps després, Teseu, fill d’Egeu, rei d’Atenes, decideix encapçalar una expedició per alliberar la seva ciutat d’aquest tribut dolorós. El seu objectiu és acabar amb el Minotaure i, per fer-ho, compta amb l’ajuda d’Ariadna. Aquesta, filla dels reis de Creta, en veure’l s’enamora perdudament. Teseu s’aprofita d’aquesta complicitat perquè Ariadna l’ajudi a complir el seu propòsit. Tots dos fan un quid pro quo pel qual Ariadna accedeix a ajudar-lo a canvi que Teseu es casi amb ella i se l’emporti cap a Atenes. Dit i fet, Ariadna entrega un cabdell de fil d’or a Teseu i li diu que, a mesura que vagi avançant pel laberint, deixi anar el fil, de manera que només així sabrà com trobar la sortida, perquè només li caldrà anar recollint-lo. Teseu afronta, confiat, la seva missió i aconsegueix matar el Minotaure i sortir del laberint.

Subirachs va esculpir el laberint per representar la solitud de l’ésser humà, tal com declara ell mateix, pel fet que, sovint, entrem en bucles mentals o socials que no ens deixen sortir i ens aïllen de tot el que ens envolta.  En el relleu, podem observar que les parets del laberint són molt altes i l’obertura molt estreta, i que el dibuix del laberint està cisellat des d’un angle superior, com si només el poguessin veure els déus. També es veu reflectit l’amor en el fil que uneix Ariadna amb Teseu; el fet que estigui en diagonal crea profunditat en el paisatge. Els altres elements arquitectònics que hi ha al relleu simbolitzen el pas de la història. Finalment, el sol representa la llibertat i es reflecteix en la superfície que té a sota, cosa que reforça els vincles entre el món superior i el món terrenal. 

La part dreta del relleu està dedicada a Hermes, el déu missatger. Aquest és fill de Zeus i Maia i és la seva raó de ser transmetre els missatges dels déus als humans i transportar les ànimes dels morts a l’inframon. També és el déu dels transports, els viatges, el comerç, la tecnologia, els lladres, els oradors… El seu atribut principal és un bastó anomenat caduceu que li va lliurar Apol·lo. Aquest bastó porta dues serps entrellaçades i representa el comerç, la medicina, la concòrdia… 

En aquest relleu, el caduceu representa la comunicació entre els déus i els homes. Està situat a prop d’un encreuament de camins i és el verdader protagonista de l’escena, segons el mateix Subirachs. Al costat del caduceu es pot observar una figura femenina dividida en vuit parts que equivalen a la mida del cap, cosa que simbolitza l’harmonia, la proporció i l’art. Un fet curiós és que la part dreta del seu cos està esculpida en baix relleu, mentre que el costat esquerre està dibuixat amb línies geomètriques molt definides. Això, seguint de nou l’explicació de Subirachs, es contraposa a la mort, de la mateixa manera que, en el fris anterior, l’amor es contraposa a la mort plasmada en el laberint. La dona representa, doncs, l’harmonia i la proporció. També s’observa una torre d’aigua que representa el domini de la natura per part dels humans i el seu enginy per crear infraestructures tan complexes. Aquesta torre és una figura vertical que s’aixeca cap al cel, mentre que l’obertura que hi ha a sota s’obre cap a l’inframon, fet que crea un joc d’oposicions. Finalment, hi ha un arc de Sant Martí que simbolitza Iris, una deessa menor que també actua com a missatgera dels déus. Ella, juntament amb les dues serps, reforça “el valor metafísic de l’art”. Iris serveix per reforçar aquesta simbologia que l’escultor va voler expressar de la comunicació entre els éssers humans i els déus.

Així doncs, Subirachs es va inspirar en la mitologia grega per parlar de temes tan importants com ara la mort, la soledat o la relació entre els homes i els déus que personifiquen la naturalesa no humana. 

Anna Moreta Castel-Branco

1r de batxillerat d'Humanitats 

Empúries, l'ànima de Catalunya

Fotografia de Sílvia Vallès Muñío

El proppassat dia 5 de desembre, els clàssics de primer i segon de batxillerat juntament amb els llatinistes de quart vam fer una magnífica visita a l’ànima de Catalunya, Empúries. Però abans d’explicar com va transcórrer la jornada, farem una breu introducció. 

Empúries és l'únic jaciment arqueològic de la Península Ibèrica on conviuen les restes d'una ciutat grega, Empórion, amb les d'una ciutat romana, Emporiae. És la porta d'entrada de la cultura clàssica: deu segles d'història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven inicialment. Posat en context, a principis del segle VI aC uns colons grecs procedents de Focea es van establir en una petita illa davant de la costa del golf de Roses -a la Palaiàpolis, la ciutat antiga-, tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, la ciutat nova. Tres segles més tard, l'any 218 aC, Empúries va servir de punt d'entrada a la Península per a les tropes romanes en la lluita contra l'exèrcit cartaginès durant la segona guerra púnica, la d'Anníbal i els seus elefants creuant els Pirineus.

