COLONIA IVLIA VRBS TRIVMPHALIS TARRACO: final de trajecte

El  passat  sis  de  maig,  les  alumnes  del  batxillerat  humanístic  de  segon  de  batxillerat  vam tenir l’oportunitat de visitar la Tàrraco romana. Una experiència que ens va transportar a la vida d’aquesta majestuosa urbs.

Tarraco, l’actual Tarragona, situada al sud-est del litoral català, va ser la capital més important, durant el període imperial, de la Hispània Citerior. Malgrat els segles que han anat passant i les transformacions i modificacions que ha experimentat la ciutat, segueix mantenint la seva essència, no només en els monuments emblemàtics (com el circ, l’amfiteatre, les muralles…), sinó també en els seus carrers, antigament, pas de ciutadans romans.

Primerament, vam desembarcar a l’estació de tren per poder transportar-nos fins a les portes de Tarragona, anteriorment la zona residencial. Aquesta zona, durant l’època romana, es trobava principalment a la part baixa de la ciutat, més a prop del port i del Fòrum colonial, on vivia la major part de la població. Avui dia correspon al centre de Tarragona, especialment els voltants del Mercat Central, la Rambla Nova i el carrer Major.

A mesura que anàvem avançant i pujant les escales, vam arribar a la segona terrassa en què està estructurada l’urbs romana: el circ. Aquest edifici de lleure va ser construït al segle I dC, durant la Dinastia Flavià (com va passar amb la construcció d’altres edificis importants de la ciutat com el fòrum i l’amfiteatre).

Malgrat no poder traslladar-nos en el temps, ens vam imaginar com era el circ: una de les construccions més emblemàtiques de l'antiga ciutat romana i un dels circs millor conservats de l’Imperi. Situat a la part central de la ciutat -connectava la zona residencial amb la del Temple d’August i del Fòrum Provincial-, el circ s’utilitzava principalment per a curses de quadrigues i altres espectacles públics. Tenia una forma allargada i ovalada, amb una pista central (l’arena) envoltada per graderies que podien acollir entre 20.000 i 25.000 espectadors. Actualment, malgrat estar parcialment soterrat sota edificis moderns, encara se'n conserven importants restes visibles, com part de les voltes subterrànies, accessos i una secció de les graderies.

A més, vam tenir la immensa sort de poder entrar dins de les seves entranyes: només entrar, vam haver de pujar les altes escales que conduïen els espectadors a la càvea. En arribar a dalt, ens vam poder imaginar com hauria estat l’arena per on corrien aurigues i carros, malgrat que, actualment, només se’n conserva una petita part.

Seguidament, vam poder observar en detall les enormes muralles que envoltaven l’antiga Tàrraco. Malgrat trobar altres escoles que dificultaven el pas i tapaven alguna part de les restes, vam poder apreciar les columnes procedents de Troia, alguns sarcòfags, les dues estàtues que representen l’essència de l’antiga Roma (l’August de Prima Porta i la Lloba Capitolina) i, per damunt de tot, les grans muralles amb les seves respectives torres (la de l’Arquebisbe, la de Cabiscol i la de Minerva, especialment interessant).

És important remarcar que són les construccions més antigues i importants que tenen per origen la fortificació -primer de fusta i després de pedra- del campament militar inicial de Tàrraco. A més, en Jordi, el nostre professor, que ens feia alhora de guia, ens va explicar les dues fases de construcció: la primera, amb l’ocupació romana (217-197 aC), en què Tàrraco va ser fortificada durant la Segona Guerra Púnica mitjançant el parament megalític (grans blocs irregulars de pedra), i la segona, en què només es va ampliar i reformar el perímetre defensat, utilitzant carreus sobre un estret sòcol megalític.

Cal afegir que, en algunes de les pedres hi ha inscrites certes inicials de noms o símbols que els esclaus ibers que les van construir van voler deixar per escrit, per tal d’immortalitzar la seva presència en la construcció de les muralles.

Abans de sortir del Passeig Arqueològic, vam ser testimonis de la presència dels dos mil anys d’antiguitat que amagaven en el seu interior les muralles i les columnes troianes (en aquestes podíem escoltar la trobada entre Príam i Aquil·les, el combat entre Hèctor i Pàtrocle i després amb Aquil·les, els plors d’Andròmaca i d’Hècuba en perdre-ho tot…).

Aleshores, vam arribar a la terrassa superior, dividida en una gran plaça i la zona de culte amb el Temple d’August. En aquesta zona es trobava el recinte de representació del poder romà, format per una gran plaça porticada (on hi havia el Fòrum provincial) i, al punt més elevat, la zona de culte amb el Temple d’August (dedicat a la Triada Capitolina, Júpiter, Juno i Minerva).         

