Bis teatral de la mà de Plaute

La colla de 4t [fotografia de Jordi Rincón]

Els proppassats dimecres i dijous 4 i 5 de març, els clàssics de batxillerat i 4t d'ESO respectivament van assistir a la representació de la divertida comèdia de Plaute 'Els bessons o els dos Menecmes' (Menaechmi) a càrrec del Grup KOMOS, de l'IES Districte Marítim de València, al Teatre Joventut de l'Hospitalet de Llobregat dins el marc del XXV Festival Juvenil de Teatre Grecollatí.

Els bessons és una comèdia escrita pel comediògraf romà Tit Macci Plaute, entre el 216 i el 186 aC. És considerada com una de les millors comèdies de Plaute, destacada per ser precursora i inspiració per a moltes altres obres còmiques escrites posteriorment, com La comèdia dels errors, de William Shakespeare. Els protagonistes són Menecme i Sòsicles, dos germans bessons, a banda del repertori clàssic dels personatges que conformen els estereotips plautins com el vell, el metge, el cuiner (aquí cuinera), el paràsit, el servus callidus –autèntic artífex de les peripècies de la fabula palliata-, la prostituta, la matrona, et cetera, i situacions típiques com el rapte d'un infant, la confusió entre personatges, l’ anagnòrisi o retrobament, el servus callidus que acaba aconseguint la seva tan delejada llibertat, …

L’argument dels Menecmes ens presenta un tal Moscus de Siracusa que té dos fills bessons, Menecme i Sòsicles. Quan tenen set anys, Moscus s'endú només un dels bessons (Menecme) de viatge de negocis, però durant la travessia l'infant és raptat i després venut a un negociant que viu a la ciutat grega d’Epidamnos, que l'adopta com a fill. El pare mor de pena en saber-ho. Sòsicles, que ha estat rebatejat com a Menecme per l'avi en record del bessó perdut, fa anys que està buscant el seu germà. Ja està a punt d'abandonar, desesperat i quasi arruïnat, quan decideix fer un últim intent a Epidamnos. Després d'una sèrie de malentesos i confusions, Menecme i Sòsicles es troben i s'adonen que són bessons, gràcies en gran manera a Messenió (el servus callidus), que obté la llibertat com a premi als seus esforços.

Per les riallades que s’escoltaven durant l’hora i quart que va durar la representació, sembla que els espectadors s’ho van pasar d’allò més bé. I aquesta és la millor notícia, que el teatre de Plaute segueix en plena forma. Llarga vita aeterna al de Sàrsina!

Semblances gens casuals

Aquests dies estic llegint el llibre Kwaidan. Històries japoneses de fantasmes, editat per Animallibres Editorial, el 2018.  L’autor és el grec, nacionalitzat japonès, Lafcadio Hearn, nascut el 1850 a l’illa de Lèucada, de pare irlandès i mare grega. Aquest periodista, traductor i escriptor, va ser un enamorat de les cultures orientals. Va morir al Japó el 1904, després d’haver escrit nombrosos llibres.

El motiu pel qual us ho comento és perquè en la primera història de l’esmentat llibre, “La història d’en Mimi-Nashi-Hoichi”, s’explica el cas d’un monjo que va excel·lir en l’art d’explicar històries acompanyat del seu biwa, una espècie de llaüt. Tan bo era en el seu art, que uns esperits malignes el van embruixar per poder escoltar les seves històries i, després, matar-lo. El mestre de Hoichi, que així es deia el monjo, va poder descobrir l’engany a temps i, per tal d’evitar que els esperits tornessin a enganyar el virtuós del biwa, va pintar sobre la seva pell  uns sutres protectors. Gràcies a ells, Hoichi esdevindria invisible per a qualsevol presència malèfica si s’estava quiet, tot meditant. Una nit, quan els esperits va tornar al monestir on vivia Hoichi per tal que els acompanyés al cementiri on vivien i continués explicant-los les seves històries, no el van saber veure. A la seva habitació només hi van trobar el seu biwa i ¡les seves orelles! Els esperits, per tal que els seus superiors no s’enfadessin amb ells, se les van emportar com a prova que Hoichi havia desaparegut (si més no, la major part d’ell...).

