El relleu d''Ariadna i Hermes' a Montserrat

 

Fototgrafia d'Anna Moreta

Fa un parell de setmanes, els alumnes de primer de batxillerat vam anar a Montserrat. Caminant per una de les àrees més transitades, uns companys i jo ens vam fixar en aquest relleu integrat en una paret que, a partir de motius de la mitologia clàssica (principalment el fil d’Ariadna i Hermes), vol parlar del concepte d’ésser humà. Aquest relleu va ser esculpit per Josep Maria Subirachs el 1985 i, originàriament, estava situat a l’atri de l’edifici del Banc de Sabadell al Passeig de Gràcia de Barcelona. El 2013, l’entitat bancària el va confiar al Monestir de Montserrat, un lloc on ja hi havia una petjada artística important d’aquest escultor. Aquest relleu està dividit en dues parts, que s’han de percebre “com una obra única en dos capítols”, com indica el mateix escultor. Cada meitat del relleu, en pedra tosca o travertí, mesura 2,25 per 2,10 metres.

El costat esquerre del relleu està dedicat al mite d’Ariadna. El moment representat en aquesta part fa referència a un episodi del mite de Teseu i el Minotaure, concretament al que s’origina amb el deute que té la ciutat d’Atenes amb l’illa de Creta. Aquest tribut fa que els atenencs hagin d’entregar-los, cada nou anys, set nois i set noies perquè siguin devorats pel terrible fill de Pasífae i un brau blanc enviat per Posidó, un ésser monstruós que Minos, el rei de Creta, avergonyit, mantenia tancat en un inextricable laberint construït per l’arquitecte Dèdal. Temps després, Teseu, fill d’Egeu, rei d’Atenes, decideix encapçalar una expedició per alliberar la seva ciutat d’aquest tribut dolorós. El seu objectiu és acabar amb el Minotaure i, per fer-ho, compta amb l’ajuda d’Ariadna. Aquesta, filla dels reis de Creta, en veure’l s’enamora perdudament. Teseu s’aprofita d’aquesta complicitat perquè Ariadna l’ajudi a complir el seu propòsit. Tots dos fan un quid pro quo pel qual Ariadna accedeix a ajudar-lo a canvi que Teseu es casi amb ella i se l’emporti cap a Atenes. Dit i fet, Ariadna entrega un cabdell de fil d’or a Teseu i li diu que, a mesura que vagi avançant pel laberint, deixi anar el fil, de manera que només així sabrà com trobar la sortida, perquè només li caldrà anar recollint-lo. Teseu afronta, confiat, la seva missió i aconsegueix matar el Minotaure i sortir del laberint.

Subirachs va esculpir el laberint per representar la solitud de l’ésser humà, tal com declara ell mateix, pel fet que, sovint, entrem en bucles mentals o socials que no ens deixen sortir i ens aïllen de tot el que ens envolta.  En el relleu, podem observar que les parets del laberint són molt altes i l’obertura molt estreta, i que el dibuix del laberint està cisellat des d’un angle superior, com si només el poguessin veure els déus. També es veu reflectit l’amor en el fil que uneix Ariadna amb Teseu; el fet que estigui en diagonal crea profunditat en el paisatge. Els altres elements arquitectònics que hi ha al relleu simbolitzen el pas de la història. Finalment, el sol representa la llibertat i es reflecteix en la superfície que té a sota, cosa que reforça els vincles entre el món superior i el món terrenal. 

