Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris referents clàssics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris referents clàssics. Mostrar tots els missatges

15 de novembre del 2022

SAPERE AUDE: els estudis clàssics a la nostra escola

 


Les matèries de Llengua i cultura gregues i de Llengua i cultura llatines, vinculades als coneixements humanístics del món clàssic, són, de facto, les grans desconegudes del nostre sistema educatiu. És vox populi que per a molts no són més que llengües mortes, sense cap transcendència en els nostres dies. La realitat, però, només la coneixem els qui hem tingut la sort de cursar-les i d’endinsar-nos en elles.

A la nostra escola, el primer contacte que podem tenir amb les llengües i civilitzacions clàssiques, a banda de la matèria optativa de 2n d’ESO D’on venen les paraules?, és a 3r d’ESO, per als alumnes que no cursen francès, amb l’optativa de Cultura Clàssica. És un primer tastet de tot plegat, de manera que les propostes de treball són força variades. Grosso modo, s’aprenen conceptes bàsics sobre els elements culturals més importants de l’antiga Grècia i Roma -la llengua, els costums, l’art, l’origen clàssic de moltes paraules, els referents culturals,…- i, sobretot, la pervivència que han tingut fins als nostres dies. Vam introduir-nos en el món de la mitologia i vam familiaritzar-nos amb el nom dels principals déus; vam descobrir algunes expressions llatines, el seu significat més enllà d’una mera traducció i com usar-les en el nostre dia a dia. Durant un temps, per fer-nos conscients de la petjada d’aquestes civilitzacions en la nostra història, vam treballar l’emplaçament arqueològic d’Empúries i vam esbrinar com va ser el seu descobriment, com hi vivien els primers ciutadans i per què només en conservem algunes restes.

A 4t d’ESO, la continuïtat s’estableix, si així es tria, amb la matèria optativa de Llatí, orientada per als alumnes que posteriorment decideixen cursar el batxillerat humanístic o social-humanístic. En aquest curs, aprofundim una mica més en aspectes lingüístics per tal de tenir una bona base per als estudis posteriors. Aprenem a presentar-nos en llatí o a tenir una conversa fluida, fent així d’aquesta llengua clàssica un ús col·loquial i competencial. A banda, es treballen altres continguts relacionats amb la mitologia, l’etimologia i la seva pervivència.

Al batxillerat, com hem esmentat abans, els alumnes que trien la modalitat humanística o social-humanística poden seguir cursant Llengua i cultura llatines i Llengua i cultura gregues, segons l’itinerari triat. Les dues matèries tenen, com és lògic, força punts en comú quant a continguts, amb la diferència que a l’àmbit grec s’incorpora un nou alfabet, el primer d’Europa, molt diferent del nostre llatí, malgrat aquest sigui el seu hereu. En ambdós casos aprenem l’etimologia de les paraules, els seus mites i com interpretar-los, les particularitats de les dues llengües i la pervivència del món clàssic fins a l’actualitat.

Però… Què ens aporta estudiar els clàssics? Per què Grècia i Roma?  La realitat és que hi ha tot un ventall d’arguments i podríem fer-ne un llistat tan interminable com el vel de Penèlope, així que en proposarem només uns quants: 

Per posar fil a l’agulla, tot i que no ens n’adonem, parlem grec i llatí. La gran majoria d’expressions i paraules que emprem provenen d’aquestes llengües. Així doncs, oblidar-les seria com si un fill oblidés els seus pares. Sense estudiar grec, l'astrònom més virtuós no podria saber que la Via Làctia rep aquest nom per la llet d’Hera, esposa de Zeus, que concedeix la immortalitat, el psicòleg més cèlebre no sabria per què el complex d’Èdip o la síndrome d’Ulisses tenen el nom de personatges de la mitologia grega i els grans matemàtics no coneixerien l'origen d'alguns elements utilitzats en operacions aritmètiques, com el nombre pi o la gamma.

El llatí i el grec són arreu. Només cal sentir quin nom tenen les variants de la Covid-19: òmicron o delta, o entendre què és una pandèmia a partir de la seva etimologia. Si no sabem grec, el més probable és que la paraula crisi ens faci cert respecte, però si coneixem el seu veritable significat, vinculat a la medicina hipocràtica, la prendrem com una oportunitat. La situació de pandèmia va ser força desesperant i crítica, però gràcies a Pandora, sempre ens restarà l’esperança.

