Sis aproximacions a la civilització romana

                      

La Guerra del Peloponnès: Atenes vs. Esparta

 

Gerard Alaman 

Grec II

SAPERE AUDE: els estudis clàssics a la nostra escola

 

Les matèries de Llengua i cultura gregues i de Llengua i cultura llatines, vinculades als coneixements humanístics del món clàssic, són, de facto, les grans desconegudes del nostre sistema educatiu. És vox populi que per a molts no són més que llengües mortes, sense cap transcendència en els nostres dies. La realitat, però, només la coneixem els qui hem tingut la sort de cursar-les i d’endinsar-nos en elles.

A la nostra escola, el primer contacte que podem tenir amb les llengües i civilitzacions clàssiques, a banda de la matèria optativa de 2n d’ESO D’on venen les paraules?, és a 3r d’ESO, per als alumnes que no cursen francès, amb l’optativa de Cultura Clàssica. És un primer tastet de tot plegat, de manera que les propostes de treball són força variades. Grosso modo, s’aprenen conceptes bàsics sobre els elements culturals més importants de l’antiga Grècia i Roma -la llengua, els costums, l’art, l’origen clàssic de moltes paraules, els referents culturals,…- i, sobretot, la pervivència que han tingut fins als nostres dies. Vam introduir-nos en el món de la mitologia i vam familiaritzar-nos amb el nom dels principals déus; vam descobrir algunes expressions llatines, el seu significat més enllà d’una mera traducció i com usar-les en el nostre dia a dia. Durant un temps, per fer-nos conscients de la petjada d’aquestes civilitzacions en la nostra història, vam treballar l’emplaçament arqueològic d’Empúries i vam esbrinar com va ser el seu descobriment, com hi vivien els primers ciutadans i per què només en conservem algunes restes.

A 4t d’ESO, la continuïtat s’estableix, si així es tria, amb la matèria optativa de Llatí, orientada per als alumnes que posteriorment decideixen cursar el batxillerat humanístic o social-humanístic. En aquest curs, aprofundim una mica més en aspectes lingüístics per tal de tenir una bona base per als estudis posteriors. Aprenem a presentar-nos en llatí o a tenir una conversa fluida, fent així d’aquesta llengua clàssica un ús col·loquial i competencial. A banda, es treballen altres continguts relacionats amb la mitologia, l’etimologia i la seva pervivència.

Al batxillerat, com hem esmentat abans, els alumnes que trien la modalitat humanística o social-humanística poden seguir cursant Llengua i cultura llatines i Llengua i cultura gregues, segons l’itinerari triat. Les dues matèries tenen, com és lògic, força punts en comú quant a continguts, amb la diferència que a l’àmbit grec s’incorpora un nou alfabet, el primer d’Europa, molt diferent del nostre llatí, malgrat aquest sigui el seu hereu. En ambdós casos aprenem l’etimologia de les paraules, els seus mites i com interpretar-los, les particularitats de les dues llengües i la pervivència del món clàssic fins a l’actualitat.

Però… Què ens aporta estudiar els clàssics? Per què Grècia i Roma?  La realitat és que hi ha tot un ventall d’arguments i podríem fer-ne un llistat tan interminable com el vel de Penèlope, així que en proposarem només uns quants: 

Per posar fil a l’agulla, tot i que no ens n’adonem, parlem grec i llatí. La gran majoria d’expressions i paraules que emprem provenen d’aquestes llengües. Així doncs, oblidar-les seria com si un fill oblidés els seus pares. Sense estudiar grec, l'astrònom més virtuós no podria saber que la Via Làctia rep aquest nom per la llet d’Hera, esposa de Zeus, que concedeix la immortalitat, el psicòleg més cèlebre no sabria per què el complex d’Èdip o la síndrome d’Ulisses tenen el nom de personatges de la mitologia grega i els grans matemàtics no coneixerien l'origen d'alguns elements utilitzats en operacions aritmètiques, com el nombre pi o la gamma.

