11 de febrer de 2019

Els nazis i l'Antiguitat a... En guàrdia!

Nazi rally, 1937.

En la seva obsessió per justificar un ideari supremacista, Adolf Hitler va manipular al seu gust els episodis i els símbols més significatius de l'antiguitat grecoromana, per connectar-los amb el seu present. Al projecte de la raça ària li calia un passat ben gloriós. Cansat de veure com els arqueòlegs de les SS no trobaven gaire rastre d'aquest passat al subsòl dels boscos germànics, el Führer va girar la vista cap al sud, a la Grècia i la Roma clàssiques. Es disposava a apropiar-se i reescriure la història d'Europa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Borja Antela, doctor en Història de Grècia per la Universitat de Santiago de Compostel·la i professor d'Història Antiga a la UAB.



Què ens mou a emmirallar-nos en el passat, fins i tot amb les terribles conseqüencies amb què ho van fer els ideòlegs del nacionalsocialisme alemany? Paga la pena reflexionar sobre això en els temps que vivim? Què n'opineu de tot plegat?


27 de gener de 2019

Visitant Pula in situ durant un dia!



Vista panoràmica de l'amfiteatre des de l'ima cavea [Totes les fotografies: Berta Olivé]

Pula. Una ciutat que segurament la majoria de vosaltres desconeixeu, segurament ni n’heu sentit a parlar mai, però per a mi un lloc vital i una ciutat de somnis. Croàcia, un país que potser molts de vosaltres encara no heu visitat, tot i que a poc a poc s’està convertint en un destí turístic indiscutible, per a mi un lloc de vacances des de ja fa molts anys, una segona casa. Tinc la sort de poder anar-hi cada estiu per visitar-hi part de la meva família, ja que tenen una casa de poble allà, concretament al poble de Momiano, situat a la península d’Ístria. Hi anem unes tres setmanes, la majoria de dies a la platja tret d’aquells en què plou, quan habitualment anem a visitar una ciutat qualsevol de la zona. Així va ser, doncs, com aquest estiu va sorgir la idea d’anar a Pula. Recordo que era un dissabte, 25 d’Agost, i el dia començà amb pluja. Aleshores vam pensar possibles ciutats per visitar. Jo vaig comentar d’anar a Pula, però al principi la família no n’estava gaire convençuda. Jo sabia que hi havia un amfiteatre i no volia perdre aquesta magnífica oportunitat, ja que sempre havia somiat en poder anar visitant, amb el temps, els amfiteatres millor conservats arreu, i si anàvem a Pula ja n’afegiria un més a la llista, després d’haver visitat el Colosseu l’any 2014. A més a més, la ciutat estava a una setantena de quilòmetres, un lloc relativament a prop, per tant veia molt factible poder-hi anar. Finalment, tots acceptaren la meva proposta i em van fer la persona més feliç del món.

Imatge del fòrum. S'hi poden veure carpes de bars i restaurants. L'activitat social és evident

De camí amb el cotxe, notava pessigolles a la panxa i estava molt emocionada. Vaig aprofitar per informar-me una mica més sobre la ciutat llegint una guia turística que em va proporcionar la meva tieta. Vaig llegir que Pula és la ciutat principal de la península d’Ístria i està situada al sud de Croàcia. Té nombrosos i interessantíssims monuments culturals, de fet resulta que és ben coneguda pels múltiples edificis de cultura romana. Entre ells, el més famós n’és l’amfiteatre romà (Pula Arena), un dels més ben conservats del món, tot i que també hi ha altres edificis arquitectònics que cal destacar, com el Temple d’August o la Catedral, entre d’altres. La majoria es troben al centre de la ciutat, fins i tot l’amfiteatre, quan normalment aquests es construïen als afores de la ciutat, de manera que els visitants poden caminar a través de les meravelles del passat en el cor de la ciutat.

