El món clàssic, en general, i la mitologia grecollatina, en particular, han estat fonts inesgotables
d’inspiració al llarg dels segles. Aquest llegat ha anat impregnant àmbits tan diversos com l’art, la literatura, la música, el cinema, la ciència, el dret o el llenguatge, i fins i tot en la disposició urbana de moltes ciutats i el seu nomenclàtor, entre les quals hi destaca la nostra, Barcelona. És obvi que Bàrcino posseeix un valuós patrimoni històric ja des de la seva fundació pels volts de l'any 14 aC.
Aquesta herència clàssica és present també, com he dit abans, als seus carrers. Per això, en aquest treball de recerca he volgut elaborar una mena de ruta, d'itinerari molt particular, per la Barcelona més clàssica a través
dels seus barris i districtes.
Si cliqueu la imatge que encapçala aquesta entrada, trobareu el meu treball de camp en format Google Sites que ha procurat recollir tots i cadascun dels carrers (un total de 108!) amb nom de referència clàssica, ja sigui històrica, literària o mitològica del món grecoromà.
L’estudi en si no només ha tractat de recopilar el nomenclàtor alfabèticament, sinó que també ha volgut incorporar, com és obvi, una breu ressenya dels aspectes culturals a què es refereix.
L’objectiu principal ha estat demostrar com el nostre patrimoni cultural grecollatí continua present en la nostra vida quotidiana, connectant el passat amb el que veiem i vivim diàriament.
Personalment, des que se’m va donar l'oportunitat de poder estudiar i gaudir els clàssics,
he après molt, no només continguts referencials de la seva cultura, sinó, el que és molt important, aprenentatges per a la vida mateixa, que m’han servit
per crèixer, madurar i ser molt més conscient d’allò que m’envolta. Per això vaig decidir prendre el món clàssic com a font d'inspiració per al meu treball de recerca, oferint-me una nova manera de mirar la ciutat en què visc o passejo cada dia. Tenir, en definitiva, una mirada clàssica.
Al cel de les estacions podem observar moltes constel·lacions i, entre
aquestes, una de molt coneguda representa en el firmament el relat d’una
nissaga mitològica: la de Perseu, Andròmeda, Cassiopea i Cefeu.
La història comença amb Perseu, fill de Dànae, empresonada pel seu
pare i rei d’Argos Acrisi a qui l’oracle havia profetitzat que el seu net el
mataria. És per això que volia evitar que la seva filla tingués descendència i
va tancar-la dins d’una torre. Però Zeus, el més gran déu de l’Olimp, va
embolcallar Dànae com si fos pluja daurada i d’ella va néixer Perseu. Quan
Acrisi va assabentar-se'n, va llançar Dànae i Perseu al mar dins un taüt de
fusta, però Zeus va demanar a Posidó, el déu del mar, que calmés les aigües per
assegurar la vida de Dànae i Perseu fins a arribar a les costes de l’illa de
Sèrifos.
Passat el temps, quan Perseu ja era gran, Polidectes, rei de Sèrifos,
va enamorar-se de Dànae i pretenia casar-se amb ella, però per aconseguir la
seva mà havia de desfer-se de Perseu, que en tot moment tenia cura de la
integritat de la seva mare. Per això va demanar que tots els habitants de
l’illa li portessin un regal amb l’excusa d'oferir-los a Dànae per poder
enamorar la princesa d’Argos; però Perseu no va poder (o no va voler) donar-li
res i, com a regal, li va dir a Polidectes que li demanés el que volgués.
Aquest seria el seu regal. Aleshores, el rei de Sèrifos va encomanar Perseu
matar la gorgona Medusa, el monstre de cabells de serp que petrificava tot
aquell qui la mirés.
Perseu, per sort seva, va comptar amb l’ajut d’alguns déus. Hades, el
déu de l’inframon, li va regalar un casc que concedia la invisibilitat; Hermes,
el missatger diví, una falç molt afilada i les seves sandàlies alades, les
talàries; i Atena, la deessa de la guerra i de la saviesa, va lliurar-li el seu
escut protector, la famosa ègida.
Quan Perseu va arribar a la cova on habitava Medusa, la va trobar
adormida i, apropant-se sigil·losament, va decapitar-la quan, despertada en
l’últim instant, va veure la seva pròpia imatge reflectida en l’escut i quedà
paralitzada per la por. De la sang que brollà del tall profund, van néixer el
gegant Crisàor i Pagàs, el cavall alat amb qui Perseu va escapar de les
germanes de Medusa, les altres dues gorgones.
Quan Perseu tornava cap a Sèrifos va passar per Etiòpia, governada
pels reis Cefeu i Cassiopea. Aquesta va gosar dir que ella era més bella que
les nimfes del mar i que la pròpia Afrodita, la dea de la bellesa; això va
enfadar-los els dos. Posidó, com a càstig, va inundar les terres d’Etiòpia i va
assegurar que només perdonaria aquesta ofensa amb el sacrifici de la filla de
Cassiopea, Andròmeda. Cefeu i Cassiopea, per salvar el seu poble, van lligar
Andròmeda a una roca davant del mar, destinada a morir a mans del monstre marí
Cetus. Allà Perseu va petrificar Cetus
amb el cap de Medusa i va salvar d’una mort segura Andròmeda, amb qui Perseu es
va casar.
Cassiopea, tot i això, no va quedar sense càstig i va ser elevada al
cel per Posidó cordada a una cadira boca a baix. De vegades també s’interpreta
la constel·lació com si portés un mirall simbolitzant l’ego de la reina
etiòpica. És una constel·lació fàcil d’identificar, ja que les estrelles que
més brillen formen una “w” i es
troba a prop de l’Ossa Menor. Al seu costat hi ha la de Cefeu.
