Els déus mai no moren: la mitologia grega a la cultura popular

 

Molts segles després que els poemes d’Homer fossin recitats per darrer cop i els temples d’Atenes erigits per artistes de nom immortal, els déus i els herois de Grècia segueixen sent vius. No regnen sobre el clima o les collites, però la seva herència regna, d'alguna manera, en el món de la cultura popular, on les antigues divinitats continuen inspirant històries, imatges i símbols universals.

Del mite a la pantalla gran

En el  cinema, la mitologia grega es una font d’inspiració inesgotable de personatges i conflictes. Pel·lícules com Lluita de titans, Hèrcules (tant la versió animada de Disney com les diverses adaptacions de l'heroi tebà), o Troia de Wolfgang Petersen, han convertit figures com Perseu, Hèrcules o Aquil·les en icones modernes de valentia i tragèdia. Fins i tot en sagues contemporànies com Wonder Woman, la mitologia apareix reinventada: la protagonista és filla de Zeus i prové de Temiscira, l’illa de les amazones. D’aquesta manera, el mite antic parla de valors actuals com el poder femení i la justícia.

Els déus tornen als llibres

La literatura juvenil i fantàstica també ha reinterpretat aquests relats. La sèrie Percy Jackson de Rick Riordan, per exemple, trasllada els déus olímpics a l’era moderna i ens mostra fills semidéus que estudien en un campament secret als Estats Units. Així, la saga connecta amb un lector generalment adolescent amb les emocions de la mitologia: la recerca d’identitat, la convivència amb el poder i la lluita contra el destí. Altres autors, com Madeline Miller amb La cançó d’Aquil·les i Circe, han revisitat els mites des d’una òptica més íntima i literària, donant veu als personatges femenins o secundaris que els relats antics sovint deixaven a l’ombra.

Els déus entre videojocs i música

La influència grega també arriba al món del videojoc, on s’han reinterpretat mites clàssics. La saga God of War presenta Kratos, un antic guerrer espartà que desafia els déus de l’Olimp en una història plena de venjança. En canvi, jocs com Hades Supergiant Games converteixen l’inframón en un espai dinàmic i ple d’ironia, on el jugador conversa amb déus com Afrodita o Dionís. Fins i tot en la música o la moda, els noms i símbols grecs —com les columnes dòriques, la figura de la Medusa o la corona de llorer— continuen evocant bellesa i força atemporal.

Per què ens segueix captivant la mitologia grega?

Potser perquè la seva força rau en allò més humà. Els déus grecs, lluny de ser perfectes, són passionals, contradictoris i vulnerables. En ells hi trobem les mateixes emocions que defineixen les històries actuals: amor, enveja, ambició o redempció. Cap llenguatge artístic modern ha resistit la seva influència, perquè els mites grecs no només expliquen l’origen del món, sinó també la complexitat de l’ésser humà.

En definitiva, la mitologia grega continua viva perquè parla de nosaltres, i mentre la humanitat continuï buscant sentit al seu propi destí, Zeus, Atena i Apol·lo seguiran inspirant escenes al cinema, llibres i videojocs d’arreu del món.

Gabriela Casadevall

1r batxillerat d'Humanitats

La primavera a la Grècia antiga

 

                                   El retorn de Persèfone, Frederic Leighton (1891)

Amb l’arribada de la primavera, la natura desperta després del silenci hivernal. Els dies s’allarguen, les flors obren els seus pètals, les aigües dels rius recuperen força i tornem a sentir la calidesa del sol. El que avui expliquem amb conceptes astronòmics (com la inclinació de la Terra i l’equinocci de primavera, que marca el moment en què el dia i la nit tenen la mateixa durada), a l’antiga Grècia es comprenia a través de mites i déus que donaven sentit a cada canvi de la naturalesa.

Els grecs no separaven el món natural del món diví. Cada muntanya, cada riu i cada estació de l’any eren expressions de forces sagrades. Segons la mitologia, els titans  havien creat els elements essencials de l’univers; però amb el pas del temps, van ser substituïts pels déus olímpics, encapçalats per Zeus. Cada déu representava una part de la vida o la natura: Posidó dominava el mar, Apol·lo governava el sol i la música, Afrodita inspirava l’amor, i Demèter, un dels personatges principals d’aquesta història, protegia els cultius i la fertilitat de la terra. 

Per això, quan el cicle agrícola s'interrompia (quan la terra no donava fruit o les collites fracassaven), els grecs ho interpretaven com un senyal diví. Era necessari entendre quin déu estava disgustat, i calia fer-li ofrenes o rituals per restablir l’equilibri de les coses. La història de Persèfone simbolitza la manera com els déus i la natura estaven units per un mateix destí. Persèfone era filla de Zeus i Demèter, i el seu nom, en grec antic, vol dir “la que porta la mort” o “la que transforma”. També se la coneixia com a Koré, "la donzella". Criada entre flors i jardins, era el reflex de la joventut, la vida i la bellesa.

Un dia de primavera, mentre collia flors amb les nimfes, la terra es va obrir sota els seus peus. D’allà en va sorgir Hades, el déu del món subterrani, que enamorat de la seva bellesa la va raptar i se la va endur al seu regne fosc i etern (catàbasi). Quan Demèter va descobrir la desaparició de la seva filla, va recórrer el món en la seva cerca, abandonant les seves tasques divines. El resultat fou un hivern perpetu: les plantes van deixar de créixer, els camps es van assecar i els humans van començar a passar gana.

