La Guerra del Peloponnès: Atenes vs. Esparta

 

Gerard Alaman 

Grec II

"La font de les dones" i Lisístrata un 8 de març...

L'any 2011 es va estrenar a la cartellera cinematogràfica La font de les dones (La source des femmes), del director francès d'origen romanès Radu Mihaileanu. La pel·lícula, explicada com una faula, relata com en un petit poble de cultura musulmana, tant se val si del nord d'Àfrica o de l'Orient Mitjà, la tradició exigeix que les dones vagin a cercar l'aigua a la font comunal que neix a dalt d'una muntanya, sota un sol abrusador. I ja sabem que algunes tradicions es perden en la nit dels temps i ningú no gosa discutir-les. Un dia, però, la Leila, una jove casada, proposa a la resta de dones posar fi a aquest costum ancestral amb una vaga d'amor, o sigui, res de sexe fins que els homes construeixin una canalització per portar el seu tresor més preuat al poblet. El conflicte està servit però el final serà feliç.

Lisístrata -1a part i 2a part en àudio- (Λυσιστράτη, "la que disol un exèrcit"), representada per primera vegada el 411 aC a Atenes, és una de les comèdies més conegudes d'Aristòfanes. Obra antibel·licista per denunciar l'absurd del conflicte bèl·lic que esclatà l'any 431 aC entre Atenes i Esparta, les guerres del Peloponnès, la peça teatral ens presenta la història d'una dona extraordinària i decidida enmig d'una societat patriarcal que per acabar amb l'enfrontament entre les ciutats-estat gregues convoca una assemblea representativa de dones provinents de tota l'Hèl·lada, que decideix per unanimitat (tot i unes primeres reticències) forçar la pau fent ús de la intel·ligència més subtil: posar en pràctica una autèntica revolució, la de deixar de practicar sexe fins que no es pacti una treva. Les dones fan una tancada a l'Acròpolis, on s'hi preserven tots els béns de l'Estat, i obliguen els homes a abandonar "totes" les armes. Com és de suposar, les situacions còmiques que s'esdevenen d'aquesta trama argumental no tindran aturador, inclosa la Reconciliació final.

I per si no en teniu prou, llegiu aquest interessantíssim article de l'Aracne. 

És vigent encara una visió grega del món? Creieu que el diàleg és la forma més humana de resoldre els problemes? Com podem canalitzar la nostra indignació davant els problemes i els conflictes que afecten les nostres societats? Penseu que les dones segueixen avui dia minusvalorades en relació als homes? Per què? És la Leila una Lisístrata moderna? Quins valors defensaríeu davant la injustícia?

        

Magna Celebratio MMXIV: Baetulo sota la llum d’Apol·lo

Un any més, els alumnes de l’Escola Vedruna Gràcia i els nostres amfitrions aràcnides de l’IES Isaac Albéniz vam emprendre un viatge en el temps cap a Baetulo, on l’últim cap de setmana d’abril, com ja és tradició, va celebrar-se la X Magna Celebratio. Enguany no va ploure -sembla que els déus, i en especial el nostre desitjat Apol·lo, estaven de la nostre part- i les jornades de reconstrucció del món romà van ser un gran èxit. Els carrers es van omplir d’una aroma diferent, la gent amb la boca ben oberta observaven les lluites de gladiadors, els aclamats legionaris que caminaven amb pas ferm, les dones i noies romanes portadores de vestits llargs,... els nens corrien perquè volien veure-ho tot i els avis passejaven sense perdre’s ni un detall.

Els intrèpids i entusiastes tripulants del Vaixell d’Odisseu vam repartir-nos els torns de dissabte i diumenge al ludus litterarius, grammaticus et rethoricus i als ludi romani. Vam ensenyar molts nens a escriure en grec, en llatí i també a jugar com ho feien els antics romans -que no necessitaven tanta tecnologia per divertir-se!-. Tots marxaven amb un gran somriure! Vam aprendre un munt de coses relaciones amb el dia a dia dels nostres avantpassats, que no només ens van deixar una llengua, sinó també una forma de vida i una cultura extraordinàries.

Gràcies a tots per haver fet possible un any més aquesta celebració! En nom del nostre vaixell, us agraïm el vostre esforç i la vostra il·lusió. La Magna MMXV ens espera!

