No, no parlaré de colònies ni de pel·lícules. Aquesta entrada, la primera de 2014, té com a protagonista un poema que, això sí, porta el títol en llatí. Admeto que pot semblar un apunt oportunista, no gaire més que alguns dels apunts que es publiquen arreu a propòsit de qualsevol referència clàssica agafada amb pinces, però la raó és una altra. El poema de William Ernest Henley em serveix hic et nunc per reivindicar el sentit terapèutic de la poesia (stricto sensu) i, per extensió, de la literatura i altres manifestacions humanes pel que sembla inútils però al capdavall importants per fer més suportable la vida (almenys algunes). Qui millor ho sabia era el presoner 466/64 a Robben Island, un tal Nelson Mandela, per a qui el poema de Henley (amb una vida plena també de dificultats superades) es va convertir en company inseparable i essencial durant els seus disset llargs anys de captiveri.
Invictus és un poema que parla de llibertat, de coratge i, sobretot, de resistència davant les adversitats, siguin quines siguin aquestes. En temps d'intempèrie cruel per a molts, les paraules de Henley poden esdevenir un refugi i un bàlsam reparador. Si escric aquesta entrada, és per això. És el meu propòsit. Benvinguts al 2014. Que així sigui.
Out of the night that covers me,
black as the pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
for my unconquerable soul.
In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeoning of chance
my head is bloody, but unbowed.
Beyond this place of wrath and tears
looms but the Horror of the shade,
and yet the menace of the years
finds and shall find me unafraid.
It matters not how strait the gate,
how charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate
I am the captain of my soul.
Enmig de la nit que cau sobre mi,
negra com un pou que s'enfonsa inabastable,
dono les gràcies a déu, si és que cap déu existeix,
per ser el propietari d'aquesta ànima invencible.
Atrapat sota les urpes de la cruel existència
mai no he cridat ni he expressat dolor.
Sota els cops de martell de la meva mala sort
el meu front sagna però mai no es rendeix.
Més enllà d'aquest lloc de llàgrimes i còlera
veig que s'apropa el més sinistre Horror,
i que el temps amenaça
però no els temo.
No em preocupa que es tanquin les portes,
ni que ploguin damunt meu tants càstigs,
doncs sé que jo governo el rumb de la meva vida:
i que sóc el capità de la meva ànima invencible.
[traducció al català de la versió castellana d'Ángel Rupérez, publicada a EL PAÍS d'avui i que ha inspirat aquesta entrada]