A més, ens poden ajudar a aprendre noves llengües, perquè al cap i a la fi, moltes de les que estudiem i aprenem venen d’aquí. Clothes –‘roba’ en anglès- ve de Clotos, una de les tres moires, les germanes filadores, i la personificació del transcurs de les nostres vides. També ens poden ajudar amb la sintaxi, el taló d’Aquil·les de molts estudiants, perquè de les terminacions de les paraules en llatí o en grec en depèn la seva funció, com en alemany o en rus. Aquestes relacions del món clàssic amb el món actual, la seva interpretació i el seu fascinant origen li atorguen a aquest un valor paradoxalment oposat al que habitualment es té d’ell avui dia.

En definitiva, hi ha molts motius per aprendre dels clàssics, molts més dels que us pugueu imaginar, i nosaltres -juntament amb el nostre capità- us animem a conèixer-los i a estudiar-los, perquè no us en penedireu.

Gerard Alaman, Yaiza Carrasco i Josep Lozano 
2n de batxillerat humanístic 


28 de desembre del 2021

ANNUM NOVUM FAUSTUM ET FELICEM MMXXII, FELIÇ 2022!!!

La roda ja ha completat una volta més i avui celebrarem de nou el final d'un any que no ha estat gens fàcil. Les discipulae i els discipuli de 4t d'ESO us volem desitjar un ANNUM NOVUM FAUSTUM ET FELICEM amb una presentació que ve a significar la suma d´esforços i d´il·lusions que fan possible un projecte com aquest. Esperem que aquestes píndoles de saviesa us facin un bon servei i que tant en els bons moments com en els no tan bons aquestes reflexions dels nostres clàssics grecollatins us (ens) siguin un recordatori o un remei per no oblidar el que realment és important en aquesta vida.

Que cadascú pensi un desig i el faci arribar als déus que tot ho governen... qui sap! Que sigueu feliços.




30 de setembre del 2020

D'Horaci a Whitman

 


No vulguis saber, doncs és pecat saber-ho, quina fi a mi o a tu,

Leucònoe, ens han assignat els déus, i no cerquis el futur

en els càlculs babilònics. Molt millor serà suportar allò que ha de venir,

tant si Júpiter ens ha atorgat més hiverns com si aquest,

que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades, és el darrer:

tingues seny, barreja i filtra els vins, i en la curta vida,

talla qualsevol esperança a llarg termini. Mentre parlem, el temps, envejós, haurà fugit:

aprofita l'instant, i poc confiis en el dia de demà.

                                                          

No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç,

sense haver alimentat els teus somnis.

No et deixis vèncer pel desànim. No permetis que ningú et tregui el

dret d’expressar-te, que és gairebé un deure.

No abandonis les teves ànsies de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària…

No deixis de creure que les paraules i la poesia, sí que poden canviar al

món, perquè, passi el que passi, la nostra essència està intacta.

Som éssers humans plens de passió, la vida és desert i és oasi.

Ens tomba, ens fa mal, ens converteix en protagonistes de la nostra

pròpia història.

Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua. I tu

pots aportar una estrofa …

No deixis mai de somiar, perquè només en somnis pot ser lliure l’home.

No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. La majoria viu en un

silenci espantós. No et resignis, fuig …

“Jo emeto el meu crit per les teulades d’aquest món”, diu el poeta;

valora la bellesa de les coses simples, es pot fer poesia sobre les

petites coses.

No traeixis les teves creences, tots mereixem ser acceptats.

No podem remar en contra de nosaltres mateixos, això transforma la

vida en un infern.

Gaudeix del pànic que provoca tenir la vida per davant.

Viu intensament, sense mediocritats.

Pensa que en tu està el futur, i assumeix la tasca amb orgull i sense por.

Aprèn dels qui poden ensenyar-te. Les experiències dels qui es van

alimentar dels nostres “Poetes Morts”, t’ajudaran a caminar per la vida.

La societat d’avui som nosaltres, els “Poetes Vius”.

No permetis que la vida et passi a tu, sense que tu la visquis.

Gairebé vint segles separen aquests dos textos de dos dels poetes més importants i influents que ha donat la literatura universal: el romà Quint Horaci Flac (65-8 aC) i l'estadunidenc Walt Whitman (1819-1892). Malgrat el pas del temps, el deixeble recull els fruits del mestre, que també va ser alumne avantatjat dels millors lírics grecs, mestres i deixebles alhora d'altres tradicions. Tota una lliçó de vida. 

Després d'haver dedicat unes classes a reflexionar sobre el valor de la tradició i del llegat que ens han deixat els clàssics, si llegiu aquests dos veritables himnes al goig de viure, malgrat totes les adversitats que aquest ens depara, què heu après, què en penseu, què voleu dir?  Prosit et sapere audete!