Veient la desesperació de mortals i déus, Zeus va intervenir i va enviar Hermes, el missatger, a negociar amb Hades. Aquest va acceptar el retorn de Persèfone, però amb un engany: abans de marxar li va donar unes quantes llavors de magrana, un fruit sagrat que vinculava simbòlicament la vida amb la mort. En menjar-les, la jove es va quedar unida al món dels morts, de manera que només podria passar mig any amb la seva mare a la terra i mig any amb el seu espòs a l'inframón.

Així, quan Persèfone tornava a la superfície, Demèter omplia la terra de flors i verdor representant la primavera, símbol del renaixement i de la vida. Quan tornava amb Hades, Demèter s’omplia de tristesa i la natura s’adormia de nou, representant la tardor i l’hivern.

L’arribada de la primavera no només tenia una dimensió mítica, sinó també social i religiosa. Durant aquesta època, a moltes ciutats de Grècia, especialment a Eleusis i Atenes, se celebraven les festes de Demèter i Persèfone, conegudes com les Eleusínies. En aquestes cerimònies, es recreava el descens i el retorn de Persèfone, una metàfora de la mort i el renaixement de la natura.

En la mentalitat grega antiga, la primavera no era només un canvi de temps, sinó un recordatori espiritual: tot el que mor reneix, i tota absència porta, amb el temps, un retorn. El mite de Persèfone ens explica el cicle interminable de la vida, de la relació entre la llum i l’ombra, entre el món dels déus i el dels homes. Per això, per als grecs, la primavera era el moment de celebrar la força vital que desperta en els déus, en la natura i en l’ànima humana —una època per renéixer amb la terra, amb els blat, amb les flors i amb la llum.

Aquest mite, ple de simbolisme i emoció, ha inspirat nombrosos artistes al llarg dels segles. Una de les representacions més conegudes és El retorn de Persèfone, una pintura realitzada l’any 1891 pel pintor britànic Frederic Leighton. En aquesta obra, Leighton captura el moment precís en què Persèfone emergeix de les ombres de l’inframón (anàbasi) per retrobar-se amb la seva mare, Demèter. A través dels tons daurats i la serenitat de les formes, el pintor transforma el mite en una al·legoria visual del renaixement i de l’etern retorn de la llum, valors que també estaven molt presents en la cultura grega antiga.

Gabriela Casadevall

1r batxillerat d'Humanitats

La meva ruta clàssica pels carrers de Barcelona

 

El món clàssic, en general, i la mitologia grecollatina, en particular, han estat fonts inesgotables d’inspiració al llarg dels segles. Aquest llegat ha anat impregnant àmbits tan diversos com l’art, la literatura, la música, el cinema, la ciència, el dret o el llenguatge, i fins i tot en la disposició urbana de moltes ciutats i el seu nomenclàtor, entre les quals hi destaca la nostra, Barcelona. És obvi que Bàrcino posseeix un valuós patrimoni històric ja des de la seva fundació pels volts de l'any 14 aC. 

Aquesta herència clàssica és present també, com he dit abans, als seus carrers. Per això, en aquest treball de recerca he volgut elaborar una mena de ruta, d'itinerari molt particular, per la Barcelona més clàssica a través dels seus barris i districtes. 

Si cliqueu la imatge que encapçala aquesta entrada, trobareu el meu treball de camp en format Google Sites que ha procurat recollir tots i cadascun dels carrers (un total de 108!) amb nom de referència clàssica, ja sigui històrica, literària o mitològica del món grecoromà.

L’estudi en si no només ha tractat de recopilar el nomenclàtor alfabèticament, sinó que també ha volgut incorporar, com és obvi, una breu ressenya dels aspectes culturals a què es refereix. L’objectiu principal ha estat demostrar com el nostre patrimoni cultural grecollatí continua present en la nostra vida quotidiana, connectant el passat amb el que veiem i vivim diàriament. 

Personalment, des que se’m va donar l'oportunitat de poder estudiar i gaudir els clàssics, he après molt, no només continguts referencials de la seva cultura, sinó, el que és molt important, aprenentatges per a la vida mateixa, que m’han servit per crèixer, madurar i ser molt més conscient d’allò que m’envolta. Per això vaig decidir prendre el món clàssic com a font d'inspiració per al meu treball de recerca, oferint-me una nova manera de mirar la ciutat en què visc o passejo cada dia. Tenir, en definitiva, una mirada clàssica.

Espero que el gaudiu tant com jo!

Bianka Clementti

2n de batxillerat d'Humanitats

 

El cel dels mites: la nissaga de Dànae

Al cel de les estacions podem observar moltes constel·lacions i, entre aquestes, una de molt coneguda representa en el firmament el relat d’una nissaga mitològica: la de Perseu, Andròmeda, Cassiopea i Cefeu.

