11 de setembre de 2018

Per què els clàssics?

"Príam suplica a Aquil·les el retorn del cadàver del seu fill Hèctor", Alexander Ivanov (1824)

A un dia de començar el nou curs, dono voltes als arguments que reivindiquen la presència dels clàssics a les aules de secundària. Encara que molts no ho vegin -o no ho vulguin veure- son arreu (els arguments, vull dir). Tindrem temps de parlar-ne al llarg d'aquests mesos, aquí i a l'aula, amb els autèntics protagonistes, els alumnes, perquè són ells qui més ho han de valorar i reflexionar. Mentrestant, serveixi com a exemple il·lustratiu d'aquesta connexió entre el passat i el present a través del pont dels clàssics a què em referia, un article aparegut fa dos dies al diari EL PAÍS. La seva lectura pot ser -n'estic segur- ben eloqüent i, per tant, amb això començarem enguany.

"Hay una escena de la Ilíada, ubicada casi al final del libro, en la que Príamo, rey de los troyanos, acude a Aquiles a escondidas para que le entregue el cadáver de su hijo Héctor, “matador de hombres”, y poder darle así digna sepultura. Nada podía unir menos a estos dos hombres. Uno había asesinado a su hijo, y el otro, ni más ni menos que el jefe de sus enemigos, era además el padre de quien acabó con la vida de su queridísimo amigo Patroclo. Sorprende, por tanto, que Aquiles, famoso por sus ataques de cólera, no solo no lo liquidara al instante, sino que incluso accediera a entregarle el cadáver. Es el conmovedor instante en el que ambos caen en la cuenta de su común humanidad, que los vínculos que establece su dolor compartido y su condición de mortales son más fuertes que el implacable destino que les obliga a enfrentarse. Irónicamente, un libro destinado a glorificar al vencedor de una guerra acaba mostrando la infinita inutilidad de esta, y cómo ese dolor tan primario une más al final que cualquier adscripción partidista.

Por alguna razón que seguramente se arraiga en el recuerdo de mis torpes intentos por desentrañar el texto de Homero en el colegio, no he podido evitar una conexión entre esa escena y el vídeo de los dos viejos excombatientes de la guerra civil. Y es extraño, porque nuestra guerra carece de toda épica, en ella no hay nada heroico que narrar. Con la guerra de Troya solo tiene en común ese enorme desperdicio de vidas humanas que se esconde detrás de toda contienda bélica, y cómo gente anónima como nuestros dos ancianos se ven arrastrados a participar en la masacre. Pero su gesto de reconciliación muestra un asombroso paralelismo con aquella situación.

En cierto sentido, la Transición fue también un momento priámico-aquilineo, un intento por buscar ese punto de encuentro. Quedan todavía muchos caídos en las cunetas que, como Héctor, esperan digna sepultura, pero al menos conseguimos superar la dinámica de vencedores y vencidos. Por eso extraña que Podemos siga manteniendo abierta la herida del enfrentamiento civil, insista en negar que viejos contendientes puedan darse la mano y regocijarse de que sus nietos escaparan a esos antagonismos destructivos.

No hay nada intrínsecamente malo en repolitizarlo todo o en preferir políticas de confrontación en vez de políticas de consenso, algo que además no se corresponde con lo que de hecho viene practicando. Homero era bien consciente también de que aquella unión entre los dos contendientes era un hecho aislado en la guerra infinita. Pero algo hemos avanzado desde entonces. Ahora la sublimamos a través de la pacífica confrontación dialéctica. Por eso nuestra Transición se nutrió de esos dos elementos que H. Arendt consideraba esenciales para una vida común exitosa: el perdón y la promesa. El perdón ayuda a sanar las heridas del pasado; la promesa asienta los pilares sobre los que construimos el futuro. ¡Parece mentira que haya que volver a Homero para acabar de entenderlo!" (Fernando Vallespín)




