"La font de les dones" i Lisístrata un 8 de març...

L'any 2011 es va estrenar a la cartellera cinematogràfica La font de les dones (La source des femmes), del director francès d'origen romanès Radu Mihaileanu. La pel·lícula, explicada com una faula, relata com en un petit poble de cultura musulmana, tant se val si del nord d'Àfrica o de l'Orient Mitjà, la tradició exigeix que les dones vagin a cercar l'aigua a la font comunal que neix a dalt d'una muntanya, sota un sol abrusador. I ja sabem que algunes tradicions es perden en la nit dels temps i ningú no gosa discutir-les. Un dia, però, la Leila, una jove casada, proposa a la resta de dones posar fi a aquest costum ancestral amb una vaga d'amor, o sigui, res de sexe fins que els homes construeixin una canalització per portar el seu tresor més preuat al poblet. El conflicte està servit però el final serà feliç.

Lisístrata -1a part i 2a part en àudio- (Λυσιστράτη, "la que disol un exèrcit"), representada per primera vegada el 411 aC a Atenes, és una de les comèdies més conegudes d'Aristòfanes. Obra antibel·licista per denunciar l'absurd del conflicte bèl·lic que esclatà l'any 431 aC entre Atenes i Esparta, les guerres del Peloponnès, la peça teatral ens presenta la història d'una dona extraordinària i decidida enmig d'una societat patriarcal que per acabar amb l'enfrontament entre les ciutats-estat gregues convoca una assemblea representativa de dones provinents de tota l'Hèl·lada, que decideix per unanimitat (tot i unes primeres reticències) forçar la pau fent ús de la intel·ligència més subtil: posar en pràctica una autèntica revolució, la de deixar de practicar sexe fins que no es pacti una treva. Les dones fan una tancada a l'Acròpolis, on s'hi preserven tots els béns de l'Estat, i obliguen els homes a abandonar "totes" les armes. Com és de suposar, les situacions còmiques que s'esdevenen d'aquesta trama argumental no tindran aturador, inclosa la Reconciliació final.

I per si no en teniu prou, llegiu aquest interessantíssim article de l'Aracne. 

És vigent encara una visió grega del món? Creieu que el diàleg és la forma més humana de resoldre els problemes? Com podem canalitzar la nostra indignació davant els problemes i els conflictes que afecten les nostres societats? Penseu que les dones segueixen avui dia minusvalorades en relació als homes? Per què? És la Leila una Lisístrata moderna? Quins valors defensaríeu davant la injustícia?

        

Apunts al voltant de El club dels emperadors

Ja fa uns quants anys que a classe de Llatí I projecto la pel·lícula El club dels emperadors (2002), una faula educativa molt rica i suggerent en valors que personalment m'emociona cada vegada que la veig, de ben segur perquè els qui ens dediquem a aquesta feina de dilluns a divendres (i sovint més enllà), ens reconeixem en més d'una situació que aquesta història planteja. M'agrada en William Hundert, m'agrada molt, ho confesso, perquè hi trobo, en la seva caracterització, les virtuts que m'agradaria tenir i les debilitats que tinc. 

Durant aquests anys he anat anotant en llibretes i papers (de vegades perduts) apunts, notes i idees que els meus alumnes i jo mateix hem anat verbalitzant sobre aquesta companya de viatge (la pel·lícula, vull dir) i sento que ha arribat el moment de compartir-ho més enllà de l'aula per a qui ho vulgui llegir i aprofitar. Espero que siguin d'utilitat o, si més no, que serveixin per il·lustrar que una bona pel·lícula, a banda d'entretenir, pot esdevenir un pou de reflexions que ens poden ajudar a créixer com a persones. Pura educació en humanitat(s).

P.S.: al final del document Scribd, podreu clicar les entrades que li hem dedicat anteriorment.

El Club Dels Emperadors by on Scribd

El racó de pensar: Antígona, Ulisses i avui... Penèlope.Per què sempre tornem als mites?

A "El racó de pensar" es pregunten què tenen els mites per tornar-hi una vegada i una altra. A més, revisen "Penèlope", una mirada contemporània que reinterpreta i subverteix el mite. En parlen amb Xavier Antich, professor de Filosofia a la Universitat de Girona (UdG), i Eva Vila, directora de cine i autora de la pel·lícula "Penèlope".

