Monstres SA: tres activitats per treballar la mitologia grega i les emocions a 6è de primària

 

Al llarg d’aquesta proposta didàctica, alguns alumnes de llengua i cultura gregues de 1r de batxillerat hem treballat mites grecs amb l’alumnat de sisè de primària de l’escola a partir de tres activitats diferents però connectades entre si. L’objectiu principal ha estat relacionar els mites clàssics amb problemàtiques actuals i la gestió emocional dirigides als nens i nenes, de manera que poguessin participar i reflexionar al voltant de valors com l’empatia, com afrontar les pors, la reflexió personal i la importància de demanar ajuda. 

Les sirenes

La primera activitat va consistir en una petita dramatització del mite de les sirenes i en un joc de memòria amb targetes temàtiques. La representació es va dur a terme a la biblioteca de l’escola, en un espai que té forma de teatre grec, fet que va donar encara més sentit a l’activitat. A més, amb l’ajuda de diversos voluntaris entusiastes, vam aconseguir donar més vida i dinamisme a la posada en escena.

Després de la guerra de Troia, Odisseu tornava cap a Ítaca i sabia que havia de travessar una zona molt perillosa, les roques on el cant de les sirenes podia fer perdre el rumb a qualsevol mariner. Per evitar-ho, va ordenar que els seus companys es tapessin les orelles amb cera i que ell mateix fos lligat al pal major del vaixell, de manera que pogués escoltar el cant sense caure en la temptació de fer naufragar el vaixell.

Durant el joc de memòria, cada vegada que un alumne trobava una parella, se li feien preguntes relacionades amb hàbits i situacions quotidianes que els infants poden reconèixer fàcilment, com les llaminadures, els videojocs, les xarxes socials, les mentides, l’exclusió, les joguines noves, els diners o l’aparença física. Per exemple, a les targetes de les xuxes es preguntava si l’alumne sent l’impuls de comprar llaminadures quan les veu al supermercat. En les targetes de videojocs, se’ls feia reflexionar sobre si fan primer els deures o si prefereixen jugar. També es van treballar temes més sensibles, com la pressió de les xarxes socials, la sinceritat, el rebuig o la sensació d’estar exclòs.

 

Medusa

La segona activitat es va centrar en l’explicació del mite de Medusa, amb suport visual, per ajudar l’alumnat a entendre millor la història i el seu significat. Es va narrar la llegenda de Medusa com una jove d’una gran bellesa que servia com a sacerdotessa al temple d’Atena. Un dia, Posidó la va violar i Medusa fou castigada cruelment: Atena, enfadada, va transformar els seus cabells en serps i va condemnar Medusa a tenir una mirada tan terrible que qualsevol persona que la mirés directament es convertís en pedra. Aquesta transformació va convertir el personatge en una figura temuda dins la mitologia grega quan, en realitat, és una víctima del desig impulsiu i incontenible d’un poderós.

Més endavant, es va explicar com l’heroi Perseu va rebre l’encàrrec d’enfrontar-se a Medusa i derrotar-la. Amb l’ajuda dels déus, va aconseguir fer-ho gràcies a un escut brillant que li permetia veure el reflex de Medusa sense mirar-la directament, cosa que li va donar l’avantatge necessari per vèncer-la. Aquesta part del mite va servir per parlar no només de l’aventura heroica, sinó també de temes com la por, la diferència i la manera com sovint jutgem les persones pel que veiem a primera vista.

A partir d’aquí, es va proposar una activitat amb imatges i situacions diverses en què els alumnes havien d’identificar personatges que aparentment semblen una cosa però que, en realitat, amaguen una realitat diferent. Per exemple, un nen que sembla enfadat però que en realitat està trist, una nena molt silenciosa que quan agafa confiança resulta ser molt divertida, o una persona amb una aparença estranya però amb un caràcter molt amable. Aquestes situacions van portar a una reflexió sobre les primeres impressions, els prejudicis que tenim envers els altres i la importància de no deixar-nos portar només per les aparences.

Finalment, els grups van preparar una petita escena teatral en què un personatge és jutjat per la seva aparença i, després, es descobreix la veritat. Aquesta part més creativa va permetre als alumnes posar-se en el lloc de l’altre i treballar l’empatia. També va ajudar a fomentar una mirada més crítica sobre com ens relacionem amb les persones i sobre la facilitat amb què, de vegades, podem equivocar-nos quan jutgem massa ràpid.