Imatge del Temple d'August (façana principal)

Un cop vam arribar a Pula, vàrem començar la visita amb l’edifici clau, el vertader motiu de la nostra estança diürna allà, amb la construcció que tantes vegades havia desitjat visitar, ni més ni menys que el Pula Arena. Aquest amfiteatre és l’edifici més famós, més gran a propòsit de les dimensions i més visitat de Pula (més de 400.000 visites anuals). És un dels amfiteatres romans més ben conservats i el sisè amfiteatre més gran del món. La seva construcció començà durant el principat d’August (31aC - 14 dC), i va ser ampliat durant el govern de Claudi (41 - 54 dC). El seu aspecte final correspon al període Flavi (69 - 96), amb l’emperador Vespasià al capdavant, també anomenat comúnament l’Arena de Vespasià. L’amfiteatre està construït amb blocs de pedra, dividits en dos nivells d’arcades, mentre que el tercer nivell té obertures rectangulars. Les característiques específiques del Pula Arena es vinculen a quatre torres de pedra erigides sobre la façana exterior al llarg del revestiment de l'edifici. Sota l’arena, a més a més, hi ha les fossae on s’hi troben cambres subterrànies per a les bèsties i la indumentària dels gladiadors i d’altres especialistes dels ludi. Avui en dia, al Pula Arena s’hi duen a terme esdeveniments culturals i concerts de famosos artistes, com, per exemple, concerts del 2cellos, grup format per dos cellistes de prestigi, en Luka (eslovè) i en Hauser (nascut a Pula) qui admiro especialment.

Imatge del Pula Arena des de l'exterior.

Al Pula Arena s’hi pot arribar a través de la ulica (carrer en croat) Amfiteatarska. Recordo que vaig accedir a aquest carrer amb cotxe i em vaig quedar molt impactada. Ja sabia que l’edifici era enorme i estava ben preservat, però veure’l de tan a prop em va commoure molt; encara no em feia la idea que estava veient, amb els meus propis ulls, la majestuosa construcció que tantes vegades havia desitjat visitar i un edifici primordial per als romans, on s’hi celebraven espectacles lúdics per entretenir al públic, com les lluites de gladiadors (munera gladiatoria), les naumàquies (naumachiae), les caceres (venationes),… Aleshores la meva ment no parava d’imaginar escenes d’aquests espectacles o fins i tot em plantejava preguntes com aquesta: com s’ho feien els romans per omplir aquest amfiteatre d’aigua?, o  com s’ho feien per entrar tota la parafernàlia necessària per a les naumàquies, com ara els vaixells o per a qualsevol altre tipus d’espectacle? Vaig accedir a l’interior de l’amfiteatre a través de l’accés principal, que conduïa a l’arena i em vaig sentir aclaparada de seguida, ja que estava trepitjant in situ el lloc on s’havien dut a terme múltiples batalles navals, lluites entre gladiadors, caceres despietades d’animals exòtics… Estava trepitjant un lloc amb molts segles d’història i era impossible que no se’m posés la pell de gallina.  Després vaig accedir a la ima cavea (l’única que es conserva) i no només vaig poder contemplar una vista panoràmica de l’amfiteatre sinó també un bocí de mar. Per últim, em vaig passejar per les restes de les fossae que quedaven a l’amfiteatre. La visita al Pula Arena va ser, sens dubte, una de les millors experiències viscudes en molt de temps. Des de sempre havia tingut curiositat per la cultura romana i, sobretot, pels amfiteatres, i poder visitar edificis romans encara conservats com aquest, em va fer sentir molt feliç i, especialment, afortunada.

Imatge panoràmica de l'amfiteatre, on s'hi poden distingir clarament els tres nivells, l'ima cavea i l'arena circular. A més a més, també s'hi pot veure un escenari, atès que aquí es celebren encara esdeveniments culturals.