A propòsit del que vam parlar l'altre dia a classe sobre aquesta heroïna sovint poc reconeguda com a tal o, si més no, més coneguda com a "l'esposa d'Ulisses", què us ha semblat aquest àudio tan interessant del programa d'avui?

I vosaltres, què en penseu sobre l'afirmació "què tenen els mites per tornar-hi una vegada i una altra"? Hi esteu d'acord? Per què?

P.S: què us semblaria organitzar una sortida al cinema -εκτός προγράμματος!- per veure la cinta d'Eva Vila? Algú s'hi apunta?

És en William Hundert un pigmalió educatiu?

Llegiu aquesta entrada a propòsit del mite de Pigmalió i reflexioneu sobre la relació que s'estableix entre el professor Hundert i en Sedwidge Bell. Podem afirmar que s'hi reconeix l'efecte Pigmalió? Quins altres termes hi ha adscrits a aquest personatge? Llegiu també aquest interessantíssim article d'Antoni Janer i cerqueu altres referents del mite en el món del cinema, la literatura o altres àmbits artístics.

Panem hodie, crastinum, in perpetuum

De tots és sabut que, des de sempre, nombroses pel·lícules, llibres i creacions artístiques han buscat la seva inspiració en el món clàssic. Podríem passar-nos una bona estona fent-ne una llista però avui hem decidit fer un apunt sobre una trilogia (amb les seves pel·lícules corresponents) que està sent tot un fenomen avui dia. Parlem de The Hunger Games (Els jocs de la fam).

Començarem explicant que la mateixa paraula trilogia ja té un origen clàssic. Prové dels mots grecs τρίς (tres) i λóγος (paraula), i fa referència a les tres peces dramàtiques (o més ben dit, tragèdies) amb un mateix fil argumental que en l’antiga Grècia representaven els dramaturgs que participaven en els concursos teatrals (ἀγῶνες) que se celebraven en honor del déu Dionís.  

La història de Els jocs de la fam ens situa en una distopia en què Panem (ubicat als actuals EEUU) és un país governat pel Capitoli, la seva metròpoli. Sota el seu poder es troben 12 districtes en els quals hi viu gent profundament pobra que contrasten amb els luxes que es viuen en la capital del govern. S’explica com setanta-quatre anys abans es va produir una revolta per part dels districtes. Per aquest motiu i des d’aleshores, el Capitoli obliga a participar anualment en uns jocs a vida o mort a un noi i una noia de cada districte a mode de tribut. Els nois són portats a una arena en la qual lluiten dia i nit fins que només resta un vencedor. És el que anomenen els jocs de la fam, que són retransmesos com un espectacle de masses a través de la televisió.

Us deixem amb el tràiler de la primera pel·lícula perquè us acabeu de fer una idea...

Un cop presentada la sinopsi, us hem elaborat una llista de referències clàssiques que hem sabut localitzar al llarg de la trilogia:

- És més que evident el primer referent: la similitud entre la tria dels tributs per al joc i el mite de Teseu i el Minotaure. Segons la mitologia grega, Creta, desprès d’haver sotmès la capital de l’Àtica, l’obligà durant anys a que set nois i set noies atenesos fossin sacrificats en el laberint que el rei Minos posseïa a l’interior del seu palau i que era habitat pel monstruós Minotaure, un híbrid (del grec hybris) entre toro i humà que engolia tothom qui s’atrevís a entrar.  Com veiem en les novel·les, els tributs per al joc dels dotze districtes són escollits de la mateixa manera, a sorteig, com a “sacrificis” per a morir.  Seguint amb la comparativa, la protagonista (Katniss Everdeen) seria un Teseu contemporani en oferir-se voluntària per a participar en els jocs i salvar, d’aquesta manera, la seva germana prèviament sortejada. 

- El fet que els “tributs” hagin de competir en una arena a vida o mort, no ens porta a pensar en res més que en l’amfiteatre romà. Com molts ja sabreu, aquest era l’edifici de lleure públic més popular per als ciutadans de Roma i en ell els gladiadors (patrocinats com els tributs) competien en les anomenades munera gladiatoria per vèncer i conservar, així, la vida.  A més, l’entrada dels gladiadors a l’arena i la dels tributs dels jocs ha estat de vegades representada de la mateixa manera: els combatents hi accedeixen a través d’uns elevadors que els duen a la batalla.  Aquesta idea dels jocs com a entreteniment per al poble, ens porta al rerefons de la història, la qual ens parla d’un poder opressor que tracta de dissimular els problemes socials amb espectacles que els distreguin de l’autèntica realitat.  