La part dreta del relleu està dedicada a Hermes, el déu missatger. Aquest és fill de Zeus i Maia i és la seva raó de ser transmetre els missatges dels déus als humans i transportar les ànimes dels morts a l’inframon. També és el déu dels transports, els viatges, el comerç, la tecnologia, els lladres, els oradors… El seu atribut principal és un bastó anomenat caduceu que li va lliurar Apol·lo. Aquest bastó porta dues serps entrellaçades i representa el comerç, la medicina, la concòrdia… 

En aquest relleu, el caduceu representa la comunicació entre els déus i els homes. Està situat a prop d’un encreuament de camins i és el verdader protagonista de l’escena, segons el mateix Subirachs. Al costat del caduceu es pot observar una figura femenina dividida en vuit parts que equivalen a la mida del cap, cosa que simbolitza l’harmonia, la proporció i l’art. Un fet curiós és que la part dreta del seu cos està esculpida en baix relleu, mentre que el costat esquerre està dibuixat amb línies geomètriques molt definides. Això, seguint de nou l’explicació de Subirachs, es contraposa a la mort, de la mateixa manera que, en el fris anterior, l’amor es contraposa a la mort plasmada en el laberint. La dona representa, doncs, l’harmonia i la proporció. També s’observa una torre d’aigua que representa el domini de la natura per part dels humans i el seu enginy per crear infraestructures tan complexes. Aquesta torre és una figura vertical que s’aixeca cap al cel, mentre que l’obertura que hi ha a sota s’obre cap a l’inframon, fet que crea un joc d’oposicions. Finalment, hi ha un arc de Sant Martí que simbolitza Iris, una deessa menor que també actua com a missatgera dels déus. Ella, juntament amb les dues serps, reforça “el valor metafísic de l’art”. Iris serveix per reforçar aquesta simbologia que l’escultor va voler expressar de la comunicació entre els éssers humans i els déus.

Així doncs, Subirachs es va inspirar en la mitologia grega per parlar de temes tan importants com ara la mort, la soledat o la relació entre els homes i els déus que personifiquen la naturalesa no humana. 

Anna Moreta Castel-Branco

1r de batxillerat d'Humanitats 

Enlloc com a casa

 

El llatí és la mare de la nostra llengua i ni tan sols ens n’adonem. Es diu del llatí i del grec clàssic que són llengües mortes perquè ja no es parlen en el sentit ‘modern’ del terme, tot i que se les podria anomenar, sensu stricto, llengües silenciades. Això és degut a la poca visibilitat i misèrrima importància que els donen molts centres educatius en els seus plans d’estudis i itineraris acadèmics. Hi ha gent que afirma que estudiar llatí no serveix de res, ja que aquesta llengua antiga no té utilitat avui en dia. En aquest article volem aportar el nostre granet de sorra i demostrar el contrari, ni que sigui amb un petit però il·lustratiu tastet de tot plegat.   

De petites sempre ens preguntàvem d’on venien les paraules i com s’ho havia fet la gent per crear les llengües actuals. A mesura que hem anat creixent, n’hem entès l’origen i n’hem pogut conèixer la història i tot el que amaga el seu recorregut. Per fer-vos cinc cèntims d’aquesta trajectòria, hem triat un àmbit ben familiar. Fent referència al confinament dels últims mesos, ens hem volgut centrar en un espai on hem passat molt temps. I quin lloc millor que casa nostra?!

Abans d’endinsar-nos en el mar de l’etimologia, cal posar els primers maons. El nom casa, paraula que hom diu cada dia, prové del mot llatí casa, ae. Tot i que s’escriguin de la mateixa manera no tenen el mateix significat. La paraula original significava barraca o casa malmesa, i, amb el pas del temps, ha evolucionat fins que ha adquirit el significat actual, és a dir, la llar en què habitem. Ja que citem el mot llar seria interessant explicar-ne la procedència i el perquè del seu significat. Ens hem de remuntar fins a la paraula focus, -i, que vol dir “calor” o “cocció”. Per això en moltes cases hi trobem la nostra font d’escalfor, de comoditat i parlem del ‘foc de la llar’. Recordem que els Lares eren els antics esperits dels avantpassats que guardaven i protegien la casa.

