El relleu d''Ariadna i Hermes' a Montserrat

 

Fototgrafia d'Anna Moreta

Fa un parell de setmanes, els alumnes de primer de batxillerat vam anar a Montserrat. Caminant per una de les àrees més transitades, uns companys i jo ens vam fixar en aquest relleu integrat en una paret que, a partir de motius de la mitologia clàssica (principalment el fil d’Ariadna i Hermes), vol parlar del concepte d’ésser humà. Aquest relleu va ser esculpit per Josep Maria Subirachs el 1985 i, originàriament, estava situat a l’atri de l’edifici del Banc de Sabadell al Passeig de Gràcia de Barcelona. El 2013, l’entitat bancària el va confiar al Monestir de Montserrat, un lloc on ja hi havia una petjada artística important d’aquest escultor. Aquest relleu està dividit en dues parts, que s’han de percebre “com una obra única en dos capítols”, com indica el mateix escultor. Cada meitat del relleu, en pedra tosca o travertí, mesura 2,25 per 2,10 metres.

El costat esquerre del relleu està dedicat al mite d’Ariadna. El moment representat en aquesta part fa referència a un episodi del mite de Teseu i el Minotaure, concretament al que s’origina amb el deute que té la ciutat d’Atenes amb l’illa de Creta. Aquest tribut fa que els atenencs hagin d’entregar-los, cada nou anys, set nois i set noies perquè siguin devorats pel terrible fill de Pasífae i un brau blanc enviat per Posidó, un ésser monstruós que Minos, el rei de Creta, avergonyit, mantenia tancat en un inextricable laberint construït per l’arquitecte Dèdal. Temps després, Teseu, fill d’Egeu, rei d’Atenes, decideix encapçalar una expedició per alliberar la seva ciutat d’aquest tribut dolorós. El seu objectiu és acabar amb el Minotaure i, per fer-ho, compta amb l’ajuda d’Ariadna. Aquesta, filla dels reis de Creta, en veure’l s’enamora perdudament. Teseu s’aprofita d’aquesta complicitat perquè Ariadna l’ajudi a complir el seu propòsit. Tots dos fan un quid pro quo pel qual Ariadna accedeix a ajudar-lo a canvi que Teseu es casi amb ella i se l’emporti cap a Atenes. Dit i fet, Ariadna entrega un cabdell de fil d’or a Teseu i li diu que, a mesura que vagi avançant pel laberint, deixi anar el fil, de manera que només així sabrà com trobar la sortida, perquè només li caldrà anar recollint-lo. Teseu afronta, confiat, la seva missió i aconsegueix matar el Minotaure i sortir del laberint.

Subirachs va esculpir el laberint per representar la solitud de l’ésser humà, tal com declara ell mateix, pel fet que, sovint, entrem en bucles mentals o socials que no ens deixen sortir i ens aïllen de tot el que ens envolta.  En el relleu, podem observar que les parets del laberint són molt altes i l’obertura molt estreta, i que el dibuix del laberint està cisellat des d’un angle superior, com si només el poguessin veure els déus. També es veu reflectit l’amor en el fil que uneix Ariadna amb Teseu; el fet que estigui en diagonal crea profunditat en el paisatge. Els altres elements arquitectònics que hi ha al relleu simbolitzen el pas de la història. Finalment, el sol representa la llibertat i es reflecteix en la superfície que té a sota, cosa que reforça els vincles entre el món superior i el món terrenal. 

La part dreta del relleu està dedicada a Hermes, el déu missatger. Aquest és fill de Zeus i Maia i és la seva raó de ser transmetre els missatges dels déus als humans i transportar les ànimes dels morts a l’inframon. També és el déu dels transports, els viatges, el comerç, la tecnologia, els lladres, els oradors… El seu atribut principal és un bastó anomenat caduceu que li va lliurar Apol·lo. Aquest bastó porta dues serps entrellaçades i representa el comerç, la medicina, la concòrdia… 

