TARRACO, últim port: monuments i rialles

 

Fa dos mesos, per ser més precisos el passat 18 d’abril, els alumnes de 2n de Batxillerat de l’itinerari humanístic vam fer-li una visita a la ciutat amb més empremta romana de Catalunya: la imperial Tarraco, caput Hispaniae Citerioris. Aquesta urbs va ser fundada pels romans a finals del segle III aC, el 218, i va esdevenir una ciutat molt important fins a convertir-se en la capital de la Hispània Citerior i, posteriorment, en la de la província Tarraconensis.

Tarraco, que posteriorment esdevindrà colònia i serà denominada Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, té diverses singularitats. En primer lloc, com que era capital de província, tenia dos fòrums: un de provincial i un altre de municipal, característica que compartia amb Emérita Augusta (Mèrida). En segon lloc, les irregularitats del terreny van provocar que no pogués ser construïda amb la característica planta hipodàmica de les ciutats romanes, sinó que a la part superior de la ciutat hi trobem tres terrasses: l’àrea religiosa, amb el temple dedicat a August, la del fòrum provincial, i la del circ, que separava aquestes terrasses i la part més elevada de la més residencial.

Tot just vam arribar secunda hora, vam caminar de l’estació de trens fins al Balcó del Mediterrani, vam veure de lluny el famós amfiteatre i reseguint part de les muralles, ja vam enfilar fins al teatre del Camp de Mart, on vam poder presenciar la representació de l’obra de Plaute Mostellaria, “la comèdia del fantasma”, a càrrec del grup KÓMOS de València i que prèviament havíem llegit a classe per ser lectura prescrita per a les PAU d’enguany. Tot i ser una comèdia d’època clàssica, el grup Kómos, encarregat de l’adaptació i de representar l’obra, va introduir tota mena d’acudits i referències d’avui dia per a fer passar una estona amena i divertida als espectadors.

Una vegada acabada l’obra, vam passejar pels carrers de la ciutat, vam veure la catedral, el circ i, ja de tornada a l’amfiteatre, ens vam fer la fotografia que ja s’ha convertit en una vella i bella tradició dels estudiants de clàssiques d’últim curs de l’escola davant la inscripició que hi ha al frontispici de l’antic MNAT, Tarraco Scipionum Opus, (tot i que ens vam trobar amb una bastida que la cobria per complet).

Sens dubte va ser una gran sortida, l’ultima de les últimes, i ens va agradar i ajudar molt poder veure les restes de la Tarraco romana in situ. Ens enduem amb nosaltres aquest darrer record per tancar aquesta etapa que ja ha tocat port.

Chiara Gambetti et Anna Campmany  -  2n batxillerat humanístic

El cel dels mites: la nissaga de Dànae

Al cel de les estacions podem observar moltes constel·lacions i, entre aquestes, una de molt coneguda representa en el firmament el relat d’una nissaga mitològica: la de Perseu, Andròmeda, Cassiopea i Cefeu.

La història comença amb Perseu, fill de Dànae, empresonada pel seu pare i rei d’Argos Acrisi a qui l’oracle havia profetitzat que el seu net el mataria. És per això que volia evitar que la seva filla tingués descendència i va tancar-la dins d’una torre. Però Zeus, el més gran déu de l’Olimp, va embolcallar Dànae com si fos pluja daurada i d’ella va néixer Perseu. Quan Acrisi va assabentar-se'n, va llançar Dànae i Perseu al mar dins un taüt de fusta, però Zeus va demanar a Posidó, el déu del mar, que calmés les aigües per assegurar la vida de Dànae i Perseu fins a arribar a les costes de l’illa de Sèrifos.

Passat el temps, quan Perseu ja era gran, Polidectes, rei de Sèrifos, va enamorar-se de Dànae i pretenia casar-se amb ella, però per aconseguir la seva mà havia de desfer-se de Perseu, que en tot moment tenia cura de la integritat de la seva mare. Per això va demanar que tots els habitants de l’illa li portessin un regal amb l’excusa d'oferir-los a Dànae per poder enamorar la princesa d’Argos; però Perseu no va poder (o no va voler) donar-li res i, com a regal, li va dir a Polidectes que li demanés el que volgués. Aquest seria el seu regal. Aleshores, el rei de Sèrifos va encomanar Perseu matar la gorgona Medusa, el monstre de cabells de serp que petrificava tot aquell qui la mirés.