 

El Minotaure, el laberint i el fil d’Ariadna

La tercera activitat es va basar en el mite del Minotaure, explicat en diverses parts per facilitar la comprensió. Primerament, es va relatar el naixement del monstre a l’illa de Creta, després de l’engany que el rei Minos va cometre envers Posidó. Com a càstig, la reina Pasífae va donar a llum una criatura terrible: el Minotaure, un ésser amb cos d’home i cap de toro.

Tot seguit, es va explicar com Dèdal, un arquitecte i inventor, va construir el Laberint, un espai tan complicat que ningú hi podia sortir. També es va parlar del tribut que Atenes havia d’enviar a Creta: nois i noies que eren lliurats al monstre perquè els devorés. Després apareix la figura heroica de Teseu, príncep d’Atenes, que decideix enfrontar-se al Minotaure per alliberar el seu poble. Amb l’ajuda d’Ariadna, filla del rei, i el seu famós fil vermell, aconsegueix entrar al Laberint, matar el monstre i sortir-ne amb vida.

Aquesta història es va convertir en el punt de partida per reflexionar sobre les pors personals. Es va fer una activitat amb un cabdell de llana en cercle, on cada alumne havia de dir una por en veu alta i passar el fil a un company. D’aquesta manera es creava una xarxa que simbolitzava el suport del grup. La llana representava el fil d’Ariadna, és a dir, allò que ens ajuda a no perdre’ns quan ens sentim atrapats en els nostres “laberints” personals. A través d’aquesta dinàmica, es va treballar una idea molt important: les pors no desapareixen amagant-les, sinó compartint-les i afrontant-les amb ajuda.

En resum, aquest conjunt d’activitats van permetre treballar la mitologia grega d’una manera viva i significativa, connectant els mites amb experiències, emocions i situacions reals de l’alumnat. El joc de memòria va fomentar la reflexió personal; el mite de Medusa va ajudar a pensar sobre els prejudicis i l’aparença; i el mite del Minotaure va servir per parlar de les pors i del valor de demanar ajuda. Esperem que els nens i nenes de 6è s’ho passessin d’allò més bé (tant com nosaltres!) i descobrissin la utilitat i el benefici de la mitologia com a eina educativa.

Gabriela Casadevall 
1r batxillerat d'Humanitats

Les dones a la Grècia antiga: silenciades però imprescindibles

 

Quan pensem en la Grècia antiga, sovint ens vénen al cap les imatges de grans filòsofs, oradors i herois masculins. Tanmateix, darrere de les columnes del Partenó hi havia dones que sostenien la vida domèstica, perpetuaven la família i, fins i tot, des de l’ombra, influïen en la societat. El seu paper, tot i estar limitat públicament, va ser fonamental per mantenir l’ordre social, econòmic i religiós de l’època.

A la ciutat d’Atenes, el model femení ideal era el de la dona discreta i obedient, dedicada a l’oikos (la casa). Les dones ateneses no podien votar, assistir a l’assemblea (ἐκκλησία) ni ocupar càrrecs públics, atès que eren considerades ciutadanes incompletes sota la tutela del pare, del marit o del fill.

El seu principal deure era l'administració de la llar i la criança dels fills, especialment dels futurs ciutadans de la ciutat. Elles s’ocupaven de les serventes, de la roba i, principalment, de la filatura, i de conservar els aliments. Les dones lliures sortien de casa molt poques vegades, excepte per participar en cerimònies religioses o en ritus funeraris.

Malgrat aquest aïllament, la seva presència era essencial a les festes religioses, com les Panatenees o les Tesmofòries, cerimònies dedicades a Demèter i Persèfone, on la  participació era exclusivament femenina. En aquestes celebracions, la sororitat trobava un espai simbòlic de poder i comunió espiritual.

Tot i compartir origen hel·lènic -el mot hel·lènic ve de l’Hèl·lada, que era el nom que els grecs donaven al seu país-, Esparta mostrava una realitat molt distinta. Les dones espartanes gaudien d’una educació física i d’una llibertat desconeguda per a les ateneses. Com que els homes vivien sovint dedicats a la guerra, les dones dirigien les propietats i podien posseir terres, exercir influència i parlar en públic.

A més, es considerava que una dona forta donava a llum fills forts: l’educació femenina, tot i estar orientada a la maternitat, reconeixia la seva importància en la supervivència de l’Estat. Esparta va ser, en aquest sentit, una excepció dins del món grec clàssic.

La majoria de dones gregues no van deixar escrit el seu testimoni, però la literatura i el teatre ens permeten entreveure la seva veu. A les tragèdies d’Eurípides o Sòfocles apareixen figures com Antígona, Clitemnestra, Medea o Electra, dones que desafien les lleis dels homes i lluiten per la seva pròpia dignitat o pel seu amor. També la poetessa Safo de Lesbos, una de les poques veus femenines conservades, ens mostra una sensibilitat que contrasta amb la rigidesa social del seu temps. Aquestes dones literàries revelen una paradoxa: mentre la societat restringia el seu paper dins de la societat, el pensament i l’art grec reconeixien la seva força moral i emocional.

