Una efemèride molt especial: l'Anaïs recita Kavafis

Recent encara  el record d'aquest darrer Sant Jordi confinat, dimecres el món cultural celebrava l'efemèride del naixement i la mort, un coincident 29 d'abril, d'un poeta extraordinari: K.P. Kavafis. Entre els regals d'aniversari, me n'han arribat dos de ben especials dels meus estimats alumnes de Grec II. I aquest és un d'ells, l'Anaïs recitant l'immortal poema Ítaca.

                                             


Ευχαριστώ πολύ σε όλους!

Visitant Pula in situ durant un dia!

Vista panoràmica de l'amfiteatre des de l'ima cavea [Totes les fotografies: Berta Olivé]

Pula. Una ciutat que segurament la majoria de vosaltres desconeixeu, segurament ni n’heu sentit a parlar mai, però per a mi un lloc vital i una ciutat de somnis. Croàcia, un país que potser molts de vosaltres encara no heu visitat, tot i que a poc a poc s’està convertint en un destí turístic indiscutible, per a mi un lloc de vacances des de ja fa molts anys, una segona casa. Tinc la sort de poder anar-hi cada estiu per visitar-hi part de la meva família, ja que tenen una casa de poble allà, concretament al poble de Momiano, situat a la península d’Ístria. Hi anem unes tres setmanes, la majoria de dies a la platja tret d’aquells en què plou, quan habitualment anem a visitar una ciutat qualsevol de la zona. Així va ser, doncs, com aquest estiu va sorgir la idea d’anar a Pula. Recordo que era un dissabte, 25 d’Agost, i el dia començà amb pluja. Aleshores vam pensar possibles ciutats per visitar. Jo vaig comentar d’anar a Pula, però al principi la família no n’estava gaire convençuda. Jo sabia que hi havia un amfiteatre i no volia perdre aquesta magnífica oportunitat, ja que sempre havia somiat en poder anar visitant, amb el temps, els amfiteatres millor conservats arreu, i si anàvem a Pula ja n’afegiria un més a la llista, després d’haver visitat el Colosseu l’any 2014. A més a més, la ciutat estava a una setantena de quilòmetres, un lloc relativament a prop, per tant veia molt factible poder-hi anar. Finalment, tots acceptaren la meva proposta i em van fer la persona més feliç del món.

Imatge del fòrum. S'hi poden veure carpes de bars i restaurants. L'activitat social és evident

De camí amb el cotxe, notava pessigolles a la panxa i estava molt emocionada. Vaig aprofitar per informar-me una mica més sobre la ciutat llegint una guia turística que em va proporcionar la meva tieta. Vaig llegir que Pula és la ciutat principal de la península d’Ístria i està situada al sud de Croàcia. Té nombrosos i interessantíssims monuments culturals, de fet resulta que és ben coneguda pels múltiples edificis de cultura romana. Entre ells, el més famós n’és l’amfiteatre romà (Pula Arena), un dels més ben conservats del món, tot i que també hi ha altres edificis arquitectònics que cal destacar, com el Temple d’August o la Catedral, entre d’altres. La majoria es troben al centre de la ciutat, fins i tot l’amfiteatre, quan normalment aquests es construïen als afores de la ciutat, de manera que els visitants poden caminar a través de les meravelles del passat en el cor de la ciutat.

Imatge del Temple d'August (façana principal)

Un cop vam arribar a Pula, vàrem començar la visita amb l’edifici clau, el vertader motiu de la nostra estança diürna allà, amb la construcció que tantes vegades havia desitjat visitar, ni més ni menys que el Pula Arena. Aquest amfiteatre és l’edifici més famós, més gran a propòsit de les dimensions i més visitat de Pula (més de 400.000 visites anuals). És un dels amfiteatres romans més ben conservats i el sisè amfiteatre més gran del món. La seva construcció començà durant el principat d’August (31aC - 14 dC), i va ser ampliat durant el govern de Claudi (41 - 54 dC). El seu aspecte final correspon al període Flavi (69 - 96), amb l’emperador Vespasià al capdavant, també anomenat comúnament l’Arena de Vespasià. L’amfiteatre està construït amb blocs de pedra, dividits en dos nivells d’arcades, mentre que el tercer nivell té obertures rectangulars. Les característiques específiques del Pula Arena es vinculen a quatre torres de pedra erigides sobre la façana exterior al llarg del revestiment de l'edifici. Sota l’arena, a més a més, hi ha les fossae on s’hi troben cambres subterrànies per a les bèsties i la indumentària dels gladiadors i d’altres especialistes dels ludi. Avui en dia, al Pula Arena s’hi duen a terme esdeveniments culturals i concerts de famosos artistes, com, per exemple, concerts del 2cellos, grup format per dos cellistes de prestigi, en Luka (eslovè) i en Hauser (nascut a Pula) qui admiro especialment.

Imatge del Pula Arena des de l'exterior.

