 |
| La Kènia, la Mariona i la Patrícia amb els companys-voluntaris de l'ONG "SOS Refugiados" a Atenes |
Aquesta és la primera d'una sèries d'entrades que volen ser el testimoni d'una experiència inoblidable alhora que difícil de pair: la participació de la Kènia Sanz, alumna d'Humanitats de l'Escola Vedruna Gràcia de Barcelona fins fa quatre dies, com a voluntària en un projecte en favor de refugiats impulsat per l'ONG "SOS Refugiados" a Atenes, la capital d'un extraordinari país: Grècia. Amb ella, van compartir aquesta aventura solidària dues companyes de classe: la Mariona Amargós i la Patrícia Nieto. És la crònica de quinze dies molt intensos que han deixat en ella una profunda petjada i que desitjo serveixi a qui la llegeixi per reflexionar sobre molts aspectes del món que ens envolta, un món que necessita canvis urgents. Gràcies.
3 de juliol del 2017, dilluns
D’aquí
a poques hores m’enlairo cap a una nova aventura, col·laboraré amb una
ONG, SOS Refugiados, per donar un cop de mà amb el tema dels refugiats. M’he
informat, he vist vídeos, he escoltat experiències semblants... Gràcies a tot això,
tinc una idea aproximada d’allò que puc trobar-me. També sé, però, que aquesta idea, una
vegada hagi trepitjat terra hel·lènica i tingui el primer contacte amb els
refugiats, s’esvairà. No és el mateix veure reportatges a casa, acomodada al sofà, que viure el conflicte in situ, com tampoc és el mateix
imaginar-se una guerra que patir-la en carn pròpia. Estic avisada.
Desitjo
aportar el meu granet de sorra a aquestes persones que, indirectament, han
patit tant per culpa d’homes i dones sense escrúpols. Desitjo també nodrir-me
d’històries, d’anècdotes, d’alegries i de penes, perquè al cap i a la fi tots som
persones, tenim sentiments, ens agrada ser ben acollits i que ens estimin, però també -i sobretot- ens agrada
ser escoltats.
..........................................................
Amb els nervis a flor de pell, les hores, ja ho diuen, passen molt més lentes, i això és cert; fins passades les nou de la nit que l’avió no s’ha enlairat, aquest intèrval de temps se m'ha fet etern.
Després
de tres hores sobrevolant mar i terra, per fi trepitgem Atenes, Grècia, el bressol d'Europa, quina
il·lusió!
És
tard i estem cansades però això no ens impedeix arribar fins al nostre pis,
situat al barri d'Exarchia, amb els ulls ben oberts; és aleshores quan ens adonem que
estem a tan sols dos carrers del monument, ja comentat temps enrere a classe, del droméas, el corredor. Arribem al pis, coneixem en
Kostas, germà d’en Giorgos, el propietari del pis. Com la majoria de grecs, un
jove molt amable i hospitalari. Fetes les presentacions, ens preparem per
carregar piles, que seran necessàries per a demà. Després de tantes emocions ens cal descansar.
4 de juliol, dimarts
A
primera hora hem enfilat les nostres passes cap a la plaça Omònia, la Concòrdia, una de les més cèntriques de la ciutat. Arribar a aquesta plaça és
respirar aire grec, paradetes ambulants de tot tipus, botiguetes, gent
passejant... i per fi un supermercat! Després d’omplir una mica la nevera, hem
decidit “inspeccionar” Atenes i, això, és sinònim de caminar molt.
Primer
de tot, hem fet via cap a la plaça Syntagma, la Constitució, i allà hem gaudit de l’imponent
Parlament hel·lènic. Just al centre s’hi pot observar el Monument al Soldat Desconegut, al relleu del qual hi destaca la figura jaient d’un hoplita grec. Just
davant, els évzones de la Guàrdia Presidencial es fan el relleu acompanyats del
seu silenci i miraculosament immòbils, impertèrrits, ja nevi, plogui o estiguem a 40ºC.
Molt
a la vora hi ha una espectacular zona verda anomenada el Jardí Nacional, equivalent, si fa no fa, a la nostra Ciutadella; allà hem dinat uns entrepans i després
d’observar els bonics paisatges que conformen aquest jardí, hem continuat
caminant fins arribar a Plaka.
Plaka
és un barri totalment diferent a Exarchia o la zona d’Omònia. Plaka és turisme,
vitalitat, souvenirs, gent que va amunt i avall, però també té espai per a la
història. Entre botiga i botiga, de sobte ens topem amb una església ortodoxa.
Estem de mala sort, ja que es troba en procés de restauració i no hi podem
entrar, això sí, les vistes des de fora ja paguen la pena.