En resum, la situació de la dona a la Grècia antiga ens parla d’una cultura brillant però desigual, capaç de celebrar la bellesa i la raó mentre negava la igualtat de participació a la meitat de la seva població. Tot i així, el llegat d’aquelles dones —mares, sacerdotesses, poetes o heroïnes— ha travessat els segles. Recordar-les ens ajuda a entendre no només el passat, sinó també la llarga evolució de la lluita femenina per la veu, la llibertat i el reconeixement dins de la nostra societat.

Gabriela Casadevall 

1r batxillerat d’Humanitats

Els déus mai no moren: la mitologia grega a la cultura popular

 

Molts segles després que els poemes d’Homer fossin recitats per darrer cop i els temples d’Atenes erigits per artistes de nom immortal, els déus i els herois de Grècia segueixen sent vius. No regnen sobre el clima o les collites, però la seva herència regna, d'alguna manera, en el món de la cultura popular, on les antigues divinitats continuen inspirant històries, imatges i símbols universals.

Del mite a la pantalla gran

En el  cinema, la mitologia grega es una font d’inspiració inesgotable de personatges i conflictes. Pel·lícules com Lluita de titans, Hèrcules (tant la versió animada de Disney com les diverses adaptacions de l'heroi tebà), o Troia de Wolfgang Petersen, han convertit figures com Perseu, Hèrcules o Aquil·les en icones modernes de valentia i tragèdia. Fins i tot en sagues contemporànies com Wonder Woman, la mitologia apareix reinventada: la protagonista és filla de Zeus i prové de Temiscira, l’illa de les amazones. D’aquesta manera, el mite antic parla de valors actuals com el poder femení i la justícia.

Els déus tornen als llibres

La literatura juvenil i fantàstica també ha reinterpretat aquests relats. La sèrie Percy Jackson de Rick Riordan, per exemple, trasllada els déus olímpics a l’era moderna i ens mostra fills semidéus que estudien en un campament secret als Estats Units. Així, la saga connecta amb un lector generalment adolescent amb les emocions de la mitologia: la recerca d’identitat, la convivència amb el poder i la lluita contra el destí. Altres autors, com Madeline Miller amb La cançó d’Aquil·les i Circe, han revisitat els mites des d’una òptica més íntima i literària, donant veu als personatges femenins o secundaris que els relats antics sovint deixaven a l’ombra.

Els déus entre videojocs i música

La influència grega també arriba al món del videojoc, on s’han reinterpretat mites clàssics. La saga God of War presenta Kratos, un antic guerrer espartà que desafia els déus de l’Olimp en una història plena de venjança. En canvi, jocs com Hades Supergiant Games converteixen l’inframón en un espai dinàmic i ple d’ironia, on el jugador conversa amb déus com Afrodita o Dionís. Fins i tot en la música o la moda, els noms i símbols grecs —com les columnes dòriques, la figura de la Medusa o la corona de llorer— continuen evocant bellesa i força atemporal.

Per què ens segueix captivant la mitologia grega?

Potser perquè la seva força rau en allò més humà. Els déus grecs, lluny de ser perfectes, són passionals, contradictoris i vulnerables. En ells hi trobem les mateixes emocions que defineixen les històries actuals: amor, enveja, ambició o redempció. Cap llenguatge artístic modern ha resistit la seva influència, perquè els mites grecs no només expliquen l’origen del món, sinó també la complexitat de l’ésser humà.

En definitiva, la mitologia grega continua viva perquè parla de nosaltres, i mentre la humanitat continuï buscant sentit al seu propi destí, Zeus, Atena i Apol·lo seguiran inspirant escenes al cinema, llibres i videojocs d’arreu del món.

Gabriela Casadevall

1r batxillerat d'Humanitats

La primavera a la Grècia antiga

 

                                   El retorn de Persèfone, Frederic Leighton (1891)

Amb l’arribada de la primavera, la natura desperta després del silenci hivernal. Els dies s’allarguen, les flors obren els seus pètals, les aigües dels rius recuperen força i tornem a sentir la calidesa del sol. El que avui expliquem amb conceptes astronòmics (com la inclinació de la Terra i l’equinocci de primavera, que marca el moment en què el dia i la nit tenen la mateixa durada), a l’antiga Grècia es comprenia a través de mites i déus que donaven sentit a cada canvi de la naturalesa.

