La primavera a la Grècia antiga

 

                                   El retorn de Persèfone, Frederic Leighton (1891)

Amb l’arribada de la primavera, la natura desperta després del silenci hivernal. Els dies s’allarguen, les flors obren els seus pètals, les aigües dels rius recuperen força i tornem a sentir la calidesa del sol. El que avui expliquem amb conceptes astronòmics (com la inclinació de la Terra i l’equinocci de primavera, que marca el moment en què el dia i la nit tenen la mateixa durada), a l’antiga Grècia es comprenia a través de mites i déus que donaven sentit a cada canvi de la naturalesa.

Els grecs no separaven el món natural del món diví. Cada muntanya, cada riu i cada estació de l’any eren expressions de forces sagrades. Segons la mitologia, els titans  havien creat els elements essencials de l’univers; però amb el pas del temps, van ser substituïts pels déus olímpics, encapçalats per Zeus. Cada déu representava una part de la vida o la natura: Posidó dominava el mar, Apol·lo governava el sol i la música, Afrodita inspirava l’amor, i Demèter, un dels personatges principals d’aquesta història, protegia els cultius i la fertilitat de la terra. 

Per això, quan el cicle agrícola s'interrompia (quan la terra no donava fruit o les collites fracassaven), els grecs ho interpretaven com un senyal diví. Era necessari entendre quin déu estava disgustat, i calia fer-li ofrenes o rituals per restablir l’equilibri de les coses. La història de Persèfone simbolitza la manera com els déus i la natura estaven units per un mateix destí. Persèfone era filla de Zeus i Demèter, i el seu nom, en grec antic, vol dir “la que porta la mort” o “la que transforma”. També se la coneixia com a Koré, "la donzella". Criada entre flors i jardins, era el reflex de la joventut, la vida i la bellesa.

Un dia de primavera, mentre collia flors amb les nimfes, la terra es va obrir sota els seus peus. D’allà en va sorgir Hades, el déu del món subterrani, que enamorat de la seva bellesa la va raptar i se la va endur al seu regne fosc i etern (catàbasi). Quan Demèter va descobrir la desaparició de la seva filla, va recórrer el món en la seva cerca, abandonant les seves tasques divines. El resultat fou un hivern perpetu: les plantes van deixar de créixer, els camps es van assecar i els humans van començar a passar gana.

Veient la desesperació de mortals i déus, Zeus va intervenir i va enviar Hermes, el missatger, a negociar amb Hades. Aquest va acceptar el retorn de Persèfone, però amb un engany: abans de marxar li va donar unes quantes llavors de magrana, un fruit sagrat que vinculava simbòlicament la vida amb la mort. En menjar-les, la jove es va quedar unida al món dels morts, de manera que només podria passar mig any amb la seva mare a la terra i mig any amb el seu espòs a l'inframón.

Així, quan Persèfone tornava a la superfície, Demèter omplia la terra de flors i verdor representant la primavera, símbol del renaixement i de la vida. Quan tornava amb Hades, Demèter s’omplia de tristesa i la natura s’adormia de nou, representant la tardor i l’hivern.

L’arribada de la primavera no només tenia una dimensió mítica, sinó també social i religiosa. Durant aquesta època, a moltes ciutats de Grècia, especialment a Eleusis i Atenes, se celebraven les festes de Demèter i Persèfone, conegudes com les Eleusínies. En aquestes cerimònies, es recreava el descens i el retorn de Persèfone, una metàfora de la mort i el renaixement de la natura.

En la mentalitat grega antiga, la primavera no era només un canvi de temps, sinó un recordatori espiritual: tot el que mor reneix, i tota absència porta, amb el temps, un retorn. El mite de Persèfone ens explica el cicle interminable de la vida, de la relació entre la llum i l’ombra, entre el món dels déus i el dels homes. Per això, per als grecs, la primavera era el moment de celebrar la força vital que desperta en els déus, en la natura i en l’ànima humana —una època per renéixer amb la terra, amb els blat, amb les flors i amb la llum.