- El mateix nom del país ens mostra aquesta idea del govern que tracta d’emmascarar la misèria: Panem. Aquest nom prové de l’expressió llatina “Panem et circenses” que literalment significa “pa i circ” i que s’usa per referir-se a aquell poder que usa el menjar i la distracció per a descentrar la població del que és realment primordial, com és el cas del Capitoli (una manera de fer política, per cert, molt actual). Com a curiositat, dir que el lema de Panem és: “Panem avui, Panem demà, Panem sempre”; un lema que en la pel·lícula apareix escrit en llatí: Panem · hodie · crastinum· in perpetum.

- Però no només el nom del país fa una clara referència al món clàssic; el mateix nom de la capital, el Capitoli, fa al·lusió a un dels set turons de Roma que era centre polític i religiós de la ciutat que va esdevenir caput mundi. El seu símbol, representat nombroses vegades en la pel·lícula, és l’àliga (sostenint amb les urpes els llamps de Júpiter) i la corona de llorer, que, com molts sabreu, representen el poder i la victòria romanes.

- Molts trets del Capitoli estan clarament inspirats en el món clàssic. El fet de vomitar per  poder seguir menjant, un hàbit que adopten els ciutadans de la metròpoli mentre la gent dels districtes mor de gana, el trobem ja documentat en el món romà en el segle I aC. A Roma ho feien en un lloc destinat exclusivament a això: el vomitorium.  Però no només alguns costums quotidians, la mateixa manera de governar ens fa pensar també en la cultura romana: càstigs exemplars imposats pel Capitoli com els assots o execucions en públic o el tall de subministres als districtes era una forma d’autoritat i tortura que ja a l’antiga Roma s’usava. A més, hi trobem una semblança entre el poder que exerceix el Capitoli i el dels déus que ho controlaven tot des de la seva seu olímpica. Mirant-s’ho tot des de dalt, supervisen tot els moviments a Panem i controlen absolutament tot el que passa  a l’arena, jugant a ser déus. 

- Un altre detall que ens duu a la mitologia és la cornucòpia, que significa “banya de l’abundància” i que és el lloc on els participants del joc acudeixen a la recerca de menjar i armes. Això té origen en un mite en el qual s’explica com Júpiter fou nodrit per la cabra Amaltea a qui, sense voler, va arrencar una banya jugant amb els seus raigs. Per a recompensar-la, el pare dels déus i els homes atorgà a la banya el poder de concedir a qui la tingués tot allò que desitgés. Aquesta banya s’acostuma a representar plena de fruites i flors. També representaven la deessa Fortuna amb la cornucòpia. 

- Per acabar, comentar que nombrosos personatges tenen noms d’origen romà, com, per exemple, Sèneca, Cinna, Plutarc, Cató, Brut, Cèsar, Lavínia, Flavi, Octavi o Coriolà.

Aquestes són algunes de les referències que hem volgut destacar, però estem segurs que n’hi deuen haver unes quantes més (us animem a comentar-les!). I és que el món artístic n’està farcit, tot es qüestió d'aprendre a mirar amb els ulls ben oberts. Així que com es diu a Panem.... feliços Jocs de la Fam i que la sort estigui sempre amb vosaltres!

Júlia Roig Ulayar

Aldrin Jhay Galvan Cara

1r batxillerat

Referències clàssiques a Harry Potter

Qui no ha llegit o sentit a parlar alguna vegada de Harry Potter, el mag més famós dels últims darrers anys? Molts de nosaltres ens hem endinsat entre les seves pàgines o hem gaudit com ningú veient les seves pel·lícules i, a més, per als qui estudiem a l’escola matèries com llatí o grec és inevitable adonar-se de la connexió d’aquesta nissaga amb el món clàssic (la pròpia creadora de Potter és llicenciada en Clàssiques!). Dins de l’univers de Hogwarts, podem trobar referents que van des de la mitologia grega fins a l’etimologia llatina, i fins i tot fets històrics vinculats a conjurs i personatges. Tanmateix, la primera referència tot just la trobem al lema de l’escola: Draco dormiens nunquam titillandus i que, en un missatge clarament alliçonador, ens diu literalment que un drac que dorm mai ha de ser pessigollejat.