27 de juny de 2018

Nigra sum

Je me souviens d’un jour d’avril où j’ai décidé d’écouter le disque “La voix faite de l’émotion”, du choeur Geriona (Il s’agit d’un choeur de voix blanches qui participa à la première édition du concours musical de l’Oh Happy Day de TV3), puisque je suis très passionnée par le chant classique, qui est basiquement le répertoire qu’elles chantent. Après quelques chansons, il est arrivé la pièce magistrale du Nigra Sum et je me suis rendue compte que le texte était en Latin et cela m’a conduit à vouloir découvrir le sens des paroles et à m’informer sur la pièce et de son origine. C’est alors ,à ce moment-là, que j’ai décidé d’écrire l’entrée à propos de Nigra Sum pour notre blog. En plus, si ce thème était chanté par beaucoup de chorales de la Catalogne, cela signifiait qu’il était tout à fait important et valait la peine d´ en savoir le sens.

Il s´agit d´ une pièce sacrée qui fut composée par Pau Casals quand il se trouvait à Prada de Conflent, l’année 1943, et fut destinée au monastère de Montserrat. Pour l’écrire, il a fait une adaptation du texte original. Celui-ci se trouve au premier chapitre du livre biblique de poèmes Le Cantique des cantiques qui commence avec les mots: nigra sum sed formosa (je suis noire, mais belle) identique à sa version. Pau Casals a choisi d’adapter cette chanson pour manifester de l’admiration envers le monastère de Montserrat et la Manécanterie de Montserrat, mais également envers la figure de la Vierge , car elle est noire comme indique le titre de la pièce.

À propos de la Vierge de Montserrat, tout paraît indiquer que Pau Casals l’a écrite lorsqu’elle était déjà noire. Il y a une histoire qui raconte la couleur de la “Moreneta”,  on dit qu´elle fut trouvée par des bergers dans une caverne au IXème siècle. Cependant, d´autres personnes considèrent l’obscurité basée sur les versets du Cantique des Cantiques (Nigra sum, sed formosa).
Mais, la théorie la plus acceptée c’est que la Moreneta était à l’origine blanche et après elle a été transformée en couleur noire parce qu´on  voulait lui vernir les bras, les jambes et la tête avec du plomb blanc, et à cause d´ une réaction chimique provoquée par la chaleur des bougies (cierges de l’huile) elle est devenue noire.

Le livre dont l’auteur s’inspire pour composer la pièce de Nigra Sum est "Le Cantique des cantiques”, aussi connu comme "Le Cantique de Salomon” ou "Le Cantique des cantiques de Salomon”. Celui-ci est un livre de poèmes d’amour qui fait partie de la Bible et qui a été à l’origine rédigé en hébreu. Les poèmes sont brefs et constituent un chant à l’amour à travers le dialogue parmi l´aimé et son aimée, qui peut être interprété comme une allégorie de l’amour de Dieu envers Israël ou de Christ pour l’Église. Néanmoins, il n’y a aucune référence explicite à Dieu.

Nigra sum, sed formosa,
filiae Ierusalem.
Ideo dilexit me rex
et introduxit me in cubiculum suum
et dixit mihi:

Surge, amica mea, et veni.
Iam hiems transiit,
imber abiit et recessit,
flores apparuerunt in terra nostra,
tempus putationis advenit.

Je suis bronzée, mais belle,
filles de Jérusalem.
C’est pour cela que le roi m’aime
et m'emmenant à sa chambre
il me dit:

Lève-toi, ma bien-aimée et viens.
Il s’est passé l’hiver,
La pluie a cessé,
les fleurs sont nées à  notre terre,
il est arrivé le temps de l’élagage.





Berta Olivé
1r batxillerat humanístic - BACCALAURÉAT (BATXIBAC)


20 de juny de 2018

ReVivim un mite



De què parlem quan parlem d'Humanitats? En un món en què es tendeix cada vegada més al reduccionisme i a la banalització dels termes, potser oblidem que tot està i estarà cada vegada més connectat i que tot, absolutament tot el coneixement i font d'aprenentatge queda embolcallat per les Humanitats. Ja ho deia el comediògraf Terenci: "Homo sum, humani nihil a me alienum puto" (Heaut. 77). És contradictori parlar de qualsevol matèria de les denominades tradicionalment científiques com a disciplines humanístiques? Són el Llatí (aquí com a exponent del món clàssic) i la Informàtica matèries antagòniques o complementàries? Podem trencar una llança en favor de les Humanitats demostrant amb fets empírics que qualsevol coneixement té múltiples lectures al servei de l'educació?