Després de la visita ens vam encaminar cap al centre històric de la ciutat, concretament al fòrum, on s’hi troben els edificis administratius de la ciutat i el temple d’August. Em vaig quedar meravellada pel bon estat de conservació d’aquests, sobretot pel que fa al Temple d’August. El fòrum és la plaça més antiga de la ciutat i ha conservat el seu paper fins a dia d’avui, el del lloc de reunió dels habitants de Pula. Aquesta funció d’espai comunitari on retrobar-se amb amics i fer vida social encara persisteix, ja que és una plaça que està plena de restaurants i bars i, a més a més, de vegades s’hi duen a terme petits espectacles. Nosaltres vam tenir la sort de veure una petita actuació de hip-hop. Avui en dia, al fòrum hi ha l’oficina de turisme on es pot rebre tota informació necessària per visitar la ciutat i els seus voltants. Aquesta plaça, en època romana, estava voltada d’arcades i allà els ciutadans celebraven sacrificis als déus. En aquella època, la tríada composta pel Temple Capitolí, el Temple d’August i el Temple de Diana eren clarament visibles. Avui dia, no obstant, només es conserva el Temple d’August en el seu estat original.

Imatge on es distingeixen els tres nivells i una de les quatre torres de l'amfiteatre
Imatge de la clara distinció dels tres nivells de l'edifici

El temple d’August porta el nom del primer emperador de Roma, durant el govern del qual fou construït. És l’edifici conservat més antic de Croàcia i és considerat un dels més bells exemples de l’arquitectura dels primers temples imperials romans. Hi vaig estar d’acord. Era colossal, singular, ho tenia tot per ser un temple preciós i especial. El temple està situat sobre un podi amb una escalinata que condueix a la cel·la rodejada de sis columnes -hexàstil- d’estil corinti, per on s’entra a la cel·la en la qual hi havia una estàtua d’una divinitat romana. Avui en dia, hi ha una exposició d’escultures de pedra aquí. El temple és de planta rectangular i té un pòrtic que està suportat per quatre columnes corínties, i amb una columna a cada costat. A la façana del pòrtic, s’hi troba una inscripció o dedicatòria que encara es pot llegir parcialment: ROMAE ET AUGUSTO CAESARI DIVI F(ilio) PATRI PATRIAE (“A Roma i a Cèsar August, fill d’una deïtat, pare de la pàtria”). L’arquitrau té un fris decorat amb fulles d’acant, vinyes, fruites i ocells. Quan el cristianisme fou acceptat com una fe el 313 amb l’edicte de Milà de l’emperador Constantí, el culte pagà va desaparèixer, canviant la funció del Temple. Molt aviat es transformà en una església cristiana i també s’utilitzà com a graner. Del 1814 al 1818 l’arquitecte austríac Pietro Nobile restaurà el temple, i al voltant seu es va instal·lar l’exposició amb les restes d’escultures i edificis romans renovats al voltant de la ciutat. El temple fou reformat al 1923-1924 sota la direcció de G.B. Vrasso i després del bombardeig anglo-americà de la Segona Guerra Mundial va ser restaurat per l’arquitecte F. Franco. Avui en dia, al temple d’August hi ha una exposició permanent intitulada “Escultura de pedra antiga”, que és una part de la col·lecció de l’època romana del Museu Arqueològic d'Ístria.


Imatge de l'ima cavea. El mar al fons...


Berta Olivé i Casadó
2n batxillerat humanístic

16 de gener de 2019

I Narcís va dir: Encantat de conèixer-me!

A propòsit d'un projecte que els alumnes de 3r d'ESO van començar la setmana passada i acaba aquest proper divendres, i que porta per títol l'epígraf d'aquesta entrada, tres llatinistes de 1r de batxillerat, l'Albert, l'Andrea i l'Elyn, han elaborat aquest vídeo per explicar el mite ovidià que fa referència al jove Νάρκισσος, fill del riu Cefís i de la nimfa Liríope. Esperem que us agradi!