És important afegir que Empúries era un indret destacat en el comerç, com bé indica el seu propi nom original, Ἐμπόριον,  que significa ‘mercat’ en grec clàssic. 

Què hi trobarem un cop travessem les portes d'entrada a la ciutat d'Empúries cap a l’antic món grecoromà?

El primer que veurem són les excepcionals ruïnes gregues, que pertanyen a la ciutat de l’època hel·lènica. A mida que es va avançant el trajecte ens trobarem amb els recintes dedicats a Asclepi (déu de la medicina) i Serapis (divinitat grecoegípcia), i també podrem veure l'àgora, entre d’altres restes del jaciment. Després, a la part alta, podrem contemplar les restes d'època romana: les diferents domus amb els mosaics que decoraven el terra, la zona de les termes públiques de la ciutat, el fòrum, les tabernae… Es tracta, per tant, d’un espai privilegiat que ha ajudat els arqueòlegs i historiadors a conèixer amb més precisió l'evolució de l’urbanisme grec i romà. Actualment és una de les seus del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

I ara sí, comencem amb la nostra experiència en aquest particular passeig clàssic que ens va apropar a les nostres arrels.

Vam començar el dia molt d’hora, a dos quarts de vuit enfilàvem ja cap a terres empordaneses. Quina son que teníem tots! Tanmateix, en arribar a l’autocar, vam aprofitar que era un llarg camí per poder descansar i així gaudir més plenament del dia que ens esperava.

Arribats a Empúries, vam esmorzar envoltats de la tranquil·la remor de les onades del mar en topar amb la sorra. Quina meravella! En acabat, ens vam endinsar en les ruïnes de la ciutat. El moment que tots esperàvem havia arribat.

Només entrar, van venir a trobar-nos dues guies molt amables per fer-nos la visita. Com que érem un grup nombrós, ens van dividir en dos grups: els humanistes de batxillerat per una banda i els llatinistes de quart d’ESO per l'altra. Ens van fer asseure a la gespa del recinte per fer-nos una breu introducció abans de poder observar amb més detall les ruïnes. Cal afegir que ja veníem preparats de l’escola, perquè en Jordi ja ens havia fet treballar de forma dinàmica el que anàvem a veure.

Va ser molt emocionant poder observar amb els nostres propis ulls el que a classe havíem treballat. Només calia tenir imaginació per anar més enllà i imaginar-se com havien estat les pedres que parlaven: precioses ciutats on hi convivien les tres civilitzacions, els tres peus de Catalunya: ibers, grecs i romans.

Una vegada feta la introducció, ens vam dividir en grups de cinc o sis alumnes i les guies ens van presentar l’activitat que, seguidament, anàvem a fer: un joc de pistes en què cadascuna d’elles et portava a la següent i et feien adquirir més coneixements. A més, ens feien anar més enllà del que vèiem fent-nos pensar que érem presents allà i havíem d’actuar com els antics habitants. El joc constava de diferents preguntes que havíem de respondre a partir del que ja sabíem o dels panells explicatius de cada un dels espais a recórrer. A més a més, ens van facilitar uns mapes per poder-nos ubicar en les dues ciutats: la grega i la romana. Ens ho vam passar tan bé que el temps va volar i ràpidament ens vam haver de reunir a l’àgora. Allà, tots els grups vam posar en comú les diferents respostes que havíem trobat. Finalment, ens vam acomiadar de les nostres amfitriones i vam entrar en una petita sala del recinte museístic on hi havia exposades diferents peces de gran valor arqueològic: mosaics de les domus, el famós del Sacrifici d'Ifigènia, monedes, gerros… Seguidament, vam entrar al MAC Empúries (Museu d’Arqueologia de Catalunya). Allà vam poder admirar in situ l’escultura original d’Asclepi, el déu de la medicina. Una escultura treballada amb dos tipus de marbre: un provinent de l’illa de Paros i l’altre del mont Pentèlic, el mateix marbre utilitzat per a la construcció del majestuós Partenó d'Atenes. Els detalls estaven molt ben treballats i de forma curosa i delicada per l'escultor: les faccions marcades del seu bell rostre, la tela de la túnica en moviment… L’artesà de qui no sabem el nom hi va dedicar moltes hores per proporcionar-li una ànima. És important remarcar que l’escultura que es troba al jaciment mirant el mar blavós és una còpia de l’estàtua original, la que ens observava ara darrere el vidre polit. Aquesta còpia està situada al costat de l’àbaton, l'edifici on eren els malalts realitzant el ritual de la incubatio. Allà, segons creien cegament, el déu Asclepi se’ls apareixia de nit i els revelava què havien de fer per curar-se.  

En acabar la visita, vam anar a dinar. Envoltats per aquell meravellós paisatge vam poder gaudir de l’àpat. Com que encara era d’hora, vam poder descansar enmig dels alts pins que ens tapaven el sol. Finalment, va arribar l’hora d’acomiadar-nos del magnífic jaciment arqueològic i tornar a l’autocar. Malgrat que el trajecte era força llarg, vam poder descansar durant el viatge, i més quan a mig camí l'autocar va dir prou i va haver de recollir-nos un segon vehicle. Es veu que el déu Asclepi no volia pas que marxéssim... Finalment, i després d'aquesta petita odissea, vam arribar a l’escola preparats per gaudir del llarg pont que ens esperava!

