Trepitjant terra sagrada: Troia in situ

Vistes des de la ciutat

Χαῖρετε! 

Abans que llegiu la següent entrada que he escrit per al Vaixell, m’agradaria explicar-vos breument qui sóc i quins són els motius que m'han portat a fer-ho.

Em dic Meritxell Masana. Fa alguns anys (només uns poquets...), vaig cursar batxillerat humanístic a l'Escola Vedruna Gràcia de Barcelona. Vaig assistir a les mateixes classes que ara esteu fent vosaltres i vaig tenir els mateixos (si no tots, gairebé) professors... en Jordi entre ells.

Ell era el meu magister/διδάσκαλος de llatí i grec, però he de dir que va ser, a més de professor d'aquestes matèries, mestre també de moltes altres coses que tenen a veure amb l’àmbit educatiu i la vida dels seus alumnes.

Us parlo d’ell perquè fa dues setmanes vaig marxar de vacances a Turquia. Turquia, aquell misteriós país del qual jo, personalment, no coneixia res més a banda del que havíem parlat i viscut en algunes de les seves classes. Des d'Istambul a la Capadòcia, mentre estava fent el circuit programat, em vaig adonar que tant podia estar trepitjant el mateix terra que el pare de la pàtria Atatürk, l’heroi de la república, com una necròpolis grega o la meravellosa biblioteca de Cels a la prodigiosa ciutat d'Èfes. A mesura que passaven els dies del viatge, més m'adonava de la gran influència que van tenir grecs i romans no només en l’època antiga sinó també per a nosaltres, i no podia evitar pensar en les classes d'en Jordi i en totes les vegades que havia viscut la història des de les aules, perquè d’alguna manera ens feia viatjar a nosaltres també des del present cap a l’antiguitat. Mentre trepitjava aquelles pedres, mentre tocava les columnes, pensava en el meu professor.

I com no podia ser d’una altra manera, quan vaig arribar al turó de Hissarlik, a Troia -sí, Troia!-, el primer que vaig fer va ser contactar amb ell via whatsapp per fer-lo partícip, d’alguna manera, d’aquella tan esperada visita.

Abans d’anar-hi, algunes persones d'allà em van dir que no posés moltes expectatives en aquella visita, atès que, per desgràcia, ja no quedava pràcticament res que ens recordés l'esplendor de l'antiga ciutadella homèrica. Em complau informar-vos i mostrar-vos que realment es conserva molt més del que podem arribar a creure.

Tot just abans d’entrar al recinte arqueològic, el primer amb què ens topem, com no podia ser d’una altre manera, és el famosíssim cavall de fusta. No el de la coneguda pel·lícula protagonitzada per Brad Pitt, sinó amb un de construït per la pròpia ciutat; cal dir que el director de la pel·lícula, Wolfgang Petersen, va regalar el de la cinta com a agraïment. Aquest es pot visitar al centre de la ciutat nova.

Foto: Txell Masana

Ja dins del recinte arqueològic, podem trobar alguns objectes i recipients de ceràmica i restes  del que en el seu dia van ser les canalitzacions del clavegueram.

Foto: Txell Masana

És a partir d’aquest punt on podem començar a sospitar que la Troia de Príam no va ser ni de bon tros la primera ciutat que va existir en aquell mateix indret, sinó que hi va haver fins a nou estrats o poblacions anteriors, cadascuna destruïda per diferents causes: terratrèmols, incendis,... En molts punts de la visita es poden observar diferents parts de cada ciutat on els arqueòlegs han anat marcant i diferenciant la seva ubicació perquè ens puguem fer una idea de com eren les antigues restes urbanes.

Troia I: 2920 fins a 2500/2450 aC aproximadament. Fi de la ciutat per un incendi.

Troia II: 2500/2450 fins a 2350/2300 aC aproximadament. Fi de la ciutat per un incendi.

Troia III, IV, V: 2350/2300 fins a 1700 aC. No hi ha fi de les tres ciutats, però sí una reconstrucció i un canvi cultural important.

Troia VI: 1700 fins a 1300 aC. Fi de la ciutat per terratrèmol.

Troia VII: (la ciutat de Príam) 1200 fins a 1100 aproximadament. Fi de la ciutat per un incendi i/o terratrèmol.

Troia VIII: 950 finsa 700 aC aproximadament.

Troia IX: (última ciutat) 86 fins a 85 aC.

La Troia VII, la de Príam!!

Un dels punts que crida més l’atenció és la muralla principal de la Troia VII (l'Escea). A diferència del que es veu a la pel·lícula, una muralla alta, poderosa, amb una porta d’entrada situada al centre d’aquesta, la realitat és molt diferent. Es tracta d’una construcció un xic inclinada en els primers metres i totalment vertical en els superiors per dificultar l’escalada. Tampoc la porta principal no estava situada al centre de la muralla, la qual cosa hagués estat un error estratègic. El que van fer és construir una porta prou petita com per no poder donar pas a un exèrcit relativament nombrós. També estava situada darrera d’una corba per tal d'impedir l'ús d’un ariet. Els ariets, en aquelles èpoques, eres molt grans; però en estar la porta situada en una corba, no hi cabia i el seu ús quedava, per tant, invalidat.