Al cel veiem Perseu amb el cap de Medusa. L’estrella més important de
la constel·lació és Algol, una paraula àrab que significa ’el cap del dimoni’ i justament aquesta es troba al bell mig del
cap de Medusa.
Quan Andròmeda va morir, la deessa Atena va elevar-la també a les
estrelles, al costat de Perseu i la seva mare Cassiopea, com a agraïment a
Perseu per haver matat Medusa. Prop de la constel·lació d’Andròmeda es troba la
galàxia del mateix nom, la més pròxima a la Via Làctia, i les filles
d’Andròmeda i de Perseu són la pluja d’estrelles d’agost coneguda com a Perseides o llàgrimes de Sant Llorenç.
El proppassat dia 5 de
desembre, els clàssics de primer i segon de batxillerat juntament amb els llatinistes de quart vam fer una magnífica visita a l’ànima de Catalunya, Empúries. Però abans
d’explicar com va transcórrer la jornada, farem una breu introducció.
Empúries és l'únic jaciment
arqueològic de la Península Ibèrica
on conviuen les restes d'una ciutat
grega,Empórion, amb les d'una ciutat
romana, Emporiae.És la porta
d'entrada de la cultura clàssica:
deu segles d'història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven
inicialment. Posat
en context, a principis del segle VI aC uns colons grecs procedents de Focea es van establir
en una petita illa davant de la costa del golf
de Roses -a la Palaiàpolis, la ciutat antiga-, tot i que després es van desplaçar
a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, la ciutat nova. Tres segles més tard, l'any 218 aC, Empúries va
servir de punt d'entrada a la
Península per a les tropes romanes
en la lluita contra l'exèrcit cartaginès durant la segona guerra púnica, la d'Anníbal i els seus elefants creuant els Pirineus.
És
important afegir que Empúries era un indret destacat en el comerç, com bé indica el seu propi nom original, Ἐμπόριον, que significa ‘mercat’ en grec clàssic.
Què
hi trobarem un cop travessem les portes d'entrada a la ciutat d'Empúries cap a l’antic
món grecoromà?
El
primer que veurem són les excepcionals ruïnes
gregues, que pertanyen a la ciutat de l’època hel·lènica. A mida que es va avançant el trajecte ens
trobarem amb els recintes dedicats a Asclepi
(déu de la medicina) i Serapis (divinitat
grecoegípcia), i també podrem veure l'àgora, entre d’altres restes del jaciment. Després,
a la part alta, podrem contemplar les restes d'època romana: les diferents domus amb els mosaics que decoraven el terra, la zona
de les termes públiques de la
ciutat, el fòrum, les tabernae… Es tracta, per tant, d’un espai
privilegiat que ha ajudat els arqueòlegs i historiadors a conèixer amb més precisió l'evolució de l’urbanismegrec i romà. Actualment
és una de les seus del Museu
d'Arqueologia de Catalunya.
I ara
sí, comencem amb la nostra experiència en aquest particular passeig clàssic que ens va apropar a les nostres arrels.
Vam
començar el dia molt d’hora, a dos quarts de vuit enfilàvem ja cap a terres empordaneses. Quina son que teníem tots! Tanmateix, en arribar a l’autocar, vam aprofitar que
era un llarg camí per poder descansar i així gaudir més plenament del dia que
ens esperava.
Arribats a Empúries, vam
esmorzar envoltats de la tranquil·la remor de les onades del mar en topar amb la
sorra. Quina meravella! En acabat, ens vam endinsar en les ruïnes de la ciutat.
El moment que tots esperàvem havia arribat.
Només
entrar, van venir a trobar-nos dues guies molt amables per fer-nos la visita. Com que érem un grup nombrós, ens van dividir en dos grups: els humanistes de batxillerat per una banda i els llatinistes de quart d’ESO per l'altra. Ens
van fer asseure a la gespa del recinte per fer-nos una breu introducció abans de poder
observar amb més detall les ruïnes. Cal afegir que ja veníem preparats de
l’escola, perquè en Jordi ja ens havia fet treballar de forma dinàmica el que anàvem a veure.
Va
ser molt emocionant poder observar amb els nostres propis ulls el que a classe
havíem treballat. Només calia tenir imaginació per anar més enllà i imaginar-se
com havien estat les pedres que parlaven: precioses ciutats on hi convivien les tres civilitzacions, els tres peus de Catalunya: ibers, grecs i romans.
Una vegada feta la introducció, ens vam dividir en grups de cinc o sis alumnes i les guies ens van presentar l’activitat que, seguidament, anàvem a fer: un joc depistes en què cadascuna d’elles et portava a la següent i et feien
adquirir més coneixements. A més,
ens feien anar més enllà del que vèiem fent-nos pensar que érem presents allà i
havíem d’actuar com els antics habitants. El joc constava
de diferents preguntes que havíem de
respondre a partir del que jasabíem o dels panells explicatius de cada un dels espais a recórrer. A més a més, ens van facilitar
uns mapes per poder-nos ubicar en
les dues ciutats: la grega i la romana. Ens ho vam passar tan bé que el temps
va volar i ràpidament ens vam haver de reunir a l’àgora. Allà, tots els
grups vam posar en comú les diferents respostes que havíem trobat. Finalment, ens vam
acomiadar de les nostres amfitriones i vam entrar en una petita sala del recinte museístic on hi havia exposades diferents peces de gran valor arqueològic: mosaics de les domus, el famós del Sacrifici d'Ifigènia, monedes, gerros… Seguidament, vam entrar al MAC
Empúries (Museu d’Arqueologia de Catalunya). Allà vam poder admirar in situ l’escultura original d’Asclepi, el
déu de la medicina. Una escultura
treballada amb dos tipus de marbre: un provinent de l’illa de Paros i l’altre del mont Pentèlic, el mateix marbre utilitzat per a la construcció del majestuós Partenó d'Atenes. Els detalls estaven
molt ben treballats i de forma curosa i delicada per l'escultor: les
faccions marcades del seu bell rostre,
la tela de la túnica en moviment… L’artesà de qui no sabem el nom hi va dedicar moltes
hores per proporcionar-li una ànima. És important
remarcar que l’escultura que es troba al jaciment mirant el mar blavós és una còpia de l’estàtua original, la que ens observava ara darrere el vidre polit. Aquesta còpia està situada
al costat de l’àbaton, l'edifici on
eren els malalts
realitzant el ritual de laincubatio. Allà, segons creien cegament, el déu Asclepi
se’ls apareixia de nit i els revelava què havien de fer per curar-se.