Al Pula Arena s’hi pot arribar a través de la ulica (carrer en croat) Amfiteatarska. Recordo que vaig accedir a aquest carrer amb cotxe i em vaig quedar molt impactada. Ja sabia que l’edifici era enorme i estava ben preservat, però veure’l de tan a prop em va commoure molt; encara no em feia la idea que estava veient, amb els meus propis ulls, la majestuosa construcció que tantes vegades havia desitjat visitar i un edifici primordial per als romans, on s’hi celebraven espectacles lúdics per entretenir al públic, com les lluites de gladiadors (munera gladiatoria), les naumàquies (naumachiae), les caceres (venationes),… Aleshores la meva ment no parava d’imaginar escenes d’aquests espectacles o fins i tot em plantejava preguntes com aquesta: com s’ho feien els romans per omplir aquest amfiteatre d’aigua?, o  com s’ho feien per entrar tota la parafernàlia necessària per a les naumàquies, com ara els vaixells o per a qualsevol altre tipus d’espectacle? Vaig accedir a l’interior de l’amfiteatre a través de l’accés principal, que conduïa a l’arena i em vaig sentir aclaparada de seguida, ja que estava trepitjant in situ el lloc on s’havien dut a terme múltiples batalles navals, lluites entre gladiadors, caceres despietades d’animals exòtics… Estava trepitjant un lloc amb molts segles d’història i era impossible que no se’m posés la pell de gallina.  Després vaig accedir a la ima cavea (l’única que es conserva) i no només vaig poder contemplar una vista panoràmica de l’amfiteatre sinó també un bocí de mar. Per últim, em vaig passejar per les restes de les fossae que quedaven a l’amfiteatre. La visita al Pula Arena va ser, sens dubte, una de les millors experiències viscudes en molt de temps. Des de sempre havia tingut curiositat per la cultura romana i, sobretot, pels amfiteatres, i poder visitar edificis romans encara conservats com aquest, em va fer sentir molt feliç i, especialment, afortunada.

Imatge panoràmica de l'amfiteatre, on s'hi poden distingir clarament els tres nivells, l'ima cavea i l'arena circular. A més a més, també s'hi pot veure un escenari, atès que aquí es celebren encara esdeveniments culturals.

Després de la visita ens vam encaminar cap al centre històric de la ciutat, concretament al fòrum, on s’hi troben els edificis administratius de la ciutat i el temple d’August. Em vaig quedar meravellada pel bon estat de conservació d’aquests, sobretot pel que fa al Temple d’August. El fòrum és la plaça més antiga de la ciutat i ha conservat el seu paper fins a dia d’avui, el del lloc de reunió dels habitants de Pula. Aquesta funció d’espai comunitari on retrobar-se amb amics i fer vida social encara persisteix, ja que és una plaça que està plena de restaurants i bars i, a més a més, de vegades s’hi duen a terme petits espectacles. Nosaltres vam tenir la sort de veure una petita actuació de hip-hop. Avui en dia, al fòrum hi ha l’oficina de turisme on es pot rebre tota informació necessària per visitar la ciutat i els seus voltants. Aquesta plaça, en època romana, estava voltada d’arcades i allà els ciutadans celebraven sacrificis als déus. En aquella època, la tríada composta pel Temple Capitolí, el Temple d’August i el Temple de Diana eren clarament visibles. Avui dia, no obstant, només es conserva el Temple d’August en el seu estat original.

Imatge on es distingeixen els tres nivells i una de les quatre torres de l'amfiteatre

Imatge de la clara distinció dels tres nivells de l'edifici

El temple d’August porta el nom del primer emperador de Roma, durant el govern del qual fou construït. És l’edifici conservat més antic de Croàcia i és considerat un dels més bells exemples de l’arquitectura dels primers temples imperials romans. Hi vaig estar d’acord. Era colossal, singular, ho tenia tot per ser un temple preciós i especial. El temple està situat sobre un podi amb una escalinata que condueix a la cel·la rodejada de sis columnes -hexàstil- d’estil corinti, per on s’entra a la cel·la en la qual hi havia una estàtua d’una divinitat romana. Avui en dia, hi ha una exposició d’escultures de pedra aquí. El temple és de planta rectangular i té un pòrtic que està suportat per quatre columnes corínties, i amb una columna a cada costat. A la façana del pòrtic, s’hi troba una inscripció o dedicatòria que encara es pot llegir parcialment: ROMAE ET AUGUSTO CAESARI DIVI F(ilio) PATRI PATRIAE (“A Roma i a Cèsar August, fill d’una deïtat, pare de la pàtria”). L’arquitrau té un fris decorat amb fulles d’acant, vinyes, fruites i ocells. Quan el cristianisme fou acceptat com una fe el 313 amb l’edicte de Milà de l’emperador Constantí, el culte pagà va desaparèixer, canviant la funció del Temple. Molt aviat es transformà en una església cristiana i també s’utilitzà com a graner. Del 1814 al 1818 l’arquitecte austríac Pietro Nobile restaurà el temple, i al voltant seu es va instal·lar l’exposició amb les restes d’escultures i edificis romans renovats al voltant de la ciutat. El temple fou reformat al 1923-1924 sota la direcció de G.B. Vrasso i després del bombardeig anglo-americà de la Segona Guerra Mundial va ser restaurat per l’arquitecte F. Franco. Avui en dia, al temple d’August hi ha una exposició permanent intitulada “Escultura de pedra antiga”, que és una part de la col·lecció de l’època romana del Museu Arqueològic d'Ístria.

Imatge de l'ima cavea. El mar al fons...

Berta Olivé i Casadó

2n batxillerat humanístic

Trepitjant terra sagrada: Troia in situ

Vistes des de la ciutat

Χαῖρετε! 

Abans que llegiu la següent entrada que he escrit per al Vaixell, m’agradaria explicar-vos breument qui sóc i quins són els motius que m'han portat a fer-ho.

Em dic Meritxell Masana. Fa alguns anys (només uns poquets...), vaig cursar batxillerat humanístic a l'Escola Vedruna Gràcia de Barcelona. Vaig assistir a les mateixes classes que ara esteu fent vosaltres i vaig tenir els mateixos (si no tots, gairebé) professors... en Jordi entre ells.

Ell era el meu magister/διδάσκαλος de llatí i grec, però he de dir que va ser, a més de professor d'aquestes matèries, mestre també de moltes altres coses que tenen a veure amb l’àmbit educatiu i la vida dels seus alumnes.