Els grecs no separaven el món natural del món diví. Cada muntanya, cada riu i cada estació de l’any eren expressions de forces sagrades. Segons la mitologia, els titans  havien creat els elements essencials de l’univers; però amb el pas del temps, van ser substituïts pels déus olímpics, encapçalats per Zeus. Cada déu representava una part de la vida o la natura: Posidó dominava el mar, Apol·lo governava el sol i la música, Afrodita inspirava l’amor, i Demèter, un dels personatges principals d’aquesta història, protegia els cultius i la fertilitat de la terra. 

Per això, quan el cicle agrícola s'interrompia (quan la terra no donava fruit o les collites fracassaven), els grecs ho interpretaven com un senyal diví. Era necessari entendre quin déu estava disgustat, i calia fer-li ofrenes o rituals per restablir l’equilibri de les coses. La història de Persèfone simbolitza la manera com els déus i la natura estaven units per un mateix destí. Persèfone era filla de Zeus i Demèter, i el seu nom, en grec antic, vol dir “la que porta la mort” o “la que transforma”. També se la coneixia com a Koré, "la donzella". Criada entre flors i jardins, era el reflex de la joventut, la vida i la bellesa.

Un dia de primavera, mentre collia flors amb les nimfes, la terra es va obrir sota els seus peus. D’allà en va sorgir Hades, el déu del món subterrani, que enamorat de la seva bellesa la va raptar i se la va endur al seu regne fosc i etern (catàbasi). Quan Demèter va descobrir la desaparició de la seva filla, va recórrer el món en la seva cerca, abandonant les seves tasques divines. El resultat fou un hivern perpetu: les plantes van deixar de créixer, els camps es van assecar i els humans van començar a passar gana.

Veient la desesperació de mortals i déus, Zeus va intervenir i va enviar Hermes, el missatger, a negociar amb Hades. Aquest va acceptar el retorn de Persèfone, però amb un engany: abans de marxar li va donar unes quantes llavors de magrana, un fruit sagrat que vinculava simbòlicament la vida amb la mort. En menjar-les, la jove es va quedar unida al món dels morts, de manera que només podria passar mig any amb la seva mare a la terra i mig any amb el seu espòs a l'inframón.

Així, quan Persèfone tornava a la superfície, Demèter omplia la terra de flors i verdor representant la primavera, símbol del renaixement i de la vida. Quan tornava amb Hades, Demèter s’omplia de tristesa i la natura s’adormia de nou, representant la tardor i l’hivern.

L’arribada de la primavera no només tenia una dimensió mítica, sinó també social i religiosa. Durant aquesta època, a moltes ciutats de Grècia, especialment a Eleusis i Atenes, se celebraven les festes de Demèter i Persèfone, conegudes com les Eleusínies. En aquestes cerimònies, es recreava el descens i el retorn de Persèfone, una metàfora de la mort i el renaixement de la natura.

En la mentalitat grega antiga, la primavera no era només un canvi de temps, sinó un recordatori espiritual: tot el que mor reneix, i tota absència porta, amb el temps, un retorn. El mite de Persèfone ens explica el cicle interminable de la vida, de la relació entre la llum i l’ombra, entre el món dels déus i el dels homes. Per això, per als grecs, la primavera era el moment de celebrar la força vital que desperta en els déus, en la natura i en l’ànima humana —una època per renéixer amb la terra, amb els blat, amb les flors i amb la llum.

Aquest mite, ple de simbolisme i emoció, ha inspirat nombrosos artistes al llarg dels segles. Una de les representacions més conegudes és El retorn de Persèfone, una pintura realitzada l’any 1891 pel pintor britànic Frederic Leighton. En aquesta obra, Leighton captura el moment precís en què Persèfone emergeix de les ombres de l’inframón (anàbasi) per retrobar-se amb la seva mare, Demèter. A través dels tons daurats i la serenitat de les formes, el pintor transforma el mite en una al·legoria visual del renaixement i de l’etern retorn de la llum, valors que també estaven molt presents en la cultura grega antiga.

Gabriela Casadevall

1r batxillerat d'Humanitats

Lore Olympus: reinterpretant els mites

 

Lore Olympus és una reescriptura contemporània del mite d’Hades i Persèfone, publicada primer com a webcòmic romàntic i després en format de volum en paper per l'artista neozelandesa Rachel Smythe. L’acció transcorre en un Olimp modern, molt glamurós, on els déus, herois, nimfes i criatures fantàstiques viuen entre festes, intrigues polítiques i traumes.