14 de setembre del 2020

10 píndoles de saviesa clàssica per començar

 


'Sapere aude' (Atreveix-te a saber)

'Μηδέν ἀγάν' (Res en excés)

'Gutta cavat lapidem, non vi sed saepe cadendo' (La gota forada la pedra, no per la força sinó perquè cau constantment)

'Amor omnia vincit' (L'amor ho venç tot)

'Per aspera ad astra' (Cap a les estrelles a través de les dificultats)

'Memento mori' (Recorda que ets mortal)

'Carpe diem' (Gaudeix del moment)

'Γνῶθι σαυτόν' (Coneix-te a tu mateix)

'Audentes Fortuna iuvat' (La sort ajuda els qui s'arrisquen)

'Facta, non verba' (Fets i no paraules)


Aquest és el principi d'un nou (i incert) viatge capitanejat pels antics grecs i romans. Què en podem aprendre? Amb quina/es t'identifiques més? Per què? Quines expectatives s'obren davant teu? Feliç travessa, tripulants, i benvinguts a bord!


3 de febrer del 2020

Cant de sirenes


La xarxa és una font inesgotable de petits tresors. És estimulant pensar que l'ampolla que sura a mar obert arriba tard o d'hora al seu destí. Escrivim perquè ens llegeixin, potser sense cap pretensió, d'acord, però ens sentim feliços si algú comparteix els nostres pensaments. Aquest bloc n'és un testimoni ben preciós. Lligats al pal major de la nostra nau com el nostre capità, Odisseu, procurarem resistir també les temptacions del cant de les sirenes convençuts del nostre rumb. He trobat aquest "petit tresor" mentre navegava per l'inabastable mar de les clàssiques i el vull compartir amb vosaltres. Del bloc Pensament en veu alta:

"Ulisses resistí la temptació del cant de les sirenes, mentre romania fortament lligat al pal major de la nau que el conduïa a Itaca. Escoltà aquells cants de veritable encanteri i sentí la seva sensibilitat arrossegada vers ells. L’atracció fou immensa i irresistible. Els remers i mariners, però, duien les orelles expressament tapades i no els podien escoltar. Ni tan sols van poder sentir els clams d’Ulisses, que demanava amb una exaltant cridòria que l’alliberessin d’aquell lligam...

Hi ha cant de sirenes arreu i en tot moment.

Se sent aquest cant quan el consumisme fàcil i progressiu ens fa crear necessitats innecessàries.
Se sent el cant de les sirenes quan hi ha oportunitat d’aconseguir millor benestar i millor guany, malgrat que per aconseguir-ho s’hagi de malmetre, explotar o enganyar el d'altri.
Se sent un cant de sirenes quan cercant la placidesa personal es margina el vell, l’infant, el pobre i el malalt, que ens fa nosa.
Se sent el cant de les sirenes quan, per gaudir d’un avantatge passatger, fa rompre els nostres compromisos i fidelitats.
Se sent el cant de les sirenes quan la comoditat i la inhibició superen el sacrifici, el treball, la constància i l’entrega.
Se sent el cant de les sirenes quan és més planer i senzill l’incompliment que no pas el respecte i el compromís.
Se sent el cant de sirenes quan ens allunyem dels problemes, sense afrontar-los amb resignació, lluita i esperit de superació.
Se sent un cant de sirenes quan preferim la mentida, el subterfugi o la disculpa evasiva que no pas reconèixer els nostres errors, mancaments i omissions.
Se sent el cant de les sirenes quan no volem malgastar la immensa capacitat que tenim d’estimar l'altre, perquè ens estimem massa a nosaltres mateixos.


Cal fer com Ulisses, fortament lligats al pal major de les nostres ideologies i creences fermes, per superar les temptacions. No pas com van fer els remers i mariners, perquè viure d’esquena al món i les realitats de cada dia, és amagar-nos darrera la nostra inhibició."

Us convido a reflexionar sobre aquest magnífic text i a fer una mica de recerca sobre les sirenes. En podeu fer una descripció? Coincideix la sirena clàssica amb la imatge d'una bella jove amb cua de peix? Quins cants de sirena creieu que s'escolten en el món que ens ha tocat viure? Què en penseu de tot plegat?

Les sirenes també han estat una referència constant en les arts plàstiques i la música. Un bon exemple és aquesta "irresistible" cançó d´Inma Serrano que porta per títol Cantos de sirena...

 

i aquesta d'Anna Torroja amb nom propi, Shaadi. Tanqueu els ulls i deixeu-vos encisar per aquest bell cant. No patiu, aquest és dolç i inofensiu!





11 de setembre del 2019

Alcem de nou el teló, tripulants!