Dir per acabar que va ser una excursió molt i molt bonica, plena de descobertes del món clàssic i l’inici d’altres encara per descobrir.

Us animeu a endinsar-vos en aquesta bonica experiència?

Júlia Marín Luz    

1r batxillerat humanístic

__________________________________________________

La setmana passada, els alumnes de 4t d'ESO que cursem l'optativa de Llatí i els alumnes de 1r i 2n del batxillerat humanístic vam anar plegats d'excursió a Empúries, l'única ciutat de la península Ibèrica on els grecs es van instal·lar fa més de dos mil cinc-cents anys. Les setmanes anteriors, a classe, vam estar aprenent molts aspectes sobre Empúries que ens van servir com a base per entendre més a fons el que anàvem a veure. 

La visita va començar amb una breu introducció per part de dues guies locals sobre els orígens d’Empúries. A continuació, vam accedir al recinte arqueològic i vam començar un joc de pistes en petits grups que ens va fer recórrer els diferents carrers de la ciutat primer grega i després romana, observar la descripció dels cartells, comptar elements de les cases o temples, anomenar les divinitats de l'època… Vam poder veure in situ la majestuosa estàtua original d'Asclepi, el déu de la medicina, dins del MAC, el Museu Arqueològic de Catalunya, i la seva rèplica a fora, en un lloc elevat de cara al mar; les ruïnes d'un temple romà, amb algunes columnes que encara es conserven dempeus, com es distribuïen les cases, com eren les termes romanes o la zona del mercat. Finalment, vam entrar en un espai del museu on vam poder observar molts objectes de la població que havia viscut allà, com collarets, joies i eines personals, i també alguns dels mosaics que pavimentaven les cases i una de les peces de més valor, el mosaic del Sacrifici d’Ifigènia.

La ciutat d'Empúries és un lloc extraordinari: rere les ruïnes lleugerament elevades, es veuen uns pins verds contra un mar ben blau i tranquil, limitat per la banda esquerra pel Cap Norfeu i, per l'altra banda, pels penya-segats de L'Escala i de Montgó. No ens hauria de sorprendre que els grecs quedessin fascinats per aquest indret, ja que és d'una bellesa extraordinària.

Hem gaudit molt d'aquesta visita i de passar el dia en un lloc tan especial, perquè hem tingut l'oportunitat de veure in situ com era la vida dels nostres avantpassats i de conviure amb els companys. També ens va agradar molt fer el joc de pistes perquè vam poder aprendre d'una manera divertida i que ens entusiasma.

Anna Moreta Castel-Branco

4t ESO

L'olivera de 1r

 

El proper 26 de novembre tornarem a celebrar el Dia Mundial de l'Olivera, l'arbre més emblemàtic del món mediterrani perquè el seu cultiu, que es perd en la nit dels temps, és el més característic de la conca del Mediterrani. Aquest, juntament amb el cultiu de la vinya i del blat conformen la tríada mediterrània, la base de l’agricultura i la dieta de la nostra geografia. Tres elements – l’olivera, la vinya i el cereal, Atena, Dionís i Demèter – que amb els seus fruits – oliva, raïm i blat – i els seus subproductes – oli, vi i pa – també trobem a la base de la cultura mediterrània que ens és pròpia i que ens arriba i ens depassa a través de la història, la religió, els símbols i els mites.

Les oliveres mil·lenàries són un regal, i així ho explica la mitologia grega amb el relat de la fundació epònima de la ciutat d'Atenes. La deessa Atena i el diví Posidó rivalitzaren per donar nom a la pòlis del rei Cècrops, i un regal va ser el quid de la competició. Mentre el temible déu dels mars oferia als ciutadans una imponent font d'aigua salada (però salada al cap i a la fi), la dea filla de Zeus va plantar una llavor minúscula (però llavor al cap i a la fi) d'una olivera. David contra Goliath, l'invisible enfront la grandesa de l'espectacle. 

Atena i Posidó es disputen l’Àtica. Museu de l’Acròpoli d’Atenes

I vet aquí que de la minúscula llavor va néixer i créixer un arbre ferm, perfectament adaptat al sec i calorós clima de l'Àtica, de meravellós fruit i d'excel·lent fusta que, a més a més, oferia ombra als esforçats pagesos. Un autèntic regal caigut del cel per a la ciutat que suposà la victòria d'Atena -la intel·ligència- enfront Posidó -la força- i el dret a donar i protegir la ciutat en endavant. Atenes, la ciutat tutelar de la més estimada filla de Zeus.

I per honorar-la, amb la gens classica de 1r de batxillerat hem cofinançat la compra d'una olivera per a la classe. Una olivera que esperem veure créixer i que, per descomptat, simbolitza la pau que tant necessitem en un món cada vegada més trasbalsat. Que així sigui.