Continuem
caminant pels carrers de Plaka, una mica sense rumb, fins que trobem el barri de
Monastiraki. Ai, Monastiraki, quina meravella! Una mica més i ens passa desapercebuda la joieta de la
corona. Enfilàvem ja el metro quan m’he girat i he vist la façana del 360º. Ostres, i
tant que em sonava d'haver-ho sentit a en Jordi! Hem decidit entrar i seure’ns a la terrassa-bar i meravellar-nos amb les
vistes que ofereix. Això només es pot viure en persona perquè són simplement ESPECTACULARS! Contemplem l’Acròpolis, la Mitròpoli, la plaça de Monastiraki, la
ciutat en sí... ens hagués agradat passar la tarda sencera observant,
embadalides, aquella imponent panoràmica, però el deure ens cridava....
Finalment, enfilem cap al primer squad situat molt a la vora d’on ens allotgem. Hem
parlat amb la seva cap i malauradament -o bé per sort- estan plens a vessar de voluntaris. Com se sap que tota ajuda en aquests moments és
agraïda, ens han donat una direcció d’un altre centre d'acollida. Ens hi hem apropat però
tampoc hem tingut sort, ja que es tractava d’un espai diürn i a aquelles
hores ja restava tancat. Demà tornarem a provar i esperem tenir més fortuna. De
moment, però, ens trobarem al magatzem de l'ONG i després ja farem via cap a
algun dels squads indicats. Estic amb moltes ganes de tenir el primer contacte amb els
refugiats perquè bàsicament hem vingut per oferir la nostra ajuda. Avui ha estat dur i difícil voler ajudar i
trobar-nos amb dues portes tancades. Estic ben segura, però, que això demà serà diferent! Almenys, perquè de tot hem de fer una bona lectura, hem conegut una part del cor d'Atenes que ens ha fascinat.
1r d'Humanitats a la UPF
39 comentaris:
Bé, Kènia, no tinc paraules per agrair-te totes les aportacions amb què durant aquests dos anys que han passat volant (certe, irreparabile tempus fugit!) has anat enriquint aquest blog. Aquesta entrada, però, i les que seguiran, són la cirereta del pastís. Quina experiència! Quina sort haver-te tingut com a alumna! Seguiràs aquí, seguirem col·laborant, tripulant in aeternum. Una abraçada.
καλημέρα!
Gràcies a tu, Jordi, per deixar-me compartir aquesta experiència i la resta d'entrades durant aquest dos anys. Certissimum est, tempus fugit!
Si en algun moment d'aquesta entrada o de les que vindran, aquell qui la llegeixi, ni que sigui un moment, pari a reflexionar sobre el món en què vivim, jo, seré feliç d'haver aportat el meu granet de sorra.
Bona lectura a tots!
Hola altre vegada :)
Després d'uns minuts de llegida del diari, he arribat a la conclusió que per primera vegada algú fa alguna cosa per millorar les situacions dolentes que passen al món, és admirable com la gent jove es mou pel món en lloc de ser-hi a casa queixant-se i no fan res. Aquestes noies tenen el meu respecte, ja que opino que viatjar a un altre país per ajudar altra gent que desgraciadament ho està passant malament, s'ha de tenir molta força de voluntat i sobre tot un cor gegant.
Salve!
Em sembla impossible tot el que esta passant, i molt admirable el que la Kènia, la Mariona i la Patrícia han volgut fer. En un futur a mi també m'agradaria viure aquesta experiència, perquè trobo que apart de ser molt dura, podem veure les coses des de una altre perspectiva.
Penso que tot el que esta patint aquest gent ningú l'hauria de patir. Trobo molt injust que gent que estava tranquilament a casa seva hagin de fugir del seu país i que causin morts durant el trajecte. Admiro moltíssim a la gent que decideix ajudar als refugiats, i invertir el seu temps en això.
Salve!
L'entrada l'he trobat molt interessant, gent que comença tan jove a ajudar als altres d'aquesta manera ho trobo admirable. Si no hi hages tanta ignorància, el món aniria millor. S'ha de ser valent per allunyar-se tant de casa només per intentar que la vida d'una altre persona sigui millor.
Vale!
Uau! Espero de tot cor que aquesta crisi dels refugiats duri molt poc més i que d’aquí uns anys ja no tinguem aquest problema. Però, si no es així, m’agradaria molt anar-me’n uns dies o uns mesos a Grècia a ajudar als refugiats i poder viure aquesta experiència tant dura però a la vegada tant rica i que et fa créixer com a persona. I per això m’alegra molt veure a gent com aquestes noies que van allà amb una ONG a ajudar a aquestes persones .