Text adaptat: Narracions de mites clàssics, Ed. Teide (Adaptació de les Metamorfosis d'Ovidi a cura de M. Capellà) 


5 de gener de 2019

Semblances gens casuals



Aquests dies estic llegint el llibre Kwaidan. Històries japoneses de fantasmes, editat per Animallibres Editorial, el 2018.  L’autor és el grec, nacionalitzat japonès, Lafcadio Hearn, nascut el 1850 a l’illa de Lèucada, de pare irlandès i mare grega. Aquest periodista, traductor i escriptor, va ser un enamorat de les cultures orientals. Va morir al Japó el 1904, després d’haver escrit nombrosos llibres.

El motiu pel qual us ho comento és perquè en la primera història de l’esmentat llibre, “La història d’en Mimi-Nashi-Hoichi”, s’explica el cas d’un monjo que va excel·lir en l’art d’explicar històries acompanyat del seu biwa, una espècie de llaüt. Tan bo era en el seu art, que uns esperits malignes el van embruixar per poder escoltar les seves històries i, després, matar-lo. El mestre de Hoichi, que així es deia el monjo, va poder descobrir l’engany a temps i, per tal d’evitar que els esperits tornessin a enganyar el virtuós del biwa, va pintar sobre la seva pell  uns sutres protectors. Gràcies a ells, Hoichi esdevindria invisible per a qualsevol presència malèfica si s’estava quiet, tot meditant. Una nit, quan els esperits va tornar al monestir on vivia Hoichi per tal que els acompanyés al cementiri on vivien i continués explicant-los les seves històries, no el van saber veure. A la seva habitació només hi van trobar el seu biwa i ¡les seves orelles! Els esperits, per tal que els seus superiors no s’enfadessin amb ells, se les van emportar com a prova que Hoichi havia desaparegut (si més no, la major part d’ell...).

A l’endemà, quan els superiors de Hoichi van anar a la seva habitació, van trobar el pobre monjo inconscient, en un estat deplorable a causa de la pèrdua de sang i, és clar, sense les seves orelles. Llavors, el mestre es va lamentar d’haver-se deixat ajudar per un dels seus deixebles més joves, que, per la seva inexperiència, va oblidar pintar les orelles de Hoichi amb els sutres protectors.

I ves per on a mi això m’ha fet pensar en un heroi grec a qui també li va passar un fet lamentable per culpa d’una part del seu cos que algú no va acabar de saber protegir. Certament, allò que forma part de llegat dels homes, sigui a l’indret que sigui i a l’època que sigui, té un fons comú gràcies al qual, precisament, transcendeix la seva pròpia dimensió i esdevé universal.

Ara podeu continuar vosaltres i buscar en aquest mateix espai fantàstic que és El vaixell d’Odisseu la història d’aquest heroi o, també, mirar de trobar en les vostres lectures semblances amb històries del món clàssic. L’aventura de llegir té, molt sovint, aquestes satisfaccions.

Carles Cervelló


16 de desembre de 2018

Jo, Terenci

Fa uns dies vam començar amb els llatinistes de 2n la lectura de Els germans de Terenci. Tot i saber que, per consens, tant a alumnes com a companys de la professió agrada més llegir Plaute per la seva comicitat i l'acció trepidant de les seves comèdies, particularment penso que aquest text del comediògraf llatí és sumament interessant per les reflexions i el debat que desperta entorn de l'educació, un tema que és, per a tots sense distinció, el moll de l'os de tot plegat. Els dos models proposats per Terenci de la mà de Mició i Dèmeas desperta en els alumnes, al meu entendre, un interès sincer per parlar de situacions que sovint viuen a casa seva i fora d'ella: amb els pares, germans, professors, amics i coneguts. Deixeu-me, doncs, que reivindiqui tant la figura intel·lectual de Terenci com una obra d'una modernitat evident i que m'entristeix, per tant, que es proposi un canvi de lectura per al curs vinent, encara que sigui per recuperar les riallades i la vivacitat del mestre Plaute. 
La Berta ens va obsequiar amb una classe (i una presentació) introductòria del literat i de l'obra que ens ocupa, i amb aquesta us deixo. Plurimas gratias, dilecta discipula!