Us parlo d’ell perquè fa dues setmanes vaig marxar de vacances a Turquia. Turquia, aquell misteriós país del qual jo, personalment, no coneixia res més a banda del que havíem parlat i viscut en algunes de les seves classes. Des d'Istambul a la Capadòcia, mentre estava fent el circuit programat, em vaig adonar que tant podia estar trepitjant el mateix terra que el pare de la pàtria Atatürk, l’heroi de la república, com una necròpolis grega o la meravellosa biblioteca de Cels a la prodigiosa ciutat d'Èfes. A mesura que passaven els dies del viatge, més m'adonava de la gran influència que van tenir grecs i romans no només en l’època antiga sinó també per a nosaltres, i no podia evitar pensar en les classes d'en Jordi i en totes les vegades que havia viscut la història des de les aules, perquè d’alguna manera ens feia viatjar a nosaltres també des del present cap a l’antiguitat. Mentre trepitjava aquelles pedres, mentre tocava les columnes, pensava en el meu professor.

I com no podia ser d’una altra manera, quan vaig arribar al turó de Hissarlik, a Troia -sí, Troia!-, el primer que vaig fer va ser contactar amb ell via whatsapp per fer-lo partícip, d’alguna manera, d’aquella tan esperada visita.

Abans d’anar-hi, algunes persones d'allà em van dir que no posés moltes expectatives en aquella visita, atès que, per desgràcia, ja no quedava pràcticament res que ens recordés l'esplendor de l'antiga ciutadella homèrica. Em complau informar-vos i mostrar-vos que realment es conserva molt més del que podem arribar a creure.

Tot just abans d’entrar al recinte arqueològic, el primer amb què ens topem, com no podia ser d’una altre manera, és el famosíssim cavall de fusta. No el de la coneguda pel·lícula protagonitzada per Brad Pitt, sinó amb un de construït per la pròpia ciutat; cal dir que el director de la pel·lícula, Wolfgang Petersen, va regalar el de la cinta com a agraïment. Aquest es pot visitar al centre de la ciutat nova.

Foto: Txell Masana

Ja dins del recinte arqueològic, podem trobar alguns objectes i recipients de ceràmica i restes  del que en el seu dia van ser les canalitzacions del clavegueram.

Foto: Txell Masana

És a partir d’aquest punt on podem començar a sospitar que la Troia de Príam no va ser ni de bon tros la primera ciutat que va existir en aquell mateix indret, sinó que hi va haver fins a nou estrats o poblacions anteriors, cadascuna destruïda per diferents causes: terratrèmols, incendis,... En molts punts de la visita es poden observar diferents parts de cada ciutat on els arqueòlegs han anat marcant i diferenciant la seva ubicació perquè ens puguem fer una idea de com eren les antigues restes urbanes.

Troia I: 2920 fins a 2500/2450 aC aproximadament. Fi de la ciutat per un incendi.

Troia II: 2500/2450 fins a 2350/2300 aC aproximadament. Fi de la ciutat per un incendi.

Troia III, IV, V: 2350/2300 fins a 1700 aC. No hi ha fi de les tres ciutats, però sí una reconstrucció i un canvi cultural important.

Troia VI: 1700 fins a 1300 aC. Fi de la ciutat per terratrèmol.

Troia VII: (la ciutat de Príam) 1200 fins a 1100 aproximadament. Fi de la ciutat per un incendi i/o terratrèmol.

Troia VIII: 950 finsa 700 aC aproximadament.

Troia IX: (última ciutat) 86 fins a 85 aC.

La Troia VII, la de Príam!!

Un dels punts que crida més l’atenció és la muralla principal de la Troia VII (l'Escea). A diferència del que es veu a la pel·lícula, una muralla alta, poderosa, amb una porta d’entrada situada al centre d’aquesta, la realitat és molt diferent. Es tracta d’una construcció un xic inclinada en els primers metres i totalment vertical en els superiors per dificultar l’escalada. Tampoc la porta principal no estava situada al centre de la muralla, la qual cosa hagués estat un error estratègic. El que van fer és construir una porta prou petita com per no poder donar pas a un exèrcit relativament nombrós. També estava situada darrera d’una corba per tal d'impedir l'ús d’un ariet. Els ariets, en aquelles èpoques, eres molt grans; però en estar la porta situada en una corba, no hi cabia i el seu ús quedava, per tant, invalidat.

Foto: Txell Masana. Al fons, un xic més enllà d'on es veu la persona, hi havia la porta.

Foto: Txell Masana. En els sortins de la imatge hi havia la porta principal.

A la pel·lícula es mostra que just davant de la muralla hi ha una plana molt extensa i al darrera, el mar. Això és cert. En aquella època i en l’actualitat són camps i a l’horitzó (no molt llunyà) s'albira el blau marí. Realment, Troia estava situada en un indret estratègic, sobre un turonet a tocar de l’estret dels Dardanels (l'antic Hel·lespont). En aquelles èpoques, quan feia molt de vent i els vaixells no podien navegar per l’estret, feien parada al port de Troia. Aquest fet era un factor fonamental de poder per a la ciutat, tant econòmic com comercial. 

Foto: Txell Masana

A la següent fotografia, es poden veure algunes parts de muralla de les diferents Troies. Cadascuna està marcada amb un cartellet on s'indica a quina època pertany.

Foto: Txell Masana

Hem de recordar que quan es destruïa una ciutat i se'n creava una de nova, en algunes ocasions es reutilitzava el material que hagués quedat útil de la ciutat anterior, com restes de muralla, etc. Però això no vol dir que tots els estrats de la ciutat tinguessin la mateixa estructura, doncs cadascuna era dissenyada segons la necessitat estratègica d’aquell moment; per això, la Troia II, per exemple, tenia la porta d’entrada elevada sobre una rampa, mentre que la Troia VI la té darrera una corba.