Aquest mite, ple de simbolisme i emoció, ha inspirat nombrosos artistes al llarg dels segles. Una de les representacions més conegudes és El retorn de Persèfone, una pintura realitzada l’any 1891 pel pintor britànic Frederic Leighton. En aquesta obra, Leighton captura el moment precís en què Persèfone emergeix de les ombres de l’inframón (anàbasi) per retrobar-se amb la seva mare, Demèter. A través dels tons daurats i la serenitat de les formes, el pintor transforma el mite en una al·legoria visual del renaixement i de l’etern retorn de la llum, valors que també estaven molt presents en la cultura grega antiga.

Gabriela Casadevall

1r batxillerat d'Humanitats

Lore Olympus: reinterpretant els mites

 

Lore Olympus és una reescriptura contemporània del mite d’Hades i Persèfone, publicada primer com a webcòmic romàntic i després en format de volum en paper per l'artista neozelandesa Rachel Smythe. L’acció transcorre en un Olimp modern, molt glamurós, on els déus, herois, nimfes i criatures fantàstiques viuen entre festes, intrigues polítiques i traumes.

Persèfone és la jove deessa de la primavera, criada al món dels mortals per la seva mare Demèter, que l’ha protegit de l’Olimp i de les seves “temptacions”. Al principi se’ns presenta com una noia de camp, tímida i ingènua, que arriba a l’Olimp per anar a la universitat i convertir-se en verge sagrada (deesses joves o nimfes que decideixen consagrar-se a una vida de puresa i castedat, renunciant voluntàriament a les relacions sexuals i romàntiques).

La seva arribada a una festa, impulsada per la seva companya de pis, Artemisa, fa que allà conegui Hades i neixi una auténtica amistat entre ells. Al llarg de la història, Persèfone lluita per trobar el seu lloc, afirmar el seu poder i aprendre a dominar unes capacitats divines que controla malament, cosa que es manifesta de vegades físicament, per exemple amb els seus cabells, que canvien de manera brusca.

Hades és el rei de l’inframón, germà de Zeus i Posidó, però també un dels personatges emocionalment més fràgils de la sèrie. A diferència de la imatge tradicional de divinitat totpoderosa, Lore Olympus el presenta com un home reservat, tímid, marcat pels traumes familiars relacionats amb Cronos i Zeus, i per una baixa autoestima. Tan bon punt la coneix, se sent fascinat per Persèfone, la llum de la qual contrasta amb el seu univers fosc, però fa tot el possible per no declarar-se i respectar-la. La seva relació complicada amb la nimfa Menthe, així com històries passades amb Hera, mostren un personatge que busca més la reparació que no pas la dominació.

Zeus i Posidó completen el trio de germans fundadors de l’Olimp, cadascun amb una personalitat molt marcada. Zeus és el rei dels déus, seductor i obsessionat amb el poder, sovint representat com a infidel i més preocupat per la seva imatge que per les seves responsabilitats. Posidó apareix més tranquil i relaxat, menys central que Zeus i Hades, però forma part del cercle masculí de poder. L’Olimp mateix es presenta com un lloc modern, fet de festes, mitjans de comunicació i xafarderies, on la política divina s’assembla de vegades a la d’una gran empresa tòxica.

Artemisa és la companya de pis i primera gran aliada de Persèfone a l’Olimp. Deessa caçadora i independent, fa de germana gran protectora, encara que la seva proximitat amb el seu germà permet de vegades que ell maniobri al voltant de Persèfone.

Hera, reina dels déus, és un dels personatges més destacats de la sèrie: durant molt de temps reduïda a l’estereotip de l’esposa gelosa, aquí apareix com una dona ferida per les infidelitats i l’egoisme de Zeus.