POMPEIA I EL DARRER GLADIADOR

 

El proppassat 5 d’octubre, iniciant una nova etapa a l’escola, les alumnes de 1r de batxillerat de les matèries de Llengües i Cultures Clàssiques (abans Llatí i Grec) vam anar de visita al Museu Marítim de Barcelona, a les antigues Drassanes, on s’hi podia veure l’exposició itinerant (ara a Madrid) Pompeia i el darrer gladiador, un autèntic viatge al passat d’un dia concret: el 29 d’agost del 79 AD (Anno Domini).

Per començar, vam poder veure ‘in situ’ més de cent cinquanta peces exposades originals provinents del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, un dels museus més antics i rellevants del món per la riquesa i singularitat del seu patrimoni.

Abans de parlar sobre la nostra experiència en relació a l'exposició, cal explicar que aquesta preten una autèntica immersió a la Pompeia de fa gairebé dos mil anys, quan va florir com a port comercial i ciutat estratègica del turisme més opulent; una oportunitat única i irrepetible per endinsar-nos en el cor de la vida quotidiana i la dinàmica social de la ciutat sepultada per l'erupció del Vesuvi l'any 79 dC.

A través d'un bany de realitat virtual et veus catapultat a una experiència immersiva única per reviure les gestes heroïques dels gladiadors i reviure els moments que van marcar l'existència dels habitants de la ciutat de la Campània.

El nostre viatge al cor de Barcelona va ser plàcid: vint minuts en metro.  Tots estàvem molt emocionats, no només perquè era una de les primeres sortides del nostre primer curs de batxillerat, sinó també per les meravelles que esperàvem veure dins l’exposició. A més, com que a classe ja havíem treballat continguts sobre el que anàvem a visitar, era encara més emocionant: el fet d’observar amb els nostres propis ulls el que, salvant les distàncies,  havia succeït a Pompeia aquell malaurat 29 d’agost del 79 AD. Només arribar, els divuit alumnes ens vam dividir en dos grups disposats a gaudir d’una visita el més personalitzada possible.   

A l'inici de l'exposició hi havia una imatge hologràfica on un gladiador ens informava del que veuríem a continuació. A mesura que avançavem en la part expositiva, anàvem veient diferents cartells explicatius sobre allò que els nostres ulls observaven: des dels gerros de ceràmica, perfectament conservats, i còpies d’escultures romanes fins a les pintures al fresc i els mosaics d’innombrables peces. Era impressionant veure detalladament tots els objectes que feien artesanalment. Allò sí que era art de debò! Eren increïbles les tècniques que utilitzaven els pompeians a l'hora de fabricar els utensilis tant domèstics o vinculats al comerç (gerros, paelles, coladors, pots de vidre, etc...) com pel que fa als artístics (grafits a les parets, pintures al fresc i mosaics o escultures de les domus més luxoses). La seva observació et feia sentir que eres allà mateix, en aquell precís instant.

També va ser molt interessant l’audiovisual que es passava en un espai que recordava la graderia d’un teatre clàssic i que tractava sobre la vida dels gladiadors (els combats, les hores lliures, els entrenaments, les armes que usaven o la dieta que consumien especialment abans dels combats). D'aquest documental vam aprendre que no només eren homes els que lluitaven sinó que també hi participaven les dones, les anomenades gladiatrices.

Personalment, l’objecte que em va sobtar més, fins al punt de deixar-me impressionada, van ser els diversos cascs de gladiador exposats. N'hi havia alguns que hi duien gravades algunes escenes de la història. Eren preciosos! A banda, qui sap, aquests elms van servir en un primer moment com a protecció durant l'explosió volcànica davant dels gasos del flux piroclàstic.

Per acabar la visita, ens van proporcionar unes ulleres de realitat virtual, l’autèntica experiència immersiva, que ens oferia una visió dels carrers de Pompeia com si fossis un pompeià més que passejava pel més comercial de tots, l’anomenada Via Abundantiae, el famós ‘carrer de l’abundància’, semblant al nostre Passeig de Gràcia de l’època, farcit de botigues (tabernae) d'articles de luxe, hotels (cauponae) i restaurants (thermopolia). Estava tan ben aconseguit, que he de dir que la vivència ‘in situ’ feia, fins i tot, una mica de por. Per sort, s'havia de seguir un camí marcat per poder continuar el trajecte pel que anaves trobant unes circumferències lluminoses que, en tocar-les, feien aparèixer unes figures hologràfiques que explicaven de manera molt amena tot allò que anaves presenciant. Si aquesta part del ‘viatge’ tenia ‘punts foscos’, l’accés a les fossae de l’amfiteatre esgarrifava... L’ascens a l’arena a través d’una plataforma mòbil, escoltar la cridòria del poble aplegat a la cavea i l’escenari de l’erupció va ser la cirereta del pastís. Impressionant! 

En acabar la visita i reunir-nos els dos grups, vam compartir les sensacions i emocions viscudes durant l'exposició. Tots coincidíem en la idea de que havia estat genial i que, si poguéssim, tornaríem a repetir-les.