A l’endemà, quan els superiors de Hoichi van anar a la seva habitació, van trobar el pobre monjo inconscient, en un estat deplorable a causa de la pèrdua de sang i, és clar, sense les seves orelles. Llavors, el mestre es va lamentar d’haver-se deixat ajudar per un dels seus deixebles més joves, que, per la seva inexperiència, va oblidar pintar les orelles de Hoichi amb els sutres protectors.

I ves per on a mi això m’ha fet pensar en un heroi grec a qui també li va passar un fet lamentable per culpa d’una part del seu cos que algú no va acabar de saber protegir. Certament, allò que forma part de llegat dels homes, sigui a l’indret que sigui i a l’època que sigui, té un fons comú gràcies al qual, precisament, transcendeix la seva pròpia dimensió i esdevé universal.

Ara podeu continuar vosaltres i buscar en aquest mateix espai fantàstic que és El vaixell d’Odisseu la història d’aquest heroi o, també, mirar de trobar en les vostres lectures semblances amb històries del món clàssic. L’aventura de llegir té, molt sovint, aquestes satisfaccions.

Carles Cervelló

Jo, Terenci

Fa uns dies vam començar amb els llatinistes de 2n la lectura de Els germans de Terenci. Tot i saber que, per consens, tant a alumnes com a companys de la professió agrada més llegir Plaute per la seva comicitat i l'acció trepidant de les seves comèdies, particularment penso que aquest text del comediògraf llatí és sumament interessant per les reflexions i el debat que desperta entorn de l'educació, un tema que és, per a tots sense distinció, el moll de l'os de tot plegat. Els dos models proposats per Terenci de la mà de Mició i Dèmeas desperta en els alumnes, al meu entendre, un interès sincer per parlar de situacions que sovint viuen a casa seva i fora d'ella: amb els pares, germans, professors, amics i coneguts. Deixeu-me, doncs, que reivindiqui tant la figura intel·lectual de Terenci com una obra d'una modernitat evident i que m'entristeix, per tant, que es proposi un canvi de lectura per al curs vinent, encara que sigui per recuperar les riallades i la vivacitat del mestre Plaute. 

La Berta ens va obsequiar amb una classe (i una presentació) introductòria del literat i de l'obra que ens ocupa, i amb aquesta us deixo. Plurimas gratias, dilecta discipula!

MEDEA, al Lliure

El proppassat dijous, 19 d'abril, els humanistes de l'escola, alguns extripulants i professors del centre vam anar a veure la Medea del Lliure programada fins al 12 de maig. Després d'una intensíssima hora de pura tragèdia grega, sortim amb la convicció d'haver après definitivament i in vivo el significat de termes com κάθαρσις, πάθος ο ἀγών. Una experiència teatral que, qui més qui menys, de ben segur no oblidarà...

Llegim algunes de les crítiques i no podem estar-hi més d'acord:

La Vanguardia

Justo Barranco

"Part del públic dret, bravos per a Emma Vilarasau i una llarga ovació per a tot l’equip van culminar ahir a la nit la hipnòtica estrena de la Medea que dirigeix Lluís Pasqual al Teatre Lliure de Montjuïc. La total entrega de l’actriu, que es passa tota l’obra xopa i que tant gateja com s’humilia, mossega, mata o es mostra desafiador, el poderós text de l’obra, barreja de les Medees d’Eurípides i Sèneca, i la fascinant proposta escènica, que va deixar el Lliure absolutament irreconeixible, transformant-lo en una immensa caixa negra on de tant en tant s’esdevenen prodigis visuals, van conquerir l’audiència. Era una audiència en què hi havia mitja professió teatral barcelonina i que va sortir de la sala discutint si és la millor proposta de Pasqual."