24 de novembre de 2018

Apunts al voltant de El club dels emperadors


Ja fa uns quants anys que a classe de Llatí I projecto la pel·lícula El club dels emperadors (2002), una faula educativa molt rica i suggerent en valors que personalment m'emociona cada vegada que la veig, de ben segur perquè els qui ens dediquem a aquesta feina de dilluns a divendres (i sovint més enllà), ens reconeixem en més d'una situació que aquesta història planteja. M'agrada en William Hundert, m'agrada molt, ho confesso, perquè hi trobo, en la seva caracterització, les virtuts que m'agradaria tenir i les debilitats que tinc. 

Durant aquests anys he anat anotant en llibretes i papers (de vegades perduts) apunts, notes i idees que els meus alumnes i jo mateix hem anat verbalitzant sobre aquesta companya de viatge (la pel·lícula, vull dir) i sento que ha arribat el moment de compartir-ho més enllà de l'aula per a qui ho vulgui llegir i aprofitar. Espero que siguin d'utilitat o, si més no, que serveixin per il·lustrar que una bona pel·lícula, a banda d'entretenir, pot esdevenir un pou de reflexions que ens poden ajudar a créixer com a persones. Pura educació en humanitat(s).

P.S.: al final del document Scribd, podreu clicar les entrades que li hem dedicat anteriorment.

9 d’octubre de 2018

Mereixes saber grec

“Saber Griego sirve para lo mismo que sirve oler una rosa, contemplar un cuadro o asistir a un concierto”
                                                                            Mercedes Madrid (professora de Grec)




Filòlegs són els qui ensenyen la llengua d’Homer, Virgili, Cervantes, Shakespeare i tants d’altres. I, tanmateix, filòlegs són també els enamorats de les paraules. I és cosa sabuda que estimar les paraules és la condició bàsica per pensar correctament o escriure un bonic poema d’amor…

Però sense la llengua grega, el filòsof i el poeta que tots portem a dins tindrien la difícil tasca d’inventar una altra paraula més precisa que idea, amb la qual pensar idees. I una altra més bella per dir poema.

Sense nocions de grec, encara que siguis Nobel de Física, ignoraràs que dividir un àtom és impossible. Sent un carismàtic parlamentari o un meticulós gramàtic, desconeixeràs que quan dius monarquia, utopia, democràcia, metàfora o al·legoria estàs parlant en grec sense saber-ho. Podràs ser un respectat biòleg que guarda en la seva memòria el nom de tots els animals, però et costarà d’entendre que un cefalòpode té el cervell als peus. Si la teva vocació és la cirurgia, hauràs de cercar en un diccionari què és una histerectomia. I tot i ser medallista olímpic, no sospitaràs que un gimnasta vestit és una contradicció o que Alícia és un nom molt autèntic.

Si no estudies grec et serà impossible endevinar que el cosmos ho és perquè és bell i ordenat, que la cosmètica  pretén que el rostre humà sigui tan bell i ordenat com el cosmos; i que la Via Làctia, una galàxia on es troba el nostre Sistema Solar, és tan sols el raig de llet que brolla del pit d’una orgullosa deessa.

Si desconeixes la literatura grega podràs ser un expert informàtic capaç d’eliminar els troians de tots els ordinadors, però poc podràs dir d’Hèctor, el més noble dels troians, ni de la més extraordinària guerra de la història. Sent el psicòleg més prestigiós del món no acabaràs de comprendre per què tots els nens tenen complex d’Èdip. Potser siguis l’esteta de moda i vulguis parlar sobre La Farga de Vulcà del genial Velázquez sense saber que Vulcà era en realitat Hefest, que era coix, i que es va enamorar de la més bella i sensual de les divinitats, i que el menyspreu d’aquesta el va fer el més dissortat déu de l’Olimp.

