El cel dels mites: la nissaga de Dànae

Al cel de les estacions podem observar moltes constel·lacions i, entre aquestes, una de molt coneguda representa en el firmament el relat d’una nissaga mitològica: la de Perseu, Andròmeda, Cassiopea i Cefeu.

La història comença amb Perseu, fill de Dànae, empresonada pel seu pare i rei d’Argos Acrisi a qui l’oracle havia profetitzat que el seu net el mataria. És per això que volia evitar que la seva filla tingués descendència i va tancar-la dins d’una torre. Però Zeus, el més gran déu de l’Olimp, va embolcallar Dànae com si fos pluja daurada i d’ella va néixer Perseu. Quan Acrisi va assabentar-se'n, va llançar Dànae i Perseu al mar dins un taüt de fusta, però Zeus va demanar a Posidó, el déu del mar, que calmés les aigües per assegurar la vida de Dànae i Perseu fins a arribar a les costes de l’illa de Sèrifos.

Passat el temps, quan Perseu ja era gran, Polidectes, rei de Sèrifos, va enamorar-se de Dànae i pretenia casar-se amb ella, però per aconseguir la seva mà havia de desfer-se de Perseu, que en tot moment tenia cura de la integritat de la seva mare. Per això va demanar que tots els habitants de l’illa li portessin un regal amb l’excusa d'oferir-los a Dànae per poder enamorar la princesa d’Argos; però Perseu no va poder (o no va voler) donar-li res i, com a regal, li va dir a Polidectes que li demanés el que volgués. Aquest seria el seu regal. Aleshores, el rei de Sèrifos va encomanar Perseu matar la gorgona Medusa, el monstre de cabells de serp que petrificava tot aquell qui la mirés.

Perseu, per sort seva, va comptar amb l’ajut d’alguns déus. Hades, el déu de l’inframon, li va regalar un casc que concedia la invisibilitat; Hermes, el missatger diví, una falç molt afilada i les seves sandàlies alades, les talàries; i Atena, la deessa de la guerra i de la saviesa, va lliurar-li el seu escut protector, la famosa ègida.

Quan Perseu va arribar a la cova on habitava Medusa, la va trobar adormida i, apropant-se sigil·losament, va decapitar-la quan, despertada en l’últim instant, va veure la seva pròpia imatge reflectida en l’escut i quedà paralitzada per la por. De la sang que brollà del tall profund, van néixer el gegant Crisàor i Pagàs, el cavall alat amb qui Perseu va escapar de les germanes de Medusa, les altres dues gorgones.

Quan Perseu tornava cap a Sèrifos va passar per Etiòpia, governada pels reis Cefeu i Cassiopea. Aquesta va gosar dir que ella era més bella que les nimfes del mar i que la pròpia Afrodita, la dea de la bellesa; això va enfadar-los els dos. Posidó, com a càstig, va inundar les terres d’Etiòpia i va assegurar que només perdonaria aquesta ofensa amb el sacrifici de la filla de Cassiopea, Andròmeda. Cefeu i Cassiopea, per salvar el seu poble, van lligar Andròmeda a una roca davant del mar, destinada a morir a mans del monstre marí Cetus. Allà  Perseu va petrificar Cetus amb el cap de Medusa i va salvar d’una mort segura Andròmeda, amb qui Perseu es va casar. 

Cassiopea, tot i això, no va quedar sense càstig i va ser elevada al cel per Posidó cordada a una cadira boca a baix. De vegades també s’interpreta la constel·lació com si portés un mirall simbolitzant l’ego de la reina etiòpica. És una constel·lació fàcil d’identificar, ja que les estrelles que més brillen formen una “w” i es troba a prop de l’Ossa Menor. Al seu costat hi ha la de Cefeu.

Al cel veiem Perseu amb el cap de Medusa. L’estrella més important de la constel·lació és Algol, una paraula àrab que significa ’el cap del dimoni’ i justament aquesta es troba al bell mig del cap de Medusa.

Quan Andròmeda va morir, la deessa Atena va elevar-la també a les estrelles, al costat de Perseu i la seva mare Cassiopea, com a agraïment a Perseu per haver matat Medusa. Prop de la constel·lació d’Andròmeda es troba la galàxia del mateix nom, la més pròxima a la Via Làctia, i les filles d’Andròmeda i de Perseu són la pluja d’estrelles d’agost coneguda com a Perseides o llàgrimes de Sant Llorenç.

