2 de maig de 2021

Alba Reche i 'Quimera': referències mitològiques

 

Alba Reche és una cantant i compositora valenciana que es va donar a conèixer com a concursant del programa de TVE Operación Triunfo en la seva edició del 2018, quedant en segona posició. Posteriorment, el 25 d’octubre de 2019, va treure al mercat el seu primer disc anomenat Quimera. Aquest àlbum inclou un grapat de cançons, onze en total, de les quals la gran majoria tenen clares referències mitològiques (Quimera, Caronte, Asteria, Aura, Lux, Hestia, Eco, Medusa o Ares entre d’altres). Parlem-ne...

La primera cançó del disc, i que dona títol al primer treball discogràfic de la Reche, es titula Quimera. Quimera té dos significats, el primer, el denotatiu, ens remet a l’animal fantasiós amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp que aterrava l’Àsia Menor, i el segon, el connotatiu, que fa referència a algun somni o il·lusió que es persegueix però que és molt difícil o improbable d’aconseguir. Ella explica que la cançó parla d’un amor que ja ha acabat però que troba a faltar, i que en el seu moment va ser com un somni que ella guarda com un record present i meravellós.

La segona cançó que trobem al disc és Caronte. Com sabem, Caront era el barquer encarregat de traslladar les ànimes dels morts cap a l’Hades a través de la llacuna Estígia. Alba Reche ens diu que relaciona el videoclip amb el que vol dir la paraula. En aquest hi veiem un fons rosa (que de tant en tant va variant a negre) que representa la vida i una barca enmig on ella apareix interpretant la peça. La cantant explica que li va posar aquest títol a la cançó perquè volia transmetre el que ella va sentir en un moment de la seva vida en què un canvi l’estava portant cap un lloc que no li agradava, expressant així una metàfora del descens als inferns clàssics.

Segueix Asteria. El mite d’Astèria tracta d’una titánide que és perseguida per Zeus. Per poder escapar d’ell es llença a l’aigua i es transforma en illa. Ella observa que la gènesi de la cançó va ser la sensació viscuda d’alguna cosa que no volia (en aquest cas el Zeus mitològic), i que va inspirar-li la idea d’escriure sobre l’angoixa de viure estancada en una situació per por de prendre una decisió que podia provocar la reacció negativa d’alguna persona propera. Però també explica que no sempre fugir és un canvi dolent, sinó que també pot esdevenir quelcom bo.

La quarta cançó rep el nom d’Aura. Aura és una cançó que tracta sobre un bonic comiat, parla de donar les gràcies pels anys de relació tot dient que ho trobarà a faltar, però que inevitablement ha d’acabar. S’inspira en la tranquil·litat i el saber estar, és a dir, en el deixar-se portar, i és per això que li va posar aquest títol, fent referència a la deessa de la brisa.

Lux és una de les meves preferides pel significat que té. Aquí és una abreviatura del nom Lucifer, l’àngel caigut que va ser portat a l'infern perquè la seva bellesa creada per Déu va fer que s’estimés massa. Lux també vol dir ‘llum’ en llatí. El que vol transmetre la cantant valenciana amb aquesta peça és una metàfora entre l’àngel caigut i les dones maltractades, a qui sovint se sol culpar per la seva bellesa, per com van vestides o pel lloc en que estan en el moment del maltracte, l’abús o l’agressió. És per això que ella explica que la lletra és força explícita i que cal associar-la al maltracte de gènere a través de la referència clàssica abans esmentada.

La setena cançó es titula Hestia. Hèstia és la deessa de la llar, de la casa i de la família en la mitologia grega. L’Alba ens explica que la família i la llar són els espais vitals on ella sempre s’ha volgut i pogut refugiar quan ha tingut moments durs en la seva vida, i que cadascú té la seva hèstia particular on anar a refugiar-se, on cadascú sent que té la seva llar i el seu recer. També ens explica que Hèstia vol expressar la “caiguda” que pateix ella quan li passen coses dolentes i sap que sempre hi haurà algú allà que l’ajudi a tirar endavant. Per últim, ens diu que la cançó d’Hèstia també reflecteix l’estar bé amb un mateix per així poder rebre l’ajuda dels altres.