El País

Javier Pérez Senz

La Medea de Lluís Pasqual i Emma Vilarasau al Lliure de Montjuïc es un pur estremiment. Imprerssionen la mirada lúcida i els recursos magistrals d’un director savi qie ens manté clavats a la butaca durant una hora de tensió permanent, tan ferotge en les imatges com en el poder de la paraula. Paraules trascendents d’Eurípides i Sèneca, donc les dues tragèdies ens barrefgen en la versió concentrada d’Alberto Conejero i el mateix Pasqual, tan vigent i pròxima que fa por com a mirall de la irracionalitat que corre pel món. el potent i hipnòtic muntatge descarrega una tempesta de dolor i de ràbia que no deixa ningú indemne. (···) Davant del volcà de Vilarasau, la sobrietat i l’aplom d’Andreu Benito (Creont) i l’esforç de contenció de Roger Coma (Jasó), i l’eficàcia de Joan Sureda (preceptor) donen volum a un gran repartiment, completat en la funció d’estrena pels nens Adrià Campos i Joan Farssac, alumnes de l’escola coral infantil de l’Orfeó Català.

Clip de teatre

Andreu Sotorra

"Amb l'actual interpretació de l'actriu Emma Vilarasau, és difícil que es pugui tornar a entendre d'ara endavant el personatge de Medea en el seu registre clàssic. Aquí, la Medea de Vilarasau penetra de seguida en el cos i ànima del que podria ser una dona d'entre moltes dones, mare de dos fills petits, resident en qualsevol veïnatge dels que ens envolten. No només pel vestuari fosc, senzill, teenager, esportiu, d'aire raper, sinó per la ràbia i la valentia amb què Vilarasau perfila la seva Medea, més enllà de la tragèdia, més enllà de la targeta de víctima, una Medea disposada a lluitar fins a l'extrem sense límits per mantenir la seva dignitat, convertint el seu discurs no en un recitatiu de lamentacions sinó en un crit explosiu i en una expulsió de la ràbia que porta dins. (···) La sala gran del Lliure de Montjuïc s'ha ennegrit del tot amagant les arcades típiques de la sala, s'ha menjat espai de platea amb un escenari profund, tancat per una gran pantalla de projecció, i els efectes de pluja i de so fan de pròleg i epíleg de la tragèdia."

Núvol

Montse Barderi

"El primer encert d'aquesta obra és que va al cor de les paraules. Creant una versió a partir de les obres d'Eurípides i Sèneca a càrrec d'Alberto Conejero i el mateix Lluís Pasqual. Aquí, a la pregunta què ens pot dir Medea avui, ja la podem respondre d'una altra manera. Aquesta Medea sí que ens parla directament a nosaltres. I és que hi ha trossos dels textos clàssics que ja no sentim ni volem escoltar (...) I Conejero i Pasqual eliminen tot el que ja no podem sentir, un tall quirúrgic amb la tradició perquè ens parlin i ens segueixin dient coses. Per això és una Medea com sempre i com mai. (···)  Aquí no hi ha escenes supèrflues, ni elements incol·locables: sense cors, sense llargària, sense escenes de més. Tot al moll de l'os i en carn viva. I l'obra, com en un conjur, et posa, des del primer alè dins la seva màgia, i ja no et deixa anar, i segueixes el foll periple de Medea, fins al final, i per primera vegada entens, pots arribar a comprendre, perquè fa el que fa. Fetillera com cap, aquesta obra t'hi porta. (···) 

I Emma Vilarasau no interpreta una reina, majestuosa atribolada, gelosa o alienada. Aconsegueix una barreja entre bèstia que incuba la febre de la ràbia amb el dolor indescriptible de la nafra més fonda. Durant tota l’obra, excepte una mica abans del final, actua al cim del paroxisme. Un paper en el qual no et pots reservar res, que cal estar al cim del precipici sense treva, amb tots els riscos i coratge que això suposa, el resultat pot ser nefast o sublim. I en aquest cas no hi ha cap dubte: és la millor Medea que he vist en tota la meva vida."

Time Out

Santi Fondevila

"Lluís Pasqual ho ha fet amb un cop de puny a les emocions d’altíssima i moderna qualitat estètica, amb un impressionant espai escènic d’Alejandro Andújar tot creant una atmosfera aclaparadora i amb una Medea dominada de principi a fi per la ira. Una ira absoluta, salvatge, diria que més de la Medea de Sèneca que de la d’Eurípides, versions sobre les quals, amb Alberto Conejero, ha treballat una dramatúrgia sintètica al servei d’una Emma Vilarasau immensa. Vilarasau expressa amb nitidesa l’acte dolorós de trencar definitivament les cadenes amb el poder del mascle, d’anteposar la dona a la mare. Aquesta és una Medea per a l’actriu a qui el sempre segur Andreu Benito i el quasi irreconeixible Roger Coma serveixen d’excel·lents, imprescindibles sparrings."

