La Guerra del Peloponnès: Atenes vs. Esparta

 

Gerard Alaman 

Grec II

The Blacklist: una referència a Juli Cèsar

Salvete omnes! Mihi praenomen Víctor est i sóc un extripulant que enguany ha començat els estudis de Ciències Polítiques a la UB. Amb aquesta entrada per al Vaixell, vull descobrir-vos una de les innombrables referències del món romà que ens envolten, en particular sobre la figura de Juli César, inclosa en una sèrie ‘’mainstream’’ que ha arribat tant a la televisió pública com a la plataforma Netflix: The Blacklist.

Recomano aquesta sèrie a tothom a qui agradin els drames policíacs amb rerefons polític i amb una bona dosi de tensió i una bona història al voltant dels protagonistes. A l’episodi 18 de la segona temporada, el protagonista, Raymond Reddington, pronuncia un discurs sobre el complot polític que Juli Cèsar no va saber veure, i pel qual fou assassinat, fent un extraordinari paral·lelisme amb el fet que ell mateix s’hagués vist amenaçat per una fosca trama política liderada per una organització no governamental formada per alts directius de diferents governs mundials. Aquests maquinen diversos atemptats amb l’objectiu de fer esclatar una segona guerra freda contra Rússia i pretenen desfer-se d’en Reddington, atès que ell té en el seu poder l’arxiu que demostra tota l’activitat delictiva d’aquesta agència, coneguda com a ‘Camarilla’. En el discurs, en Raymond Reddington parla amb un dels integrants d’aquest grupúscul que esdevé una figura crucial per a la continuïtat de l’organització. El seu vot és decisiu per a la supervivència de Reddington i l’assassinat de Juli Cèsar, a qui, segons ell mateix suggereix, encarna el Director de la ‘Camarilla’. Qui escolta el discurs d’en Reddington l’interromp per preguntar-li quin és el seu paper en aquesta conspiració contra el Director, insinuant que el seu paper podria ser el de Gai Cassi. Tement ser descobert, Reddington li respon que s’equivoca, que el seu paper és el de Rubicó, el famós riu que Cèsar va creuar per portar la guerra civil a Roma. De nou, un excel·lent i il·lustratiu paral·lelisme amb la història romana.   

Reddington exigeix al senyor Jasper, el seu interlocutor, que trïi quin paper vol tenir en la conspiració contra el poderós Director, si el d’un subordinat fidel al seu superior, o bé el d’un possible nou líder d’una nova organització que serà més poderosa del que mai hagi estat la ‘Camarilla’.

Raymond Reddington, en aquesta referència a un moment tan decisiu de la història -i no només de Roma-, assegura que ell és un gran admirador del Juli Cèsar militar i estratega, però no com a ésser humà, atès que no fou capaç de percebre el perill que se li girava. I no per ignorar-ho, sinó pel pecat capital més subtil i pràcticament invisible de tots els que assetjen l’home, l’orgull i la prepotència, la vanitat i el fet d’estar pagat en excés de si mateix.

A quin amant del món clàssic en general i de la història romana en particular no li agrada percebre una bona referència, carregada de lliçons, vinculada als nostres precursors? 

Aquí us deixo el fragment del discurs on Raymond Reddington parla de tot plegat començant amb una frase històrica pronunciada per Juli Cèsar: ‘L’ambició ha de pagar el seu deute’. I sense oblidar el que ja va dir el gran Marc Tul·li Ciceró: ‘Qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la’.

Víctor López Arcas

Extripulant del Vaixell i estudiant de Ciències Polítiques a la UAB

La democràcia perfecta

Amb aquest títol, el proppassat dimecres l'Enric Brotons, pare de l'Enric de 1r de batxillerat, va venir a l'escola per fer-nos una lectio magistralis sobre la carrera política -el famós cursus honorum- a l'antiga Roma. I no només va parlar de magistratures ordinàries i extraordinàries, sinó que ens va delectar, a més, amb anècdotes vinculades a famosos prohoms de la política republicana del segle I aC com Mari, Sul·la, Cèsar, Ciceró, Antoni, Cras o l'august Octavi. Els alumnes de Llatí de 1r van agrair, sobretot, l'entusiasme de l'Enric i la seva bona docència a l'hora de fer entenedor el complex sistema polític republicà que ell va qualificar, malgrat el "feta la llei, feta la trampa", de democràcia perfecta. Tots plegats van poder constatar allò que sovint senten dir a classe: som grecs, som romans! 

Us deixem amb dues presentacions: la seva pròpia i una que recuperem -de fa quatre anys- del nostre extripulant Ramon Vendrell en què va fer un interessant paral·lelisme entre els càrrecs electes de la Roma republicana i els de la nostra política actual.

Plurimas gratias, Enric, per la teva visita!