Perseu, per sort seva, va comptar amb l’ajut d’alguns déus. Hades, el déu de l’inframon, li va regalar un casc que concedia la invisibilitat; Hermes, el missatger diví, una falç molt afilada i les seves sandàlies alades, les talàries; i Atena, la deessa de la guerra i de la saviesa, va lliurar-li el seu escut protector, la famosa ègida.

Quan Perseu va arribar a la cova on habitava Medusa, la va trobar adormida i, apropant-se sigil·losament, va decapitar-la quan, despertada en l’últim instant, va veure la seva pròpia imatge reflectida en l’escut i quedà paralitzada per la por. De la sang que brollà del tall profund, van néixer el gegant Crisàor i Pagàs, el cavall alat amb qui Perseu va escapar de les germanes de Medusa, les altres dues gorgones.

Quan Perseu tornava cap a Sèrifos va passar per Etiòpia, governada pels reis Cefeu i Cassiopea. Aquesta va gosar dir que ella era més bella que les nimfes del mar i que la pròpia Afrodita, la dea de la bellesa; això va enfadar-los els dos. Posidó, com a càstig, va inundar les terres d’Etiòpia i va assegurar que només perdonaria aquesta ofensa amb el sacrifici de la filla de Cassiopea, Andròmeda. Cefeu i Cassiopea, per salvar el seu poble, van lligar Andròmeda a una roca davant del mar, destinada a morir a mans del monstre marí Cetus. Allà  Perseu va petrificar Cetus amb el cap de Medusa i va salvar d’una mort segura Andròmeda, amb qui Perseu es va casar. 

Cassiopea, tot i això, no va quedar sense càstig i va ser elevada al cel per Posidó cordada a una cadira boca a baix. De vegades també s’interpreta la constel·lació com si portés un mirall simbolitzant l’ego de la reina etiòpica. És una constel·lació fàcil d’identificar, ja que les estrelles que més brillen formen una “w” i es troba a prop de l’Ossa Menor. Al seu costat hi ha la de Cefeu.

Al cel veiem Perseu amb el cap de Medusa. L’estrella més important de la constel·lació és Algol, una paraula àrab que significa ’el cap del dimoni’ i justament aquesta es troba al bell mig del cap de Medusa.

Quan Andròmeda va morir, la deessa Atena va elevar-la també a les estrelles, al costat de Perseu i la seva mare Cassiopea, com a agraïment a Perseu per haver matat Medusa. Prop de la constel·lació d’Andròmeda es troba la galàxia del mateix nom, la més pròxima a la Via Làctia, i les filles d’Andròmeda i de Perseu són la pluja d’estrelles d’agost coneguda com a Perseides o llàgrimes de Sant Llorenç.

Aina Pujantell 

4t ESO 

Itinerari científic

Empúries, l'ànima de Catalunya

Fotografia de Sílvia Vallès Muñío

El proppassat dia 5 de desembre, els clàssics de primer i segon de batxillerat juntament amb els llatinistes de quart vam fer una magnífica visita a l’ànima de Catalunya, Empúries. Però abans d’explicar com va transcórrer la jornada, farem una breu introducció. 

Empúries és l'únic jaciment arqueològic de la Península Ibèrica on conviuen les restes d'una ciutat grega, Empórion, amb les d'una ciutat romana, Emporiae. És la porta d'entrada de la cultura clàssica: deu segles d'història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven inicialment. Posat en context, a principis del segle VI aC uns colons grecs procedents de Focea es van establir en una petita illa davant de la costa del golf de Roses -a la Palaiàpolis, la ciutat antiga-, tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, la ciutat nova. Tres segles més tard, l'any 218 aC, Empúries va servir de punt d'entrada a la Península per a les tropes romanes en la lluita contra l'exèrcit cartaginès durant la segona guerra púnica, la d'Anníbal i els seus elefants creuant els Pirineus.

És important afegir que Empúries era un indret destacat en el comerç, com bé indica el seu propi nom original, Ἐμπόριον,  que significa ‘mercat’ en grec clàssic. 