També vam poder entrar dins del Pretori: una torre romana situada a l’extrem sud-oest de què havia estat el Fòrum Provincial (complex administratiu i militar que presidia la ciutat romana), al costat del qual, a l’antic Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, hi ha la inscripció que diu TARRACO SCIPIONUM OPUS (en honor als germans Escipió, fundadors de l’urbs romana). Va ser en aquest moment, quan vam recrear la bella i vella tradició que cada gens classica de l’escola ha celebrat al llarg dels anys: fer una fotografia per al record i comiat de final de curs.

Després de pujar unes interminables escalinates per poder presenciar les seves estructures interiors i subterrànies, vam arribar a la planta superior, des de la qual es podia observar una vista magnífica de tota la ciutat actual, on quedava perfectament palès el perímetre de l’antiga urbs romana.

Pel que fa al Temple d’August, avui en dia les seves restes romanen a sota de la catedral romanicogòtica de Tarragona, que se situava a la terrassa superior de la ciutat.

Finalment, vam anar a l’última parada de la nostra visita: el cèlebre amfiteatre romà. Un edifici destinat a l’oci dels ciues tarraconenses, fundat al segle II dC i restaurat al 218 dC. En aquest edifici emblemàtic s’hi representaven espectacles violents (lluites de gladiadors (munera), caceres de feres (venatione), execucions…) i, per tant, estava situat extramurs. En arribar a l’amfiteatre, no només vam poder observar la cauea (graderia), sinó que també vam poder baixar a l’arena -en forma d’el·lipsi i creuada per fossae- i representar nosaltres mateixes lluites de gladiadors. Només baixar, ens va sobtar l’aparició de la base d’una antiga església paleocristiana -Església de Santa Maria del Miracle-, fet que converteix l’amfiteatre de Tàrraco en un edifici únic al món. Per entendre la seva presència, ens hem de remuntar al segle VI dC quan el bisbe Fructuós juntament amb Auguri i Eulogi -dos diaques- van ser cremats i considerats màrtirs, fet que demostra la persistència i el poder de l’Església fins i tot en espais de memòria pagana.    

Acabada la visita, vam dinar al llarg de la Rambla. En aquell moment, calia acomiadar-nos de Tàrraco i de tots els nostres avantpassats que han fet possible el nostre present; era iportant valorar una ciutat carregada de segles d’història.

Va ser una visita molt enriquidora i que de ben segur recordarem com una de les més especials de batxillerat. Poder contemplar monuments antics tan ben conservats i tenir l’oportunitat de recórrer in situ una ciutat amb un passat tan gloriós va significar, certament, una experiència indescriptible.         

Júlia Marín Luz - 2n de batxillerat humanístic     

P.S.: agraïm especialment a la Sol Perbech la gravació i l'edició d'aquest vídeo tan xulo de la sortida. Plurimas gratias, Sol!

Empúries, l'ànima de Catalunya

Fotografia de Sílvia Vallès Muñío

El proppassat dia 5 de desembre, els clàssics de primer i segon de batxillerat juntament amb els llatinistes de quart vam fer una magnífica visita a l’ànima de Catalunya, Empúries. Però abans d’explicar com va transcórrer la jornada, farem una breu introducció. 

Empúries és l'únic jaciment arqueològic de la Península Ibèrica on conviuen les restes d'una ciutat grega, Empórion, amb les d'una ciutat romana, Emporiae. És la porta d'entrada de la cultura clàssica: deu segles d'història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven inicialment. Posat en context, a principis del segle VI aC uns colons grecs procedents de Focea es van establir en una petita illa davant de la costa del golf de Roses -a la Palaiàpolis, la ciutat antiga-, tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, la ciutat nova. Tres segles més tard, l'any 218 aC, Empúries va servir de punt d'entrada a la Península per a les tropes romanes en la lluita contra l'exèrcit cartaginès durant la segona guerra púnica, la d'Anníbal i els seus elefants creuant els Pirineus.

És important afegir que Empúries era un indret destacat en el comerç, com bé indica el seu propi nom original, Ἐμπόριον,  que significa ‘mercat’ en grec clàssic. 

Què hi trobarem un cop travessem les portes d'entrada a la ciutat d'Empúries cap a l’antic món grecoromà?

El primer que veurem són les excepcionals ruïnes gregues, que pertanyen a la ciutat de l’època hel·lènica. A mida que es va avançant el trajecte ens trobarem amb els recintes dedicats a Asclepi (déu de la medicina) i Serapis (divinitat grecoegípcia), i també podrem veure l'àgora, entre d’altres restes del jaciment. Després, a la part alta, podrem contemplar les restes d'època romana: les diferents domus amb els mosaics que decoraven el terra, la zona de les termes públiques de la ciutat, el fòrum, les tabernae… Es tracta, per tant, d’un espai privilegiat que ha ajudat els arqueòlegs i historiadors a conèixer amb més precisió l'evolució de l’urbanisme grec i romà. Actualment és una de les seus del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

I ara sí, comencem amb la nostra experiència en aquest particular passeig clàssic que ens va apropar a les nostres arrels.