En acabar la
visita, vam anar a dinar. Envoltats per aquell meravellós paisatge vam poder
gaudir de l’àpat. Com que encara era d’hora, vam poder descansar enmig dels
alts pins que ens tapaven el sol. Finalment, va arribar l’hora
d’acomiadar-nos del magnífic jaciment arqueològic i tornar a l’autocar. Malgrat que el
trajecte era força llarg, vam poder descansar durant el viatge, i més quan a mig camí l'autocar va dir prou i va haver de recollir-nos un segon vehicle. Es veu que el déu Asclepi no volia pas que marxéssim... Finalment, i després d'aquesta petita odissea, vam
arribar a l’escola preparats per gaudir del llarg pont que ens esperava!
Dir per acabar que va ser
una excursió molt i molt bonica, plena de descobertes del món clàssic i l’inici
d’altres encara per descobrir.
Us animeu a endinsar-vos en aquesta bonica experiència?
La setmana passada, els alumnes de 4t
d'ESO que cursem l'optativa de Llatí i els alumnes de 1r i 2n del batxillerat
humanístic vam anar plegats d'excursió a Empúries, l'única ciutat de la
península Ibèrica on els grecs es van instal·lar fa més de dos mil cinc-cents
anys. Les setmanes anteriors, a classe, vam estar aprenent molts aspectes sobre
Empúries que ens van servir com a base per entendre més a fons el que anàvem a
veure.
La visita va començar amb una breu
introducció per part de dues guies locals sobre els orígens d’Empúries. A
continuació, vam accedir al recinte arqueològic i vam començar un joc de pistes
en petits grups que ens va fer recórrer els diferents carrers de la ciutat
primer grega i després romana, observar la descripció dels cartells, comptar
elements de les cases o temples, anomenar les divinitats de l'època… Vam poder
veure in situ la majestuosa estàtua original d'Asclepi, el déu de la
medicina, dins del MAC, el Museu Arqueològic de Catalunya, i la seva rèplica a
fora, en un lloc elevat de cara al mar; les ruïnes d'un temple romà, amb
algunes columnes que encara es conserven dempeus, com es distribuïen les cases,
com eren les termes romanes o la zona del mercat. Finalment, vam entrar en un
espai del museu on vam poder observar molts objectes de la població que havia
viscut allà, com collarets, joies i eines personals, i també alguns dels
mosaics que pavimentaven les cases i una de les peces de més valor, el mosaic
del Sacrifici d’Ifigènia.
La ciutat d'Empúries és un lloc
extraordinari: rere les ruïnes lleugerament elevades, es veuen uns pins verds
contra un mar ben blau i tranquil, limitat per la banda esquerra pel Cap Norfeu
i, per l'altra banda, pels penya-segats de L'Escala i de Montgó. No ens hauria
de sorprendre que els grecs quedessin fascinats per aquest indret, ja que és
d'una bellesa extraordinària.
Hem gaudit molt d'aquesta visita i de passar el dia en
un lloc tan especial, perquè hem tingut l'oportunitat de veure in situ
com era la vida dels nostres avantpassats i de conviure amb els companys. També
ens va agradar molt fer el joc de pistes perquè vam poder aprendre d'una manera
divertida i que ens entusiasma.
El proppassat 5
d’octubre, iniciant una nova etapa a l’escola, les alumnes de 1r de batxillerat
de les matèries de Llengües i Cultures Clàssiques (abans Llatí i Grec) vam anar
de visita al Museu Marítim de Barcelona, a les antigues Drassanes, on s’hi
podia veure l’exposició itinerant (ara a Madrid) Pompeia i el darrer gladiador,
un autèntic viatge al passat d’un dia concret: el 29 d’agost del 79 AD (Anno Domini).
Per començar, vam poder
veure ‘in situ’ més de cent cinquanta peces exposades originals provinents del
Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, un dels museus més antics i rellevants
del món per la riquesa i singularitat del seu patrimoni.
Abans de parlar sobre la
nostra experiència en relació a l'exposició, cal explicar que aquesta preten una
autèntica immersió a la Pompeia de fa gairebé dos mil anys, quan va florir com
a port comercial i ciutat estratègica del turisme més opulent; una oportunitat
única i irrepetible per endinsar-nos en el cor de la vida quotidiana i la
dinàmica social de la ciutat sepultada per l'erupció del Vesuvi l'any 79 dC.
A través d'un bany de realitat virtual et veus catapultat a
una experiència immersiva única per reviure les gestes heroïques dels
gladiadors i reviure els moments que van marcar l'existència dels habitants de
la ciutat de la Campània.
El nostre viatge al cor
de Barcelona va ser plàcid: vint minuts en metro. Tots estàvem molt emocionats, no només perquè
era una de les primeres sortides del nostre primer curs de batxillerat, sinó
també per les meravelles que esperàvem veure dins l’exposició. A més, com que a
classe ja havíem treballat continguts sobre el que anàvem a visitar, era encara
més emocionant: el fet d’observar amb els nostres propis ulls el que, salvant
les distàncies, havia succeït a Pompeia aquell malaurat 29 d’agost del 79 AD. Només arribar, els divuit
alumnes ens vam dividir en dos grups disposats a gaudir d’una visita el més
personalitzada possible.