Què hi trobarem un cop travessem les portes d'entrada a la ciutat d'Empúries cap a l’antic món grecoromà?

El primer que veurem són les excepcionals ruïnes gregues, que pertanyen a la ciutat de l’època hel·lènica. A mida que es va avançant el trajecte ens trobarem amb els recintes dedicats a Asclepi (déu de la medicina) i Serapis (divinitat grecoegípcia), i també podrem veure l'àgora, entre d’altres restes del jaciment. Després, a la part alta, podrem contemplar les restes d'època romana: les diferents domus amb els mosaics que decoraven el terra, la zona de les termes públiques de la ciutat, el fòrum, les tabernae… Es tracta, per tant, d’un espai privilegiat que ha ajudat els arqueòlegs i historiadors a conèixer amb més precisió l'evolució de l’urbanisme grec i romà. Actualment és una de les seus del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

I ara sí, comencem amb la nostra experiència en aquest particular passeig clàssic que ens va apropar a les nostres arrels.

Vam començar el dia molt d’hora, a dos quarts de vuit enfilàvem ja cap a terres empordaneses. Quina son que teníem tots! Tanmateix, en arribar a l’autocar, vam aprofitar que era un llarg camí per poder descansar i així gaudir més plenament del dia que ens esperava.

Arribats a Empúries, vam esmorzar envoltats de la tranquil·la remor de les onades del mar en topar amb la sorra. Quina meravella! En acabat, ens vam endinsar en les ruïnes de la ciutat. El moment que tots esperàvem havia arribat.

Només entrar, van venir a trobar-nos dues guies molt amables per fer-nos la visita. Com que érem un grup nombrós, ens van dividir en dos grups: els humanistes de batxillerat per una banda i els llatinistes de quart d’ESO per l'altra. Ens van fer asseure a la gespa del recinte per fer-nos una breu introducció abans de poder observar amb més detall les ruïnes. Cal afegir que ja veníem preparats de l’escola, perquè en Jordi ja ens havia fet treballar de forma dinàmica el que anàvem a veure.

Va ser molt emocionant poder observar amb els nostres propis ulls el que a classe havíem treballat. Només calia tenir imaginació per anar més enllà i imaginar-se com havien estat les pedres que parlaven: precioses ciutats on hi convivien les tres civilitzacions, els tres peus de Catalunya: ibers, grecs i romans.

Una vegada feta la introducció, ens vam dividir en grups de cinc o sis alumnes i les guies ens van presentar l’activitat que, seguidament, anàvem a fer: un joc de pistes en què cadascuna d’elles et portava a la següent i et feien adquirir més coneixements. A més, ens feien anar més enllà del que vèiem fent-nos pensar que érem presents allà i havíem d’actuar com els antics habitants. El joc constava de diferents preguntes que havíem de respondre a partir del que ja sabíem o dels panells explicatius de cada un dels espais a recórrer. A més a més, ens van facilitar uns mapes per poder-nos ubicar en les dues ciutats: la grega i la romana. Ens ho vam passar tan bé que el temps va volar i ràpidament ens vam haver de reunir a l’àgora. Allà, tots els grups vam posar en comú les diferents respostes que havíem trobat. Finalment, ens vam acomiadar de les nostres amfitriones i vam entrar en una petita sala del recinte museístic on hi havia exposades diferents peces de gran valor arqueològic: mosaics de les domus, el famós del Sacrifici d'Ifigènia, monedes, gerros… Seguidament, vam entrar al MAC Empúries (Museu d’Arqueologia de Catalunya). Allà vam poder admirar in situ l’escultura original d’Asclepi, el déu de la medicina. Una escultura treballada amb dos tipus de marbre: un provinent de l’illa de Paros i l’altre del mont Pentèlic, el mateix marbre utilitzat per a la construcció del majestuós Partenó d'Atenes. Els detalls estaven molt ben treballats i de forma curosa i delicada per l'escultor: les faccions marcades del seu bell rostre, la tela de la túnica en moviment… L’artesà de qui no sabem el nom hi va dedicar moltes hores per proporcionar-li una ànima. És important remarcar que l’escultura que es troba al jaciment mirant el mar blavós és una còpia de l’estàtua original, la que ens observava ara darrere el vidre polit. Aquesta còpia està situada al costat de l’àbaton, l'edifici on eren els malalts realitzant el ritual de la incubatio. Allà, segons creien cegament, el déu Asclepi se’ls apareixia de nit i els revelava què havien de fer per curar-se.  

