Avui ha mort Nuccio Ordine, un dels intel·lectuals més necessaris i prestigiosos del món, divulgador meravellós de la cultura humanista més essencial i defensor impagable del sentit comú davant d'un món cada vegada més desnortat.
Al Vaixell li volem retre un petit, humil però sentit homenatge in memòriamrecuperant dues entrades dedicades a ell. La primera, preciosa, del meu amic i company Carles Cervelló i la segona, la meravellosa lectio magistralis'La utilidad de lo inútil en nuestras vidas'. Us deixem els enllaços de la notícia que recull la seva partença i els de les dues entrades.
STTL, Mestre, que la terra et sigui acollidora a la teva Ítaca particular. Trobarem molt a faltar el que encara estava per escriure i per dir i que mai serà escrit ni dit.
CONTEMPLANDO LAS ESTRELLAS DESDE LA ORILLA DEL MAR
Uno de marzo del dos mil. Hacía tiempo que mi abuela había sido hospitalizada, y la verdad es que su estado de salud no tenía buen pronóstico. Sin embargo, uno nunca está preparado para despedirse para siempre de la persona a la que más quiere. Siempre nos acogemos al mínimo resquicio de esperanza, por ínfimo que sea, y rezamos para que el momento de decir adiós se retrase lo máximo posible. Mi abuela siempre había sido mi apoyo incondicional, mi paraguas en las noches de tormenta, un techo firme en el que cobijarme cuando el viento no soplaba de cara. A partir de aquel uno de marzo, me sentí como un desahuciado, a la intemperie, desnudo y sin nada con lo que abrigarme.
Dicen que el tiempo lo cura todo. Veinte años después, no hay un solo día en el que no tenga in mente sus abrazos, los momentos irrepetibles que vivimos juntos y aquel último consejo que me regaló in articulo mortis en aquella última velada en la habitación de la clínica, tras la cual tardó días y semanas en volver a salir el sol: “nunca te quedes con las ganas de hacer algo”. Y no me cabe la menor duda, la echaré de menos ad infinitum, por mucho que el paso del tiempo intente cicatrizar una herida que sigue abierta.
Ab illo tempore, yo era un niño frágil e inocente, y su fallecimiento me convirtió en un adulto prematuro. No fue fácil recomponerme de un mazazo tan duro, pero poco a poco tuve que ir construyendo mi propio refugio, siempre siguiendo la guía de la estrella que más brilla en el cielo, aunque siempre con esa sensación de vacío, como si la vida hubiera dejado de tener sentido. Y en un mar de dudas, en un mar de incertidumbre, en un mar de tristeza, apareció Mar, un océano de esperanza e ilusiones renovadas, una pequeña luz al final de un largo y oscuro túnel.
Mar es una rara avis, una persona única, excepcional, además de ser el non plus ultra de la belleza. Desde el primer momento en que la vi en la facultad de química supe que era ella, mi álter ego, y que no podía perderla. Ella fue el casus bellide la guerra entre mi corazón y la razón, y en estos casos, a la razón no le suele quedar más remedio que desarmarse, quitarse la armadura y enarbolar la bandera blanca. No había día que no pensara en ella, su singular belleza eclipsaba a cualquier otra cosa y su sonrisa convertía todo lo demás en trivial e innecesario.
Ir y quedarse, y con quedar partirse, partir sin alma, e ir con alma ajena. Mar era mi razón de ser, una pequeña flor en medio de un campo de desesperación y melancolía. Y sentía que tenía que decírselo, no podía quedarme con la miel en los labios, en la orilla del Mar, o me arrepentiría de por vida.
Fue un amor a primera vista, un flechazo que irrumpió con fuerza en mi corazón, y a medida que fui conociendo su forma de ser, el sentimiento fue in crescendo. Pensaba en poder vivir momentos únicos con ella, en compartir experiencias, en sentirme querido de nuevo. Quería volver a tener la confianza suficiente para explicar mis secretos, aquellos que desde el uno de marzo del dos mil, solo contaba al cielo.