Vam començar el dia molt d’hora, a dos quarts de vuit enfilàvem ja cap a terres empordaneses. Quina son que teníem tots! Tanmateix, en arribar a l’autocar, vam aprofitar que era un llarg camí per poder descansar i així gaudir més plenament del dia que ens esperava.

Arribats a Empúries, vam esmorzar envoltats de la tranquil·la remor de les onades del mar en topar amb la sorra. Quina meravella! En acabat, ens vam endinsar en les ruïnes de la ciutat. El moment que tots esperàvem havia arribat.

Només entrar, van venir a trobar-nos dues guies molt amables per fer-nos la visita. Com que érem un grup nombrós, ens van dividir en dos grups: els humanistes de batxillerat per una banda i els llatinistes de quart d’ESO per l'altra. Ens van fer asseure a la gespa del recinte per fer-nos una breu introducció abans de poder observar amb més detall les ruïnes. Cal afegir que ja veníem preparats de l’escola, perquè en Jordi ja ens havia fet treballar de forma dinàmica el que anàvem a veure.

Va ser molt emocionant poder observar amb els nostres propis ulls el que a classe havíem treballat. Només calia tenir imaginació per anar més enllà i imaginar-se com havien estat les pedres que parlaven: precioses ciutats on hi convivien les tres civilitzacions, els tres peus de Catalunya: ibers, grecs i romans.

Una vegada feta la introducció, ens vam dividir en grups de cinc o sis alumnes i les guies ens van presentar l’activitat que, seguidament, anàvem a fer: un joc de pistes en què cadascuna d’elles et portava a la següent i et feien adquirir més coneixements. A més, ens feien anar més enllà del que vèiem fent-nos pensar que érem presents allà i havíem d’actuar com els antics habitants. El joc constava de diferents preguntes que havíem de respondre a partir del que ja sabíem o dels panells explicatius de cada un dels espais a recórrer. A més a més, ens van facilitar uns mapes per poder-nos ubicar en les dues ciutats: la grega i la romana. Ens ho vam passar tan bé que el temps va volar i ràpidament ens vam haver de reunir a l’àgora. Allà, tots els grups vam posar en comú les diferents respostes que havíem trobat. Finalment, ens vam acomiadar de les nostres amfitriones i vam entrar en una petita sala del recinte museístic on hi havia exposades diferents peces de gran valor arqueològic: mosaics de les domus, el famós del Sacrifici d'Ifigènia, monedes, gerros… Seguidament, vam entrar al MAC Empúries (Museu d’Arqueologia de Catalunya). Allà vam poder admirar in situ l’escultura original d’Asclepi, el déu de la medicina. Una escultura treballada amb dos tipus de marbre: un provinent de l’illa de Paros i l’altre del mont Pentèlic, el mateix marbre utilitzat per a la construcció del majestuós Partenó d'Atenes. Els detalls estaven molt ben treballats i de forma curosa i delicada per l'escultor: les faccions marcades del seu bell rostre, la tela de la túnica en moviment… L’artesà de qui no sabem el nom hi va dedicar moltes hores per proporcionar-li una ànima. És important remarcar que l’escultura que es troba al jaciment mirant el mar blavós és una còpia de l’estàtua original, la que ens observava ara darrere el vidre polit. Aquesta còpia està situada al costat de l’àbaton, l'edifici on eren els malalts realitzant el ritual de la incubatio. Allà, segons creien cegament, el déu Asclepi se’ls apareixia de nit i els revelava què havien de fer per curar-se.  

En acabar la visita, vam anar a dinar. Envoltats per aquell meravellós paisatge vam poder gaudir de l’àpat. Com que encara era d’hora, vam poder descansar enmig dels alts pins que ens tapaven el sol. Finalment, va arribar l’hora d’acomiadar-nos del magnífic jaciment arqueològic i tornar a l’autocar. Malgrat que el trajecte era força llarg, vam poder descansar durant el viatge, i més quan a mig camí l'autocar va dir prou i va haver de recollir-nos un segon vehicle. Es veu que el déu Asclepi no volia pas que marxéssim... Finalment, i després d'aquesta petita odissea, vam arribar a l’escola preparats per gaudir del llarg pont que ens esperava!

Dir per acabar que va ser una excursió molt i molt bonica, plena de descobertes del món clàssic i l’inici d’altres encara per descobrir.

Us animeu a endinsar-vos en aquesta bonica experiència?

Júlia Marín Luz    

1r batxillerat humanístic

__________________________________________________

La setmana passada, els alumnes de 4t d'ESO que cursem l'optativa de Llatí i els alumnes de 1r i 2n del batxillerat humanístic vam anar plegats d'excursió a Empúries, l'única ciutat de la península Ibèrica on els grecs es van instal·lar fa més de dos mil cinc-cents anys. Les setmanes anteriors, a classe, vam estar aprenent molts aspectes sobre Empúries que ens van servir com a base per entendre més a fons el que anàvem a veure. 