Inanna és la deessa sumèria de l’amor (l’equivalent a l’Afrodita hel·lènica i a la Venus romana). La cantautora ens explica que el que vol tractar amb aquesta cançó és l’amor propi abans que l’amor romàntic amb una altra persona. Ella aclara que Inanna no és una cançó en contra de ningú sinó una cançó que ella creu essencial per a tothom, ja que segons el seu parer, abans d’estimar algú has d’estimar-te tu al cent per cent. Viure en funció d’un mateix i no fer-ho, exclusivament, en funció dels altres.

La novena cançó del disc és Eco. El títol va sorgir un dia que l’Alba i un altre productor estaven parlant sobre ells i sobre l’ansietat i la depressió que havíen viscut, i van decidir posar-se un mirall imaginari davant i parlar amb ells mateixos sobre les coses que no els feien estar bé i “preguntar-se” el perquè aquestes situacions els feien sentir així. I bàsicament és tenir una conversa amb un mateix que es va repetint constantment, és per això que li van posar aquest significatiu títol a la cançó, recordant la nimfa refusada per Narcís de tràgic final.

La penúltima peça del disc és Medusa. La cançó no explica el mite en sí, sinó que pren alguns detalls i els personifica. Essencialment, la mirada que atrau però que alhora petrifica, que sedueix i alhora tortura i desarma és l’element al voltant del qual gira la lletra.

La última cançó de l’àlbum és Ares, interpretada amb un altre cantautor, en Pol Granch. Ares és el déu de la guerra en la mitologia grega. La lletra fa referència a la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) que va deixar moltes ferides de les quals aprendre i, sobretot, moltes injustícies que han patit aquells que no han pogut trobar encara els seus familiars assasinats i desapareguts. Parla, metafòricament, de l’horror de la guerra i de les seves tràgiques conseqüències en la societat i, sobretot, en les persones que en formen part.

Espero que gaudiu de les lletres i de la música de l'Alba Reche com jo ho faig. 

Judit Alexandre
1r batxillerat humanístic
Grec I



8 de març de 2021

Mary Beard i la dona en l'esfera de l'Antiguitat clàssica

Avui, 8 de març, Dia Internacional de les Dones, recordem aquesta conferència de Mary Beard (2017), una de les més grans especialistes en l'Antiguitat clàssica, en què parla del silenci de les dones en l'esfera pública al llarg de la història. 


Una altra perla és aquest breu (però intens) vídeo d'Irene Vallejo, l'autora del celebrat El infinito en un junco, sobre les dones en la història dels llibres.



29 de gener de 2021

The Blacklist: una referència a Juli Cèsar



Salvete omnes! Mihi praenomen Víctor est i sóc un extripulant que enguany ha començat els estudis de Ciències Polítiques a la UB. Amb aquesta entrada per al Vaixell, vull descobrir-vos una de les innombrables referències del món romà que ens envolten, en particular sobre la figura de Juli César, inclosa en una sèrie ‘’mainstream’’ que ha arribat tant a la televisió pública com a la plataforma Netflix: The Blacklist.

Recomano aquesta sèrie a tothom a qui agradin els drames policíacs amb rerefons polític i amb una bona dosi de tensió i una bona història al voltant dels protagonistes. A l’episodi 18 de la segona temporada, el protagonista, Raymond Reddington, pronuncia un discurs sobre el complot polític que Juli Cèsar no va saber veure, i pel qual fou assassinat, fent un extraordinari paral·lelisme amb el fet que ell mateix s’hagués vist amenaçat per una fosca trama política liderada per una organització no governamental formada per alts directius de diferents governs mundials. Aquests maquinen diversos atemptats amb l’objectiu de fer esclatar una segona guerra freda contra Rússia i pretenen desfer-se d’en Reddington, atès que ell té en el seu poder l’arxiu que demostra tota l’activitat delictiva d’aquesta agència, coneguda com a ‘Camarilla’. En el discurs, en Raymond Reddington parla amb un dels integrants d’aquest grupúscul que esdevé una figura crucial per a la continuïtat de l’organització. El seu vot és decisiu per a la supervivència de Reddington i l’assassinat de Juli Cèsar, a qui, segons ell mateix suggereix, encarna el Director de la ‘Camarilla’. Qui escolta el discurs d’en Reddington l’interromp per preguntar-li quin és el seu paper en aquesta conspiració contra el Director, insinuant que el seu paper podria ser el de Gai Cassi. Tement ser descobert, Reddington li respon que s’equivoca, que el seu paper és el de Rubicó, el famós riu que Cèsar va creuar per portar la guerra civil a Roma. De nou, un excel·lent i il·lustratiu paral·lelisme amb la història romana.   