Aina Pujantell 

4t ESO 

Itinerari científic

Champollion i la pedra de Rosetta: el grec en va ser la clau

Hi ha molts aspectes fascinants del món antic que coneixem, però també n’hi ha molts que no. Segur que la visió que tenim actualment de l’antic Egipte no seria la mateixa si no sabéssim què signifiquen els jeroglífics. Això és possible gràcies a la incansable i magnífica tasca de Jean-François Champollion i el seu descobriment més important: la pedra de Rosetta. He volgut parlar sobre això perquè penso que és una història i una troballa infravalorada. Per això, tant si coneixeu què és la pedra de Rosetta com si no, m’agradaria explicar-vos la seva història, tant la de l'orientalista francès com la del monolit on hi figurava inscrit un missatge en tres idiomes antics: grec, demòtic i jeroglífic.

Un dels més grans enigmes lingüístics i, per tant, culturals, que ha hagut de resoldre la humanitat, i possiblement el misteri més gran relacionat amb el món antic fins als nostres dies, ha estat el dels jeroglífics: un conjunt de dibuixos ideogràfics el significat dels quals de ben segur, desconeixeríem si no fos per la pedra de Rosetta i la titànica empresa de l’historiador francès Jean-François Champollion.

Any 394 aC, Egipte

Tot el país està sota l’imperi de Roma, dirigit per Teodosi I el gran. Des de fa segles el grec s’ensenya i s’inculca tot i que fins l’any 394 aC no es  deixen d’usar els jeroglífcis. Al cap de pocs segles ja ningú sabrà què volen dir aquells símbols. Els jeroglífics queden definitivament en l’oblit i totalment enterrats quan els àrabs envaeixen Egipte.

Any 1798 AD, Egipte

Napoleó i les seves tropes es dirigeixen a Egipte per tallar les vies de subministrament als britànics. Mesos més tard, l’agost del 1799, una patrulla construeix defenses per a una ciutat a uns quaranta-cinc quilòmetres d’Alexandria. El nom de la ciutat, Rosetta.

Els soldats treballen sota un sol abrusador quan el pic d'un d'ells contacta amb una superfície dura. El soldat, nerviós, crida el seu comandant, Pierre-François Bouchard, per intentar averiguar què és. 

Napoleó torna a França, però els seus soldats i la pedra es queden a Egipte. El 1802, els anglesos s’apoderen de la relíquia i aquesta és traslladada al British Museum, al centre de Londres.

Any 1790 AD, França

Neix Jean-François Champollion a un poblet del sud francès anomenat Figéac. El seu naixement ja va ser accidentat i curiós alhora: la mare es va posar molt malalta durant l’embaràs i això li va provocar una paràlisi a quasi tot el cos. Els metges havien intentat fer tot el possible però la paràlisi no remetia; havien donat el cas per perdut i només podien esperar a que morís la mare i, evidentment, el fill. Desesperat, el pare va anar a un herbolari a demanar un remei. Aquest va observar la dona, va anar a buscar herbes al bosc, les va escalfar i en va fer un llit on la mare de Champollion s’hi havia d’estar immòbil. Al quart dia es va aixecar sense cap rastre de la malaltia. Semblava que la paràlisi i l’enfermetat s'haguessin esvaït per complet. L’herbolari va profetitzar a la mare de Champollion: "el teu fill naixerà i serà un home tant sa que donarà llum a la humanitat i tothom parlarà d’ell".

Jean-François va néixer el 23 de desembre de 1790 i ja des de petit va mostrar no només una gran intel·ligència sinó també una gran fascinació per Egipte. Als 4 anys ja sabia llegir i escriure perfectament. El seu germà gran va fer que entrés a la universitat amb tant sols 11 anys, on va cursar estudis en llengües orientals. Als 17 anys era auxiliar a la universitat i va sentir a parlar de la pedra Rosetta per primera vegada. S’hi va interessar i va proposar-se desxifrar-la. Va observar que hi havia una part del text en grec -que ja coneixia- i una altra en demòtic -la llengua del poble de l'antic Egipte-, i va començar a estudiar-lo juntament amb altres llengües. Al final de la seva vida dominava 12 llengües antigues.