Benvolguts tripulants del Vaixell,

Alcem de nou el teló d'un nou curs, donant enguany la benvinguda als companys de Cultura clàssica de 3r d'ESO que a partir d'avui passen a formar part d'aquesta entranyable gens classica. Comptarem també amb l'empenta dels nous tripulants de 4t i amb la veterania i la sempre il·lusionant novetat dels filoclàssics de batxillerat. Tots plegats remarem amb força, espero, per dur aquesta nau a bon port en el seu desé aniversari.

I comencem amb música, poesia i els vostres comentaris. D'on venim, com sentim, què ens interessa i què ens preocupa, de què necessitem parlar i per què? Som grecs, som romans, no ho oblideu...

No vulguis saber, doncs és pecat saber-ho, quina fi a mi o a tu,
Leucònoe, ens han assignat els déus, i no cerquis el futur
en els càlculs babilònics. Molt millor serà suportar allò que ha de venir,
tant si Júpiter ens ha atorgat més hiverns com si aquest,
que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades, és el darrer:
tingues seny, barreja i filtra els vins, i en la curta vida,
talla qualsevol esperança a llarg termini. Mentre parlem, el temps, envejós, haurà fugit:
aprofita l'instant, i poc confiis en el dia de demà.

********************************************
Abro los ojos
y es la vida,
otra vez;
no diré que no me lo esperaba,
pero igualmente me siento agradecido
de seguir por aquí,
porque hay algunas cosas
(yo diría que bastantes)
que me sigue apeteciendo mucho hacer: ...
Dicho en una palabra: vivir.

********************************************

Vive la vida. Vívela en la calle
y en el silencio de tu biblioteca.
Vívela en los demás, que son las únicas
pistas que tienes para conocerte.
Vive la vida en esos barrios pobres
hechos para la droga o el desahucio
y en los grises palacios de los ricos.
Vive la vida con sus alegrías
incomprensibles, con sus decepciones
(casi siempre excesivas), con su vértigo.
Vívela en madrugadas infelices
o en mañanas gloriosas, a caballo
por ciudades en ruinas o por selvas
contaminadas o por paraísos,
sin mirar hacia atrás.
Vive la vida.









****************************************************************************
Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios
temptaris numeros. Ut melius, quidquid erit, pati,
seu plures hiemes, seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum: sapias, vina liques, et spatio brevi
spem longam reseces. Dum loquimur, fugerit invida
ætas: carpe diem, quam minimum credula postero.

****************************************************************************

Què hi trobeu, de semblant? Quin és el missatge de què parlen tots plegats? Us hi sentiu identificats? Per què? Com sempre, comencem amb preguntes que cerquen respostes. Endavant!


11 d’abril del 2019

Sessió doble de teatre clàssic a l'Hospitalet!


El proppassat dimarts 2 d’Abril, els alumnes de llatí i grec de primer i segon de batxillerat de l’escola vam anar a veure al teatre dues adaptacions d’obres clàssiques: l’Orestíada d’Èsquil, i el Miles Gloriosus, de Plaute, a càrrec de la companyia El Aedo Teatro, amb quatre actors que, després de la representació, van dedicar una breu estona a debatre sobre les obres i van fer comentaris molt interessants sobre aspectes determinats de les tres tragèdies i de la fabula palliata.

La primera adaptació que vam veure va ser la de l’Orestíada. És una trilogia tràgica (Agamèmnon, Coèfores i Eumènides) que narra la història dels Atrides, una família maleïda pels déus. Comença just acabada la guerra de Troia, amb el retorn (νόστος) del rei Agamèmnon a Micenes, on és assassinat per la seva esposa Clitemnestra i l'amant d'aquesta, Egist. Deu anys abans, en començar la guerra, el seu fill Orestes havia estat enviat clandestinament a la Fòcida per Electra, la seva germana, amb la intenció de protegir-lo de la ira de la mare, irada amb la branca principal dels Atrides. Passat aquest temps a l’exili, Orestes torna a Micenes per visitar la tomba del seu pare i allà es troba amb Electra, que està retent-li ritual acompanyada de les Coèfores. Junts, els germans maquinen l’assassinat de la mare, en venjança per la mort del pare, i d'Egist. Orestes és qui perpetra el matricidi i és així perseguit per les Erínies, divinitats de la venjança que persegueixen els malfactors per delictes de sang contra la família. En la tercera peça, Eumènides), Orestes és perdonat i absolt del seu crim pel tribunal atenès de l’Areòpag, encarnat en els déus Apol·lo i Atenea.