En llatí, el mot casa literalment es tradueix com domus, -us. Si ens fixem en la morfologia de la paraula no trobarem cap semblança i podem pensar que no tenen res a veure. No obstant això, quan ens pregunten sobre el nostre domicili, que prové del mot domicilium, -i, podem afirmar que ve a partir de domus. Per això, moltes coses relacionades amb la casa, de l’àmbit domèstic, per tant, estan directament arrelades a la paraula d’origen. No és estrany, doncs, que els aparells electrònics que fem servir per tenir cura de casa nostra s’anomenin electrodomèstics, que en algunes cases encara hi hagi majordoms, o que les cases del futur estiguin vinculades a la tecnologia domòtica. Domesticar també ens remet a la casa, a la llar i a la família.  

De la mateixa manera que ho hem fet amb aquest àmbit, també ocorre en gairebé totes les paraules que utilitzem en la nostra vida quotidiana. Si la paraula etimologia significa “la veritat de les paraules”, el llatí serveix per a sustentar com a veritats la major part de les que utilitzem en la nostra vida quotidiana, atès que ocupa el 80% del lèxic en les nostres converses diàries.  

I ara, seguiu creient que el llatí és un saber inútil?

Sara Llopis i Gabriella Turquenitch - 2n de batxillerat 

Iudicium Paridis, tabula a Petro Paulo Rubenio picta

Ecce Iudicium Paridis cum commentariis latine. Intellegitisne eos?

Reconstruir el passat d'una llengua

"Imaginem per un moment que la major part de la civilització actual fos destruïda per una catàstrofe natural o causada per la mà de l'home i que tot vestigi d'èpoques anteriors quedés esborrat de la memòria de la humanitat. En un escenari certament apocalíptic només restarien grups aïllats d'homes que, molt lentament, al llarg de vàries generacions, anirien perdent els seus coneixements sobre temps pretèrits.

Si tres o quatre segles després, els descendents de francesos, catalans i italians, entre d'altres, entressin en contacte i es barregessin, es sorprendrien en observar estranyes similituds entre les seves llengües: deux/dos/due, trois/tres/tre, coeur/cor/cuore,... 

Probablement arribarien a la conclusió que aquestes llengües tenien un origen comú i intentarien esbrinar com devia ser el model inicial. Així, sense saber-ho, estarien reinventant el llatí. 

Això mateix és el que els lingüistes han fet amb l'indoeuropeu: sense cap text escrit i a partir de les troballes arqueològiques, testimonis muts que tanmateix no determinen l'ús d'una llengua concreta, han arribat a la conclusió que en el tercer mil·lenni aC existia un poble que vivia en una extensa regió entre l'Europa central i l'Àsia occidental i que parlava una llengua de la qual n'han derivat moltes altres. 

Els neogramàtics o comparativistes del segle XIX van observar curioses similituds entre llengües tan distants com el llatí i el grec per una banda i el sànscrit per una altra. La distància geogràfica excloïa la possibilitat que fossin prèstecs lingüístics ni tampoc podia pensar-se en la casualitat, ja que existien nombroses correspondències regulars entre aquestes llengües. L'única explicació possible per a aquestes similituds era que les tres llengües, i moltes altres, tinguessin un origen comú, una hipotètica llengua mare. Se la va anomenar indoeuropeu, ari o indogermànic per l'espai geogràfic que abraçava, des de l'oceà Índic fins a la Mediterrània i l'Atlàntic, i els pobles que la parlaven van extendre el seu domini i la seva cultura per tots aquests territoris." (Adaptat i traduït de Llatí I, J. Sanchis i P. Sancho, McGraw Hill, 1996)

Recordeu que per iniciativa del Consell d’Europa a Estrasburg, el Dia Europeu de les Llengües se celebra, des de 2001, el 26 de setembre de cada any.