De tornada a l'escola, vam passar per davant del Liceu. Com que a classe havíem comentat el significat de les seves portes, la constel·lació de lletres de l’escultor Jaume Plensa, veure-ho i poder-ho recordar, va ser un afegit més a la nostra sortida. Hi apareixen representades les lletres dels diferents abecedaris i alfabets del món tot fent referència a la pluralitat de cultures i amb un clar missatge: que tots som persones humanes. 

Per acabar, cal afegir que aquesta exposició dedicada a Pompeia ens hauria de fer reflexionar sobre el fet que aquest succés històric que va esdevenir una desgràcia per als ciutadans de Pompeia i Herculà, atès que va suposar la seva desaparició, va suposar, per altra banda, un autèntic 'regal' per a la ciència, perquè ens ha permès estudiar no només els fenòmens naturals (recordem que en aquell moment no sabien per què la muntanya vomitava foc), sinó també el modus vivendi d’una societat en un moment molt concret de la història.

Pot la desgràcia d’algú esdevenir la sort  d'un altre?

Júlia Marín Luz

1r batxillerat humanístic

IN MEMÒRIAM

Avui ha mort Nuccio Ordine, un dels intel·lectuals més necessaris i prestigiosos del món, divulgador meravellós de la cultura humanista més essencial i defensor impagable del sentit comú davant d'un món cada vegada més desnortat.

Al Vaixell li volem retre un petit, humil però sentit homenatge in memòriam recuperant dues entrades dedicades a ell. La primera, preciosa, del meu amic i company Carles Cervelló i la segona, la meravellosa lectio magistralis 'La utilidad de lo inútil en nuestras vidas'. Us deixem els enllaços de la notícia que recull la seva partença i els de les dues entrades.

STTL, Mestre, que la terra et sigui acollidora a la teva Ítaca particular. Trobarem molt a faltar el que encara estava per escriure i per dir i que mai serà escrit ni dit.

Mor el filòsof i professor italià Nuccio Ordine

Clàssics per a la vida

La utilitat de l'inútil, una 'lectio magistralis' del professor Nuccio Ordine

Capítol final

En tornar de Setmana Santa, els alumnes de segon de batxillerat de l’itinerari humanístic vam visitar les ciutats romanes de Tarraco i Baetulo. Van ser uns dies molt enriquidors, en què vam poder apreciar en primera persona l’empremta romana a la península i passejar pels mateixos llocs que freqüentaven vint segles enrere. 

 

En primer lloc, vam visitar Tarraco, que durant l’Imperi romà va ser una de les ciutats més importants d’Hispània i la capital de la Hispània Citerior a partir de l’època de l’emperador August. Malgrat que només s’han conservat algunes parts de les setanta hectàrees que la ciutat abastava, anar-hi va servir-nos d’allò més per entendre les singularitats urbanístiques que presentava. 

 

Excepcionalment, i per la necessitat indefugible d’adaptar-se als desnivells naturals del terreny, estava constituïda per un sistema de terrasses artificials, més enllà de la zona residencial. N’hi havia tres: la superior, dedicada al culte imperial amb un temple consagrat a August, una altra que feia les funcions de fòrum provincial i la inferior, on hi havia el circ. El conjunt arqueològic que ha perdurat fins els nostres dies és un dels més extensos conservats de la presència romana a Hispània.

 

En arribar, però, el primer que vam fer va ser voltar per l’amfiteatre, situat extramurs en època romana, fora del nucli urbà, aprofitant que no hi havia gairebé ningú. Hi cabien al voltant de catorze mil persones i s’hi feien espectacles de tota mena per entretenir la població. Va sorprendre’ns de grat el bon estat que manté la cavea i per damunt de tot, poder trepitjar l’arena, la mateixa superfície damunt la qual els gladiadors lluitaven aferrissadament per la seva vida. 

Continuant la ruta pels vestigis romans de Tarragona, vam transitar pel passeig arqueològic de la urbs, d’uns mil cent metres, tot observant la primera muralla de pedra, construïda entre els anys 217 a.C i 197 a.C. Se’n conserven tres torres: la de l’Arquebisbe, la de Cabiscol i la de Minerva, amb un relleu de la deessa. 

Seguint el recorregut dels murs, vam trobar diverses estàtues de l’època, incloses les de l'August de Prima Porta i la realitzada en bronze de la Lloba Capitolina, i també columnes troianes, fetes de granit, que vam abraçar, per si ens donaven sort en la visita a Baetulo del dia següent i en tot el que ha de venir properament, Selectivitat inclosa… 

A Badalona, acompanyats d’una guia, vam esmorzar a l’antic fòrum de la ciutat per, tot seguit, anar a veure la Domus dels Dofins. Hi vam veure mosaics de gran qualitat i restes de pintures murals originals, a més d’una fidel representació de les estances que aquests habitatges luxosos tenien. Va cridar-nos especialment l’atenció que també eren molt supersticiosos. No abraçaven les columnes troianes, però havien de dormir o menjar en grups de tres o d’un nombre que en fos múltiple perquè creien que això els portaria la bona sort. 

