Uns dels mites més
importants i coneguts de l’imaginari grec és el que fa referència a la narració
dels amors entre Leda i Zeus. La història explica que Zeus s'enamorà
perdudament de Leda, reina d’Esparta i esposa de Tindàreu, i que el rei dels déus
va seduir-la lluny de la mirada d’Hera. Es va transformar en cigne i, segons el
relat, perseguit per una àguila, va anar a buscar refugi als braços de Leda. La
reina espartana va tenir relacions amb Zeus i el seu marit la mateixa nit i,
embarassada d’ambdós, Leda va pondre dos ous, dels quals van néixer quatre
criatures il·lustres. Del primer ou, fruit de la seva relació amb Zeus, van
néixer Hèlena, considerada la dona més bella de Grècia i Pòl·lux, un heroi
immortal. De l’altre, naixerien Clitemnestra i Càstor, mortals i fills de Tindàreu.
La
relació entre el mite de Leda i l’obra ‘Leda Atòmica’ (1949), de
Salvador Dalí, es basa en la reinterpretació personal que l’artista va fer del
relat. Dalí recupera el mite en què Zeus, convertit en cigne, s’apropa a Leda,
però el transforma completament per adaptar-lo a la seva mirada. En el quadre,
la figura de Leda està representada per Gala, la seva musa, que apareix amb una
actitud calmada i gairebé perfecta.
A
la daliniana Leda Atòmica, els elements com el cos de Gala, el cigne,
els llibres i altres objectes expressen el concepte “atòmic” que Dalí va
desenvolupar després del descobriment de l’estructura de l’àtom. Gala-Leda es
converteix així en un centre d’harmonia, regulat per proporcions matemàtiques i
un equilibri gairebé espiritual, mentre que el cigne adquireix un paper més
racional i simbòlic que no pas estrictament mitològic. Ambdós leviten sense tocar-se, reflectint el seu interès per la física moderna i
l’estructura atòmica. Així, Dalí combina el mite clàssic amb la seva visió
surrealista i científica de la realitat.
La relació entre Salvador Dalí i el mite de Leda també apareix en els ous
gegants de Portlligat (i després a la seva casa de Púbol). L’ou esdevé per a
Dalí un símbol de naixement, origen i misteri, de perfecció, fecunditat i
renaixement, i Dalí adopta aquest símbol i el converteix en un element central
del seu univers visual. A Portlligat, que considerava el seu “úter còsmic”,
col·loca ous gegants sobre les teulades i murs com a referència directa al
naixement mític d’Hèlena-Gala.
Casa de Dalí a Portlligat. Fotografia de Gabriela Casadevall Paillere
Casa de Dalí a Portlligat. Fotografia de Gabriela Casadevall Paillere
Fa un parell de
setmanes, els alumnes de primer de batxillerat vam anar a Montserrat. Caminant
per una de les àrees més transitades, uns companys i jo ens vam fixar en aquest
relleu integrat en una paret que, a partir de motius de la mitologia clàssica
(principalment el fil d’Ariadna i Hermes), vol parlar del concepte d’ésser
humà. Aquest relleu va ser esculpit per Josep Maria Subirachs el 1985 i,
originàriament, estava situat a l’atri de l’edifici del Banc de Sabadell al Passeig
de Gràcia de Barcelona. El 2013, l’entitat bancària el va confiar al Monestir
de Montserrat, un lloc on ja hi havia una petjada artística important d’aquest
escultor. Aquest relleu està dividit en dues parts, que s’han de percebre “com
una obra única en dos capítols”, com indica el mateix escultor. Cada meitat del
relleu, en pedra tosca o travertí, mesura 2,25 per 2,10 metres.
El costat esquerre
del relleu està dedicat al mite d’Ariadna. El moment representat en aquesta part
fa referència a un episodi del mite de Teseu i el Minotaure, concretament al
que s’origina amb el deute que té la ciutat d’Atenes amb l’illa de Creta.