A l'inici de l'exposició
hi havia una imatge hologràfica on un gladiador ens informava del que veuríem a
continuació. A mesura que avançavem en la part expositiva, anàvem veient diferents
cartells explicatius sobre allò que els nostres ulls observaven: des dels
gerros de ceràmica, perfectament conservats, i còpies d’escultures romanes fins
a les pintures al fresc i els mosaics d’innombrables peces. Era impressionant
veure detalladament tots els objectes que feien artesanalment. Allò sí que era
art de debò! Eren increïbles les tècniques que utilitzaven els pompeians a l'hora
de fabricar els utensilis tant domèstics o vinculats al comerç (gerros,
paelles, coladors, pots de vidre, etc...) com pel que fa als artístics
(grafits a les parets, pintures al fresc i mosaics o escultures de les domus més luxoses). La seva observació et feia sentir que eres
allà mateix, en aquell precís instant.
També va ser molt
interessant l’audiovisual que es passava en un espai que recordava la graderia
d’un teatre clàssic i que tractava sobre la vida dels gladiadors (els combats,
les hores lliures, els entrenaments, les armes que usaven o la dieta que
consumien especialment abans dels combats). D'aquest documental vam aprendre
que no només eren homes els que lluitaven sinó que també hi participaven les
dones, les anomenades gladiatrices.
Personalment, l’objecte
que em va sobtar més, fins al punt de deixar-me impressionada, van ser els diversos
cascs de gladiador exposats. N'hi havia alguns que hi duien gravades algunes
escenes de la història. Eren preciosos! A banda, qui sap, aquests elms van
servir en un primer moment com a protecció durant l'explosió volcànica davant
dels gasos del flux piroclàstic.
Per acabar la visita, ens
van proporcionar unes ulleres de realitat virtual, l’autèntica experiència
immersiva, que ens oferia una visió dels carrers de Pompeia com si fossis un
pompeià més que passejava pel més comercial de tots, l’anomenada Via Abundantiae, el famós ‘carrer de
l’abundància’, semblant al nostre Passeig de Gràcia de l’època, farcit de botigues (tabernae) d'articles de luxe, hotels (cauponae) i restaurants (thermopolia). Estava tan ben aconseguit, que he de dir que la vivència ‘in situ’
feia, fins i tot, una mica de por. Per sort, s'havia de seguir un camí marcat
per poder continuar el trajecte pel que anaves trobant unes circumferències
lluminoses que, en tocar-les, feien aparèixer unes figures hologràfiques que
explicaven de manera molt amena tot allò que anaves presenciant. Si aquesta
part del ‘viatge’ tenia ‘punts foscos’, l’accés a les fossae de l’amfiteatre esgarrifava... L’ascens a l’arena a través
d’una plataforma mòbil, escoltar la cridòria del poble aplegat a la caveai l’escenari de l’erupció va ser
la cirereta del pastís. Impressionant!
En acabar la visita i
reunir-nos els dos grups, vam compartir les sensacions i emocions viscudes durant
l'exposició. Tots coincidíem en la idea de que havia estat genial i que, si poguéssim,
tornaríem a repetir-les.
De tornada a l'escola,
vam passar per davant del Liceu. Com que a classe havíem comentat el significat
de les seves portes, la constel·lacióde lletres de l’escultor Jaume Plensa, veure-ho i poder-ho recordar, va ser un
afegit més a la nostra sortida. Hi apareixen representades les lletres dels
diferents abecedaris i alfabets del món tot fent referència a la pluralitat de
cultures i amb un clar missatge: que tots som persones humanes.
Per acabar, cal afegir
que aquesta exposició dedicada a Pompeia ens hauria de fer reflexionar sobre el
fet que aquest succés històric que va esdevenir una desgràcia per als ciutadans
de Pompeia i Herculà, atès que va suposar la seva desaparició, va suposar, per
altra banda, un autèntic 'regal' per a la ciència, perquè ens ha permès
estudiar no només els fenòmens naturals (recordem que en aquell moment no
sabien per què la muntanya vomitava foc), sinó també el modus vivendi d’una societat en un moment molt concret de la
història.
Pot la desgràcia d’algú esdevenir la sort d'un altre?
Les matèries de Llengua
i cultura gregues i de Llengua i cultura llatines,
vinculades als coneixements humanístics del món clàssic, són, de
facto, les grans desconegudes del nostre sistema educatiu. És vox
populi que per a molts no són més que llengües mortes, sense cap
transcendència en els nostres dies. La realitat, però, només la coneixem els
qui hem tingut la sort de cursar-les i d’endinsar-nos en elles.
A la nostra escola,
el primer contacte que podem tenir amb les llengües i civilitzacions clàssiques,
a banda de la matèria optativa de 2n d’ESO D’on venen les paraules?, és a 3r d’ESO, per als alumnes que no cursen
francès, amb l’optativa de Cultura
Clàssica. És un primer tastet de tot plegat, de manera que les propostes de
treball són força variades. Grosso modo, s’aprenen conceptes
bàsics sobre els elements culturals més importants de l’antiga Grècia i Roma
-la llengua, els costums, l’art, l’origen clàssic de moltes paraules, els
referents culturals,…- i, sobretot, la pervivència que han tingut fins als
nostres dies. Vam introduir-nos en el món de la mitologia i vam
familiaritzar-nos amb el nom dels principals déus; vam descobrir algunes
expressions llatines, el seu significat més enllà d’una mera traducció i com
usar-les en el nostre dia a dia. Durant un temps, per fer-nos conscients de la
petjada d’aquestes civilitzacions en la nostra història, vam treballar
l’emplaçament arqueològic d’Empúries
i vam esbrinar com va ser el seu descobriment, com hi vivien els primers
ciutadans i per què només en conservem algunes restes.