Mereixes saber grec

“Saber Griego sirve para lo mismo que sirve oler una rosa, contemplar un cuadro o asistir a un concierto”

                                                                            Mercedes Madrid (professora de Grec)

Filòlegs són els qui ensenyen la llengua d’Homer, Virgili, Cervantes, Shakespeare i tants d’altres. I, tanmateix, filòlegs són també els enamorats de les paraules. I és cosa sabuda que estimar les paraules és la condició bàsica per pensar correctament o escriure un bonic poema d’amor…

Però sense la llengua grega, el filòsof i el poeta que tots portem a dins tindrien la difícil tasca d’inventar una altra paraula més precisa que idea, amb la qual pensar idees. I una altra més bella per dir poema.

Sense nocions de grec, encara que siguis Nobel de Física, ignoraràs que dividir un àtom és impossible. Sent un carismàtic parlamentari o un meticulós gramàtic, desconeixeràs que quan dius monarquia, utopia, democràcia, metàfora o al·legoria estàs parlant en grec sense saber-ho. Podràs ser un respectat biòleg que guarda en la seva memòria el nom de tots els animals, però et costarà d’entendre que un cefalòpode té el cervell als peus. Si la teva vocació és la cirurgia, hauràs de cercar en un diccionari què és una histerectomia. I tot i ser medallista olímpic, no sospitaràs que un gimnasta vestit és una contradicció o que Alícia és un nom molt autèntic.

Si no estudies grec et serà impossible endevinar que el cosmos ho és perquè és bell i ordenat, que la cosmètica  pretén que el rostre humà sigui tan bell i ordenat com el cosmos; i que la Via Làctia, una galàxia on es troba el nostre Sistema Solar, és tan sols el raig de llet que brolla del pit d’una orgullosa deessa.

Si desconeixes la literatura grega podràs ser un expert informàtic capaç d’eliminar els troians de tots els ordinadors, però poc podràs dir d’Hèctor, el més noble dels troians, ni de la més extraordinària guerra de la història. Sent el psicòleg més prestigiós del món no acabaràs de comprendre per què tots els nens tenen complex d’Èdip. Potser siguis l’esteta de moda i vulguis parlar sobre La Farga de Vulcà del genial Velázquez sense saber que Vulcà era en realitat Hefest, que era coix, i que es va enamorar de la més bella i sensual de les divinitats, i que el menyspreu d’aquesta el va fer el més dissortat déu de l’Olimp.

El protagonista de la pel·lícula és un heroi, sí. Però sense grec mai sospitaries que està emparentat amb els déus i lluita per la seva vida i la dels altres. Malgrat alguns actors i crítics de cinema són hipòcrites i cínics, no sabràs que tots els actors duen una màscara i que tots els cínics admiren els gossos. Amant de la música urbana, inspirada per algú, et serà fàcil constatar que “raper” i “rapsoda” comencen per “rap-“, però et serà més difícil apreciar que tant els moderns rapers com els antics rapsodes hel·lens són experts en cosir cançons. I si algú et diu peripatètic, provocant el teu enuig, serà perquè ignores que t’està comparant amb un dels més grans filòsofs a qui agradava molt passejar acompanyat dels seus alumnes. I que és, certament, patètic enfadar-se per això.

És més que probable que sàpigues que Víctor Valdés va ser un fantàstic porter de futbol, allò que en castellà se’n diu “cancerbero”, però sense grec mai no sospitaràs que, tot i no pretendre-ho, l’estàs comparant amb un gos de tres caps. Sabràs que les pitonisses són bruixes endevinadores, tot i no endevinar que la seva saviesa ve de la terra i que són amigues de la serp Pitó. Gaudiràs dels simpàtics dofins, però no sabràs que es diuen així perquè tenen melic. Hauràs sentit parlar de Penèlope, popular actriu i preciosa cançó de Serrat, però res sabràs d’aquella altra Penèlope que teixia i desteixia el seu teler esperant pacientment el seu estimat Odisseu, més conegut com Ulisses.