Aquest tribut fa que els atenencs hagin d’entregar-los, cada nou anys, set nois
i set noies perquè siguin devorats pel terrible fill de Pasífae i un brau blanc
enviat per Posidó, un ésser monstruós que Minos, el rei de Creta, avergonyit,
mantenia tancat en un inextricable laberint construït per l’arquitecte Dèdal. Temps
després, Teseu, fill d’Egeu, rei d’Atenes, decideix encapçalar una expedició
per alliberar la seva ciutat d’aquest tribut dolorós. El seu objectiu és acabar
amb el Minotaure i, per fer-ho, compta amb l’ajuda d’Ariadna. Aquesta, filla
dels reis de Creta, en veure’l s’enamora perdudament. Teseu s’aprofita
d’aquesta complicitat perquè Ariadna l’ajudi a complir el seu propòsit. Tots
dos fan un quid pro quo pel qual
Ariadna accedeix a ajudar-lo a canvi que Teseu es casi amb ella i se l’emporti
cap a Atenes. Dit i fet, Ariadna entrega un cabdell de fil d’or a Teseu i li
diu que, a mesura que vagi avançant pel laberint, deixi anar el fil, de manera
que només així sabrà com trobar la sortida, perquè només li caldrà anar
recollint-lo. Teseu afronta, confiat, la seva missió i aconsegueix matar el Minotaure
i sortir del laberint.
Subirachs va
esculpir el laberint per representar la solitud de l’ésser humà, tal com
declara ell mateix, pel fet que, sovint, entrem en bucles mentals o socials que
no ens deixen sortir i ens aïllen de tot el que ens envolta. En el relleu, podem observar que les parets
del laberint són molt altes i l’obertura molt estreta, i que el dibuix del
laberint està cisellat des d’un angle superior, com si només el poguessin veure
els déus. També es veu reflectit l’amor en el fil que uneix Ariadna amb Teseu;
el fet que estigui en diagonal crea profunditat en el paisatge. Els altres
elements arquitectònics que hi ha al relleu simbolitzen el pas de la història.
Finalment, el sol representa la llibertat i es reflecteix en la superfície que
té a sota, cosa que reforça els vincles entre el món superior i el món terrenal.
La part dreta del
relleu està dedicada a Hermes, el déu missatger. Aquest és fill de Zeus i Maia
i és la seva raó de ser transmetre els missatges dels déus als humans i
transportar les ànimes dels morts a l’inframon. També és el déu dels
transports, els viatges, el comerç, la tecnologia, els lladres, els oradors… El
seu atribut principal és un bastó anomenat caduceu que li va lliurar Apol·lo.
Aquest bastó porta dues serps entrellaçades i representa el comerç, la
medicina, la concòrdia…
En aquest relleu,
el caduceu representa la comunicació entre els déus i els homes. Està situat a
prop d’un encreuament de camins i és el verdader protagonista de l’escena,
segons el mateix Subirachs. Al costat del caduceu es pot observar una figura
femenina dividida en vuit parts que equivalen a la mida del cap, cosa que
simbolitza l’harmonia, la proporció i l’art. Un fet curiós és que la part dreta
del seu cos està esculpida en baix relleu, mentre que el costat esquerre està
dibuixat amb línies geomètriques molt definides. Això, seguint de nou
l’explicació de Subirachs, es contraposa a la mort, de la mateixa manera que,
en el fris anterior, l’amor es contraposa a la mort plasmada en el laberint. La
dona representa, doncs, l’harmonia i la proporció. També s’observa una torre
d’aigua que representa el domini de la natura per part dels humans i el seu
enginy per crear infraestructures tan complexes. Aquesta torre és una figura
vertical que s’aixeca cap al cel, mentre que l’obertura que hi ha a sota s’obre
cap a l’inframon, fet que crea un joc d’oposicions. Finalment, hi ha un arc de
Sant Martí que simbolitza Iris, una deessa menor que també actua com a
missatgera dels déus. Ella, juntament amb les dues serps, reforça “el valor
metafísic de l’art”. Iris serveix per reforçar aquesta simbologia que
l’escultor va voler expressar de la comunicació entre els éssers humans i els déus.