En acabar la visita, vam anar a dinar. Envoltats per aquell meravellós paisatge vam poder gaudir de l’àpat. Com que encara era d’hora, vam poder descansar enmig dels alts pins que ens tapaven el sol. Finalment, va arribar l’hora d’acomiadar-nos del magnífic jaciment arqueològic i tornar a l’autocar. Malgrat que el trajecte era força llarg, vam poder descansar durant el viatge, i més quan a mig camí l'autocar va dir prou i va haver de recollir-nos un segon vehicle. Es veu que el déu Asclepi no volia pas que marxéssim... Finalment, i després d'aquesta petita odissea, vam arribar a l’escola preparats per gaudir del llarg pont que ens esperava!

Dir per acabar que va ser una excursió molt i molt bonica, plena de descobertes del món clàssic i l’inici d’altres encara per descobrir.

Us animeu a endinsar-vos en aquesta bonica experiència?

Júlia Marín Luz    

1r batxillerat humanístic

__________________________________________________

La setmana passada, els alumnes de 4t d'ESO que cursem l'optativa de Llatí i els alumnes de 1r i 2n del batxillerat humanístic vam anar plegats d'excursió a Empúries, l'única ciutat de la península Ibèrica on els grecs es van instal·lar fa més de dos mil cinc-cents anys. Les setmanes anteriors, a classe, vam estar aprenent molts aspectes sobre Empúries que ens van servir com a base per entendre més a fons el que anàvem a veure. 

La visita va començar amb una breu introducció per part de dues guies locals sobre els orígens d’Empúries. A continuació, vam accedir al recinte arqueològic i vam començar un joc de pistes en petits grups que ens va fer recórrer els diferents carrers de la ciutat primer grega i després romana, observar la descripció dels cartells, comptar elements de les cases o temples, anomenar les divinitats de l'època… Vam poder veure in situ la majestuosa estàtua original d'Asclepi, el déu de la medicina, dins del MAC, el Museu Arqueològic de Catalunya, i la seva rèplica a fora, en un lloc elevat de cara al mar; les ruïnes d'un temple romà, amb algunes columnes que encara es conserven dempeus, com es distribuïen les cases, com eren les termes romanes o la zona del mercat. Finalment, vam entrar en un espai del museu on vam poder observar molts objectes de la població que havia viscut allà, com collarets, joies i eines personals, i també alguns dels mosaics que pavimentaven les cases i una de les peces de més valor, el mosaic del Sacrifici d’Ifigènia.

La ciutat d'Empúries és un lloc extraordinari: rere les ruïnes lleugerament elevades, es veuen uns pins verds contra un mar ben blau i tranquil, limitat per la banda esquerra pel Cap Norfeu i, per l'altra banda, pels penya-segats de L'Escala i de Montgó. No ens hauria de sorprendre que els grecs quedessin fascinats per aquest indret, ja que és d'una bellesa extraordinària.

Hem gaudit molt d'aquesta visita i de passar el dia en un lloc tan especial, perquè hem tingut l'oportunitat de veure in situ com era la vida dels nostres avantpassats i de conviure amb els companys. També ens va agradar molt fer el joc de pistes perquè vam poder aprendre d'una manera divertida i que ens entusiasma.

Anna Moreta Castel-Branco

4t ESO

L'olivera de 1r

 

El proper 26 de novembre tornarem a celebrar el Dia Mundial de l'Olivera, l'arbre més emblemàtic del món mediterrani perquè el seu cultiu, que es perd en la nit dels temps, és el més característic de la conca del Mediterrani. Aquest, juntament amb el cultiu de la vinya i del blat conformen la tríada mediterrània, la base de l’agricultura i la dieta de la nostra geografia. Tres elements – l’olivera, la vinya i el cereal, Atena, Dionís i Demèter – que amb els seus fruits – oliva, raïm i blat – i els seus subproductes – oli, vi i pa – també trobem a la base de la cultura mediterrània que ens és pròpia i que ens arriba i ens depassa a través de la història, la religió, els símbols i els mites.