Un moment de l'Orestíada
El que més em va captivar d’aquesta actuació és una cosa que van comentar ells mateixos
després: la capacitat per saber destriar els diferents missatges de l’escrit original d’Èsquil i jutjar-los des d’un punt de vista actual.  En l’Orestiada, Orestes és declarat innocent per l’assassinat; entre d’altres raons,  perquè  es tracta d’una època on la vida d’un home era considerada més valuosa que la d’una dona. A dia d’avui, en  què la societat comença a conscienciar-se del perill i gravetat de la violència de gènere, ells han decidit restar importància i claredat sobre la innocència del jove atrida, i sumar-ne a un dels altres missatges de l’obra: “la sang crida la sang”, i “la violència engendra violència”, com anunciaven els actors vàries vegades al llarg de la representació. La bellesa d’aquests canvis està en què determinen allò que és criticable, millorable, de les peces d’art clàssic sense perdre'ls admiració, i entenent el paper inevitable que hi jugà el context històric.

La segona adaptació que vam veure va  ser la de Miles Gloriosus (El Soldat Fanfarró). Ja la
vàrem anar a veure fa dos anys (podeu llegir més sobre aquella experiència en l’entrada “Miles gloriosus de Plaute: visca el teatre!”). Tot i així, la bellesa del teatre està en que cada actuació és diferent a l’anterior, i t’aporta coses noves. Ho veiem clar en la comèdia romana, ja que era (i encara ho és, quan companyies com El Aedo Teatre li tornen a donar vida!) una eina de sàtira política, i els de El Aedo s’encarreguen magníficament d’adaptar els acudits i situacions al context actual, per aconseguir que els alumnes i professors que hi van es sentin, com van dir ells mateixos, tal i com  es deurien sentir els espectadors de l'autèntica plebs romana.

Un moment del Miles
En resum, va ser una experiència genial i enriquidora que esperem que alumnes d’altres
cursos puguin repetir els propers anys!

Sofía Peris
2n batxillerat


8 de març del 2019

"La font de les dones" i Lisístrata un 8 de març...


L'any 2011 es va estrenar a la cartellera cinematogràfica La font de les dones (La source des femmes), del director francès d'origen romanès Radu Mihaileanu. La pel·lícula, explicada com una faula, relata com en un petit poble de cultura musulmana, tant se val si del nord d'Àfrica o de l'Orient Mitjà, la tradició exigeix que les dones vagin a cercar l'aigua a la font comunal que neix a dalt d'una muntanya, sota un sol abrusador. I ja sabem que algunes tradicions es perden en la nit dels temps i ningú no gosa discutir-les. Un dia, però, la Leila, una jove casada, proposa a la resta de dones posar fi a aquest costum ancestral amb una vaga d'amor, o sigui, res de sexe fins que els homes construeixin una canalització per portar el seu tresor més preuat al poblet. El conflicte està servit però el final serà feliç.

Lisístrata -1a part i 2a part en àudio- (Λυσιστράτη, "la que disol un exèrcit"), representada per primera vegada el 411 aC a Atenes, és una de les comèdies més conegudes d'Aristòfanes. Obra antibel·licista per denunciar l'absurd del conflicte bèl·lic que esclatà l'any 431 aC entre Atenes i Esparta, les guerres del Peloponnès, la peça teatral ens presenta la història d'una dona extraordinària i decidida enmig d'una societat patriarcal que per acabar amb l'enfrontament entre les ciutats-estat gregues convoca una assemblea representativa de dones provinents de tota l'Hèl·lada, que decideix per unanimitat (tot i unes primeres reticències) forçar la pau fent ús de la intel·ligència més subtil: posar en pràctica una autèntica revolució, la de deixar de practicar sexe fins que no es pacti una treva. Les dones fan una tancada a l'Acròpolis, on s'hi preserven tots els béns de l'Estat, i obliguen els homes a abandonar "totes" les armes. Com és de suposar, les situacions còmiques que s'esdevenen d'aquesta trama argumental no tindran aturador, inclosa la Reconciliació final.


I per si no en teniu prou, llegiu aquest interessantíssim article de l'Aracne. 

És vigent encara una visió grega del món? Creieu que el diàleg és la forma més humana de resoldre els problemes? Com podem canalitzar la nostra indignació davant els problemes i els conflictes que afecten les nostres societats? Penseu que les dones segueixen avui dia minusvalorades en relació als homes? Per què? És la Leila una Lisístrata moderna? Quins valors defensaríeu davant la injustícia?

        


11 de setembre del 2018

Per què els clàssics?