Així doncs,
Subirachs es va inspirar en la mitologia grega per parlar de temes tan
importants com ara la mort, la soledat o la relació entre els homes i els déus
que personifiquen la naturalesa no humana.
El proppassat 5
d’octubre, iniciant una nova etapa a l’escola, les alumnes de 1r de batxillerat
de les matèries de Llengües i Cultures Clàssiques (abans Llatí i Grec) vam anar
de visita al Museu Marítim de Barcelona, a les antigues Drassanes, on s’hi
podia veure l’exposició itinerant (ara a Madrid) Pompeia i el darrer gladiador,
un autèntic viatge al passat d’un dia concret: el 29 d’agost del 79 AD (Anno Domini).
Per començar, vam poder
veure ‘in situ’ més de cent cinquanta peces exposades originals provinents del
Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, un dels museus més antics i rellevants
del món per la riquesa i singularitat del seu patrimoni.
Abans de parlar sobre la
nostra experiència en relació a l'exposició, cal explicar que aquesta preten una
autèntica immersió a la Pompeia de fa gairebé dos mil anys, quan va florir com
a port comercial i ciutat estratègica del turisme més opulent; una oportunitat
única i irrepetible per endinsar-nos en el cor de la vida quotidiana i la
dinàmica social de la ciutat sepultada per l'erupció del Vesuvi l'any 79 dC.
A través d'un bany de realitat virtual et veus catapultat a
una experiència immersiva única per reviure les gestes heroïques dels
gladiadors i reviure els moments que van marcar l'existència dels habitants de
la ciutat de la Campània.
El nostre viatge al cor
de Barcelona va ser plàcid: vint minuts en metro. Tots estàvem molt emocionats, no només perquè
era una de les primeres sortides del nostre primer curs de batxillerat, sinó
també per les meravelles que esperàvem veure dins l’exposició. A més, com que a
classe ja havíem treballat continguts sobre el que anàvem a visitar, era encara
més emocionant: el fet d’observar amb els nostres propis ulls el que, salvant
les distàncies, havia succeït a Pompeia aquell malaurat 29 d’agost del 79 AD. Només arribar, els divuit
alumnes ens vam dividir en dos grups disposats a gaudir d’una visita el més
personalitzada possible.
A l'inici de l'exposició
hi havia una imatge hologràfica on un gladiador ens informava del que veuríem a
continuació. A mesura que avançavem en la part expositiva, anàvem veient diferents
cartells explicatius sobre allò que els nostres ulls observaven: des dels
gerros de ceràmica, perfectament conservats, i còpies d’escultures romanes fins
a les pintures al fresc i els mosaics d’innombrables peces. Era impressionant
veure detalladament tots els objectes que feien artesanalment. Allò sí que era
art de debò! Eren increïbles les tècniques que utilitzaven els pompeians a l'hora
de fabricar els utensilis tant domèstics o vinculats al comerç (gerros,
paelles, coladors, pots de vidre, etc...) com pel que fa als artístics
(grafits a les parets, pintures al fresc i mosaics o escultures de les domus més luxoses). La seva observació et feia sentir que eres
allà mateix, en aquell precís instant.
També va ser molt
interessant l’audiovisual que es passava en un espai que recordava la graderia
d’un teatre clàssic i que tractava sobre la vida dels gladiadors (els combats,
les hores lliures, els entrenaments, les armes que usaven o la dieta que
consumien especialment abans dels combats). D'aquest documental vam aprendre
que no només eren homes els que lluitaven sinó que també hi participaven les
dones, les anomenades gladiatrices.
Personalment, l’objecte
que em va sobtar més, fins al punt de deixar-me impressionada, van ser els diversos
cascs de gladiador exposats. N'hi havia alguns que hi duien gravades algunes
escenes de la història. Eren preciosos! A banda, qui sap, aquests elms van
servir en un primer moment com a protecció durant l'explosió volcànica davant
dels gasos del flux piroclàstic.