Reddington exigeix al senyor Jasper, el seu interlocutor, que trïi quin paper vol tenir en la conspiració contra el poderós Director, si el d’un subordinat fidel al seu superior, o bé el d’un possible nou líder d’una nova organització que serà més poderosa del que mai hagi estat la ‘Camarilla’.

Raymond Reddington, en aquesta referència a un moment tan decisiu de la història -i no només de Roma-, assegura que ell és un gran admirador del Juli Cèsar militar i estratega, però no com a ésser humà, atès que no fou capaç de percebre el perill que se li girava. I no per ignorar-ho, sinó pel pecat capital més subtil i pràcticament invisible de tots els que assetjen l’home, l’orgull i la prepotència, la vanitat i el fet d’estar pagat en excés de si mateix.


A quin amant del món clàssic en general i de la història romana en particular no li agrada percebre una bona referència, carregada de lliçons, vinculada als nostres precursors? 


Aquí us deixo el fragment del discurs on Raymond Reddington parla de tot plegat començant amb una frase històrica pronunciada per Juli Cèsar: ‘L’ambició ha de pagar el seu deute’. I sense oblidar el que ja va dir el gran Marc Tul·li Ciceró: ‘Qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la’.



Víctor López Arcas

Extripulant del Vaixell i estudiant de Ciències Polítiques a la UAB



23 de gener de 2021

Selene Styles


En la mitologia grega, a Selene se la coneix com una dona jove, amb el rostre pàl·lid, molt bella, i això és el que hem volgut reflexar en el nostre dibuix, com es pot veure a simple vista. La lluna era un element de la naturalesa molt important, ja que el pas del temps era mesurat per ella; a l'antiga Grècia, els mesos s’agrupaven en tres períodes de deu dies vinculats a les fases de les diferents llunes. També es pensava que la lluna produeix la rosada necessària per poder nodrir les plantes i els animals.

En la majoria d'imatges o obres en què l'hem pogut veure representada, apareix amb els cabells molt clars tirant a rossos. 

En el nostre dibuix l'hem fet aparèixer amb els cabells clars i hem afegit diferents factors dissimulats com, per exemple, la goma de cabell i les ungles, que hem pintat de negre perquè la nit és fosca i aquest color simbolitza la foscor. També l’hem tatuada amb una lluna creixent, atès que avui en dia molta gent porta tattoos i la lluna, òbviament, és el símbol que més li escau de tots. Finalment hem decidit dibuixar-la amb la pell pàl·lida, ja que era una dona molt blanca, expressant la seva puresa. 

Al dibuix, en què es pot veure l’atuell que porta, s’hi pot distingir un vestit que simbolitza el color de la foscor i, en aquest, també hi podem trobar uns puntets blancs que representen les estrelles, atès què, en ser la deessa de la lluna, se l'identifica amb tots els elements celestials relacionats amb la nit i les estrelles en formen part essencial. També hi són en honor a la seva mare, Teia. A Teia se la coneix com la deessa de la brillantor i és per això que hem volgut donar-li aquest toc especial al dibuix. Una altre element important que hi podem trobar en el disseny del vestuari és l'abric. L’hem dibuixat en honor a un dels seus germans, Hèlios. En relació a aquest, podem trobar diferents atributs que el distingeixen, però hi ha tres ocells molt coneguts amb els quals el vinculem: el corb, el voltor i el milà. D'ells provenen les plomes amb què hem decidit guarnir-lo. 