"Príam suplica a Aquil·les el retorn del cadàver del seu fill Hèctor", Alexander Ivanov (1824)

A un dia de començar el nou curs, dono voltes als arguments que reivindiquen la presència dels clàssics a les aules de secundària. Encara que molts no ho vegin -o no ho vulguin veure- son arreu (els arguments, vull dir). Tindrem temps de parlar-ne al llarg d'aquests mesos, aquí i a l'aula, amb els autèntics protagonistes, els alumnes, perquè són ells qui més ho han de valorar i reflexionar. Mentrestant, serveixi com a exemple il·lustratiu d'aquesta connexió entre el passat i el present a través del pont dels clàssics a què em referia, un article aparegut fa dos dies al diari EL PAÍS. La seva lectura pot ser -n'estic segur- ben eloqüent i, per tant, amb això començarem enguany.

"Hay una escena de la Ilíada, ubicada casi al final del libro, en la que Príamo, rey de los troyanos, acude a Aquiles a escondidas para que le entregue el cadáver de su hijo Héctor, “matador de hombres”, y poder darle así digna sepultura. Nada podía unir menos a estos dos hombres. Uno había asesinado a su hijo, y el otro, ni más ni menos que el jefe de sus enemigos, era además el padre de quien acabó con la vida de su queridísimo amigo Patroclo. Sorprende, por tanto, que Aquiles, famoso por sus ataques de cólera, no solo no lo liquidara al instante, sino que incluso accediera a entregarle el cadáver. Es el conmovedor instante en el que ambos caen en la cuenta de su común humanidad, que los vínculos que establece su dolor compartido y su condición de mortales son más fuertes que el implacable destino que les obliga a enfrentarse. Irónicamente, un libro destinado a glorificar al vencedor de una guerra acaba mostrando la infinita inutilidad de esta, y cómo ese dolor tan primario une más al final que cualquier adscripción partidista.

Por alguna razón que seguramente se arraiga en el recuerdo de mis torpes intentos por desentrañar el texto de Homero en el colegio, no he podido evitar una conexión entre esa escena y el vídeo de los dos viejos excombatientes de la guerra civil. Y es extraño, porque nuestra guerra carece de toda épica, en ella no hay nada heroico que narrar. Con la guerra de Troya solo tiene en común ese enorme desperdicio de vidas humanas que se esconde detrás de toda contienda bélica, y cómo gente anónima como nuestros dos ancianos se ven arrastrados a participar en la masacre. Pero su gesto de reconciliación muestra un asombroso paralelismo con aquella situación.

En cierto sentido, la Transición fue también un momento priámico-aquilineo, un intento por buscar ese punto de encuentro. Quedan todavía muchos caídos en las cunetas que, como Héctor, esperan digna sepultura, pero al menos conseguimos superar la dinámica de vencedores y vencidos. Por eso extraña que Podemos siga manteniendo abierta la herida del enfrentamiento civil, insista en negar que viejos contendientes puedan darse la mano y regocijarse de que sus nietos escaparan a esos antagonismos destructivos.

No hay nada intrínsecamente malo en repolitizarlo todo o en preferir políticas de confrontación en vez de políticas de consenso, algo que además no se corresponde con lo que de hecho viene practicando. Homero era bien consciente también de que aquella unión entre los dos contendientes era un hecho aislado en la guerra infinita. Pero algo hemos avanzado desde entonces. Ahora la sublimamos a través de la pacífica confrontación dialéctica. Por eso nuestra Transición se nutrió de esos dos elementos que H. Arendt consideraba esenciales para una vida común exitosa: el perdón y la promesa. El perdón ayuda a sanar las heridas del pasado; la promesa asienta los pilares sobre los que construimos el futuro. ¡Parece mentira que haya que volver a Homero para acabar de entenderlo!" (Fernando Vallespín)




1 d’octubre del 2017

Imatges per pensar: som narcisistes?


Observeu atentament la imatge, llegiu aquesta adaptació del mite de Narcís, esbrineu i expliqueu-nos qui era i què és el narcisisme i pregunteu-vos si vosaltres doneu el perfil o sabeu d'algú que s'hi acosta perillosament. I reflexioneu també sobre el rol que la tecnologia (lato sensu) i sobretot les xarxes socials (stricto sensu) hi juguen en tot plegat. 

Sapere audete, cogitare audete!

P.S.: maquíssima la versió que del mite ovidià va fer l'Anna Ruiz amb premi inclòs.



21 de setembre del 2016

La constel·lació d'un gegant


Ja fa temps que escolto una cançó instrumental titulada Orion, del grup nordamericà Metallica. Sabia que Orió és una constel·lació, però no -i mai ho hauria dit- que era un personatge de la mitologia grega lligat a aquesta. I ho sé gràcies a les ganes de descobrir que em transmet aquest bloc, ja que, quan estava fent una ullada al nostre vaixell i escoltant la cançó, m’entrà la curiositat i vaig decidir buscar al cercador. Després de trobar el seu nom, imagineu la meva sorpresa al llegir que estava relacionat amb l'imaginari grec.