Sabía que podía naufragar, pero como decía mi abuela, jamás podría reprocharme no haberme subido al barco e intentarlo. Si me decía que no, me sentiría devastado, porque de olas hay muchas, van y vienen sin cesar, pero de Mar, tan solo hay uno. No me quedaba más remedio: tenía que probar suerte. Me senté en el escritorio, cogí un bolígrafo y empecé a escribir un relato sincero, desde el corazón, para que supiera que se había convertido en una conditio sine qua nonpara retomar mi vida y volver a ser yo mismo.
Tardé menos de una hora en terminarlo. Fue fácil, tan solo tenía que escribir lo que el corazón me dictaba. Recuerdo que le puse por título 'Contemplando las estrellas desde la orilla del Mar', y creo recordar que la última frase decía algo así como 'Ulises estuvo navegando diez largos años para llegar a Ítaca y reencontrarse con Penélope; yo, sin embargo, quisiera no alcanzar nunca tierra firme y permanecer in aeternumen el Mar'.
Al día siguiente se lo di dentro de un sobre y le pedí que no lo abriera hasta llegar a casa. Asintió y, sin decir nada más, nos marchamos, cada uno por su lado. Alea iacta est, pensé. En poco tiempo sabría si, después de un largo invierno y una primavera en la que la esperanza había vuelto a florecer, tendría que seguir viendo el Mar desde la arena o si por fin podría remojarme, chapotear y nadar para desquitarme del calor de aquellos primeros días de un verano que iba a ser eterno.
No
vulguis saber, doncs és pecat saber-ho, quina fi a mi o a tu,
Leucònoe, ens han assignat els déus, i no
cerquis el futur
en els càlculs babilònics. Molt millor serà
suportar allò que ha de venir,
tant si Júpiter ens ha atorgat més hiverns com si aquest,
que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades, és el darrer:
tingues seny, barreja i filtra els vins, i en la curta vida,
talla qualsevol esperança a llarg termini. Mentre parlem, el temps, envejós,
haurà fugit:
aprofita l'instant, i poc confiis en el dia de demà.
No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç,
sense haver alimentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim. No permetis que ningú et tregui el
dret d’expressar-te, que és gairebé un deure.
No abandonis les teves ànsies de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària…
No deixis de creure que les paraules i la poesia, sí que poden canviar al
món, perquè, passi el que passi, la nostra essència està intacta.
Som éssers humans plens de passió, la vida és desert i és oasi.
Ens tomba, ens fa mal, ens converteix en protagonistes de la nostra
pròpia història.
Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua. I tu
pots aportar una estrofa …
No deixis mai de somiar, perquè només en somnis pot ser lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. La majoria viu en un
silenci espantós. No et resignis, fuig …
“Jo emeto el meu crit per les teulades d’aquest món”, diu el poeta;
valora la bellesa de les coses simples, es pot fer poesia sobre les
petites coses.
No traeixis les teves creences, tots mereixem ser acceptats.
No podem remar en contra de nosaltres mateixos, això transforma la
vida en un infern.
Gaudeix del pànic que provoca tenir la vida per davant.
Viu intensament, sense mediocritats.
Pensa que en tu està el futur, i assumeix la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te. Les experiències dels qui es van
alimentar dels nostres “Poetes Morts”, t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres, els “Poetes Vius”.
No permetis que la vida et passi a tu, sense que tu la visquis.
Gairebé vint segles separen aquests dos textos de dos dels poetes més importants i influents que ha donat la literatura universal: el romà Quint Horaci Flac (65-8 aC) i l'estadunidenc Walt Whitman (1819-1892). Malgrat el pas del temps, el deixeble recull els fruits del mestre, que també va ser alumne avantatjat dels millors lírics grecs, mestres i deixebles alhora d'altres tradicions. Tota una lliçó de vida.