Les oliveres mil·lenàries són un regal, i així ho explica la mitologia grega amb el relat de la fundació epònima de la ciutat d'Atenes. La deessa Atena i el diví Posidó rivalitzaren per donar nom a la pòlis del rei Cècrops, i un regal va ser el quid de la competició. Mentre el temible déu dels mars oferia als ciutadans una imponent font d'aigua salada (però salada al cap i a la fi), la dea filla de Zeus va plantar una llavor minúscula (però llavor al cap i a la fi) d'una olivera. David contra Goliath, l'invisible enfront la grandesa de l'espectacle. 

Atena i Posidó es disputen l’Àtica. Museu de l’Acròpoli d’Atenes

I vet aquí que de la minúscula llavor va néixer i créixer un arbre ferm, perfectament adaptat al sec i calorós clima de l'Àtica, de meravellós fruit i d'excel·lent fusta que, a més a més, oferia ombra als esforçats pagesos. Un autèntic regal caigut del cel per a la ciutat que suposà la victòria d'Atena -la intel·ligència- enfront Posidó -la força- i el dret a donar i protegir la ciutat en endavant. Atenes, la ciutat tutelar de la més estimada filla de Zeus.

I per honorar-la, amb la gens classica de 1r de batxillerat hem cofinançat la compra d'una olivera per a la classe. Una olivera que esperem veure créixer i que, per descomptat, simbolitza la pau que tant necessitem en un món cada vegada més trasbalsat. Que així sigui.

POMPEIA I EL DARRER GLADIADOR

 

El proppassat 5 d’octubre, iniciant una nova etapa a l’escola, les alumnes de 1r de batxillerat de les matèries de Llengües i Cultures Clàssiques (abans Llatí i Grec) vam anar de visita al Museu Marítim de Barcelona, a les antigues Drassanes, on s’hi podia veure l’exposició itinerant (ara a Madrid) Pompeia i el darrer gladiador, un autèntic viatge al passat d’un dia concret: el 29 d’agost del 79 AD (Anno Domini).

Per començar, vam poder veure ‘in situ’ més de cent cinquanta peces exposades originals provinents del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, un dels museus més antics i rellevants del món per la riquesa i singularitat del seu patrimoni.

Abans de parlar sobre la nostra experiència en relació a l'exposició, cal explicar que aquesta preten una autèntica immersió a la Pompeia de fa gairebé dos mil anys, quan va florir com a port comercial i ciutat estratègica del turisme més opulent; una oportunitat única i irrepetible per endinsar-nos en el cor de la vida quotidiana i la dinàmica social de la ciutat sepultada per l'erupció del Vesuvi l'any 79 dC.

A través d'un bany de realitat virtual et veus catapultat a una experiència immersiva única per reviure les gestes heroïques dels gladiadors i reviure els moments que van marcar l'existència dels habitants de la ciutat de la Campània.

El nostre viatge al cor de Barcelona va ser plàcid: vint minuts en metro.  Tots estàvem molt emocionats, no només perquè era una de les primeres sortides del nostre primer curs de batxillerat, sinó també per les meravelles que esperàvem veure dins l’exposició. A més, com que a classe ja havíem treballat continguts sobre el que anàvem a visitar, era encara més emocionant: el fet d’observar amb els nostres propis ulls el que, salvant les distàncies,  havia succeït a Pompeia aquell malaurat 29 d’agost del 79 AD. Només arribar, els divuit alumnes ens vam dividir en dos grups disposats a gaudir d’una visita el més personalitzada possible.   

A l'inici de l'exposició hi havia una imatge hologràfica on un gladiador ens informava del que veuríem a continuació. A mesura que avançavem en la part expositiva, anàvem veient diferents cartells explicatius sobre allò que els nostres ulls observaven: des dels gerros de ceràmica, perfectament conservats, i còpies d’escultures romanes fins a les pintures al fresc i els mosaics d’innombrables peces. Era impressionant veure detalladament tots els objectes que feien artesanalment. Allò sí que era art de debò! Eren increïbles les tècniques que utilitzaven els pompeians a l'hora de fabricar els utensilis tant domèstics o vinculats al comerç (gerros, paelles, coladors, pots de vidre, etc...) com pel que fa als artístics (grafits a les parets, pintures al fresc i mosaics o escultures de les domus més luxoses). La seva observació et feia sentir que eres allà mateix, en aquell precís instant.