Persèfone és la jove deessa de la primavera, criada al món dels mortals per la seva mare Demèter, que l’ha protegit de l’Olimp i de les seves “temptacions”. Al principi se’ns presenta com una noia de camp, tímida i ingènua, que arriba a l’Olimp per anar a la universitat i convertir-se en verge sagrada (deesses joves o nimfes que decideixen consagrar-se a una vida de puresa i castedat, renunciant voluntàriament a les relacions sexuals i romàntiques).

La seva arribada a una festa, impulsada per la seva companya de pis, Artemisa, fa que allà conegui Hades i neixi una auténtica amistat entre ells. Al llarg de la història, Persèfone lluita per trobar el seu lloc, afirmar el seu poder i aprendre a dominar unes capacitats divines que controla malament, cosa que es manifesta de vegades físicament, per exemple amb els seus cabells, que canvien de manera brusca.

Hades és el rei de l’inframón, germà de Zeus i Posidó, però també un dels personatges emocionalment més fràgils de la sèrie. A diferència de la imatge tradicional de divinitat totpoderosa, Lore Olympus el presenta com un home reservat, tímid, marcat pels traumes familiars relacionats amb Cronos i Zeus, i per una baixa autoestima. Tan bon punt la coneix, se sent fascinat per Persèfone, la llum de la qual contrasta amb el seu univers fosc, però fa tot el possible per no declarar-se i respectar-la. La seva relació complicada amb la nimfa Menthe, així com històries passades amb Hera, mostren un personatge que busca més la reparació que no pas la dominació.

Zeus i Posidó completen el trio de germans fundadors de l’Olimp, cadascun amb una personalitat molt marcada. Zeus és el rei dels déus, seductor i obsessionat amb el poder, sovint representat com a infidel i més preocupat per la seva imatge que per les seves responsabilitats. Posidó apareix més tranquil i relaxat, menys central que Zeus i Hades, però forma part del cercle masculí de poder. L’Olimp mateix es presenta com un lloc modern, fet de festes, mitjans de comunicació i xafarderies, on la política divina s’assembla de vegades a la d’una gran empresa tòxica.

Artemisa és la companya de pis i primera gran aliada de Persèfone a l’Olimp. Deessa caçadora i independent, fa de germana gran protectora, encara que la seva proximitat amb el seu germà permet de vegades que ell maniobri al voltant de Persèfone.

Hera, reina dels déus, és un dels personatges més destacats de la sèrie: durant molt de temps reduïda a l’estereotip de l’esposa gelosa, aquí apareix com una dona ferida per les infidelitats i l’egoisme de Zeus.

Molts altres déus i deesses enriqueixen l’univers grec reinventat per Rachel Smythe. Són personatges secundaris però no simples figurants: cadascun porta una part de crítica social o de reflexió sobre les relacions i la família.

Afrodita, deessa de l’amor, està lligada des del principi a la situació de Persèfone: gelosa de la bellesa de la jove deessa, orquestra, a través del seu fill Eros, el pla que porta Persèfone fins a Hades.

Eros, al començament còmplice a contracor, es converteix progressivament en un personatge més complex, dividit entre la lleialtat familiar, la culpabilitat i el desig de fer el bé, especialment en la seva trama amb Psique.

Apol·lo, en canvi, s’associa a comportaments tòxics i encarna la cara fosca del poder masculí a l’Olimp.

Menthe és una nimfa de riu, assistent i antiga amant d’Hades. Té una personalitat autodestructiva, alimentada per la gelosia envers Persèfone i per la influencia nefasta de la seva “amiga” Tetis, que la manipula per servir els seus propis interessos.

La seva obsessió per Hades la porta a utilitzar mentides i cops baixos, fins al punt d’intentar tacar la reputació de Persèfone per recuperar el seu lloc. A través d’ella, la sèrie explora les dinàmiques de dependència afectiva, gelosia i autodestrucció, mostrant com una relació pot esdevenir tòxica per ambdós costats.

Gabriela Casadevall

1r batxillerat d'Humanitats

Leda i Dalí a Portlligat

 

Uns dels mites més importants i coneguts de l’imaginari grec és el que fa referència a la narració dels amors entre Leda i Zeus. La història explica que Zeus s'enamorà perdudament de Leda, reina d’Esparta i esposa de Tindàreu, i que el rei dels déus va seduir-la lluny de la mirada d’Hera. Es va transformar en cigne i, segons el relat, perseguit per una àguila, va anar a buscar refugi als braços de Leda. La reina espartana va tenir relacions amb Zeus i el seu marit la mateixa nit i, embarassada d’ambdós, Leda va pondre dos ous, dels quals van néixer quatre criatures il·lustres. Del primer ou, fruit de la seva relació amb Zeus, van néixer Hèlena, considerada la dona més bella de Grècia i Pòl·lux, un heroi immortal. De l’altre, naixerien Clitemnestra i Càstor, mortals i fills de Tindàreu.