Per acabar la visita, ens
van proporcionar unes ulleres de realitat virtual, l’autèntica experiència
immersiva, que ens oferia una visió dels carrers de Pompeia com si fossis un
pompeià més que passejava pel més comercial de tots, l’anomenada Via Abundantiae, el famós ‘carrer de
l’abundància’, semblant al nostre Passeig de Gràcia de l’època, farcit de botigues (tabernae) d'articles de luxe, hotels (cauponae) i restaurants (thermopolia). Estava tan ben aconseguit, que he de dir que la vivència ‘in situ’
feia, fins i tot, una mica de por. Per sort, s'havia de seguir un camí marcat
per poder continuar el trajecte pel que anaves trobant unes circumferències
lluminoses que, en tocar-les, feien aparèixer unes figures hologràfiques que
explicaven de manera molt amena tot allò que anaves presenciant. Si aquesta
part del ‘viatge’ tenia ‘punts foscos’, l’accés a les fossae de l’amfiteatre esgarrifava... L’ascens a l’arena a través
d’una plataforma mòbil, escoltar la cridòria del poble aplegat a la caveai l’escenari de l’erupció va ser
la cirereta del pastís. Impressionant!
En acabar la visita i
reunir-nos els dos grups, vam compartir les sensacions i emocions viscudes durant
l'exposició. Tots coincidíem en la idea de que havia estat genial i que, si poguéssim,
tornaríem a repetir-les.
De tornada a l'escola,
vam passar per davant del Liceu. Com que a classe havíem comentat el significat
de les seves portes, la constel·lacióde lletres de l’escultor Jaume Plensa, veure-ho i poder-ho recordar, va ser un
afegit més a la nostra sortida. Hi apareixen representades les lletres dels
diferents abecedaris i alfabets del món tot fent referència a la pluralitat de
cultures i amb un clar missatge: que tots som persones humanes.
Per acabar, cal afegir
que aquesta exposició dedicada a Pompeia ens hauria de fer reflexionar sobre el
fet que aquest succés històric que va esdevenir una desgràcia per als ciutadans
de Pompeia i Herculà, atès que va suposar la seva desaparició, va suposar, per
altra banda, un autèntic 'regal' per a la ciència, perquè ens ha permès
estudiar no només els fenòmens naturals (recordem que en aquell moment no
sabien per què la muntanya vomitava foc), sinó també el modus vivendi d’una societat en un moment molt concret de la
història.
Pot la desgràcia d’algú esdevenir la sort d'un altre?
Com podreu comprovar, això és
una recreació del conegut quadre de Leonardo
da VinciL’últim
sopar, que representa Jesús amb els 12 apòstols. Doncs bé,
aquí Zeus ocupa el lloc de Jesús, i els déus principals l’acompanyen a banda i
banda. Podeu observar com Apol·lo l’està coronant amb el llorer com a déu de
déus i com a rei absolut de l’Olimp.
El procés ha consistit a agafar quadres
o pintures on apareixen les diferents divinitats olímpiques i esborrar el fons
per tal que només hi apareguin ells; a continuació va ser tan senzill com
situar-los a taula.
Sereu capaços d’endevinar qui és
qui? Creieu que he seguit algun criteri a l’hora de seure’ls a taula? Qui
podria trair-lo? Descobriu l'intrús?
En la mitologia grega, a Selene se la coneix com una
dona jove, amb el rostre pàl·lid, molt bella, i això és el que hem volgut
reflexar en el nostre dibuix, com es pot veure a simple vista. La lluna era un
element de la naturalesa molt important, ja que el pas del temps era mesurat
per ella; a l'antiga Grècia, els mesos s’agrupaven en tres períodes de deu dies
vinculats a les fases de les diferents llunes. També es pensava que la lluna
produeix la rosada necessària per poder nodrir les plantes i els animals.
En la majoria d'imatges o obres en què l'hem pogut
veure representada, apareix amb els cabells molt clars tirant a rossos.