El protagonista de la pel·lícula és un heroi, sí. Però sense grec mai sospitaries que està emparentat amb els déus i lluita per la seva vida i la dels altres. Malgrat alguns actors i crítics de cinema són hipòcrites i cínics, no sabràs que tots els actors duen una màscara i que tots els cínics admiren els gossos. Amant de la música urbana, inspirada per algú, et serà fàcil constatar que “raper” i “rapsoda” comencen per “rap-“, però et serà més difícil apreciar que tant els moderns rapers com els antics rapsodes hel·lens són experts en cosir cançons. I si algú et diu peripatètic, provocant el teu enuig, serà perquè ignores que t’està comparant amb un dels més grans filòsofs a qui agradava molt passejar acompanyat dels seus alumnes. I que és, certament, patètic enfadar-se per això.

És més que probable que sàpigues que Víctor Valdés va ser un fantàstic porter de futbol, allò que en castellà se’n diu “cancerbero”, però sense grec mai no sospitaràs que, tot i no pretendre-ho, l’estàs comparant amb un gos de tres caps. Sabràs que les pitonisses són bruixes endevinadores, tot i no endevinar que la seva saviesa ve de la terra i que són amigues de la serp Pitó. Gaudiràs dels simpàtics dofins, però no sabràs que es diuen així perquè tenen melic. Hauràs sentit parlar de Penèlope, popular actriu i preciosa cançó de Serrat, però res sabràs d’aquella altra Penèlope que teixia i desteixia el seu teler esperant pacientment el seu estimat Odisseu, més conegut com Ulisses.

En una biblioteca s’emmagatzemen llibres, però si no saps grec potser desconeguis que, per la mateixa raó, el moble on guardes els teus discos preferits és una discoteca, encara que no tingui barra de bar ni llums llampants. Potser intueixis que l’alfa i l’omega són el principi i el final. Però no sabràs per què. I ni tan sols arribaràs a pensar que una omega és només una “o” molt gran.

Sense els mites grecs, el taló d’Aquil·les, la poma de la discòrdia o la caixa de Pandora només serien frases fetes, buides, sense sentit. I si no saps què s’hi amaga al darrera, mai arribaràs a saber la causa de la còlera del guerrer en la batalla, la ira desfermada d’Eris o les moltes coses que van sortir de l’enigmàtica gerra abans de quedar tancada en ella l’esperança.

Potser un dia, després d’una silenciosa dardada, et vas enamorar platònicament del teu atractiu veí (o veïna). I, posseïda (o posseït) per les muses, vas passar la tarda escrivint versos. Però si no saps res de l’antiga Grècia, ignoraràs per què el teu amor és vertaderament platònic, qui són les muses i qui et va llançar l’amorosa sageta.

I sense grec, en fi, mai sospitaràs que, malgrat no haver estudiat cap llengua més, en llegir amb devoció el teu poema amorós, t’hauràs convertit en el més digne dels filòlegs.

I que, precisament per això, mereixes saber grec.
                                                                                                    Anònim

Mereixes Saber Grec by on Scribd



26 de setembre de 2018

El racó de pensar: Antígona, Ulisses i avui... Penèlope.Per què sempre tornem als mites?



A "El racó de pensar" es pregunten què tenen els mites per tornar-hi una vegada i una altra. A més, revisen "Penèlope", una mirada contemporània que reinterpreta i subverteix el mite. En parlen amb Xavier Antich, professor de Filosofia a la Universitat de Girona (UdG), i Eva Vila, directora de cine i autora de la pel·lícula "Penèlope".

A propòsit del que vam parlar l'altre dia a classe sobre aquesta heroïna sovint poc reconeguda com a tal o, si més no, més coneguda com a "l'esposa d'Ulisses", què us ha semblat aquest àudio tan interessant del programa d'avui?

I vosaltres, què en penseu sobre l'afirmació "què tenen els mites per tornar-hi una vegada i una altra"? Hi esteu d'acord? Per què?