La relació entre el mite de Leda i l’obra ‘Leda Atòmica’ (1949), de Salvador Dalí, es basa en la reinterpretació personal que l’artista va fer del relat. Dalí recupera el mite en què Zeus, convertit en cigne, s’apropa a Leda, però el transforma completament per adaptar-lo a la seva mirada. En el quadre, la figura de Leda està representada per Gala, la seva musa, que apareix amb una actitud calmada i gairebé perfecta.

A la daliniana Leda Atòmica, els elements com el cos de Gala, el cigne, els llibres i altres objectes expressen el concepte “atòmic” que Dalí va desenvolupar després del descobriment de l’estructura de l’àtom. Gala-Leda es converteix així en un centre d’harmonia, regulat per proporcions matemàtiques i un equilibri gairebé espiritual, mentre que el cigne adquireix un paper més racional i simbòlic que no pas estrictament mitològic. Ambdós leviten sense tocar-se, reflectint el seu interès per la física moderna i l’estructura atòmica. Així, Dalí combina el mite clàssic amb la seva visió surrealista i científica de la realitat.

La relació entre Salvador Dalí i el mite de Leda també apareix en els ous gegants de Portlligat (i després a la seva casa de Púbol). L’ou esdevé per a Dalí un símbol de naixement, origen i misteri, de perfecció, fecunditat i renaixement, i Dalí adopta aquest símbol i el converteix en un element central del seu univers visual. A Portlligat, que considerava el seu “úter còsmic”, col·loca ous gegants sobre les teulades i murs com a referència directa al naixement mític d’Hèlena-Gala.

                                                                                     Casa de Dalí a Portlligat. Fotografia de Gabriela Casadevall Paillere

                                                     Casa de Dalí a Portlligat. Fotografia de Gabriela Casadevall Paillere

Gabriela Casadevall Paillere

1r batxillerat humanístic

El relleu d''Ariadna i Hermes' a Montserrat

 

Fototgrafia d'Anna Moreta

Fa un parell de setmanes, els alumnes de primer de batxillerat vam anar a Montserrat. Caminant per una de les àrees més transitades, uns companys i jo ens vam fixar en aquest relleu integrat en una paret que, a partir de motius de la mitologia clàssica (principalment el fil d’Ariadna i Hermes), vol parlar del concepte d’ésser humà. Aquest relleu va ser esculpit per Josep Maria Subirachs el 1985 i, originàriament, estava situat a l’atri de l’edifici del Banc de Sabadell al Passeig de Gràcia de Barcelona. El 2013, l’entitat bancària el va confiar al Monestir de Montserrat, un lloc on ja hi havia una petjada artística important d’aquest escultor. Aquest relleu està dividit en dues parts, que s’han de percebre “com una obra única en dos capítols”, com indica el mateix escultor. Cada meitat del relleu, en pedra tosca o travertí, mesura 2,25 per 2,10 metres.

El costat esquerre del relleu està dedicat al mite d’Ariadna. El moment representat en aquesta part fa referència a un episodi del mite de Teseu i el Minotaure, concretament al que s’origina amb el deute que té la ciutat d’Atenes amb l’illa de Creta. Aquest tribut fa que els atenencs hagin d’entregar-los, cada nou anys, set nois i set noies perquè siguin devorats pel terrible fill de Pasífae i un brau blanc enviat per Posidó, un ésser monstruós que Minos, el rei de Creta, avergonyit, mantenia tancat en un inextricable laberint construït per l’arquitecte Dèdal. Temps després, Teseu, fill d’Egeu, rei d’Atenes, decideix encapçalar una expedició per alliberar la seva ciutat d’aquest tribut dolorós. El seu objectiu és acabar amb el Minotaure i, per fer-ho, compta amb l’ajuda d’Ariadna. Aquesta, filla dels reis de Creta, en veure’l s’enamora perdudament. Teseu s’aprofita d’aquesta complicitat perquè Ariadna l’ajudi a complir el seu propòsit. Tots dos fan un quid pro quo pel qual Ariadna accedeix a ajudar-lo a canvi que Teseu es casi amb ella i se l’emporti cap a Atenes. Dit i fet, Ariadna entrega un cabdell de fil d’or a Teseu i li diu que, a mesura que vagi avançant pel laberint, deixi anar el fil, de manera que només així sabrà com trobar la sortida, perquè només li caldrà anar recollint-lo. Teseu afronta, confiat, la seva missió i aconsegueix matar el Minotaure i sortir del laberint.

