No vulguis saber, doncs és pecat saber-ho, quina fi a mi o a tu,Leucònoe, ens han assignat els déus, i no cerquis el futuren els càlculs babilònics. Molt millor serà suportar allò que ha de venir,tant si Júpiter ens ha atorgat més hiverns com si aquest,que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades, és el darrer:tingues seny, barreja i filtra els vins, i en la curta vida,talla qualsevol esperança a llarg termini. Mentre parlem, el temps, envejós, haurà fugit:aprofita l'instant, i poc confiis en el dia de demà.
No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç,
sense haver alimentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim. No permetis que ningú et tregui el
dret d’expressar-te, que és gairebé un deure.
No abandonis les teves ànsies de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària…
No deixis de creure que les paraules i la poesia, sí que poden canviar al
món, perquè, passi el que passi, la nostra essència està intacta.
Som éssers humans plens de passió, la vida és desert i és oasi.
Ens tomba, ens fa mal, ens converteix en protagonistes de la nostra
pròpia història.
Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua. I tu
pots aportar una estrofa …
No deixis mai de somiar, perquè només en somnis pot ser lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. La majoria viu en un
silenci espantós. No et resignis, fuig …
“Jo emeto el meu crit per les teulades d’aquest món”, diu el poeta;
valora la bellesa de les coses simples, es pot fer poesia sobre les
petites coses.
No traeixis les teves creences, tots mereixem ser acceptats.
No podem remar en contra de nosaltres mateixos, això transforma la
vida en un infern.
Gaudeix del pànic que provoca tenir la vida per davant.
Viu intensament, sense mediocritats.
Pensa que en tu està el futur, i assumeix la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te. Les experiències dels qui es van
alimentar dels nostres “Poetes Morts”, t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres, els “Poetes Vius”.
No permetis que la vida et passi a tu, sense que tu la visquis.
Gairebé vint segles separen aquests dos textos de dos dels poetes més importants i influents que ha donat la literatura universal: el romà Quint Horaci Flac (65-8 aC) i l'estadunidenc Walt Whitman (1819-1892). Malgrat el pas del temps, el deixeble recull els fruits del mestre, que també va ser alumne avantatjat dels millors lírics grecs, mestres i deixebles alhora d'altres tradicions. Tota una lliçó de vida.
Després d'haver dedicat unes classes a reflexionar sobre el valor de la tradició i del llegat que ens han deixat els clàssics, si llegiu aquests dos veritables himnes al goig de viure, malgrat totes les adversitats que aquest ens depara, què heu après, què en penseu, què voleu dir? Prosit et sapere audete!
18 comentaris:
El poema d'Horaci i de Walt Whitman ens estàn parlant molt del mateix, del carpe diem, viu l'instant, no pensis en el futur. Podem veure que al poema d'Horaci sobretot ens parla de viure el present, de no preocupar-se del futur ni creure aquest a través de la màgia o els horòscops. En canvi *pel que jo he interpretat* en el poema de Walt és que no només ens parla de viure el present sense pensar en el futur, sinó que més que dir-nos això (que també) està dient que ens expressem i fem les coses que vulguem perquè no sabem que pot passar, també ens diu que recordem que no em de deixar que acabi el dia sense haver crescut, jo això ho interpreto com que Walt ens està dient que cada dia és bo per aprendre alguna cosa nova, tot i que sigui una cosa molt petita, però hauràs aprés. Ell diu que expressar-nos lliurement és gairabé un dret, jo penso que això ho diu perquè si la gent no s'expresses o no digues el que pensa viurem d'una manera que no volem ja que no diriem el que volem canviar.
El que jo he aprés amb aquests dos poemes, està clar que es que aprofiti el que la vida m'està donant, que aprofiti tots els dies de la meva vida i no deixi de fer coses per por a alguna cosa.
Personalment, m'ha agradat més el poema de Walt.
Aquest poema ens diu principalment que hem de deixar de pensar i preocupar-nos del que pugui passar o del que ja hagi passat, és a dir, ens hem de centrar en el present i viure el moment sense deixar que ens afecti el futur o passat, no és bo pensar tant perquè mentre que pensem, el present avança i anem perdent aquests moments que podíem haver aprofitat.
Al cap i a la fi tampoc sabem en certesa si tot allò que pensem del futur pot arriba a passar així que no val la pena dedicar-hi tant de temps.
També ens diu que és normal que tinguem dies bons o dolents, són coses de la vida i hem de donar gràcies a això perquè si no passessin, voldria dir que no estem vius.