Tot seguit vam visitar el Jardí de Quint Licini i les antigues termes i el Decumanus. Les termes conserven la palestra, el frigidarium, el tepidarium i el caldarium. L’espai està il·luminat i ambientat amb elements de reconstrucció històrica que ens transporten a la Badalona original. 

Sens dubte, van ser dos dies molt divertits i profitosos en què vam viatjar dos mil anys enrere en el temps i vam gaudir de l'empremta romana in situ. Després d’aquest viatge en el temps, no va quedar-nos més remei que tornar al present, ara, però, amb una visió molt més clara i precisa del patrimoni arqueològic de la península i amb molts nous coneixements adquirits. Ens enduem, per sempre, el meravellós record de les dues últimes sortides que hem fet a l’escola que ens ha vist créixer. Ara ens toca canviar d’aires, o millor dit, d’aigües, desembarcar en nous ports, noves pàtries i nous destins i enfrontar qualsevol por, com el cant de les sirenes, sense perdre de vista Ítaca. 

 

Josep Lozano Martín  
2n de batxillerat humanístic

SAPERE AUDE: els estudis clàssics a la nostra escola

 

Les matèries de Llengua i cultura gregues i de Llengua i cultura llatines, vinculades als coneixements humanístics del món clàssic, són, de facto, les grans desconegudes del nostre sistema educatiu. És vox populi que per a molts no són més que llengües mortes, sense cap transcendència en els nostres dies. La realitat, però, només la coneixem els qui hem tingut la sort de cursar-les i d’endinsar-nos en elles.

A la nostra escola, el primer contacte que podem tenir amb les llengües i civilitzacions clàssiques, a banda de la matèria optativa de 2n d’ESO D’on venen les paraules?, és a 3r d’ESO, per als alumnes que no cursen francès, amb l’optativa de Cultura Clàssica. És un primer tastet de tot plegat, de manera que les propostes de treball són força variades. Grosso modo, s’aprenen conceptes bàsics sobre els elements culturals més importants de l’antiga Grècia i Roma -la llengua, els costums, l’art, l’origen clàssic de moltes paraules, els referents culturals,…- i, sobretot, la pervivència que han tingut fins als nostres dies. Vam introduir-nos en el món de la mitologia i vam familiaritzar-nos amb el nom dels principals déus; vam descobrir algunes expressions llatines, el seu significat més enllà d’una mera traducció i com usar-les en el nostre dia a dia. Durant un temps, per fer-nos conscients de la petjada d’aquestes civilitzacions en la nostra història, vam treballar l’emplaçament arqueològic d’Empúries i vam esbrinar com va ser el seu descobriment, com hi vivien els primers ciutadans i per què només en conservem algunes restes.

A 4t d’ESO, la continuïtat s’estableix, si així es tria, amb la matèria optativa de Llatí, orientada per als alumnes que posteriorment decideixen cursar el batxillerat humanístic o social-humanístic. En aquest curs, aprofundim una mica més en aspectes lingüístics per tal de tenir una bona base per als estudis posteriors. Aprenem a presentar-nos en llatí o a tenir una conversa fluida, fent així d’aquesta llengua clàssica un ús col·loquial i competencial. A banda, es treballen altres continguts relacionats amb la mitologia, l’etimologia i la seva pervivència.

Al batxillerat, com hem esmentat abans, els alumnes que trien la modalitat humanística o social-humanística poden seguir cursant Llengua i cultura llatines i Llengua i cultura gregues, segons l’itinerari triat. Les dues matèries tenen, com és lògic, força punts en comú quant a continguts, amb la diferència que a l’àmbit grec s’incorpora un nou alfabet, el primer d’Europa, molt diferent del nostre llatí, malgrat aquest sigui el seu hereu. En ambdós casos aprenem l’etimologia de les paraules, els seus mites i com interpretar-los, les particularitats de les dues llengües i la pervivència del món clàssic fins a l’actualitat.

Però… Què ens aporta estudiar els clàssics? Per què Grècia i Roma?  La realitat és que hi ha tot un ventall d’arguments i podríem fer-ne un llistat tan interminable com el vel de Penèlope, així que en proposarem només uns quants: 

Per posar fil a l’agulla, tot i que no ens n’adonem, parlem grec i llatí. La gran majoria d’expressions i paraules que emprem provenen d’aquestes llengües. Així doncs, oblidar-les seria com si un fill oblidés els seus pares. Sense estudiar grec, l'astrònom més virtuós no podria saber que la Via Làctia rep aquest nom per la llet d’Hera, esposa de Zeus, que concedeix la immortalitat, el psicòleg més cèlebre no sabria per què el complex d’Èdip o la síndrome d’Ulisses tenen el nom de personatges de la mitologia grega i els grans matemàtics no coneixerien l'origen d'alguns elements utilitzats en operacions aritmètiques, com el nombre pi o la gamma.