Foto: Txell Masana. Al fons, un xic més enllà d'on es veu la persona, hi havia la porta.

Foto: Txell Masana. En els sortins de la imatge hi havia la porta principal.

A la pel·lícula es mostra que just davant de la muralla hi ha una plana molt extensa i al darrera, el mar. Això és cert. En aquella època i en l’actualitat són camps i a l’horitzó (no molt llunyà) s'albira el blau marí. Realment, Troia estava situada en un indret estratègic, sobre un turonet a tocar de l’estret dels Dardanels (l'antic Hel·lespont). En aquelles èpoques, quan feia molt de vent i els vaixells no podien navegar per l’estret, feien parada al port de Troia. Aquest fet era un factor fonamental de poder per a la ciutat, tant econòmic com comercial. 

Foto: Txell Masana

A la següent fotografia, es poden veure algunes parts de muralla de les diferents Troies. Cadascuna està marcada amb un cartellet on s'indica a quina època pertany.

Foto: Txell Masana

Hem de recordar que quan es destruïa una ciutat i se'n creava una de nova, en algunes ocasions es reutilitzava el material que hagués quedat útil de la ciutat anterior, com restes de muralla, etc. Però això no vol dir que tots els estrats de la ciutat tinguessin la mateixa estructura, doncs cadascuna era dissenyada segons la necessitat estratègica d’aquell moment; per això, la Troia II, per exemple, tenia la porta d’entrada elevada sobre una rampa, mentre que la Troia VI la té darrera una corba.

La rampa, encara s’hi conserva. Aquesta tenia com a funció l’accés a la porta principal, però també com a mètode de defensa. En el cas que arribessin enemics, hi llençaven liquid bullent que lliscava pendent avall facilitant el seu ràpid descens.

Foto: Txell Masana

Durant la visita es poden veure restes de columnes, capitells, edificis, muralles... Però s’ha de tenir en compte que durant molts anys aquesta ciutat ha estat oblidada i malmesa. En més d’una ocasió es va destruir amb dinamita més de la meitat de les restes que hi havia, tot fent cas de les diferents històries que hi corrien i que asseguraven que el tresor de Príam encara estava amagat en algun lloc de la ciutat. Quan per fi se li va donar el valor històric que realmet té, van començar les excavacions, reconstruccions i interpretacions sobre què podia representar cada racó de l'emplaçament. Encara ara, segueixen les excavacions i cada dia hi apareixen racons més màgics que l’anterior.

Per a molta gent, tot això només seran pedres; però per a molta d'altra, entre la qual m'incloc, és història viva. En cada pedra, en cada tros de muralla, en cada ciutat, hi ha viscut gent que ha dipositat esperances i il·lusions en un futur millor. Era casa seva.

Quan pensem en Troia, no hauríem de pensar només en una guerra guanyada o perduda. Hauríem de pensar que també va ser estratègia, va ser Príam, un rei, va ser un poble, va ser nou ciutats i, sobre tot, va ser, és i serà una part important del nostre passat.

Sí, sóc jo baixant del cavall!

Meritxell Masana

extripulant del Vaixell d'Odisseu

Imatges d'Atenes (Εικóνες Αθηνών)

Els alumnes de Grec I hem començat un viatge virtual per Grècia que té com a punt de partida la seva capital, Atenes. Volem que ens hi acompanyeu i visiteu amb nosaltres els racons més emblemàtics de la ciutat, la que va ser la polis més important de l'antiguitat amb permís d'una altra gran ciutat-Estat, Roma. A Atenes hi conviuen les restes d'un passat lluminós -del qual en som hereus- amb la realitat d'una ciutat moderna, cosmopolita que no ha deixat mai de mirar enrera tot projectant-se cap al futur.

Esperem que el gaudiu tant com nosaltres.  

Καλό ταξίδι!

Alumnes de Grec I

Emporiae duo oppida erant...

Fotografia de Júlia Roig

El proppassat dijous, 26 de febrer, ens vam llevar ben d’hora ben d’hora per assistir a un esdeveniment del tot exclusiu: per primera vegada tots els alumnes de llatí i grec de l’escola, la gens classica!  - els gairebé cinquanta tripulants de 4t de la ESO, 1r i 2n de Batxillerat-, ens vam trobar al pati gran per enfilar la visita a les restes de l’Empúries romana. Després que el nostre capità comprovés la nòmina d’intrepidorum nautarum, vam pujar tots a l’autocar, el nostre vaixell de carretera. El viatge va ser plàcid i entretingut i vam aprofitar per fer-nos algunes fotos que quedaran per al record. Una vegada vam arribar a Empúries, vam esmorzar i aprofitar una estoneta mentre esperàvem els dos guies que ens havien d’acompanyar durant la nostra visita…

Arribats en Caius Aemilius Montanus, governador del municipium d’Emporiae i la seva encantadora esposa Iulia Domitia, un dels matrimonis romans més emblemàtics d’aquells indrets, vam dividir-nos en dos grups formats equitativament per alumnes de 4t, 1r i 2n, per tal d’anar-nos coneixent millor mentre durava la passejada. Val a dir que la tramuntana, el vent del nord, bufava de valent!