La història comença amb Perseu, fill de Dànae, empresonada pel seu pare i rei d’Argos Acrisi a qui l’oracle havia profetitzat que el seu net el mataria. És per això que volia evitar que la seva filla tingués descendència i va tancar-la dins d’una torre. Però Zeus, el més gran déu de l’Olimp, va embolcallar Dànae com si fos pluja daurada i d’ella va néixer Perseu. Quan Acrisi va assabentar-se'n, va llançar Dànae i Perseu al mar dins un taüt de fusta, però Zeus va demanar a Posidó, el déu del mar, que calmés les aigües per assegurar la vida de Dànae i Perseu fins a arribar a les costes de l’illa de Sèrifos.

Passat el temps, quan Perseu ja era gran, Polidectes, rei de Sèrifos, va enamorar-se de Dànae i pretenia casar-se amb ella, però per aconseguir la seva mà havia de desfer-se de Perseu, que en tot moment tenia cura de la integritat de la seva mare. Per això va demanar que tots els habitants de l’illa li portessin un regal amb l’excusa d'oferir-los a Dànae per poder enamorar la princesa d’Argos; però Perseu no va poder (o no va voler) donar-li res i, com a regal, li va dir a Polidectes que li demanés el que volgués. Aquest seria el seu regal. Aleshores, el rei de Sèrifos va encomanar Perseu matar la gorgona Medusa, el monstre de cabells de serp que petrificava tot aquell qui la mirés.

Perseu, per sort seva, va comptar amb l’ajut d’alguns déus. Hades, el déu de l’inframon, li va regalar un casc que concedia la invisibilitat; Hermes, el missatger diví, una falç molt afilada i les seves sandàlies alades, les talàries; i Atena, la deessa de la guerra i de la saviesa, va lliurar-li el seu escut protector, la famosa ègida.

Quan Perseu va arribar a la cova on habitava Medusa, la va trobar adormida i, apropant-se sigil·losament, va decapitar-la quan, despertada en l’últim instant, va veure la seva pròpia imatge reflectida en l’escut i quedà paralitzada per la por. De la sang que brollà del tall profund, van néixer el gegant Crisàor i Pagàs, el cavall alat amb qui Perseu va escapar de les germanes de Medusa, les altres dues gorgones.

Quan Perseu tornava cap a Sèrifos va passar per Etiòpia, governada pels reis Cefeu i Cassiopea. Aquesta va gosar dir que ella era més bella que les nimfes del mar i que la pròpia Afrodita, la dea de la bellesa; això va enfadar-los els dos. Posidó, com a càstig, va inundar les terres d’Etiòpia i va assegurar que només perdonaria aquesta ofensa amb el sacrifici de la filla de Cassiopea, Andròmeda. Cefeu i Cassiopea, per salvar el seu poble, van lligar Andròmeda a una roca davant del mar, destinada a morir a mans del monstre marí Cetus. Allà  Perseu va petrificar Cetus amb el cap de Medusa i va salvar d’una mort segura Andròmeda, amb qui Perseu es va casar. 

Cassiopea, tot i això, no va quedar sense càstig i va ser elevada al cel per Posidó cordada a una cadira boca a baix. De vegades també s’interpreta la constel·lació com si portés un mirall simbolitzant l’ego de la reina etiòpica. És una constel·lació fàcil d’identificar, ja que les estrelles que més brillen formen una “w” i es troba a prop de l’Ossa Menor. Al seu costat hi ha la de Cefeu.

Al cel veiem Perseu amb el cap de Medusa. L’estrella més important de la constel·lació és Algol, una paraula àrab que significa ’el cap del dimoni’ i justament aquesta es troba al bell mig del cap de Medusa.

Quan Andròmeda va morir, la deessa Atena va elevar-la també a les estrelles, al costat de Perseu i la seva mare Cassiopea, com a agraïment a Perseu per haver matat Medusa. Prop de la constel·lació d’Andròmeda es troba la galàxia del mateix nom, la més pròxima a la Via Làctia, i les filles d’Andròmeda i de Perseu són la pluja d’estrelles d’agost coneguda com a Perseides o llàgrimes de Sant Llorenç.

Aina Pujantell 

4t ESO 

Itinerari científic

Empúries, l'ànima de Catalunya

Fotografia de Sílvia Vallès Muñío

El proppassat dia 5 de desembre, els clàssics de primer i segon de batxillerat juntament amb els llatinistes de quart vam fer una magnífica visita a l’ànima de Catalunya, Empúries. Però abans d’explicar com va transcórrer la jornada, farem una breu introducció. 

Empúries és l'únic jaciment arqueològic de la Península Ibèrica on conviuen les restes d'una ciutat grega, Empórion, amb les d'una ciutat romana, Emporiae. És la porta d'entrada de la cultura clàssica: deu segles d'història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven inicialment. Posat en context, a principis del segle VI aC uns colons grecs procedents de Focea es van establir en una petita illa davant de la costa del golf de Roses -a la Palaiàpolis, la ciutat antiga-, tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, la ciutat nova. Tres segles més tard, l'any 218 aC, Empúries va servir de punt d'entrada a la Península per a les tropes romanes en la lluita contra l'exèrcit cartaginès durant la segona guerra púnica, la d'Anníbal i els seus elefants creuant els Pirineus.

És important afegir que Empúries era un indret destacat en el comerç, com bé indica el seu propi nom original, Ἐμπόριον,  que significa ‘mercat’ en grec clàssic. 

Què hi trobarem un cop travessem les portes d'entrada a la ciutat d'Empúries cap a l’antic món grecoromà?