Per últim, viure la vida vol dir no tindre por a equivocar-te, no resignar-te, experimentar, gaudir del bo i el dolent, créixer una mica més cada dia i sobretot tenir entusiasme per tot el que ens espera.
De vida només hi ha una. No la desaprofitis, gaudeix el moment, treu-li su, no et preocupis pel futur. No deixis que ningú et digui de com viure la teva vida. El temps no es pot reparar
Per a mi, aquest poema em fa veure lo bonic que és la vida, els teus pensaments, els teus actes… Has de gaudir i aprofitar el màxim la vida que t’han regalat. No et deixis portar pels demés, sigues tu mateix.
Els estoics ens recomanen que tinguem seny a la vida
M’han cridat l’atenció i m’han agradat molt les frases “No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. La majoria viu en un silenci espantós. No et resignis, fuig” i “No permetis que la vida et passi a tu, sense que tu la visquis.”, ja que son las que més estic d’acord i las que més fa obrir els ulls a les persones.
En conclusió, aquest poema està format per epicureisme i penso que aquest poema reflecteix molt bé la importància de la vida i que aquesta està en les nostres mans, segons quins fets facis, pot ser d’una manera o d’una altre.
Durant aquestes classes hem estat tractant l'Epicureisme i l'Estoïcisme, aquestes eren dues escoles filosòfiques que van aparèixer en l'època de l'Hel·lenisme (S. IV aC).
- L'escola de l'Estoïcisme va ser fundada per Zenó en el segle IV aC; L'Estoïcisme: els estoics defensen des d'un primer moment que el nostre destí està marcat i que no el podem canviar. Només podem enfrontar-nos a ell. Ens hem de conformar amb el que tenim. Els estoics el que busquen és únicament gestionar els propis desitjos i necessitats. Per tant, l'estoïcisme, considera que tot allò que succeeix és perquè havia de passar, perquè un marca el destí, com ja he dit, no ens podem oposar a ell. Els estoics ens diuen que hem de ser realistes i, acceptar les coses com són, ja que, si no ho fas, no podrà avançar la teva vida. Ens diuen que hem de controlar les nostres passions, evitar que els sentiments controlin les nostres emocions. Les passions són irracionals i cal que siguin regulades, moderades i, si és possible, eliminades. L'autosuficiència d'un mateix, no tenir necessitats, gaudir de la vida, si generem desitjos, generem necessitats i la insatisfacció. Ser virtuós, tenir prudència, no esperar molt de la vida. Altres coses que ens diuen són que no hem de tenir por a equivocar-nos, som humans i tots ens equivoquem, dels erros aprenem; no buscar, perquè com més busquem menys trobarem. Tenir esperança, però la suficient, sense passar-se, perquè llavors es converteix en addicció/obsessió.
-L'epicureisme: l'objectiu principal d'aquest és assolir la felicitat. Identificar-la amb el plaer, no amb el coneixement. Per assolir-la, hem d'assolir l'absència del dolor, hem de ser capaços d'afrontar el dolor per ser feliços. Per a poder ser feliços, Epicur va crear quatre "remeis" per arribar a la felicitat: 1, no tenir por a la mort. Perquè realment no ens afecta, no la sentim. Mai la podrem experimentar, ni vius ni morts. És la desesperació de la sensibilitat, ens ajuda a entendre la vida. Només experimentem la mort dels altres; 2, tenir por al destí, no l'hem de tenir, perquè bàsicament, l'hem triat nosaltres mateixos i, no podem controlar la nostra vida; 3, no els hem de tenir por als déus, ni al patiment amb que ens poden castigar. Aquests no es preocupen per nosaltres, els hi som indiferent; 4, concepte de necessitat natural. Allò que necessita per viure. Les necessitats bàsiques, no les hem de tenir por, perquè són fàcils de cobrir. Per tant, la felicitat consisteix en eliminar els desitjos no naturals i ser moderats amb els naturals. Per això, els epicuris ens diuen que, qui és feliç és qui menys ho necessita.
En opinió meva, no estic en concret de part d'un d'aquests dos pensaments filosòfics, estic d'acord amb idees dels dos, tant de l'epicureisme com de l'estoïcisme, penso que no ens hem de preocupar pel demà i gaudir del dia, no hauríem de tenir por a tantes coses i aprofitar la vida que tenim, buscar la felicitat, però no amb necessitats. Conformar-nos amb el que tenim ,perquè és el que ens ha donat la vida. I no esperar de tot, tenir l'esperança suficient.