Recomana.cat

Jordi Bordes

"El director Lluís Pasqual advertia que la complexitat d'abordar un clàssic grec és el to en què es presenta. Perque no pot ser naturalista ni massa afectat. Certament, Vilarasau s'exclama i plora sota el xàfec. Però també sap transmetre humanitat ferida, quan s'apropa al prosceni i conversa amb les primeres fuileres de públics (que reben lgun esquitx d'aigua quan es produedueixen les tamborinades). Roger coma també signa un to a mig camí de l'excés i el pare adolorit que, diu, actua, pel bé de la família i no per instints sexuals. Per últim, l'adaptació deixa la tragèdia en poc més d'una hora. Un llampec aclaparador. El millor d'aquesta proposta és, segurament, havcer sabut mantenir l'equilibri en cada un dels aspectes. Aquesta tragèdia, ara, és aigua, és terra, és foc i és aire."

Ens interessa, però, saber la vostra. Quina és la vostra opinió?

Una lectura d'Antígona

Acabem aquests dies la lectura d'un text bellíssim, l'Antígona de Sòfocles. Bell per tot el que representa i significa i alhora, i tal vegada per això mateix, necessari per comprendre alguns aspectes essencials del que ara mateix passa al nostre voltant. El conflicte moral entre la jove princesa tebana i el seu oncle i rei -o rei i oncle per dir-ho segons ell mateix signaria- ens remet a una lluita de prioritats que, certament, és la clau de la seva intemporalitat: quines lleis hem d'obeir? Les dels homes, arbitràries i mutables, o les dels déus, les del cor, lleis no escrites i imperibles? Ja sabem el desenllaç: transgredir les primeres (ὑπερβαίνειν νόμους) li comportarà a Antígona un funest final decretat pel poder encarnat per Creont. Però no li anirà molt millor -diríem fins i tot que molt pitjor, transformat en cadàver vivent- al governant que gosarà creuar la perillosa línia vermella de la hybris política i, per tant, moral.

Deixeu-me dir que m'ha agradat molt fer aquesta lectura amb vosaltres, que l'he gaudit de nou i m'ha permès confirmar que la literatura és terapèutica i salvadora, i una eina indispensable per interpretar més i millor el que som, la nostra fragilitat i la nostra grandesa. Antígona i Creont son dos paradigmes de la condició humana que vint-i-cinc segles després continuen tan vius com aleshores. Sòfocles ja ens va marcar el camí. I hauríem d'aprendre a escoltar les sàvies veus del passat per esdevenir millors. Jo, almenys, n'estic convençut. 

Espero i desitjo que també a vosaltres la seva lectura us hagi estat una experiència plaent, estimulant i enriquidora, i una invitació a la reflexió i al generós acte de compartir i respectar les idees plurals dels altres. Tinc la sensació que així ha estat i si una cosa agraeixo per damunt de tot és la predisposició i les ganes que vau manifestar de fer-ne la lectura després d'haver assistit, el curs passat, a la representació de l'Èdip rei al Teatre Joventut de L'Hospitalet. No tot està perdut.

I, com no podria ser d'altra manera, espero també les vostres opinions i comentaris al respecte. Gràcies.

Clàssics per a la vida

De tant en tant gaudeixo molt passejant-me per les entrades de “El vaixell d’Odisseu”. Ho faig –ho confesso ben de grat- amb una certa enveja. I no tant per la qualitat i interès dels articles (que en tenen de les dues amb escreix) sinó, més aviat, per la magnífica oportunitat que representa de trobada. Trobada intel·lectual entre un professor que valora molt allò que els seus alumnes poden i volen aportar, en Jordi, no ens enganyem, i vosaltres, alumnes, que sabeu anar més enllà d’allò estrictament necessari per aprovar una matèria determinada. Així, doncs, gràcies per la vostra generositat i pel vostre talent.