A 4t d’ESO, la continuïtat s’estableix,
si així es tria, amb la matèria optativa de Llatí, orientada per als alumnes que posteriorment decideixen
cursar el batxillerat humanístic o social-humanístic. En aquest curs,
aprofundim una mica més en aspectes lingüístics per tal de tenir una bona base
per als estudis posteriors. Aprenem a presentar-nos en llatí o a tenir una
conversa fluida, fent així d’aquesta llengua clàssica un ús col·loquial i
competencial. A banda, es treballen altres continguts relacionats amb la mitologia,
l’etimologia i la seva pervivència.
Al batxillerat, com hem esmentat abans,
els alumnes que trien la modalitat humanística o social-humanística poden
seguir cursant Llengua i cultura llatines i Llengua i cultura gregues,
segons l’itinerari triat. Les dues matèries tenen, com és lògic, força punts en
comú quant a continguts, amb la diferència que a l’àmbit grec s’incorpora un
nou alfabet, el primer d’Europa,
molt diferent del nostre llatí, malgrat aquest sigui el seu hereu. En ambdós
casos aprenem l’etimologia de les paraules, els seus mites i com
interpretar-los, les particularitats de les dues llengües i la pervivència del
món clàssic fins a l’actualitat.
Però… Què ens
aporta estudiar els clàssics? Per què Grècia i Roma?La realitat és que hi ha tot un ventall
d’arguments i podríem fer-ne un llistat tan interminable com el vel de Penèlope, així que en proposarem
només uns quants:
Per posar fil a l’agulla, tot i
que no ens n’adonem, parlem grec i llatí. La gran majoria d’expressions i
paraules que emprem provenen d’aquestes llengües. Així doncs, oblidar-les seria
com si un fill oblidés els seus pares. Sense estudiar grec, l'astrònom més
virtuós no podria saber que la Via
Làctia rep aquest nom per la llet d’Hera,
esposa de Zeus, que concedeix la
immortalitat, el psicòleg més cèlebre no sabria per què el complex d’Èdip o la síndrome d’Ulisses tenen el nom de personatges de
la mitologia grega i els grans matemàtics no coneixerien l'origen d'alguns
elements utilitzats en operacions aritmètiques, com el nombre pi o la gamma.
El llatí i el grec
són arreu. Només cal sentir quin nom tenen les variants de la Covid-19: òmicron o delta, o entendre què és una pandèmia
a partir de la seva etimologia. Si no sabem grec, el més probable és que la
paraula crisi ens faci cert respecte, però si coneixem el seu veritable
significat, vinculat a la medicina hipocràtica, la prendrem com una oportunitat.
La situació de pandèmia va ser força desesperant i crítica, però gràcies a Pandora,
sempre ens restarà l’esperança.
A més, ens poden
ajudar a aprendre noves llengües, perquè al cap i a la fi, moltes de les que
estudiem i aprenem venen d’aquí. Clothes –‘roba’
en anglès- ve de Clotos, una de les
tres moires, les germanes filadores, i la personificació del transcurs de les
nostres vides. També ens poden ajudar amb la sintaxi, el taló d’Aquil·les
de molts estudiants, perquè de les terminacions de les paraules en llatí o en
grec en depèn la seva funció, com en alemany o en rus. Aquestes relacions del
món clàssic amb el món actual, la seva interpretació i el seu fascinant origen
li atorguen a aquest un valor paradoxalment oposat al que habitualment es té
d’ell avui dia.
En definitiva, hi
ha molts motius per aprendre dels clàssics, molts més dels que us pugueu
imaginar, i nosaltres -juntament amb el nostre capità- us animem a conèixer-los
i a estudiar-los, perquè no us en penedireu.
Avui, 8 de març, Dia Internacional de les Dones, recordem aquesta conferència de Mary Beard (2017), una de les més grans especialistes en l'Antiguitat clàssica, en què parla del silenci de les dones en l'esfera pública al llarg de la història.
Una altra perla és aquest breu (però intens) vídeo d'Irene Vallejo, l'autora del celebrat El infinito en un junco, sobre les dones en la història dels llibres.
La Martina, en Marc, l'Alícia i la Ivet, alumnes de Cultura clàssica de 3r de l'ESO d'en Carles Cervelló, ens presenten aquesta bona feina sobre la pervivència del llatí en els nostres dies. És un tastet ben interessant i d'un títol ben revelador, oi? Plurimas gratias per treballar en aquesta direcció i felicitats als autors dels treballs!
L'exposició Art i mite.
Els déus del Prado aplega una acurada selecció d'obres que formen part de
les col·leccions del Museu Nacional del Prado. A través de pintures, escultures i medalles –datades entre el segle I aC i el final del segle XVIII–, s'ofereix una àmplia mirada sobre la mitologia clàssica i la seva representació
al llarg de la història de l'art.
Es tracta d'una exposició
diacrònica, que ofereix alhora representacions diferents d'un déu o un mite
tenint en compte un criteri iconogràfic, i no qüestions formals o cronològiques.
Així, es pot apreciar al mateix temps la riquesa iconogràfica, geogràfica i
cronològica de les col·leccions del Museu del Prado, on aquest tipus d'obres
s'exhibeix tradicionalment d'acord amb criteris en els quals preval
l'organització basada en escoles i períodes artístics.
Així mateix, la mostra inclou
diversos elements que contraposen el discurs clàssic de les peces exhibides amb
la contemporaneïtat dels mites al segle XXI. Una reflexió al voltant de com han
sobreviscut els mites clàssics en la cultura contemporània i com aquests mites
narren les idees actuals sobre l'amor, la bellesa, la natura, el destí, la
masculinitat o la feminitat.