Després d'haver dedicat unes classes a reflexionar sobre el valor de la tradició i del llegat que ens han deixat els clàssics, si llegiu aquests dos veritables himnes al goig de viure, malgrat totes les adversitats que aquest ens depara, què heu après, què en penseu, què voleu dir? Prosit et sapere audete!
Recent encara el record d'aquest darrer Sant Jordi confinat, dimecres el món cultural celebrava l'efemèride del naixement i la mort, un coincident 29 d'abril, d'un poeta extraordinari: K.P. Kavafis. Entre els regals d'aniversari, me n'han arribat dos de ben especials dels meus estimats alumnes de Grec II. I aquest és un d'ells, l'Anaïs recitant l'immortal poema Ítaca.
Els proppassats dimecres i dijous 4 i 5 de març, els clàssics de batxillerat i 4t d'ESO respectivament van assistir a la representació de la divertida comèdia de Plaute 'Els bessons o els dos Menecmes' (Menaechmi) a càrrec del Grup KOMOS, de l'IES Districte Marítim de València, al Teatre Joventut de l'Hospitalet de Llobregat dins el marc del XXV Festival Juvenil de Teatre Grecollatí.
Els bessons és
una comèdia escrita
pel comediògraf romà Tit Macci Plaute,
entre el 216 i el 186 aC. És considerada com una de les millors comèdies de
Plaute, destacada per ser precursora i inspiració per a moltes altres obres
còmiques escrites posteriorment, com La comèdia delserrors,
de William Shakespeare. Els protagonistes són Menecme i Sòsicles, dos germans
bessons, a banda del repertori clàssic dels personatges que conformen els
estereotips plautins com el vell, el metge, el cuiner (aquí cuinera), el
paràsit, el servus callidus –autèntic
artífex de les peripècies de la fabula palliata-, la prostituta,
la matrona, et cetera, i situacions típiques com el rapte d'un infant, la
confusió entre personatges, l’ anagnòrisi o retrobament, el servuscallidus
que acaba aconseguint
la seva tan delejada llibertat, …
L’argument
dels Menecmes ens presenta un tal Moscus de Siracusa que té dos fills bessons,
Menecme i Sòsicles. Quan tenen set anys, Moscus s'endú només un dels bessons
(Menecme) de viatge de negocis, però durant la travessia l'infant és raptat i
després venut a un negociant que viu a la ciutat grega d’Epidamnos,
que l'adopta com a fill. El pare mor de pena en saber-ho. Sòsicles, que ha
estat rebatejat com a Menecme per l'avi en record del bessó
perdut, fa anys que està buscant el seu germà. Ja està a punt d'abandonar,
desesperat i quasi arruïnat, quan decideix fer un últim intent a Epidamnos.
Després d'una sèrie de malentesos i confusions, Menecme i Sòsicles es troben i
s'adonen que són bessons, gràcies en gran manera a Messenió (el servus
callidus), que obté la llibertat com a premi als seus esforços.
Per
les riallades que s’escoltaven durant l’hora i quart que va durar la
representació, sembla que els espectadors s’ho van pasar d’allò més bé. I
aquesta és la millor notícia, que el teatre de Plaute segueix en plena forma. Llarga
vita aeterna al de Sàrsina!
Aquest curs a classe de Grec II, com ja és un vell i bell costum, hem treballat la tragèdia àtica com a gènere literari, hem parlat d’autors com Èsquil, Sòfocles i Eurípides i hem vist com eren els teatres grecs i què s’hi representava. I per conèixer de bona mà com és una tragèdia grega n’hem llegit una: la ‘Medea’ d’Eurípides. La lectura la fèiem asseguts en cercle, talment com un cor a l’orquestra, per escoltar-nos millor i poder comentar allò que ens sobtava o interessava més de l’obra. A banda de la lectura pròpiament, van sorgir un munt de plantejaments i reflexions que vam debatre i compartir. Això és el que té més valor de l’obra, que tot i ser escrita fa més de 2400 anys, avui en puguem parlar.