Molts altres déus i deesses enriqueixen l’univers grec reinventat per Rachel Smythe. Són personatges secundaris però no simples figurants: cadascun porta una part de crítica social o de reflexió sobre les relacions i la família.

Afrodita, deessa de l’amor, està lligada des del principi a la situació de Persèfone: gelosa de la bellesa de la jove deessa, orquestra, a través del seu fill Eros, el pla que porta Persèfone fins a Hades.

Eros, al començament còmplice a contracor, es converteix progressivament en un personatge més complex, dividit entre la lleialtat familiar, la culpabilitat i el desig de fer el bé, especialment en la seva trama amb Psique.

Apol·lo, en canvi, s’associa a comportaments tòxics i encarna la cara fosca del poder masculí a l’Olimp.

Menthe és una nimfa de riu, assistent i antiga amant d’Hades. Té una personalitat autodestructiva, alimentada per la gelosia envers Persèfone i per la influencia nefasta de la seva “amiga” Tetis, que la manipula per servir els seus propis interessos.

La seva obsessió per Hades la porta a utilitzar mentides i cops baixos, fins al punt d’intentar tacar la reputació de Persèfone per recuperar el seu lloc. A través d’ella, la sèrie explora les dinàmiques de dependència afectiva, gelosia i autodestrucció, mostrant com una relació pot esdevenir tòxica per ambdós costats.

Gabriela Casadevall

1r batxillerat d'Humanitats

Els gats grecs

 

Acabo de tornar d’Atenes. Els turistes acostumen a amuntegar-s’hi a l’estiu, però anar-hi ara, a l’hivern, tot fugint de la calor extrema i del bullici dels visitants, permet apreciar el bressol de la civilització amb més serenor, i potser també beure's l’enteniment davant l’abisme del pas del temps. No dic que no. Però si heu estat a Grècia ho sabeu. N’hi ha milers, de gats. Estan a tot arreu. Passegen per l’àgora amb un assossegament i una placidesa que contrasten del tot amb les nostres vides i els nostres temps. Dormiten a l’ombra del temple d’Hefest, a les grades del teatre d’Epidaure i als peus del temple d'Apol·lo a Delfos, com si esperessin una resposta que no arriba. La displicència de la seva mirada no és animal, sinó profundament humana. En recordo un en especial. Era ros, borni i una mica despentinat, a l’entrada de l’Acròpolis. Estava assegut amb una dignitat imperial sobre un capitell caigut. I no. No em va demanar menjar ni carícies. Em va jutjar.

Els antics grecs creien en la metempsicosi, la transmigració de les ànimes. I si… suposo que ja veieu per on vaig. Qui s'atreveix a assegurar que no són ells? Els ciutadans de la polis que s’han reencarnat i romanen allà, immòbils, vigilant les seves ruïnes, observant amb estoïcisme com la civilització que ells van parir s’ha convertit en un circ de likes i desmemòria. Qui sap si aquell gat ros podia ser Diògenes el Cínic, rient-se de la meva necessitat de fer una foto per demostrar que existeixo.

Aquesta amnèsia col·lectiva actual és una tragèdia moderna que ni tan sols Sòfocles, amb la seva mirada irònica, va saber preveure. Hi ha qui no n'és conscient, però aquest món de lotófags és el pitjor càstig per a la nostra societat i per a totes les que han de venir. Pitjor fins i tot que el de les Cariàtides, que allà segueixen, mirant fixament el Partenó sense poder moure ni un múscul. Si el gat ros pogués parlar potser diria amb ironia que almenys elles contemplen l’obra de Pèricles sabent-ne la veritable transcendència i no només per fer un post a Instagram.

Quan va ordenar reconstruir l’Acròpolis, ell ja ho sabia. Tenia aquella arrogància visionària dels genis. Sabia que aquell segle, aquell summum d’esplendor, seria recordat pels segles dels segles. 2.500 anys després, i per molt que alguns s’esforcin en contradir-lo, aquella mena de profecia pítica segueix complint-se.