Mariona Ferrer (i 38 tripulants més)

1r batxillerat

P.S.: vull agrair especialment al nostre alumne Arnau Font, que cursa el batxillerat tecnològic a l'escola, la seva generosa col·laboració traduïda en aquest magnífic reportatge fotogràfic i un vídeo memorable que ens seran un preciós testimoni in aeternum d'aquests dos dies. Plurimas gratias, Arnau!

Jordi

PROJECTE DIDASCÀLICA (V): ΕΤΥΜΟΣ ΙΙΙ (de OPTO- a ZOO-)

La constància, diuen, és una bona virtut i els mariners d'aquest vaixell ho volem demostrar amb fets, no amb paraules (recordeu allò de FACTA, NON VERBA?). Fa dos cursos, els nostres companys (extripulants ja) van encetar el projecte d'aquest diccionari etimològic il·lustrat que va tenir continuïtat amb els humanistes que enguany acabaran 2n (ΕΤΥΜΟΣ Ι i ΕΤΥΜΟΣ ΙΙ). Nosaltres posem la cirereta al pastís i us oferim hic et nunc les nostres presentacions. Entre tots, hem filat una tasca col·laborativa que suma un total de 861 diapositives i més de 800 paraules d'origen grec amb les seves corresponents imatges i definicions. N'estem ben orgullosos i esperem que aquest esforç compartit pugui servir a molts altres estudiants d'arreu.

ΧΑΙΡΕΤΕ!

Alumnes de Grec I

Berta, Rut, Anna i Helena (OPTO-, OPT(IC)- / PAQUI-)

Martí F., Àlex i Laura (PAN-, PANTO- / PIRO-)

Raquel, Judit G., Daniela i Sofía (PLÀSTIA- / PTERO-)

Judit, Erfel, Fabricio i Charton (QUIRO- / SIN-)

Txell, Mariona i Núria (SOMATO-, -SOMA / TEO-)

Montse, Adriana, Oriana i Maria (-TERÀPIA / TOPO-, -TOPIA)

Martí C., Marc, Marta i Pau (TOXICO- / ZOO-)

Demagògia

"La demagògia és la forma corrupta o degenerada de la democràcia. El demagog és un adulador del poble."     Aristòtil

Si busquem la paraula “demagògia” a diccionaris tan respectables com el mateix DIEC, en català, o al DRAE, en castellà, ens trobem amb una definició que curiosament s’allunya força de la seva  etimologia original.

DIEC - 1 f. [LC] [PO] Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables. 

2 f. [LC] [PO] Estat polític en què el govern és lliurat a la multitud.

DRAE -  1. f. Práctica política consistente en ganarse con halagos el favor popular.

2. f. Degeneración de la democracia, consistente en que los políticos, mediante concesiones y halagos a los sentimientos elementales de los ciudadanos, tratan de conseguir o mantener el poder.

I és que el demagog, aquell qui practica la demagògia, no és més que algú que basa el seu discurs en el populisme i en la manipulació, sigui en un context polític o en qualsevol altre.

Mentre els diccionaris i el pes del coneixement tradicional i de la història defensen una definició com l’anterior, la veritat etimològica ens ofereix una altra perspectiva, potser més neutra, menys punyent, menys pejorativa.

Demagògia prové del grec clàssic δῆμος, “poble”, i ἄγειν, “dirigir, conduir”. El terme grec δημαγωγία, per tant, fa referència al fet polític o social de guiar el poble, al d’un líder popular o, simplement, a un home repercussiu i influent. Així doncs, segons la seva etimologia un demagog no té perquè ser algú pervers i farsant que s’amaga sota una façana d’honorabilitat i generositat envers els altres. Sòcrates, Jesucrist, Gandhi o Martin Luther King, entre d’altres, haurien estat grandíssims demagogs. Pura ironia.

Aquesta divergència entre passat i present em convida a reflexionar sobre la connotació certament negativa d’aquest mot que ha anat arrelant al llarg de la història sense oblidar, però, que ja a l’antiga Grècia havia adquirit un valor negatiu pel propi sentit de ἄγω de “moure colpejant des del darrere, conduir a bastonades” com fan els pastors amb els seus ramats. Demagogs eren ja aquells caps polítics que “arrossegaven el poble” amb falsos arguments o fins i tot els qui se situaven estratègicament enmig de l’assemblea del poble per passar consignes i obligar a votar en interès propi els qui no podien sentir declamar els oradors des d’on es trobaven.