En aquest relleu, el caduceu representa la comunicació entre els déus i els homes. Està situat a prop d’un encreuament de camins i és el verdader protagonista de l’escena, segons el mateix Subirachs. Al costat del caduceu es pot observar una figura femenina dividida en vuit parts que equivalen a la mida del cap, cosa que simbolitza l’harmonia, la proporció i l’art. Un fet curiós és que la part dreta del seu cos està esculpida en baix relleu, mentre que el costat esquerre està dibuixat amb línies geomètriques molt definides. Això, seguint de nou l’explicació de Subirachs, es contraposa a la mort, de la mateixa manera que, en el fris anterior, l’amor es contraposa a la mort plasmada en el laberint. La dona representa, doncs, l’harmonia i la proporció. També s’observa una torre d’aigua que representa el domini de la natura per part dels humans i el seu enginy per crear infraestructures tan complexes. Aquesta torre és una figura vertical que s’aixeca cap al cel, mentre que l’obertura que hi ha a sota s’obre cap a l’inframon, fet que crea un joc d’oposicions. Finalment, hi ha un arc de Sant Martí que simbolitza Iris, una deessa menor que també actua com a missatgera dels déus. Ella, juntament amb les dues serps, reforça “el valor metafísic de l’art”. Iris serveix per reforçar aquesta simbologia que l’escultor va voler expressar de la comunicació entre els éssers humans i els déus.

Així doncs, Subirachs es va inspirar en la mitologia grega per parlar de temes tan importants com ara la mort, la soledat o la relació entre els homes i els déus que personifiquen la naturalesa no humana. 

Anna Moreta Castel-Branco

1r de batxillerat d'Humanitats 

La meva ruta clàssica pels carrers de Barcelona

 

El món clàssic, en general, i la mitologia grecollatina, en particular, han estat fonts inesgotables d’inspiració al llarg dels segles. Aquest llegat ha anat impregnant àmbits tan diversos com l’art, la literatura, la música, el cinema, la ciència, el dret o el llenguatge, i fins i tot en la disposició urbana de moltes ciutats i el seu nomenclàtor, entre les quals hi destaca la nostra, Barcelona. És obvi que Bàrcino posseeix un valuós patrimoni històric ja des de la seva fundació pels volts de l'any 14 aC. 

Aquesta herència clàssica és present també, com he dit abans, als seus carrers. Per això, en aquest treball de recerca he volgut elaborar una mena de ruta, d'itinerari molt particular, per la Barcelona més clàssica a través dels seus barris i districtes. 

Si cliqueu la imatge que encapçala aquesta entrada, trobareu el meu treball de camp en format Google Sites que ha procurat recollir tots i cadascun dels carrers (un total de 108!) amb nom de referència clàssica, ja sigui històrica, literària o mitològica del món grecoromà.

L’estudi en si no només ha tractat de recopilar el nomenclàtor alfabèticament, sinó que també ha volgut incorporar, com és obvi, una breu ressenya dels aspectes culturals a què es refereix. L’objectiu principal ha estat demostrar com el nostre patrimoni cultural grecollatí continua present en la nostra vida quotidiana, connectant el passat amb el que veiem i vivim diàriament. 

Personalment, des que se’m va donar l'oportunitat de poder estudiar i gaudir els clàssics, he après molt, no només continguts referencials de la seva cultura, sinó, el que és molt important, aprenentatges per a la vida mateixa, que m’han servit per crèixer, madurar i ser molt més conscient d’allò que m’envolta. Per això vaig decidir prendre el món clàssic com a font d'inspiració per al meu treball de recerca, oferint-me una nova manera de mirar la ciutat en què visc o passejo cada dia. Tenir, en definitiva, una mirada clàssica.

Espero que el gaudiu tant com jo!

Bianka Clementti

2n de batxillerat d'Humanitats

 

COLONIA IVLIA AVGVSTA PATERNA FAVENTIA BARCINO, UNA VRBS ROMANA

El proppassat divendres vint-i-dos de novembre, les alumnes de segon de batxillerat de Llengua i cultura llatines vam tenir la  immensa sort de poder fer una visita guiada amb en Marc Jobani, d’Androna Cultura, a les restes romanes de Barcelona, la nostra ciutat. Ha estat gràcies a aquesta visita que vam poder identificar una part del llegat romà en el nostre present i presenciar-lo in situ, i molt important per obrir una nova mirada, una mirada clàssica, cap a aquella civilització a qui devem tantes coses. 