'Gutta cavat lapidem, non vi sed saepe cadendo' (La gota forada la pedra, no per la força sinó perquè cau constantment)
'Amor omnia vincit' (L'amor ho venç tot)
'Per aspera ad astra' (Cap a les estrelles a través de les dificultats)
'Memento mori' (Recorda que ets mortal)
'Carpe diem' (Gaudeix del moment)
'Γνῶθι σαυτόν' (Coneix-te a tu mateix)
'Audentes Fortuna iuvat' (La sort ajuda els qui s'arrisquen)
'Facta, non verba' (Fetsi no paraules)
Aquest és el principi d'un nou (i incert) viatge capitanejat pels antics grecs i romans. Què en podem aprendre? Amb quina/es t'identifiques més? Per què? Quines expectatives s'obren davant teu? Feliç travessa, tripulants, i benvinguts a bord!
Durant aquests
dies de confinament he recuperat un magnífic llibre: 'Yo, Julia' d’en
Santiago Posteguillo. Fent aquesta segona lectura m’he fixat més en aquells
petits detalls que, de primeres, poder no criden l’atenció; aquest ha estat el
cas dels andabatae.
Us recomano molt
aquest llibre perquè “Yo, Julia”, filla de reis, mare de cèsars i dona
de l'emperador Septimi Sever, arrossega dos estigmes que segueixen molt vius encara avui dia:
primer, ser dona i segon, ser estrangera. Si bé és evident que, donada
l’estructura extremament patriarcal de Roma, hi havia molts més homes que no
pas dones en posicions de rellevància, no és menys cert que amb freqüència l’historiador
home i, sensu lato, l’escriptor home han deixat de costat figures
històriques femenines d’enorme impacte pel sol fet de ser dones; i Júlia Domna
n’és un exemple.
A continuació,
el passatge del llibre on fa referència als andabatae: l'emperador Còmmode està
celebrant un gran espectacle a l’Amfiteatre Flavi, el Colosseu, per demostrar tot el seu
poder quan...
‹‹ Cada vez que
el emperador terminaba con toda una tanda de aquellos miserables, había un
breve descanso en el que se quitaba el casco y bebía agua y vino, y acto
seguido volvían a abrirse, a una voz suya, las trampillas y emergían nuevos
espectros que a rastras, cojeando e incluso con cascos cegados sin visión, como
si fueran andabatae, vagaban
por la arena del Anfiteatro Flavio hasta que la inclemente espada de Cómodo les
daba muerte uno a uno.››(pàg. 77)
L’etimologia
d’aquest mot és dubtosa, pot ser que provingui del grec (d’αν-δέμας, ‘sense
protecció’ i βαίνω, ‘caminar’) o bé sigui un préstec llatinitzat del gal. Per
tant, un andabata era aquell gladiador condemnat a lluitar a cegues amb
un casc amb el qual no tenia cap mena de visió; era una dura condemna en la
Roma imperial. I el poble es divertia intentant confondre’ls encara més des de
les caveae.
No eren els gladiatores habituals que havien estat
entrenats en una de les escoles de gladiadors per un lanista; eren noxii, criminals, que havien estats
condemnats a mort a l’arena. És per aquest motiu que els andabatae només
lluitaven amb altres delinqüents desventurats i amb un gladiuso espasa curtai un escut molt
simple, atès que per als gladiadors professionals era una deshonor lluitar
contra ells perquè no havien rebut cap mena d’entrenament previ.
Aquest tipus de
gladiadors proporcionaven tristament un toc de comicitat als spectatores tot just abans dels grans
espectacles de les munera gladiatoria et venationes. Aquestes lluites resultaven
la diversió de la multitud perquè el públic hi participava desorientant-los. Si
s’hagués d’establir un paral·lelisme amb algun joc d’avui en dia seria amb la
“gallineta cega”, en què els participants tracten de desorientar a aquell qui
fa de gallineta embenada.
Finalment, quan
un andabata queia, era cremat amb un ferro candent per verificar que no
fingia. En cas de dubte, un assistent de l’amfiteatre, disfressat de Caront,
rematava el condemnat amb un cop de martell al cap.
Fins a la
propera, tripulants, molts ànims, paciència i salut!
En dies de confinament domèstic obligat, he pensat que una bona manera de passar part del temps de què disposem és dedicar una estona a resoldre aquests '10 entreteniments clàssics', oberts a tothom qui vulgui capbussar-se en aquest apassionant món.
I de la mà del savi poeta romà Horaci, un vell i bell consell que a hores d'ara ens pot servir de bàlsam:
'AEQVAM MEMENTO REBVS IN ARDVIS SERVARE MENTEM'(Carmina, II, 3)
'Recorda mantenir la ment serena en els moments difícils' (Odes, II, 3)
Poseu a prova els vostres coneixements sobre les set divinitats grecollatines a qui es consagren els set dies de la setmana de la mà d'aquest Kahoot. Ludimusne?
Alcem de nou el teló d'un nou curs, donant enguany la benvinguda als companys de Cultura clàssica de 3r d'ESO que a partir d'avui passen a formar part d'aquesta entranyable gens classica. Comptarem també amb l'empenta dels nous tripulants de 4t i amb la veterania i la sempre il·lusionant novetat dels filoclàssics de batxillerat. Tots plegats remarem amb força, espero, per dur aquesta nau a bon port en el seu desé aniversari.
I comencem amb música, poesia i els vostres comentaris. D'on venim, com sentim, què ens interessa i què ens preocupa, de què necessitem parlar i per què? Som grecs, som romans, no ho oblideu...
No vulguis saber, doncs és pecat
saber-ho, quina fi a mi o a tu, Leucònoe, ens han assignat els déus, i no cerquis el futur
en els càlculs babilònics. Molt millor serà suportar allò que ha de venir,
tant si Júpiter ens ha atorgat més hiverns com si aquest, que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades, és el darrer:
tingues seny, barreja i filtra els vins, i en la curta vida,
talla qualsevol esperança a llarg termini. Mentre parlem, el temps, envejós, haurà fugit:
aprofita l'instant, i poc confiis en el dia de demà.