Nosaltres, òbviament, pensem que no, que no hi ha contradiccions al respecte, que l'antagonisme és tradicionalment una convenció maligna o que si la tecnologia es posa al servei de l'educació i de l'aprenentatge dels nostres alumnes, aquesta pot ser -si cal- una eina molt important per al seu desenvolupament cognitiu. 

Suggerit pel professor d'Informàtica de l'escola, en Pere Mateo, durant el darrer trimestre els alumnes de les matèries optatives de 4t d'ESO de Llatí (21) i d'Informàtica (23) han treballat colze a colze en un projecte interdisciplinari que hem titulat amb el nom de ReVivim un mite (Pere dixit!), adaptant la Realitat Virtual (VR) al món classic a través de l'aplicació Cospaces com a eina educativa. Els discipuli discipulaeque de les dues matèries optatives han treballat interdisciplinàriament amb Google Sites per tal de traduir en imatges seqüenciades en RV diferents relats de la mitologia clàssica amb l’objectiu de fer més comprensible el fil argumental de les històries a alumnes de 2n cicle de Primària en la tramesa de valors i actituds davant la vida.



Hem procurat demostrar la validesa d’aquesta eina aplicada al món de l’educació com a potenciadora de l’aprenentatge en nens i nenes en procés de creixement cognitiu i hem comptat amb la inestimable ajuda del professor Jesús Arbués, que ens va aconsellar i il·lustrar -amb una xerrada amb alumnes seus també de 4t- sobre les virtuts de l'aplicació Cospaces amb què han treballat els nostres informàtics.



Els objectius que ens vàrem proposar...

  • Seqüenciar 10 mites, cadascun en 9 imatges-plànol de realitat virtual (VR). 
  • Establir un treball definit des del principi del projecte tot i que vam concedir plena llibertat als alumnes pel que fa a la seqüenciació i al disseny visual de cada mite. 
  • Creació d’un Google Sites compartit amb els alumnes de les dues matèries per tal de recollir, organitzar i sistematitzar les tasques col·laboratives dels diferents grups de treball.
  • Definir la plataforma Cospaces EDU com a suport informàtic d’un programa de Realitat Virtual i l’ús d’ulleres de RV per visualitzar els relats una vegada seqüenciats i dissenyats.
El treball en equip dels dos docents i la gestió de les aules respectives ha estat fonamental. Els professors implicats hem revisat i hem fet el seguiment de la feina dels respectius alumnes d’Informàtica i de Llatí a la pròpia aula cercant en moments determinats espais de posada en comú per recollir les valoracions dels diferents productes parcials. L’avaluació del projecte ha quedat recollida en una rúbrica compartida.

Imatge d'una sessió Hangouts amb Cospaces via telemàtica
I aquests són els productes finals...

LLATÍ (Google Sites dels 10 mites amb una sinopsi del relat, l'storyboard, la seva seqüenciació, la lliçó de vida que s´hi amaga al darrera i la seva pervivència en l'art)


INFORMÀTICA (Codis QR Cospaces)

*Cal tenir descarregades les aplicacions de lectura QR i Cospaces EDU

La cirereta del pastís va ser la posada en escena del projecte amb la seva presentació als alumnes de 5è de Primària de l'escola el proppassat dimarts 19 de juny. Hem d'agrair a en Roger Garcia i a en Carles Capellades, tutors dels grups-classe, totes les facilitats del món per haver-ho pogut fer possible. Us deixem amb un tastet en forma d'imatges i tan aviat com estigui editat, amb un vídeo (agraïm a l'alumne Albert Aymar la seva col·laboració) que testimonia tot el procés de la nostra Galatea particular: ReVivim un mite




Pere Mateo, professor d'Informàtica
Jordi Rincón, professor de Llatí

Escola Vedruna Gràcia (Barcelona)
  

17 de juny de 2018

Trepitjant terra sagrada: Troia in situ

Vistes des de la ciutat

Χαῖρετε! 