Un cop feta aquesta breu, però necessària, captatio, deixeu-me compartir allò que motiva l’atreviment de fer-me present entre vosaltres. Us he de dir que, des de ja fa una pila d’anys (més val no entrar en detalls...) llegir ha esdevingut per a mi una activitat quasi tan quotidiana com el respirar, el menjar o, també, el riure i el gaudir de l’amistat. Això fa que, de vegades, es vagin adquirint vicis no massa recomanables que, davant d’una nova lectura, poden fer que el llibre en qüestió no t’arribi com ho podria haver fet. D’altres, però, i afortunadament això també em passa, comences un llibre i la lectura de les primeres pàgines et sacseja de tal manera que, de cop i volta, recuperes en un instant la il·lusió i l’enamorament dels catorze anys quan, en el meu cas, vaig descobrir allò que els llibres podien fer amb mi. Es produeix així allò que els grecs anomenaven ἀναγνώρισις, és a dir, una mena de reconeixement que et trasbalsa per dins i et canvia.

Heus aquí el que m’acaba de passar amb la lectura de Clàssics per a la vida, llibre del professor de Calàbria Nuccio Ordine, publicat per Quaderns Crema aquest mes d’octubre. No us vull dir res del llibre perquè m’agradaria fer-vos una proposta: llegiu-lo, millor, compreu-lo i llegiu-lo. A casa s’han de tenir llibres, no cal que siguin gaires, n’hi ha prou que siguin aquells que us poden canviar la vida. Feu-vos-el vostre i, si voleu, en parlem en aquest blog, a les aules, al bar o allà on sigui. Estic segur que a vosaltres també us sacsejarà i us farà millor persones. És per això que us el recomano, perquè tinc el convenciment que la seva lectura, i les lectures que segur es derivaran de les seves pàgines, no us deixaran indiferents i provocaran en vosaltres una reflexió sobre el mateix fet de viure que esdevindrà un autèntic company de camí.

Així doncs, si voleu, ja sabeu què podem fer entre tots...

Carles Cervelló

Professor de Llengua castellana i literatura

P.S.: A propòsit d'un llibre anterior del mateix autor, cliqueu aquest enllaç. 

Èdip rei o la impagable al·legoria de l'infortuni

Avui, 14 de març, els alumnes d'humanitats de batxillerat de l'escola hem assistit, al Teatre Joventut de L'Hospitalet, a l'adaptació que la companyia teatral gaditana El Aedo ha fet de la tragèdia grega Èdip rei, obra cabdal d’un dels dramaturgs atenesos més destacats, Sòfocles.

    

Tots plegats hem pogut gaudir d’aquest drama amb desenllaç fatal. Si bé la història del tebà Èdip ja era coneguda per tots nosaltres, certament l'espectacle ha estat diferent i especial, ja que amb només quatre actors s’han cobert tots els personatges, fins i tot amb un cor ben original… Bufa, quina feinada! Els actors han preservat l’essència de l’obra amb detalls molt simples però alhora significatius, com ara el doble paper que ha jugat el cor, amb aparicions en els diferents estàsims però també en alguns episodis. A diferència de la tragèdia original, però, l’ordre d’aparició de certs personatges i fets ha variat atès que es tractava d'una adaptació, tot i que el missatge principal del text s’ha conservat amb tota la seva força: la veritat sempre veu la llum, mai queda amagada; tot i que a vegades preferiríem no assabentar-nos de la veritable realitat, com n’és el cas d’Èdip. Aquesta és la ironia dramàtica i funesta dels versos de Sòfocles.

Gràcies a Creont, Iocasta, Èdip i la resta de personatges hem pogut experimentar una sentiment de catarsi, sobretot en el discurs final del maleït rei en què ell mateix comprova amb gran sofriment que el destí no es pot canviar, que els déus mai no s’equivoquen i que l’home és un llop per a l’home. Plegats, hem pogut patir el suplici d’Èdip en assabentar-se que ell havia donat mort al seu pare Laios, que s’havia casat amb la seva mare i que havia engendrat els seus propis germans.

Per acabar, donar les gràcies a la Societat Catalana de Teatre Grecollatí per aquesta iniciativa i a la companyia El Aedo per oferir-nos l’oportunitat de veure aquesta obra i la seva magnífica interpretació. I és que els clàssics són tresors que ens guarden històries apassionants amb un caràcter alliçonador, de les quals en podem aprendre molt, i que ens permeten reflexionar sobre situacions de la nostra pròpia vida quotidiana. Una magnífica experiència!