Subirachs va esculpir el laberint per representar la solitud de l’ésser humà, tal com declara ell mateix, pel fet que, sovint, entrem en bucles mentals o socials que no ens deixen sortir i ens aïllen de tot el que ens envolta.  En el relleu, podem observar que les parets del laberint són molt altes i l’obertura molt estreta, i que el dibuix del laberint està cisellat des d’un angle superior, com si només el poguessin veure els déus. També es veu reflectit l’amor en el fil que uneix Ariadna amb Teseu; el fet que estigui en diagonal crea profunditat en el paisatge. Els altres elements arquitectònics que hi ha al relleu simbolitzen el pas de la història. Finalment, el sol representa la llibertat i es reflecteix en la superfície que té a sota, cosa que reforça els vincles entre el món superior i el món terrenal. 

La part dreta del relleu està dedicada a Hermes, el déu missatger. Aquest és fill de Zeus i Maia i és la seva raó de ser transmetre els missatges dels déus als humans i transportar les ànimes dels morts a l’inframon. També és el déu dels transports, els viatges, el comerç, la tecnologia, els lladres, els oradors… El seu atribut principal és un bastó anomenat caduceu que li va lliurar Apol·lo. Aquest bastó porta dues serps entrellaçades i representa el comerç, la medicina, la concòrdia… 

En aquest relleu, el caduceu representa la comunicació entre els déus i els homes. Està situat a prop d’un encreuament de camins i és el verdader protagonista de l’escena, segons el mateix Subirachs. Al costat del caduceu es pot observar una figura femenina dividida en vuit parts que equivalen a la mida del cap, cosa que simbolitza l’harmonia, la proporció i l’art. Un fet curiós és que la part dreta del seu cos està esculpida en baix relleu, mentre que el costat esquerre està dibuixat amb línies geomètriques molt definides. Això, seguint de nou l’explicació de Subirachs, es contraposa a la mort, de la mateixa manera que, en el fris anterior, l’amor es contraposa a la mort plasmada en el laberint. La dona representa, doncs, l’harmonia i la proporció. També s’observa una torre d’aigua que representa el domini de la natura per part dels humans i el seu enginy per crear infraestructures tan complexes. Aquesta torre és una figura vertical que s’aixeca cap al cel, mentre que l’obertura que hi ha a sota s’obre cap a l’inframon, fet que crea un joc d’oposicions. Finalment, hi ha un arc de Sant Martí que simbolitza Iris, una deessa menor que també actua com a missatgera dels déus. Ella, juntament amb les dues serps, reforça “el valor metafísic de l’art”. Iris serveix per reforçar aquesta simbologia que l’escultor va voler expressar de la comunicació entre els éssers humans i els déus.

Així doncs, Subirachs es va inspirar en la mitologia grega per parlar de temes tan importants com ara la mort, la soledat o la relació entre els homes i els déus que personifiquen la naturalesa no humana. 

Anna Moreta Castel-Branco

1r de batxillerat d'Humanitats 

La 'Troya' de Clara Olóndriz

Fa ja uns quants anys vaig tenir la sort de ser professor d'Humanitats i tutor de la Clara Olóndriz a l'escola. Dic sort perquè la Clara és d'aquelles persones que recordes, que t'han deixat petjada, i amb qui has mantingut un cert vincle malgrat el pas del temps. Acabat el batxillerat va cursar el grau de Dret tot i que la seva veritable vocació ha estat des de molt joveneta la música. Amb aquest pas del temps de què parlava s'ha anat llaurant una trajectòria a base de molt esforç (com a alumna era exemplar) i tenacitat. Se la veu feliç, i més feliç encara perquè acaba de llançar el seu darrer treball, 'El salto'. És un titol suggerent, fins i tot potser profètic. M'agraden les lletres que escriu, plenes d'una esperança necessària en els temps que vivim, la seva veu càlida i gens estrident que em transmet serenor i una música que combina molt bé el que ella vol transmetre.

Em fa especial il·lusió que un dels temes d'aquest EP porti per títol 'Troya'. Fixeu-vos en la lletra...