La visita va començar amb una breu introducció per part de dues guies locals sobre els orígens d’Empúries. A continuació, vam accedir al recinte arqueològic i vam començar un joc de pistes en petits grups que ens va fer recórrer els diferents carrers de la ciutat primer grega i després romana, observar la descripció dels cartells, comptar elements de les cases o temples, anomenar les divinitats de l'època… Vam poder veure in situ la majestuosa estàtua original d'Asclepi, el déu de la medicina, dins del MAC, el Museu Arqueològic de Catalunya, i la seva rèplica a fora, en un lloc elevat de cara al mar; les ruïnes d'un temple romà, amb algunes columnes que encara es conserven dempeus, com es distribuïen les cases, com eren les termes romanes o la zona del mercat. Finalment, vam entrar en un espai del museu on vam poder observar molts objectes de la població que havia viscut allà, com collarets, joies i eines personals, i també alguns dels mosaics que pavimentaven les cases i una de les peces de més valor, el mosaic del Sacrifici d’Ifigènia.

La ciutat d'Empúries és un lloc extraordinari: rere les ruïnes lleugerament elevades, es veuen uns pins verds contra un mar ben blau i tranquil, limitat per la banda esquerra pel Cap Norfeu i, per l'altra banda, pels penya-segats de L'Escala i de Montgó. No ens hauria de sorprendre que els grecs quedessin fascinats per aquest indret, ja que és d'una bellesa extraordinària.

Hem gaudit molt d'aquesta visita i de passar el dia en un lloc tan especial, perquè hem tingut l'oportunitat de veure in situ com era la vida dels nostres avantpassats i de conviure amb els companys. També ens va agradar molt fer el joc de pistes perquè vam poder aprendre d'una manera divertida i que ens entusiasma.

Anna Moreta Castel-Branco

4t ESO

Barcino Oriens al Polònia

 

El passat dimecres 6 d’abril uns quants companys de Barcino Oriens (grup de recreació, reconstrucció i divulgació històrica romana del que formo part des de fa 5 anys) i un servidor vam tenir l’oportunitat de col·laborar amb el programa d’humor i sàtira política Polònia que s’emet per TV3. Atès que entràvem a Setmana Santa van decidir gravar un episodi especial (emès el dijous 7 d’Abril)  relacionat amb aquesta i, com no podia ser d'una altra manera, no hi podien faltar els legionaris romans...

L’experiència va ser genial, ja no tan sols per l’oportunitat de sortir a la tele, sinò per poder veure in situ com funciona una producció, poder endinsar-nos en un dia de rodatge i col·laborar estretament amb actors coneguts; aquesta, probablement, va ser la part que més ens va impressionar –per no parlar de l’escenografia i l’atrezzo de decorats i vestuari-.

En total vam aparèixer a tres gags com a figurants: un primer en què en Miquel i la Montserrat (personatges principals del programa) discuteixen perquè ell s’ha fet cristià. El segon, un gag de transició entre escenes, on Puigdemont i Junqueras s’ofereixen per fer de Messies. I en un tercer que parodia la pel·lícula La Vida de Brian, un clàssic dels Monty Python. Cal dir que tot i aparèixer menys de 5 minuts vam estar més d’una hora de gravació per gag (la qualitat requereix temps!)

Per acabar vull agrair un altre cop a l’equip del Polònia el fet d’haver-nos convidat i pel tracte exquisit que vam rebre per part de tothom. Esperem poder tornar a col·laborar amb ells en un futur. Aquí us passo els enllaços dels vídeos...

Ens veiem a la Magna d’enguany!

Daniel Gil Rafart - extripulant del Vaixell

Enlloc com a casa

 

El llatí és la mare de la nostra llengua i ni tan sols ens n’adonem. Es diu del llatí i del grec clàssic que són llengües mortes perquè ja no es parlen en el sentit ‘modern’ del terme, tot i que se les podria anomenar, sensu stricto, llengües silenciades. Això és degut a la poca visibilitat i misèrrima importància que els donen molts centres educatius en els seus plans d’estudis i itineraris acadèmics. Hi ha gent que afirma que estudiar llatí no serveix de res, ja que aquesta llengua antiga no té utilitat avui en dia. En aquest article volem aportar el nostre granet de sorra i demostrar el contrari, ni que sigui amb un petit però il·lustratiu tastet de tot plegat.   

De petites sempre ens preguntàvem d’on venien les paraules i com s’ho havia fet la gent per crear les llengües actuals. A mesura que hem anat creixent, n’hem entès l’origen i n’hem pogut conèixer la història i tot el que amaga el seu recorregut. Per fer-vos cinc cèntims d’aquesta trajectòria, hem triat un àmbit ben familiar. Fent referència al confinament dels últims mesos, ens hem volgut centrar en un espai on hem passat molt temps. I quin lloc millor que casa nostra?!