Dit això, és important recalcar que la lectura ens va enriquir molt i també emocionar com suposo que ha fet amb tots els cursos que s’ha llegit i amb tots els que es llegirà en el futur.
Però aquest any hi ha hagut una novetat. En Jordi va parlar amb la Laia Martí, una exalumna de l’escola que ha dedicat bona part de la seva vida professional a l’art de la interpretació. Medea és un personatge que sempre l’ha atret, i és per això que la coneix molt bé: com és, com es comporta, què l’empeny a fer el que fa… Així doncs, la Laia sap bé qui és Medea i és per això que en Jordi va demanar-li que assistís a una classe per parlar-nos-en. No sabíem ben bé el que faríem, si una activitat, si li plantejariem preguntes… A priori no hi havia una organització prèvia del que havia de ser l’activitat, tot va semblar molt espontani... i la veritat és que va ser una classe magistral fantàstica. La Laia ens va preparar unes preguntes per analitzar el personatge de Medea com ara quins trets positius i negatius la defineixen, ens va demanar quina frase consideràvem que la descriu millor, si coneixíem alguna persona que fos capaç d’arribar al seu tràgic destí i perquè… Primerament, vam escriure les nostres respostes cadascú al seu full, i després vam posar-ho en comú. Amb aquesta activitat vam reflexionar sobre el personatge i vam aprofundir molt en com és o sembla ser.
Vam passar una molt bona estona i realment va ser una experiència molt bonica i intensa. Abans d’acabar, però, la Laia ens va proposar que formulessim preguntes que faríem a Medea si poguéssim parlar amb ella i que ella, posada en la pell de l’heroïna tràgica, respondria als nostres interrogants. Van sorgir algunes preguntes... “per què van pagar els teus fills el comportament de Jàson?” o “per què vas confiar tant en el teu marit sense percebre realment qui era?”...
La Laia va respondre posant-se en el lloc de Medea i realment ho va fer molt bé. Personalment em va impactar molt com va representar-la i, així, vam poder apreciar la ràbia i la serenitat de la colquenca in situ, en viu i en directe.
Torno a dir que va ser una activitat extraordinàriament enriquidora que va complementar molt bé la lectura. I recomano que es torni a fer en propers cursos a partir de la lectura de la gran obra d’Euripides.
El proppassat dimecres 6 de novembre, els alumnes de Llatí i Grec de batxillerat van anar a veure el muntatge Una Ilíada que ofereix La Villarroel fins l'1 de desembre, en què tot el pes de l'obra recau en l'actor Eduard Farelo acompanyat del músic Juan Pablo Balcázar. Si cliqueu la imatge podreu accedir al text del programa de mà signat pel seu director Juan Carlos Martel.
Discipuli et discipulae, αἱ καὶ οἱ μαθηταί, espero les vostres opinions!
El proppassat dimarts 2 d’Abril, els alumnes de llatí i grec de primer i segon de batxillerat de l’escola vam anar a veure al teatre dues adaptacions d’obres clàssiques: l’Orestíada d’Èsquil, i el Miles Gloriosus, de Plaute, a càrrec de la companyia El Aedo Teatro, amb quatre actors que, després de la representació, van dedicar una breu estona a debatre sobre les obres i van fer comentaris molt interessants sobre aspectes determinats de les tres tragèdies i de la fabula palliata.
La primera adaptació que vam veure va ser la de l’Orestíada. És una trilogia tràgica (Agamèmnon, Coèfores i Eumènides) que narra la història dels Atrides, una família maleïda pels déus. Comença just acabada la guerra de Troia, amb el retorn (νόστος) del rei Agamèmnon a Micenes, on és assassinat per la seva esposa Clitemnestra i l'amant d'aquesta, Egist. Deu anys abans, en començar la guerra, el seu fill Orestes havia estat enviat clandestinament a la Fòcida per Electra, la seva germana, amb la intenció de protegir-lo de la ira de la mare, irada amb la branca principal dels Atrides. Passat aquest temps a l’exili, Orestes torna a Micenes per visitar la tomba del seu pare i allà es troba amb Electra, que està retent-li ritual acompanyada de les Coèfores. Junts, els germans maquinen l’assassinat de la mare, en venjança per la mort del pare, i d'Egist. Orestes és qui perpetra el matricidi i és així perseguit per les Erínies, divinitats de la venjança que persegueixen els malfactors per delictes de sang contra la família. En la tercera peça, Eumènides), Orestes és perdonat i absolt del seu crim pel tribunal atenès de l’Areòpag, encarnat en els déus Apol·lo i Atenea.