El primer que veurem són les excepcionals ruïnes gregues, que pertanyen a la ciutat de l’època hel·lènica. A mida que es va avançant el trajecte ens trobarem amb els recintes dedicats a Asclepi (déu de la medicina) i Serapis (divinitat grecoegípcia), i també podrem veure l'àgora, entre d’altres restes del jaciment. Després, a la part alta, podrem contemplar les restes d'època romana: les diferents domus amb els mosaics que decoraven el terra, la zona de les termes públiques de la ciutat, el fòrum, les tabernae… Es tracta, per tant, d’un espai privilegiat que ha ajudat els arqueòlegs i historiadors a conèixer amb més precisió l'evolució de l’urbanisme grec i romà. Actualment és una de les seus del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

I ara sí, comencem amb la nostra experiència en aquest particular passeig clàssic que ens va apropar a les nostres arrels.

Vam començar el dia molt d’hora, a dos quarts de vuit enfilàvem ja cap a terres empordaneses. Quina son que teníem tots! Tanmateix, en arribar a l’autocar, vam aprofitar que era un llarg camí per poder descansar i així gaudir més plenament del dia que ens esperava.

Arribats a Empúries, vam esmorzar envoltats de la tranquil·la remor de les onades del mar en topar amb la sorra. Quina meravella! En acabat, ens vam endinsar en les ruïnes de la ciutat. El moment que tots esperàvem havia arribat.

Només entrar, van venir a trobar-nos dues guies molt amables per fer-nos la visita. Com que érem un grup nombrós, ens van dividir en dos grups: els humanistes de batxillerat per una banda i els llatinistes de quart d’ESO per l'altra. Ens van fer asseure a la gespa del recinte per fer-nos una breu introducció abans de poder observar amb més detall les ruïnes. Cal afegir que ja veníem preparats de l’escola, perquè en Jordi ja ens havia fet treballar de forma dinàmica el que anàvem a veure.

Va ser molt emocionant poder observar amb els nostres propis ulls el que a classe havíem treballat. Només calia tenir imaginació per anar més enllà i imaginar-se com havien estat les pedres que parlaven: precioses ciutats on hi convivien les tres civilitzacions, els tres peus de Catalunya: ibers, grecs i romans.

Una vegada feta la introducció, ens vam dividir en grups de cinc o sis alumnes i les guies ens van presentar l’activitat que, seguidament, anàvem a fer: un joc de pistes en què cadascuna d’elles et portava a la següent i et feien adquirir més coneixements. A més, ens feien anar més enllà del que vèiem fent-nos pensar que érem presents allà i havíem d’actuar com els antics habitants. El joc constava de diferents preguntes que havíem de respondre a partir del que ja sabíem o dels panells explicatius de cada un dels espais a recórrer. A més a més, ens van facilitar uns mapes per poder-nos ubicar en les dues ciutats: la grega i la romana. Ens ho vam passar tan bé que el temps va volar i ràpidament ens vam haver de reunir a l’àgora. Allà, tots els grups vam posar en comú les diferents respostes que havíem trobat. Finalment, ens vam acomiadar de les nostres amfitriones i vam entrar en una petita sala del recinte museístic on hi havia exposades diferents peces de gran valor arqueològic: mosaics de les domus, el famós del Sacrifici d'Ifigènia, monedes, gerros… Seguidament, vam entrar al MAC Empúries (Museu d’Arqueologia de Catalunya). Allà vam poder admirar in situ l’escultura original d’Asclepi, el déu de la medicina. Una escultura treballada amb dos tipus de marbre: un provinent de l’illa de Paros i l’altre del mont Pentèlic, el mateix marbre utilitzat per a la construcció del majestuós Partenó d'Atenes. Els detalls estaven molt ben treballats i de forma curosa i delicada per l'escultor: les faccions marcades del seu bell rostre, la tela de la túnica en moviment… L’artesà de qui no sabem el nom hi va dedicar moltes hores per proporcionar-li una ànima. És important remarcar que l’escultura que es troba al jaciment mirant el mar blavós és una còpia de l’estàtua original, la que ens observava ara darrere el vidre polit. Aquesta còpia està situada al costat de l’àbaton, l'edifici on eren els malalts realitzant el ritual de la incubatio. Allà, segons creien cegament, el déu Asclepi se’ls apareixia de nit i els revelava què havien de fer per curar-se.  

En acabar la visita, vam anar a dinar. Envoltats per aquell meravellós paisatge vam poder gaudir de l’àpat. Com que encara era d’hora, vam poder descansar enmig dels alts pins que ens tapaven el sol. Finalment, va arribar l’hora d’acomiadar-nos del magnífic jaciment arqueològic i tornar a l’autocar. Malgrat que el trajecte era força llarg, vam poder descansar durant el viatge, i més quan a mig camí l'autocar va dir prou i va haver de recollir-nos un segon vehicle. Es veu que el déu Asclepi no volia pas que marxéssim... Finalment, i després d'aquesta petita odissea, vam arribar a l’escola preparats per gaudir del llarg pont que ens esperava!

Dir per acabar que va ser una excursió molt i molt bonica, plena de descobertes del món clàssic i l’inici d’altres encara per descobrir.

Us animeu a endinsar-vos en aquesta bonica experiència?