Per començar, vam pujar dalt d’un petit turó, des d’on se’ns va mostrar la situació estratègica del petit poblat, situat entre l’Escala i Sant Martí d’Empúries. La bellesa paisatgística era encisadora. De seguida ens vam dirigir a la porta del mur sud de la ciutat on en Caius i la Iulia ens van fer un tastet sobre les dues activitats lúdiques primordials: la palaestra, vinculada al culte al cos, i l’amphiteatrum, on es feien les famoses lluites de gladiadors. Els dos edificis estaven construïts prop de la porta amb un clar objectiu: entretenir els ciutadans d’Emporiae. Aquella parella de romans ens van demostrar, una vegada més, que el món no ha canviat tant. També vam tenir l’oportunitat de veure el fal·lus (símbol de fertilitat) que resta gravat en un dels carreus de la muralla que envolta la ciutat. Ens van explicar que tocar-lo portava sort i alguns de nosaltres ens vam aventurar a buscar la nostra fortuna en aquell tros de pedra.

Tot seguit, ens vam endinsar cap a l’interior de la part romana caminant pel cardo maximus; durant el camí vam veure restes de les tabernae i un dels membres del nostre grup va tenir l’oportunitat de dibuixar un mapa ortogonal de la ciutat, amb els seus dos carrers principals (cardo i decumanus maximus) i els secundaris (cardines i decumani minores).  A continuació, vam contemplar el magnífic fòrum reconstruït parcialment. La recreació està molt ben aconseguida i ens vam poder fer una idea bastant aproximada del que havia estat en època clàssica. Allà mateix, vam parlar sobre les activitats del fòrum i diferents costums romans i vam finalitzar la primera part del recorregut.

Fotografia de Júlia Roig

Acabada la visita a la ciutat romana, vam fer un ràpid cop d’ull a la ciutat grega. Vam passar per davant de la coneguda rèplica de l’estàtua d’Asclepi, déu de la medicina, i fins i tot vam poder veure in situ i a tocar una de les zones d’excavacions que es van fer el 1908. Finalment, vam enfilar les nostres passes cap al recinte del museu on es trobaven objectes i peces interessantíssimes, com mosaics - principalment el del sacrifici d’Ifigènia-, nines funeràries i objectes festius trobats al llarg de tots els períodes d’excavació que s’han fet, entre els quals, i en una sala a part, hi havia l’estàtua original d’Asclepi, que vam poder observar amb detall. Tot un honor, si som coneixedors i valorem que nombroses persones acudien diàriament a aquella estàtua per tal de guarir-se o perpetuar la seva salut i la dels del seu voltant.

Havent dinat i descansat sota un xàfec que... déus n’hi do!,  vam pujar de nou al vaixell de moltes rodes, vam fer una curta parada a la platja de l’Escala i, després de trepitjar-la, vam tornar a Barcelona amb una bona experiència clàssica més.

Què us va semblar la visita, tripulants?

Sofía Menéndez-Arango

Mireia Boix

Ένα περπάτημα απ'την Κλασσική Ελλάδα

Per veure el mapa més gran, cliqueu AQUÍ

Treball cooperatiu dels alumnes de GREC I

L'Odissea a Map Tales

Per veure més gran, clicar aquí

Una curiositat onomàstica

Llegint avui la contraportada del diari EL PAÍS m'ha vingut al cap la relació que hi ha entre el nom i la cosa (allò del significant i el significat) o de vegades entre un antropònim i la persona que n'és portadora. Sigui com sigui, la periodista Elisa Silió entrevista Élida Alfaro, exdirectora de la Facultat de Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport - INEF de Madrid i directora del Seminario Permanente Mujer y Deporte. Lluitadora incansable, ha estat una de les dones que més ha contribuït arreu d'Europa a trencar els estereotips de gènere en el món de l'esport, tan associat durant dècades als homes. En un moment de l'entrevista diu: "Des de l'antiguitat, en les activitats esportives hi ha hagut molts tòpics. Als Jocs Olímpics les dones no competien i les casades ni tan sols podien assistir-hi. A Olímpia va arribar a haver-hi graderies separades. Ens ha arribat algun testimoni, com l'escrit per la filla del rei d'Esparta [...]". 

És evident que el nom no ens determina (sense anar més lluny jo hauria de dedicar-me a la pagesia!), però en el cas d'aquesta dona el seu nom i la seva trajectòria vital i professional són indissolubles. L'Èlida, casualment la regió de Grècia situada al Peloponès -a tocar de la mar Jònica- on es dreça l'antic i sagrat santuari d'Olímpia. On van néixer els primers Jocs atlètics de la Història. Ben curiós!