Casualitats de la vida, la meva visita a Delfos, a l’omphalos de l’antic món grec, va coincidir amb el segrest de Nicolás Maduro per part dels EUA, amb Donald Trump al capdavant. Trump, que es creu el melic del món i mai millor dit, fent de les seves i segrestant un president que també s’ha cregut sempre que a qui van llençar les dues àguiles enviades per Zeus quan van trobar-se va ser a ell.

Imagineu-vos l’escena avui. La Pítia, col·locada amb els vapors d’etilè que sortien de l’esquerda de la terra, balbucejant profecies inintel·ligibles. I a la cua, en lloc de reis d’Esparta o comerciants de Corint, hi tindríem la plana major de la política internacional. M’imagino Volodímir Zelenski, Gustavo Petro, Jens-Frederik Nielsen o qualsevol altre dirigent, acostant-se a l’oracle per saber què serà del futur, sobretot del seu.

A Maduro, la Pítia, probablement un gat negre reencarnat en sacerdotessa, li miolaria un enigma que ell interpretaria com una victòria electoral eterna. Trump no preguntaria res. Potser intentaria comprar l’Oracle. O faria com va fer Alexandre el Gran. Diuen que quan el jove rei macedoni va anar a Delfos abans de conquerir el món, la Pítia li va dir que estava tancat, que no era un bon dia per anar-hi. Trump posaria un tuit indignat. Alexandre va agafar la sacerdotessa pel braç i la va arrossegar per força cap al temple. No se n’aniria d’allà fins que tingués una resposta. Finalment, la sacerdotessa, esgotada per la insistència, va cridar: "Ets invencible!". I ell va deixar-la anar dient que ja no li calia escoltar res més.

Com quan crides al bell mig del teatre d’Epidaure i el ressò et retorna la veu carregada d’història. L’eco del passat que es nega a morir. Els gats ens ho adverteixen amb la mirada. No els podem abandonar. Aneu a Grècia. Però no hi aneu només a fer fotos. Aneu-hi a demanar perdó als gats per haver oblidat qui som.

Josep Lozano Martín 
Estudiant de Periodisme i Humanitats a la UPF i extripulant del Vaixell

Leda i Dalí a Portlligat

 

Uns dels mites més importants i coneguts de l’imaginari grec és el que fa referència a la narració dels amors entre Leda i Zeus. La història explica que Zeus s'enamorà perdudament de Leda, reina d’Esparta i esposa de Tindàreu, i que el rei dels déus va seduir-la lluny de la mirada d’Hera. Es va transformar en cigne i, segons el relat, perseguit per una àguila, va anar a buscar refugi als braços de Leda. La reina espartana va tenir relacions amb Zeus i el seu marit la mateixa nit i, embarassada d’ambdós, Leda va pondre dos ous, dels quals van néixer quatre criatures il·lustres. Del primer ou, fruit de la seva relació amb Zeus, van néixer Hèlena, considerada la dona més bella de Grècia i Pòl·lux, un heroi immortal. De l’altre, naixerien Clitemnestra i Càstor, mortals i fills de Tindàreu.

La relació entre el mite de Leda i l’obra ‘Leda Atòmica’ (1949), de Salvador Dalí, es basa en la reinterpretació personal que l’artista va fer del relat. Dalí recupera el mite en què Zeus, convertit en cigne, s’apropa a Leda, però el transforma completament per adaptar-lo a la seva mirada. En el quadre, la figura de Leda està representada per Gala, la seva musa, que apareix amb una actitud calmada i gairebé perfecta.