La rampa, encara s’hi conserva. Aquesta tenia com a funció l’accés a la porta principal, però també com a mètode de defensa. En el cas que arribessin enemics, hi llençaven liquid bullent que lliscava pendent avall facilitant el seu ràpid descens.

Foto: Txell Masana

Durant la visita es poden veure restes de columnes, capitells, edificis, muralles... Però s’ha de tenir en compte que durant molts anys aquesta ciutat ha estat oblidada i malmesa. En més d’una ocasió es va destruir amb dinamita més de la meitat de les restes que hi havia, tot fent cas de les diferents històries que hi corrien i que asseguraven que el tresor de Príam encara estava amagat en algun lloc de la ciutat. Quan per fi se li va donar el valor històric que realmet té, van començar les excavacions, reconstruccions i interpretacions sobre què podia representar cada racó de l'emplaçament. Encara ara, segueixen les excavacions i cada dia hi apareixen racons més màgics que l’anterior.

Per a molta gent, tot això només seran pedres; però per a molta d'altra, entre la qual m'incloc, és història viva. En cada pedra, en cada tros de muralla, en cada ciutat, hi ha viscut gent que ha dipositat esperances i il·lusions en un futur millor. Era casa seva.

Quan pensem en Troia, no hauríem de pensar només en una guerra guanyada o perduda. Hauríem de pensar que també va ser estratègia, va ser Príam, un rei, va ser un poble, va ser nou ciutats i, sobre tot, va ser, és i serà una part important del nostre passat.

Sí, sóc jo baixant del cavall!

Meritxell Masana

extripulant del Vaixell d'Odisseu

Imatges d'Atenes (Εικóνες Αθηνών)

Els alumnes de Grec I hem començat un viatge virtual per Grècia que té com a punt de partida la seva capital, Atenes. Volem que ens hi acompanyeu i visiteu amb nosaltres els racons més emblemàtics de la ciutat, la que va ser la polis més important de l'antiguitat amb permís d'una altra gran ciutat-Estat, Roma. A Atenes hi conviuen les restes d'un passat lluminós -del qual en som hereus- amb la realitat d'una ciutat moderna, cosmopolita que no ha deixat mai de mirar enrera tot projectant-se cap al futur.

Esperem que el gaudiu tant com nosaltres.  

Καλό ταξίδι!

Alumnes de Grec I

Exercitatio relaxationis

Acaba l'època d'exàmens. Primum els de 2n, deinde els de 1r, postremo els de 4t. I arriba la darrera setmana perquè els de 2n lliureu el TR. Bufff...! Necessiteu relaxar-vos i vet aquí que remenant per la xarxa m´he topat amb un exercici de relaxació ben peculiar: el que ens proposa el company Santi Carbonell transformat en un Hypnus encisador. Deixeu-vos portar per la música del compositor i pianista francès Erik Satie (1866-1925) i la captivadora veu del nostre amfitrió i relaxeu el cos i la ment. Caldrà, això sí, que tot i relaxats traduïu les paraules hipnòtiques d´Hypnus. No us adormiu et bonam fortunam habeatis!

Nomen meum est Hypnus.
Exercitationem relaxationis vis mecum facere?
Sume igitur parvum spatium ad animum et corpus tuum relaxandum.
Loco placido conside vel in lectica cuba.
Claude oculos tuos et audi tantum vocem meam et musicam.
Cubans in lectica aut in sella sedens vocabula mea tantum in mente tua habes.
Spira.
Nunc necesse est tibi tantum spirare.
Cum spiras, anima tua in pulmones intrat
et rursus ex pulmonibus exit.
Spiras et intellegis ut vivus es.
Spiras et ingellegis ut viva es.
Spirare potes, nam vivus tu es
Spirare potes, nam viva tu es.
Cum spiras, animam in pulmones ducis.
Cum spiras, anima tua in pulmones intrat
et rursus ex pulmonibus exit.

Corpus tuum quattuor membra habet: duo bracchia et duo crura.
In cruribus sunt pedes.
Pes tuus dexter frigidus est.
Pes tuus dexter frigidus et gravis est.
Pedem tuum dextrum iam movere non potes.
Pes tuus sinister quoque gravis est.
Pedem tuum sinistrum iam movere non potes.
Duo pedes tui iam non moventur.

Crus tuum dextrum frigidum est.
Crus tuum dextrum frigidum et grave est.
Crus tuum sinistrum quoque frigidum est
Crus tuum sinistrum quoque frigidum atque grave est.
Crura tua frigida et gravia sunt ut crassi rami arboris
et moveri non possunt.

In bracchio tuo dextro est manus dextra.
Manus tua dextra frigida est.
Manus tua dextra frigida et gravis est.
Manum tuam dextram iam movere non potes.
In manu sunt quinque digiti,
digitus pollex, digitus index, digitus quartus et digitus minimus.
Nullum digitum iam movere potes. Neque digitum pollicem, neque digitum indicem, neque digitum quartum, neque minimum iam movere potes.
Quinque digiti moveri non possunt.

Bracchium tuum sinistrum figidum est.
Bracchium tuum sinistrum frigidum et grave est.
In bracchio tuo sinistro manus quoque gravis est.
Digitos manus sinistrae movere non potes.
Digiti tui moveri non possunt.

Iam movere non potes neque digitos qui in cruribus sunt neque digitos qui in manibus sunt.
Omnes digiti corporis tui moveri non possunt.

Umerus dextrus frigidus est.
Umerus dextrus frigidus et gravis est.
Umerum dextrum movere non potes.
Umerus sinistrus quoque frigidus est.
Umerus sinistrus frigidus et gravis est.
Umerum sinistrum movere non potes.