P.S.: Esperem que els companys de 4t gaudeixin també demà del Miles gloriosus de Plaute que aniran a veure.

Kènia Sanz

Ana Martínez
Batxillerat humanístic

Un Miles molt... gloriosus

Dimecres passat, els alumnes de llatí i grec de primer i segon de batxillerat vam poder gaudir in situ, al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, de la representació d’una gran comèdia, el Miles gloriosus de Plaute, a càrrec del grup de Teatre “Clásicos Luna”, de l’IES Pedro de Luna de Saragossa, format per alumnes d’ESO i batxillerat, professors, pares i exalumnes del centre.

Tots plegats vam poder assaborir aquesta comèdia clàssica amanida amb tocs actuals: cançons de grans musicals reescrites per donar-li sentit a l’obra (no oblidarem l’entrada de Pirgopolinices amb la cançó Dancing Queen, d’ABBA) i expressions que, pel que sembla, aquells romans que avui dia ens queden tan lluny –però tan a prop alhora-, també feien servir en la seva quotidianeïtat.

Vam riure, riure molt, gràcies a personatges com Filocomàsia, l’astuta donzella virginal que fa passar-se per la seva pròpia germana bessona. Acrotelèucia, la jove que embolica que fa fort metamorfosada en esposa del veí, el vell Periplectomen, amable, servicial i un xic babau. Milfidipa, la més tendra de totes. Pleusicles, el jove que s’enduu totes les noies i que es capaç de disfressar-se de capità d’un vaixell per poder estar amb la seva estimada xicota. Palestrió, l’esclau mentider, llest, desvergonyit, murri i astut, el veritable protagonista de la fabula. Esceledre, l’esclau de Pirgopolinices, babau, tafaner, persuasiu i poruc. I com no, Pirgopolinices, el nét de Venus, el nostre miles gloriosus que presumeix de les seves conquestes bèl·liques i femenines i que s’acaba convertint en la riota de tots. Per acabar, donar les gràcies a la Societat Catalana de Teatre Grecollatí per aquesta iniciativa i a l’institut de Saragossa per oferir-nos l’oportunitat de veure aquesta obra, amb la qual vam gaudir dels clàssics tot passant una feliç estona.

Que ne’n siguin moltes més! Llarga vida al teatre!

Kènia Sanz

1r batxillerat humanístic

Peregrinos de la belleza

Casualitats o no, acabo la lectura d'aquest preciós llibre (Acantilado, 2015) sobre la crònica de nou viatgers a la recerca de la bellesa absoluta per uns paisatges que ens són ben familiars, els de la Mediterrània itàlica i grega, en dies de destrucció i anihilament d'aquesta mateixa bellesa perpetrats per la més absoluta barbàrie. Als "peregrins de la bellesa" dels tres darrers segles de qui ens parla María Belmonte hem d'oposar ara els "assassins de bellesa" del segle XXI (Palmira mai més tornarà a ser Palmira). Això m'ha fet pensar en aquesta dualitat de l'ésser humà, aquesta maledicció quasi divina que ens acompanya i ens persegueix a parts iguals: capaç del millor (estimar, donar vida, crear, admirar amb passió la naturalesa) és també una criatura devastadora capaç de fer realitat el pitjor malson. Em quedo amb la sensació que el llibre de la professora Belmonte m'ha servit de bàlsam davant l'horror que ens envolta i m'ha posat a recer per unes hores d'aquesta intempèrie que massa sovint -ho confesso- m'aclapara i em deprimeix.

El llibre de Belmonte, repeteixo, m'ha semblat preciós, i juntament amb el Corazón de Ulises de Javier Reverte (1999), una de les lectures més estimulants i plaents per endinsar-se en el concepte del que podem anomenar "mediterranofília". Per les seves pàgines desfilen alguns dels insignes viatgers per Itàlia (Winckelmann, von Gloeden, Munthe, D. H. Lawrence i Norman Lewis) i Grècia (Miller, Leigh Fermor, Kevin Andrews i Lawrence Durrell) que van saber sentir, entendre i interpretar meravellosament -com pocs al llarg de la història- la partitura de l'ànima d'aquest mediterrani que ja no existeix. La llum, els colors i l'esperit indòmit de les seves gents conformen l'escenari d'aquestes experiències mediterrànies que justifiquen tota una vida. De vegades, amb un moment de plena intensitat n'hi ha prou.