A la daliniana Leda Atòmica, els elements com el cos de Gala, el cigne, els llibres i altres objectes expressen el concepte “atòmic” que Dalí va desenvolupar després del descobriment de l’estructura de l’àtom. Gala-Leda es converteix així en un centre d’harmonia, regulat per proporcions matemàtiques i un equilibri gairebé espiritual, mentre que el cigne adquireix un paper més racional i simbòlic que no pas estrictament mitològic. Ambdós leviten sense tocar-se, reflectint el seu interès per la física moderna i l’estructura atòmica. Així, Dalí combina el mite clàssic amb la seva visió surrealista i científica de la realitat.

La relació entre Salvador Dalí i el mite de Leda també apareix en els ous gegants de Portlligat (i després a la seva casa de Púbol). L’ou esdevé per a Dalí un símbol de naixement, origen i misteri, de perfecció, fecunditat i renaixement, i Dalí adopta aquest símbol i el converteix en un element central del seu univers visual. A Portlligat, que considerava el seu “úter còsmic”, col·loca ous gegants sobre les teulades i murs com a referència directa al naixement mític d’Hèlena-Gala.

                                                                                     Casa de Dalí a Portlligat. Fotografia de Gabriela Casadevall Paillere

                                                     Casa de Dalí a Portlligat. Fotografia de Gabriela Casadevall Paillere

Gabriela Casadevall Paillere

1r batxillerat humanístic

DICCIONARI ETIMOLÒGIC VISUAL

 

Els estudiants de Llengua i cultura gregues de primer de batxillerat van estar treballant durant les darreres setmanes de curs en un projecte col·laboratiu d'etimologia que s'ha traduït en aquest diccionari visual de 788 diapositives, de la A a la Ω. Pot ser una eina molt útil per a estudiants d'arreu, no només de Llatí i Grec sinó de qualsevol àmbit del coneixement. I, per descomptat, per a persones que tinguin la curiositat de saber quin és l'origen de moltes paraules. Enhorabona per la feina feta!

ἀ, ἀν / κέντρον τό

κύκλος ὁ / φίλος ὁ

φύσις ἡ / ἰατρός ὁ, ἰατρεύω

ἰχθύς υός,  ὁ  / νεφρός, ὁ

νεός, α, ον / πρῶτος, η, ον

ψευδής, ές / ζῷον τό

COLONIA IVLIA VRBS TRIVMPHALIS TARRACO: final de trajecte

El  passat  sis  de  maig,  les  alumnes  del  batxillerat  humanístic  de  segon  de  batxillerat  vam tenir l’oportunitat de visitar la Tàrraco romana. Una experiència que ens va transportar a la vida d’aquesta majestuosa urbs.

Tarraco, l’actual Tarragona, situada al sud-est del litoral català, va ser la capital més important, durant el període imperial, de la Hispània Citerior. Malgrat els segles que han anat passant i les transformacions i modificacions que ha experimentat la ciutat, segueix mantenint la seva essència, no només en els monuments emblemàtics (com el circ, l’amfiteatre, les muralles…), sinó també en els seus carrers, antigament, pas de ciutadans romans.

Primerament, vam desembarcar a l’estació de tren per poder transportar-nos fins a les portes de Tarragona, anteriorment la zona residencial. Aquesta zona, durant l’època romana, es trobava principalment a la part baixa de la ciutat, més a prop del port i del Fòrum colonial, on vivia la major part de la població. Avui dia correspon al centre de Tarragona, especialment els voltants del Mercat Central, la Rambla Nova i el carrer Major.

A mesura que anàvem avançant i pujant les escales, vam arribar a la segona terrassa en què està estructurada l’urbs romana: el circ. Aquest edifici de lleure va ser construït al segle I dC, durant la Dinastia Flavià (com va passar amb la construcció d’altres edificis importants de la ciutat com el fòrum i l’amfiteatre).