El llatí i el grec són arreu. Només cal sentir quin nom tenen les variants de la Covid-19: òmicron o delta, o entendre què és una pandèmia a partir de la seva etimologia. Si no sabem grec, el més probable és que la paraula crisi ens faci cert respecte, però si coneixem el seu veritable significat, vinculat a la medicina hipocràtica, la prendrem com una oportunitat. La situació de pandèmia va ser força desesperant i crítica, però gràcies a Pandora, sempre ens restarà l’esperança.

A més, ens poden ajudar a aprendre noves llengües, perquè al cap i a la fi, moltes de les que estudiem i aprenem venen d’aquí. Clothes –‘roba’ en anglès- ve de Clotos, una de les tres moires, les germanes filadores, i la personificació del transcurs de les nostres vides. També ens poden ajudar amb la sintaxi, el taló d’Aquil·les de molts estudiants, perquè de les terminacions de les paraules en llatí o en grec en depèn la seva funció, com en alemany o en rus. Aquestes relacions del món clàssic amb el món actual, la seva interpretació i el seu fascinant origen li atorguen a aquest un valor paradoxalment oposat al que habitualment es té d’ell avui dia.

En definitiva, hi ha molts motius per aprendre dels clàssics, molts més dels que us pugueu imaginar, i nosaltres -juntament amb el nostre capità- us animem a conèixer-los i a estudiar-los, perquè no us en penedireu.

Gerard Alaman, Yaiza Carrasco i Josep Lozano 

2n de batxillerat humanístic 

Un Mar de llatinismes

CONTEMPLANDO LAS ESTRELLAS DESDE LA ORILLA DEL MAR

Uno de marzo del dos mil. Hacía tiempo que mi abuela había sido hospitalizada, y la verdad es que su estado de salud no tenía buen pronóstico. Sin embargo, uno nunca está preparado para despedirse para siempre de la persona a la que más quiere. Siempre nos acogemos al mínimo resquicio de esperanza, por ínfimo que sea, y rezamos para que el momento de decir adiós se retrase lo máximo posible. Mi abuela siempre había sido mi apoyo incondicional, mi paraguas en las noches de tormenta, un techo firme en el que cobijarme cuando el viento no soplaba de cara. A partir de aquel uno de marzo, me sentí como un desahuciado, a la intemperie, desnudo y sin nada con lo que abrigarme.

 

Dicen que el tiempo lo cura todo. Veinte años después, no hay un solo día en el que no tenga in mente sus abrazos, los momentos irrepetibles que vivimos juntos y aquel último consejo que me regaló in articulo mortis en aquella última velada en la habitación de la clínica, tras la cual tardó días y semanas en volver a salir el sol: “nunca te quedes con las ganas de hacer algo”. Y no me cabe la menor duda, la echaré de menos ad infinitum, por mucho que el paso del tiempo intente cicatrizar una herida que sigue abierta. 

Ab illo tempore, yo era un niño frágil e inocente, y su fallecimiento me convirtió en un adulto prematuro. No fue fácil recomponerme de un mazazo tan duro, pero poco a poco tuve que ir construyendo mi propio refugio, siempre siguiendo la guía de la estrella que más brilla en el cielo, aunque siempre con esa sensación de vacío, como si la vida hubiera dejado de tener sentido. Y en un mar de dudas, en un mar de incertidumbre, en un mar de tristeza, apareció Mar, un océano de esperanza e ilusiones renovadas, una pequeña luz al final de un largo y oscuro túnel. 

Mar es una rara avis, una persona única, excepcional, además de ser el non plus ultra de la belleza. Desde el primer momento en que la vi en la facultad de química supe que era ella, mi álter ego, y que no podía perderla. Ella fue el casus belli de la guerra entre mi corazón y la razón, y en estos casos, a la razón no le suele quedar más remedio que desarmarse, quitarse la armadura y enarbolar la bandera blanca. No había día que no pensara en ella, su singular belleza eclipsaba a cualquier otra cosa y su sonrisa convertía todo lo demás en trivial e innecesario. 