La visita guiada va començar per la necròpolis, però abans en Marc ens va explicar lato sensu alguns aspectes curiosos i interessants de la història de Roma, tant del vessant mític i llegendari, com del vessant més històric, atès que, per poder entendre d’on venim, és important conèixer el nostre passat, el qual es remunta a la civilització romana. 

Primerament ens va recordar el mite fundacional que explica com Rea Sílvia, una vestal, és reclosa per l’usurpador Amuli per tal d’evitar la descendència i, per tant, la disputa al tron. Així i tot, seduïda pel déu de la guerra, Mart, queda embarassada de bessons, Ròmul i Rem, els quals són abandonats al riu Tíber. Tanmateix, els déus, juntament amb una lloba i un pastor, els salven. Ja adults, decideixen fundar una nova ciutat que acaba amb la mort violenta de Rem i el triomf de Ròmul, destacant el llinatge diví del qual descendeixen: el déu Mart. A posteriori i grosso modo, l’històric, començant pels tres períodes en què es va dividir l’època romana: la Monarquia, la República i l’Imperi, i acabant amb el nomenament d’Octavi August com a princeps ciuitatis i, de facto, primer emperador de Roma i fundador de la nostra estimada Bàrcino l’any 12 aC segons els darrers estudis arqueològics.

Tot seguit vam iniciar ja la nostra visita en el temps per Bàrcino, urbs inicialment coneguda com a Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino. 

Com he dit abans, vam començar el recorregut per la necròpolis, anys enrere extramurs de la ciutat, però, actualment, entre les restes que es van localitzar a la plaça de la Vila de Madrid. Ens va esmentar que, extra muros hi havia enterrades les persones de condició social baixa (cupae), mentre que la gent adinerada o amb un cert reconeixement victoriós i els nens menors d’un any eren enterrats en monuments funeraris -amb plaques que recordaven el nom de la família i del difunt- intra muros. A més, ens va explicar que les nenes acostumaven a ser enterrades amb les seves nines (pupae) i que els forats rodons que hi ha en cada tomba eren per a les ofrenes (uota). Els romans acostumaven a fer ofrenes amb menjar i altres objectes perquè l’esperit del difunt no es rebel·lés en contra dels familiars per motius de donacions, de temes personals, etc. Seguidament, vam resseguir el dèdal de carrers que envolten el patrimoni de l’antiga Bàrcino fins arribar a les restes de l’aqüeducte situat a l’actual Plaça Nova. 

L’aqüeducte (aquae ductus, literalment ‘conductor d’aigua’) és un sistema que van desenvolupar els romans per aprofitar l’aigua i distribuir-la per la ciutat. A més, és un llegat que no només hem adaptat en l'actualitat, sinó que també ens ha fet adonar sobre la ment prodigiosa que desenvoluparen per idear un sistema que pogués aprofitar aquella aigua de més qualitat distribuïda de forma equitativa per fonts públiques, cases particulars (domus) i termes… tot aprofitant els desnivells del terreny. És més, els romans, eren uns grans estalviadors d’aigua, ja que reconeixien que l’aigua és el que dona vida, el que fa que un imperi, una ciutat, pugui progressar,  anar in crescendo. 

Tot seguit, en Marc ens va guiar fins a la muralla, una de les restes més impressionants que es conserven de la Barcelona romana. Ens va explicar que a la muralla fundacional del segle I aC li va seguir una segona muralla començada a finals del segle III i àmpliament reforçada a principis del IV, un moment d’esplendor econòmic per a la ciutat però d’inestabilitat política i militar per a l’Imperi. Per refer la muralla es van fer servir molts materials reciclats de tombes i altres construccions. Actualment, en nombrosos punts del casc antic es poden veure trams més o menys extensos de la muralla romana, sovint dissimulada per palaus medievals i altres construccions que van reaprofitar les seves estructures. De torres de fortificació n’hi ha 76, les quals fomentaven que hi hagués una gran protecció envers els possibles enemics. 