Poemes:
-El primer poema: és un poema amb idees tant epicúries com estoiques, els primers 5 versos podríem dir que es tracten de l'estoïcisme. Aquest poema va dirigit a Leucònoe (intel·ligència oberta), o sigui, es dirigeix per a tot aquell que vulgui saber. Ens anima a gaudir de la vida, dels petits moments. Ens hem de centrar en el dia a dia i no en el futur, perquè el nostre destí ja està escrit, no el podem canviar. "Tingues seny", és estoic, "barreja i filtra els vins" es refereix a la vida, l'alegria, l'amistat...; "En la curta vida" ens diu que hem de gaudir de la vida, perquè la vida té el seu final, que morim (estoic). "Talla qualsevol esperança a llarg termini" evita el futur, en el demà i, centrat en el present (estoic). "Aprofita l'instant" o més conegut com a carpe diem, que li treguis suc a la vida, esprem el moment, gaudeix-lo.
- El segon poema: es tracta d'un poema epicuri, ja que aquests versos són una crida del Carpe Diem. Comença parlant de què cada dia hem de créixer més i ser feliços, assolir la felicitat. Que afrontem el dolor, que vencem el desànim, que confiem amb nosaltres mateixos. Ens diu que ens arrisquem i visquem el moment, som humans plens de passió. Ens parla de què a la vida hi ha moment dolents, però és així, sempre hi hauran, aquests ens fan créixer i no hem de fer que ens afectin, hem d'aprendre d'ells. No deixis de fer tot allò que t'agrada. Valora la vida. Acceptat a tu i als altres tal com són. Com ja he dit, ens diu que hem de gaudir dels moments dolents, assolir el dolor. No et fixis en el futur, viu el dia a dia, no perdis temps.
Aquest poema és un missatge que, encara que passi el temps, és necessari que tots l’escoltem i aprenguem d’ell. Diu coses molt interessants, una part molt simbolica del poema és quan diu, “ no caiguis en el pitjor dels errors: el silenci”: Aquest error que diu que no hem de cometre, es l’error més comú de tots. Hem d’intentar no caure, es un dret, dret de tots. També diu que tothom hauria de seguir les seves creences i respectar les dels demés. Òbviament, aquest poema és Carpe Diem total, hem de viure la vida i no deixar que ens passi sense viure-la. Hem de ser noslatres mateixos sempre, tothom mereix ser acceptat. Whitman te un a gran influencia com es Horaci, que els seus poemes son molt epicuris i estoic. No podien faltar aquestes dos corrents en el poema de Whitman, d’alguna manera el poema diu que no hem de tenir por al destí, això és molt epicuri, després també d’alguna manera diu que prioritzem les coses que ens fan humans, molt estoic. Un poema molt interessant.
NANO
Durant aquestes primeres classes hem estat parlant sobre el llegat que els clàssics ens han deixat, i ho hem fet a través de aquests poemes entre d'altres. A partir d'aquests relats,hem plantejat diferents filosofies de vida com ara l'estoïcisme o l'epicureisme. Per exemple en aquest vers del poema d'Horaci "Mentre parlem, el temps, envejós, haurà fugit" mostra clarament l'estil de vida epicur, el qual té com a fonament el gaudir de la vida, aprofitar cada moment i assolir la felicitat i el plaer. Personalment aquest fragment em sembla molt bonic i penso que expressa molt be aquesta idea del tòpic Carpe Diem. En canvi, hem observat que l'estoïcisme ens dona una idea conformista de la vida, sense espectatives i a més utilitzen la raó per sobre les emocions per tal de no abusar dels plaers de la vida. Personalment totes dues filosofies m'han semblat interessants, però no comparteixo el mateix pensament amb cap de les dues. Penso que un equilibri entre les dues és la clau.
Després d'haver-me llegit els dos poemes, un del romà Quint Horaci Flac (65-8 aC) i l'altre de l'estatunidenc Walt Whitman (1819-1892), m'agradaria comentar que m'han semblat molt interessants i importants, sobretot el tema principal d'aquests. És a dir, l'expressió de Carpe diem. Ja que estic molt d'acord amb aquesta frase i crec que tothom hauria de conèixer-la. També considero que m'aporta molt positivisme i que em motiva a pensar més en el present, adonar-me que sóc molt afortunada, i em fa ser conscient que no sempre tindrem la gran sort de poder-nos despertar cada dia i poder obrir els ulls o simplement, el fet de despertar-se, i crec que això és el que fa adonar-nos que aquesta expressió és molt necessària, perquè has de saber gaudir del moment i de la vida en general.