Abans que llegiu la següent entrada que he escrit per al Vaixell, m’agradaria explicar-vos breument qui sóc i quins són els motius que m'han portat a fer-ho.

Em dic Meritxell Masana. Fa alguns anys (només uns poquets...), vaig cursar batxillerat humanístic a l'Escola Vedruna Gràcia de Barcelona. Vaig assistir a les mateixes classes que ara esteu fent vosaltres i vaig tenir els mateixos (si no tots, gairebé) professors... en Jordi entre ells.

Ell era el meu magister/διδάσκαλος de llatí i grec, però he de dir que va ser, a més de professor d'aquestes matèries, mestre també de moltes altres coses que tenen a veure amb l’àmbit educatiu i la vida dels seus alumnes.

Us parlo d’ell perquè fa dues setmanes vaig marxar de vacances a Turquia. Turquia, aquell misteriós país del qual jo, personalment, no coneixia res més a banda del que havíem parlat i viscut en algunes de les seves classes. Des d'Istambul a la Capadòcia, mentre estava fent el circuit programat, em vaig adonar que tant podia estar trepitjant el mateix terra que el pare de la pàtria Atatürk, l’heroi de la república, com una necròpolis grega o la meravellosa biblioteca de Cels a la prodigiosa ciutat d'Èfes. A mesura que passaven els dies del viatge, més m'adonava de la gran influència que van tenir grecs i romans no només en l’època antiga sinó també per a nosaltres, i no podia evitar pensar en les classes d'en Jordi i en totes les vegades que havia viscut la història des de les aules, perquè d’alguna manera ens feia viatjar a nosaltres també des del present cap a l’antiguitat. Mentre trepitjava aquelles pedres, mentre tocava les columnes, pensava en el meu professor.

I com no podia ser d’una altra manera, quan vaig arribar al turó de Hissarlik, a Troia -sí, Troia!-, el primer que vaig fer va ser contactar amb ell via whatsapp per fer-lo partícip, d’alguna manera, d’aquella tan esperada visita.

Abans d’anar-hi, algunes persones d'allà em van dir que no posés moltes expectatives en aquella visita, atès que, per desgràcia, ja no quedava pràcticament res que ens recordés l'esplendor de l'antiga ciutadella homèrica. Em complau informar-vos i mostrar-vos que realment es conserva molt més del que podem arribar a creure.

Tot just abans d’entrar al recinte arqueològic, el primer amb què ens topem, com no podia ser d’una altre manera, és el famosíssim cavall de fusta. No el de la coneguda pel·lícula protagonitzada per Brad Pitt, sinó amb un de construït per la pròpia ciutat; cal dir que el director de la pel·lícula, Wolfgang Petersen, va regalar el de la cinta com a agraïment. Aquest es pot visitar al centre de la ciutat nova.

Foto: Txell Masana

Ja dins del recinte arqueològic, podem trobar alguns objectes i recipients de ceràmica i restes  del que en el seu dia van ser les canalitzacions del clavegueram.

Foto: Txell Masana
És a partir d’aquest punt on podem començar a sospitar que la Troia de Príam no va ser ni de bon tros la primera ciutat que va existir en aquell mateix indret, sinó que hi va haver fins a nou estrats o poblacions anteriors, cadascuna destruïda per diferents causes: terratrèmols, incendis,... En molts punts de la visita es poden observar diferents parts de cada ciutat on els arqueòlegs han anat marcant i diferenciant la seva ubicació perquè ens puguem fer una idea de com eren les antigues restes urbanes.

Troia I: 2920 fins a 2500/2450 aC aproximadament. Fi de la ciutat per un incendi.
Troia II: 2500/2450 fins a 2350/2300 aC aproximadament. Fi de la ciutat per un incendi.
Troia III, IV, V: 2350/2300 fins a 1700 aC. No hi ha fi de les tres ciutats, però sí una reconstrucció i un canvi cultural important.
Troia VI: 1700 fins a 1300 aC. Fi de la ciutat per terratrèmol.
Troia VII: (la ciutat de Príam) 1200 fins a 1100 aproximadament. Fi de la ciutat per un incendi i/o terratrèmol.
Troia VIII: 950 finsa 700 aC aproximadament.
Troia IX: (última ciutat) 86 fins a 85 aC.