Any 1808 AD, França

Un historiador anglès va intentar fer una aproximació al text però no va poder desxifrar-lo. Hi havia dues hipòtesis: que eren sons i paraules o imatges i idees. Aquest intent va arribar a oïdes de Champollion que va descartar-les totes dues per separat. Va arribar a la conclusió que per desxifrar el missatge, la clau era combinar les dues hipòtesis i es va posar a treballar sense descans estudiant les diferents possibilitats combinatòries. El 1814 escriu el seu primer llibre sobre Egipte amb una quantitat de detalls fascinants, sobretot tenint en compte que no hi havia estat mai.

Va veure que apareixien diversos noms de persones rellevants a la pedra. Entre ells, el de Ptolomeu V, i gràcies a això va poder deduir que el text epigràfic s'havia gravat cap al 196 aC. Va buscar coincidències entre els textos. Va traduir el grec i alguna part del demòtic, però els jeroglífics es resistien. Champollion va decidir perseverar.

Any 1821 AD, França

La pedra de Rosseta era l’única obsessió de Champollion. Dedicava jornades de vint hores a intentar desxifrar-la. Finalment, un dia, el seu germà Jacob Joseph sent uns passos a l’escala del seu despatx i quan s’obre la porta apareix un Jean François exultant que només pot exclamar: "Ja ho tinc!" ("Je tiens l'affair"!), moment en què es va desmaiar i va caure a terra. El cansament havia pogut amb ell .Va estar cinc dies dormint quasi en estat de coma.

Any 1822 AD, França

Després de resoldre l'enigma, va redactar una carta que va presentar a l’acadèmia de París. En ella explicava que hi havia 15 coincidències entre el demòtic i el kòptic (llengua d’Egipte). Que hi havia el nom de Ptolomeu V però també el d’altres personatges importants com Cleòptara. Dos anys més tard, va viatjar a Itàlia per estudiar les escultures egípcies.

Any 1828 AD, Egipte

Champollion aconsegueix prou diners com per fer un viatge a Egipte. Allà anotarà i dibuixarà tot el que veu, observa amb detall i descobreix. Durant dos anys cataloga 864 jeroglífics dels 1000 que es calcula que hi ha. El 1830 torna a França per organitzar la informació i difondre-la mitjançant articles, llibres i treballs diversos.

Any 1832 AD, França

Jean-François Champollion mor d’un infart de miocardi als 41 anys. D’aquesta manera deixava enrere una vida que, com va predir l’herbolari, va donar llum a la humanitat tot i que sigui una figura intel·lectual que per a moltes generacions d'estudiants hagi passat desapercebuda.

Us deixo amb un documental sobre la seva immensa aportació a l'egiptologia i una pregunta: què en penseu, de l'antic Egipte i de la seva aportació a altres civilitzacions com la grega?

Bernat Pareja Sabaté

1r batxillerat humanístic

El Jurament Hipocràtic a la Facultat de Farmàcia!

Aquesta setmana, la Universitat de Barcelona ha celebrat l’acte acadèmic de graduació i, per tant, del jurament hipocràtic dels estudiants de Farmàcia de la promoció 2011-2016. Aquest jurament el fan tots aquells que començaran a exercir professions relacionades amb la sanitat, com poden ser medicina o farmàcia. És un text de caràcter ètic sobre la pràctica de l’ofici de sanador.

El nom del jurament no és a l’atzar. Fa referència a Hipòcrates de Cos, metge grec del s. V aC. nascut en aquesta illa del Dodecanès i a qui la tradició considera pare de la medicina. Es diu que ell mateix o un dels seus deixebles va escriure el primer model de jurament hipocràtic, un recull de normes que havien de seguir tots els professionals de la medicina. A partir d’aquell model original, s’han anat fent actualitzacions al llarg de la història. Actualment, el jurament que es promet en la majoria de països és el de la Declaració de Ginebra de 1948, redactat per l’Associació Mèdica Mundial.

Aquí us deixo, però, el jurament hipocràtic clàssic llegit i promès pels graduats de Farmàcia de la UB que podeu escoltar en el vídeo (entre els minuts 36:30 i 38:45).