En el nostre dibuix l'hem fet aparèixer amb els
cabells clars i hem afegit diferents factors dissimulats com, per exemple, la
goma de cabell i les ungles, que hem pintat de negre perquè la nit és fosca i
aquest color simbolitza la foscor. També l’hem tatuada amb una lluna creixent,
atès que avui en dia molta gent porta
tattoos i la lluna, òbviament, és el símbol que més li escau de tots.
Finalment hem decidit dibuixar-la amb la pell pàl·lida, ja que era una dona
molt blanca, expressant la seva puresa.
Al dibuix, en què es pot veure l’atuell que porta, s’hi
pot distingir un vestit que simbolitza el color de la foscor i, en aquest,
també hi podem trobar uns puntets blancs que representen les estrelles, atès
què, en ser la deessa de la lluna, se l'identifica amb tots els elements
celestials relacionats amb la nit i les estrelles en formen part essencial.
També hi són en honor a la seva mare, Teia. A Teia se la coneix com la deessa
de la brillantor i és per això que hem volgut donar-li aquest toc especial al
dibuix. Una altre element important que hi podem trobar en el disseny del
vestuari és l'abric. L’hem dibuixat en honor a un dels seus germans, Hèlios. En
relació a aquest, podem trobar diferents atributs que el distingeixen, però hi
ha tres ocells molt coneguts amb els quals el vinculem: el corb, el voltor i el
milà. D'ells provenen les plomes amb què hem decidit guarnir-lo.
Nosaltres pensem que si avui en dia Selene habités
entre nosaltres, seria una bellíssima dona que exerciria la professió de model,
perquè el seu aspecte, com bé es descriu en els relats mitològics, s’adiu amb
aquesta qualitat. Selene també tindria parella, molt semblant al personatge d'Endimió
i amb qui tindria cinc fills. La raó per la qual nosaltres hem pres aquesta
decisió és perquè en la mitologia Selene i Endimió simbolitzaven l'amor etern i
també es diu que van tenir cinquanta fills. Com això és impensable, nosaltres hem
fraccionat la desena part, que ja és família més que nombrosa...
Selene, juntament amb Endimió i els seus fills,
viurien a la ciutat de Nova York, perquè es diu que és la ciutat que mai dorm.
Com que també es deia que Selene sortia de nit a passejar amb el seu carruatge
en comptes de dormir, la mateixa associació hem fet amb la ciutat dels gratacels,
perquè els seus llums sempre estan encesos.
Ja fa un munt de setmanes que els alumnes de Grec I vam escriure els nostres noms en aquesta nova llengua que aprenem dia a dia. I amb tot aquest enrenou de la pandèmia els teniem desats al calaix. Aquest és el nostre petit obsequi per al nou any que comença. Aquí en teniu la presentació!
L'exposició Art i mite.
Els déus del Prado aplega una acurada selecció d'obres que formen part de
les col·leccions del Museu Nacional del Prado. A través de pintures, escultures i medalles –datades entre el segle I aC i el final del segle XVIII–, s'ofereix una àmplia mirada sobre la mitologia clàssica i la seva representació
al llarg de la història de l'art.
Es tracta d'una exposició
diacrònica, que ofereix alhora representacions diferents d'un déu o un mite
tenint en compte un criteri iconogràfic, i no qüestions formals o cronològiques.
Així, es pot apreciar al mateix temps la riquesa iconogràfica, geogràfica i
cronològica de les col·leccions del Museu del Prado, on aquest tipus d'obres
s'exhibeix tradicionalment d'acord amb criteris en els quals preval
l'organització basada en escoles i períodes artístics.
Així mateix, la mostra inclou
diversos elements que contraposen el discurs clàssic de les peces exhibides amb
la contemporaneïtat dels mites al segle XXI. Una reflexió al voltant de com han
sobreviscut els mites clàssics en la cultura contemporània i com aquests mites
narren les idees actuals sobre l'amor, la bellesa, la natura, el destí, la
masculinitat o la feminitat.
Aquest és un petit regal per als meus alumnes de Llatí de 4t d'ESO en dies de confinament obligat. Vaig demanar-los que triessin un llatinisme i que, inspirats per ell, escrivissin un petit text, fessin un dibuix, escollissin una cançó o gravessin un àudio o un vídeo. He anat rebent les seves feines i el resultat és aquest padlet. Feliciter, discipulae et discipuli! Feu bondat, cuideu-vos molt i cuideu dels vostres.