Per començar a endinsar-nos en aquest apunt sobre referències clàssiques, podem començar per alguns dels personatges amb vinculació etimològica i/o mitològica. Un dels principals mags de tota la sèrie i mentor d’en Harry és l’Albus Dumbledore, el nom del qual significa literalment blanc (del llatí albus, -a, -um), relacionat amb el tipus de màgia que aquest fa servir. L’Hermíone Granger, una de les tres principals protagonistes de la nissaga, rep el nom per l’heroïna mitológica: la bellíssima filla única de Menelau i Hèl·lena d’Esparta. Minerva McGonagal, professora de transformacions a l’escola i una de les bruixes més intel·ligents de l’últim segle, rep el seu nom, i també qualitats com la intel·ligència i la saviesa, per la dea a qui fa honor: la romana Minerva (i Atena grega). No hem d’oblidar tampoc el sistema de missatgeria que utilitzen: l’òliba, l’animal sagrat d’aquesta divinitat, que en honor seu rebia també el sobrenom de glaukòpis (γλαυκόπις), la de mirada d’òliba. També hi trobem la professora  Sybill Trelawney, la qual se’ns introdueix en el tercer llibre com a professora d’endevinació. Sybill és un nom derivat de les sibil·les romanes, pitonisses inspirades pel déu Apol·lo, les quals tenien l’habilitat de predir el futur. Entre el professorat de Hogwarts també trobem a Pomona Sprout, que imparteix classes d’herbologia. El seu nom fa referència a la deessa romana dels arbres fruitosos, jardins i horts, relacionada també amb l’abundància.

Pomona, Nicolas Fouché, 1700, Museum of Fine Arts (Budapest)

Si cerquem referències entre les múltiples criatures mitològiques del relat, hi destaquem una que apareix al primer llibre: en Fluffy, un monstruós gos de tres caps i primera de les set proves que protegeixen la pedra filosofal. Aquest “animaló” és una clara referència al Ca Cèrber, el gos de tres caps, custodi de les portes de l’Hades, fill de Cronos i Rea i dèu dels morts i l’inframón,  i que no deixava que cap viu entrés ni cap ànima en sortís.

A la Cambra Secreta descobrim el Basilisc, referent de la mitología grega on era descrit com a el rei de les serps, capaç de matar solament amb la mirada. Aquest fet el vincula, òbviament, amb la temible gòrgona Medusa.

Un dels llibres amb més referències del món clàssic destacables sigui probablement el quart, Harry Potter i el Calze de Foc. En aquest volum apareixen les sirenes i els tritons (híbrids marins d’humà i peix). Les primeres, de les quals es deia que tenien un cant encisador i una veu prodigiosa. Introduïdes a la pel·lícula com a alumnes de l’Escola per a noies Beauxbatons, de les quals la Fleur Delacour és l’alumna més rellevant. Aquestes, originàries de la mitologia eslava, tenen el seu equivalent en les sirenes gregues, divinitats menors, sovint ancorades en un indret marí concret i reconegudes per la seva perillosa bellesa.

Per últim també trobem el laberint al qual s’han d’enfrontar els quatre mags per saber qui n’és el vençedor, clara inspiració del laberint del Minotaure, a l’interior del qual els mags es troben amb un boggart en forma d’Esfinx, una altra referència associada en aquest cas al cicle tebà, el monstre estrangulador vençut pel jove Èdip.

Tot i això, durant l’heptalogia trobem més referents vinculats al món clàssic com són les harpíes, Fènix, els centaures, dracs, gnoms,  hipogrifs, licantrops, Pegàs, la Quimera i els unicorns. Tota una descoberta!

Per últim, i no menys important, no podem oblidar l’extens llistat de conjurs que s’utilitzen durant els llibres i pel·lícules dels quals en mencionarem només uns exemples:

Aguamenti:  conjur que permet  produir un raig d'aigua de la vareta del llançador i que provè de la paraula llatina aqua (aigua) en combinació amb l’ètim augmentum, d’augere (augmentar). Significaria, per tant, "augment de l'aigua".

Crucio: una de les principals tortures i més important per haver provocat l’estat de bogeria permanent irreparable als pares d’en Neville Longbottom a mans de la principal seguidora de Voldemort, Bellatrix Lestrange, amb la funció d’infligir un dolor insuportable en el destinatari de la maledicció. Cruciare significa "torturar" i cruciatus és el participi de perfet d’aquest verb (“torturat”).