Un moment de l'Orestíada
El que més em va captivar d’aquesta actuació és una cosa que van comentar ells mateixos
després: la capacitat per saber destriar els diferents missatges de l’escrit original d’Èsquil i jutjar-los des d’un punt de vista actual. En l’Orestiada, Orestes és declarat innocent per l’assassinat; entre d’altres raons, perquè es tracta d’una època on la vida d’un home era considerada més valuosa que la d’una dona. A dia d’avui, en què la societat comença a conscienciar-se del perill i gravetat de la violència de gènere, ells han decidit restar importància i claredat sobre la innocència del jove atrida, i sumar-ne a un dels altres missatges de l’obra: “la sang crida la sang”, i “la violència engendra violència”, com anunciaven els actors vàries vegades al llarg de la representació. La bellesa d’aquests canvis està en què determinen allò que és criticable, millorable, de les peces d’art clàssic sense perdre'ls admiració, i entenent el paper inevitable que hi jugà el context històric.
La segona adaptació que vam veure va ser la de Miles Gloriosus (El Soldat Fanfarró). Ja la
vàrem anar a veure fa dos anys (podeu llegir més sobre aquella experiència en l’entrada “Miles gloriosus de Plaute: visca el teatre!”). Tot i així, la bellesa del teatre està en que cada actuació és diferent a l’anterior, i t’aporta coses noves. Ho veiem clar en la comèdia romana, ja que era (i encara ho és, quan companyies com El Aedo Teatre li tornen a donar vida!) una eina de sàtira política, i els de El Aedo s’encarreguen magníficament d’adaptar els acudits i situacions al context actual, per aconseguir que els alumnes i professors que hi van es sentin, com van dir ells mateixos, tal i com es deurien sentir els espectadors de l'autèntica plebs romana.
Un moment del Miles
En resum, va ser una experiència genial i enriquidora que esperem que alumnes d’altres
L'any 2011 es va estrenar a la cartellera cinematogràfica La font de les dones (La source des femmes), del director francès d'origen romanès Radu Mihaileanu. La pel·lícula, explicada com una faula, relata com en un petit poble de cultura musulmana, tant se val si del nord d'Àfrica o de l'Orient Mitjà, la tradició exigeix que les dones vagin a cercar l'aigua a la font comunal que neix a dalt d'una muntanya, sota un sol abrusador. I ja sabem que algunes tradicions es perden en la nit dels temps i ningú no gosa discutir-les. Un dia, però, la Leila, una jove casada, proposa a la resta de dones posar fi a aquest costum ancestral amb una vaga d'amor, o sigui, res de sexe fins que els homes construeixin una canalització per portar el seu tresor més preuat al poblet. El conflicte està servit però el final serà feliç.
Lisístrata-1a parti 2a parten àudio- (Λυσιστράτη, "la que disol un exèrcit"), representada per primera vegada el 411 aC a Atenes, és una de les comèdies més conegudes d'Aristòfanes. Obra antibel·licista per denunciar l'absurd del conflicte bèl·lic que esclatà l'any 431 aC entre Atenes i Esparta, les guerres del Peloponnès, la peça teatral ens presenta la història d'una dona extraordinària i decidida enmig d'una societat patriarcal que per acabar amb l'enfrontament entre les ciutats-estat gregues convoca una assemblea representativa de dones provinents de tota l'Hèl·lada, que decideix per unanimitat (tot i unes primeres reticències) forçar la pau fent ús de la intel·ligència més subtil: posar en pràctica una autèntica revolució, la de deixar de practicar sexe fins que no es pacti una treva. Les dones fan una tancada a l'Acròpolis, on s'hi preserven tots els béns de l'Estat, i obliguen els homes a abandonar "totes" les armes. Com és de suposar, les situacions còmiques que s'esdevenen d'aquesta trama argumental no tindran aturador, inclosa la Reconciliació final.