La Troia VII, la de Príam!!
Un dels punts que crida més l’atenció és la muralla principal de la Troia VII (l'Escea). A diferència del que es veu a la pel·lícula, una muralla alta, poderosa, amb una porta d’entrada situada al centre d’aquesta, la realitat és molt diferent. Es tracta d’una construcció un xic inclinada en els primers metres i totalment vertical en els superiors per dificultar l’escalada. Tampoc la porta principal no estava situada al centre de la muralla, la qual cosa hagués estat un error estratègic. El que van fer és construir una porta prou petita com per no poder donar pas a un exèrcit relativament nombrós. També estava situada darrera d’una corba per tal d'impedir l'ús d’un ariet. Els ariets, en aquelles èpoques, eres molt grans; però en estar la porta situada en una corba, no hi cabia i el seu ús quedava, per tant, invalidat.

Foto: Txell Masana. Al fons, un xic més enllà d'on es veu la persona, hi havia la porta.
Foto: Txell Masana. En els sortins de la imatge hi havia la porta principal.
A la pel·lícula es mostra que just davant de la muralla hi ha una plana molt extensa i al darrera, el mar. Això és cert. En aquella època i en l’actualitat són camps i a l’horitzó (no molt llunyà) s'albira el blau marí. Realment, Troia estava situada en un indret estratègic, sobre un turonet a tocar de l’estret dels Dardanels (l'antic Hel·lespont). En aquelles èpoques, quan feia molt de vent i els vaixells no podien navegar per l’estret, feien parada al port de Troia. Aquest fet era un factor fonamental de poder per a la ciutat, tant econòmic com comercial. 

Foto: Txell Masana
A la següent fotografia, es poden veure algunes parts de muralla de les diferents Troies. Cadascuna està marcada amb un cartellet on s'indica a quina època pertany.

Foto: Txell Masana
Hem de recordar que quan es destruïa una ciutat i se'n creava una de nova, en algunes ocasions es reutilitzava el material que hagués quedat útil de la ciutat anterior, com restes de muralla, etc. Però això no vol dir que tots els estrats de la ciutat tinguessin la mateixa estructura, doncs cadascuna era dissenyada segons la necessitat estratègica d’aquell moment; per això, la Troia II, per exemple, tenia la porta d’entrada elevada sobre una rampa, mentre que la Troia VI la té darrera una corba.

La rampa, encara s’hi conserva. Aquesta tenia com a funció l’accés a la porta principal, però també com a mètode de defensa. En el cas que arribessin enemics, hi llençaven liquid bullent que lliscava pendent avall facilitant el seu ràpid descens.

Foto: Txell Masana
Durant la visita es poden veure restes de columnes, capitells, edificis, muralles... Però s’ha de tenir en compte que durant molts anys aquesta ciutat ha estat oblidada i malmesa. En més d’una ocasió es va destruir amb dinamita més de la meitat de les restes que hi havia, tot fent cas de les diferents històries que hi corrien i que asseguraven que el tresor de Príam encara estava amagat en algun lloc de la ciutat. Quan per fi se li va donar el valor històric que realmet té, van començar les excavacions, reconstruccions i interpretacions sobre què podia representar cada racó de l'emplaçament. Encara ara, segueixen les excavacions i cada dia hi apareixen racons més màgics que l’anterior.

Per a molta gent, tot això només seran pedres; però per a molta d'altra, entre la qual m'incloc, és història viva. En cada pedra, en cada tros de muralla, en cada ciutat, hi ha viscut gent que ha dipositat esperances i il·lusions en un futur millor. Era casa seva.

Quan pensem en Troia, no hauríem de pensar només en una guerra guanyada o perduda. Hauríem de pensar que també va ser estratègia, va ser Príam, un rei, va ser un poble, va ser nou ciutats i, sobre tot, va ser, és i serà una part important del nostre passat.