Per poder sentir de primera mà quina és la història que ens transmeten les muralles, a més de fixar-nos en els materials que les componen, hem de sentir mitjançant el contacte allò que amb la vista no es pot sentir: la sensació d’estar tocant milers anys d’història i sentir-los més de prop. De fet, en Marc ens va fer un comentari que em va fer reflexionar: és important sentir allò que ens permeten copsar els sentits; més enllà de la visió hi ha altres sentits que ens ajuden a comprendre millor el que ens envolta. És per aquest motiu que ens vam endinsar en la història que expliquen les muralles mitjançant el tacte; la sensació d’estar tocant la mateixa història.

Després, i per acabar d’omplir la nostra mirada clàssica amb totes les restes impressionants romanes de Bàrcino, el nostre guia ens va  portar fins al patrimoni més impactant, a banda de les muralles, que ens ha quedat a Bàrcino: les columnes del temple d’August, ubicat sobre el conegut en època romana com a Mons Taber. 

De seguida que ens vam endinsar en les portes que ens conduïen cap a l’interior del recinte (una casa medieval) que acull el temple, al carrer Paradís. Ja sabíem que alguna cosa impressionant ens esperava. I, efectivament, només alçar la mirada ens vam quedar paralitzades davant l’espectacle majestuós que teníem davant: unes espectaculars i elevades columnes s'estenien i es dreçaven al llarg del recinte (és una llàstima que de les onze columnes a cada ala comptant les cantonades, sis a la part frontal i sis més al posticum, només n’hagin quedat dempeus quatre…).  

L’explicació d’en Marc ens va demostrar la incertesa dels arqueòlegs sobre les columnes, ja que no saben ben bé si pertanyen a la fila de les onze columnes o de les sis. A més, sembla que, a part del Temple d’August, el conjunt estava presidit per un o dos temples menors més. Tanmateix, el que sí que s’ha descobert és que el temple de Bàrcino estava dedicat a August, primer emperador i fundador de Bàrcino i que va ser construït pocs anys després de la fundació de la ciutat. 

Per acabar amb la nostra interessantíssima visita, vam recórrer el decumanus maximus (l’actual carrer del Bisbe) fins arribar a la Plaça Sant Jaume on, més o menys, hi havia localitzat  el fòrum. Aquest era la plaça pública per excel·lència, un gran espai a l’aire lliure de forma rectangular, envoltat de porxos, de domus i d’insulae. El fòrum de Bàrcino estava en la confluència del Decumanus Maximus amb el Cardo Maximus i abraçava un ampli espai (l’actual Palau de la Generalitat). 

Cal afegir que en Marc ens va explicar un esdeveniment històric molt curiós sobre els primers moviments feministes a la Barcelona romana, produïts al fòrum romà de la ciutat. Allà, un grup de dones es va rebel·lar contra les estrictes normes masclistes imposades pels romans, que les obligaven a vestir de manera luxosa amb joies per representar l’estatus social. Aquestes dones van protestar públicament per reclamar més llibertat sobre la seva aparença i la seva vida, qüestionant el control masculí i l’ordre social de l'època, i ho van aconseguir!

Per acabar la visita, ens vam acomiadar d’en Marc -a qui agraïm la seva dedicació i transmissió amb tanta passió dels coneixements sobre Bàrcino-, tot reflexionant que encara hi ha moltes coses per descobrir que poden explicar el nostre present, perquè nihil novum sub sole. Acabat el recorregut, encara vam tenir una estona per poder passejar tranquil·lament pels carrers laberíntics de la nostra Barcelona romana perdent-nos en la seva història.

Júlia Marin Luz

2n de batxillerat humanístic

Un viatge per la història: COLONIA IULIA AUGUSTA FAVENTIA PATERNA BARCINO

 

Fa ja unes quantes setmanes, els llatinistes de 1r de batxillerat de l’escola vam anar a fer una visita a la Barcelona romana, Barcino, fundada el 14 aC en temps de l’emperador August, però que encara es conserva, tot i que molt parcialment, al cor de Barcelona. Això sí, l’essència, la bellesa i el llegat de la civilització que hi va viure semblen eterns. Aquí va començar tot...