Em sap molt de greu que els Politics d’Espanya, governant un pais gran i important, no els hi haigui vingut de gust ajudar aquestes persones ni haigui donat gaires ajudes. Em desepciona molt viure en un pais que no valora els rets humans.
Salve!
Al llegir aquesta entrada sento tristesa però a la vegada admiració, tristesa de pensar les coses que passen en el món que vivim, de pensar en que cada dia hi ha refugiats naveganant sense saber si hi arribaran i tristesa al haver d'acceptar que això és cert i que passa, per mala sort. Però per altra part, com he dit, sento admiració, em sorprenc i em sembla meravellós que persones ajudin a altres persones i dit així sembla fàcil però darrere d'aquesta ONG hi ha una feina que no tothom podria fer. Tan de bo aquest món canvii i deixin de passar coses lletges però per aixó sempre estarem nosaltres per ajudar en el poguem, m'ha agradat molt conèixer aquesta història i espero veure més entrades del diari.
Salve tripulants!
M'ha commogut molt llegir el diari de la Xènia i especialment la imatge de nens en braços de voluntaris. No conec personalment la Xênia , però des d'aquí donar-li l'enhorabona i les gràcies per demostrar tanta humanitat. El drama dels refugiats atrapats a Grècia coleja fa mesos. Gent que abandonen els seus països fugint de la guerra i que per la incompetència dels estats, es veuen atrapats en camps de refugiats gregs. Aquesta gent pateix un doble drama , ja que desprès de fugir del seu país es troben recluïts vivint en camps de refugiats privats de llibertat i sense les necessitats bàsiques cobertes, si no fós per les ONGs que fan una feina admirable.
Des d'aquí la meva admiració a tots els voluntaris que com la Xènia col·laboren en aquestes organitzacions perque fan la vida dels refugiats una mica més alegre i ens apropen als altres una realitat que desconeixem.
Gràcies voluntaris!
Trobo que deu ser una experiència màgica poder anar a Grècia i mentre hi passeges veus les estructures i monuments que vas poder estudiar i ara ho pots veure com és en realitat, però més màgic deu ser poder ajudar aquells que de veritat ho necessiten. Gràcies a la gent com la Kènia encara pot haver esperança de crear un món millor. Us admiro molt.
Salvete a tots!
Vull començar dient a totes aquelles persones que s'han anat fins tant lluny a ajudar als altres, que sou increïbles per pensar en ells i esperem tots que hi hagi més persones en el món com vosaltres! Espero que els refugiats puguin gaudir del vostre ajut, però principalment, que els nois i noies que estigueu ajudant, aprengueu d'ells, de com viuen, de què fan durant el dia, etc. Em sembla una boníssima idea que haguéssiu anat a viatjar per a conèixer món, llocs, persones d'altres cultures... Ja que penso que et fa molt més responsable i et fa pensar en la vida i que hi ha gent meravellosa a fora del teu país també.
Simplement, impressionant el que feu per a ells, la enhorabona de part meva i de molts companys meus.
Finalment, vull dir que em sembla molt dur el que ha de passar aquesta gent, refugiant-se en aquests llocs per culpa de les guerres i no poder viure de la vida com caldria... Espero que aquesta ONG vagi cap endavant i es pugui fer tot el possible per a ells!
Valete tripulants!
Salve!
Trobo bastant lamentable que els habitants d’un país hagin de fugir d’aquest perquè al lloc on resideixen se’ls persegueixi per pensar diferent, per motius de raça, de religió, de nacionalitat, per tenir diferents punts de vista sobre la política… Què pensar diferent ens fa menys persones?
I pensar que no poden fer una vida normal com nosaltres, que molts d’aquests es moren al mar per fugir de la guerra i voler aconseguir la llibertat, que només busquen el bé per ells mateixos , poder tenir una vida com Déu mana… però només fent-me la idea que el mar que han de creuar els hi pot fer esvair tots aquests desitjos, se’m regira l’estómac…
Per això trobo genial que se’ls aculli un cop han passat “el drama del mar” i que se’ls hi pugui oferir les necessitats bàsiques per poder viure en condicions gràcies a les ONGs, que fan un treball esplèndid perquè els refugiats es sentin cada dia millor i millor i perquè es sentin estimats i que milers de voluntaris els hi estan fent costat. Tant de bo, Espanya hagués acceptat que els refugiats poguessin venir, perquè de ben segur que jo hagués intentat col·laborar d’alguna forma. Per tan, trobo fantàstic l’esforç que aquestes noies han fet per ajudar als refugiats, això és fácil d’admirar! Tan de bo jo pogués viure una experiencia d’aquestes, seria molt feliç.