Abans d’endinsar-nos en el mar de l’etimologia, cal posar els primers maons. El nom casa, paraula que hom diu cada dia, prové del mot llatí casa, ae. Tot i que s’escriguin de la mateixa manera no tenen el mateix significat. La paraula original significava barraca o casa malmesa, i, amb el pas del temps, ha evolucionat fins que ha adquirit el significat actual, és a dir, la llar en què habitem. Ja que citem el mot llar seria interessant explicar-ne la procedència i el perquè del seu significat. Ens hem de remuntar fins a la paraula focus, -i, que vol dir “calor” o “cocció”. Per això en moltes cases hi trobem la nostra font d’escalfor, de comoditat i parlem del ‘foc de la llar’. Recordem que els Lares eren els antics esperits dels avantpassats que guardaven i protegien la casa.

En llatí, el mot casa literalment es tradueix com domus, -us. Si ens fixem en la morfologia de la paraula no trobarem cap semblança i podem pensar que no tenen res a veure. No obstant això, quan ens pregunten sobre el nostre domicili, que prové del mot domicilium, -i, podem afirmar que ve a partir de domus. Per això, moltes coses relacionades amb la casa, de l’àmbit domèstic, per tant, estan directament arrelades a la paraula d’origen. No és estrany, doncs, que els aparells electrònics que fem servir per tenir cura de casa nostra s’anomenin electrodomèstics, que en algunes cases encara hi hagi majordoms, o que les cases del futur estiguin vinculades a la tecnologia domòtica. Domesticar també ens remet a la casa, a la llar i a la família.  

De la mateixa manera que ho hem fet amb aquest àmbit, també ocorre en gairebé totes les paraules que utilitzem en la nostra vida quotidiana. Si la paraula etimologia significa “la veritat de les paraules”, el llatí serveix per a sustentar com a veritats la major part de les que utilitzem en la nostra vida quotidiana, atès que ocupa el 80% del lèxic en les nostres converses diàries.  

I ara, seguiu creient que el llatí és un saber inútil?

Sara Llopis i Gabriella Turquenitch - 2n de batxillerat 

D'Horaci a Whitman

 

No vulguis saber, doncs és pecat saber-ho, quina fi a mi o a tu,

Leucònoe, ens han assignat els déus, i no cerquis el futur

en els càlculs babilònics. Molt millor serà suportar allò que ha de venir,

tant si Júpiter ens ha atorgat més hiverns com si aquest,

que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades, és el darrer:

tingues seny, barreja i filtra els vins, i en la curta vida,

talla qualsevol esperança a llarg termini. Mentre parlem, el temps, envejós, haurà fugit:

aprofita l'instant, i poc confiis en el dia de demà.

                                                          

No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç,

sense haver alimentat els teus somnis.

No et deixis vèncer pel desànim. No permetis que ningú et tregui el

dret d’expressar-te, que és gairebé un deure.

No abandonis les teves ànsies de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària…

No deixis de creure que les paraules i la poesia, sí que poden canviar al

món, perquè, passi el que passi, la nostra essència està intacta.

Som éssers humans plens de passió, la vida és desert i és oasi.

Ens tomba, ens fa mal, ens converteix en protagonistes de la nostra

pròpia història.

Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua. I tu

pots aportar una estrofa …

No deixis mai de somiar, perquè només en somnis pot ser lliure l’home.

No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. La majoria viu en un

silenci espantós. No et resignis, fuig …

“Jo emeto el meu crit per les teulades d’aquest món”, diu el poeta;

valora la bellesa de les coses simples, es pot fer poesia sobre les

petites coses.

No traeixis les teves creences, tots mereixem ser acceptats.

No podem remar en contra de nosaltres mateixos, això transforma la

vida en un infern.

Gaudeix del pànic que provoca tenir la vida per davant.

Viu intensament, sense mediocritats.

Pensa que en tu està el futur, i assumeix la tasca amb orgull i sense por.

Aprèn dels qui poden ensenyar-te. Les experiències dels qui es van

alimentar dels nostres “Poetes Morts”, t’ajudaran a caminar per la vida.

La societat d’avui som nosaltres, els “Poetes Vius”.

No permetis que la vida et passi a tu, sense que tu la visquis.

Gairebé vint segles separen aquests dos textos de dos dels poetes més importants i influents que ha donat la literatura universal: el romà Quint Horaci Flac (65-8 aC) i l'estadunidenc Walt Whitman (1819-1892). Malgrat el pas del temps, el deixeble recull els fruits del mestre, que també va ser alumne avantatjat dels millors lírics grecs, mestres i deixebles alhora d'altres tradicions. Tota una lliçó de vida. 

Després d'haver dedicat unes classes a reflexionar sobre el valor de la tradició i del llegat que ens han deixat els clàssics, si llegiu aquests dos veritables himnes al goig de viure, malgrat totes les adversitats que aquest ens depara, què heu après, què en penseu, què voleu dir?  Prosit et sapere audete!