Un viatge grec: les illes

Després d'albirar terres gregues des del cel amb ulls d'àliga, iniciem avui un periple en imatges que ens ha de menar en una primera escala a la Grècia insular. Quantes referències històriques i culturals amaguen totes i cadascuna de les principals illes banyades per l'Egeu i el Jònic! Acompanyats per dofins, haureu d'instruir-nos en el coneixement del passat hel·lènic tot cercant informació sobre el vincle que hi ha entre el paisatge i la història, l'art i els mites mil·lenaris. Que tingueu un bon viatge grec!

PS: en acabar la presentació, escoltareu amb l'última diapositiva una cançó ad hoc d'Eleftheria Arvanitaki, Kyma to kyma.

Com si fóssiu l'àliga de Zeus...

Conèixer Grècia és retornar als orígens, al bressol de la nostra civilització. Com diu M.A. Anglada,

“us felicito, amics, heu pres la decisió de fer un viatge a Grècia, és a dir, de tornar a Grècia. Perquè sempre s'hi torna, encara que sigui la primera vegada que es visita físicament; és un retorn a les nostres arrels, per a tots els europeus i, especialment, per als catalans”

D'un país tan petit quantes coses grans n'han sortit! Vosaltres ja fa uns mesos que navegueu per aquestes aigües blaves, verdoses i del color del vi, però ara ha arribat el moment de visitar (virtualment, això sí!) la geografia grega des de l'aire de la mà d'aquest preciós documental de National Geographic, talment com si fóssiu els ulls de l'àliga reial de Zeus. Gaudiu del viatge que pacientment farà d'aquí a uns dies el vell Filòcrates per mar...

Καλό ταξίδι!

La petjada clàssica a Malta (I)

Com prova l´estiu, mariners de l´Odisseu? Jo acabo d´arribar d´un fascinant viatge per l´illa mediterrània de Malta i us vull fer cinc cèntims de la meva experiència. Com ja sabeu, els romans i altres pobles vinculats al Mare Nostrum (mai millor dit!) van ser uns grans conqueridors de gran part d’Europa i per això avui dia encara a molts països es poden observar i estudiar restes de la seva petjada històrica. I aquesta petjada també es pot descobrir a l’illa de Malta, de fet un arxipèlag de tres illes –Malta, Gozo i Comino- situat al sud de Sicília, on segons algunes fonts historiogràfiques antigues els romans van fer la seva primera incursió al 255 aC, encara que segons l’historiador Tit Livi la seva incorporació a Roma es va produir el 218 aC, quan la flota del general romà Tiberi Semproni Longus va fer capitular la guarnició cartaginesa que la custodiava durant el seu camí cap a Cartagena en el transcurs de la Segona Guerra Púnica.

Colonitzada al llarg dels segles per pobles autòctons, fenicis, grecs, romans, cilicis, cristians, àrabs, turcs, francesos i anglesos, de qui es van independitzar el 1964, a Malta hi trobem diverses restes romanes, com una domus –l´anomenada Vil·la romana de Rabat a la qual dedicaré la segona entrada d´aquesta petita crònica- amb un mosaic central conservat en la seva totalitat com a element principal a més d’altres espais quotidians i gran part de les restes de les construccions de pedra que conformaven l´hàbitat tradicional romà. A més, a l´illa de Gozo, i que de fet forma part del país, hi localitzem també la seva herència en una gran pedra de molí molt utilitzada a l’època i conservada en el seu lloc original.

Restes de molí romà trobat a l´illa de Gozo  [Fot.: Anna Ruiz]

També a l’illa de Gozo podem visitar una preciosa referència literària, la Cova de Calipso on, segons l’Odissea,  la nimfa del mar va retenir l´heroi Odisseu durant set anys amb l´esperança d´aconseguir que l’heroi, rendit als seus encants i a la seva promesa d´immortalitat, es quedés amb ella encara que finalment, per designi del pare Zeus, no ho aconseguís.

Cova de Calipso, a l´illa de Gozo [Fot.: Anna Ruiz]

Aquest és un fragment del poema homèric en què es descriu la cova,

Quan [Hermes] arribà per fi a aquella illeta remota,

Abandonà el mar de color violeta i, per terra,

Es dirigí a la gran cavitat on vivia la nimfa,

La de cabells arrissats. La trobà que era dins de la casa.

Un gran foc cremava en la llar, i de lluny perfumava

l´illa amb l´olor de la llenya encesa de cedre i de tuia.

Ella, a sa casa, mentre cantava amb veu dolça, atenia

La llançadora del seu teler, que era d´or, i teixia.

Un bell bosquet ufanós hi creixia, al voltant de la cova,

Tot de bedolls, de pollancres i de xiprers olorosos,

on moltes aus de grans ales tenien el niu i dormien:

òlibes i esparvers, i cornelles marines que grallen

sense parar i per dins de la mar és on troben faena.

Tot al voltant de la balma profunda hi havia una parra

que s´estenia amb pomells abundants de raïm, vigorosa.

Quatre fonts en filera vessaven una aigua molt clara,

en direccions diferents a pesar de brollar totes juntes.

