30 d’agost de 2017

Apologia de la ingenuïtat


Al quart i últim disc d’estudi d’Els amics de les arts (Un estrany poder, 2017) hi podem trobar una cançó que porta per títol “Apologia de la ingenuïtat”. A priori em va semblar una peça sense relació amb el món clàssic (a no ser l’etimologia grega del primer terme), però en escoltar-la..., ep!, vaig adonar-me que la lletra parla sobre... el significat real del tòpic del carpe diem! Allunyat del significat que molts hi veuen com a sinònim de celeritat, intensitat immoderada o fins i tot abús que comporta un plaer efímer, allò que podem confondre amb el “viure a tope”, la cançó parla d’aprofitar els petits moments que la vida ens regala com, per exemple, conformar-se amb el sol com entra per la finestra”. Així doncs, amb el títol podem deduir que la cançó és una crida a no divinitzar aquesta idea de viure la vida al màxim sense ni tan sols gaudir conscientment de l’experiència viscuda, sinó a gaudir dels petits instants, sempre plens de senzillesa, que ens ofereix la vida. La poesia del temps fugisser, en definitiva.

En l’anterior disc, la formació de Barcelona ens presenta el mateix cas però a la inversa: una cançó porta el nom d’”El mite de Prometeu” tot i que, aparentment, no hi té cap relació. Explica la ruptura d’una parella i com l’home desitja a la seva exparella “que el mite de Prometeu t’il·lustri de cap a peus”.
És evident, doncs, que el món de la música és farcit de referències clàssiques.

La lletra de la cançó “Apologia de la ingenuïtat” diu així:

Oh! Quin senyor tatuatge! És que el llatí no falla: queda bé. Un aforisme i avalat pel temps! La vida en dues paraules. Oh! I com a lema és fantàstic! Que cada dia sigui un no-parar. Gaudir, fruir, que s’ha d’aprofitar! I és clar que signo allà on calgui. Oh! I a quina pel·li ho vas veure? I tant que sí! La dels poetes morts. La gran escena del camp de futbol, sí, sí. Oh, capitán! Oh, my captain! Oh! A cada vers de Walt Whitman, i amb embranzida, per xutar més fort, es fan més lliures, obren més el cor. Que soni Haendel, au vinga!

Però no fem apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat.

Hi ha tants dies que no passa res!

Ei! Tinc cançons com a prova que mai intento alliçonar ningú. Que ja prou feina tinc a entendre’m jo, ui no! A més, és tard i vol ploure. Però, una primícia, Lord Byron: aquesta vida té moments de tot, és un anar fent, així funciona el joc, per cada un d’intens et trobaràs que sí, que hi ha molts dies de merda. I són aquests els que has d’entomar bé, que amb bona mar tothom és mariner, però és tan magnífic conformar-se amb el sol com entra per la finestra, amb l’escalfor que deixa anar el cafè, amb un passeig i “Mira, així fem temps”, amb una vida per sempre.

No volem apologia de la ingenuïtat, i desitgem que la monotonia us repodreixi a tots els que doneu pel sac.

Visca els dies que no passa res!



Bernat Pareja Sabaté
2n de batxillerat humanístic