10 píndoles de saviesa clàssica per començar

 

'Sapere aude' (Atreveix-te a saber)

'Μηδέν ἀγάν' (Res en excés)

'Gutta cavat lapidem, non vi sed saepe cadendo' (La gota forada la pedra, no per la força sinó perquè cau constantment)

'Amor omnia vincit' (L'amor ho venç tot)

'Per aspera ad astra' (Cap a les estrelles a través de les dificultats)

'Memento mori' (Recorda que ets mortal)

'Carpe diem' (Gaudeix del moment)

'Γνῶθι σαυτόν' (Coneix-te a tu mateix)

'Audentes Fortuna iuvat' (La sort ajuda els qui s'arrisquen)

'Facta, non verba' (Fets i no paraules)

Aquest és el principi d'un nou (i incert) viatge capitanejat pels antics grecs i romans. Què en podem aprendre? Amb quina/es t'identifiques més? Per què? Quines expectatives s'obren davant teu? Feliç travessa, tripulants, i benvinguts a bord!

Andabatae, els gladiadors cecs

Salvete omnes, amicae et amici!

Durant aquests dies de confinament he recuperat un magnífic llibre: 'Yo, Julia' d’en Santiago Posteguillo. Fent aquesta segona lectura m’he fixat més en aquells petits detalls que, de primeres, poder no criden l’atenció; aquest ha estat el cas dels andabatae.

Us recomano molt aquest llibre perquè “Yo, Julia”, filla de reis, mare de cèsars i dona de l'emperador Septimi Sever, arrossega dos estigmes que segueixen molt vius encara avui dia: primer, ser dona i segon, ser estrangera. Si bé és evident que, donada l’estructura extremament patriarcal de Roma, hi havia molts més homes que no pas dones en posicions de rellevància, no és menys cert que amb freqüència l’historiador home i, sensu lato, l’escriptor home han deixat de costat figures històriques femenines d’enorme impacte pel sol fet de ser dones; i Júlia Domna n’és un exemple.

A continuació, el passatge del llibre on fa referència als andabatae: l'emperador Còmmode està celebrant un gran espectacle a l’Amfiteatre Flavi, el Colosseu, per demostrar tot el seu poder quan...

 ‹‹ Cada vez que el emperador terminaba con toda una tanda de aquellos miserables, había un breve descanso en el que se quitaba el casco y bebía agua y vino, y acto seguido volvían a abrirse, a una voz suya, las trampillas y emergían nuevos espectros que a rastras, cojeando e incluso con cascos cegados sin visión, como si fueran andabatae, vagaban por la arena del Anfiteatro Flavio hasta que la inclemente espada de Cómodo les daba muerte uno a uno.›› (pàg. 77)

L’etimologia d’aquest mot és dubtosa, pot ser que provingui del grec (d’αν-δέμας, ‘sense protecció’ i βαίνω, ‘caminar’) o bé sigui un préstec llatinitzat del gal. Per tant, un andabata era aquell gladiador condemnat a lluitar a cegues amb un casc amb el qual no tenia cap mena de visió; era una dura condemna en la Roma imperial. I el poble es divertia intentant confondre’ls encara més des de les caveae.

No eren els gladiatores habituals que havien estat entrenats en una de les escoles de gladiadors per un lanista; eren noxii, criminals, que havien estats condemnats a mort a l’arena. És per aquest motiu que els andabatae només lluitaven amb altres delinqüents desventurats i amb un gladius o espasa curta i un escut molt simple, atès que per als gladiadors professionals era una deshonor lluitar contra ells perquè no havien rebut cap mena d’entrenament previ.

Aquest tipus de gladiadors proporcionaven tristament un toc de comicitat als spectatores tot just abans dels grans espectacles de les munera gladiatoria et venationes. Aquestes lluites resultaven la diversió de la multitud perquè el públic hi participava desorientant-los. Si s’hagués d’establir un paral·lelisme amb algun joc d’avui en dia seria amb la “gallineta cega”, en què els participants tracten de desorientar a aquell qui fa de gallineta embenada.

Finalment, quan un andabata queia, era cremat amb un ferro candent per verificar que no fingia. En cas de dubte, un assistent de l’amfiteatre, disfressat de Caront, rematava el condemnat amb un cop de martell al cap.

Fins a la propera, tripulants, molts ànims, paciència i salut!

Kènia Sanz

Extripulant i estudiant d’Humanitats a la UPF

Bis teatral de la mà de Plaute

La colla de 4t [fotografia de Jordi Rincón]

Els proppassats dimecres i dijous 4 i 5 de març, els clàssics de batxillerat i 4t d'ESO respectivament van assistir a la representació de la divertida comèdia de Plaute 'Els bessons o els dos Menecmes' (Menaechmi) a càrrec del Grup KOMOS, de l'IES Districte Marítim de València, al Teatre Joventut de l'Hospitalet de Llobregat dins el marc del XXV Festival Juvenil de Teatre Grecollatí.