Realment, ¿com no hem d’entendre aquesta accepció pejorativa de les paraules “demagògia” i “demagog” tan severa quan els nostres propis representants polítics (o la majoria, és més prudent no generalitzar) han imposat sovint un model de societat a la recerca de l’interès particular, apropant-se al poble amb veritats vestides, traint, entabanant i ignorant el benestar comú? Vull referir-me, especialmente, a les grans dictadures que han governat el nostre món; des del nazisme i el comunisme fins al propi franquisme o qualsevol forma d’autocràcia. Totes aquestes ideologies han estat liderades per demagogs, incitadors de masses que han persuadit el poble amb un discurs d’aparença impecable i d’una coherencia més o menys impol·luta, però per dins esgarrifosament mal intencionats.

I penso que, històricament parlant, no cal anar-se’n tan lluny. Pensem en els nostres responsables polítics actuals, els grans líders, els poderosos, els intocables. Aquells que ens apropen cada dia més cap al precipici, seduint-nos amb falses esperances i propostes impossibles. És certament molt trist que aquells qui haurien de guiar, il·luminar i indicar correctament el camí que hem de seguir, els autèntics “demagogs”, siguin els culpables que un mot d’origen noble s’hagi corromput d’aquesta manera.  El resultat és que molts ciutadans ja no creuen  (per no dir confien) en les seves paraules i de vegades cal recordar aquests detalls que ens regala la llengua i que passem per alt per poder construir una crítica (no necessàriament negativa) al nostre món actual. I és que no podem oblidar que som nosaltres, el poble, el δῆμος, qui mantenim aquests demagogs en el poder. I som nosaltres, només nosaltres, els qui podem trencar aquest cercle viciós. Us convido a reflexionar.

Sofia Menéndez-Arango

1r batxillerat

Marxar sense fer soroll

Èdip a Colonos, de Fulchran-Jean Harriet, 1798

Malgrat ser cronològicament la segona de les tres obres que Sòfocles va dedicar al cicle tebà, l'Èdip a Colonos (Οἰδίπους ἐπὶ Κολωνῷ) va ser la darrera tragèdia que va compondre el ja vell dramaturg atenès i representada a títol pòstum cinc anys després de la seva mort. L'acció se situa a Colonos, un homenatge a la seva vila natal propera a la capital de l'Àtica, on el rei de Tebes, ja cec, arriba acompanyat per la seva filla Antígona i un bastó després d'haver vagarejat un temps d'expiació per terres gregues. Allà, Teseu, rei d'Atenes, l'acollirà finalment amb la promesa d'enterrar-lo sota terra atenesa i procurar-se així la protecció del seu esperit que l'oracle havia profetitzat per a la ciutat que li donés sepultura. Ismene, Creont i Polinices faran tots els possibles amb la seva presència al demos àtic perquè Èdip torni a la beòcia Tebes, però al final del drama, per boca d'un missatger, es descriu el moment en què després d'una tempesta i un tro enviats per Zeus, l'heroi, empassat per la terra, mor sol, lluny de la mirada dels seus. Només Teseu en serà testimoni excepcional.

Hi ha uns versos del poeta castellano-manxec José Corredor-Matheos (Sin ruido, Tusquets, 2013) que m'han fet pensar en la mort d'Èdip, revestida d'una dignitat només reservada als herois amb majúscula després de tants despropòsits i funestes desgràcies tramades pels déus que tot ho abasten. Imagino un home que viu el seu final amb serena acceptació, amb l'agraïment de qui, malgrat les adversitats, se sap vencedor. Marxar sense fer soroll.

                                                                           Deja tu ropa y todo

lo que llevas
en el brocal del pozo
que se ha abierto a tu paso
y arrójate a sus aguas
sin temor.
Bebe luego la luz
que sale a recibirte
como a recién nacido
y empieza nueva vida
que no tendrá ya término.
Tu ropa, en el brocal,
habrá dejado
constancia de tu paso
por esta tierra oscura.

El retorn a la casa, un nou viatge?