La Conxita Collellmir, catedràtica emèrita de Secundària ja jubilada, va ser la nostra guia particular. Va portar-nos in situ per la colònia que els romans van fundar filant prim, sense deixar-se ni el més mínim detall i amb explicacions clares, entenedores i apassionades.
 
La ciutat va ser construïda en temps del primer emperador de Roma sobre el Mons Taber per tal que hi visquessin els exmilitars romans (emeriti) com a mostra de gratitud pel servei i els riscos que havien assumit per defensar l’imperi.

La primera parada la vam fer a la plaça de la Vila de Madrid, situada originàriament extramurs i que va ser desenterrada l’any 1956. Aquí s’hi conserva part de la necròpoli romana on s’enterraven  lliberts i esclaus, és a dir, persones d’un estàtus social mig o baix. Es troba fora de la ciutat perquè la legislació romana no concebia els enterraments dins la ciutat per qüestions higièniques i religioses (o, potser més ben dit, vinculades a la molt accentuada superstició dels romans).

 
A continuació, vam endinsar-nos pels carrers de la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, que és el nom que els romans van posar a la primera ciutat, i vam visitar el fòrum, ubicat a l’actual plaça de Sant Jaume, punt de convergència entre el cardo maximus i el decomanus maximus, els dos carrers principals, en forma de creu, i que portaven a les quatre portes d'accés: la sinistra, la dextra, la praetoria i la decumana.

Maqueta conservada a l'espai de les termes portuàries elaborada per antics alumnes de la Conxita Collellmir

La colònia es caracteritzava per la presència de domus sumptuoses, amb jardins i decoracions ornamentals, on vivien grans famílies benestants que van donar prestigi a la ciutat, fins al punt que va esdevenir un empori imperial, de gran poder i renom. Al segle V va  adquirir el seu màxim esplendor, doncs el rei visigot Ataülf va instal·lar-s’hi amb la seva esposa Gal·la Placídia, la qual dona nom a una plaça de Barcelona situada al barri de Gràcia. Com que es tractava d’una colònia de població força reduïda, la majoria d’hipòtesi semblen indicar que no s’hi va arribar a construir cap amfiteatre ni circ, tot i que estudis recents ens porten a pensar que on avui hi ha l'església de Santa Maria del Mar, hi va haver una edificació destinada a acollir events multitudinaris.

 
Dos aqüeductes subministraven aigua a la ciutat, que provenia de Collserola i el Besòs. La muralla tenia un perímetre de 1270 metres i constava de 76 torres d’uns 18 metres d’alçada. A més a més, hi havia unes termes públiques i un temple consagrat a l’emperador August al bell mig del fòrum, possiblement l’edifici més emblemàtic de la ciutat. Per desgràcia, només en conservem quatre columnes que vam poder visitar a l’interior del Centre Excursionista de Catalunya, al carrer Paradís. Abans d’acabar la visita, vam regalar a la nostra excel·lent guia un llibre de temàtica clàssica com a agraïment per la seva amabilitat i mestratge (fotografia d'encapçalament).

Ens va semblar a tots una sortida molt entretinguda i enriquidora, un autèntic viatge per la història. La realitat és que no totes les ciutats poden presumir de que els romans hi establissin una colònia i a Barcelona sí que tenim aquesta sort. Malgrat la majoria de domus i recintes públics no s’hagin conservat, encara conservem alguns bastiments amb el segell d’uns dels imperis més poderosos de la història.
 
Josep Lozano Martín
Llatí I – 1r de batxillerat

Racons clàssics de Barcelona (IX): Selene

Aquests darrers dies els alumnes de 4t de Llatí hem estat treballant les referències clàssiques dels dies de la setmana i la seva vinculació amb diferents déus i deesses de l'imaginari mitològic. En Jordi, el nostre professor, ens va comentar que prop de l'escola hi havia una escultura de la deessa Selene (antiga deessa lunar abans que Àrtemis li prengués el lloc, el mateix que va passar amb Hèlios i Apol·lo en el cas del sol), relacionada amb el dies Lunae o dilluns. En efecte, tot i que no ens va ser fàcil localitzar-la després de dos dies de cerca, finalment vam aconseguir trobar-la i fotografiar-la, al costat de la biblioteca Jaume Fuster tocant la plaça Lesseps. Ens ha resultat curiós el fet que sigui un lloc per on passem sovint, però que mai ens hi haguéssim fixat. I és que si caminem amb ulls clàssics, ens hem adonat que podem descobrir molts racons amb referències del món grecollatí. Recordeu quins són els seus atributs? Quins trobeu a faltar? I qui va ser l'amor de la seva vida? Valete omnes!