A banda de l'excel·lent documentació i de la prosa amena que convida a llegir, jo destacaria l'amor i la passió com a motors literaris de Belmonte. Sense passió no es pot convèncer ningú d'allò de què parlem i és per això que una lectura com aquesta serveix, entre d'altres coses, per no perdre l'esperança en nosaltres mateixos. Destruir la bellesa és, rotundament, més senzill que crear-la. Però la creació de bellesa perdura en el temps i, sobretot, en la memòria. I ens apropa a l'eternitat.

Orfeu i Eurídice a Margaret Atwood

Llegint un llibre de Margaret Atwood (Interlunar, 1984) vaig tenir la sort de trobar-me un dels mites que hem estudiat a classe: el del músic Orfeu i la bella nimfa Eurídice.

Els següents poemes –que, per cert, són extraordinaris- expliquen la catàbasis o descens als inferns d'Orfeu; gran heroi i home d'una gran sensibilitat, diuen que la seva música desfeia les pedres i seduïa les bèsties més salvatges. Amb l'ajuda de la seva lira va aconseguir entendrir el cor gèlid d'Hades que regnava sobre totes les ànimes i la seva estimada Eurídice, que havia mort per la mossegada letal d'una serp. El poderós déu deixaria marxar Orfeu i el seu amor amb una condició: Eurídice caminaria darrere d'Orfeu fins que arribessin a la superfície de la Terra i, de cap de les maneres, ell no podria girar-se per veure la dolça mirada de la jove.

El seu amor i enyor eren tan grans que va haver de girar-se per contemplar la seva bellesa, però en aquell moment Eurídice es va convertir en pols, en una simple ombra i Orfeu va haver de tornar a la realitat sense la seva raó per viure.

P.S.: si voleu llegir l'original anglès (Orpheus 1 i Eurydice), cliqueu aquí)

ORFEO

Caminabas por delante,

tirando de mí hacia afuera

hacia la luz verde a la que una vez le habían

crecido colmillos y me había matado.

Era obediente, pero

estaba pasmada; como un brazo

dormido; la vuelta

al tiempo no era cosa mía.

Para entonces estaba acostumbrada al silencio.

Aunque algo se extendía entre nosotros

como un susurro, como una soga:

mi nombre de antes

dicho con precisión.

Llevabas tu antigua cuerda

contigo, podrías llamarla amor

y tu voz carnal

Ante tus ojos tenías clara

la imagen de lo que querías

hacer de mí: de nuevo viva.

Era tu esperanza lo que me hacía seguir.

Yo era tu alucinación, atenta

y floral, y tu me cantabas:

ya se estaba formando nueva piel en mí,

dentro del sudario luminoso entre brumas

de mi otro cuerpo; ya

había suciedad en mis manos y tenía sed.

Sólo pude ver la silueta

de tus hombros y tu cabeza,

negras contra la boca de la cueva,

no pude ver tu rostro

en absoluto, cuando te volviste

y me llamaste porque ya

me habías perdido. Lo último

que vi de ti fue un óvalo oscuro.

Aunque sabía cómo te iba a herir

este fracaso, tenía que

plegarme como una polilla gris y dejarte ir.

No podías creer que yo era más que tu eco.

EURÍDICE

Está aquí, ha venido a buscarte.

Es la canción que te pide que vuelvas,

una canción de alegría y sufrimiento

a la vez: una promesa:

que las cosas serán distintas ahí arriba

de lo que fueron la última vez.

Deberías haberte marchado sin sentir nada,

vacío y silencio; la paz quieta

del más profundo mar, que es más fácil

que el ruido y la carne de la superficie.

Estás acostumbrada a estos pasillos pálidos y turbios,

estás acostumbrada al rey,

que pasa delante de ti sin hablar.

EL otro es diferente

y casi lo recuerdas.

Dice que canta para ti

porque te ama,

no como eres ahora,

tan fría y mínima: moviéndote y quieta,

como una cortina blanca que se hincha

a la deriva en una ventana entornada

junto a una silla en la que nadie se sienta.