Júlia Marín Luz    

1r batxillerat humanístic

__________________________________________________

La setmana passada, els alumnes de 4t d'ESO que cursem l'optativa de Llatí i els alumnes de 1r i 2n del batxillerat humanístic vam anar plegats d'excursió a Empúries, l'única ciutat de la península Ibèrica on els grecs es van instal·lar fa més de dos mil cinc-cents anys. Les setmanes anteriors, a classe, vam estar aprenent molts aspectes sobre Empúries que ens van servir com a base per entendre més a fons el que anàvem a veure. 

La visita va començar amb una breu introducció per part de dues guies locals sobre els orígens d’Empúries. A continuació, vam accedir al recinte arqueològic i vam començar un joc de pistes en petits grups que ens va fer recórrer els diferents carrers de la ciutat primer grega i després romana, observar la descripció dels cartells, comptar elements de les cases o temples, anomenar les divinitats de l'època… Vam poder veure in situ la majestuosa estàtua original d'Asclepi, el déu de la medicina, dins del MAC, el Museu Arqueològic de Catalunya, i la seva rèplica a fora, en un lloc elevat de cara al mar; les ruïnes d'un temple romà, amb algunes columnes que encara es conserven dempeus, com es distribuïen les cases, com eren les termes romanes o la zona del mercat. Finalment, vam entrar en un espai del museu on vam poder observar molts objectes de la població que havia viscut allà, com collarets, joies i eines personals, i també alguns dels mosaics que pavimentaven les cases i una de les peces de més valor, el mosaic del Sacrifici d’Ifigènia.

La ciutat d'Empúries és un lloc extraordinari: rere les ruïnes lleugerament elevades, es veuen uns pins verds contra un mar ben blau i tranquil, limitat per la banda esquerra pel Cap Norfeu i, per l'altra banda, pels penya-segats de L'Escala i de Montgó. No ens hauria de sorprendre que els grecs quedessin fascinats per aquest indret, ja que és d'una bellesa extraordinària.

Hem gaudit molt d'aquesta visita i de passar el dia en un lloc tan especial, perquè hem tingut l'oportunitat de veure in situ com era la vida dels nostres avantpassats i de conviure amb els companys. També ens va agradar molt fer el joc de pistes perquè vam poder aprendre d'una manera divertida i que ens entusiasma.

Anna Moreta Castel-Branco

4t ESO

POMPEIA I EL DARRER GLADIADOR

 

El proppassat 5 d’octubre, iniciant una nova etapa a l’escola, les alumnes de 1r de batxillerat de les matèries de Llengües i Cultures Clàssiques (abans Llatí i Grec) vam anar de visita al Museu Marítim de Barcelona, a les antigues Drassanes, on s’hi podia veure l’exposició itinerant (ara a Madrid) Pompeia i el darrer gladiador, un autèntic viatge al passat d’un dia concret: el 29 d’agost del 79 AD (Anno Domini).

Per començar, vam poder veure ‘in situ’ més de cent cinquanta peces exposades originals provinents del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, un dels museus més antics i rellevants del món per la riquesa i singularitat del seu patrimoni.

Abans de parlar sobre la nostra experiència en relació a l'exposició, cal explicar que aquesta preten una autèntica immersió a la Pompeia de fa gairebé dos mil anys, quan va florir com a port comercial i ciutat estratègica del turisme més opulent; una oportunitat única i irrepetible per endinsar-nos en el cor de la vida quotidiana i la dinàmica social de la ciutat sepultada per l'erupció del Vesuvi l'any 79 dC.

A través d'un bany de realitat virtual et veus catapultat a una experiència immersiva única per reviure les gestes heroïques dels gladiadors i reviure els moments que van marcar l'existència dels habitants de la ciutat de la Campània.

El nostre viatge al cor de Barcelona va ser plàcid: vint minuts en metro.  Tots estàvem molt emocionats, no només perquè era una de les primeres sortides del nostre primer curs de batxillerat, sinó també per les meravelles que esperàvem veure dins l’exposició. A més, com que a classe ja havíem treballat continguts sobre el que anàvem a visitar, era encara més emocionant: el fet d’observar amb els nostres propis ulls el que, salvant les distàncies,  havia succeït a Pompeia aquell malaurat 29 d’agost del 79 AD. Només arribar, els divuit alumnes ens vam dividir en dos grups disposats a gaudir d’una visita el més personalitzada possible.   

A l'inici de l'exposició hi havia una imatge hologràfica on un gladiador ens informava del que veuríem a continuació. A mesura que avançavem en la part expositiva, anàvem veient diferents cartells explicatius sobre allò que els nostres ulls observaven: des dels gerros de ceràmica, perfectament conservats, i còpies d’escultures romanes fins a les pintures al fresc i els mosaics d’innombrables peces. Era impressionant veure detalladament tots els objectes que feien artesanalment. Allò sí que era art de debò! Eren increïbles les tècniques que utilitzaven els pompeians a l'hora de fabricar els utensilis tant domèstics o vinculats al comerç (gerros, paelles, coladors, pots de vidre, etc...) com pel que fa als artístics (grafits a les parets, pintures al fresc i mosaics o escultures de les domus més luxoses). La seva observació et feia sentir que eres allà mateix, en aquell precís instant.