Ecce imagines!

Josep Lozano i Nil Pérez  -  4t ESO Llatí

Un viatge al passat de la mà del MUHBA

Alguna vegada heu tingut interès per endinsar-vos en la Bàrcino romana del segle IaC? Alguna vegada heu tingut ganes de caminar entre restes romanes i sentir-vos romans per un dia? Heu tingut mai ganes de descobrir que darrere de cada pedra, de cada columna romana, de cada escultura, s’amaga una història que val la pena saber i que d’alguna manera ens ha marcat com a éssers humans i ens ajuda a saber qui som i d’on venim? Doncs, en cas afirmatiu, el Museu d'Història de Barcelona és un espai de memòria pensat ad hoc per a vosaltres.

El MUHBA es troba a la plaça del Rei del Barri Gòtic de Barcelona. Ofereix la història de la ciutat de Barcelona des de la Bàrcino Romana del segle I aC, passant per la Barchinonina visigòtica del segle VII dC, fins a la Barcelona medieval del segle XIII, que és el darrer eix històric que exposa. Jo em centraré en explicar-vos la part romana, que és summament interessant i no us deixarà indiferents!

Jo vaig visitar el Museu fa un parell de setmanes, i de veritat que l’experiència va ser única. Després d’haver-m’hi passejat durant un matí tranquil de diumenge amb mons pares vaig preguntar-me a mi mateixa perquè no hi havia anat abans. Per què havia trigat tant sabent que el patrimoni romà em fascina? Doncs no ho sabia ben bé. Però ja diuen que “lo bueno se hace esperar” i així va ser. De fet,  jo ja sabia que un dia o altre hi acabaria anant, en tant que el meu pare i jo teníem pendent anar-hi plegats. Ell em va explicar que quan era petit hi anava molt sovint amb son pare, i que tenia moltes ganes de repetir-ne l’experiència amb les seves filles.  I entre les meves ganes immenses de submergir-me en el món romà i les seves, la visita al museu va ser molt profitosa i molt agradable, una molt bona experiència en família i una manera diferent de passar un diumenge.

La visita començà a la Casa Padellàs. A través de les diferents sales vaig entrar en el món romà, em vaig anar familiaritzant amb la Bàrcino Romana i els seus orígens. Els inicis de la colònia es remunten aproximadament entre els anys 15 i 10 aC quan va ser fundada per l’emperador Octavi August sobre el Mont Tàber (prop del mar) i coneguda sota el nom de Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino.  La ciutat era petita i ocupava únicament 10 hectàrees envoltades d’una muralla amb quatre portes. Tenia dos carrers principals, el decumanus maximus i el cardo maximus, perpendiculars entre sí i que creuaven la ciutat d’una banda a l’altra. La resta de carrers (decumani minores i cardines minores) eren paral·lels als dos principals, de manera que formaven una quadrícula que originava les diferents illes, on se situaven les domus, els tallers urbans, les termes i altres edificis. Tot i així, abans de l’arribada dels romans a Bàrcino, aquesta colònia era dels ibers. I és així com el museu també en fa un petit esment. Hi ha una sala on s’hi troben explicacions relacionades amb els orígens, la seva llengua, els seus costums... Tot i així, el món romà és el principal protagonista de la sala, perquè tant podem veure un fragment d’un mil·liari de la Via Augusta trobat a Hostafrancs l’any 1888 que data del primer quart del segle III dC, diversos panells amb explicacions dels principals edificis i obres arquitectòniques (termes, temple, aqüeductes), com una placa amb la inscripció Colonia Augusta Fauentia Paterna Barcino. Us haig de confessar, que em vaig emocionar moltíssim veient la placa! I això només era l’inici d’una apassionada visita, perquè el que realment em va fascinar i commoure va ser descobrir el jaciment arqueològic situat al subsol de la plaça amb una superfície de... 4.000m^2!, i que era la continuació de la visita. 