Orió (Ὠρίων) era un gegant, fill de Posidó (déu del mar) i de Gea (la Mare Terra). És descrit com un gran caçador i d'una gran bellesa. Va arribar a créixer tant que podia caminar pels fons dels mars, ja que l’aigua mai el cobria d’espatlles amunt.
Hi ha moltes històries populars sobre ell, i diverses versions sobre la seva mort. La història més coneguda és la seva visita a l’illa de Quios on s’enamorà de Mèrope, filla del rei Enopió. Per poder casar-se amb aquesta, el rei exigí al gegant que primer dugués a terme una missió: exterminar un gran nombre d’animals que causaven danys a les seves collites. Orió acceptà i va dur a terme el treball, però Enopió no va complir el tracte. Cegat per la ira, Orió va matar una gran quantitat d’animals, ja foren salvatges o mansos. Tal era el nombre de morts que sa mare Gea li suplicà que fos benèvol i reflexiu amb l'amenaça de deixar-lo cec. Però Orió va fer cas omís i la ceguesa provocada per la follia va esdevenir real. Recuperada la vista a l'illa de Lemnos, va ser company de caçera de la deessa Àrtemis. Però cometent un acte de violència contra la dea, a qui va intentar posseir per la força, aquesta li envià un escorpí molt verinós perquè el matés. Orió es va confiar massa i no va fer cas del petit animal, que li picà el taló. Orió va caure moribund, i veient que la mort era inevitable, consumit pel dolor, demanà a Zeus que el catasteritzés juntament amb els seus fidels gossos (Canis Major i Canis Minor) perquè els homes el recordessin. Altres versions diuen que va ser Àrtemis, sentint llàstima pel gegant, qui ho va implorar. També demanà el domini de les tempestes, els vents i el gel per venjar-se de Gea.



Dani Gil
1r batxillerat humanístic


6 de gener del 2015

A propòsit de Perseu i la seva lluita titànica

Ja en el títol d'aquest apunt apareixen dues referències clàssiques ben evidents, la de l'heroi argiu Perseu i l'adjectiu que defineix amb precisió el tortuós periple que va haver de seguir aquest per demostrar la seva vàlua. A propòsit, doncs, del títol cinematogràfic que ja vam comentar a bastament en aquest blog en dos apunts anteriors, especialment en el segon, una interessantíssima recerca d'en Jordi Rojas sobre el perill de les adaptacions d'un mite clàssic a la gran pantalla, l'Isaac Guilà, alumne d'Humanitats de 1r de batxillerat i futur estudiant d'Audiovisuals, ens presenta un muntatge molt entenedor i didàctic sobre la història d'un dels grans referents de la mitologia grega. Dia de Reis, dia de relats captivadors. Que el gaudiu!




30 de desembre del 2014

ANFF MMXV OMNIBUS!

Recordeu les píndoles de saviesa que us vàrem proposar per al nostre aniversari? Doncs ara n'hem fet un recull per felicitar-vos l'any nou. Esperem que us facin un bon servei i que tant en els bons moments com en els no tan bons, aquestes reflexions dels nostres clàssics grecollatins us (ens) siguin un recordatori o un remei per no oblidar el que és realment important en aquesta vida.

Alumnes de 4t ESO i de 1r de batxillerat




1 de març del 2014

Periodistes clàssiques al Laberint d'Horta!


Salvete omnes!

Durant aquestes darreres setmanes del segon trimestre, a l’aula de Llatí de 4t hem dedicat unes quantes hores de classe a preparar un Treball Cooperatiu que portava per títol M’expliques un mite? En quant vam saber quina era la tasca a fer, de seguida ens va entusiasmar: es tractava de cercar informació d'un mite a diverses fonts, contrastar-la, redactar-la i exposar-la oralment als companys. A més, cada grup havia d’elaborar un material didàctic sobre el mite triat (joc de taula, cartes, vídeo, etc) i entre tots confeccionar un Trivial aportant 15 preguntes per grup amb les seves respostes corresponents. Un treball aparentment senzill, oi? Nosaltres vam creure que sí, però a mesura que avançàvem anàvem veient que el món de la mitologia és més complex del que crèiem.

El nostre grup va triar el mite de Teseu i el Minotaure, que, com segurament molts ja sabreu, explica la història de com Teseu, príncep d’Atenes, va vèncer el terrible Minotaure, empresonat en el laberint de Creta. Vam començar a buscar informació detallada sobre el relat i, a mesura que resseguíem el seu fil, vam veure com la nostra història s’anava complicant. Apareixien nous personatges i molts perquès al nostre mite. Quan en vam ser conscients del tot, el nostre treball ja havia crescut molt i vam haver de dividir el relat en tres parts: el naixement del Minotaure, Teseu i el Laberint i Dèdal i Ícar.