El retorn d'Ulisses (1968), Giorgio de Chirico

Tornem a casa, una casa diferent, la llar que ens acull des de fa gairebé quatre anys. Us retrobo, us retrobeu, nous tripulants, un nou i bell viatge ens espera. Amb l'heroi Ulisses com a estel que ens inspira i ens guia, hissem novament les veles i salpem a la recerca d'una nova pàtria, que sempre és la mateixa: aprendre per ser millors. Deixeu-vos acompanyar pels versos del poeta Jordi Pàmias i la partença us serà més dolça. Benvinguts a bord i bon viatge!

Ulisses: el retorn a si mateix,

el tancament del cercle, el periple que acaba

a la casa natal. Feliç, pot dir:

-Els altres són vençuts. Jo sóc a Ítaca.

Cova de Polifem, Circe, la fetillera,

els companys d’aventura, amb la barba grisenca,

Nausica, les sirenes temptadores:

tot jeu en un racó polsós de la memòria.

La sang ha corregut al casal. I Penèlope

l’ha abraçat. Ara Ulisses conclou: -La meva illa

i jo som el mateix. El viatge és somni…

Els altres són, només, escorrialles.

                               Narcís i l'altre, Edicions 62/Empúries, Bcn 2001

Tres referències a Circe: literatura, cinema i publicitat

J.W. Waterhouse, Circe offering de Cup to Ulysses, 1891

Circe, la deessa, Circe, la maga, és un dels nombrosos personatges femenins que intentarà atraure i seduir Odisseu i la seva tripulació durant el llarguíssim retorn de l'heroi cap al seu país, l'illa d'Itaca. També voldran tenir l'honor d'aconseguir-ho Calipso d'Ogígia, Nausica, filla de Feàcia, les cantaires sirenes o les temibles Escil·la i Caribdis, malgrat la seva corporeïtat monstruosa. La dona com a bruixa i experta en arts màgiques, beuratges transformadors i metzines (recordem sense anar més lluny Medea, neboda d'aquesta Circe) és un binomi que ha viatjat del braçet des de l'antiguitat més remota fins a ben entrat el segle XIX.

Més endavant arribàrem a l'illa d'Eea, on vivia 

Circe la ben arrissada, deesa temible que parla

com els humans, germana d'Eetes el d'ànim maligne:

tots dos van nàixer d'un pare, el Sol, el que fa llum als homes,

i d'una mare, Perse, que fou una filla d'Ocèan.

En aquell lloc, vam portar en silenci la nau a la riba, 

dins d'un port de bon ancoratge: algun déu ens guiava.

                                           Odissea, X, 135-142 (versió de Joan F. Mira)

Dins d'un fondal trobaren la casa de Circe, ben feta,

tota de pedra escairada, en un lloc amb esplèndida vista.

Al seu voltant hi havia lleons i llops de muntanya:

ella els havia embruixat donant-los uns tòxics malignes.

No es van llançar contra els homes, sinó que van aixecar-se

i es van quedar bellugant només les cues enormes.

Com els gossets que remenen la cua per l'amo que torna

d'un convit, perquè els porta sovint algun mos que els agrada, 

la bellugaven així els lleons i els llops de fortíssimes

ungles; i ells s'espantaren en veure aquells monstres terribles.

                                                            (íbid., 210-219)

Euríloc, company molt estimat d'Ulisses, i vint-i-dos camarades més seran convidats a un banquet per la deessa-fetillera i metamorfosats (tret del primer, home prudent) en porcs de pensament humà, un animal impur i pudent no només, com podem observar, per a la comunitat musulmana. 

Ella va eixir, va obrir-los les portes brillants de la casa,

i els convidà: la seguiren tots junts, sense por ni sospita.

No hi volgué entrar Euríloc, pensant si seria una trampa.

Féu que passaren a dins, els va asseure en bancs i cadires,

i els preparà un beuratge amb vi de Pramnos, formatge,

ordi i mel clara. Després els mesclà una funesta metzina

amb l'aliment, per tal que oblidaren la terra paterna.

Quan els ho va oferir i ho van beure, agafà una vareta,

els colpejà, i al moment va tancar-los dins d'una porquera.

Tots adquiriren aspecte de porcs, des del cap a les cerres

i per la veu: la ment, però, es mantingué inalterada.

                                                             (íbid., 230-240)

Odisseu, avisat pel fugitiu Euríloc, s'endinsarà per les valls d'Eea resolt a recuperar els seus companys. I comptarà amb l'ajuda inestimable d'un inesperat aliat de luxe: Hermes, el missatger diví. L'Argifontes li ofereix un antídot contra els malèfics beuratges de Circe,

Dit tot això, l'Argifontes, el déu, arrancà de la terra

l'herba, me l'oferí, i me'n va assenyalar la natura:

era negra en l'arrel i la flor era blanca, lletosa.