Malgrat no poder traslladar-nos en el temps, ens vam imaginar com era el circ: una de les construccions més emblemàtiques de l'antiga ciutat romana i un dels circs millor conservats de l’Imperi. Situat a la part central de la ciutat -connectava la zona residencial amb la del Temple d’August i del Fòrum Provincial-, el circ s’utilitzava principalment per a curses de quadrigues i altres espectacles públics. Tenia una forma allargada i ovalada, amb una pista central (l’arena) envoltada per graderies que podien acollir entre 20.000 i 25.000 espectadors. Actualment, malgrat estar parcialment soterrat sota edificis moderns, encara se'n conserven importants restes visibles, com part de les voltes subterrànies, accessos i una secció de les graderies.

A més, vam tenir la immensa sort de poder entrar dins de les seves entranyes: només entrar, vam haver de pujar les altes escales que conduïen els espectadors a la càvea. En arribar a dalt, ens vam poder imaginar com hauria estat l’arena per on corrien aurigues i carros, malgrat que, actualment, només se’n conserva una petita part.

Seguidament, vam poder observar en detall les enormes muralles que envoltaven l’antiga Tàrraco. Malgrat trobar altres escoles que dificultaven el pas i tapaven alguna part de les restes, vam poder apreciar les columnes procedents de Troia, alguns sarcòfags, les dues estàtues que representen l’essència de l’antiga Roma (l’August de Prima Porta i la Lloba Capitolina) i, per damunt de tot, les grans muralles amb les seves respectives torres (la de l’Arquebisbe, la de Cabiscol i la de Minerva, especialment interessant).

És important remarcar que són les construccions més antigues i importants que tenen per origen la fortificació -primer de fusta i després de pedra- del campament militar inicial de Tàrraco. A més, en Jordi, el nostre professor, que ens feia alhora de guia, ens va explicar les dues fases de construcció: la primera, amb l’ocupació romana (217-197 aC), en què Tàrraco va ser fortificada durant la Segona Guerra Púnica mitjançant el parament megalític (grans blocs irregulars de pedra), i la segona, en què només es va ampliar i reformar el perímetre defensat, utilitzant carreus sobre un estret sòcol megalític.

Cal afegir que, en algunes de les pedres hi ha inscrites certes inicials de noms o símbols que els esclaus ibers que les van construir van voler deixar per escrit, per tal d’immortalitzar la seva presència en la construcció de les muralles.

Abans de sortir del Passeig Arqueològic, vam ser testimonis de la presència dels dos mil anys d’antiguitat que amagaven en el seu interior les muralles i les columnes troianes (en aquestes podíem escoltar la trobada entre Príam i Aquil·les, el combat entre Hèctor i Pàtrocle i després amb Aquil·les, els plors d’Andròmaca i d’Hècuba en perdre-ho tot…).

Aleshores, vam arribar a la terrassa superior, dividida en una gran plaça i la zona de culte amb el Temple d’August. En aquesta zona es trobava el recinte de representació del poder romà, format per una gran plaça porticada (on hi havia el Fòrum provincial) i, al punt més elevat, la zona de culte amb el Temple d’August (dedicat a la Triada Capitolina, Júpiter, Juno i Minerva).         

També vam poder entrar dins del Pretori: una torre romana situada a l’extrem sud-oest de què havia estat el Fòrum Provincial (complex administratiu i militar que presidia la ciutat romana), al costat del qual, a l’antic Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, hi ha la inscripció que diu TARRACO SCIPIONUM OPUS (en honor als germans Escipió, fundadors de l’urbs romana). Va ser en aquest moment, quan vam recrear la bella i vella tradició que cada gens classica de l’escola ha celebrat al llarg dels anys: fer una fotografia per al record i comiat de final de curs.

Després de pujar unes interminables escalinates per poder presenciar les seves estructures interiors i subterrànies, vam arribar a la planta superior, des de la qual es podia observar una vista magnífica de tota la ciutat actual, on quedava perfectament palès el perímetre de l’antiga urbs romana.

Pel que fa al Temple d’August, avui en dia les seves restes romanen a sota de la catedral romanicogòtica de Tarragona, que se situava a la terrassa superior de la ciutat.