Prats suaus de violes i de julivert s´estenien

al seu voltant. Era un lloc on un déu immortal, si hi anava,

s´admiraria de veure´l i el pit s´ompliria de joia.

[Cant V, 55-74, Proa, versió de Joan F. Mira, 2011]

Per acabar, dir-vos que l’aqüeducte més antic i paradoxalment més ben conservat dels dos que podem visitar però no d´època romana és el de Wignacourt, ubicat a la població de Santa Venera, entre Rabat i La Valletta, la capital de l´illa de Malta, de grans dimensions i longitud. Sabem que és més antic perquè els carreus de construcció no estan col·locats amb tanta precisió, el seu tamany és major i és d’una alçada més petita, veient també aquestes característiques en els arcs. Aquesta construcció va ser promoguda per Fra Alof de Wignacourt, Gran Mestre de l´Ordre dels Cavallers de Sant Joan o Cavallers de Malta, des de 1601 fins a 1622.

Aqüeducte de Wignacourt a Santa Venera

Fins aviat, tripulants!

Anna Ruiz de la Fuente

2n Curs del Grau d´Educació Primària (UB)

Vaixell de Gràcia

Platja de Navagio, a l´illa jònica de Zakynthos

Ja fa uns quants mesos que naveguem per aigües gregues i que entre mites, ètims i paraules vau decidir, potser sense saber-ho, iniciar un viatge que us hauria de menar a indrets desconeguts per a la majoria de vosaltres. El cantautor Lluís Llach va compondre l´any 1974 una cançó que ara fem nostra, Vaixell de Grècia. Vosaltres, tripulants d´una nau gracienca, el Vaixell d´Odisseu, cerqueu el vostre propi destí, alguns amb llargues i profitoses jornades per endavant, altres a tocar del port i de la nau que us ha de conduir a noves experiències. El viatge és un bell regal i cal pregar perquè així sigui. Continuem, entre tots, fent-ho possible... 

Si per les albes veieu passar un vaixell 

besant les aigües del mar bressol dels déus, 

feu-li senyal, que pugui veure on som 

i caminar amb nosaltres cap al nord. 

Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó, 

no penseu mai que ho hagi perdut tot,

que el poble sempre podrà inflar el velam 

per guanyar onades fetes de por i de sang. 

Vaixell que plores igual que plora el meu,

que duus la pena i el dol que porta el meu, 

vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro, 

infla les veles que anem al mateix port.

El descobriment de Troia a Catalunya Ràdio

 

El 1870 Heinrich Schliemann, mecenes alemany aficionat a l'arqueologia i fascinat per La Ilíada, començava les excavacions a la costa d' Anatòlia tot desafiant el criteri de la comunitat científica. Amb més passió que rigor, Schliemann va dirigir els treballs instintivament fins a aconseguir el seu somni: descobrir les restes de Troia. De la mà del periodista Enric Calpena, els historiadors Agustí Alcoberro i Felip Masó, membre de l'Institut d'Estudis del Pròxim Orient Antic de la UAB, recorden l'aventura en què Schliemann va demostrar que la guerra de Troia no va ser un invent d'Homer. 

Quin és l´argument de La Ilíada? Quina realitat històrica s´amaga darrera l´epopeia clàssica? Quins són els principals protagonistes de la Guerra de Troia? Què us sembla la vida de Schliemann? Quins altres indrets de la geografia grega va excavar?

A Malaca... amb el Barça!

                           

El passat cap de setmana la dea Fortuna em va picar l´ullet i em va regalar l´oportunitat de poder acompanyar amb el meu pare els jugadors del primer equip del Barça en el seu desplaçament a Màlaga per jugar el primer partit de Lliga que no s´havia pogut disputar a l'agost a causa d´una vaga que molts dels aficionats al futbol recordareu. El viatge ens va tocar en un sorteig en el que vaig participar automàticament per haver anat a tots els partits del Camp Nou, sigui presencialment o posant a la venda (o deixant) el seient. El premi consistia en anar a Màlaga amb l´avió de l´expedició blaugrana, dormir a l´hotel on s´allotjaven els jugadors i anar al partit al camp de La Rosaleda: va ser una gran experiència!  El diumenge al matí, aprofitant el temps lliure de què disposavem, ens vam llevar ben d'hora, ben d´hora i vam enfilar els carrers més cèntrics de la ciutat andalusa per anar a visitar la part històrica, on s´hi localitzen les restes del teatre de l´antiga Malaca romana. El teatre romà de Màlaga es troba als peus del mont Gibralfaro on s´alça, majestuosa, l´ alcassaba ( al-qasaba, قصبة, ciutadella) una ciutadella musulmana del segle XI construïda sobre una fortificació fenícia. Els fenicis van ser, precisament, els primers en arribar a les platjes d´aquest indret de la Mediterrània al segle VIII aC per fundar Malaka o Malk, on ja existia un assentament ibèric. Íbers, fenicis, cartaginesos i…romans, és clar! Primer ciutat federada, després municipi de ple dret gràcies a la Lex Flavia Malacitana del 81 aC. Germànics, mulsulmans i cristians van transitar posteriorment la història d´aquesta bella ciutat, la més meridional d´Hispània.