El llatí i el grec són arreu. Només cal sentir quin nom tenen les variants de la Covid-19: òmicron o delta, o entendre què és una pandèmia a partir de la seva etimologia. Si no sabem grec, el més probable és que la paraula crisi ens faci cert respecte, però si coneixem el seu veritable significat, vinculat a la medicina hipocràtica, la prendrem com una oportunitat. La situació de pandèmia va ser força desesperant i crítica, però gràcies a Pandora, sempre ens restarà l’esperança.

A més, ens poden ajudar a aprendre noves llengües, perquè al cap i a la fi, moltes de les que estudiem i aprenem venen d’aquí. Clothes –‘roba’ en anglès- ve de Clotos, una de les tres moires, les germanes filadores, i la personificació del transcurs de les nostres vides. També ens poden ajudar amb la sintaxi, el taló d’Aquil·les de molts estudiants, perquè de les terminacions de les paraules en llatí o en grec en depèn la seva funció, com en alemany o en rus. Aquestes relacions del món clàssic amb el món actual, la seva interpretació i el seu fascinant origen li atorguen a aquest un valor paradoxalment oposat al que habitualment es té d’ell avui dia.

En definitiva, hi ha molts motius per aprendre dels clàssics, molts més dels que us pugueu imaginar, i nosaltres -juntament amb el nostre capità- us animem a conèixer-los i a estudiar-los, perquè no us en penedireu.

Gerard Alaman, Yaiza Carrasco i Josep Lozano 

2n de batxillerat humanístic 

Un Mar de llatinismes

CONTEMPLANDO LAS ESTRELLAS DESDE LA ORILLA DEL MAR

Uno de marzo del dos mil. Hacía tiempo que mi abuela había sido hospitalizada, y la verdad es que su estado de salud no tenía buen pronóstico. Sin embargo, uno nunca está preparado para despedirse para siempre de la persona a la que más quiere. Siempre nos acogemos al mínimo resquicio de esperanza, por ínfimo que sea, y rezamos para que el momento de decir adiós se retrase lo máximo posible. Mi abuela siempre había sido mi apoyo incondicional, mi paraguas en las noches de tormenta, un techo firme en el que cobijarme cuando el viento no soplaba de cara. A partir de aquel uno de marzo, me sentí como un desahuciado, a la intemperie, desnudo y sin nada con lo que abrigarme.

 

Dicen que el tiempo lo cura todo. Veinte años después, no hay un solo día en el que no tenga in mente sus abrazos, los momentos irrepetibles que vivimos juntos y aquel último consejo que me regaló in articulo mortis en aquella última velada en la habitación de la clínica, tras la cual tardó días y semanas en volver a salir el sol: “nunca te quedes con las ganas de hacer algo”. Y no me cabe la menor duda, la echaré de menos ad infinitum, por mucho que el paso del tiempo intente cicatrizar una herida que sigue abierta. 

Ab illo tempore, yo era un niño frágil e inocente, y su fallecimiento me convirtió en un adulto prematuro. No fue fácil recomponerme de un mazazo tan duro, pero poco a poco tuve que ir construyendo mi propio refugio, siempre siguiendo la guía de la estrella que más brilla en el cielo, aunque siempre con esa sensación de vacío, como si la vida hubiera dejado de tener sentido. Y en un mar de dudas, en un mar de incertidumbre, en un mar de tristeza, apareció Mar, un océano de esperanza e ilusiones renovadas, una pequeña luz al final de un largo y oscuro túnel. 

Mar es una rara avis, una persona única, excepcional, además de ser el non plus ultra de la belleza. Desde el primer momento en que la vi en la facultad de química supe que era ella, mi álter ego, y que no podía perderla. Ella fue el casus belli de la guerra entre mi corazón y la razón, y en estos casos, a la razón no le suele quedar más remedio que desarmarse, quitarse la armadura y enarbolar la bandera blanca. No había día que no pensara en ella, su singular belleza eclipsaba a cualquier otra cosa y su sonrisa convertía todo lo demás en trivial e innecesario. 

Ir y quedarse, y con quedar partirse, partir sin alma, e ir con alma ajena. Mar era mi razón de ser, una pequeña flor en medio de un campo de desesperación y melancolía. Y sentía que tenía que decírselo, no podía quedarme con la miel en los labios, en la orilla del Mar, o me arrepentiría de por vida. 

Fue un amor a primera vista, un flechazo que irrumpió con fuerza en mi corazón, y a medida que fui conociendo su forma de ser, el sentimiento fue in crescendo. Pensaba en poder vivir momentos únicos con ella, en compartir experiencias, en sentirme querido de nuevo. Quería volver a tener la confianza suficiente para explicar mis secretos, aquellos que desde el uno de marzo del dos mil, solo contaba al cielo. 

Sabía que podía naufragar, pero como decía mi abuela, jamás podría reprocharme no haberme subido al barco e intentarlo. Si me decía que no, me sentiría devastado, porque de olas hay muchas, van y vienen sin cesar, pero de Mar, tan solo hay uno. No me quedaba más remedio: tenía que probar suerte. Me senté en el escritorio, cogí un bolígrafo y empecé a escribir un relato sincero, desde el corazón, para que supiera que se había convertido en una conditio sine qua non para retomar mi vida y volver a ser yo mismo. 