P.S: què us semblaria organitzar una sortida al cinema -εκτός προγράμματος!- per veure la cinta d'Eva Vila? Algú s'hi apunta?




11 de setembre de 2018

Per què els clàssics?

"Príam suplica a Aquil·les el retorn del cadàver del seu fill Hèctor", Alexander Ivanov (1824)

A un dia de començar el nou curs, dono voltes als arguments que reivindiquen la presència dels clàssics a les aules de secundària. Encara que molts no ho vegin -o no ho vulguin veure- son arreu (els arguments, vull dir). Tindrem temps de parlar-ne al llarg d'aquests mesos, aquí i a l'aula, amb els autèntics protagonistes, els alumnes, perquè són ells qui més ho han de valorar i reflexionar. Mentrestant, serveixi com a exemple il·lustratiu d'aquesta connexió entre el passat i el present a través del pont dels clàssics a què em referia, un article aparegut fa dos dies al diari EL PAÍS. La seva lectura pot ser -n'estic segur- ben eloqüent i, per tant, amb això començarem enguany.

"Hay una escena de la Ilíada, ubicada casi al final del libro, en la que Príamo, rey de los troyanos, acude a Aquiles a escondidas para que le entregue el cadáver de su hijo Héctor, “matador de hombres”, y poder darle así digna sepultura. Nada podía unir menos a estos dos hombres. Uno había asesinado a su hijo, y el otro, ni más ni menos que el jefe de sus enemigos, era además el padre de quien acabó con la vida de su queridísimo amigo Patroclo. Sorprende, por tanto, que Aquiles, famoso por sus ataques de cólera, no solo no lo liquidara al instante, sino que incluso accediera a entregarle el cadáver. Es el conmovedor instante en el que ambos caen en la cuenta de su común humanidad, que los vínculos que establece su dolor compartido y su condición de mortales son más fuertes que el implacable destino que les obliga a enfrentarse. Irónicamente, un libro destinado a glorificar al vencedor de una guerra acaba mostrando la infinita inutilidad de esta, y cómo ese dolor tan primario une más al final que cualquier adscripción partidista.

Por alguna razón que seguramente se arraiga en el recuerdo de mis torpes intentos por desentrañar el texto de Homero en el colegio, no he podido evitar una conexión entre esa escena y el vídeo de los dos viejos excombatientes de la guerra civil. Y es extraño, porque nuestra guerra carece de toda épica, en ella no hay nada heroico que narrar. Con la guerra de Troya solo tiene en común ese enorme desperdicio de vidas humanas que se esconde detrás de toda contienda bélica, y cómo gente anónima como nuestros dos ancianos se ven arrastrados a participar en la masacre. Pero su gesto de reconciliación muestra un asombroso paralelismo con aquella situación.

En cierto sentido, la Transición fue también un momento priámico-aquilineo, un intento por buscar ese punto de encuentro. Quedan todavía muchos caídos en las cunetas que, como Héctor, esperan digna sepultura, pero al menos conseguimos superar la dinámica de vencedores y vencidos. Por eso extraña que Podemos siga manteniendo abierta la herida del enfrentamiento civil, insista en negar que viejos contendientes puedan darse la mano y regocijarse de que sus nietos escaparan a esos antagonismos destructivos.

No hay nada intrínsecamente malo en repolitizarlo todo o en preferir políticas de confrontación en vez de políticas de consenso, algo que además no se corresponde con lo que de hecho viene practicando. Homero era bien consciente también de que aquella unión entre los dos contendientes era un hecho aislado en la guerra infinita. Pero algo hemos avanzado desde entonces. Ahora la sublimamos a través de la pacífica confrontación dialéctica. Por eso nuestra Transición se nutrió de esos dos elementos que H. Arendt consideraba esenciales para una vida común exitosa: el perdón y la promesa. El perdón ayuda a sanar las heridas del pasado; la promesa asienta los pilares sobre los que construimos el futuro. ¡Parece mentira que haya que volver a Homero para acabar de entenderlo!" (Fernando Vallespín)