També va ser molt interessant l’audiovisual que es passava en un espai que recordava la graderia d’un teatre clàssic i que tractava sobre la vida dels gladiadors (els combats, les hores lliures, els entrenaments, les armes que usaven o la dieta que consumien especialment abans dels combats). D'aquest documental vam aprendre que no només eren homes els que lluitaven sinó que també hi participaven les dones, les anomenades gladiatrices.

Personalment, l’objecte que em va sobtar més, fins al punt de deixar-me impressionada, van ser els diversos cascs de gladiador exposats. N'hi havia alguns que hi duien gravades algunes escenes de la història. Eren preciosos! A banda, qui sap, aquests elms van servir en un primer moment com a protecció durant l'explosió volcànica davant dels gasos del flux piroclàstic.

Per acabar la visita, ens van proporcionar unes ulleres de realitat virtual, l’autèntica experiència immersiva, que ens oferia una visió dels carrers de Pompeia com si fossis un pompeià més que passejava pel més comercial de tots, l’anomenada Via Abundantiae, el famós ‘carrer de l’abundància’, semblant al nostre Passeig de Gràcia de l’època, farcit de botigues (tabernae) d'articles de luxe, hotels (cauponae) i restaurants (thermopolia). Estava tan ben aconseguit, que he de dir que la vivència ‘in situ’ feia, fins i tot, una mica de por. Per sort, s'havia de seguir un camí marcat per poder continuar el trajecte pel que anaves trobant unes circumferències lluminoses que, en tocar-les, feien aparèixer unes figures hologràfiques que explicaven de manera molt amena tot allò que anaves presenciant. Si aquesta part del ‘viatge’ tenia ‘punts foscos’, l’accés a les fossae de l’amfiteatre esgarrifava... L’ascens a l’arena a través d’una plataforma mòbil, escoltar la cridòria del poble aplegat a la cavea i l’escenari de l’erupció va ser la cirereta del pastís. Impressionant! 

En acabar la visita i reunir-nos els dos grups, vam compartir les sensacions i emocions viscudes durant l'exposició. Tots coincidíem en la idea de que havia estat genial i que, si poguéssim, tornaríem a repetir-les.

De tornada a l'escola, vam passar per davant del Liceu. Com que a classe havíem comentat el significat de les seves portes, la constel·lació de lletres de l’escultor Jaume Plensa, veure-ho i poder-ho recordar, va ser un afegit més a la nostra sortida. Hi apareixen representades les lletres dels diferents abecedaris i alfabets del món tot fent referència a la pluralitat de cultures i amb un clar missatge: que tots som persones humanes. 

Per acabar, cal afegir que aquesta exposició dedicada a Pompeia ens hauria de fer reflexionar sobre el fet que aquest succés històric que va esdevenir una desgràcia per als ciutadans de Pompeia i Herculà, atès que va suposar la seva desaparició, va suposar, per altra banda, un autèntic 'regal' per a la ciència, perquè ens ha permès estudiar no només els fenòmens naturals (recordem que en aquell moment no sabien per què la muntanya vomitava foc), sinó també el modus vivendi d’una societat en un moment molt concret de la història.

Pot la desgràcia d’algú esdevenir la sort  d'un altre?

Júlia Marín Luz

1r batxillerat humanístic

Sis aproximacions a la civilització romana

                      

SAPERE AUDE: els estudis clàssics a la nostra escola

 

Les matèries de Llengua i cultura gregues i de Llengua i cultura llatines, vinculades als coneixements humanístics del món clàssic, són, de facto, les grans desconegudes del nostre sistema educatiu. És vox populi que per a molts no són més que llengües mortes, sense cap transcendència en els nostres dies. La realitat, però, només la coneixem els qui hem tingut la sort de cursar-les i d’endinsar-nos en elles.

A la nostra escola, el primer contacte que podem tenir amb les llengües i civilitzacions clàssiques, a banda de la matèria optativa de 2n d’ESO D’on venen les paraules?, és a 3r d’ESO, per als alumnes que no cursen francès, amb l’optativa de Cultura Clàssica. És un primer tastet de tot plegat, de manera que les propostes de treball són força variades. Grosso modo, s’aprenen conceptes bàsics sobre els elements culturals més importants de l’antiga Grècia i Roma -la llengua, els costums, l’art, l’origen clàssic de moltes paraules, els referents culturals,…- i, sobretot, la pervivència que han tingut fins als nostres dies. Vam introduir-nos en el món de la mitologia i vam familiaritzar-nos amb el nom dels principals déus; vam descobrir algunes expressions llatines, el seu significat més enllà d’una mera traducció i com usar-les en el nostre dia a dia. Durant un temps, per fer-nos conscients de la petjada d’aquestes civilitzacions en la nostra història, vam treballar l’emplaçament arqueològic d’Empúries i vam esbrinar com va ser el seu descobriment, com hi vivien els primers ciutadans i per què només en conservem algunes restes.

A 4t d’ESO, la continuïtat s’estableix, si així es tria, amb la matèria optativa de Llatí, orientada per als alumnes que posteriorment decideixen cursar el batxillerat humanístic o social-humanístic. En aquest curs, aprofundim una mica més en aspectes lingüístics per tal de tenir una bona base per als estudis posteriors. Aprenem a presentar-nos en llatí o a tenir una conversa fluida, fent així d’aquesta llengua clàssica un ús col·loquial i competencial. A banda, es treballen altres continguts relacionats amb la mitologia, l’etimologia i la seva pervivència.