Expecto Patronum,  el més important i utilitzat conjur protector, conjura els més íntims sentiments positius coneguts com a patronus. Un patronus és evocat com un protector, i protegeix els mags dels dementores. Expecto patronum és un correcte llatinisme per "Espero un protector".

Vull acabar aquesta entrada fent un últim apunt: si desprès d’aquesta recerca us digués que el que heu llegit és només un tastet del que podeu arribar a descobrir en aquesta fascinant heptalogia, m’agradaria fer-vos reflexionar sobre aquesta pregunta: què s’hi s’amaga realment darrere Harry Potter?

Dafne Serra

1r batxillerat

Non sibi, per què estudiar els clàssics?

Hem començat el curs amb els alumnes de 1r projectant (un bell i ja vell costum) la pel·lícula El club dels emperadors (2002). Dilluns acabarem el cinefòrum, que ha estat farcit d'interessants aportacions, comentaris i reflexions al voltant de l'educació i la seva influència en la vida de les persones. M'ha semblat oportú que pugueu publicar els vostres comentaris en una entrada ad hoc. Aquí la teniu. Òbviament hi sou tots convidats.

LEMNOS, la tragèdia de Filoctetes

Fa uns dies vaig saber d'un projecte cinematogràfic del qual Alejandro Lorenzo Lledó n'és guionista i director. Es tracta de l'adaptació a la gran pantalla de la tragèdia de Sòfocles Filoctetes i es titula LEMNOS. Parteix d'un argument de la mitologia grega i explica la missió que va decidir la guerra de Troia. Mai abans portada al cinema, suposarà la primera tragèdia grega del cinema espanyol. El projecte, recolzat per diverses associacions de cultura clàssica i gregues, ha resseguit un ardu treball per fer una adaptació de la tragèdia grega de Sófocles en un guió cinematogràfic que fes justícia amb l'esperit de l'obra original, però alhora sense deixar de costat les possibilitats del llenguatge del cinema. S'ha reunit un molt bon equip artístic i tècnic i està en fase de tancar el finançament i iniciar el rodatge. S'ha engegat recentment el Facebook, un blog i el Twitter de Lemnos per mostrar les línies mestres del projecte i anar informant de l'evolució de la producció. L'equip  que participa en aquesta aventura vol que la cinta serveixi de reivindicació de la rica herència grecollatina, més necessària que mai en els temps que corren, quan es vol apartar la cultura clássica de l'educació. 

Quan es pensa en Sòfocles sempre es coneix Èdip o Antígona i Filoctetes és el gran desconegut. Aquesta és una tragèdia que planteja molts temes d'actualitat, com la injustícia, la corrupció o la traició. També ha estat complex el treball de direcció artística i trobar els llocs idonis per a cada escena de la pel·lícula. El seu propòsit és fer un treball rigorós i que estigui a l'altura del gran valor de la tragèdia i de la cultura gregues. Un dels principals objectius del projecte és fer unió i força entre tots els que promouen la cultura clàssica des dels diferents àmbits, en l'educació, en associacions, en l'àmbit cultural o a través d'internet, i fer reivindicació del llegat de l'antiguitat en l'actualitat.

L’argument gira al voltant del viatge que Odisseu i Neoptòlem, fill d’Aquil·les, emprenen cap a l’illa de Lemnos, en el desè i últim any de la guerra, per tal de convèncer Filoctetes, dipositari de l’arc i les sagetes d’Hèracles, que els acompanyi i amb la seva decisiva intervenció posi fi al conflicte. Temps enrere, aquest havia estat abandonat a l’illa per l’exèrcit grec quan, després de ser mossegat per una serp, el seu concurs els havia semblat del tot inútil. Ara, tot sembla haver canviat.

Hem pensat en fer-ne difusió al bloc i aquesta és la nostra petita contribució en forma d’entrada, perquè donar a conèixer projectes com aquest també és cosa de tots els qui estimem el món clàssic. 

Bona sort!