És vigent encara una visió grega del món? Creieu que el diàleg és la forma més humana de resoldre els problemes?Com podem canalitzar la nostra indignació davant els problemes i els conflictes que afecten les nostres societats? Penseu que les dones segueixen avui dia minusvalorades en relació als homes? Per què? És la Leila una Lisístrata moderna? Quins valors defensaríeu davant la injustícia?
Aquests dies estic llegint el llibre Kwaidan. Històries japoneses de
fantasmes, editat per Animallibres Editorial, el 2018.L’autor és el grec, nacionalitzat japonès,
Lafcadio Hearn, nascut el 1850 a l’illa de Lèucada, de pare irlandès i mare
grega. Aquest periodista, traductor i escriptor, va ser un enamorat de les
cultures orientals. Va morir al Japó el 1904, després d’haver escrit nombrosos
llibres.
El motiu pel qual us ho comento és perquè en la primera història de
l’esmentat llibre, “La història d’en Mimi-Nashi-Hoichi”, s’explica el cas d’un
monjo que va excel·lir en l’art d’explicar històries acompanyat del seu biwa,
una espècie de llaüt. Tan bo era en el seu art, que uns esperits malignes el van
embruixar per poder escoltar les seves històries i, després, matar-lo. El
mestre de Hoichi, que així es deia el monjo, va poder descobrir l’engany a
temps i, per tal d’evitar que els esperits tornessin a enganyar el virtuós del
biwa, va pintar sobre la seva pelluns
sutres protectors. Gràcies a ells, Hoichi esdevindria invisible per a qualsevol
presència malèfica si s’estava quiet, tot meditant. Una nit, quan els esperits
va tornar al monestir on vivia Hoichi per tal que els acompanyés al cementiri
on vivien i continués explicant-los les seves històries, no el van saber veure.
A la seva habitació només hi van trobar el seu biwa i ¡les seves orelles! Els esperits, per tal que els seus superiors no s’enfadessin amb ells, se les van emportar com a prova que Hoichi havia desaparegut (si més no, la major part
d’ell...).
A l’endemà, quan els superiors de Hoichi van anar a la seva habitació, van
trobar el pobre monjo inconscient, en un estat deplorable a causa de la pèrdua
de sang i, és clar, sense les seves orelles. Llavors, el mestre es va lamentar
d’haver-se deixat ajudar per un dels seus deixebles més joves, que, per la seva
inexperiència, va oblidar pintar les orelles de Hoichi amb els sutres
protectors.
I ves per on a mi això m’ha fet
pensar en un heroi grec a qui també li va passar un fet lamentable per culpa
d’una part del seu cos que algú no va acabar de saber protegir. Certament, allò que
forma part de llegat dels homes, sigui a l’indret que sigui i a l’època que
sigui, té un fons comú gràcies al qual, precisament, transcendeix la seva
pròpia dimensió i esdevé universal.
Ara podeu continuar vosaltres i buscar en aquest mateix espai fantàstic que
és El vaixell d’Odisseu la història d’aquest heroi o, també, mirar de trobar en
les vostres lectures semblances amb històries del món clàssic. L’aventura de
llegir té, molt sovint, aquestes satisfaccions.