Tardé menos de una hora en terminarlo. Fue fácil, tan solo tenía que escribir lo que el corazón me dictaba. Recuerdo que le puse por título 'Contemplando las estrellas desde la orilla del Mar', y creo recordar que la última frase decía algo así como 'Ulises estuvo navegando diez largos años para llegar a Ítaca y reencontrarse con Penélope; yo, sin embargo, quisiera no alcanzar nunca tierra firme y permanecer in aeternum en el Mar'. 

Al día siguiente se lo di dentro de un sobre y le pedí que no lo abriera hasta llegar a casa. Asintió y, sin decir nada más, nos marchamos, cada uno por su lado. Alea iacta est, pensé. En poco tiempo sabría si, después de un largo invierno y una primavera en la que la esperanza había vuelto a florecer, tendría que seguir viendo el Mar desde la arena o si por fin podría remojarme, chapotear y nadar para desquitarme del calor de aquellos primeros días de un verano que iba a ser eterno.

Josep Lozano Martín

2n batxillerat humanístic

ANNUM NOVUM FAUSTUM ET FELICEM MMXXII, FELIÇ 2022!!!

La roda ja ha completat una volta més i avui celebrarem de nou el final d'un any que no ha estat gens fàcil. Les discipulae i els discipuli de 4t d'ESO us volem desitjar un ANNUM NOVUM FAUSTUM ET FELICEM amb una presentació que ve a significar la suma d´esforços i d´il·lusions que fan possible un projecte com aquest. Esperem que aquestes píndoles de saviesa us facin un bon servei i que tant en els bons moments com en els no tan bons aquestes reflexions dels nostres clàssics grecollatins us (ens) siguin un recordatori o un remei per no oblidar el que realment és important en aquesta vida.

Que cadascú pensi un desig i el faci arribar als déus que tot ho governen... qui sap! Que sigueu feliços.

Els papers de Pandora ('PANDORA PAPERS')

'Pandora', John William Waterhouse, 1898

Pandora, segons la mitologia grega, va ser la primera dona, pensada per Zeus i modelada per Hefest, amb l’objectiu de venjar-se del tità Prometeu, que havia robat el foc diví per lliurar-lo als mortals humans en contra de la voluntat del pare dels déus i els homes. Totes les divinitats van atorgar-li qualitats, positives algunes però també de negatives: la bellesa, la gràcia, l’eloqüència, la mentida, la curiositat,… Explica el mite que Zeus va donar-li una gerra (o una caixa en altres versions) que havia de portar a Epimeteu, tità de les excuses, un pèl babau i germà de Prometeu, amb la condició que no l’obrís. Tanmateix, no va poder evitar la temptació d’esbrinar què hi havia dins el seu interior i la va destapar. Ràpidament, sense que pogués fer res per evitar-ho, totes les desgràcies i els mals que contenia es van escampar pel món. Quan Pandora va adonar-se de la severitat de l’assumpte, ja era massa tard. Només va aconseguir retenir-hi l’esperança, l’últim que podem arribar a perdre.

Fa poques dates, ha sortit a la llum un estudi exhaustiu realitzat per més de sis-cents periodistes d’uns cent-cinquanta mitjans de comunicació diferents, amb què s’han destapat tot un seguit de fraus fiscals de grans dimensions protagonitzats per centenars de persones famoses, adinerades i poderoses d’arreu del món. L’entrenador de futbol Pep Guardiola, la cantant Shakira o el rei Abdallah II de Jordània, per posar tres exemples coneguts, estan implicats de ple en aquest afer. Aquesta investigació ha conclòs que tots ells evitaven el pagament d’impostos quan feien inversions o compraven propietats, per mitjà d’empreses fictícies que ho ocultaven en paradisos fiscals.

Pandora, en aquesta important investigació, són els professionals del periodisme que han detectat les irregularitats i que les han analitzat a fons per tal d’esbrinar la veritat i la gravetat de l'assumpte. Tots ells han revelat que tenien fundades sospites sobre l’entramat de frau i estaven convençuts que hi havia gat tancat. El fet d’obrir -o descobrir- aquesta ‘caixa’ de filtracions que desconeixíem, ens ha permès escodrinyar les il·legalitats d’aquests personatges públics i líders polítics que, indirectament, ens afecten a tots, atès que parlem de diners públics que no van a parar a l’Estat i que, per tant, no poden ser utilitzats per satisfer necessitats públiques. Com que es tracta de gent rica i famosa, ha afirmat una part del col·lectiu periodístic que ho ha investigat que s’han fet moviments des de diferents àmbits polítics i econòmics per tal que aquestes dades no veiessin la llum, tal com Zeus va advertir a Pandora del perill d’obrir el seu regal.

De nou, el món clàssic i l’actualitat van del bracet.

Gerard Alaman i Josep Lozano - Grec I