Aquest curs a classe de Grec II, com ja és un vell i bell costum, hem treballat la tragèdia àtica com a gènere literari, hem parlat d’autors com Èsquil, Sòfocles i Eurípides i hem vist com eren els teatres grecs i què s’hi representava. I per conèixer de bona mà com és una tragèdia grega n’hem llegit una: la ‘Medea’ d’Eurípides. La lectura la fèiem asseguts en cercle, talment com un cor a l’orquestra, per escoltar-nos millor i poder comentar allò que ens sobtava o interessava més de l’obra. A banda de la lectura pròpiament, van sorgir un munt de plantejaments i reflexions que vam debatre i compartir. Això és el que té més valor de l’obra, que tot i ser escrita fa més de 2400 anys, avui en puguem parlar.
Dit això, és important recalcar que la lectura ens va enriquir molt i també emocionar com suposo que ha fet amb tots els cursos que s’ha llegit i amb tots els que es llegirà en el futur.
Però aquest any hi ha hagut una novetat. En Jordi va parlar amb la Laia Martí, una exalumna de l’escola que ha dedicat bona part de la seva vida professional a l’art de la interpretació. Medea és un personatge que sempre l’ha atret, i és per això que la coneix molt bé: com és, com es comporta, què l’empeny a fer el que fa… Així doncs, la Laia sap bé qui és Medea i és per això que en Jordi va demanar-li que assistís a una classe per parlar-nos-en. No sabíem ben bé el que faríem, si una activitat, si li plantejariem preguntes… A priori no hi havia una organització prèvia del que havia de ser l’activitat, tot va semblar molt espontani... i la veritat és que va ser una classe magistral fantàstica. La Laia ens va preparar unes preguntes per analitzar el personatge de Medea com ara quins trets positius i negatius la defineixen, ens va demanar quina frase consideràvem que la descriu millor, si coneixíem alguna persona que fos capaç d’arribar al seu tràgic destí i perquè… Primerament, vam escriure les nostres respostes cadascú al seu full, i després vam posar-ho en comú. Amb aquesta activitat vam reflexionar sobre el personatge i vam aprofundir molt en com és o sembla ser.
Vam passar una molt bona estona i realment va ser una experiència molt bonica i intensa. Abans d’acabar, però, la Laia ens va proposar que formulessim preguntes que faríem a Medea si poguéssim parlar amb ella i que ella, posada en la pell de l’heroïna tràgica, respondria als nostres interrogants. Van sorgir algunes preguntes... “per què van pagar els teus fills el comportament de Jàson?” o “per què vas confiar tant en el teu marit sense percebre realment qui era?”...
La Laia va respondre posant-se en el lloc de Medea i realment ho va fer molt bé. Personalment em va impactar molt com va representar-la i, així, vam poder apreciar la ràbia i la serenitat de la colquenca in situ, en viu i en directe.
Torno a dir que va ser una activitat extraordinàriament enriquidora que va complementar molt bé la lectura. I recomano que es torni a fer en propers cursos a partir de la lectura de la gran obra d’Euripides.
“Saber
Griego sirve para lo mismo que sirve oler una rosa, contemplar un cuadro o
asistir a un concierto”
Mercedes Madrid
(professora de Grec)
Filòlegs
són els qui ensenyen la llengua d’Homer, Virgili, Cervantes, Shakespeare i tants
d’altres. I, tanmateix, filòlegs són també els enamorats de les paraules. I és
cosa sabuda que estimar les paraules és la condició bàsica per pensar
correctament o escriure un bonic poema d’amor…
Però sense la
llengua grega, el filòsof i el poeta que tots portem a dins tindrien la difícil
tasca d’inventar una altra paraula més precisa que idea, amb la qual pensar idees. I una altra més bella per dir poema.