"Juro per Apol·lo, el metge, per Asclepi, per Higiea, per Panacea i per tots els déus i deesses, posant-los com a testimonis, que duré a terme aquest jurament i aquest document d'acord amb la meva capacitat i el meu parer.

consideraré el qui em va ensenyar aquest art com si fos el meu genitor, el faré partícip dels meus mitjans de vida, i compartiré amb ell els meus diners si els necessita;

tindré els seus fills com a germans meus i els ensenyaré aquest art, si és que el volen aprendre, gratuïtament i sense contractes;

compartiré els preceptes, la instrucció oral i tota la resta d'ensenyaments amb els meus fills i amb els fills de qui em va ensenyar, i amb els alumnes que hagin signat el contracte i hagin jurat la llei dels metges, i amb cap altre;

utilitzaré les prescripcions dietètiques en benefici dels malalts segons la meva capacitat i el meu parer, per apartar-los del mal i de la injustícia;

no donaré a ningú un fàrmac mortal, encara que m'ho demani, ni li aconsellaré aquesta solució;

igualment, no donaré a cap dona un pessari avortiu;

duré una vida pura i venerable;

no intervindré quirúrgicament ni tan sols els qui pateixen de pedres, sinó que deixaré el meu lloc als experts en aquestes pràctiques;

a totes les cases en les quals entraré, ho faré en benefici dels malalts i em mantindré apartat de tota injustícia voluntària i de tota corrupció, i especialment dels tractes amorosos amb els cossos de les dones i dels homes, tant lliures com esclaus;

mentre presti o no el meu servei, allò que escolti o vegi referit a la vida de les persones, i que no hagi de ser mai escampat públicament, ho callaré, considerant-ho un secret.

Si mantinc aquest jurament i no el trenco, que obtingui un bon renom per la meva vida i el meu art entre tots els homes i les dones per sempre. Però si el transgredeixo i juro en fals, que em passi just el contrari de tot això."

                                                                             [Traducció de Ma Àngels Fumadó]

Què en sabem d'Hipòcrates? Què us ha semblat aquest bell text deontològic? De quines qüestions ètiques relacionades amb la vida i la mort parla? 

A propòsit d'aquest solemne acte acadèmic, amb quin himne universitari acaba? Si cerqueu la lletra i la traduïu, sabreu quins savis consells ens dóna.

Jordi Rojas

estudiant de 3r curs del Grau d'Història a la UB i ex-tripulant del Vaixell

La constel·lació d'un gegant

Ja fa temps que escolto una cançó instrumental titulada Orion, del grup nordamericà Metallica. Sabia que Orió és una constel·lació, però no -i mai ho hauria dit- que era un personatge de la mitologia grega lligat a aquesta. I ho sé gràcies a les ganes de descobrir que em transmet aquest bloc, ja que, quan estava fent una ullada al nostre vaixell i escoltant la cançó, m’entrà la curiositat i vaig decidir buscar al cercador. Després de trobar el seu nom, imagineu la meva sorpresa al llegir que estava relacionat amb l'imaginari grec.

Orió (Ὠρίων) era un gegant, fill de Posidó (déu del mar) i de Gea (la Mare Terra). És descrit com un gran caçador i d'una gran bellesa. Va arribar a créixer tant que podia caminar pels fons dels mars, ja que l’aigua mai el cobria d’espatlles amunt.

Hi ha moltes històries populars sobre ell, i diverses versions sobre la seva mort. La història més coneguda és la seva visita a l’illa de Quios on s’enamorà de Mèrope, filla del rei Enopió. Per poder casar-se amb aquesta, el rei exigí al gegant que primer dugués a terme una missió: exterminar un gran nombre d’animals que causaven danys a les seves collites. Orió acceptà i va dur a terme el treball, però Enopió no va complir el tracte. Cegat per la ira, Orió va matar una gran quantitat d’animals, ja foren salvatges o mansos. Tal era el nombre de morts que sa mare Gea li suplicà que fos benèvol i reflexiu amb l'amenaça de deixar-lo cec. Però Orió va fer cas omís i la ceguesa provocada per la follia va esdevenir real. Recuperada la vista a l'illa de Lemnos, va ser company de caçera de la deessa Àrtemis. Però cometent un acte de violència contra la dea, a qui va intentar posseir per la força, aquesta li envià un escorpí molt verinós perquè el matés. Orió es va confiar massa i no va fer cas del petit animal, que li picà el taló. Orió va caure moribund, i veient que la mort era inevitable, consumit pel dolor, demanà a Zeus que el catasteritzés juntament amb els seus fidels gossos (Canis Major i Canis Minor) perquè els homes el recordessin. Altres versions diuen que va ser Àrtemis, sentint llàstima pel gegant, qui ho va implorar. També demanà el domini de les tempestes, els vents i el gel per venjar-se de Gea.