Al batxillerat, com hem esmentat abans, els alumnes que trien la modalitat humanística o social-humanística poden seguir cursant Llengua i cultura llatines i Llengua i cultura gregues, segons l’itinerari triat. Les dues matèries tenen, com és lògic, força punts en comú quant a continguts, amb la diferència que a l’àmbit grec s’incorpora un nou alfabet, el primer d’Europa, molt diferent del nostre llatí, malgrat aquest sigui el seu hereu. En ambdós casos aprenem l’etimologia de les paraules, els seus mites i com interpretar-los, les particularitats de les dues llengües i la pervivència del món clàssic fins a l’actualitat.

Però… Què ens aporta estudiar els clàssics? Per què Grècia i Roma?  La realitat és que hi ha tot un ventall d’arguments i podríem fer-ne un llistat tan interminable com el vel de Penèlope, així que en proposarem només uns quants: 

Per posar fil a l’agulla, tot i que no ens n’adonem, parlem grec i llatí. La gran majoria d’expressions i paraules que emprem provenen d’aquestes llengües. Així doncs, oblidar-les seria com si un fill oblidés els seus pares. Sense estudiar grec, l'astrònom més virtuós no podria saber que la Via Làctia rep aquest nom per la llet d’Hera, esposa de Zeus, que concedeix la immortalitat, el psicòleg més cèlebre no sabria per què el complex d’Èdip o la síndrome d’Ulisses tenen el nom de personatges de la mitologia grega i els grans matemàtics no coneixerien l'origen d'alguns elements utilitzats en operacions aritmètiques, com el nombre pi o la gamma.

El llatí i el grec són arreu. Només cal sentir quin nom tenen les variants de la Covid-19: òmicron o delta, o entendre què és una pandèmia a partir de la seva etimologia. Si no sabem grec, el més probable és que la paraula crisi ens faci cert respecte, però si coneixem el seu veritable significat, vinculat a la medicina hipocràtica, la prendrem com una oportunitat. La situació de pandèmia va ser força desesperant i crítica, però gràcies a Pandora, sempre ens restarà l’esperança.

A més, ens poden ajudar a aprendre noves llengües, perquè al cap i a la fi, moltes de les que estudiem i aprenem venen d’aquí. Clothes –‘roba’ en anglès- ve de Clotos, una de les tres moires, les germanes filadores, i la personificació del transcurs de les nostres vides. També ens poden ajudar amb la sintaxi, el taló d’Aquil·les de molts estudiants, perquè de les terminacions de les paraules en llatí o en grec en depèn la seva funció, com en alemany o en rus. Aquestes relacions del món clàssic amb el món actual, la seva interpretació i el seu fascinant origen li atorguen a aquest un valor paradoxalment oposat al que habitualment es té d’ell avui dia.

En definitiva, hi ha molts motius per aprendre dels clàssics, molts més dels que us pugueu imaginar, i nosaltres -juntament amb el nostre capità- us animem a conèixer-los i a estudiar-los, perquè no us en penedireu.

Gerard Alaman, Yaiza Carrasco i Josep Lozano 

2n de batxillerat humanístic 

Civilització romana: 6 presentacions per a les PAU

Mary Beard i la dona en l'esfera de l'Antiguitat clàssica

Avui, 8 de març, Dia Internacional de les Dones, recordem aquesta conferència de Mary Beard (2017), una de les més grans especialistes en l'Antiguitat clàssica, en què parla del silenci de les dones en l'esfera pública al llarg de la història. 

Una altra perla és aquest breu (però intens) vídeo d'Irene Vallejo, l'autora del celebrat El infinito en un junco, sobre les dones en la història dels llibres.

El llatí, una llengua morta ben viva...

La Martina, en Marc, l'Alícia i la Ivet, alumnes de Cultura clàssica de 3r de l'ESO d'en Carles Cervelló, ens presenten aquesta bona feina sobre la pervivència del llatí en els nostres dies. És un tastet ben interessant i d'un títol ben revelador, oi? Plurimas gratias per treballar en aquesta direcció i felicitats als autors dels treballs!

Art i mite al Caixafòrum

L'exposició Art i mite. Els déus del Prado aplega una acurada selecció d'obres que formen part de les col·leccions  del Museu Nacional del Prado.  A  través  de  pintures,  escultures  i medalles –datades entre el segle I aC i el final del segle XVIII–,  s'ofereix una àmplia mirada sobre la mitologia clàssica i la seva representació al llarg de la història de l'art.

Es tracta d'una exposició diacrònica, que ofereix alhora representacions diferents d'un déu o un mite tenint en compte un criteri iconogràfic, i no qüestions formals o cronològiques. Així, es pot apreciar al mateix temps la riquesa iconogràfica, geogràfica i cronològica de les col·leccions del Museu del Prado, on aquest tipus d'obres s'exhibeix tradicionalment d'acord amb criteris en els quals preval l'organització basada en escoles i períodes artístics.

Així mateix, la mostra inclou diversos elements que contraposen el discurs clàssic de les peces exhibides amb la contemporaneïtat dels mites al segle XXI. Una reflexió al voltant de com han sobreviscut els mites clàssics en la cultura contemporània i com aquests mites narren les idees actuals sobre l'amor, la bellesa, la natura, el destí, la masculinitat o la feminitat.