La Bocca della Verità a Sant Joan de Déu

Hola, tripulants! sóc una alumna de primer de batxillerat que fa uns dies va anar a l’Hospital Sant Joan de Déu per a una revisió. A l’Hospital, mentre esperava per entrar a Traumatologia, vaig veure aquest cartell, amb una escultura de paper cartró i un mural ple de desitjos de nens hospitalitzats. Al costat de l’escultura hi havia paper i un llapis, i jo també vaig escriure el meu desig i el vaig desar a l'interior de la boca.

Em va sorprendre molt, així que os proposo una activitat. Cerqueu informació sobre aquesta antiga màscara que dóna títol al meu apunt, penseu en els vostres desitjos per al 2014 (si voleu compartir-ne algun, el podeu comentar) i dieu-nos què opineu sobre aquesta activitat a l'hospital. Valete!

Daniela Georgieva

1r batxillerat

P.S.: cercant informació, he descobert aquest divertit vídeo en què apareix la Boca. És una escena de la pel·lícula Vacances a Roma, del director nordamericà William Wyler i protagonitzada per Audrey Hepburn i Gregory Peck.

Anem al cinema?

Us agrada el cinema? Avui us convido a una activitat pensada per treballar la llengua llatina des de la butaca d'una sala de projecció: trieu, esbrineu i digueu quin seria el títol en llatí d'aquesta selecció de 50 pel·lícules i sèries de televisió que, en alguns casos, ja formen part de la història del cinema i de la petita pantalla. En el vostre comentari, haureu d'associar la diapositiva numerada amb el títol corresponent en la nostra estimada llengua. Gaudete, spectatores!

    

Tres referències a Circe: literatura, cinema i publicitat

J.W. Waterhouse, Circe offering de Cup to Ulysses, 1891

Circe, la deessa, Circe, la maga, és un dels nombrosos personatges femenins que intentarà atraure i seduir Odisseu i la seva tripulació durant el llarguíssim retorn de l'heroi cap al seu país, l'illa d'Itaca. També voldran tenir l'honor d'aconseguir-ho Calipso d'Ogígia, Nausica, filla de Feàcia, les cantaires sirenes o les temibles Escil·la i Caribdis, malgrat la seva corporeïtat monstruosa. La dona com a bruixa i experta en arts màgiques, beuratges transformadors i metzines (recordem sense anar més lluny Medea, neboda d'aquesta Circe) és un binomi que ha viatjat del braçet des de l'antiguitat més remota fins a ben entrat el segle XIX.

Més endavant arribàrem a l'illa d'Eea, on vivia 

Circe la ben arrissada, deesa temible que parla

com els humans, germana d'Eetes el d'ànim maligne:

tots dos van nàixer d'un pare, el Sol, el que fa llum als homes,

i d'una mare, Perse, que fou una filla d'Ocèan.

En aquell lloc, vam portar en silenci la nau a la riba, 

dins d'un port de bon ancoratge: algun déu ens guiava.

                                           Odissea, X, 135-142 (versió de Joan F. Mira)

Dins d'un fondal trobaren la casa de Circe, ben feta,

tota de pedra escairada, en un lloc amb esplèndida vista.

Al seu voltant hi havia lleons i llops de muntanya:

ella els havia embruixat donant-los uns tòxics malignes.

No es van llançar contra els homes, sinó que van aixecar-se

i es van quedar bellugant només les cues enormes.

Com els gossets que remenen la cua per l'amo que torna

d'un convit, perquè els porta sovint algun mos que els agrada, 

la bellugaven així els lleons i els llops de fortíssimes

ungles; i ells s'espantaren en veure aquells monstres terribles.

                                                            (íbid., 210-219)

Euríloc, company molt estimat d'Ulisses, i vint-i-dos camarades més seran convidats a un banquet per la deessa-fetillera i metamorfosats (tret del primer, home prudent) en porcs de pensament humà, un animal impur i pudent no només, com podem observar, per a la comunitat musulmana. 

Ella va eixir, va obrir-los les portes brillants de la casa,

i els convidà: la seguiren tots junts, sense por ni sospita.

No hi volgué entrar Euríloc, pensant si seria una trampa.

Féu que passaren a dins, els va asseure en bancs i cadires,

i els preparà un beuratge amb vi de Pramnos, formatge,

ordi i mel clara. Després els mesclà una funesta metzina

amb l'aliment, per tal que oblidaren la terra paterna.

Quan els ho va oferir i ho van beure, agafà una vareta,

els colpejà, i al moment va tancar-los dins d'una porquera.