També va ser molt interessant l’audiovisual que es passava en un espai que recordava la graderia d’un teatre clàssic i que tractava sobre la vida dels gladiadors (els combats, les hores lliures, els entrenaments, les armes que usaven o la dieta que consumien especialment abans dels combats). D'aquest documental vam aprendre que no només eren homes els que lluitaven sinó que també hi participaven les dones, les anomenades gladiatrices.

Personalment, l’objecte que em va sobtar més, fins al punt de deixar-me impressionada, van ser els diversos cascs de gladiador exposats. N'hi havia alguns que hi duien gravades algunes escenes de la història. Eren preciosos! A banda, qui sap, aquests elms van servir en un primer moment com a protecció durant l'explosió volcànica davant dels gasos del flux piroclàstic.

Per acabar la visita, ens van proporcionar unes ulleres de realitat virtual, l’autèntica experiència immersiva, que ens oferia una visió dels carrers de Pompeia com si fossis un pompeià més que passejava pel més comercial de tots, l’anomenada Via Abundantiae, el famós ‘carrer de l’abundància’, semblant al nostre Passeig de Gràcia de l’època, farcit de botigues (tabernae) d'articles de luxe, hotels (cauponae) i restaurants (thermopolia). Estava tan ben aconseguit, que he de dir que la vivència ‘in situ’ feia, fins i tot, una mica de por. Per sort, s'havia de seguir un camí marcat per poder continuar el trajecte pel que anaves trobant unes circumferències lluminoses que, en tocar-les, feien aparèixer unes figures hologràfiques que explicaven de manera molt amena tot allò que anaves presenciant. Si aquesta part del ‘viatge’ tenia ‘punts foscos’, l’accés a les fossae de l’amfiteatre esgarrifava... L’ascens a l’arena a través d’una plataforma mòbil, escoltar la cridòria del poble aplegat a la cavea i l’escenari de l’erupció va ser la cirereta del pastís. Impressionant! 

En acabar la visita i reunir-nos els dos grups, vam compartir les sensacions i emocions viscudes durant l'exposició. Tots coincidíem en la idea de que havia estat genial i que, si poguéssim, tornaríem a repetir-les.

De tornada a l'escola, vam passar per davant del Liceu. Com que a classe havíem comentat el significat de les seves portes, la constel·lació de lletres de l’escultor Jaume Plensa, veure-ho i poder-ho recordar, va ser un afegit més a la nostra sortida. Hi apareixen representades les lletres dels diferents abecedaris i alfabets del món tot fent referència a la pluralitat de cultures i amb un clar missatge: que tots som persones humanes. 

Per acabar, cal afegir que aquesta exposició dedicada a Pompeia ens hauria de fer reflexionar sobre el fet que aquest succés històric que va esdevenir una desgràcia per als ciutadans de Pompeia i Herculà, atès que va suposar la seva desaparició, va suposar, per altra banda, un autèntic 'regal' per a la ciència, perquè ens ha permès estudiar no només els fenòmens naturals (recordem que en aquell moment no sabien per què la muntanya vomitava foc), sinó també el modus vivendi d’una societat en un moment molt concret de la història.

Pot la desgràcia d’algú esdevenir la sort  d'un altre?

Júlia Marín Luz

1r batxillerat humanístic

IN MEMÒRIAM

Avui ha mort Nuccio Ordine, un dels intel·lectuals més necessaris i prestigiosos del món, divulgador meravellós de la cultura humanista més essencial i defensor impagable del sentit comú davant d'un món cada vegada més desnortat.

Al Vaixell li volem retre un petit, humil però sentit homenatge in memòriam recuperant dues entrades dedicades a ell. La primera, preciosa, del meu amic i company Carles Cervelló i la segona, la meravellosa lectio magistralis 'La utilidad de lo inútil en nuestras vidas'. Us deixem els enllaços de la notícia que recull la seva partença i els de les dues entrades.

STTL, Mestre, que la terra et sigui acollidora a la teva Ítaca particular. Trobarem molt a faltar el que encara estava per escriure i per dir i que mai serà escrit ni dit.