Ser solidaris, ens fa més persones.
M’'ha encantat que a classe haguem comentat una mica d'aquesta entrada , perquè ha sigut arribar a casa i llegir-m'ho tot , he trobat que aquesta experiència , s'ha de viure alguna vegada en la vida , perquè es una acció molt bonica , un acte de pura bondat sense esperar re a canvi , perquè no hi ha preu per treure-li un somriure a una persona que està passant per una situació que ningú li agradaria passar-hi.
Ara bé trobo que es una gran vergonya que Espanya no hagi rebut a tots el refugiats que teòricament habiem de rebre , i en canvi països amb més dificultat econòmica hagi rebut a tots els qui tenien que rebre i més .
Per això , ja que els refugiats no hagin pogut entrar a Espanya i poguer-los ajudar , podem moure la ajuda i anar a ONG d'altre països ajudar.
Salve!
La veritat és que no sé com començar, no sé com reaccionar a tot el que està passant ara mateix en aquest món, però el que sí que sé és que haurien d'haver-hi més persones com la Kènia, la Mariona i la Patrícia.
Veure per la televisió com quasi cada dia moren nens, avis, pares, mares, etc. intentant travessar un mar en una patera que va pleníssima on molts dels que hi viatgen dins acaben morint, entristeix molt. No m'imagino com de malament ho deuen estar passant, ja que embarquen perquè volen deixar una vida en guerra; quan abandonen les seves cases, les seves feines, la seva família, el país que consideren casa seva saben que serà molt difícil i que, malauradament, molts països no els acolliran, però tot i així ho fan per salvar la seva vida i la dels seus. Tot el que tenien se'ls va esfumar de les mans en un no res, els seus carrers, el seu dia a dia van canviar en un instant i això és molt impactant. I no parlem de tots aquells que es queden enrere, tots aquells que no tenen suficient per pagar les màfies i poder partir cap a la seva nova vida, la seva nova oportunitat. Em produeix impotència i defraudament quan penso que gairebé cap país de la Unió Europea ha complert amb el nombre de refugiats que havien d'acollir. Ja que al final no importa d'on vinguem, quina llengua parlem o el nostre color de la pell, tots som persones i ningú desitjaria que hagués de viure el que els refugiats han de viure cada dia, així que penso que hauríem de conscienciar-nos més del tema i posar-nos tots mans a l'obra perquè aquest món és de tots i ens hem de cuidar uns i altres.
També vull afegir que estic totalment d'acord amb el que diu la Kènia dels encants que té Grècia, ja que quan vaig anar-hi em va meravellar i he de dir que la gent d'allà és molt gentil i noble.
És tot un repte viure aquesta experiència, i s’ha de tenir molta valentia i coratge per realitzar-la. Un exemple ha seguir el que han fet aquestes tres noies, perquè una cosa és dir paraules, però el que de veritat és valoren són les accions, anar fins a Atenes, Grècia, per ajudar a persones víctimes i innocents de fets que passen passen lluny de casa nostre, però aprop de nosaltres, és una cosa a seguir. Espero que això passi aviat, si per desgràcia segueix, m’encantaria seguir el vostre exemple i ajudar aquelles persones amb una mica de mi, i espero de moltes persones més que vulguin ajudar.
Salve!
La Kènia, la Mariona i la Patrícia, trobo que han sigut molt valentes i molt solidaries en voler anar com a voluntaries de l'ONG a Atenes.
Em sembla bastant trist que hi hagi gent, que cada dia visqui en aquentes condicions, si tots posesim ni que sigui una mica de la nostra part, aquest món seria millor.
Que hagin volgut ajudar en algo així, m'ha semblat un acte molt bonic per part d'elles.
La veritat es que a mi m'encantaria poder viure una experiencia com aquesta, et fa crèixer com a persona.
Salve tripulants!
Després d'haver llegit la gran Història de la Kènia, penso que això que ha fet es molt admirable com ja li haurà dit molta gent, perquè el fet d'anar tan jove ajudar a nens i nenes que ho necessiten és tenir una magnífica empatia. També trobo fantàstic l'esforç que han fet aquestes noies que han acompanyat a la Kènia en aquest viatge.
A més a més opino que no és normal que nens i nenes que el que volen és gaudir de la seva infància, hagin de ser testimonis de guerres continues i creuar el mar només amb l'objectiu d'aconseguir una vida normal com la que té qualsevol de nosaltres avui en dia.
Desitjo que quan sigui una mica més gran pugui anar a una ONG i oferir a tots els que no tenen res, el meu servei durant el temps necessari.