Dani Gil
1r batxillerat humanístic

L'univers de les fòbies

Fa unes setmanes, a les classes de llatí, ens vam submergir en el fantàstic món de l’etimologia. En una de les activitats proposades pel Jordi hi apareixia el terme transcrit “phóbos”, del grec φόβος i en traducció al català “fòbia”. Després de fer la petita recerca suggerida, ens hem adonat de la riquesa d’aquest mot i del món de les fòbies.

Primerament, cal anar a la mitologia per entendre d’on ve el terme fòbia. Fobos era la personificació del pànic i era fill d’Ares i d’Afrodita. Juntament amb els seu germà bessó Deimos, personificació del terror, i Eni, coneguda com la “destructora de les ciutats”, acompanyaven Ares a totes les batalles.

A més a més, els noms que reben els satèl·lits del planeta Mart, Phobos i Deimos fan també referència els germans de la mitologia grega abans esmentats.

Un aspecte semàntic important és saber distingir entre els termes fòbia i por. Una  fòbia és la por irracional, incontrolable i excessiva davant d’un objecte, persona o situació, a diferència d’una por, que és una emoció que neix de l’instint de conservació i que sentim quan percebem un perill. Tot i que la pròpia persona sàpiga que aquest pànic és il·lògic, en el cas de la fòbia, davant del fenomen se sent impotent per no poder controlar aquesta por irracional.

Aquí us deixem una presentació amb una selecció dels moltíssims tipus de fòbies existents.

Davant de què sentiu por, vosaltres?

Ricard Cosculluela

Ana Martínez

Marta Orquín

Llatí -  4t ESO

FLL i la Fundació SCIENTIA

                                         

El passat dissabte 27 de febrer es va celebrar la desena edició del First Lego League. El FLL és un concurs internacional que té com a finalitat despertar l’interès dels joves per la ciència i la tecnologia a través del disseny, construcció i programació d’un robot que ha de realitzar uns reptes temàtics -enguany sobre la gestió dels residus- i, sobretot, involucrar els adolescents entre 10 i 16 anys en la investigació, la resolució de problemes i la ciència.

Durant aquesta lliga van poder-se visualitzar diversos anuncis relacionats amb el FLL, i un d’ells promocionava la Fundació Scientia, que és una entitat sense ànim de lucre que té per objectiu la promoció de les vocacions científiques i tecnològiques.

Després d’observar diverses vegades la paraula Scientia vaig pensar en fer a posteriori un petita recerca sobre l’origen de la paraula. Com suposava, és una paraula de procedència llatina que en origen significava “coneixement”, però que ha acabat derivant en la nostra actual paraula “ciència”. De fet, gramaticalment es correspon amb la forma neutra del nominatiu o acusatiu plurals del participi de present del verb scio (“saber, conèixer”), significant “allò que hom sap”, “coneixements”.

                                         

He volgut publicar aquest apunt no només per fer palès que la llengua llatina segueix viva en el nom de fundacions o, fins hi tot, en lemes d’equips o institucions -com es pot llegir en l’entrada del meu company Ricard Lemes en llatí arreu!, sinó també per felicitar els dos equips de l’Escola Vedruna Gràcia que han participat en el First Lego League. Tot i que no van guanyar cap premi, van arribar a la vint-i-quatrena i setzena posició respectivament de 32 equips que hi participaven. Com va dir un cop Robert G. Ingersoll “la prova més gran de valor en aquest món és saber suportar una derrota sense perdre l’ànim”, ja que els dos equips, tot i no haver guanyat, no van perdre els ànims i van estar feliços d’haver participat i d’haver viscut una experiència tan inoblidable. I jo, que estava present, puc dir que van fer un gran treball. Felicitats als equips Sleepers i Boletus Interpraises & Co!

Cristina Tamashiro

4t ESO

20a Setmana de la Ciència: teràpia, terapeuta, terapèutic,...

Hipnoteràpia, quimioteràpia o psicoteràpia són termes que potser haurem sentit o llegit en alguna ocasió, i que coneixem sota el denominador comú de les teràpies. Però, realment ens hem parat a pensar què signifiquen, d'on provenen, què té a veure cada teràpia amb els prefixos que formen el terme científic? D’això s’encarrega l’etimologia. Hem volgut fer recerca i hem elaborat un glossari de teràpies en què trobareu els significats i les arrels etimològiques dels seus noms. En primer lloc, hem de definir teràpia per centrar-nos en el tema que ens ocupa...