27 de juny de 2018

Nigra sum

Je me souviens d’un jour d’avril où j’ai décidé d’écouter le disque “La voix faite de l’émotion”, du choeur Geriona (Il s’agit d’un choeur de voix blanches qui participa à la première édition du concours musical de l’Oh Happy Day de TV3), puisque je suis très passionnée par le chant classique, qui est basiquement le répertoire qu’elles chantent. Après quelques chansons, il est arrivé la pièce magistrale du Nigra Sum et je me suis rendue compte que le texte était en Latin et cela m’a conduit à vouloir découvrir le sens des paroles et à m’informer sur la pièce et de son origine. C’est alors ,à ce moment-là, que j’ai décidé d’écrire l’entrée à propos de Nigra Sum pour notre blog. En plus, si ce thème était chanté par beaucoup de chorales de la Catalogne, cela signifiait qu’il était tout à fait important et valait la peine d´ en savoir le sens.

Il s´agit d´ une pièce sacrée qui fut composée par Pau Casals quand il se trouvait à Prada de Conflent, l’année 1943, et fut destinée au monastère de Montserrat. Pour l’écrire, il a fait une adaptation du texte original. Celui-ci se trouve au premier chapitre du livre biblique de poèmes Le Cantique des cantiques qui commence avec les mots: nigra sum sed formosa (je suis noire, mais belle) identique à sa version. Pau Casals a choisi d’adapter cette chanson pour manifester de l’admiration envers le monastère de Montserrat et la Manécanterie de Montserrat, mais également envers la figure de la Vierge , car elle est noire comme indique le titre de la pièce.

À propos de la Vierge de Montserrat, tout paraît indiquer que Pau Casals l’a écrite lorsqu’elle était déjà noire. Il y a une histoire qui raconte la couleur de la “Moreneta”,  on dit qu´elle fut trouvée par des bergers dans une caverne au IXème siècle. Cependant, d´autres personnes considèrent l’obscurité basée sur les versets du Cantique des Cantiques (Nigra sum, sed formosa).
Mais, la théorie la plus acceptée c’est que la Moreneta était à l’origine blanche et après elle a été transformée en couleur noire parce qu´on  voulait lui vernir les bras, les jambes et la tête avec du plomb blanc, et à cause d´ une réaction chimique provoquée par la chaleur des bougies (cierges de l’huile) elle est devenue noire.

Le livre dont l’auteur s’inspire pour composer la pièce de Nigra Sum est "Le Cantique des cantiques”, aussi connu comme "Le Cantique de Salomon” ou "Le Cantique des cantiques de Salomon”. Celui-ci est un livre de poèmes d’amour qui fait partie de la Bible et qui a été à l’origine rédigé en hébreu. Les poèmes sont brefs et constituent un chant à l’amour à travers le dialogue parmi l´aimé et son aimée, qui peut être interprété comme une allégorie de l’amour de Dieu envers Israël ou de Christ pour l’Église. Néanmoins, il n’y a aucune référence explicite à Dieu.

Nigra sum, sed formosa,
filiae Ierusalem.
Ideo dilexit me rex
et introduxit me in cubiculum suum
et dixit mihi:

Surge, amica mea, et veni.
Iam hiems transiit,
imber abiit et recessit,
flores apparuerunt in terra nostra,
tempus putationis advenit.

Je suis bronzée, mais belle,
filles de Jérusalem.
C’est pour cela que le roi m’aime
et m'emmenant à sa chambre
il me dit:

Lève-toi, ma bien-aimée et viens.
Il s’est passé l’hiver,
La pluie a cessé,
les fleurs sont nées à  notre terre,
il est arrivé le temps de l’élagage.





Berta Olivé
1r batxillerat humanístic - BACCALAURÉAT (BATXIBAC)