Plurimas gratias!
Salve!
Després de llegir aquesta entrada, he tingut curiositat per veure quanta atenció reben els refugiats - a Grècia o altres països - per part dels mitjans de comunicació. Tanmateix, no he sabut veure ni una sola notícia referint-se a ells en la portada de cap diari. Com pot ser, que la vida de tantes persones no ens preocupi? Que no les considerem prou importants com per tenir un espai que es vegi? Això representa tant bé la societat en la que vivim… Sort que encara hi ha gent disposada a ajudar perquè tothom pugi arribar a aconseguir una vida més digna. Aquesta és una feina molt important, i espero algun dia poder posar també el meu granet de sorra anant allà! Però de moment, caldrà esperar i donar suport a tots aquells que sí que poden. Tota la feina que han fet les noies ha estat admirable, i espero amb impaciència la resta de la seva història.
Salve!
Llegir aquesta entrada no ha estat com llegir una qualsevol, aquesta m’ha fet pensar i reflexionar sobre les coses que estan passant al món. Malauradament encara hi ha guerres que causen que gent innocent, gent igual que nosaltres no pugui viure a casa seva i portar una vida normal, però per sort encara hi ha també gent com aquestes noies que estan disposades a ajudar i aportar tot el que poden als refugiats. Crec que es una experiència molt interessant, molt bondadosa i que et fa créixer com a persona, alhora que molt dura i impactant. Quan sigui més gran, m’agradaria fer una cosa similar per així poder aportar el meu granet de sorra amb aquells qui ho estan passant malament en aquest món tan cruel.
Salve!
Després d'haver llegit aquest diari, he reflexionat sobre el món en què vivim i tot el que està passant.
A part de la bona experiència que és visitar una ciutat tan emblemàtica com és Grècia amb un passat tan imponent, el més meravellós de tot, és que aquestes noies tan joves hagin sacrificat les seves vacances per anar a ajudar a gent que no coneixen, uns pobres refugiats que no els ha quedat més remei que fugir del seu país.
En són un exemple per a tots. Reflecteixen caritat, solidaritat i amor cap als altres, i em sento molt orgullosa que aquestes noies hagin estat alumnes de la meva escola.
Salvete!
No sé per on començar, crec que diu molt de vosaltres tres el que heu fet aquest estiu per ajudar a la gent que més ho necessita.
Heu fet que tingui ganes de fer el que vosaltres heu fet i viure l'experiència en primera persona.
És una llàstima que en ple S. XXI moltíssimes persones estiguin patint tot el que vosaltres heu pogut veure aquests quinze dies, ningú hauria de viure en aquestes condicions.
A més, heu tingut l'oportunitat de visitar Atenes i de veritat que ara mateix m'agradaria haver viscut aquest viatge tan meravellós.
Per últim dir que estic desitjant llegir les pròximes entrades i saber més d'aquesta fantàstica experiència. Gràcies per dedicar una estoneta a enrecordar-vos del blog i informar-nos del vostre viatge.
Salve!
No és el primer cop que sento la necessitat d’anar a Grècia, o on sigui, a ajudar aquestes persones. De fet, pràcticament després de cada xarrada que algú ha fet sobre la seva experiència personal després d’haver estat ajudant als refugiats, em moro de ganes d’agafar un avió i fer el mateix que ells han tingut la sort de fer. Sóc conscient de que és una vivència brutal, però també molt dura i que probablement et deixa una petja inesborrable. Sempre he cregut que sóc suficientment forta com per poder-ho fer, com per poder anar allà, parlar amb ells, jugar, ensenyar-los qualsevol cosa, portar la meva guitarra i cantar amb ells, dibuixar, fer-los somriure… en definitiva, fer-los feliços i distreure’ls. A més, crec que jo també aprendria molt d’ells, potser, a no ser tant materialista ni egoista, a estimar les persones que cuiden de mi, a ser més agraïda… a adonar-me’n de que sóc una privilegiada, perquè puc anar a escola i veure cada dia els meus pares i amics, i a valorar cada oportunitat. En resum, a ser més feliç amb el que tinc. Em fa ràbia pensar que els que tenen el poder per brindar-los una vida millor no ho fan, i es que ells són persones com jo, com tothom, que es mereixen els mateixos drets i oportunitats i que les seves necessitats no haurien de limitar-se a trobar menjar, aigua o habitatge. Els refugiats han de poder accedir a la sanitat, a la justícia, però sobretot, a l’educació. Ja no només tots els infants, sinó també els adults, per tal de que puguin aprendre l’idioma i trobar feina per tirar endavant. Em sembla inhumà que algunes persones siguin capaces de deixar passar els interessos econòmics per davant dels drets de la gent, persones amb valors i sentiments que només busquen una oportunitat. Per aquests motius, envejo a la Kènia i en part, preferiria que tot això s’acabés i no poder dir mai que vaig ajudar a refugiats, però malauradament ho dubto, i per tant, tinc bastant clar que vull que aquesta experiència formi part de mi en un futur no molt llunyà, per deixar d’anomenar-los refugiats i dir-los acollits.