Sense nocions de
grec, encara que siguis Nobel de Física, ignoraràs que dividir un àtom és
impossible. Sent un carismàtic parlamentari o un meticulós gramàtic,
desconeixeràs que quan dius monarquia, utopia, democràcia, metàfora o al·legoriaestàs
parlant en grec sense saber-ho. Podràs ser un respectat biòleg que guarda en la seva memòria
el nom de tots els animals, però et costarà d’entendre que un cefalòpode
té el cervell als peus. Si la teva vocació és la cirurgia, hauràs de cercar en un
diccionari què és una histerectomia. I tot i ser medallista olímpic,
no sospitaràs que un gimnastavestit és
una contradicció o que Alícia és un nom molt autèntic.
Si no estudies grec
et serà impossible endevinar que el cosmos ho és perquè és bell i ordenat, que la cosmèticapretén que el rostre humà sigui tan bell
i ordenat com el cosmos; i que la Via
Làctia, una galàxiaon es troba el nostre Sistema Solar, és tan sols el
raig de llet que brolla del pit d’una orgullosa deessa.
Si desconeixes la
literatura grega podràs ser un expert informàtic capaç d’eliminar els troians
de tots els ordinadors, però poc podràs dir d’Hèctor, el més noble dels troians,
ni de la més extraordinària guerra de la història. Sent el psicòleg més prestigiós del món no
acabaràs de comprendre per què tots els nens tenen complex d’Èdip.
Potser siguis l’esteta
de moda i vulguis parlar sobre La Farga de Vulcàdel
genial Velázquez sense saber que Vulcà era en realitat Hefest, que era coix, i que es va
enamorar de la més bella i sensual de les divinitats, i que el menyspreu
d’aquesta el va fer el més dissortat déu de l’Olimp.
El protagonista
de la pel·lícula és un heroi, sí. Però
sense grec mai sospitaries que està emparentat amb els déus
i lluita per la seva vida i la dels altres.
Malgrat alguns actors i crítics de
cinema són hipòcrites i cínics, no sabràs que tots els actors duen una
màscara i que tots els cínics admiren els gossos. Amant de la música
urbana, inspirada per algú, et serà fàcil constatar que “raper” i “rapsoda”
comencen per “rap-“, però et serà més difícil apreciar que tant els moderns
rapers com els antics rapsodes hel·lens són experts en cosir cançons. I
si algú et diu peripatètic,
provocant el teu enuig, serà perquè ignores que t’està comparant amb un dels
més grans filòsofs a qui agradava molt passejar acompanyat dels seus alumnes. I
que és, certament, patètic enfadar-se per això.
És més que probable
que sàpigues que Víctor Valdés va ser un fantàstic porter de futbol, allò que en
castellà se’n diu “cancerbero”, però sense grec mai no sospitaràs
que, tot i no pretendre-ho, l’estàs comparant amb un gos de tres caps. Sabràs
que les pitonisses
són bruixes endevinadores, tot i no endevinar que la seva saviesa ve de la
terra i que són amigues de la serp Pitó. Gaudiràs dels simpàtics dofins, però no sabràs que es diuen
així perquè tenen melic. Hauràs sentit parlar de Penèlope, popular actriu i preciosa
cançó de Serrat, però res sabràs d’aquella altra Penèlope que teixia i
desteixia el seu teler esperant pacientment el seu estimat Odisseu, més conegut com Ulisses.
En una bibliotecas’emmagatzemen
llibres, però si no saps grec potser desconeguis que, per la mateixa raó, el
moble on guardes els teus discos preferits és una discoteca, encara que no tingui
barra de bar ni llums llampants. Potser intueixis que l’alfa i l’omega són el principi i el final.
Però no sabràs per què. I ni tan sols arribaràs a pensar que una omega és només una “o” molt gran.
Sense els mites
grecs, el taló
d’Aquil·les, la poma de la discòrdiao
la caixa de
Pandoranomés serien frases fetes,
buides, sense sentit. I si no saps què s’hi amaga al darrera, mai arribaràs a
saber la causa de la còlera del guerrer en la batalla, la ira desfermada d’Eris
o les moltes coses que van sortir de l’enigmàtica gerra abans de quedar tancada
en ella l’esperança.