Els bessons és una comèdia escrita pel comediògraf romà Tit Macci Plaute, entre el 216 i el 186 aC. És considerada com una de les millors comèdies de Plaute, destacada per ser precursora i inspiració per a moltes altres obres còmiques escrites posteriorment, com La comèdia dels errors, de William Shakespeare. Els protagonistes són Menecme i Sòsicles, dos germans bessons, a banda del repertori clàssic dels personatges que conformen els estereotips plautins com el vell, el metge, el cuiner (aquí cuinera), el paràsit, el servus callidus –autèntic artífex de les peripècies de la fabula palliata-, la prostituta, la matrona, et cetera, i situacions típiques com el rapte d'un infant, la confusió entre personatges, l’ anagnòrisi o retrobament, el servus callidus que acaba aconseguint la seva tan delejada llibertat, …

L’argument dels Menecmes ens presenta un tal Moscus de Siracusa que té dos fills bessons, Menecme i Sòsicles. Quan tenen set anys, Moscus s'endú només un dels bessons (Menecme) de viatge de negocis, però durant la travessia l'infant és raptat i després venut a un negociant que viu a la ciutat grega d’Epidamnos, que l'adopta com a fill. El pare mor de pena en saber-ho. Sòsicles, que ha estat rebatejat com a Menecme per l'avi en record del bessó perdut, fa anys que està buscant el seu germà. Ja està a punt d'abandonar, desesperat i quasi arruïnat, quan decideix fer un últim intent a Epidamnos. Després d'una sèrie de malentesos i confusions, Menecme i Sòsicles es troben i s'adonen que són bessons, gràcies en gran manera a Messenió (el servus callidus), que obté la llibertat com a premi als seus esforços.

Per les riallades que s’escoltaven durant l’hora i quart que va durar la representació, sembla que els espectadors s’ho van pasar d’allò més bé. I aquesta és la millor notícia, que el teatre de Plaute segueix en plena forma. Llarga vita aeterna al de Sàrsina!

Iudicium Paridis, tabula a Petro Paulo Rubenio picta

Ecce Iudicium Paridis cum commentariis latine. Intellegitisne eos?

Un viatge al passat de la mà del MUHBA

Alguna vegada heu tingut interès per endinsar-vos en la Bàrcino romana del segle IaC? Alguna vegada heu tingut ganes de caminar entre restes romanes i sentir-vos romans per un dia? Heu tingut mai ganes de descobrir que darrere de cada pedra, de cada columna romana, de cada escultura, s’amaga una història que val la pena saber i que d’alguna manera ens ha marcat com a éssers humans i ens ajuda a saber qui som i d’on venim? Doncs, en cas afirmatiu, el Museu d'Història de Barcelona és un espai de memòria pensat ad hoc per a vosaltres.

El MUHBA es troba a la plaça del Rei del Barri Gòtic de Barcelona. Ofereix la història de la ciutat de Barcelona des de la Bàrcino Romana del segle I aC, passant per la Barchinonina visigòtica del segle VII dC, fins a la Barcelona medieval del segle XIII, que és el darrer eix històric que exposa. Jo em centraré en explicar-vos la part romana, que és summament interessant i no us deixarà indiferents!

Jo vaig visitar el Museu fa un parell de setmanes, i de veritat que l’experiència va ser única. Després d’haver-m’hi passejat durant un matí tranquil de diumenge amb mons pares vaig preguntar-me a mi mateixa perquè no hi havia anat abans. Per què havia trigat tant sabent que el patrimoni romà em fascina? Doncs no ho sabia ben bé. Però ja diuen que “lo bueno se hace esperar” i així va ser. De fet,  jo ja sabia que un dia o altre hi acabaria anant, en tant que el meu pare i jo teníem pendent anar-hi plegats. Ell em va explicar que quan era petit hi anava molt sovint amb son pare, i que tenia moltes ganes de repetir-ne l’experiència amb les seves filles.  I entre les meves ganes immenses de submergir-me en el món romà i les seves, la visita al museu va ser molt profitosa i molt agradable, una molt bona experiència en família i una manera diferent de passar un diumenge.