Sí, sóc jo baixant del cavall!
Meritxell Masana
extripulant del Vaixell d'Odisseu

29 d’abril de 2018

Júpiter vs. Apol·lo: taules


Dissabte 28, primera jornada de la nostra vuitena Magna Celebratio particular. Pronòstic meteorològic reservat. Invoquem Apol·lo i Hèlios com a aliats i Júpiter, que sap de la seva voluntat indefugible, somriu condescendent i ens perdona el desencís d'una jornada llargament esperada. Resultat: sol, calor, públic familiar a dojo, activitat frenètica, rostres de felicitat en els trenta-un tripulants que han decidit participar de la festa i la possibilitat de repetir diumenge. Foto de família a última hora de la tarda (alcaldessa inclosa).

Diumenge 29, el revers de la moneda. L'altra cara de la vida. No sempre les coses surten com desitjem. Júpiter imposa la seva llei, no fos cas que ens penséssim més del que som. A Baetulo plou i no fa sol. A les 9.30 decidim anul·lar, a contracor, les activitats previstes. Hem de ser necessàriament estoics i els discipuli discipulaeque així ho entenen. Quin remei! No sempre guanyen les ganes. Així és la vida. De ganes, però, no ens en faltaran per a la propera edició, la XV. 

O Magna Baetulo, hic erimus si di velint!
View post on imgur.com

I aquí un petit reportatge de la nostra alumna de 4t Júlia Comeche... Plurimas gratias!




22 d’abril de 2018

MEDEA, al Lliure


El proppassat dijous, 19 d'abril, els humanistes de l'escola, alguns extripulants i professors del centre vam anar a veure la Medea del Lliure programada fins al 12 de maig. Després d'una intensíssima hora de pura tragèdia grega, sortim amb la convicció d'haver après definitivament i in vivo el significat de termes com κάθαρσις, πάθος ο ἀγών. Una experiència teatral que, qui més qui menys, de ben segur no oblidarà...

Llegim algunes de les crítiques i no podem estar-hi més d'acord:
Justo Barranco
"Part del públic dret, bravos per a Emma Vilarasau i una llarga ovació per a tot l’equip van culminar ahir a la nit la hipnòtica estrena de la Medea que dirigeix Lluís Pasqual al Teatre Lliure de Montjuïc. La total entrega de l’actriu, que es passa tota l’obra xopa i que tant gateja com s’humilia, mossega, mata o es mostra desafiador, el poderós text de l’obra, barreja de les Medees d’Eurípides i Sèneca, i la fascinant proposta escènica, que va deixar el Lliure absolutament irreconeixible, transformant-lo en una immensa caixa negra on de tant en tant s’esdevenen prodigis visuals, van conquerir l’audiència. Era una audiència en què hi havia mitja professió teatral barcelonina i que va sortir de la sala discutint si és la millor proposta de Pasqual."