En una biblioteca s’emmagatzemen llibres, però si no saps grec potser desconeguis que, per la mateixa raó, el moble on guardes els teus discos preferits és una discoteca, encara que no tingui barra de bar ni llums llampants. Potser intueixis que l’alfa i l’omega són el principi i el final. Però no sabràs per què. I ni tan sols arribaràs a pensar que una omega és només una “o” molt gran.

Sense els mites grecs, el taló d’Aquil·les, la poma de la discòrdia o la caixa de Pandora només serien frases fetes, buides, sense sentit. I si no saps què s’hi amaga al darrera, mai arribaràs a saber la causa de la còlera del guerrer en la batalla, la ira desfermada d’Eris o les moltes coses que van sortir de l’enigmàtica gerra abans de quedar tancada en ella l’esperança.

Potser un dia, després d’una silenciosa dardada, et vas enamorar platònicament del teu atractiu veí (o veïna). I, posseïda (o posseït) per les muses, vas passar la tarda escrivint versos. Però si no saps res de l’antiga Grècia, ignoraràs per què el teu amor és vertaderament platònic, qui són les muses i qui et va llançar l’amorosa sageta.

I sense grec, en fi, mai sospitaràs que, malgrat no haver estudiat cap llengua més, en llegir amb devoció el teu poema amorós, t’hauràs convertit en el més digne dels filòlegs.

I que, precisament per això, mereixes saber grec.

                                                                                                    Anònim

Mereixes Saber Grec by on Scribd

APRENDRE JUGANT

Un dels objectius –potser el més important- relacionat amb l’aprenentatge dels nostres alumnes és que assoleixin coneixements a partir del fer, de l’experimentació i aplicació dels continguts que aprenen a l’aula. En aquest sentit, la creació i elaboració de material didàctic d’ús propi però també destinat a l’aprenentatge d’altres estudiants és, ens sembla, una bona manera d’aprendre. Aquest segon trimestre els alumnes de batxillerat de la matèria de Grec I han estat treballant en el disseny i producció d’un joc de memòria visual vinculat als fonaments lèxics d’etimologia grega que ens envolten arreu. El resultat parcial és aquest MEMORY ETIMOLÒGIC que podeu visualitzar a la fotografia i que esperem continuar fins a completar el joc definitiu aplicable a altres cursos i alumnes de diversos nivells i edats. El funcionament, és clar, tots el coneixem... Aprenem jugant?

D'esquerra a dreta: l'Ainhoa, la Meri, la Sofia, la Cristina i l'Álvaro. Dia de neu que hem aprofitat per jugar amb el nostre joc d'etimologia. Hi faltaven companys...

A que fa patxoca! I això que estem en una primera fase...

Un llatinisme, una imatge

He recuperat del calaix del temps un treball que ja fa uns quants cursos uns companys de 4t i avui integrats plenament en diferents àmbits professionals (l'un és mestre, l'altre periodista i un tercer gestor i promotor d'activitats vinculades a l'oci) van fer a partir d'una sèrie de llatinismes proposats a classe. Tempus fugit! Ara que comencem a navegar per aquests mars de les clàssiques, convé, mariners primerencs, que en conegueu alguns. En Guillem, en Cesc i en Martí us conviden a que trobeu el significat d´aquestes expressions que encara ara tenen un ús molt habitual en la llengua i que ens el feu saber a través dels vostres comentaris. Primerament, expliqueu què és un llatinisme. Jo us proposo que en cerqueu altres i que plegats enriquim de coneixements la nostra travessa. Bona recerca!

Llatinismes I from Vedruna-Gràcia

Grec i llatí, llengües indoeuropees

El grec i el llatí, anomenades també llengües clàssiques, formen part de l'extens grup de llengües indoeuropees. El concepte d'indoeuropeu respon a una llengua que es parlava, en el tercer mil·leni abans de Crist, en una extensa zona, des de l'Índia fins a l'oest d'Europa. En deriven la majoria de llengües d'Europa i de bona part d'Àsia. El nom d'aquesta llengua prové de la seva localització geogràfica, tot i que també ha estat anomenada ària pels anglesos o indogermànica pels alemanys. 