Una sonrisa ilumina los ojos

La vida ha vuelto, me digo al andar

Siento a lo lejos un dulce ajetreo

Una carcajada, el olor del café

Somos noticias duras en televisión

Pero somos más que lo que dice el narrador

Somos castillos de gentes que juntas

Construyen un mundo mejor

Caen las murallas

Pero en Troya sale el sol

Los vencidos se levantan

Nadie cerrará el telón

Tras la batalla llega

Con fuerza el renacer

La ilusión que sustituye

Las cenizas del ayer

Una sonrisa ilumina los ojos

La vida ha cambiado y nosotros también

Pero las calles se llenan de gestos

Que son inmortales, que bueno es volver

Somos noticias buenas en televisión

Y es que somos más que lo que dice el narrador

Somos presente que hereda el pasado

Y escribe un futuro mejor

Caen las murallas

Pero en Troya sale el sol

Los vencidos se levantan

Nadie cerrará el telón

Tras la batalla llega

Con fuerza el renacer

La ilusión que sustituye

Las cenizas del ayer

Oh, oh

Caen las murallas

Pero Troya vuelve a ser

La ilusión que sustituye

Las cenizas del ayer

Enteneu el que volia dir? Tota una artista. Li he demanat que m'escrivís un petit text per a aquesta entrada tan especial. Us el reprodueixo. Moltes felicitats, Clara, per la teva honestedat. Falta ens fa respirar aire tan fresc. Una abraçada.

EL SALTO és el primer pas d’un viatge musical que emprenc al llarg d’aquest 2025

amb el concepte del 'viatge' com a eix central del projecte. L’EP és una avantsala

del meu treball de llarga duració, i aquell primer salt al buit que fa por fer però que

val tant la pena quan es tracta d’alçar el vol per emprendre el viatge que ens porta

més a prop dels nostres objectius i de tot allò que ens fa feliços.

EL SALTO consta de 4 cançons, de les quals dues ja s’havien llançat com a senzills

('Huracán' i 'Brindis Eterno'). 'Troya' i 'Oda al Hogar' són les novetats, dos temes molt

diferents i alhora complementaris que reflecteixen a la perfecció la dualitat típica

en la meva música entre la força i l’emotivitat, i entre la superació i la nostàlgia.

'Troya' parla de la superació i de la força que tenim com a col·lectiu per a reconstruir-

nos en moments complicats. De les cendres d’una època dura, neix la il·lusió per un

futur millor, un futur de grans gestos i gestes, però també d’actes petits i quotidians

que, poc a poc, sumen per a que seguim sent millors del que vam ser ahir.

Amb 'Troya', la metàfora és clara, i fa referència directa al mite de la guerra de Troia,

en concret a una part que sembla menys tractada per la Ilíada, i que, sobretot, queda

dins el terreny de la imaginació, com és la reconstrucció del que quedava de la

societat troiana després de la derrota. Em ve al cap la imatge d’una Troia destruïda

i sense esperança després de l’engany i saqueig causat per l’enemic, i m’imagino

les ganes de lluitar per tornar a aixecar-se del que quedava d’aquella societat,

perquè aquesta força es troba dins nostre i som capaços de treure-la fins i tot, i

potser especialment, en els moments més difícils.

D’aquí ve el vers 'Caen las murallas pero en Troya sale el sol', i tot el que segueix la

tornada: 'los vencidos se levantan, nadie cerrará el telón', 'Tras la batalla llega con

fuerza el renacer, la ilusión que sustituye las cenizas del ayer'. És una metàfora que

ens recorda que quan les coses es torcen i ens trobem en un punt fosc amb sabor

a derrota, som capaços de reconstruir-nos, sobretot si ens ajudem els uns als altres

i ho fem com a col·lectiu, perquè el sol segueix sortint cada dia i nosaltres tenim la

capacitat de ressorgir de les cendres i mirar el futur amb esperança i il·lusió a

mesura que avancem per intentar fer que sigui millor.

Per últim, m’agradaria dir-vos una cosa que és una mica spoiler, però que em fa il·lusió

compartir amb el Vaixell d’Odisseu, ja que hi ha tingut influència. Quan vaig idear el

concepte del 'viatge' com a eix del projecte en global, el qual vaig vehicular per

recórrer una sèrie d’alts i baixos a través de les cançons com a metàfora dels girs

que va donant la vida a mesura que avancem, vaig escollir dues referències.

Una era el vol de les orenetes, un viatge que emprenen de forma constant encara

que sempre acaben tornant a casa ('Oda al Hogar' en fa honor).

L’altra, que té molt de pes, és l'Odissea, el concepte de la qual és el mateix

respecte a 'casa' i a la necessitat de tornar-hi, i de la qual vaig aprendre la

importància del viatge, fins i tot per damunt d’assolir un objectiu final, una idea que

és la base de tot el concepte d’aquest projecte, en el qual hi crec profundament, ja

que ha estat un aprenentatge que m’ha acompanyat durant més d’una dècada i que

tinc present cada dia. Espero que el gaudiu.