********************************************
Abro
los ojos y es la vida, otra vez; no diré que no me lo esperaba, pero igualmente me siento agradecido de seguir por aquí, porque hay algunas cosas (yo diría que bastantes) que me sigue apeteciendo mucho hacer: ... Dicho en una palabra: vivir.
Què hi trobeu, de semblant? Quin és el missatge de què parlen tots plegats? Us hi sentiu identificats? Per què? Com sempre, comencem amb preguntes que cerquen respostes. Endavant!
Durant la darrera setmana d’escola abans de marxar de vacances de Setmana Santa, la gens classica de 2n de Batxillerat vam marxar dos dies consecutius d’excursió per desconnectar de la rutina, per deixar enrere la tensió acumulada durant les dures setmanes d’exàmens que havíem tingut fins aleshores, però també per gaudir del món clàssic tots plegats!
El 10 d’abril vam tenir la gran sort de poder visitar el Museu de Badalona, visita que ens va permetre conèixer in situ l’extraordinari patrimoni que amaga l’antiga Baetulo romana. Vam arribar-hi a mig matí, pel voltant de les onze, després d’un llarg trajecte en metro, i tots estàvem molt emocionats i expectants per descobrir les meravelles de l’antiga ciutat romana, que sabíem que ens sorprendrien gratament; si més no, estàvem a l’aguait que s’havien conservat molt bé moltes de les restes de la ciutat romana. Ens va rebre l’Alfons Pardo, el nostre guia i exalumne de l'escola, que ens portà pels diversos espais que formen part del Museu de Badalona, a mesura que anava explicant molt detalladament i amb molta il·lusió tot allò que anàvem contemplant.
En primer lloc, vam començar la nostra visita amb una breu introducció sobre l’urbanisme bàsic d’una ciutat romana comentant les diferents parts de la ciutat, els carrers principals... però sobretot ens vam centrar en la descripció urbanística de la ciutat de Baetulo, una ciutat fundada pels romans a la primera meitat del segle I aC, en una zona propera al mar i situada en un petit turó, a la part alta de la qual hi havia cases benestants, mentre que la part baixa, que és la que vàrem visitar, estava situada prop de la via Augusta i del fòrum i constituïa el centre on s’hi trobaven les termes, diversos habitatges i tabernae. Després d’aquesta explicació tan interessant i necessària per comprendre explicacions posteriors, vam començar ja l’itinerari, la primera parada del qual va ser les termes: ens va sorprendre que la majoria de les parts estaven encara conservades des de la palestra fins al frigidari, passant per l’hipocaust, el tepidari... era espectacular! Vam seguir el recorregut seguint el traçat del cardo maximus i del cardo minor a la vegada que anàvem contemplant tabernae de tota classe, restes d’insulae, clavegueram... que ens va conduir finalment al decumanus maximus! Tot seguit, vam veure un audiovisual que va ser molt encertat per comprendre encara millor els diferents espais de la ciutat i la fundació d’aquesta. Sempre s’ha dit que a partir d’imatges és molt més fàcil que s’entenguin les coses... Hi estàvem tots d’acord! Realment ens va facilitar la comprensió de les diferents parts de la ciutat i la distribució d’aquesta… Després vam anar passejant per les diferents vitrines de l’exposició permanent.
La casa dels Dofins va ser la segona parada. Una domus romana de finals de segle I aC situada a la part alta de l’antiga ciutat romana, que ens va permetre saber com era una típica casa de les famílies benestants de l’època. De veritat que no ens esperàvem que les dimensions de la casa fossin tan colossals! Vam poder veure diverses estances que encara es conserven, com les habitacions d’estiu situades pel voltant de l’atri, com el triclinium mateix, altres estances vinculades amb el peristil i una zona destinada a la producció del vi. El que realment ens va sorprendre d’aquesta domus, a banda de les dimensions enormes, va ser el mosaic de l’impluvium, perfectament conservat, i el fet que en una domus també hi hagués una habitació destinada a la mare de la família, i no només una habitació dedicada al paterfamilias, el despatx (el tablinum), i que la dona no en tingués cap.
Per acabar ja la nostra visita, vam enfilar les nostres passes cap al Jardí de Quint Licini, on s’hi conserva una part del peristil de la seva luxosa domus. Allà, l'Alfons ens va reproduir un audiovisual que el mostrava al complet. Gràcies a aquest, va ser molt més senzill poder-nos submergir en l’ambient d’un jardí romà. La il·luminació també hi va contribuir.
Després de tres hores de recorregut tan intens com interessant, ja vam tornar a la nostra estimada Barcino. La sortida va ser molt enriquidora no només perquè vam poder conèixer de primera mà les restes de l’antiga Baetulo sinó també perquè va ser una experiència única i magnífica per recordar coneixements de civilització romana que havíem treballat a classe al llarg del curs. Vaja, la sortida ens va agradar molt a tots i a totes i vam marxar de la ciutat amb un molt bon record! Pròxima estació: la Magna Celebratio MMXIX, el 27 i el 28 d'abril!
L’11 d’Abril, la petita família d’humanistes de 2n vam tornar a marxar d’excursió! Però aquesta vegada, a un lloc molt especial per a nosaltres, una ciutat magnífica plena d’història, que ja fa un bon grapat d’anys que es converteix en el lloc de comiat final de la gens classica. Parlem de Tarraco, la ciutat romana que s’amaga sota l’actual Tarragona! Ens vàrem reunir tots a les 8h del matí. Alguns ens vam llevar més d’hora de l’habitual, però no va ser un impediment perquè per a molts de nosaltres era la primera vegada que visitàvem la ciutat i estàvem molt, però que molt il·lusionats!