Vaja, he de confessar que estic admirat de les opinions que compartiu la majoria aquí, al nostre vaixell, i llegint-vos em creix l'esperança en pensar que no tot està perdut, i que l'educació, certament, és l'arma de futur més eficaç contra la barbàrie humana. Gràcies.
Salve!
Em sembla important agraïr a la Kènia el que ha fet. Encara que pogués fer turisme per Grècia, el seu objectiu principal era anar a ajudar a altra gent, a gent que ho està passant molt malament i que està vivint moltes injusticies, i a això va dedicar, decidida, part del seu estiu. Estic convençuda que molts de nosaltres hem pensat més d'un cop en fer una cosa així, però ella ha fet un pas més i s'hi ha aventurat, sabent que el que et pots trobar allà és molt colpidor i dur. És gràcies a la gent com ella que podem dir que al món hi ha humanitat.
Καλησπέρα tripulants!!!
Tinc moltíssimes ganes de continuar llegint el diari la Kènia. Ben segur va ser una experiència inolvidable i molt enriquidora i digne de ser explicada als altres per a compartir les històries i valors que es van aprendre durant aquells dies a Grècia.
Vaig estar parlant personalment amb la Kènia sobre les seves vivències allà i realment estic molt motivada per seguir un camí molt semblant al seu de cara a l'estiu que ve. Un viatge així definitivament t'humanitza i t'ensenya a apreciar molt més tot allò que tens al teu voltant, fins i tot les coses més petites.
A més del granet de sorra que aportes amb l'ajuda que estàs donant als altres, tens l'oportunitat de visitar els espectaculars racons arqueològics d'Atenes (o de la ciutat a la que viatgis per a fer aquest voluntariat) i aprendre de ben a prop els costums d'un país que tant hem sentit parlar durant les classes de grec i, desafortunadament, a la televisió de manera constant pel tema dels refugiats. Tant de bo les figures poderoses i que representen als països europeus aviat s'impliquin més en el tema i aportin més ajudes a aquestes persones que fugen del seu país, el qual està sent tant fortament maltractat i en el que els polítics tenen tant poder per a posar fi a aquest conflicte.
Valete!
Salve!
Només pensar en la gent que escapa del seu pais per la guerra, que deixa tot enrrere, la seva casa, les seves vides, tot el que tenien, perque d'un dia al l'altre tot el que coneixien com a vida s'ha esmiculat sense avisar ni veure-ho arribar.
Gent que es veu obligada a gastar els diners que un dia van pensar que seria pel futur dels seus fills, en una via d'escapament per salvar-se de la barbarie que sense demanar-ho estan pasant.
Per despres perdre tot el que els mantenia amb vida, l'esperança, al veure com aquells països que veien amb il.lusió i esperança, els hi tracten com si fossin animals sense que ningú els escolti.
No puc imaginar-me la por que han de sentir al arriscar la seva vida sense saber ni si arribaran vius a on se'ls ha promés arribar.
I que tot aixó sigui una situació que estan patint milers de personas en ple S.XXI.
Per ultim dir que sento una gran admiració per els voluntaris que tenen el valor d'anar a un pais extranger amb l'unica raó d'ajudar a aquells que no tenen res i t'ho donen tot.
Salve!
Crec que és molt admirable i sorprenent el que ha fet la Kènia, junt amb les seves companyes i la resta de voluntariats; no tothom pot tenir tanta força de voluntat i viure aquestes dures condicions. Són difícils, però també aporten noves experiències i ens fan més humans, coses que especialment el nostre govern com molts d'altres, necessita.
Salvete tripulants!
Me’n alegro de haver dedicat un parell de minuts a llegir aquesta meravellosa entrada escrita per la Kènia, explicant la seva experiència (que imagino que va ser magnific i molt reconfortant). Desprès de llegir aquesta entrada de la Kènia, la veritat es que sento molta admiració per ella com per la Mariona i la Patrícia, que van acudir a Grècia a fer aquesta activitat tan solidaria i per voluntat pròpia. Es una cosa que em sembla preciosa i molt preuada en aquests dies, en els que la gent es preocupa més de coses molt supèrflues i no de coses com aquestes, que a alguns cops son las que ens fan pensar i reflexionar de que tan agraïts tindríem que estar amb tot el que tenim i de la sort que tenim de poder estar amb la nostra família sense la necessitat de estar constantment fugint de la guerra i de la mort.