Una de les tasques fonamentals de la lingüística indoeuropea és la reconstrucció hipotètica d'aquesta llengua prehistòrica, prenent com a referència les dades que ens subministren les llengües que se'n deriven. Els lingüistes Franz Bopp i Rasmus Rask, fundadors de la gramàtica comparada, van arribar a la conclusió, mitjançant l'estudi lingüístic (sistemes gramaticals, conjugació verbal, lèxic, etc) d'aquestes llengües, que estaven vinclades entre si en la mesura que provenien d'una llengua mare comuna. Les raons històriques cal buscar-les en una gran diàspora provocada per diversos factors.

Els principals grups derivats de l'indoeuropeu són:

-L'indoirànic: el sànscrit, l'hindú, les llengües de la Índia, la llengua de l'ètnia gitana, l'avèstic i el persa.

-El tocari i l'anatòlic (hitita), ja extingits

-L'armeni

-L'albanès

-El grec: el grec modern o neohel·lènic és la llengua indoeuropea més antiga parlada avui dia.

-L'itàlic: l'osc, l'umbre, el falisc i el llatí.

-L'eslau: el rus, l'ucraïnès, el polonès, el txec, l'eslovac, l'eslovè, el búlgar, el serbi i el croata.

-El bàltic: el lituà i el letó. 

-El germànic: l'islandès, el noruec, el suec, el danès, l'anglès, el neerlandès i l'alemany.

-El cèltic: l'irlandès, el gaèlic o escocès, el gal·lès i el bretó.

Voleu fer de lingüistes i deduir alguns trets que agermanen llengües tan distants com el català o el sànscrit? Cerqueu, compareu i trobeu les similituds clicant aquí, i no us oblideu de respondre les qüestions plantejades en la presentació.

LA PERVIVÈNCIA DEL LLATÍ EN L'ANGLÈS

Fa unes setmanes, a classe de llatí, en Jordi va proposar-nos una activitat de recerca plurilingüe consistent a traduir paraules del vocabulari llatí -vinculades a diferents àmbits lèxics- a cinc llengües diferents: quatre de romàniques (català, castellà, francès, italià) i una d’origen no llatí (anglès). L’elecció de l’anglès em va sobtar, en certa manera, doncs a diferència de les altres, no és una llengua neollatina. A partir d’aquesta proposta vaig sentir curiositat per saber quina relació hi havia entre l’anglès i el llatí i vaig decidir buscar informació al respecte. El resultat de la recerca que he fet, ha donat lloc a aquesta entrada.

Sabem que al segle V l’anglès era ja una llengua embrionària, resultat, per una banda, de la barreja de dialectes que van arribar a les illes Britàniques portats per les tribus germàniques dels saxons, els juts i els angles, i per l’altra de la forta influència del celta, el llatí i d’alguns trets propis de les llengües  escandinaves. El primer grup va dotar l’anglès de la major part del vocabulari i va fixar les bases de la seva gramàtica. El segon grup va influir especialment en el lèxic, que en el cas de la llengua dels romans es considera força important (fins a un 30% segons alguns estudis en el llenguatge col·loquial i fins a un 80% en el científic).

Recordem que va ser durant el govern de l’emperador Claudi (41-54 dC), després dels intents frustrats de Juli Cèsar durant la primera meitat del segle I aC, qui va aconseguir conquerir Britànnia el 43 dC. No va poder, però, ocupar Escòcia ni Gales, territoris on predominà la llengua dels celtes. Val a dir que invasions posteriors, com la dels normands en el segle XI, van propiciar que a través del francés, que va esdevenir llengua de la reialesa i la noblesa, la influència del llatí tornés a ser determinant en la construcció de la llengua anglesa .