Potser un dia,
després d’una silenciosa dardada, et vas enamorar platònicament del teu atractiu veí
(o veïna). I, posseïda (o posseït) per les muses, vas passar la tarda escrivint versos. Però
si no saps res de l’antiga Grècia, ignoraràs per què el teu amor és
vertaderament platònic, qui són les muses i qui et va llançar l’amorosa sageta.
I sense grec, en
fi, mai sospitaràs que, malgrat no haver estudiat cap llengua més, en llegir
amb devoció el teu poema amorós, t’hauràs convertit en el més digne dels
filòlegs.
Bonum diem, tripulants de l'Odisseu! Espero que aquest curs hagi començat d'allò més
bé i que estigueu molt entusiasmats per conèixer dues llengües noves i dues cultures tan antigues i
interessants com són la grega i la romana! Ad
hoc, us proposo que feu una petita recerca respecte la imatge que podeu
veure més amunt. Les qüestions que podeu esbrinar són aquestes: Quin nom rep aquesta font? De qui es
tracta? Hi ha alguna relació entre el
personatge i l'obra pública? Qui la va dissenyar? On està situada?
PD: Que la vostra
curiositat us animi a buscar-ho i a respondre el més aviat possible! I si us ve de gust, podeu cercar més monuments d'aquest poderós personatge arreu.
A finals de
trimestre vam estar comentant a classe sobre els origens de les Saturnaliai la
importància dels afers religiosos en la vida quotidiana dels antics romans. Sovint,
si som observadors, podem advertir referències clàssiques amb una connotació
religiosa per molts dels indrets que coneixem o visitem. Molta gent va aprofitar,
per exemple, el pont de la Puríssima (o Immaculada) per viatjar, fer alguna
excursió o una visita cultural.
En aquest apunt
vull fer referència a l’església de Sant Salvador, situada en un petit poble
anomenat Castellfollit de la Roca, a la comarca de la Garrotxa. Les primeres
notícies d’aquest edifici daten del segle XIII, i sabem que va ser destruït i
reconstruït diverses vegades a causa de terratrèmols i guerres. Actualment,
l’església destaca pel seu estil renaixentista tardà i el campanar de planta
quadrada, des del qual podem apreciar una vista panoràmica espectacular. A més,
freqüentment acull exposicions i actes culturals. A banda d’unes increïbles
vistes i de l’art arquitectònic d’aquest edifici, a la façana hi podem llegir una
inscripció en lingua latina: “SI DEVS
PRO NOBIS QVIS CONTRA NOS”. El seu significat és “Si Déu està amb nosaltres,
qui pot estar en contra nostra?”.
A què creieu que respon aquest missatge? Reconeixeu algun element gramatical estudiat a classe?
Sembla que últimament la creativitat dels alumnes de Grec Iés força patent i flueix sense aturador. Si a les composicions onomàstiques hi afegim hic et nunc la contemplació que han fet de les belles morfolgies d'una pi, d'una theta o d'una lambda al carrer, en un edifici o al jardí de vora casa, potser entendrem que amb ulls clàssics i una mirada grega dels objectes més quotidians en podem fer poesia. Què en penseu?
Recordeu l'entrada que presentava tots elsex-libris que varen dissenyar els alumnes de 4t per al nostre bloc? El recompte de vots va donar com a guanyadora la Mariona Ferrer, del 4t B, i en la votació hi van participar tots els tripulants del Vaixell i fins i tot alguns companys de classe que seguiren d'aprop l'activitat i van voler deixar testimoni del seu interès. La idea era convertir el treball guanyador en la marca de propietat distintiva del bloc. Temps al temps. De moment, s'ha materialitzat en una samarreta personalitzada amb el dibuix de la Mariona a l'anvers (drets d'autor inclosos, perquè cal que siguem molt respectuosos amb aquestes qüestions i en tinguem cura) i el nom i l'adreça del Vaixell al revers. Us agrada?