Mor el filòsof i professor italià Nuccio Ordine

Clàssics per a la vida

La utilitat de l'inútil, una 'lectio magistralis' del professor Nuccio Ordine

Capítol final

En tornar de Setmana Santa, els alumnes de segon de batxillerat de l’itinerari humanístic vam visitar les ciutats romanes de Tarraco i Baetulo. Van ser uns dies molt enriquidors, en què vam poder apreciar en primera persona l’empremta romana a la península i passejar pels mateixos llocs que freqüentaven vint segles enrere. 

 

En primer lloc, vam visitar Tarraco, que durant l’Imperi romà va ser una de les ciutats més importants d’Hispània i la capital de la Hispània Citerior a partir de l’època de l’emperador August. Malgrat que només s’han conservat algunes parts de les setanta hectàrees que la ciutat abastava, anar-hi va servir-nos d’allò més per entendre les singularitats urbanístiques que presentava. 

 

Excepcionalment, i per la necessitat indefugible d’adaptar-se als desnivells naturals del terreny, estava constituïda per un sistema de terrasses artificials, més enllà de la zona residencial. N’hi havia tres: la superior, dedicada al culte imperial amb un temple consagrat a August, una altra que feia les funcions de fòrum provincial i la inferior, on hi havia el circ. El conjunt arqueològic que ha perdurat fins els nostres dies és un dels més extensos conservats de la presència romana a Hispània.

 

En arribar, però, el primer que vam fer va ser voltar per l’amfiteatre, situat extramurs en època romana, fora del nucli urbà, aprofitant que no hi havia gairebé ningú. Hi cabien al voltant de catorze mil persones i s’hi feien espectacles de tota mena per entretenir la població. Va sorprendre’ns de grat el bon estat que manté la cavea i per damunt de tot, poder trepitjar l’arena, la mateixa superfície damunt la qual els gladiadors lluitaven aferrissadament per la seva vida. 

Continuant la ruta pels vestigis romans de Tarragona, vam transitar pel passeig arqueològic de la urbs, d’uns mil cent metres, tot observant la primera muralla de pedra, construïda entre els anys 217 a.C i 197 a.C. Se’n conserven tres torres: la de l’Arquebisbe, la de Cabiscol i la de Minerva, amb un relleu de la deessa. 

Seguint el recorregut dels murs, vam trobar diverses estàtues de l’època, incloses les de l'August de Prima Porta i la realitzada en bronze de la Lloba Capitolina, i també columnes troianes, fetes de granit, que vam abraçar, per si ens donaven sort en la visita a Baetulo del dia següent i en tot el que ha de venir properament, Selectivitat inclosa… 

A Badalona, acompanyats d’una guia, vam esmorzar a l’antic fòrum de la ciutat per, tot seguit, anar a veure la Domus dels Dofins. Hi vam veure mosaics de gran qualitat i restes de pintures murals originals, a més d’una fidel representació de les estances que aquests habitatges luxosos tenien. Va cridar-nos especialment l’atenció que també eren molt supersticiosos. No abraçaven les columnes troianes, però havien de dormir o menjar en grups de tres o d’un nombre que en fos múltiple perquè creien que això els portaria la bona sort. 

Tot seguit vam visitar el Jardí de Quint Licini i les antigues termes i el Decumanus. Les termes conserven la palestra, el frigidarium, el tepidarium i el caldarium. L’espai està il·luminat i ambientat amb elements de reconstrucció històrica que ens transporten a la Badalona original. 

Sens dubte, van ser dos dies molt divertits i profitosos en què vam viatjar dos mil anys enrere en el temps i vam gaudir de l'empremta romana in situ. Després d’aquest viatge en el temps, no va quedar-nos més remei que tornar al present, ara, però, amb una visió molt més clara i precisa del patrimoni arqueològic de la península i amb molts nous coneixements adquirits. Ens enduem, per sempre, el meravellós record de les dues últimes sortides que hem fet a l’escola que ens ha vist créixer. Ara ens toca canviar d’aires, o millor dit, d’aigües, desembarcar en nous ports, noves pàtries i nous destins i enfrontar qualsevol por, com el cant de les sirenes, sense perdre de vista Ítaca. 

 

Josep Lozano Martín  
2n de batxillerat humanístic