També me’n alegro molt que el primer dia que van arribar poguessin fer una mica de turisme per conèixer els llocs dels que tant ens havien parlat a les classes d’història i de les llengües clàssiques.
Espero amb moltes ganes la resta d’entrades explicant aquesta història narrada per la nostra ex-companya Kènia, que també és una meravellosa persona.
Valete!
Salve,
Primer de tot moltes felicitats a la Kènia per l'entrada però també a la Mariona i a la Patricia per l'acció que van fer les 3. Davant les injustícies dels governs , els ciutadants no es poden quedar de braços plegats i accions com aquestes són les que necesita. Trobo molt lloable la seva feina allà - que ja tinc ganes de conèixer a fons amb la següent entrada - però m'hauria agradat que no hi anéssin , ni elles ni ningú, que el problema no existís o que s'hagués resolt de forma pacífica o com a mínim , que s'agués resolt. El tema dels refugiats és un tema amb opinions molt diverses i dins d'una mateixa opinió, molts matissos diferents però en el que crec que tothom coincideix és que és inhumà. Es tracta a les persones com animals , se'ls enganya, se'ls reprimeix, se'ls quasi esclavitza, en definitiva. Ja fa massa temps que dura i el conflicte s'ha d'acabar i jo confio que l'altruisme de gent com la Patricia, la Kènia o la Mariona el "problema" dels refugiats es resoldrà.
Gràcies a les 3
Vale
Salvete!
Felicitats per aquest increïble diari que has realitzat i, en especial, pel fantàstic treball que heu fet totes tres allà a Grècia. És genial saber que hi ha gent que lluita per un món millor, que vol veure la veritat del que està passant i ajudar als afectats. A més, després de veure l'impactant vídeo amb les moltes fotografies, solament m'he sentit agraïda de que hi hagin persones com vosaltres que dediquin una mica de la seva vida en fer la vida d'aquelles persones una mica millor.
Un cop més, sento moltíssimes ganes de sortir al món real i ajudar als altres. M'espera una llarga vida de la que estic decidida a compartir-la amb altra gent i així lluitar per un món més just i feliç.
Salve!
És admirable el que esteu fent, de anar fins l'altre banda del món, per anar ajudar aquest refugiats. Segur que tindran molta sort al tindre una ajuda com la vostre. Hem sap molt greu com pot haver canviat i destruït tantes vides innocents, que ara necessiten l'ajuda ONGs com aquesta, per seguir endevant.
Que hos ho passeu molt bé, visitant Atenes, i que tingueu molta sort seguin ajudant.
Salve!
Sempre m’han semblat uns herois totes les persones que ho deixen tot per anar única i exclusivament a ajudar i a dedicar-se totalment als altres. I tot i que deu ser una experiència increïble que et fa canviar totalment la manera de pensar i de valorar les coses, també és molt dur haver-se d’enfrentar a realitats com aquestes. I per això, crec que la Kènia és una persona molt valenta, que tot i que s’haurà hagut d’enfrentar a situacions molt dures, ha estat allà ajudant a totes les persones que han hagut de marxar del seu país perquè hi havia conflictes, i que ara viuen lluny de casa seva.
M’agradaria d’aquí a uns anys poder anar a ajudar a totes aquestes persones i per poc que fes, poder aportar el meu granet de sorra. Crec que seria una experiència que em canviaria totalment i em faria veure la realitat en la que vivim d’una manera molt diferent a la que la veig ara.
Per últim, m’agradaria afegir que em sento molt avergonyida de que Espanya no hagi volgut col·laborar acollint i ajudant a aquesta gent que no tenen absolutament res. És vergonyós que un país tant important no es solidaritzi en una causa tan gran com aquesta. Però per sort, m’alegra saber que encara queda gent en aquest món, com la Kènia, que estan disposats a ajudar als altres.
Em sembla molt interessant el que han fet aquestes noies, es noia que tenen empatia per la gent necessitada, però sobretot ajudar als refugiats de Grècia. Això et pot serbir per saber posar-te al lloc dels altres i a també m'agradaria fer-ho, anar a col·laborar amb una ONG i sobretot així també aprens dels altres.
Deu ser una experiència molt maca, i més si la pots compartir amb altra gent perquè així ells també ho fagin.
Salvete!