Tots adquiriren aspecte de porcs, des del cap a les cerres

i per la veu: la ment, però, es mantingué inalterada.

                                                             (íbid., 230-240)

Odisseu, avisat pel fugitiu Euríloc, s'endinsarà per les valls d'Eea resolt a recuperar els seus companys. I comptarà amb l'ajuda inestimable d'un inesperat aliat de luxe: Hermes, el missatger diví. L'Argifontes li ofereix un antídot contra els malèfics beuratges de Circe,

Dit tot això, l'Argifontes, el déu, arrancà de la terra

l'herba, me l'oferí, i me'n va assenyalar la natura:

era negra en l'arrel i la flor era blanca, lletosa.

Moli és el nom que li donen els déus. Arrancar-la és difícil

per qualsevol mortal: els déus, tanmateix, tot ho poden.

Hermes, després, se n'anà volant sobre l'illa boscosa

cap a l'extens Olimp, i jo cap a casa de Circe.

                                                               (íbid., 302-308)

La maga fracassarà en l'intent d'emmetzinar Ulisses i seduïda per la resistència de l'heroi (Ningú, cap altre home, -no- ha pogut resistir la seva metzina) demanarà nits d'amor i la prometença d'un any al seu costat a canvi de retornar als companys estimats l'aparença humana. I no només això: els consells de Circe li seran de gran ajuda per preveure perills i arribar a l'inframón i, allà, consultar a l'endeví Tirèsies quins són els viaranys correctes per arribar a la seva amada pàtria.

  

I seduït per la bellesa i la dolça veu de la dea, Odisseu ens explica...

I mentrestant, al saló del palau s'afanyaven les quatre

noies que fan de cambreres i atenen les feines de casa. [...]

Una tercera mesclava vi dolç en una cratera 

d'or, un vi com la mel, i treia les copes daurades.

                                                                 (íbid., 348-49/356-57)

I ara, finalment, he descobert aquest vi, dolç beuratge dels déus, testimoni de moltes nits d'amor entre el nostre estimat Ulisses i la de molt bella veu Circe i digne de les més altes celebracions. Una figura humana amb cap de lleó el corona. Un exemple més de la presència de la tradició clàssica, que ens acompanya allà on ens trobem.

De conjurs i encanteris: etimologies clàssiques a Harry Potter

Recordeu la meva entrada en què parlava dels antropònims clàssics a les novel·les del jove mag? Doncs aquí us presento un segon apunt relacionat amb la recerca d'alguns dels conjurs i encanteris d'etimologia més verosímil que podreu trobar als llibres, a les seves adaptacions cinematogràfiques o fins i tot als videojocs de l'heptalogia. Realment el món creat per J.K. Rowling és una mina de referències clàssiques!

Accio - permet atraure un objecte, fins i tot a llarga distància, invocant el seu nom (Harry Potter i el Calze de Foc). Del llatí accio (4, tr.) fer venir, cridar, invitar.

Anapneo - salva algú de morir ofegat (Harry Potter i el misteri del Príncep). Del grec ἀνά (contra), α (privació) i πνέω (respirar)

Aquaeructo - invoca un potent devessall d'aigua per apagar un foc o allunyar alguna criatura o objecte perillós (Harry Potter i l'Ordre del Fènix). Del llatí aqua(m) aigua i eructo vomitar, escopir.

Arania exumai - allunya o fa desaparèixer aranyes (Harry Potter i la Cambra Secreta). Del llatí araneus,-i aranya / del grec ἁράχνη, ἡ i eximo (3, tr.) llevar, suprimir, esborrar.

Artus argentum - encanteri que pot transformar extremitats o articulacions en argent o crear-les d'aquest material (Harry Potter i el Presoner d'Azkaban). Del llatí artus,-us braç, cama, braç, extremitat i (in) argentum,-i argent, plata.

Auris magna - augmenta el poder de l'oïda per escoltar sons o veus a llarga distància. També per escoltar a través de murs i parets. Del llatí auris,-is oïda i magnus,-a,-um gran.

Balbus - encanteri que fa quequejar la persona triada sense que es pugui entendre què vol dir. Del llatí balbus,-a,-um quec, tartamut. Contaresta el conjur Mendacium, que fa que no es pugui mentir, dient el correcte del que s'acaba de dir. Del llatí mendacium,-ii mentida, falsedat.