  

El teatre romà de Malaca va ser edificat al segle I aC. La seva construcció va ser promoguda durant el govern d´August i el recinte es va utilitzar fins al segle III.

L´espai del teatre va estar ocult sota terra durant molts segles fins que al 1951 va sortir de nou a la llum mentre es feien unes obres per fer-hi els jardins del Palau d´Arxius i Biblioteques, conegut com la Casa de la Cultura. Posteriorment, entre el 1960 i el 1963, es va restaurar la càvea i van excavar-se altres espais arqueològics darrera l´escena. L'any 2010 es va inaugurar el centre d´interpretació del teatre romà, on hi ha un petit museu amb un audiovisual sobre el teatre romà i vàries peces escultóriques relacionades amb les troballes. Cal dir que a les parets d´aquest museu hi ha reproduïts fragments de la Lex Flavia Malacitana abans esmentada.

Aquí publico unes imatges del teatre. I si un dia teniu oportunitat d´anar-hi, no deixeu de fer-ho. Us ho recomanem nosaltres i la dea de la Bona Fortuna!

Fem memòria… recordeu les parts principals d´un teatre romà? quina funció tenia aquest edifici? quins espectacles s´hi representaven? coneixeu altres teatres a la Península Ibèrica que testimonïin la romanització d´aquests territoris? De quin conegut comediògraf romà apareix el nom en una de les imatges? Quina referència gastronòmica heu descobert entre les fotografies?

Alfons Pardo

2n Batxillerat

Narbo Martius

Aquest estiu vaig estar a França amb la meva família i durant l´estada vam aprofitar per visitar la ciutat de Narbonne, al sud-est del país gal. Allà vaig descobrir que aquesta bella ciutat de prop de 50.000 habitants va ser fundada l'any 118 a.C. pels romans, que van anomenar-la Colonia Narbo Martius . Està situada en una cruïlla de camins que segueixen la costa per on transitava la Via Domitia, el primer camí romà a la Gàl·lia que permetia connectar la península itàlica i Hispània. Amb el temps va esdevenir una ciutat important i va convertir-se en capital de la província de la Gallia Narbonensis. Fins i tot el 45 aC, Juli Cèsar hi va instal·lar els veterans de la Legio X. Com totes les ciutats, va tenir el seu moment de glòria. En el cas de Narbona, aquest va arribar durant el segle I dC degut a la seva activitat portuària i gràcies a la seva condició de port fluvial, emparat en les aigües de l´Atax (actual Aude). Un devastador incendi l´any 145, que va esfondrar-ne una part important, va marcar la seva lenta però inexorable decadència com a ciutat romana. 

A partir de l´any 462 va formar part del regne visigot de Toulouse i posteriorment va ser ocupada pels musulmans procedents d'Espanya fins al 734. L' any 759, Narbonne va quedar definitivament integrada en territori francès. 

Us he deixat unes imatges que vaig captar in situ amb el mòbil. Si pareu atenció, llegireu una inscripció al mur que fa referència a la xarxa viària que passava per la ciutat i que conserva gairebé intacta la seva construcció. En aquella mateixa plaça, hi vaig trobar un establiment de menjars que es deia Àgora. El món és ple de referents clàssics! 

Parlant de vies …sabeu el nom d´alguna via principal romana a Hispània i per on passava? Quina era la tècnica de construcció d´una via romana? Valete!

Laura Guillén

2n Batxillerat

ΕΜΠΟΡΙΟΝ

[Fotografia: Carles Cervelló]

De la mà de Noumas, un comerciant egipci d’Alexandria i de Paula Aemilia, germana d’un cònsol romà, ambdós del segle I aC, aquest estiu he tingut l’oportunitat de fer una visita a la vila d’Empòrion. Confesso que, de vegades, aquest tipus de visites “teatralitzades” em fan una mica de por: la presència d’algun personatge del públic amb afany de protagonisme, l’excessiva banalització dels comentaris per part dels actors, etc., tot plegat fa que molt sovint es trenqui la màgia que un espera trobar en moments com aquest. Tanmateix, en aquesta ocasió ha pogut més la bona voluntat de tots plegats que els inconvenients (mosquits inclosos). Mentre passejàvem per una Empòrion en ruïnes i Noumas i Paula ens explicaven el que havia estat l’esplendor d’una vila magnífica, em sentia feliç d’aprendre tantes coses que no sabia de la mà de dos persones que representaven aquest esperit clàssic que tant reivindiquem. I vet aquí que em va venir al cap que potser estava experimentant allò que realment ha de ser un clàssic avui en dia: un company de viatge que, tot dialogant, t’ensenya i aprèn gràcies al meravellós regal de la paraula.