Corpus tuum frigidum est.
Iam totum corpus tuum figidum est.
Corpus tuum frigidum, grave et rigidum est.
Corpus movere non potes.
Nullum membrum movere potes.
Neque caput movere potes, neque linguam, neque collum.
Pectus quoque frigidus est.
Te movere non potes.

Corpus tuum frigidum est praeter cor.
Cor tantum se movet.
Cor tuum palpitat.
Audi cor tuum palpitare.
Palpitationem cordis tui tantum audi.
In corde est sanguis
In corde est calida sanguis, qui per venas ad cor fluit.
Audi sanguinem tuam per venas fluentem.
Audi fluxum sanguinis.

Tranquillus es.
Tranquilla tu es.
Nihil cogitas. Nulla res curae est tibi. Nulla tribulatio te sollicitat.
Tranquillus es.
Tranquilla tu es.
Quieta est anima tua.

Laetus es.
Laeta tu es nam vita pulchra est.
Ea tamen exigua est. Necesse est homini temporibus sapienter uti.
Sed tibi amare et amari vacat. Ama et amaberis ab amicis tuis.

Nunc pes tuus sinister non frigidus sed calidus est.
Pes tuus sinister paulatim movetur.
Digiti qui in pede sinistro sunt quoque paulatim moventur, nam iam frigidi non sunt, sed calidi.
Etiam pedem calidum dextrum moves.
Digiti pedis tui dextri quoque moventur.

Cor palpitat et crura tua paulatim moventur.
Nunc bracchium dextrum calidum est.
Digiti qui in manu dextra sunt quoque calidi sunt.
Primum digitum pollicem paulatim moves, deinde digitum indicem. Iam digitum tertium paulatim moves. Digitus quartus et digitus minimus iam moventur.

Bracchium tuum sinistrum quoque calidum est.
Manus qua in bracchio sinistro est quoque calida est.
Digiti qui in manu sinistra sunt quoque calidi sunt.
Primum digitum pollicem paulatim moves, deinde digitum indicem.
Alios tuos digitos qui in manu sinistra sunt iam movere potes.

Cor palpitat. Crura et bracchia calida sunt.
Iam caput movere potes. Id paulatim move. Lingua quoque movetur.
Aperi oculos

La Grècia més humana

La Kènia, la Mariona i la Patrícia amb els companys-voluntaris de l'ONG "SOS Refugiados" a Atenes

Aquesta és la primera d'una sèries d'entrades que volen ser el testimoni d'una experiència inoblidable alhora que difícil de pair: la participació de la Kènia Sanz, alumna d'Humanitats de l'Escola Vedruna Gràcia de Barcelona fins fa quatre dies, com a voluntària en un projecte en favor de refugiats impulsat per l'ONG "SOS Refugiados" a Atenes, la capital d'un extraordinari país: Grècia. Amb ella, van compartir aquesta aventura solidària dues companyes de classe: la Mariona Amargós i la Patrícia Nieto. És la crònica de quinze dies molt intensos que han deixat en ella una profunda petjada i que desitjo serveixi a qui la llegeixi per reflexionar sobre molts aspectes del món que ens envolta, un món que necessita canvis urgents. Gràcies.

3 de juliol del 2017, dilluns

D’aquí a poques hores m’enlairo cap a una nova aventura, col·laboraré amb una ONG, SOS Refugiados, per donar un cop de mà amb el tema dels refugiats. M’he informat, he vist vídeos, he escoltat experiències semblants... Gràcies a tot això, tinc una idea aproximada d’allò que puc trobar-me. També sé, però, que aquesta idea, una vegada hagi trepitjat terra hel·lènica i tingui el primer contacte amb els refugiats, s’esvairà. No és el mateix veure reportatges a casa, acomodada al sofà, que viure el conflicte in situ, com tampoc és el mateix imaginar-se una guerra que patir-la en carn pròpia. Estic avisada.

Desitjo aportar el meu granet de sorra a aquestes persones que, indirectament, han patit tant per culpa d’homes i dones sense escrúpols. Desitjo també nodrir-me d’històries, d’anècdotes, d’alegries i de penes, perquè al cap i a la fi tots som persones, tenim sentiments, ens agrada ser ben acollits i que ens estimin, però també -i sobretot- ens agrada ser escoltats.

..........................................................

Amb els nervis a flor de pell, les hores, ja ho diuen, passen molt més lentes, i això és cert; fins passades les nou de la nit que l’avió no s’ha enlairat, aquest intèrval de temps se m'ha fet etern.

Després de tres hores sobrevolant mar i terra, per fi trepitgem Atenes, Grècia, el bressol d'Europa, quina il·lusió!

És tard i estem cansades però això no ens impedeix arribar fins al nostre pis, situat al barri d'Exarchia, amb els ulls ben oberts; és aleshores quan ens adonem que estem a tan sols dos carrers del monument, ja comentat temps enrere a classe, del droméas, el corredor. Arribem al pis, coneixem en Kostas, germà d’en Giorgos, el propietari del pis. Com la majoria de grecs, un jove molt amable i hospitalari. Fetes les presentacions, ens preparem per carregar piles, que seran necessàries per a demà. Després de tantes emocions ens cal descansar.

4 de juliol, dimarts

A primera hora hem enfilat les nostres passes cap a la plaça Omònia, la Concòrdia, una de les més cèntriques de la ciutat. Arribar a aquesta plaça és respirar aire grec, paradetes ambulants de tot tipus, botiguetes, gent passejant... i per fi un supermercat! Després d’omplir una mica la nevera, hem decidit “inspeccionar” Atenes i, això, és sinònim de caminar molt.