Caue inimicum - conjur de protecció (Harry Potter i les relíquies de la Mort). Del llatí caue guarda't de (imperatiu) i inimicus,-i enemic.

Cistem aperio (per cistam, forma correcta) - crea fortes sacsejades en un objecte fins fer que s'obri o es trenqui (Harry Potter i la Cambra Secreta). Del llatí cista,-ae cistell, caixa, urna i aperio (4, tr) obrir.

Confringo - provoca explosions en tot tipus d'objectes llevat de persones (Harry Potter i les relíquies de la Mort). Del llatí confringo (3, tr) trencar, rompre, esbotzar.

Defodio - s'utilitza per exacavar la roca (Harry Potter i les relíquies de la Mort). Del llatí defodio (3, tr) excavar, obrir cavant.

Densaugeo - augmenta la mida de les dents incisives (Harry Potter i el Calze de Foc). Del llatí dens,-ntis dent, queixal i augeo (2 tr) fer créixer, créixer.

Euerte statum (per statim, forma correcta) - empeny enrere l'oponent fent que perdi l'equilibri. Del llatí euerto (3, tr) capgirar, tombar, fer enrere i statim de seguida, immediatament.

Expecto patronum - serveix com a escut contra els Dementors. Del llatí exspecto (1 tr., intr.) esperar, comptar amb i patronus,-i patró, protector.

Expelliarmus - retira a l'oponent la vareta de les mans i el desarma (Harry Potter i la Cambra Secreta). Del llatí expello (3, tr.) foragitar, treure fora, arrencar i arma,-orum armes.

Finite (incantatem per incantamentum) - posa fi a encisos, malediccions o encanteris (Harry Potter i la Cambra Secreta / i l'Ordre del Fènix). Del llatí finio (4 tr., intr.) acabar, posar fi a i incantamentum,-i encanteri, encís.

Homorphus - transforma els licantrops novament en homes (Harry Potter i la Cambra dels Secrets). Paraula híbrida del llatí homo,-inis home i del grec μορφή, ἡ forma.

Legeremens (per mentem) - encanteri utilitzat per penetrar en la ment de l'oponent

(Harry Potter i l'Ordre del Fènix). Del llatí lego (3, tr) llegir i mens,-ntis ment.

Leuicorpus - manté el rival enlairat deixant-lo indefens. Del llatí leuis,-e lleuger, de poc pes i corpus,-oris cos.

Lumos - crea un petit raig de llum que brilla des de la vareta, utilitzat per il·luminar en cas de foscor. Del llatí lumen,-inis llum.

Maluit mulieres - fa que un home es torni atractiu per a qualsevol dona. Del llatí malo (irr., tr.) preferir, estimar-se més, triar i mulier,-eris dona.

Mucus ad nauseum - aquesta maledicció infon en l'enemic una sensació de malestar general potenciant sensacions de fred i angoixa. Del llatí mucus (o muccus) mucositat, moc i nausea,-ae mareig, basca.

Obliviate - encanteri desmemoritzant usat molt sovint pel Ministeri de la Màgia en els muggles per esborrar la seva memòria o recent record d'algun succés màgic. Del llatí obliuiscor (3 dep., tr. intr.) oblidar, oblidar-se de. Forma imperativa.

Oculus (per oculos) reparo - repara unes ulleres trencades. Hermíone el fa servir per arreglar les d'en Harry. Del llatí oculus,-i ull i reparo (1, tr) recuperar, refer, arreglar.

Protego - serveix per defensar-se d'alguns encanteris o malediccions mitjançant una barrera invisible que cobreix el mag. Del llatí protego (3, tr) protegir, cobrir, tapar.

Repelo inimicum - refusa qualsevol atac físic. Del llatí repello (3, tr) refusar, apartar, fer enrere i inimicus,-i enemic.

Tergeo - serveix per netejar líquids, pols o greix. Del llatí tergeo (2, tr) fregar, netejar, polir.

Vipera euanesco - fa desaparéixer una serp. Del llatí uipera,-ae escurçó, vibra i evanesco (3, intr) esvanir-se, evaporar-se.

Wingardium leuiosa - fa levitar objectes (Harry Potter i la Pedra Filosofal). Del llatí leuis,-e lleuger, de poc pes i de l'anglès wing ala.

En coneixeu cap altre?

Charlene Tabobo

2n Batxillerat