Nosaltres pensem que si avui en dia Selene habités entre nosaltres, seria una bellíssima dona que exerciria la professió de model, perquè el seu aspecte, com bé es descriu en els relats mitològics, s’adiu amb aquesta qualitat. Selene també tindria parella, molt semblant al personatge d'Endimió i amb qui tindria cinc fills. La raó per la qual nosaltres hem pres aquesta decisió és perquè en la mitologia Selene i Endimió simbolitzaven l'amor etern i també es diu que van tenir cinquanta fills. Com això és impensable, nosaltres hem fraccionat la desena part, que ja és família més que nombrosa... 

Selene, juntament amb Endimió i els seus fills, viurien a la ciutat de Nova York, perquè es diu que és la ciutat que mai dorm. Com que també es deia que Selene sortia de nit a passejar amb el seu carruatge en comptes de dormir, la mateixa associació hem fet amb la ciutat dels gratacels, perquè els seus llums sempre estan encesos.

Paula Luaces i Laura Alcoverro - 4t ESO - Llatí


12 de gener de 2021

El llatí, una llengua morta ben viva...

La Martina, en Marc, l'Alícia i la Ivet, alumnes de Cultura clàssica de 3r de l'ESO d'en Carles Cervelló, ens presenten aquesta bona feina sobre la pervivència del llatí en els nostres dies. És un tastet ben interessant i d'un títol ben revelador, oi? Plurimas gratias per treballar en aquesta direcció i felicitats als autors dels treballs!




4 de gener de 2021

Escrivim els nostres noms en grec...

Ja fa un munt de setmanes que els alumnes de Grec I vam escriure els nostres noms en aquesta nova llengua que aprenem dia a dia. I amb tot aquest enrenou de la pandèmia els teniem desats al calaix. Aquest és el nostre petit obsequi per al nou any que comença. Aquí en teniu la presentació!



Gaudeamus Barcinone! (colloquium latine inter condiscipulas)

Les alumnes de Llatí de 4t Laura Alcoverro i Paula Luaces ens conviden a fer un petit recorregut per dos dels indrets més emblemàtics de la nostra ciutat. I ho fan en la nostra estimada llengua, demostrant la seva competència comunicativa. Plurimas gratias, Laura et Paula!


També podeu veure clicant aquí cetera colloquia dels companys de 4t...








15 de desembre de 2020

L'univers, els déus, els homes

Prenent el títol del meravellós llibre de l'hel·lenista Jean-Pierre Vernant, aquí teniu 15 imatges relacionades amb la cosmogonia, teogonia i antropogonia gregues. Als de Grec I us toca navegar entre mites que parlen de l´origen de l´univers, de les primeres generacions de déus i del naixement dels homes i per això us he preparat una mini-gimcana en quinze imatges per fer-vos un repàs de tot plegat. Com que tot va començar amb el Caos, les diapositives estan desendreçades. Qui ens les ordena per ordre cronològic dels fets? A més, necessitem que cada imatge porti una explicació del que s´hi veu. Bona endreça!



19 d’octubre de 2020

D’Hipòdam de Milet a l’Eixample barceloní: el traçat d’una ciutat

El districte barceloní de l’Eixample té un encant especial, una característica que només trobaràs en aquesta part de la ciutat: el disseny dels seus carrers. Es tracta de l’agrupació dels habitatges en illes ortogonals (del grec antic, ὀρθός, “recte”, i γωνία, “angle”). Aquest pla va ser proposat el 1890 per Ildefons Cerdà, un enginyer i urbanista català a qui va ser encarregada la tasca de la reforma urbanística de Barcelona al segle XIX per, com el seu nom indica, eixamplar la ciutat. A diferència del que moltes persones pensen, la idea d’organitzar-la d’aquesta manera no va ser originalment seva, sinó que Cerdà es va inspirar en el traçat de la planta ideada per Hipòdam de Milet.