Gràcies a la passejada compartida, aquelles pedres s’anaven transformant en presència viva d’un passat que ens ha permès fer-nos tal com som en l’actualitat. Les botigues, mercats, places i demés dependències de la ciutat prenien de cop tota la vida que havien tingut i s’alegraven (permeteu-me que així ho pensi) que la seva vida no hagués estat en va perquè nosaltres, amb la complicitat que mostràvem, la fèiem de nou realitat.

També passa així amb els llibres. Quan obrim les seves pàgines, fem de nou realitat un món que, d’acabar-se, ens faria renunciar a una part substancial d’allò que som. Els llibres de les nostres biblioteques no són peces arraconades en una prestatgeria, són símbols de la meravellosa arquitectura que la Humanitat ha anat bastint al llarg dels segles (malgrat nosaltres mateixos i les nostres barbaritats). Sentir-nos agraïts i mostrar-ne, encara que sigui de tant en tant, respecte i admiració ens farà que, com les ruïnes d’Empòrion, no perdem mai els fars que il·luminen el nostre camí.

[Fotografia: Carles Cervelló]

Carles Cervelló

Cenabis bene

[Foto d´arxiu: Carme Ausejo]

Fixeu-vos en el nom d´aquest restaurant de l´Eixample de Barcelona. El seu origen és ben curiós i molt adient per a l´establiment que veieu. "Si dineu o sopeu aquí, no en sortireu decebuts", vénen a dir els propietaris del local. Quina història té aquest mot?

El poeta romà Catul convida el seu amic Fabul a sopar a casa seva en un divertit poema ple d´enginy, ironia i bon humor, allò que els romans en deien italum acetum, amb una condició: que porti ell el sopar, amb viandes bones i generoses. En fi, la picaresca del jo convido, tu pagues. A canvi, el poeta de Verona li reserva una sorpresa. Qui ens el pot traduir? Què us ha semblat? A mi, que és una bona manera de preparar la visita a la Boqueria on ens esperen uns tallers de cuina grega i romana que ja comencen a desprendre uns aromes ben especials.

Cenabis bene, mi Fabulle, apud me
paucis, si tibi di fauent, diebus,
si tecum attuleris bonam atque magnam
cenam, non sine candida puella
et uino et sale et omnibus cachinnis.
Haec si, inquam, attuleris, uenuste noster,
cenabis bene: nam tui Catulli
plenus sacculus est aranearum.
sed contra accipies meros amores
seu quid suauius elegantiusue est:
nam unguentum dabo, quod meae puellae
donarunt Veneres Cupidinesque;
quod tu cum olfacies, deos rogabis,
totum ut te faciant, Fabulle, nasum!

Catullus, XIII

Un passeig per la Grècia clàssica

Ja fa uns quants dies que els tripulants de 1r vau començar a treballar col·laborativament en aquest Google maps sobre la geografia de la Grècia antiga (si voleu participar en l´edició del mapa dels companys de El Fil i de l´Isaac Albéniz cliqueu aquí). Us heu organitzat en 3 grups de treball que han d´editar respectivament ciutats i regions, illes i accidents geogràfics diversos amb la seva icona distintiva. Finalment el mapa tindrà uns 80 topònims localitzats. Déu n´hi do! De moment la cosa pinta molt bé i un cop acabats els exàmens d´avaluació heu de continuar treballant i tenir enllestida la feina per a la setmana vinent en què avaluaré les competències treballades. Com que sé que us farà il·lusió veure publicat el mapa en construcció, aquí el teniu. Ja sabeu que heu de ser molt curosos amb l´ortografia. Felicitats per aquesta nova experiència digital!

Ver Un passeig per la Grècia clàssica en un mapa más grande

La cisterna subterrània d´Istanbul

Aquest estiu, a finals del mes d’agost, vaig anar a Istanbul. Vaig trobar un contrast important entre la seva cultura i la nostra, suposo que sobretot perquè quan jo hi vaig ser estaven en ple Ramadà. Era molt curiós veure com als vespres les famílies es reunien al voltant de les mesquites, paraven les seves estovalles al terra amb gran quantitat d’aliments i esperaven l’oració que ressonava per tota la ciutat a les vuit en punt. Aleshores, ritualment, començaven tots a menjar amb les mans. Hi havia gent de totes les edats i famílies senceres.

Vaig visitar molts llocs: mesquites, diferents barris de la ciutat, el Bòsfor, el palau de Topkapi, et cetera, però un dels racons que més em va cridar l´atenció l’últim dia d´estada a l´antiga Constantinoble va ser la cisterna que es troba a prop de la mesquita de Santa Sofia, construïda a l’època bizantina (l´any 532) i redescoberta no fa gaires anys per un equip d´arqueòlegs, oblidada en el subsòl. La Cisterna de la Basílica (Yerebatan Sarnici), com és també coneguda, té un total de 336 columnes i s’hi respira una tranquil·litat absoluta. És un lloc encisador on hi predominen i conviuen l’aigua, peixos de diferents tamanys, colors i formes i la foscor. I un silenci només trencat per l’admiració que desperta en els seus visitants. La por dels governants a patir un setge que deixés sense aigua la població de la ciutat, uns 50.000 habitants quan fou construïda, va fer que aquests ordenessin dissenyar tota una xarxa de cisternes, gairebé 100, amb una capacitat total d´1.000.000 de metres cúbics d´aigua.