Primer de tot, hem fet via cap a la plaça Syntagma, la Constitució, i allà hem gaudit de l’imponent Parlament hel·lènic. Just al centre s’hi pot observar el Monument al Soldat Desconegut, al relleu del qual hi destaca la figura jaient d’un hoplita grec. Just davant, els évzones de la Guàrdia Presidencial es fan el relleu acompanyats del seu silenci i miraculosament immòbils, impertèrrits, ja nevi, plogui o estiguem a 40ºC.

Molt a la vora hi ha una espectacular zona verda anomenada el Jardí Nacional, equivalent, si fa no fa, a la nostra Ciutadella; allà hem dinat uns entrepans i després d’observar els bonics paisatges que conformen aquest jardí, hem continuat caminant fins arribar a Plaka.

Plaka és un barri totalment diferent a Exarchia o la zona d’Omònia. Plaka és turisme, vitalitat, souvenirs, gent que va amunt i avall, però també té espai per a la història. Entre botiga i botiga, de sobte ens topem amb una església ortodoxa. Estem de mala sort, ja que es troba en procés de restauració i no hi podem entrar, això sí, les vistes des de fora ja paguen la pena.

Continuem caminant pels carrers de Plaka, una mica sense rumb, fins que trobem el barri de Monastiraki. Ai, Monastiraki, quina meravella! Una mica més i ens passa desapercebuda la joieta de la corona. Enfilàvem ja el metro quan m’he girat i he vist la façana del 360º. Ostres, i tant que em sonava d'haver-ho sentit a en Jordi! Hem decidit entrar i seure’ns a la terrassa-bar i meravellar-nos amb les vistes que ofereix. Això només es pot viure en persona perquè són simplement ESPECTACULARS! Contemplem l’Acròpolis, la Mitròpoli, la plaça de Monastiraki, la ciutat en sí... ens hagués agradat passar la tarda sencera observant, embadalides, aquella imponent panoràmica, però el deure ens cridava....

Finalment, enfilem cap al primer squad situat molt a la vora d’on ens allotgem. Hem parlat amb la seva cap i malauradament -o bé per sort- estan plens a vessar de voluntaris. Com se sap que tota ajuda en aquests moments és agraïda, ens han donat una direcció d’un altre centre d'acollida. Ens hi hem apropat però tampoc hem tingut sort, ja que es tractava d’un espai diürn i a aquelles hores ja restava tancat. Demà tornarem a provar i esperem tenir més fortuna. De moment, però, ens trobarem al magatzem de l'ONG i després ja farem via cap a algun dels squads indicats. Estic amb moltes ganes de tenir el primer contacte amb els refugiats perquè bàsicament hem vingut per oferir la nostra ajuda. Avui ha estat dur i difícil voler ajudar i trobar-nos amb dues portes tancades. Estic ben segura, però, que això demà serà diferent! Almenys, perquè de tot hem de fer una bona lectura, hem conegut una part del cor d'Atenes que ens ha fascinat.

Kènia Sanz
1r d'Humanitats a la UPF

Le Jardin d'Artemis

Hace unos días paseaba con mi familia por las calles de París, en el Barrio Latino, buscando un lugar donde celebrar una cena especial cuando nos encontramos con este restaurante pequeño y pintoresco...

El menú estaba tanto en inglés como en francés, por suerte para aquellos de nosotros que no tenemos fluidez con el idioma galo, el servicio fue maravilloso, y la comida, espectacular.

Cuando vi el nombre del local, enseguida me vinieron a la cabeza mis clases de griego, la segunda generación olímpica y la historia de Ártemis:

En la mitología griega, Artemisa o Ártemis (en griego antiguo Ἄρτεμις —nominativo— o Ἀρτέμιδος —genitivo—) fue una de las deidades más ampliamente veneradas y una de las más antiguas. Algunos investigadores creen que su nombre, y de hecho la propia diosa, era originalmente pregriega.  Homero alude a ella como Artemis Agrotera, Potnia Theron, ‘Artemisa del terreno virgen, Señora de los Animales’. En el periodo clásico de la mitología griega, Artemisa fue descrita a menudo como la hija de Zeus y Leto, y la hermana melliza de Apolo. Fue la diosa helena de la caza, los animales salvajes, el terreno virgen, los nacimientos, la virginidad y las doncellas, que traía y aliviaba las enfermedades de las mujeres. A menudo se la representaba como una cazadora llevando un arco y flechas. El ciervo y el ciprés le estaban consagrados.

En época helenística posterior, asumió incluso el papel de Ilitía como ayudante de los partos y acabó siendo identificada con Selene, una titánide que era la diosa griega de la Luna (razón por la cual en ocasiones aparece representada con una luna creciente sobre la cabeza). También fue identificada con la diosa romana Diana, con la etrusca Artume y con la griega o caria Hécate.

Os he querido compartir la impresión que tuvo el nombre del restaurante en mí. Mi familia no entendía porqué insistía tanto en cenar en este acogedor local. Lógico... probablemente no habían oído hablar de la segunda generación olimpica, ni de Ártemis y sus ciervos.  Pero yo sí, y en ese momento me acordé también de las palabras de Jordi, mi profesor de latín y griego: "conocer la cultura de los antiguos griegos y romanos es abrir las puertas de nuestro propio conocimiento". 