Moli és el nom que li donen els déus. Arrancar-la és difícil

per qualsevol mortal: els déus, tanmateix, tot ho poden.

Hermes, després, se n'anà volant sobre l'illa boscosa

cap a l'extens Olimp, i jo cap a casa de Circe.

                                                               (íbid., 302-308)

La maga fracassarà en l'intent d'emmetzinar Ulisses i seduïda per la resistència de l'heroi (Ningú, cap altre home, -no- ha pogut resistir la seva metzina) demanarà nits d'amor i la prometença d'un any al seu costat a canvi de retornar als companys estimats l'aparença humana. I no només això: els consells de Circe li seran de gran ajuda per preveure perills i arribar a l'inframón i, allà, consultar a l'endeví Tirèsies quins són els viaranys correctes per arribar a la seva amada pàtria.

  

I seduït per la bellesa i la dolça veu de la dea, Odisseu ens explica...

I mentrestant, al saló del palau s'afanyaven les quatre

noies que fan de cambreres i atenen les feines de casa. [...]

Una tercera mesclava vi dolç en una cratera 

d'or, un vi com la mel, i treia les copes daurades.

                                                                 (íbid., 348-49/356-57)

I ara, finalment, he descobert aquest vi, dolç beuratge dels déus, testimoni de moltes nits d'amor entre el nostre estimat Ulisses i la de molt bella veu Circe i digne de les més altes celebracions. Una figura humana amb cap de lleó el corona. Un exemple més de la presència de la tradició clàssica, que ens acompanya allà on ens trobem.

Teatre amb cor grec a Gràcia!

El passat cap de setmana del 25 i 26 de maig, cinc alumnes de l’escola (l’Eulàlia Bou, en Sergi Núñez, l’Adrià Puig, la Maria Ros i jo mateix) vàrem participar en una obra de teatre al Cercle de Gràcia. Això fins a cert punt no té res d’estrany,  ja que al Cercle es representen moltes obres de teatre, però aquesta va ser certament especial.

L’obra portava per títol L’Oh-Dissea, va ser dirigida per la Clara Manyós i en Xavi Segú, i era una adaptació lliure d’aquest últim de la pel·lícula Poderosa Afrodita, del director de cinema nord-americà Woody Allen, interpretada per nois i noies d’entre 16 i 18 anys.

La història ens explica com el protagonista, en Pau Quadern, es troba en disputa amb la seva promesa, la Sofia, pel lloc on estiuejaran. El noi vol pujar a veure el seu avi a la muntanya, en un poble de mala mort, mentre que la noia vol passar les vacances a Lloret, on els esperen els seus amics. Es separen, i descobrim que en Pau en realitat ha anat a la muntanya per trobar-se amb la seva nòvia de la infància, l’Helena, una noia molt atractiva però no gaire llesta. En Pau es trobarà en un embolic entre l’amor de la seva vida i un capritx passatger, i per acabar-ho d’adobar, en tot moment l’acompanyarà un tragicòmic cor grec.

Aquest cor està format per diferents personatges que esdevenen una mena de veu de la consciència molt particular. Són la veu en off de la història, que es comuniquen tant amb el públic com amb el protagonista. El cor està encapçalat pel Corifeu, el seu portaveu, que tracta el Pau de tu a tu i l’aconsella en els moments de dubte. Malgrat les bones intencions del cor, en certs moments, es fan pesats i encara inflen més el cap del noi.

Per completar el quadre, durant l’obra hi van apareixent diferents personatges de la mitologia i de la tragèdia gregues que aporten la seva experiència, els seus coneixements i els seus poders per ajudar el Pau en el seu difícil camí. Aquests, però, tenen les seves manies, fílies i fòbies i poden acabar d’embolicar encara més la troca.