A banda del document escrit, vam decidir crear la nostra activitat lúdico-didàctica: un vídeoreportatge. Vam agafar una càmera i un trípode i vam enfilar les nostres passes cap al Parc del Laberint d’Horta amb un objectiu clar: esbrinar si els seus visitants havien sentit a parlar del mite de Teseu i el Minotaure i, si era així, quin grau de coneixement en teníen. Realment vam passar un matí molt entretingut entre entrevista i entrevista, i fins i tot vam tenir temps de perdre’ns per aquell dèdal (ens hauria ajudat molt el fil d’Ariadna!). També vam repartir a la gent unes petites targetes amb l’adreça del nostre blog per donar-nos a conèixer, cosa que a molts els va sorprendre!


Aquí teniu el resultat final de la nostra visita al Laberint...



Però no ens vam aturar aquí, perquè realment el treball ens estava agradant molt. Volíem compartir amb els nostres companys de 4t la relació que guarden el mite de Teseu i el Minotaure i el Parc del Laberint d’Horta. És per això que hem organitzat per a ells una gimcana in situ. El dia està per confirmar, però la idea i les activitats estan més que planificades i estem molt il·lusionades per dur-les a terme (us mantindrem informats!) Creiem que els nostres companys tripulants ho gaudiran i podran conèixer encara més aquesta història que a nosaltres ens ha entusiasmat.

Estem molt satisfetes amb el nostre treball. Ens hem implicat més del que crèiem en un principi però ho hem fet amb molt de gust perquè ha resultat una experiència molt entretinguda i interessant. No deixàvem d’aportar noves idees i de descobrir fins a quin punt estem envoltats de mitologia i de referents clàssics. I tot plegat ens ha enriquit molt.

Valete, tripulants del Vaixell!

Mireia Boix, Júlia Roig, Joana Rubio i Emma Torres
4t ESO


12 de desembre del 2013

Culinarium, la cuina a casa


Fa uns dies, tot passejant per Gran de Gràcia, vaig descobrir aquesta botiga amb un nom de clara inspiració clàssica: CULINARIUM. Cercant informació, m'he assabentat que es tracta d'una empresa especialitzada en la distribució de productes per a la llar que ofereix principalment als seus clients una gamma professional d'articles de taula i cuina per facilitar -diuen- el plaer de cuinar i convidar. La seva franquícia té botigues en tres de les quatre províncies catalanes, concretament a Barcelona, Lleida, Tarragona, Reus, Granollers, Sabadell, Terrassa i Mataró. 




El nom d'aquest negoci (per cert, quina és l'etimologia d'aquesta paraula?) fa referència a una de les parts de la domus romana: la CULINA. D'aquest mot llatí en deriven els catalans cuina (la l intervocàlica llatina s'ha perdut), cuinar, cuiner, cuinada o cuinat, cuinejar o culinari, -ària, que manté la l del llatí. Fixeu-vos que en el nom de l'empresa s'ha diferenciat clarament el nom de l'estança del del sufix -(a)rium, que ve a significar "relatiu o pertanyent a".

En llatí hi ha una altra paraula vinculada al món de la cuina: coquina o art culinària. Altres mots de la mateixa família lèxica serien coqua (cuinera), coquus (cuiner) coquibilis (fàcil de coure), coquinaris, -e (de cuina), coquino -1- (cuinar, guisar), coquinus, -a, -um (gastronòmic, de cuiner), coquitatio (cocció) o coquo, coxi, coctum (cuinar). D'aquí provenen les castellanes cocina, cocinero, -a, cocido, cocinar, etc.


A les primitives cases romanes, la cuina estava ubicada a l'atri o pati central, aprofitant el compluvi per a la sortida de fums (una mena de "cuina office" actual). Més endavant es va situar en un emplaçament apartat de l'atri, generalment annexa a una latrina. L'aigua de les aigüeres era reutilitzada per arrossegar els excrements cap als sistemes de clavegueram. Acostumaven a ser fosques, greixoses i desprovistes de xemeneia, per la qual cosa els fums s'evaquaven per una finestra. Com que la majoria eren poc segures, els incendis hi eren freqüents. A la culina s'hi acostumava a col·locar un larari.

I parlant d'una domus romana, podríeu definir les parts que apareixen en el paràgraf anterior? En sabeu més? A banda de les domus, quins altres tipus d'habitatge hi havia a l'antiga Roma?

Valete!

Pau Ruiz
4t ESO