Podríem pensar que degut a aquesta invasió el llatí va substituir l’anglès però no va ser així. La llengua de Roma es feia servir, sobretot, en l’àmbit religiós i militar. També el parlaven la classe alta i una petita  part de la població urbana, però no va arribar mai a reemplaçar-lo. És més, es va deixar d’utilitzar pràcticament quan les últimes legions romanes van ser expulsades de l’illa durant els primers anys del segle V dC. Però la seva influència ha perseverat fins als nostres dies. De fet, l’anglès és una llengua germànica amb més de la meitat del seu vocabulari procedent del llatí: grosso modo, unes 125.000 paraules!

La població envaïda es va deixar influenciar per la més avançada, en aquest cas la romana; per això, les paraules manllevades procedien de les dues principals ocupacions d’aquests: l’agricultura i el comerç i la guerra, juntament amb paraules relacionades amb la vida domèstica i social. Aquests en són alguns exemples:

Guerra:

     allied: del llatí alius, a, -ud (“altre”)

     army: del llatí arma, -orum (“armes”)  

          battle: del llatí battuere (“batre, picar, colpejar, lluitar amb l’espasa”), a través

del francès bataille.

          captain: del llatí caput, -itis (“cap”)

          casualties: del llatí casus, -us (“caiguda, accident, adversitat”)

          conflict: del llatí conflictus, -us (“xoc, col·lisió, topada), de confligere (“topar,

lluitar”)

          banner: del llatí bandum, -i (“estendard”)

   -chester, -caster, -cester (sufixos): del llatí castra (“campament”) [topònims]

          enemy: del llatí inimicus, -i (“enemic”)

          hostilities: del llatí hostis, -is (“enemic”)

          missile: del llatí missilis, -e (“llancívol, que es llança”) de mittere (“enviar”)

navy: del llatí navis, -is (“nau, vaixell”)

     military: del llatí miles (“soldat”)

Comerç:

          transfer: del llatí transferre (“traspassar”) [forma imperativa]

wine: del llatí vinum (“vi”)

          trade: del llatí tradere (“fer a mans, cedir, transmetre”)

          commerce: del llatí commercium, -ii  (“comerç, negoci, intercanvi”)

   oil: del llatí oleum, -i (“oli”, especialment el d’oliva i com a combustible)

          pound: del llatí pondus, -eris (“pes, quantitat, mesura”)

          coin: del llatí cuneus (“cuny, falca, tascó”)

   money: del llatí moneta, -ae (“moneda”), referència a Juno Moneta [apel·latiu de

la deessa]

Vida domèstica i social:

          table: del llatí tabula, -ae (“taula, tauló, tauler”)

          carpet: del llatí, carpere (“filar, estirar per filar, escarpir”)

          curtain: del llatí cortina, -ae (“volta del cel, cortina”)

          kettle: del llatí catillus, -i (“cassó fondo per cuinar”)

          pepper: del llatí  piper, -eris (“pebre”)

          cheese: del llatí caseus, -i (“formatge”)

          butter: del llatí  butyrum, -i (“mantega”)

   salt: del llatí sal, salis (“sal”)

          street: del llatí stratum, -i (“paviment, empedrat dels carrers”)

El cristianisme va arribar a l’illa el 597 i, com és lògic, resten també paraules del lèxic anglès que en són testimoni:

abbot: del llatí abbas, -atis (“pare, abat”)

altar: del llatí altaria, -ium (“altar, lloc per a sacrificis”)

angel: del llatí angelus, -i (“àngel, missatger”)

candle: del llatí candela, ae (“espelma, ciri”)

epistle: del llatí epistula, -ae (“carta”) [ús formal]

temple: del llatí templum, -i (“temple”)

tunic: del llatí tunica, -ae (“túnica”)

ark: del llatí arca, -ae (“bagul”)

nun: del llatí nonna, -ae (“monja”)

Però la influència del llatí no només la trobem en el lèxic sinó també en la morfologia. La llengua anglesa utilitza molts dels prefixos i sufixos llatins:

PREFIXOS

abstract, adventure, anteroom, bilingual, codependent/compassion, detach, disintegrate, enlarge, extraordinary, illimitable, impotent, inability, irregular, infrahuman, interact, nonexistent, postscript, prehistoric, reuse, subway, transport, trilingual, ultrasound, et cetera.