Els personatges que hi apareixen són: Laios, rei de Tebes, descendent de la nissaga dels Labdàcides i assassinat pel seu propi fill Èdip; Iocasta, esposa de Laios i, per tant, reina de Tebes, que es casà amb el seu dissortat fill després que aquest assassinés Laios; Leda, reina d’Esparta seduïda per Zeus, qui la va fecundar metamorfosat en cigne.  Va ser mare de dos fills immortals per la unió amb el totpoderós déu, Pòl·lux i la futura Hèlena de Troia; Cassandra, jove sacerdotessa que va obtenir d’Apol·lo el do de l’endevinació. Aquest, més tard, com a càstig, va fer que els troians no creguessin mai les seves profecies; i finalment Tirèsies, l’ancià endeví tebà que malgrat la seva ceguesa posseeix el do de la vidència del futur.

Què era el cor en l’estructura d’una tragèdia o d’una comèdia clàssiques? Quin paper hi tenia? Qui era el corifeu? Sabeu alguna cosa més dels personatges abans esmentats?

Ferran Guijarro

Maria Ros

1r batxillerat

PROJECTE DIDASCÀLICA (IV): ΕΤΥΜΟΣ ΙΙ (de ETIMO- a -ONTO-)

Recordeu la primera entrada del projecte etimològic en imatges (ΕΤΥΜΟΣ Ι) que van encetar el curs passat els tripulants que enguany han cursat 2n? Doncs aquí teniu les presentacions que els alumnes de Grec I han anat treballant durant aquest darrer trimestre del curs. D'aquesta manera donem continuïtat a aquesta tasca col·laborativa que té com a objectiu elaborar un material didàctic al servei de tots els qui vulguin endinsar-se en l'estudi de l'origen clàssic de les paraules. Esperem que us agradin!

Alumnes de Grec I

Carla, Itzíar i Marina (ETIMO-, -FÒBIA)

Clara i Alba (FONO-, -GRAMA)

Alejandra i Arnau (HAGIO-, HIGRO-)

Maria i Ferran (HIPNO-, LEUCO-)

Marc G. i Eric (LEXICO-, -MELANO-)

Ona i Marc S. (MELO-, MIO-)

Joana i Àlex (MIS(O)-, -NÈSIA)

Mireia i Gemma (NEURO-, -ONTO-)

Referències clàssiques al NYCPM

Fixeu-vos bé en la imatge. Quines referències clàssiques hi descobrim? Què en sabem? Llegiu atentament el jurament hipocràtic i cerqueu-ne la relació entre aquest manifest ètic sobre les pràctiques mèdiques i el lema que defineix la institució educativa nord-americana. 

"Juro per Apol·lo, el metge, per Asclepi, per Higiea, per Panacea i per tots els déus i deesses, posant-los com a testimonis, que duré a terme aquest jurament i aquest document d'acord amb la meva capacitat i el meu parer. 

consideraré el qui em va ensenyar aquest art com si fos el meu genitor, el faré partícip dels meus mitjans de vida, i compartiré amb ell els meus diners si els necessita;

tindré els seus fills com a germans meus i els ensenyaré aquest art, si és que el volen aprendre, gratuïtament i sense contractes;

compartiré els preceptes, la instrucció oral i tota la resta d'ensenyaments amb els meus fills i amb els fills de qui em va ensenyar, i amb els alumnes que hagin signat el contracte i hagin jurat la llei dels metges, i amb cap altre;

utilitzaré les prescripcions dietètiques en benefici dels malalts segons la meva capacitat i el meu parer, per apartar-los del mal i de la injustícia;

no donaré a ningú un fàrmac mortal, encara que m'ho demani, ni li aconsellaré aquesta solució;

igualment, no donaré a cap dona un pessari avortiu;

duré una vida pura i venerable;

no intervindré quirúrgicament ni tan sols els qui pateixen de pedres, sinó que deixaré el meu lloc als experts en aquestes pràctiques;

a totes les cases en les quals entraré, ho faré en benefici dels malalts i em mantindré apartat de tota injustícia voluntària i de tota corrupció, i especialment dels tractes amorosos amb els cossos de les dones i dels homes, tant lliures com esclaus;

mentre presti o no el meu servei, allò que escolti o vegi referit a la vida de les persones, i que no hagi de ser mai escampat públicament, ho callaré, considerant-ho un secret.

Si mantinc aquest jurament i no el trenco, que obtingui un bon renom per la meva vida i el meu art entre tots els homes i les dones per sempre. Però si el transgredeixo i juro en fals, que em passi just el contrari de tot això."