Te la perdràs?

10 píndoles de saviesa clàssica per començar

 

'Sapere aude' (Atreveix-te a saber)

'Μηδέν ἀγάν' (Res en excés)

'Gutta cavat lapidem, non vi sed saepe cadendo' (La gota forada la pedra, no per la força sinó perquè cau constantment)

'Amor omnia vincit' (L'amor ho venç tot)

'Per aspera ad astra' (Cap a les estrelles a través de les dificultats)

'Memento mori' (Recorda que ets mortal)

'Carpe diem' (Gaudeix del moment)

'Γνῶθι σαυτόν' (Coneix-te a tu mateix)

'Audentes Fortuna iuvat' (La sort ajuda els qui s'arrisquen)

'Facta, non verba' (Fets i no paraules)

Aquest és el principi d'un nou (i incert) viatge capitanejat pels antics grecs i romans. Què en podem aprendre? Amb quina/es t'identifiques més? Per què? Quines expectatives s'obren davant teu? Feliç travessa, tripulants, i benvinguts a bord!

Andabatae, els gladiadors cecs

Salvete omnes, amicae et amici!

Durant aquests dies de confinament he recuperat un magnífic llibre: 'Yo, Julia' d’en Santiago Posteguillo. Fent aquesta segona lectura m’he fixat més en aquells petits detalls que, de primeres, poder no criden l’atenció; aquest ha estat el cas dels andabatae.

Us recomano molt aquest llibre perquè “Yo, Julia”, filla de reis, mare de cèsars i dona de l'emperador Septimi Sever, arrossega dos estigmes que segueixen molt vius encara avui dia: primer, ser dona i segon, ser estrangera. Si bé és evident que, donada l’estructura extremament patriarcal de Roma, hi havia molts més homes que no pas dones en posicions de rellevància, no és menys cert que amb freqüència l’historiador home i, sensu lato, l’escriptor home han deixat de costat figures històriques femenines d’enorme impacte pel sol fet de ser dones; i Júlia Domna n’és un exemple.

A continuació, el passatge del llibre on fa referència als andabatae: l'emperador Còmmode està celebrant un gran espectacle a l’Amfiteatre Flavi, el Colosseu, per demostrar tot el seu poder quan...

 ‹‹ Cada vez que el emperador terminaba con toda una tanda de aquellos miserables, había un breve descanso en el que se quitaba el casco y bebía agua y vino, y acto seguido volvían a abrirse, a una voz suya, las trampillas y emergían nuevos espectros que a rastras, cojeando e incluso con cascos cegados sin visión, como si fueran andabatae, vagaban por la arena del Anfiteatro Flavio hasta que la inclemente espada de Cómodo les daba muerte uno a uno.›› (pàg. 77)

L’etimologia d’aquest mot és dubtosa, pot ser que provingui del grec (d’αν-δέμας, ‘sense protecció’ i βαίνω, ‘caminar’) o bé sigui un préstec llatinitzat del gal. Per tant, un andabata era aquell gladiador condemnat a lluitar a cegues amb un casc amb el qual no tenia cap mena de visió; era una dura condemna en la Roma imperial. I el poble es divertia intentant confondre’ls encara més des de les caveae.

No eren els gladiatores habituals que havien estat entrenats en una de les escoles de gladiadors per un lanista; eren noxii, criminals, que havien estats condemnats a mort a l’arena. És per aquest motiu que els andabatae només lluitaven amb altres delinqüents desventurats i amb un gladius o espasa curta i un escut molt simple, atès que per als gladiadors professionals era una deshonor lluitar contra ells perquè no havien rebut cap mena d’entrenament previ.

Aquest tipus de gladiadors proporcionaven tristament un toc de comicitat als spectatores tot just abans dels grans espectacles de les munera gladiatoria et venationes. Aquestes lluites resultaven la diversió de la multitud perquè el públic hi participava desorientant-los. Si s’hagués d’establir un paral·lelisme amb algun joc d’avui en dia seria amb la “gallineta cega”, en què els participants tracten de desorientar a aquell qui fa de gallineta embenada.

Finalment, quan un andabata queia, era cremat amb un ferro candent per verificar que no fingia. En cas de dubte, un assistent de l’amfiteatre, disfressat de Caront, rematava el condemnat amb un cop de martell al cap.

Fins a la propera, tripulants, molts ànims, paciència i salut!

Kènia Sanz

Extripulant i estudiant d’Humanitats a la UPF

Entreteniments clàssics

En dies de confinament domèstic obligat, he pensat que una bona manera de passar part del temps de què disposem és dedicar una estona a resoldre aquests '10 entreteniments clàssics', oberts a tothom qui vulgui capbussar-se en aquest apassionant món.

I de la mà del savi poeta romà Horaci, un vell i bell consell que a hores d'ara ens pot servir de bàlsam:

'AEQVAM MEMENTO REBVS IN ARDVIS SERVARE MENTEM'  (Carmina, II, 3)

'Recorda mantenir la ment serena en els moments difícils' (Odes, II, 3)

Molts d'ànims i molta paciència!

ENTRETENIMENTS CLÀSSICS by vaixelldodisseu on Scribd