El subsol  és espectacular!  Per arribar-hi baixes amb un ascensor, però aquest ascensor és molt original perquè té un comptador que a mesura que vas baixant cap a baix va restant anys fins a arribar a l’any 10 aC, que va ser quan es va fundar la ciutat. El jaciment, que està declarat Bé d’Interès Cultural, conserva vestigis arqueològics que van del segle I al segle VII dC. Només entrar et topes amb fragments de la muralla romana, i l’emoció que sents davant de les restes ja comença a prendre forma i a créixer poc a poc. Havent fet quatre passes, entres a una sala on s’expliquen in extenso les domus romanes. Estan explicades cadascuna de les estances, i he de dir que em va fer molt feliç estar-ne familiaritzada i conèixer molt bé l’habitatge romà. Després ja sí que vaig entrar en els carrers de la Barcelona Romana. De fet, vaig passejar-me per un barri de tallers i indústries de transformació, entre els quals hi havia una fullonica i una tinctoria del segle II dC, que són tallers on es rentava la roba i es tenyien els draps o les peces tèxtils utilitzades. També en el subsol vaig trobar-me amb una claveguera (cloaca), reformada al segle IV dC, que recollia les aigües residuals i la natatio d’un frigidarium, perquè de fet al damunt de les restes dels antics tallers s’hi van construir unes termes. També caminant pel subsol vaig poder resseguir el traçat d'un cardo minor, un carrer amb un pòrtic per als vianants que conduïa de la muralla al fòrum. En aquesta passejada pels carrers romans també vaig veure una cetaria, factoria del segle III dC dedicada a salar el peix, i a elaborar-ne salses derivades, com el garum. Vaig poder veure restes de les diferents estances que conformen la cetaria,  com el paviment del seu pati interior. Vers finals del segle VI dC, damunt de la factoria del garum, es va aixecar una església amb planta de creu. Al costat de la capçalera es localitzava una petita necròpolis vinculada al grup episcopal. Així és com vaig veure restes d’algunes columnes de l’església. Als peus de l’església es va construir un edifici de caràcter palatí, segurament destinat a la residència del comes civitatis o comte de la ciutat. D’aquest edifici no n’hi queden pràcticament restes arqueològiques, encara que el seu emplaçament ha perdurat en construccions posteriors: el Palau Comtal i el Palau Reial Major.

Seguint amb el recorregut arqueològic, també vaig entrar en una instal·lació vinícola (cella vinaria) i vaig veure com s’elaborava el vi durant la segona meitat del segle III dC. L’itinerari també va incloure el conjunt episcopal de Barcino, format per l’aula episcopal, el baptisteri, la residència episcopal i una església cruciforme. Aquest conjunt em va permetre veure l’evolució d’una part de la ciutat des del segle IV al VIII. A partir d’aquest moment ja em vaig aventurar a l’exposició permanent de la Barcelona a l’alta edat mitjana, on a través de les peces de la col·lecció vaig apreciar la formació de la ciutat medieval i la seva transformació en capital d’un imperi mediterrani, així com el seu creixement.

Totes les fotografies d'aquesa entrada han estat fetes per Berta Olivé i Casadó

En resum, vaig gaudir moltíssim de la visita, i em vaig quedar amb ganes de descobrir encara més restes romanes. Em queda pendent visitar la Domus d’Avinyó i la de Sant Honorat, de les quals me n’han parlat molt bé! Alguns experts en la matèria consideren que visitar-les és pràcticament conditio sine qua non per entendre el que era una domus romana i com vivia una família benestant. Estic convençuda que la visita realment val la pena, així que un dia o altre aniré, però espero no trigar tants anys com m’ha passat amb el Museu d’Història de la Ciutat. Us convido a anar-hi!

Berta Olivé i Casadó

Extripulant del Vaixell i estudiant de 1r curs del Grau d'Humanitats a la UAB