Els dos poemes i Carpe diem fan referència a, que has de viure al moment, no podem estar al present mentre pensem en el futur, perquè llavors l'únic que fem és que tinguem preocupacions i que no gaudim del moment, i hauríem d'acabar al dia dient que has sigut tu mateix i no t'has deixat vèncer pel desànim. Amb aquests dos poemes podem extreure molts consells amb les frases que et cridin l'atenció, com per exemple, amb el principi del primer poema ja ens podem fixar amb "no cerquis el futur" o si no també amb la de "No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç, sense haver alimentat els teus somnis.".
Per acabar em sembla meravellós que hi hagi tants anys de diferència entre els dos poemes, ja que es pot veure reflectit com l'alumne ha après del mestre. Això ens fa veure que encara que passin els anys pots tenir el Quint Horaci com a mestre ja que fins i tot avui en dia tenim en compte les paraules i els escrits que va fer tan importants. Hem de donar gràcies que ell fos el primer en deixar escrit carpe diem i la seva ideologia, perquè a més d’una persona ha fet reflexionar i estimar la vida.
-Loira González
Els dos poemes, tot i que van ser escrits en èpoques molt diferents, transmeten un missatge molt similar. El primer poema expressa una manera de viure on vius a través de la dificultat i disfrutes dels bons moments, no perds la calma a les èpoques més fosques perquè sempre passaràn i esprèms els instants en els quals estas tranquil al màxim.
Crec que té un missatge més aviat estoic perquè tracta de deixar que la vida passi a la seva manera ja que, en molts àmbits, nosaltres no la podem controlar.
El segon poema, més aviat, t’anima a fer tot el que puguis amb la vida, a viure intensament cada moment i a acceptar totes les oportunitats que se’t creuen a la vida. Crec que és majoritàriament epicuri.
Sota el meu punt de vista, aquests dos poemes, un d’ells escrit pel gran Quint Horaci Flac i l’altre per Walt Whitman, m’han semblat molt inspiradors i motivadors.
Sincerament, els relaciono moltíssim amb l’expressió Carpe Diem, pròpiament encunyada per Horaci, lògicament. Com podem veure avui en dia és tota una inspiració per als artistes (com és el cas d'en Walt Whitman). Em recorden a aquesta expressió perquè els poemes ens estan dient que la nostra vida és curta, i que per tant, cal viure cada minut que passa. Entenc que és una mena de suggerencia perquè gaudim d’allò que se’ns presenta, sobretot, com diu Horaci, sense voler saber quina fi ens han assignat els déus, sense cercar el futur. Crec que s’ha de tenir clar que no ens estan demanant que ho visquem tot de pressa, sinó esprement cada moment que passa, sigui bo o dolent. Perquè per mi la vida, és una barreja de moments de tot tipus, una odissea gegant que no acabarem de descobrir mai. Per tant, tinc clar que el que ens adverteixen és que gaudim abans de que el temps fugeixi envejós de nosaltres. També crec que em serveixen molt d’ajuda per al meu dia a dia, per a poder superar les situacions que em van passant. Ja que, si tu vius pensant en el present, et resultarà més fàcil afrontar les situacions que se’t presentin. A més crec que a molta gent del meu voltant, igual que a mi, li aniria molt bé tenir aquesta filosofia de vida, llegir aquests textos i reflexionar sobre ells.
A part, voldria mencionar algunes frases que m’han inspirat molt. En primer lloc, del primer poema, les més rellevants per a mi son: “molt millor serà suportar allò que ha de venir” i “Mentre parlem, el temps, envejós, haurà fugit:aprofita l'instant, i poc confiïs en el dia de demà.” Considero que tenen un valor d’importància altíssim, ens adverteixen que fixant-nos en el passat o el futur no aconseguirem res més que gastar el nostre temps sense pensar en el fet de disfrutar. Sobre el segon poema, vull recalcar el primer vers “No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç, sense haver alimentat els teus somnis.” Per a mi és la més important, perquè les persones necessitem créixer cada dia una mica. Això ens ajudarà a entendre la vida, o almenys a veure-la d’una manera agradable per a nosaltres mateixos.
Andrea Tribó
Es pot veure que tots dos poemes, tant el d'Horaci com el de Whitman tenen el concepte de Carpe Diem ja que per exemple en el poema d'Horaci parla que millor no pensis en el futur perquè sinó t'amoinaras més del que pensis i llavors no seràs feliç.