La primera notícia que tenim d’aquest il·lustre milesi ens la transmet Aristòtil, qui afirma que fou l’inventor del traçat de les ciutats a partir de la sistematització dels edificis amb planimetries regulars. Segons el que ens ha quedat escrit, Hipòdam va néixer l’any 510 aC i ja ben jove, després del 494 aC, en què la ciutat de Milet fou destruïda pels perses en la seva ofensiva sobre l’Hèl·lada durant la primera Guerra Mèdica, va començar a pensar sobre la seva reconstrucció, plantejant-se com seria la seva ciutat ideal mitjançant els seus coneixements filosòfics sobre l’organització social i política de l’Estat. El seu traçat i la disposició de les cases estarien, d’alguna manera, lligats als temes político-socials que Hipòdam compartia i a un règim polític que ell mateix creà. “La ciutat que va projectar tindria deu mil ciutadans, dividits en tres classes: una, d’artesans; una altra, de camperols i, la tercera, de defensors armats.”, segons Aristòtil va deixar escrit.

Per descomptat, Milet és la ciutat hipodàmica més característica, no només per ser la pàtria d’Hipòdam, sinó pel seu traçat urbanístic regular poc comú durant aquella època. En l’actualitat, Milet està situada al sud-oest de Turquia, prop de la costa del mar Egeu i a prop d’illes gregues com Samos. La seva localització avui dia no és privilegiada a diferència del que pensaven els antics grecs, doncs l’antiga Jònia estava envoltada per l’Egeu i això facilitava el comerç, una activitat molt important antigament. De fet, durant el període arcaic (750-490aC), va superar Atenes i Esparta en el seu poder i prosperitat. Paral·lelament, a Milet es va desenvolupar gran part de la cultura grega, deixant-nos com a llegat grans personatges en l’àmbit de la ciència i de la filosofia, com Tales de Milet.

Els grecs van tenir una gran influència en àmbits diversos de moltes cultures, inclosa la romana. Les ciutats de l’imperi romà foren molt semblants a les gregues ja que la planta hipodàmica va heretar-se, tot i que la seva morfologia era diferent: les illes de cases (insulae) s’anaven construint al voltant d’un nucli i es van crear serveis públics com el clavegueram i els aqüeductes. A més, tenien dues artèries principals que es trobaven al centre perpendicularment, formant un espai on els ciutadans es reunien (forum), i travessaven les ciutats de nord a sud (cardo maximus) i d’est a oest (decumanus maximus). Els altres carrers, però, eren estrets, trencant el model grec en què tots tenien la mateixa amplada.

Com hem pogut observar, en les ciutats actuals la petjada de les civilitzacions antigues és omnipresent i tenim diversos exemples en la nostra pròpia, que van des del manteniment de la planta hipodàmica en forma d’Eixample fins a la conservació conceptual del decumanus (la Diagonal) i el cardo (la Meridiana) a Barcelona, la romana Barcino.

Ana Martínez - extripulant del Vaixell



18 d’octubre de 2020

Art i mite al Caixafòrum



L'exposició Art i mite. Els déus del Prado aplega una acurada selecció d'obres que formen part de les col·leccions  del Museu Nacional del Prado.  A  través  de  pintures,  escultures  i medalles –datades entre el segle I aC i el final del segle XVIII–,  s'ofereix una àmplia mirada sobre la mitologia clàssica i la seva representació al llarg de la història de l'art.

Es tracta d'una exposició diacrònica, que ofereix alhora representacions diferents d'un déu o un mite tenint en compte un criteri iconogràfic, i no qüestions formals o cronològiques. Així, es pot apreciar al mateix temps la riquesa iconogràfica, geogràfica i cronològica de les col·leccions del Museu del Prado, on aquest tipus d'obres s'exhibeix tradicionalment d'acord amb criteris en els quals preval l'organització basada en escoles i períodes artístics.

Així mateix, la mostra inclou diversos elements que contraposen el discurs clàssic de les peces exhibides amb la contemporaneïtat dels mites al segle XXI. Una reflexió al voltant de com han sobreviscut els mites clàssics en la cultura contemporània i com aquests mites narren les idees actuals sobre l'amor, la bellesa, la natura, el destí, la masculinitat o la feminitat.

Te la perdràs?