Finalment, vam anar a l’última parada de la nostra visita: el cèlebre amfiteatre romà. Un edifici destinat a l’oci dels ciues tarraconenses, fundat al segle II dC i restaurat al 218 dC. En aquest edifici emblemàtic s’hi representaven espectacles violents (lluites de gladiadors (munera), caceres de feres (venatione), execucions…) i, per tant, estava situat extramurs. En arribar a l’amfiteatre, no només vam poder observar la cauea (graderia), sinó que també vam poder baixar a l’arena -en forma d’el·lipsi i creuada per fossae- i representar nosaltres mateixes lluites de gladiadors. Només baixar, ens va sobtar l’aparició de la base d’una antiga església paleocristiana -Església de Santa Maria del Miracle-, fet que converteix l’amfiteatre de Tàrraco en un edifici únic al món. Per entendre la seva presència, ens hem de remuntar al segle VI dC quan el bisbe Fructuós juntament amb Auguri i Eulogi -dos diaques- van ser cremats i considerats màrtirs, fet que demostra la persistència i el poder de l’Església fins i tot en espais de memòria pagana.    

Acabada la visita, vam dinar al llarg de la Rambla. En aquell moment, calia acomiadar-nos de Tàrraco i de tots els nostres avantpassats que han fet possible el nostre present; era iportant valorar una ciutat carregada de segles d’història.

Va ser una visita molt enriquidora i que de ben segur recordarem com una de les més especials de batxillerat. Poder contemplar monuments antics tan ben conservats i tenir l’oportunitat de recórrer in situ una ciutat amb un passat tan gloriós va significar, certament, una experiència indescriptible.         

Júlia Marín Luz - 2n de batxillerat humanístic     

P.S.: agraïm especialment a la Sol Perbech la gravació i l'edició d'aquest vídeo tan xulo de la sortida. Plurimas gratias, Sol!

Les escítales espartanes

 

Enviar informació de manera segura, sobretot en l’àmbit militar, era igual d’important fa 2.500 anys com ara. Una de les tècniques criptogràfiques més conegudes són els jeroglífics egipcis, però els espartans també varen idear el seu mètode: les anomenades escítales (αἱ σκυτάλαι).

Les escítales consisteixen en dues vares de fusta del mateix gruix (una per al transmissor, una per al receptor) amb un papir o tira de cuir enrotllada, on s’escrivia el missatge de manera longitudinal, de manera que al desenrotllar la tira no es podia entendre què hi posava (aquest mètode es diu transposició: alterar l’ordre dels elements d’un missatge). Depenent del gruix i de la llargària de les vares, es podia escriure més o menys text. Per desxifrar el contingut, el receptor havia de tornar a enrotllar-la a la seva vara. És un recurs senzill i que no precisa de gaires materials, alhora que la desencriptació es bastant ràpida. Però precisament per això també és un mètode poc fiable (vist amb la perspectiva actual), en cas de que l’enemic obtingui una escítala del mateix tamany o descobreixi com funciona.

Aquest mètode era usat, sobretot, pels èfors espartans (magistrats), tal i com explica Plutarc a l’episodi III de la seva obra Vides paral·leles.

Heus ací un exemple:

-    Volem xifrar el missatge “ELSPERSESATAQUEN” (sense espais per comprimir més text) en 5 columnes i 4 files.

-          Escrivim el missatge per columnes, com si escrivíssim al voltant de la vara:

       -    Si desenrotllem la tira i llegim de manera convencional, és a dir, d’esquerra a dreta, trobem això:

-          Quan el receptor enrotlli la vara altre cop, desencriptarà el missatge i podrà llegir-lo. 

En aquesta pàgina podeu provar com funciona, però us animo a provar-ho manualment!

Valete bene!

 

Dani Gil Rafart  -  Extripulant del Vaixell