Fa uns dies vam començar amb els llatinistes de 2n la lectura de Els germans de Terenci. Tot i saber que, per consens, tant a alumnes com a companys de la professió agrada més llegir Plaute per la seva comicitat i l'acció trepidant de les seves comèdies, particularment penso que aquest text del comediògraf llatí és sumament interessant per les reflexions i el debat que desperta entorn de l'educació, un tema que és, per a tots sense distinció, el moll de l'os de tot plegat. Els dos models proposats per Terenci de la mà de Mició i Dèmeas desperta en els alumnes, al meu entendre, un interès sincer per parlar de situacions que sovint viuen a casa seva i fora d'ella: amb els pares, germans, professors, amics i coneguts. Deixeu-me, doncs, que reivindiqui tant la figura intel·lectual de Terenci com una obra d'una modernitat evident i que m'entristeix, per tant, que es proposi un canvi de lectura per al curs vinent, encara que sigui per recuperar les riallades i la vivacitat del mestre Plaute.
La Berta ens va obsequiar amb una classe (i una presentació) introductòria del literat i de l'obra que ens ocupa, i amb aquesta us deixo. Plurimas gratias, dilecta discipula!
El proppassat dijous, 19 d'abril, els humanistes de l'escola, alguns extripulants i professors del centre vam anar a veure la Medea del Lliure programada fins al 12 de maig. Després d'una intensíssima hora de pura tragèdia grega, sortim amb la convicció d'haver après definitivament i in vivo el significat de termes com κάθαρσις, πάθος ο ἀγών. Una experiència teatral que, qui més qui menys, de ben segur no oblidarà...
Llegim algunes de les crítiques i no podem estar-hi més d'acord:
"Part del públic dret, bravos per a Emma Vilarasau i una llarga ovació per a tot l’equip van culminar ahir a la nit la hipnòtica estrena de la Medea que dirigeix Lluís Pasqual al Teatre Lliure de Montjuïc. La total entrega de l’actriu, que es passa tota l’obra xopa i que tant gateja com s’humilia, mossega, mata o es mostra desafiador, el poderós text de l’obra, barreja de les Medees d’Eurípides i Sèneca, i la fascinant proposta escènica, que va deixar el Lliure absolutament irreconeixible, transformant-lo en una immensa caixa negra on de tant en tant s’esdevenen prodigis visuals, van conquerir l’audiència. Era una audiència en què hi havia mitja professió teatral barcelonina i que va sortir de la sala discutint si és la millor proposta de Pasqual."
La Medea de Lluís Pasqual i Emma Vilarasau al Lliure de Montjuïc es un pur estremiment. Imprerssionen la mirada lúcida i els recursos magistrals d’un director savi qie ens manté clavats a la butaca durant una hora de tensió permanent, tan ferotge en les imatges com en el poder de la paraula. Paraules trascendents d’Eurípides i Sèneca, donc les dues tragèdies ens barrefgen en la versió concentrada d’Alberto Conejero i el mateix Pasqual, tan vigent i pròxima que fa por com a mirall de la irracionalitat que corre pel món. el potent i hipnòtic muntatge descarrega una tempesta de dolor i de ràbia que no deixa ningú indemne. (···) Davant del volcà de Vilarasau, la sobrietat i l’aplom d’Andreu Benito (Creont) i l’esforç de contenció de Roger Coma (Jasó), i l’eficàcia de Joan Sureda (preceptor) donen volum a un gran repartiment, completat en la funció d’estrena pels nens Adrià Campos i Joan Farssac, alumnes de l’escola coral infantil de l’Orfeó Català.
"Amb l'actual interpretació de l'actriu Emma Vilarasau, és difícil que es pugui tornar a entendre d'ara endavant el personatge de Medea en el seu registre clàssic. Aquí, la Medea de Vilarasau penetra de seguida en el cos i ànima del que podria ser una dona d'entre moltes dones, mare de dos fills petits, resident en qualsevol veïnatge dels que ens envolten. No només pel vestuari fosc, senzill, teenager, esportiu, d'aire raper, sinó per la ràbia i la valentia amb què Vilarasau perfila la seva Medea, més enllà de la tragèdia, més enllà de la targeta de víctima, una Medea disposada a lluitar fins a l'extrem sense límits per mantenir la seva dignitat, convertint el seu discurs no en un recitatiu de lamentacions sinó en un crit explosiu i en una expulsió de la ràbia que porta dins. (···) La sala gran del Lliure de Montjuïc s'ha ennegrit del tot amagant les arcades típiques de la sala, s'ha menjat espai de platea amb un escenari profund, tancat per una gran pantalla de projecció, i els efectes de pluja i de so fan de pròleg i epíleg de la tragèdia."