                                                                                               34 rue Mouffetard, 75005 París, Francia

Salomé Kvatashidze

2º de bachillerato humanístico

Peregrinos de la belleza

Casualitats o no, acabo la lectura d'aquest preciós llibre (Acantilado, 2015) sobre la crònica de nou viatgers a la recerca de la bellesa absoluta per uns paisatges que ens són ben familiars, els de la Mediterrània itàlica i grega, en dies de destrucció i anihilament d'aquesta mateixa bellesa perpetrats per la més absoluta barbàrie. Als "peregrins de la bellesa" dels tres darrers segles de qui ens parla María Belmonte hem d'oposar ara els "assassins de bellesa" del segle XXI (Palmira mai més tornarà a ser Palmira). Això m'ha fet pensar en aquesta dualitat de l'ésser humà, aquesta maledicció quasi divina que ens acompanya i ens persegueix a parts iguals: capaç del millor (estimar, donar vida, crear, admirar amb passió la naturalesa) és també una criatura devastadora capaç de fer realitat el pitjor malson. Em quedo amb la sensació que el llibre de la professora Belmonte m'ha servit de bàlsam davant l'horror que ens envolta i m'ha posat a recer per unes hores d'aquesta intempèrie que massa sovint -ho confesso- m'aclapara i em deprimeix.

El llibre de Belmonte, repeteixo, m'ha semblat preciós, i juntament amb el Corazón de Ulises de Javier Reverte (1999), una de les lectures més estimulants i plaents per endinsar-se en el concepte del que podem anomenar "mediterranofília". Per les seves pàgines desfilen alguns dels insignes viatgers per Itàlia (Winckelmann, von Gloeden, Munthe, D. H. Lawrence i Norman Lewis) i Grècia (Miller, Leigh Fermor, Kevin Andrews i Lawrence Durrell) que van saber sentir, entendre i interpretar meravellosament -com pocs al llarg de la història- la partitura de l'ànima d'aquest mediterrani que ja no existeix. La llum, els colors i l'esperit indòmit de les seves gents conformen l'escenari d'aquestes experiències mediterrànies que justifiquen tota una vida. De vegades, amb un moment de plena intensitat n'hi ha prou.

A banda de l'excel·lent documentació i de la prosa amena que convida a llegir, jo destacaria l'amor i la passió com a motors literaris de Belmonte. Sense passió no es pot convèncer ningú d'allò de què parlem i és per això que una lectura com aquesta serveix, entre d'altres coses, per no perdre l'esperança en nosaltres mateixos. Destruir la bellesa és, rotundament, més senzill que crear-la. Però la creació de bellesa perdura en el temps i, sobretot, en la memòria. I ens apropa a l'eternitat.

Referències clàssiques a Bilbao!

El passat dimecres dia 9 d'abril, passejant pel centre de Bilbao amb la gent de 4t d'ESO, ens vàrem trobar aquesta escultura en plena seu d'un famós banc bilbaí. Algú va dir, entre els presents, que calia fer una entrada al bloc explicant les referències mitològiques de l'escultura i la seva vinculació amb l’edifici. Us deixo les fotografies. Espero la resposta.

Marcel 

L'Odissea a Map Tales

Per veure més gran, clicar aquí

Un viatge grec: les illes

Després d'albirar terres gregues des del cel amb ulls d'àliga, iniciem avui un periple en imatges que ens ha de menar en una primera escala a la Grècia insular. Quantes referències històriques i culturals amaguen totes i cadascuna de les principals illes banyades per l'Egeu i el Jònic! Acompanyats per dofins, haureu d'instruir-nos en el coneixement del passat hel·lènic tot cercant informació sobre el vincle que hi ha entre el paisatge i la història, l'art i els mites mil·lenaris. Que tingueu un bon viatge grec!

PS: en acabar la presentació, escoltareu amb l'última diapositiva una cançó ad hoc d'Eleftheria Arvanitaki, Kyma to kyma.

Com si fóssiu l'àliga de Zeus...

Conèixer Grècia és retornar als orígens, al bressol de la nostra civilització. Com diu M.A. Anglada,

“us felicito, amics, heu pres la decisió de fer un viatge a Grècia, és a dir, de tornar a Grècia. Perquè sempre s'hi torna, encara que sigui la primera vegada que es visita físicament; és un retorn a les nostres arrels, per a tots els europeus i, especialment, per als catalans”

D'un país tan petit quantes coses grans n'han sortit! Vosaltres ja fa uns mesos que navegueu per aquestes aigües blaves, verdoses i del color del vi, però ara ha arribat el moment de visitar (virtualment, això sí!) la geografia grega des de l'aire de la mà d'aquest preciós documental de National Geographic, talment com si fóssiu els ulls de l'àliga reial de Zeus. Gaudiu del viatge que pacientment farà d'aquí a uns dies el vell Filòcrates per mar...

Καλό ταξίδι!

Nosce te ipsum

La mirada clàssica m'ha descobert tot passejant per carrers i avingudes de Madrid hibernis diebus aquesta inscripció epigràfica al frontispici (què deu significar frontispici?) del Museu Nacional d'Antropologia (per cert, què hi podem trobar en un museu antropològic?). Què volen dir aquestes tres paraules gravades sobre la pedra immortal? Quin és l'origen d'aquesta expressió? És originalment llatina? On més la podem llegir i reflexionar? Què és un aforisme? A qui pot representar el cap cisellat sobra l'inscripció? De quin estil són les columnes que s'hi veuen a la fotografia?

La petjada clàssica a Malta (II): la Vil·la romana de Rabat

Mosaic conservat a l´atri de la Vil·la romana de Rabat

Probablement una de les restes romanes més importants de Malta i que més em va captivar durant la meva estada a l´illa és la domus –no pas una vil·la malgrat el nom de l´espai arqueològic- que està ubicada a Rabat, suburbi del nucli emmurallat de Mdina. Es tracta d´una vivenda mitjana molt ben conservada, amb nombrosos objectes quotidians de l’època exposats al Museu que trobem abans d´accedir a la domus. Se sap que era un espai en principi privat però que es feia servir sovint com a centre de les relacions públiques i polítiques de la família propietària. 