Considero que aquestes noies i exalumnes de la nostra escola han desenvolupat una tasca molt important i de gran exemple. Encara que als medis de comunicació els refugiats ja no tenen cabuda, és una situació que per desgràcia encara perviu i atormenta a moltíssima gent dia rere dia. Més persones com elles és el que cal en una espècie que s'està autodestruint.
Valete!
Salvete tripulants!
Vull començar dient que admiro molt l'actitud que heu pres, les tres companyes, per decidir fer el viatge que heu fet i col·laborar per fer front a una situació que avui en dia encapçala ,moltes vegades, els titulars de totes les notícies. Crec que és una situació de la qual hem de prendre molta més consciència, i gràcies a testimonis com el de la Kènia és més fàcil fer-ho, tot i que l'experiència real, viscuda en persona, pot ser molt diferent a qualsevol idea que puguem tenir pel cap. Això només és el primer capítol i ja tinc ganes de veure com continua aquesta aventura!
Tant de bo hi hagués més joves com vosaltres, que decidissin donar un cop de mà a qüestions tan humanitàries com aquestes.
pd: També haig d'afegir que les fotografies em tenen bocabadada, sobretot la que mostra les vistes de la ciutat des de la terrassa del 360°.
Valete!
Salvete!
Crec que la Kenia ha sigut molt valenta en anar-sen tant lluny del teu país per a poder ajudar a aquestes persones que tenen la vida tan dicícil. Gent com aquesta és la que ens ajudarà a tenir un món millor i a que ens donen un exemple molt gran de solidaritat.
Quan sigui més gran m'agradaria poder viure tambè aquesta experiència ja que crec que canvia la vida i la manera que tens de veure-la i ser millor persona.
Aquesta entrada té una hostoria molt maca, la noia que va anar a ajudar als qui ho necessiten és per a mi un clar exemple de prendre una decisió malgrat el risc que pot ser anar en llocs que poden esdevenir algun conflicte, quan ella no hi ha perdut res. El fet de seguir buscant Ong per a ajudar malgrat la primera ja estigues plena demostra la força que portava amb ella. Crec que és necessari que tots aportem el nostre gra de sorra en aquest tema.
Salve!
Kènia ets un bon exemple de humanitat i solidaritat amb totes aquelles persones que malauradament la guerra les ha fet fora de les seves cases. Gent com tu fa que no perdi la fe en la humanitat ja que en els temps que estem poca gent es sacrifica pels altres, i cada cop més la gent es més individualista. T'agraeixo que puguis transmitir les teves experiències en aquest blog i així ens fem una idea més detallada del que significa estar davant d'un problema tan gran com és aquesta crisi dels refugiats.
Espero que quan jo tingui la teva edat aquest conflicte estigui resolt però sinó també m'agradaria fer el mateix que tu has fet. Però una cosa és dir-ho i l'altre fer-ho però hi ha un gran pas. Suposo que tots els que estem en aquest blog ens solidaritzem amb els refugiats però només la Kènia a tingut la voluntat i el valor de anar.
Esperem que els governs o millor dit les multinacionals que són qui governen realment es posin d'acord i no només pensin en els diners perquè actualment el mar mediterrani, el mar on ens banyem a la platja desgraciadament es un lloc del món on més persones moren cada dia.
Tot el meu suport i esperem que algú posi remei.
Salvete omnes!
Realment és molt admirable el que ha fet la Kènia juntament amb les seves companyes, ja que emprendre una aventura així no és gens fàcil. És clar, que és una experiència única, ja que brindes la teva ajuda sense cap mena d'interès a un gran nombre de refugiats, que cada dia arriben desde Siria o altres lloc del voltant. No obstant, psicològicament és dur ja que segurament hi haurà moltes vegades en que hauràs de veure les condicions precàries en les que han de viure la majoria de refugiats. Malgrat això una aventura com aquesta aporta noves experiències i fa més humans a la gent, i humanitat és el que li falta al nostre govern ja que no compleix el seu compromís d'acollir 'x' refugiats cada any.
Finalment, la meva enhorabona a la Kènia que ha realitzat una entrada fantàstica i n'estic segura que aquest diari deixarà molt a dir i ens farà reflexionar més del que ho hem fet fins ara.
Valete!
Salve!
Penso que el que ha fet la Kènia és molt valent, és increïble el que aquestes persones han fet, ho admiro moltíssim. Mentre estava llegint l'entrada he tingut una barreja d'emocions, en part bastanta tristesa al veure com està el món concretament Grècia, però d'altra banda admiro l'actitud de les persones d'anar a ajudar als refugiats com han fet les 3 alumnes.
Estic desitjant llegir les pròximes entrades.
Publica un comentari a l'entrada