La visita començà a la Casa Padellàs. A través de les diferents sales vaig entrar en el món romà, em vaig anar familiaritzant amb la Bàrcino Romana i els seus orígens. Els inicis de la colònia es remunten aproximadament entre els anys 15 i 10 aC quan va ser fundada per l’emperador Octavi August sobre el Mont Tàber (prop del mar) i coneguda sota el nom de Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino.  La ciutat era petita i ocupava únicament 10 hectàrees envoltades d’una muralla amb quatre portes. Tenia dos carrers principals, el decumanus maximus i el cardo maximus, perpendiculars entre sí i que creuaven la ciutat d’una banda a l’altra. La resta de carrers (decumani minores i cardines minores) eren paral·lels als dos principals, de manera que formaven una quadrícula que originava les diferents illes, on se situaven les domus, els tallers urbans, les termes i altres edificis. Tot i així, abans de l’arribada dels romans a Bàrcino, aquesta colònia era dels ibers. I és així com el museu també en fa un petit esment. Hi ha una sala on s’hi troben explicacions relacionades amb els orígens, la seva llengua, els seus costums... Tot i així, el món romà és el principal protagonista de la sala, perquè tant podem veure un fragment d’un mil·liari de la Via Augusta trobat a Hostafrancs l’any 1888 que data del primer quart del segle III dC, diversos panells amb explicacions dels principals edificis i obres arquitectòniques (termes, temple, aqüeductes), com una placa amb la inscripció Colonia Augusta Fauentia Paterna Barcino. Us haig de confessar, que em vaig emocionar moltíssim veient la placa! I això només era l’inici d’una apassionada visita, perquè el que realment em va fascinar i commoure va ser descobrir el jaciment arqueològic situat al subsol de la plaça amb una superfície de... 4.000m^2!, i que era la continuació de la visita. 

El subsol  és espectacular!  Per arribar-hi baixes amb un ascensor, però aquest ascensor és molt original perquè té un comptador que a mesura que vas baixant cap a baix va restant anys fins a arribar a l’any 10 aC, que va ser quan es va fundar la ciutat. El jaciment, que està declarat Bé d’Interès Cultural, conserva vestigis arqueològics que van del segle I al segle VII dC. Només entrar et topes amb fragments de la muralla romana, i l’emoció que sents davant de les restes ja comença a prendre forma i a créixer poc a poc. Havent fet quatre passes, entres a una sala on s’expliquen in extenso les domus romanes. Estan explicades cadascuna de les estances, i he de dir que em va fer molt feliç estar-ne familiaritzada i conèixer molt bé l’habitatge romà. Després ja sí que vaig entrar en els carrers de la Barcelona Romana. De fet, vaig passejar-me per un barri de tallers i indústries de transformació, entre els quals hi havia una fullonica i una tinctoria del segle II dC, que són tallers on es rentava la roba i es tenyien els draps o les peces tèxtils utilitzades. També en el subsol vaig trobar-me amb una claveguera (cloaca), reformada al segle IV dC, que recollia les aigües residuals i la natatio d’un frigidarium, perquè de fet al damunt de les restes dels antics tallers s’hi van construir unes termes. També caminant pel subsol vaig poder resseguir el traçat d'un cardo minor, un carrer amb un pòrtic per als vianants que conduïa de la muralla al fòrum. En aquesta passejada pels carrers romans també vaig veure una cetaria, factoria del segle III dC dedicada a salar el peix, i a elaborar-ne salses derivades, com el garum. Vaig poder veure restes de les diferents estances que conformen la cetaria,  com el paviment del seu pati interior. Vers finals del segle VI dC, damunt de la factoria del garum, es va aixecar una església amb planta de creu. Al costat de la capçalera es localitzava una petita necròpolis vinculada al grup episcopal. Així és com vaig veure restes d’algunes columnes de l’església. Als peus de l’església es va construir un edifici de caràcter palatí, segurament destinat a la residència del comes civitatis o comte de la ciutat. D’aquest edifici no n’hi queden pràcticament restes arqueològiques, encara que el seu emplaçament ha perdurat en construccions posteriors: el Palau Comtal i el Palau Reial Major.

Seguint amb el recorregut arqueològic, també vaig entrar en una instal·lació vinícola (cella vinaria) i vaig veure com s’elaborava el vi durant la segona meitat del segle III dC. L’itinerari també va incloure el conjunt episcopal de Barcino, format per l’aula episcopal, el baptisteri, la residència episcopal i una església cruciforme. Aquest conjunt em va permetre veure l’evolució d’una part de la ciutat des del segle IV al VIII. A partir d’aquest moment ja em vaig aventurar a l’exposició permanent de la Barcelona a l’alta edat mitjana, on a través de les peces de la col·lecció vaig apreciar la formació de la ciutat medieval i la seva transformació en capital d’un imperi mediterrani, així com el seu creixement.

Totes les fotografies d'aquesa entrada han estat fetes per Berta Olivé i Casadó

En resum, vaig gaudir moltíssim de la visita, i em vaig quedar amb ganes de descobrir encara més restes romanes. Em queda pendent visitar la Domus d’Avinyó i la de Sant Honorat, de les quals me n’han parlat molt bé! Alguns experts en la matèria consideren que visitar-les és pràcticament conditio sine qua non per entendre el que era una domus romana i com vivia una família benestant. Estic convençuda que la visita realment val la pena, així que un dia o altre aniré, però espero no trigar tants anys com m’ha passat amb el Museu d’Història de la Ciutat. Us convido a anar-hi!

Berta Olivé i Casadó

Extripulant del Vaixell i estudiant de 1r curs del Grau d'Humanitats a la UAB