Què és una teràpia?

Aquest mot prové del grec antic θεραπεία [transcripció: teràpia; traducció: cura, tractament]. Les teràpies tenen com a principal objectiu corregir símptomes, malalties o causes de problemes de salut de les persones, mitjançant els pensaments, sensacions i coneixements d’un pacient i així ensenyar-lo a aplicar-los per a desenvolupar la seva recuperació. Aquesta arrel lèxica la podem trobar també com a sufix [-teràpia].

Coneixíeu alguna d'aquestes teràpies? Si és així, quina i per què? Podríeu anomenar alguna teràpia més i explicar en què consisteix? Quina teràpia us ha semblat més curiosa i per quina raó?

Natàlia Guirado
Ana Martínez
Irene Rodríguez
Mª Ángeles Torres
4t ESO

Scientia a priori

Enguany a l’escola Vedruna Gràcia hem celebrat la 18a Setmana de la Ciència. El tema triat, d’entre els proposats per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, ha estat la celebració dels 90 anys de la visita d’Einstein a Catalunya.

Va ser el 22 de febrer del 1923 que Einstein va arribar a l’Estació de França convidat per la Mancomunitat, amb la intenció de fer algunes conferències de divulgació sobre les seves teories (havia estat guardonat amb el premi Nobel de Física dos anys abans) i conèixer una mica més les terres catalanes.

Així doncs, els alumnes de 2n d’ESO s’han dedicat no només a seguir les passes d’Einstein a Catalunya ara fa 90 anys, sinó també a estudiar la seva biografia, el seu llegat com a científic (les seves teories) i el context històric de la Barcelona dels anys 20.

Una de les curiositats que vam trobar fent aquesta interessant recerca, va ser el menú del sopar de comiat que Rafael de Campalans, membre de la Mancomunitat, va oferir a Albert Einstein.

El menú Scientia a priori el van escriure en llatí! Això ens va portar de dret a demanar l’ajuda del departament de Clàssiques de l’escola que, amb gran predisposició i diligència, ens va oferir la col·laboració de dues alumnes de batxillerat, la Núria Martínez de 1r i l’Alba Legide de 2n.

El resultat de la feina d’aquestes dues alumnes va ser fantàstic… no ens hauríem pogut imaginar “a priori” que un simple menú amagués tanta saviesa.

Els alumnes de 2n d’ESO van quedar bocabadats en veure que la traducció del llatí al català no comporta només saber el significat de cada paraula sinó conèixer tot un context històric i cultural.

Amb exemples com el nom científic del gènere al qual pertany la poma, malus en llatí, vam aprendre no només que hi havia sidra en aquest sopar sinó la relació del nom d’aquesta fruita amb el mite d’Adam i Eva.

O fins i tot que alguns adjectius com parvum referits al tamany de les pomes en el menú, ha estat l’origen d’una paraula que hem utilitzat des de ben petits quan dèiem que anàvem a parvulari…

Ara, el que vam trobar francament divertit, va ser l’al·lusió al pollastre fent servir l’expressió Homo Platonicus secundum Diogenem… deurien ser ben divertits aquests personatges clàssics!!

Aquesta és la traducció al català que ens van oferir la Núria i l’Alba...

És evident que Einstein es deuria fer un fart de riure amb aquesta broma simpàtica dels seus amfitrions [1] catalans i que deuria passar una vetllada agradable.

En finalitzar la seva visita a Catalunya, Albert Einstein va fer una anotació al seu diari personal referint-se als catalans i a Catalunya com a gent amable, cançons populars i agradable i càlid comiat.

---

[1] [del ll. Amphitryon, pres del gr. Amphitrýōn, rei mitològic, esplèndid en els banquets]

Si després de llegir aquesta entrada us han vingut ganes de fer un cop d’ull a la feina d’aquests alumnes de 2n d’ESO, podeu:

·    * Visitar “físicament” l’exposició E90 amb fotografies de la visita d’Einstein a Catalunya que trobareu a l’aula de desdoblament de l’escola davant de l’aula de 1r d’ESO.

·     * Visitar “virtualment” el blog que hem anat construint entre tots (amb cròniques, twits…) a  http://setmanadelaciencia.wordpress.com

Vosaltres, que ja esteu acostumats a viatjar (tot i que en vaixell), ara teniu l’oportunitat d’embarcar-vos en una nova aventura.

Núria Fusté