"El primer encert d'aquesta obra és que va al cor de les paraules. Creant una versió a partir de les obres d'Eurípides i Sèneca a càrrec d'Alberto Conejero i el mateix Lluís Pasqual. Aquí, a la pregunta què ens pot dir Medea avui, ja la podem respondre d'una altra manera. Aquesta Medea sí que ens parla directament a nosaltres. I és que hi ha trossos dels textos clàssics que ja no sentim ni volem escoltar (...) I Conejero i Pasqual eliminen tot el que ja no podem sentir, un tall quirúrgic amb la tradició perquè ens parlin i ens segueixin dient coses. Per això és una Medea com sempre i com mai. (···) Aquí no hi ha escenes supèrflues, ni elements incol·locables: sense cors, sense llargària, sense escenes de més. Tot al moll de l'os i en carn viva. I l'obra, com en un conjur, et posa, des del primer alè dins la seva màgia, i ja no et deixa anar, i segueixes el foll periple de Medea, fins al final, i per primera vegada entens, pots arribar a comprendre, perquè fa el que fa. Fetillera com cap, aquesta obra t'hi porta. (···)
I Emma Vilarasau no interpreta una reina, majestuosa atribolada, gelosa o alienada. Aconsegueix una barreja entre bèstia que incuba la febre de la ràbia amb el dolor indescriptible de la nafra més fonda. Durant tota l’obra, excepte una mica abans del final, actua al cim del paroxisme. Un paper en el qual no et pots reservar res, que cal estar al cim del precipici sense treva, amb tots els riscos i coratge que això suposa, el resultat pot ser nefast o sublim. I en aquest cas no hi ha cap dubte: és la millor Medea que he vist en tota la meva vida."
"Lluís Pasqual ho ha fet amb un cop de puny a les emocions d’altíssima i moderna qualitat estètica, amb un impressionant espai escènic d’Alejandro Andújar tot creant una atmosfera aclaparadora i amb una Medea dominada de principi a fi per la ira. Una ira absoluta, salvatge, diria que més de la Medea de Sèneca que de la d’Eurípides, versions sobre les quals, amb Alberto Conejero, ha treballat una dramatúrgia sintètica al servei d’una Emma Vilarasau immensa. Vilarasau expressa amb nitidesa l’acte dolorós de trencar definitivament les cadenes amb el poder del mascle, d’anteposar la dona a la mare. Aquesta és una Medea per a l’actriu a qui el sempre segur Andreu Benito i el quasi irreconeixible Roger Coma serveixen d’excel·lents, imprescindibles sparrings."
"El director Lluís Pasqual advertia que la complexitat d'abordar un clàssic grec és el to en què es presenta. Perque no pot ser naturalista ni massa afectat. Certament, Vilarasau s'exclama i plora sota el xàfec. Però també sap transmetre humanitat ferida, quan s'apropa al prosceni i conversa amb les primeres fuileres de públics (que reben lgun esquitx d'aigua quan es produedueixen les tamborinades). Roger coma també signa un to a mig camí de l'excés i el pare adolorit que, diu, actua, pel bé de la família i no per instints sexuals. Per últim, l'adaptació deixa la tragèdia en poc més d'una hora. Un llampec aclaparador. El millor d'aquesta proposta és, segurament, havcer sabut mantenir l'equilibri en cada un dels aspectes. Aquesta tragèdia, ara, és aigua, és terra, és foc i és aire."
Ens interessa, però, saber la vostra. Quina és la vostra opinió?