Vam arribar a la terra dels Escipions vora les 9h 30 del matí, i la jornada prometia perquè el clima era molt favorable: un sol radiant ens va rebre de bon matí! Després d’haver esmorzat, vam començar el nostre viatge particular cap el passat. La primera parada va ser l’Antiga Audiència, situada intramurs a la plaça del Pallol, on vam observar una immensa maqueta de la ciutat de Tàrraco, que ens va permetre saber la distribució urbanística de la ciutat, organitzada en tres terrasses: la primera, la part administrativa i religiosa on s’hi trobava el fòrum provincial en el qual s’hi dreçava el Temple d’August (avui en dia s’hi alça la catedral), la segona corresponent al circ, i ja la tercera, la zona residencial on s’hi trobaven els diferents habitatges, tant insulae com domus. La maqueta també va servir per a localitzar els edificis intramurs i extramurs més importants de la ciutat com el teatre, l’amfiteatre, el circ, la necròpolis, l’aqüeducte de les Ferreres, els dos fòrums... Per arribar a l’Antiga Audiència, vam resseguir l’arena del circ, on anys enrere els aurigues s’hi jugaven la vida, i era impossible que no ens emocionéssim! Estàvem passant per damunt de l’escenari on s’havien esdevingut moltes curses de quadrigues!
A continuació, vam continuar el nostre particular itinerari dirigint-nos cap el camí del Passeig Arqueològic que voreja la muralla romana. Vam quedar admirats pel bon estat de conservació de les muralles, ja que es podien distingir clarament les dues fases de construcció, i el de les tres torres -les de l'Arquebisbe, Cabiscol i Minerva- que formen el perímetre. A mesura que anàvem passejant anàvem topant amb rèpliques d’escultures, que ens va fer especial il·lusió veure, ja que ens eren molt familiars per a aquells que cursem Història de l’Art, com l’estàtua d’August de Prima Porta o la de la Lloba Capitolina. A més a més, també vam poder veure columnes la procedència de les quals era ni més ni menys que...Troia! L’emoció de tots nosaltres anava en augment, i no ens vam poder contenir de fer-nos fotografies amb les majestuoses escultures o abraçats a les columnes d'insigne passat.
Tot seguit, havíem de continuar el nostre itinerarium fent una parada al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), però, com que estava tancat per reformes, vam optar per anar a visitar l'exterior de la catedral romanicogòtica de Tarragona, construïda, com he dit abans, sobre les restes de l'antic temple d'August i que coronava la terrassa superior de la ciutat. Alguns, com a grans apassionants de l’art, vam aprofitar per anar localitzant els diferents elements característics d’una catedral gòtica, com l’arc ogival, els contraforts, la rosassa, els vitralls, el cimbori... Malauradament, però, no hi vam poder entrar. Això sí, el fet de no poder entrar ni al MNAT ni a la catedral, malgrat la decepció, ens va servir per entendre que les coses no sempre surten com un vol, i que de vegades un ha de renunciar a allò que més desitja. No obstant, sabíem que aquesta desafortunada notícia no era més que una excusa perfecta per tornar aviat a Tàrraco. El que sí vam fer és la fotografia ritual davant del MNAT amb la inscripció “TARRACO SCIPIONUM OPUS”, seguint la vella i bella tradició instaurada ja fa molts anys pels tripulants del Vaixell.
Havent fet la famosa fotografia que teniu al principi de la crònica, vam visitar la Torre del Pretori. Després d’una dura ascensió per unes escales cargolades que semblava que no s'acabessin mai, vam arribar al mirador des del qual vam poder contemplar unes vistes panoràmiques excepcionals de tota la ciutat de Tàrraco. Podíem veure tant la Catedral com el circ, però també l’amfiteatre que es trobava a la vora d’un mar brillant. Aquestes vistes tan suggerents ens van incitar a fer-nos fotografies per recordar amb alegria aquest moment. Després, vam baixar a les amples voltes per les quals els espectadors entraven a les grades del circ, i que també tenien la funció de suportar-les. Era molt emocionant passar per l’interior d'un circ romà, un edifici públic de caràcter lúdic que tenia capacitat fins a 25.000 espectadors. Una bogeria!
Després de visitar el circ ja ens vam dirigir cap a l’amfiteatre: l’última parada del nostre particular viatge al passat. Aquest amfiteatre es va construir fora de la ciutat i ben a prop de la Via Augusta amb capacitat per a uns 15.000 espectadors. Vam tenir la gran sort de poder baixar a l’arena, i allà vam descobrir que s’hi havia construït una basílica paleocristiana amb planta de creu llatina que havia presenciat el martiri de Sant Fructuós i de dos diaques. Trepitjar in situ l’arena de l’amfiteatre de Tàrraco ens va emocionar molt perquè no vam poder deixar d’imaginar que aquí milers de gladiadors s’hi havien jugat la vida...
Per últim, vam dinar prop de la Rambla. Ara ja sí que posàvem punt i final a la visita i ens havíem d’acomiadar d’una ciutat amb tants anys d’història! De tornada amb el tren, alguns van aprofitar per fer un balanç de la sortida, altres van mirar fotografies que havien fet durant el dia, altres dormien, escoltaven música…
Aquesta sortida va ser molt positiva i la guardarem com a una de les més entranyables del nostre batxillerat. Certament, veure monuments patrimonials en tan bon estat de conservació i saber que hem tingut la gran sort de poder mirar in situ una ciutat amb tants anys d’història no té preu. Que privilegiats som!
Berta Olivé i Casadó
2n batxillerat humanístic
Reportatge fotogràfic a càrrec de Meritxell Pajuelo Vídeo gravat i editat per Ainhoa Buendía