Com he dit abans, a la casa s´hi conserven molts objectes i estris de la vida quotidiana sobretot femenins com perfums, restes de maquillatge, etc, i per això se sap millor com era la vida del dia a dia de la classe més benestant, ja que prestaven molta atenció a l´ornamentació personal. 

A l´interior de la domus encara es poden observar els espais perfectament diferenciats, com l’atri -amb un gran mosaic al centre descobert el 1881 en molt bones condicions- o el tablinum –el despatx del paterfamilias- al costat dret de l’atri i algunes de les esculturetes que hi havia al larari o capelleta familiar que també han gaudit d´una òptima conservació.  

A la part exterior hi ha restes d’un jardí amb el seu peristil, restes d’un molí de pedra i pedres de diverses construccions que no s’han arribat a identificar. És així com aquesta domus s´ha convertit en una mena de museu que aplega diferents restes trobades a l´illa. 

I fins aquí la meva crònica d´un viatge per la mediterrània illa de Malta. Us recomano que si podeu, enfileu algun dia la vostra proa cap a aquest bell indret, un testimoni de luxe de la petjada dels antics. 

Anna Ruiz De la Fuente

La petjada clàssica a Malta (I)

Com prova l´estiu, mariners de l´Odisseu? Jo acabo d´arribar d´un fascinant viatge per l´illa mediterrània de Malta i us vull fer cinc cèntims de la meva experiència. Com ja sabeu, els romans i altres pobles vinculats al Mare Nostrum (mai millor dit!) van ser uns grans conqueridors de gran part d’Europa i per això avui dia encara a molts països es poden observar i estudiar restes de la seva petjada històrica. I aquesta petjada també es pot descobrir a l’illa de Malta, de fet un arxipèlag de tres illes –Malta, Gozo i Comino- situat al sud de Sicília, on segons algunes fonts historiogràfiques antigues els romans van fer la seva primera incursió al 255 aC, encara que segons l’historiador Tit Livi la seva incorporació a Roma es va produir el 218 aC, quan la flota del general romà Tiberi Semproni Longus va fer capitular la guarnició cartaginesa que la custodiava durant el seu camí cap a Cartagena en el transcurs de la Segona Guerra Púnica.

Colonitzada al llarg dels segles per pobles autòctons, fenicis, grecs, romans, cilicis, cristians, àrabs, turcs, francesos i anglesos, de qui es van independitzar el 1964, a Malta hi trobem diverses restes romanes, com una domus –l´anomenada Vil·la romana de Rabat a la qual dedicaré la segona entrada d´aquesta petita crònica- amb un mosaic central conservat en la seva totalitat com a element principal a més d’altres espais quotidians i gran part de les restes de les construccions de pedra que conformaven l´hàbitat tradicional romà. A més, a l´illa de Gozo, i que de fet forma part del país, hi localitzem també la seva herència en una gran pedra de molí molt utilitzada a l’època i conservada en el seu lloc original.

Restes de molí romà trobat a l´illa de Gozo  [Fot.: Anna Ruiz]

També a l’illa de Gozo podem visitar una preciosa referència literària, la Cova de Calipso on, segons l’Odissea,  la nimfa del mar va retenir l´heroi Odisseu durant set anys amb l´esperança d´aconseguir que l’heroi, rendit als seus encants i a la seva promesa d´immortalitat, es quedés amb ella encara que finalment, per designi del pare Zeus, no ho aconseguís.

Cova de Calipso, a l´illa de Gozo [Fot.: Anna Ruiz]

Aquest és un fragment del poema homèric en què es descriu la cova,

Quan [Hermes] arribà per fi a aquella illeta remota,

Abandonà el mar de color violeta i, per terra,

Es dirigí a la gran cavitat on vivia la nimfa,

La de cabells arrissats. La trobà que era dins de la casa.

Un gran foc cremava en la llar, i de lluny perfumava

l´illa amb l´olor de la llenya encesa de cedre i de tuia.

Ella, a sa casa, mentre cantava amb veu dolça, atenia

La llançadora del seu teler, que era d´or, i teixia.

Un bell bosquet ufanós hi creixia, al voltant de la cova,

Tot de bedolls, de pollancres i de xiprers olorosos,

on moltes aus de grans ales tenien el niu i dormien:

òlibes i esparvers, i cornelles marines que grallen

sense parar i per dins de la mar és on troben faena.

Tot al voltant de la balma profunda hi havia una parra

que s´estenia amb pomells abundants de raïm, vigorosa.

Quatre fonts en filera vessaven una aigua molt clara,

en direccions diferents a pesar de brollar totes juntes.

Prats suaus de violes i de julivert s´estenien

al seu voltant. Era un lloc on un déu immortal, si hi anava,

s´admiraria de veure´l i el pit s´ompliria de joia.

[Cant V, 55-74, Proa, versió de Joan F. Mira, 2011]

Per acabar, dir-vos que l’aqüeducte més antic i paradoxalment més ben conservat dels dos que podem visitar però no d´època romana és el de Wignacourt, ubicat a la població de Santa Venera, entre Rabat i La Valletta, la capital de l´illa de Malta, de grans dimensions i longitud. Sabem que és més antic perquè els carreus de construcció no estan col·locats amb tanta precisió, el seu tamany és major i és d’una alçada més petita, veient també aquestes característiques en els arcs. Aquesta construcció va ser promoguda per Fra Alof de Wignacourt, Gran Mestre de l´Ordre dels Cavallers de Sant Joan o Cavallers de Malta, des de 1601 fins a 1622.

Aqüeducte de Wignacourt a Santa Venera

Fins aviat, tripulants!

Anna Ruiz de la Fuente

2n Curs del Grau d´Educació Primària (UB)