Les columnes, que formen un espès bosc subterrani, són d’estils diferents però hi predominen les corínties bizantines i les gregues d’estil dòric. Tot i això, al tram final de la Cisterna, a la part est, hi ha dues columnes ben curioses ja que a la seva base hi ha representats dos grans caps de Medusa, l´un del dret i l’altre de costat. No se sap del cert d’on provenen, però és com si haguessin estat cisellades allà per atzar. Vaig intentar esbrinar-ho fent algunes preguntes i pel que sembla hi ha a Èfes un temple dedicat a Medusa i, a la part frontal, hi falten dos caps de la pròpia Gorgona. També hi ha qui diu que és pura casualitat o que és part d´un altar dedicat a les nimfes d´aigua o, fins i tot, existeix la hipòtesi que haguessin viatjat, juntament amb altres columnes de diferents temples de l´Àsia Menor, a Istambul per construir-hi la Cisterna.

Què en sabeu de Medusa? Quin heroi la va vèncer? Quins poders tenia? Quin ús en feien de l´aigua els antics romans? Quines construccions, domèstiques i publiques, van inventar per resoldre els problemas hidrològics?

Si mai passeu per Istanbul, la ciutat fundada per l´emperador Constantí el Gran, no dubteu en descubrir les meravelles que amaga el ventre d´aquesta preciosa ciutat.

Clàudia Hurtado

1r Batxillerat

Racons clàssics de Barcelona: el primer Google Maps d'El Vaixell d´Odisseu

Tripulants de El Vaixell, ja tenim el primer Google Maps de la nostra singladura! En motiu de la presentació de la nova secció Racons clàssics de Barcelona amb l´entrada Quod spatium est? he pensat que ja era hora d´encetar aquesta aplicació que encara estava per estrenar. A partir d´ara treballarem també en aquesta direcció i espero que col·laborant entre tots arribem a fer-ne molts més. És una eina molt agraïda que també ens permetrà participar en el disseny de mapes d´altres centres educatius que ja tenen una tradició ben consolidada. Durant la setmana anirem desvetllant els seus secrets i vosaltres haureu d´anar construint aquest primer Google Maps que de ben segur us animarà a crear-ne de nous. Aquí el tenim!

Mostra Racons clàssics de Barcelona en un mapa més gran

BACUS 2010: XXI Festa de la Verema i el Vi de Verdú

Verdú és el meu poble. Un municipi d´aproximadament 1.200 habitants, situat a la comarca de l´Urgell, al costat del riu Cercavins i a 5 km de la capital de la comarca, Tàrrega. És una vila amb una gran tradició ceramista, molt coneguda per la cerámica negra. Aquest és, probablement, el tret que el diferencia dels altres pobles; aquest i el fet que des de fa molt temps, i encara en l´actualitat, la major part de la població es dediqui a la pagesia i, en concret, al conreu de la vinya ha fet que aquest poble també estigui molt arrelat al món del vi.

El cap de setmana passat, 9 i 10 d´octubre, es va celebrar la XXI edició de la Festa de la Verema i del Vi de Verdú, altrament anomenada Bacus 2010. Des de fa ja uns quants anys, cada començament d´octubre, es fa una festa en honor als pagesos tot enaltint la figura del déu romà Bacus a partir de la iniciativa d'un grup de joves del poble, l'Associació Juvenil Bacus de Verdú. Enguany vam viure una edició diferent, molt tocada per la crisi, per la manca de diners i per la pluja. Tot i així, com cada any, ha estat una festa que fa bullir la sang de tots els verdunins. Amb en Guillem, en Bernat i en Pau vam poder gaudir de les activitats més rellevants de la Festa: la piada de raïms a la manera tradicional, el llançament de ceps, la cursa de portadores, la guerra de raïm o l´esmorzar del veremador. Finalitzat el pregó, es van atorgar els premis honorífics al piador i la piadora de l´any, que anualment són atorgats a un home i una dona que han fet quelcom important pel poble i la festa. Per acabar els actes en honor del déu del vi, se celebrà la gran piada, amb què es recorda el procés d´aixafar el raïm amb els peus, com feien antigament els nostres avantpassats.

Aquesta és una tradició molt vinculada a Catalunya des d´època romana perquè la seva empremta vitícola ha perdurat al llarg dels segles. Són dates de celebració i agraïment a la terra i al déu que apadrina la Festa. Mireu, si no, aquest apunt publicat a principis de setembre a El Fil.

Per què ara i per què Bacus? Coneixeu algun altre poble que celebri una festa semblant? Per què crieu que aquesta festa té un carácter marcadament clàssic? Com es deia l´homòleg grec de Bacus? Quins dominis tutelava?

Esperem que l´any vinent us animeu i per aquestes dates feu cap a Verdú. Us deixem amb el reportatge que RTVO va gravar de la Festa.

Cesc Giró
Guillem Fargas

1r Batxillerat