                                                       [Traducció de Ma Àngels Fumadó]

Marta Simón

Converses de meuques

Estrenada el primer dia de les Saturnals de 2011 al Temple Romà de Vic (quin escenari!), Converses de meuques és la posada en escena d’una selecció dels coneguts “Diàlegs entre heteres” (ΕΤΑΙΡΙΚΟΙ ΔΙΑΛΟΓΟΙ) de Llucià de Samòsata, escriptor siri en llengua grega d’època romana (125-181 dC) -d’això se’n diu multiculturalitat, oi?-, amb traducció de Sergi Grau (Adesiara) i dramatúrgia de Jordi Lara a càrrec de la companyia Magatzems Cortina. Enguany es van programar dues funcions en el marc de la IX Magna Celebratio de Baetulo i, naturalment, no era qüestió de perdre’s una oportunitat com aquesta.

  

Les heteres eren meuques distingides i, per tant, socialment ben considerades: a més dels serveis sexuals solien amenitzar els banquets amb música i dansa i tenien accés a la cultura. Llucià ens trasllada a l’Atenes del  segle III aC per presentar-nos unes dones boniques, elegants, intel·ligents i, per damunt de tot,  plenes de vida amb qui costa poc empatitzar per la tendresa de les seves paraules. 

Elisenda Rué i Gisela Figueras es posen en la pell de Dòrida i d’Ioessa, Dròsida i Quelidònia, Trifena, Cròbila, Corinna o Hímnida per anar desgranant detalls de la seva vida i dels seus pensaments més íntims que ens conviden a reflexionar sobre allò que ja sabem: que malgrat el pas dels segles, la condició humana no ha canviat pas tant. El pas del temps (més implacable i dolorós per a una prostituta), l’instint de supervivència, els gelos dels amants, les envejes de les rivals, la seva moralitat deontològica, l’afany de riquesa i de poder, la impostura de les classes socials més benestants o el descobriment de la pròpia homosexualitat  deambulen per l’escenari entre rialles, somriures còmplices i moments, molts moments de tendresa tràgica que arriben a emocionar. Si l’esclau és per a Plaute l’autèntic protagonista de la farsa humana, les meuques ho són per a Llucià per la seva intel·ligència, astúcia, persuasió i humanitat.

Un plaer d’espectacle. I si teniu vosaltres l’oportunitat, no el deixeu escapar. Feliciter, Magatzems Cortina!

FITXA ARTÍSTICA 

Autor: Llucià de Samòsata

Dramatúrgia: Jordi Lara

Traducció i notes: Sergi Grau

Interpretació: Gisela Figueras i Elisenda Rué

Espai: Xavier F. Nogués

Vestuari i maquillatge: Montse Figueras

Producció: Arts Escèniques Sant Cugat, Magatzems Cortina

Fotografia: Jordi Crusats

Text publicat per Edicions Adesiara

Música: Ravid Goldschmidt

Com si fóssiu l'àliga de Zeus...

Conèixer Grècia és retornar als orígens, al bressol de la nostra civilització. Com diu M.A. Anglada,

“us felicito, amics, heu pres la decisió de fer un viatge a Grècia, és a dir, de tornar a Grècia. Perquè sempre s'hi torna, encara que sigui la primera vegada que es visita físicament; és un retorn a les nostres arrels, per a tots els europeus i, especialment, per als catalans”

D'un país tan petit quantes coses grans n'han sortit! Vosaltres ja fa uns mesos que navegueu per aquestes aigües blaves, verdoses i del color del vi, però ara ha arribat el moment de visitar (virtualment, això sí!) la geografia grega des de l'aire de la mà d'aquest preciós documental de National Geographic, talment com si fóssiu els ulls de l'àliga reial de Zeus. Gaudiu del viatge que pacientment farà d'aquí a uns dies el vell Filòcrates per mar...

Καλό ταξίδι!

Aquil·les vs. Sigfrid

Si parlem d'Aquil·les, fill de Peleu, de seguida ens ve al cap el record (o la imatge, vés a saber!) del més coratjós i violent heroi que va participar a la guerra de Troia. Pura mitologia grega.  Si ho fem de Sigfrid (amb les variants de Sigurd o Siegfried), el seu nom ens remet a un dels protagonistes heroics més importants de les nissagues mitològiques del nord d’Europa, vinculat no a una guerra sinó a la narració d’una llegendària història, la dels nibelungs i el seu famós anell. Pura mitologia nòrdica.