Ir y quedarse, y con quedar partirse, partir sin alma, e ir con alma ajena. Mar era mi razón de ser, una pequeña flor en medio de un campo de desesperación y melancolía. Y sentía que tenía que decírselo, no podía quedarme con la miel en los labios, en la orilla del Mar, o me arrepentiría de por vida. 

Fue un amor a primera vista, un flechazo que irrumpió con fuerza en mi corazón, y a medida que fui conociendo su forma de ser, el sentimiento fue in crescendo. Pensaba en poder vivir momentos únicos con ella, en compartir experiencias, en sentirme querido de nuevo. Quería volver a tener la confianza suficiente para explicar mis secretos, aquellos que desde el uno de marzo del dos mil, solo contaba al cielo. 

Sabía que podía naufragar, pero como decía mi abuela, jamás podría reprocharme no haberme subido al barco e intentarlo. Si me decía que no, me sentiría devastado, porque de olas hay muchas, van y vienen sin cesar, pero de Mar, tan solo hay uno. No me quedaba más remedio: tenía que probar suerte. Me senté en el escritorio, cogí un bolígrafo y empecé a escribir un relato sincero, desde el corazón, para que supiera que se había convertido en una conditio sine qua non para retomar mi vida y volver a ser yo mismo. 

Tardé menos de una hora en terminarlo. Fue fácil, tan solo tenía que escribir lo que el corazón me dictaba. Recuerdo que le puse por título 'Contemplando las estrellas desde la orilla del Mar', y creo recordar que la última frase decía algo así como 'Ulises estuvo navegando diez largos años para llegar a Ítaca y reencontrarse con Penélope; yo, sin embargo, quisiera no alcanzar nunca tierra firme y permanecer in aeternum en el Mar'. 

Al día siguiente se lo di dentro de un sobre y le pedí que no lo abriera hasta llegar a casa. Asintió y, sin decir nada más, nos marchamos, cada uno por su lado. Alea iacta est, pensé. En poco tiempo sabría si, después de un largo invierno y una primavera en la que la esperanza había vuelto a florecer, tendría que seguir viendo el Mar desde la arena o si por fin podría remojarme, chapotear y nadar para desquitarme del calor de aquellos primeros días de un verano que iba a ser eterno.

Josep Lozano Martín

2n batxillerat humanístic

L'últim sopar de l'Olimp

Salvete omnes, Χαῖρετε!

Com podreu comprovar, això és una recreació del conegut quadre de Leonardo da Vinci L’últim sopar, que representa Jesús amb els 12 apòstols. Doncs bé, aquí Zeus ocupa el lloc de Jesús, i els déus principals l’acompanyen a banda i banda. Podeu observar com Apol·lo l’està coronant amb el llorer com a déu de déus i com a rei absolut de l’Olimp.

El procés ha consistit a agafar quadres o pintures on apareixen les diferents divinitats olímpiques i esborrar el fons per tal que només hi apareguin ells; a continuació va ser tan senzill com situar-los a taula.

Sereu capaços d’endevinar qui és qui? Creieu que he seguit algun criteri a l’hora de seure’ls a taula? Qui podria trair-lo? Descobriu l'intrús?

Marc Cervelló Cortina
1r batxillerat

Un viatge per la història: COLONIA IULIA AUGUSTA FAVENTIA PATERNA BARCINO

 

Fa ja unes quantes setmanes, els llatinistes de 1r de batxillerat de l’escola vam anar a fer una visita a la Barcelona romana, Barcino, fundada el 14 aC en temps de l’emperador August, però que encara es conserva, tot i que molt parcialment, al cor de Barcelona. Això sí, l’essència, la bellesa i el llegat de la civilització que hi va viure semblen eterns. Aquí va començar tot...