Javier Pérez Senz
La Medea de Lluís Pasqual i Emma Vilarasau al Lliure de Montjuïc es un pur estremiment. Imprerssionen la mirada lúcida i els recursos magistrals d’un director savi qie ens manté clavats a la butaca durant una hora de tensió permanent, tan ferotge en les imatges com en el poder de la paraula. Paraules trascendents d’Eurípides i Sèneca, donc les dues tragèdies ens barrefgen en la versió concentrada d’Alberto Conejero i el mateix Pasqual, tan vigent i pròxima que fa por com a mirall de la irracionalitat que corre pel món. el potent i hipnòtic muntatge descarrega una tempesta de dolor i de ràbia que no deixa ningú indemne. (···) Davant del volcà de Vilarasau, la sobrietat i l’aplom d’Andreu Benito (Creont) i l’esforç de contenció de Roger Coma (Jasó), i l’eficàcia de Joan Sureda (preceptor) donen volum a un gran repartiment, completat en la funció d’estrena pels nens Adrià Campos i Joan Farssac, alumnes de l’escola coral infantil de l’Orfeó Català.
Andreu Sotorra
"Amb l'actual interpretació de l'actriu Emma Vilarasau, és difícil que es pugui tornar a entendre d'ara endavant el personatge de Medea en el seu registre clàssic. Aquí, la Medea de Vilarasau penetra de seguida en el cos i ànima del que podria ser una dona d'entre moltes dones, mare de dos fills petits, resident en qualsevol veïnatge dels que ens envolten. No només pel vestuari fosc, senzill, teenager, esportiu, d'aire raper, sinó per la ràbia i la valentia amb què Vilarasau perfila la seva Medea, més enllà de la tragèdia, més enllà de la targeta de víctima, una Medea disposada a lluitar fins a l'extrem sense límits per mantenir la seva dignitat, convertint el seu discurs no en un recitatiu de lamentacions sinó en un crit explosiu i en una expulsió de la ràbia que porta dins. (···) La sala gran del Lliure de Montjuïc s'ha ennegrit del tot amagant les arcades típiques de la sala, s'ha menjat espai de platea amb un escenari profund, tancat per una gran pantalla de projecció, i els efectes de pluja i de so fan de pròleg i epíleg de la tragèdia."
Montse Barderi
"El primer encert d'aquesta obra és que va al cor de les paraules. Creant una versió a partir de les obres d'Eurípides i Sèneca a càrrec d'Alberto Conejero i el mateix Lluís Pasqual. Aquí, a la pregunta què ens pot dir Medea avui, ja la podem respondre d'una altra manera. Aquesta Medea sí que ens parla directament a nosaltres. I és que hi ha trossos dels textos clàssics que ja no sentim ni volem escoltar (...) I Conejero i Pasqual eliminen tot el que ja no podem sentir, un tall quirúrgic amb la tradició perquè ens parlin i ens segueixin dient coses. Per això és una Medea com sempre i com mai. (···)  Aquí no hi ha escenes supèrflues, ni elements incol·locables: sense cors, sense llargària, sense escenes de més. Tot al moll de l'os i en carn viva. I l'obra, com en un conjur, et posa, des del primer alè dins la seva màgia, i ja no et deixa anar, i segueixes el foll periple de Medea, fins al final, i per primera vegada entens, pots arribar a comprendre, perquè fa el que fa. Fetillera com cap, aquesta obra t'hi porta. (···) 
I Emma Vilarasau no interpreta una reina, majestuosa atribolada, gelosa o alienada. Aconsegueix una barreja entre bèstia que incuba la febre de la ràbia amb el dolor indescriptible de la nafra més fonda. Durant tota l’obra, excepte una mica abans del final, actua al cim del paroxisme. Un paper en el qual no et pots reservar res, que cal estar al cim del precipici sense treva, amb tots els riscos i coratge que això suposa, el resultat pot ser nefast o sublim. I en aquest cas no hi ha cap dubte: és la millor Medea que he vist en tota la meva vida."
Santi Fondevila
"Lluís Pasqual ho ha fet amb un cop de puny a les emocions d’altíssima i moderna qualitat estètica, amb un impressionant espai escènic d’Alejandro Andújar tot creant una atmosfera aclaparadora i amb una Medea dominada de principi a fi per la ira. Una ira absoluta, salvatge, diria que més de la Medea de Sèneca que de la d’Eurípides, versions sobre les quals, amb Alberto Conejero, ha treballat una dramatúrgia sintètica al servei d’una Emma Vilarasau immensa. Vilarasau expressa amb nitidesa l’acte dolorós de trencar definitivament les cadenes amb el poder del mascle, d’anteposar la dona a la mare. Aquesta és una Medea per a l’actriu a qui el sempre segur Andreu Benito i el quasi irreconeixible Roger Coma serveixen d’excel·lents, imprescindibles sparrings."
Jordi Bordes
"El director Lluís Pasqual advertia que la complexitat d'abordar un clàssic grec és el to en què es presenta. Perque no pot ser naturalista ni massa afectat. Certament, Vilarasau s'exclama i plora sota el xàfec. Però també sap transmetre humanitat ferida, quan s'apropa al prosceni i conversa amb les primeres fuileres de públics (que reben lgun esquitx d'aigua quan es produedueixen les tamborinades). Roger coma també signa un to a mig camí de l'excés i el pare adolorit que, diu, actua, pel bé de la família i no per instints sexuals. Per últim, l'adaptació deixa la tragèdia en poc més d'una hora. Un llampec aclaparador. El millor d'aquesta proposta és, segurament, havcer sabut mantenir l'equilibri en cada un dels aspectes. Aquesta tragèdia, ara, és aigua, és terra, és foc i és aire."
Ens interessa, però, saber la vostra. Quina és la vostra opinió?