La llegenda d’Aquil·les ens és ben coneguda. Aquest és, doncs, un extracte de la història de Sigfrid,

“Alberic i Mime són dos germans que pertanyen a la raça de nans dels nibelungs i que, com tots els de la seva raça, viuen al cor de la terra, en coves fosques. Alberic és un ésser sense escrùpols que ha estat capaç de robar l’or del tresor que custodiaven les filles del Rin, les valquíries, gràcies a l’ajuda d’un anell i un elm màgics. Mime sobreviu com a ferrer tenint cura de Sigfrid, un noi fill de la raça dels herois que no sap quins són els seus orígens, i que desconeix el significat de la por. Tot canvia el dia que el déu Wotan pren el botí d’Alberic per fer-lo a mans del drac Fafner perquè el custodïi...

Ja gran i sabedor del seu veritable origen heroic, Sigfrid és aconsellat per Mime sobre com havia de matar Fafner per recuperar l’anell maleït: forja de nou Nottung, l’espasa invencible del seu pare Sigmund, i amb ella travessa el cor del monstre, en la sang del qual es banya per fer-se invulnerable. Només un punt de la seva esquena -on s’enganxà una fulla de til·ler- no va ser banyat per la sang de la bèstia i no restà, per tant, invulnerable. Revelat per la valquíria Brunilda el secret de Sigfrid, aquest va morir a mans de Gutorm sota la seva llança, que es clavà profundament en la pell de l’heroi” 

Tanmateix, què tenen en comú aquests dos emblemàtics herois tan separats en el temps i en l’espai? La seva invulnerabilitat. Ambdós van ser banyats per un element líquid que els hauria de conferir la immortalitat. Hi ha, però, matisos i diferències:

Aquil·les és banyat, encara nadó i, per tant, sense consciència, per la seva mare Tetis a les aigües de l’Estígia, a l’inframón. Sigfrid es banya en la sang del drac Fafner seguint instruccions del seu pare adoptiu i mestre Mime.

Els dos tenen una part vulnerable: la d’Aquil·les al taló del peu dret, l’únic punt del seu cos que no es mulla perquè és per on el sosté la nereida quan el submergeix a les fredes aigües de l’Estígia; Sigfrid a un punt de l’esquena, cobert per una fulla de til·ler en el moment del bany.   

La seva mort també és, certament, semblant. Aquil·les és mort per Paris amb una fletxa dirigida pel déu Apol·lo que es clava al seu taló i a Sigfrid el mata la llança d’un amic de confiança, a qui havia estat revelat el seu punt dèbil. Polixena i Brunilda són les amants respectives que desencadenaran les morts heroiques per venjança.

Per acabar, unes preguntes que ens poden convidar a la reflexió. Què en penseu d’aquestes semblances entre mitologies diverses? Són coincidències o realment creieu que hi ha hagut punts de contacte entre les diferents cultures del món? Podem parlar de mitologia comparada? Coneixeu altres exemples com el d’Aquil·les i Sigfrid? 

Jordi Rojas

2n Batxillerat

Οἱ-δίπους, τρίπους, τετράπους...

Aquests dies hem conegut i interpretat a classe una de les històries més esglaiadores de la mitologia grega, la del labdàcida Èdip i el seu funest alhora que heroic destí. La trama essencial d'aquesta història explica que el fill de Laios i Iocasta, reis de Tebes, abandonat encara nadó i exposat a la mort per un sinistre oracle dèlfic, sobreviu a aquesta i inicia un periple erràtic i ple de viaranys que de nou el menen a la seva ciutat natal. El jove, de peus inflats, l'allibera d'un monstre terrible i rep a canvi un premi impensable després de tanta malastrugança: la mà d'una reina vídua i el dret a governar. D'aquest matrimoni neixen quatre fills, dos barons i dues nenes. El seu fatídic i irònic destí el farà descobrir finalment tota la veritat dels fets i com la profecia indefugible del déu Apol·lo s'ha acomplert. Aquesta revelació precipitarà el seu final, un final que acabarà arrossegant també la resta de personatges del drama, immortalitzat pel geni del poeta tràgic atenès Sòfocles.

El títol de l'entrada està relacionat amb un enigma i les imatges volen ser un testimoni d'allò -per exemplar- que la memòria humana no hauria d'oblidar. Ens ajudeu a reconstruir-la?