Quiere que seas lo que él llama real.

Quiere que pares la luz

Quiere sentirse endurecer

como un tronco de árbol o un anca

y ver sangre en sus párpados

cuando los cierra y el sol golpea.

Este amor suyo no es algo que

resista si no estás allí;

lo que supiste de pronto cuando dejaste tu cuerpo

enfriándose y palideciendo en la hierba

fue que tú la amas en cualquier parte,

incluso en esta tierra sin memoria

incluso en este dominio del hambre.

Llevas el amor en tu mano, una semilla roja

que habías olvidado que guardabas.

Él ha venido casi demasiado lejos.

No puede creer sin ver,

y aquí está oscuro.

Vete, susurras,

pero quiere ser alimentado otra vez

por ti. Oh montón de gasas, pequeñas

vendas, puñado de aire

frío, no es a través de él

como conseguirás tu libertad.

 

Mariona Ferrer
1r batxillerat

Potius sero quam numquam!: #yoconozcomiherencia MMXIV

Salvete, tripulants!

Avui us volem presentar un vídeo on s’uneixen imatges amb la recitació de poemes clàssics. El perquè del vídeo neix de la convocatòria del concurs Yo conozco mi herencia,¿y tú?, impulsat per l’AMUPROLAG i la secció de Múrcia de la SEEC. El temps, però -ja sabeu allò del tempus fugit!-, se’ns va tirar al damunt i no vam poder presentar-lo en el plaç establert. Tot i això, a nosaltres ja ens va quedar la idea al cap i, segures com estàvem del projecte, vam decidir igualment posar-hi fil a l’agulla i tirar-lo endavant, esperant una bona ocasió per publicar-lo al blog. Dimecres de la setmana passada vam celebrar la diada de Sant Jordi, el nostre dia dels enamorats, el dia de la llegenda del cavaller Jordi, la princesa i el drac, el dia de regalar roses i llibres, un dia realment bonic tant per l'ambient que es respira arreu com pel fet que es dóna gran rellevància al món de les lletres, literatura pròpiament i cultura en general. Arribat el moment, nosaltres, com a tripulants d'aquest vaixell humanista, volem fer la nostra petita aportació a aquest dia de celebració. Així que aquí us deixem aquest vídeo preparat amb molt d’entusiasme i il·lusió per l'Anna, l’Helena, la Marta, la Sofía, la Rut, la Mariona, la Judit, la Meritxell i jo mateixa en què es reciten diversos poemes d'herència clàssica que val la pena rememorar i conservar.  

Esperem que gaudíssiu enormement d'aquell dia i que també gaudiu del vídeo. Tanmateix, volem agrair a la Meritxell Bou tota la feina feta, que va des de la gravació de les imatges fins a la seva edició i muntatge final.

Valete! Χαίρετε!

Núria Martínez

1r batxillerat

Plaute i El soldat fanfarró en 5 apunts

          Ludi Saguntini 2010 [el nostre petit homenatge a Juanvi Santa Isabel. In memoriam]              

Aquest dimecres anem al teatre, i anar al teatre a gaudir de cultura sempre és una bona notícia. Veurem la representació del Miles gloriosus de Plaute, a càrrec del Grup Ela-Ελα Teatre de l'Institut Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat en el marc del XIX Festival Juvenil de Teatre Grecollatí de Catalunya 2014. Donem les gràcies a la Societat Catalana de Teatre Grecollatí per aquesta iniciativa que ens permetrà assistir in situ a les peripècies dels divertits personatges d'aquesta comèdia d'embolics que de ben segur ens faran passar una bona estona. A més, em penso que us anirà de perles per situar amb tots els ets i uts la lectura d'aquesta obra prescrita enguany per a les PAU. Aprofito per enllaçar-vos els 5 apunts que van publicar al Vaixell els vostres companys de ara fa dos cursos. Segur que els agraireu. Si dimecres gaudiu de la fabula romana, no ho dubteu: plaudite, plaudite!

Tit Macci Plaute: benvinguts al teatre!

Argumentum Militis gloriosi

Els personatges femenins al Miles gloriosus

Els personatges masculins al Miles gloriosus

Noms que parlen al Miles gloriosus