El poema d'Horaci també parla de com has de aprofitar el temps perquè el temps passa volant.
El poema de Whitman també parla de què no cal tenir bots a les adversitat ja que si les fas cara creixeràs com a persona.
El poema també parla que no has de callar i has de creure en tu mateix sense importar el que els altres diguin.
Júlia Racero.
Primer de tot he après, que encara que aquests poemes els hagin escrit Quint Horaci Flac i Walt Whitman fa molt de temps. Això, no implica que el que hi ha escrit no ens serveixi en l’actualitat, ja que els humans. Sí, nosaltres, els humans. Seguim buscant viure el dia a dia “carpe diem”, la felicitat... per tant el que hi diu en aquests poemes en ser uns fets que ens afecten a tots, ens segueixen servint. I més ara que som una societat molt materialista i cada vegada valorem menys les coses.
A part de tot això, s’ha de dir que, si aprofundeixes amb certs coneixements per tal d’entendre més a fons els poemes i no quedar-te amb allò superficial, et fan reflexionar més sobre el que ens diu, juntament amb el fet de voler aplica-ho a la teva vida.
Perquè aquests poemes són preciosos, tot el que diu és inspirador, veritable i diguéssim que és com si et fes desconectar de la realitat i recordar que has de gaudir més en lloc de preocupar-te tant per coses que no depenen de tu.
Els dos poemes, tot i que van ser escrits en èpoques molt diferents, transmeten un missatge molt similar. El primer poema expressa una manera de viure on vius a través de la dificultat i disfrutes dels bons moments, no perds la calma a les èpoques més fosques perquè sempre passaràn i esprèms els instants en els quals estas tranquil al màxim.
Crec que té un missatge més aviat estoic perquè tracta de deixar que la vida passi a la seva manera ja que, en molts àmbits, nosaltres no la podem controlar.
El segon poema, més aviat, t’anima a fer tot el que puguis amb la vida, a viure intensament cada moment i a acceptar totes les oportunitats que se’t creuen a la vida. Crec que és majoritàriament epicuri.
Al llegir els poemes de Quint Horaci Flac i Walt Whitman, la primera idea que em ve al cap és el Carpe Diem. Tot i aquesta idea comú, els dos poemes m'inspiren idees una mica diferents (però a la vegada molt semblants). El que interpreto del poema d'Horaci és que s'ha de viure al present sense pensar en el passat, perque ja l'hem viscut i sense pensar en el futur perque està arribant a nosaltres. L'únic que tenim sempre és el present i el que hem de fer amb ell és esprémer-lo per obtenir el màxim de coneixements i d'experiències possibles.
I el que em transmet el poema de Whitman és que hem de viure amb intensitat i aprofitar totes les oportunitats que sen's presentin. No ha d'importar-nos ni limitar-nos el que els altres pensin de nosaltres i hem de sentir-nos lliures d'expressar el que pensem i el que sentim pensant únicament en nosaltres. I sobretot, aprenent de totes les vivències.
Los poemas hablan mucho sobre la vida, disfrutar el momento, no preocuparse por lo que vaya a pasar el día de mañana o en el pasado, que hay días buenos y malos, pero así es la vida, con altibajos porque si solo hubieran momentos buenos realmente no sabríamos que seria la vida, estos dos poemas si los tuviera que describir con simplemente dos expresiones seria con "Carpe Diem" y con "Memento mori", ya que la vida es solo una y no sabemos el momento en el que acabara y deberíamos dejar de preocuparnos por lo que vaya a pasar y vivir el presente.
Estos poemas hablan mucho sobre disfrutar el momento, disfrutar la vida el presente y no preocuparse por lo que paso o lo que vaya a pasar en un futuro, arriesgarte, aprender, tener momentos buenos, malos, altibajos, en resumen vivir la vida y aprovechar el momento, estos poemas si yo tuviera que describirlos con alguna expresión seria con "Carpe diem" y "Memento mori" disfruta el momento y recuerda que eres mortal.
Els dos poemes parlen del "carpe diem" i de què has de viure el present i no tant en el futur. I el que m'han fet veure Horaci i Whitman és que no m'he de preocupar tant per al que vindrà sino per les coses que tinc en aquest mateix instant.
Penso que són poemes difícils d'entendre, que has de llegir i rellegir unes quantes vegades. M'ha fet reflectir sobre la importància de la vida, i com aprofitar-la.
Publica un comentari a l'entrada