SUFIXOS

curious/obnoxious (curiosus, obnoxius), comfortable (comfortabilis, -e), terrible (terribilis, -e), scenic (scaenicus), special (specialis), productive (productivus), rector (rector), teacher (magister), violence (violentia), silent (silentium), et cetera.

En altres casos la morfologia llatina va solucionar alguns problemes. Un plural de nucleus que fos nucleuses, de basis, basises, d’alga, algaes o de datum, datumes, resultaria un tant malsonant, de manera que la morfologia llatina va permetre la formació de nuclei , bases, algae i data.

Finalment, apuntar que en anglès, com en altres llengües romàniques, hi ha moltes paraules o expressions d’origen llatí que han perdurat sense canvis i conformen estructures fixes de la llengua. Aquests en són alguns exemples:

• El terme campus, que significa literalment “terreny pla”, s’utilitza per nombrar amplis espais adscrits a una universitat.
• Idem, que significa “un mateix, el mateix” en anglès s’utilitza, per exemple, per nombrar quelcom que s’ha citat anteriorment.
• exit,  prové del participi de passat exitus, a, um del verb exire (“sortir”)
• habitat, que significa “habita o viu”, en anglès vol dir “lloc de condicions apropiades per a que hi visqui un organisme, espècie o comunitat animal o vegetal”
• ictus, que significa “cop, especialment el que marca un ritme, xoc”, és el participi de passat de icere (“golpejar, donar un cop amb violència”)
• junior, en llatí iunior, és el comparatiu de iuvenis que significa “més jove que o el més jove”. Abreviació jr.
• senior és el comparatiu de senex i significa “més vell que o el més vell”. L’abreviació en anglès dóna el terme de cortesia o títol de sir.
• maximum amb el significat de “el més gran”. Superlatiu de magnus, a, um
• minimum amb el significat de “el més petit”. Superlatiu de parvus, a, um
• duplex, que significa “doble”.

• RIP, prové del llatí “Resquiescat in Pacem”. Els anglesos utilitzen les mateixes sigles que han adaptat a la seva llengua en traducció directa “Rest in Peace”.
• Master és una paraula anglesa que prové del llatí abreujat magister, “senyor, mestre”.
• snob. Aquest llatinisme rebut de l’anglès, que defineix persones que imiten a d’altres de major classe social, té el seu origen en la locució sine nobilitate, que vol dir “sense noblesa”, aplicada als estudiants de la universitat d’Oxford sense tradició familiar noble.
• versus. En realitat, és una preposició de direcció que vol dir “cap a”, però en anglès se li va donar un nou significat, “contra”, i així és com s’utilitza avui dia.
• a.m, acrònim de l’expressió llatina ante meridiem (“abans del migdia”), i fa referència a les hores posteriors a la mitjanit i anteriors al migdia.  
• p.m, acrònim de l’expressió llatina post meridiem (“després del migdia”), i fa referència a les hores posteriors al migdia i anteriors a la mitjanit.
• alias, que significa “altre nom”, de l’adjectiu llatí alius, alia, aliud.
• sponsor, que prové del verb llatí spondeo, la traducció de la qual seria “prometre, assegurar o comprometre’s”.

I fins aquí aquest apunt amb què he volgut fer observar que el llatí ha deixat la seva profundíssima petjada en moltes altres llengües, fins i tot en una llengua no derivada com és el cas de l’anglès, l’autèntica lingua franca del segle XXI.

Sara Pedraza Sarrablo

4t ESO - Llatí