18 d’abril de 2018

ECCE XIV MAGNA CELEBRATIO!



Ja és aquí, ja arriba, sant tornem-hi que no ha estat res, una nova Magna Celebratio ens espera el proper cap de setmana del 28 i 29 d'abril, amb forces renovades, noves incorporacions i la il·lusió intacta. SCHOLA ROMANA ET LVDI ROMANI amb novetats que no us podeu perdre. Aix, quins nervis!

Cada any, el darrer cap de setmana del mes d’abril, el Museu de Badalona organitza el festival romà Magna Celebratio, amb la voluntat de donar a conèixer el patrimoni romà de la ciutat a través de la Reconstrucció Històrica. Durant tres dies es combinen les recreacions d’oficis i escenes de la vida quotidiana, portades a terme per grups especialitzats, amb activitats de divulgació, com tallers o conferències, i visites als diferents espais arqueològics de la ciutat romana de Baetulo, l’actual Badalona.
El festival és possible gràcies a la col·laboració i a la feina de molta gent, especialment del Grup de Reconstrucció Històrica de Badalona, vinculat al Museu. Aquesta associació està integrada per persones voluntàries, interessades en el coneixement de l’època romana a través de la reconstrucció de la vida quotidiana, i és la responsable de moltes de les recreacions i exhibicions que es poden veure durant el festival...
I allà estarem nosaltres, colze a colze amb els companys de l'IES Isaac Albéniz de l'amfitriona Baetulo.
I vosaltres, com ho veieu??
JORDI

29 de març de 2018

Un viatge al passat de la mà de BARCINO ORIENS


El proppassat divendres 16 de març, les discipulae et discipuli de Llatí del nostre centre van visitar l'Escola Joan Pelegrí per realitzar una activitat d'Aprenentatge i Servei (APS) on alumnes, ex-alumnes de l'EJP i membres, tots ells, del grup Barcino Oriens van impartir dos tallers de Reconstrucció, Recreació i Divulgació Històrica Romana.
In situ, van poder gaudir -i molt!- del taller d'Ars Ornandi - Ars Ornatrix - Tonstrina et Unguentaria, a càrrec de les Ornatrices Barcinonenses; un taller de pentinats i cosmètica romana en què els alumnes van viure de primera mà com es pentinaven i maquillaven les dominae patrícies del l'alt imperi romà. Van experimentat amb el seu propi cabell i rostre com es veurien pentinades i maquillades com a romanes. També els nois ho van poder viure, ja que els homes romans també gaudien d'aquest privilegi!


I simultàniament, els nostres amfitrions ens van fer reviure un taller d'instrucció militar legionària, amb precises i didàctiques explicacions, on van conèixer de primera mà quina i com era la panòplia dels legionaris romans tot podent-se vestir com ells. I, una vegada amb tota l'armadura i armament al damunt -uns 18 quilets de res!- van aprendre l'Ars Militaria tot desfilant i assajant ordres de combat, com la famosa testudo; el taller legionari va estar a càrrec de la Legio II Traiana Fortis.



I per fer una pausa reconfortant enmig de tanta activitat, Barcino Oriens ens va oferir un esmorzar romà amb Dulcia Panis, Tiropatina Piperatica et Mustum (podeu trobar les receptes a: Ientaculum)
Ja ho veieu! Una manera diferent de viure i gaudir de la Història, que només podeu trobar a l'Escola Joan Pelegrí; l'única escola, si no ens equivoquem, que té un grup de Reconstrucció, Recreació i Divulgació Històrica Romana, el Grup Barcino Oriens, grup plenament consolidat que treballa també, colze a colze, amb Museus i Jaciments per a la dinamització de la Cultura i el Patrimoni arqueològic de Catalunya.

I vosaltres, romans per un dia, com ho vau viure? 

P.S.: Gaudete del següent reportatge fotogràfic!