La Conxita Collellmir, catedràtica emèrita de Secundària ja jubilada, va ser la nostra guia particular. Va portar-nos in situ per la colònia que els romans van fundar filant prim, sense deixar-se ni el més mínim detall i amb explicacions clares, entenedores i apassionades.
 
La ciutat va ser construïda en temps del primer emperador de Roma sobre el Mons Taber per tal que hi visquessin els exmilitars romans (emeriti) com a mostra de gratitud pel servei i els riscos que havien assumit per defensar l’imperi.

La primera parada la vam fer a la plaça de la Vila de Madrid, situada originàriament extramurs i que va ser desenterrada l’any 1956. Aquí s’hi conserva part de la necròpoli romana on s’enterraven  lliberts i esclaus, és a dir, persones d’un estàtus social mig o baix. Es troba fora de la ciutat perquè la legislació romana no concebia els enterraments dins la ciutat per qüestions higièniques i religioses (o, potser més ben dit, vinculades a la molt accentuada superstició dels romans).

 
A continuació, vam endinsar-nos pels carrers de la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, que és el nom que els romans van posar a la primera ciutat, i vam visitar el fòrum, ubicat a l’actual plaça de Sant Jaume, punt de convergència entre el cardo maximus i el decomanus maximus, els dos carrers principals, en forma de creu, i que portaven a les quatre portes d'accés: la sinistra, la dextra, la praetoria i la decumana.

Maqueta conservada a l'espai de les termes portuàries elaborada per antics alumnes de la Conxita Collellmir

La colònia es caracteritzava per la presència de domus sumptuoses, amb jardins i decoracions ornamentals, on vivien grans famílies benestants que van donar prestigi a la ciutat, fins al punt que va esdevenir un empori imperial, de gran poder i renom. Al segle V va  adquirir el seu màxim esplendor, doncs el rei visigot Ataülf va instal·lar-s’hi amb la seva esposa Gal·la Placídia, la qual dona nom a una plaça de Barcelona situada al barri de Gràcia. Com que es tractava d’una colònia de població força reduïda, la majoria d’hipòtesi semblen indicar que no s’hi va arribar a construir cap amfiteatre ni circ, tot i que estudis recents ens porten a pensar que on avui hi ha l'església de Santa Maria del Mar, hi va haver una edificació destinada a acollir events multitudinaris.

 
Dos aqüeductes subministraven aigua a la ciutat, que provenia de Collserola i el Besòs. La muralla tenia un perímetre de 1270 metres i constava de 76 torres d’uns 18 metres d’alçada. A més a més, hi havia unes termes públiques i un temple consagrat a l’emperador August al bell mig del fòrum, possiblement l’edifici més emblemàtic de la ciutat. Per desgràcia, només en conservem quatre columnes que vam poder visitar a l’interior del Centre Excursionista de Catalunya, al carrer Paradís. Abans d’acabar la visita, vam regalar a la nostra excel·lent guia un llibre de temàtica clàssica com a agraïment per la seva amabilitat i mestratge (fotografia d'encapçalament).

Ens va semblar a tots una sortida molt entretinguda i enriquidora, un autèntic viatge per la història. La realitat és que no totes les ciutats poden presumir de que els romans hi establissin una colònia i a Barcelona sí que tenim aquesta sort. Malgrat la majoria de domus i recintes públics no s’hagin conservat, encara conservem alguns bastiments amb el segell d’uns dels imperis més poderosos de la història.
 
Josep Lozano Martín
Llatí I – 1r de batxillerat

ELS DÉUS OLÍMPICS: 9 PRESENTACIONS AMB TOTS ELS 'ETS' I 'UTS'

Veient la bona feina dels nostres companys de Llatí de 2n de batxillerat, els alumnes de Grec I no hem volgut ser menys i hem elaborat unes presentacions perquè pugueu conèixer d'aprop tots els ets i uts sobre la variada fauna divina de l'Olimp. Esperem que us siguin entretingudes i, sobretot, útils.  Χαῖρετε!