Hem començat el curs amb els alumnes de 1r projectant (un bell i ja vell costum) la pel·lícula El club dels emperadors (2002). Dilluns acabarem el cinefòrum, que ha estat farcit d'interessants aportacions, comentaris i reflexions al voltant de l'educació i la seva influència en la vida de les persones. M'ha semblat oportú que pugueu publicar els vostres comentaris en una entrada ad hoc. Aquí la teniu. Òbviament hi sou tots convidats.
25 comentaris:
Salvete tripulants!
La pel•lícula "el club de los emperadores" l'he trobat molt interessant ja que ens fa reflexionar sobre temes transcendentals com són la confiança, l'educació, el respecte, l'ètica, la igualtat d'oportunitats i la honestedat.
Durant el transcurs del film el professor es planteja diversos dilemes importants.
El professor ajuda un alumne, que a l’inici de la pel•lícula es mostra passiu a la classe, desinteressat i dispers. Després que el mateix mestre li expliqui el que es pot fer i el que no a classe l'alumne reacciona i es posa a treballar, es motiva i va agafant confiança. El professor valora molt el seu esforç i cada vegada confia més en ell. Un dia, els alumnes han de fer un examen per decidir qui són els tres finalistes per al concurs de preguntes. L'alumne no aconsegueix entrar per puntuació, però el mestre decideix incloure'l fent fora dels finalistes a un que sí havia entrat. El mestre confia del tot en ell i està convençut que el noi aprofitarà l’oportunitat després del seu esforç. Arriba el dia de la prova i mentre el professor espera a que l'alumne respongui descobreix que està fent trampes. El professor es queda molt impactat i se sent molt defraudat ja que ha dipositat tota la seva confiança en ell i està segur que el noi aprofitaria l’oportunitat. Ell vol expulsar-lo del concurs però el director del centre ho impedeix. Això mostra un tracte de favoritisme cap al fill del senador ja que el seu pare es una persona relacionada amb la política. Amb això podem veure com no totes les oportunitats son iguals per a tothom, en aquest cas, perquè si hagués estat un altre alumne, possiblement, l'haguessin descobert.
Jo penso que totes les persones mereixen ser valorades pel seu esforç i pel seu treball del dia a dia però treure-li a una persona el lloc que ella mateixa s'ha guanyat trobo que no és correcte. L'alumne, d'altra banda, s'aprofita de la confiança que li dóna el professor i l'enganya. Mai va valorar l'esforç ni l'ajuda que el mestre va proporcionar-li.
Personalment, crec que el professor es va equivocar al no explicar la veritat a l’altre noi des del principi. També penso que va tardar molt en fer-ho, però la vida li dóna una segona oportunitat. Ja que al final de la pel•lícula es veu el fill d’aquest anant a l'escola on havia anat el seu pare. Això ho interpreto com un "senyal" de que ell el perdona i li dóna una segona oportunitat perquè no torni a cometre el mateix error que va fer amb ell.
Valete!!
Gràcies, Mireia, per estar tan atenta i ser la primera en publicar el comentari.
Salvete omnes!
La pel•lícula de “El club de los emperadores” m’ha agradat molt. En primer lloc perquè és un tipus de pel•lícula que m’agrada i, en segon lloc pel missatge que transmet el llargmetratge, el qual em fa reflexionar molt durant el film. D’altra banda, vull destacar l’aparició de la cultura i el món clàssic, on la pel•lícula li dóna importància i protagonisme.
Un professor excel•lent que va més enllà del temari, que forma els alumnes acadèmicament però també en la seva educació, els seus valors, la moralitat... un professor que a part de formar alumnes insisteix en “moldre” els seus alumnes.
És admirable com el professor arriba a ajudar a l’alumne recent arribat, fill d’un pare que no li para prou atenció, canviant la seva manera d’estudiar i fent que mostri interès amb una motivació clau al davant. Ser el Juli Cèsar del l’escola, on només hi arriben els tres millors estudiants. Aquest és el motiu pel qual Bell es posa les piles. Tot i així, no ho aconsegueix, però l’esforç, el canvi que ha experimentat és espectacular, cosa que fa prendre al professor, just, honrat i tenaç, una decisió no del tot justa i honrada. Però no és curt de mires, no es queda amb la simple nota, aprofundeix en l’alumne. Això, al llarg del temps acaba sent un gran error, un error que turmentarà al professor durant la seva carrera. El jove alumne ha fet trampes un cop i, sembla que per segona vegada, vol fer les coses justes. Les coses tampoc aniran del tot com esperaven, però amb la certesa que, si la lliçó no li serveix al propi Bell, li servirà al seu fill.
Per afegir, diria que he fet una certa relació entre la política clàssica romana i la política actual. Com s’intenta connectar-les per veure i destacar una vegada més la importància dels clàssics.
Molt bona pel•lícula, molt recomanable.
Em quedo amb una frase, una frase que em fa pensar molt i tirar endavant, sense encallar-me amb algun assumpte. “El valor de la vida no lo determina un fracaso o un éxito aillado” tal i com li han ensenyat els seus alumnes, cita el professor.
Ramon Vendrell
‘’El club dels emperadors’’ és una pel•lícula que tracta sobre un professor de clàssiques i els seus alumnes. La història transcorre a un col•legi, concretament a la classe d’aquest professor. A la classe són tots molt aplicats, fins que un dia arriba un noi que ho revoluciona tot. Ell en el fons es llest, així que el professor s’esforça fins que aconsegueix que sigui un alumne exemplar. Però el seu objectiu no és només ensenyar una assignatura, sinó ensenyar als joves coses que els hi seran útils en el seu futur com a persones. Aquest alumne problemàtic, fill d’un senador, sempre havia estat acostumat a rebre el que ell volgués. El professor amb les seves classes intenta canviar el pensament d’aquest alumne. El dia de la seva graduació el professor sentia fracàs, ja que pot ser l’alumne havia tret bones notes, però no havia aprés com a persona, que era el realment important. Opino que aquesta pel•lícula esta molt bé ja que mostra que a part d’aprendre cultura, a les matèries clàssiques qui realment s’aplica també aprèn com a persona.
La pelicula "el club dels emperadors" va ser una interessant sessió, d'on trobo que lo més interessant de comentar son els personatges.
Per començar, el personatge del professor Hundert es certament complex, pero ell es considera a si mateix algú simple, es considera com ell diu: "soc un professor,simplement això". pero el seu treball, ja ho diu tot, no es ningú simple (ja, que simple seria si nomes hagues de llegir la lliçó, pero ell va més enllà), ser professor, es un paper molt important, té el deure d'educar i formar als seus alumnes. Mentre que a la vegada els alumnes també influeixen molt en el seu mestre. Ell es un home bastant solitari, una mica obssesiu i bastant timid, a part del fet de que ell viu totalment entregat a la seva feina.
Però, el problema comença ara, quan un nen nou, en Bell, entra a la vida del professor Hundert. Ja que aquest últim se sent identificat amb aquest alumne (ja que els seus pares nol fan cas, igual que a ell a la seva juventud). En Bell es un noi que sobresurt a la resta, un líder nat, maquiabélic. De fet, aquest, aconsegueix distreure al alumnat. El professor acaba fixant-se més en aquest alumne i té preferitismes, cosa que el porta a cometre un gran error, baixar-li la nota a un altre alumne perque en Bell estigui classificat al torneig "Juli César". Basant-se en la frase de Sèneca "Errare Humanum Est", acaba confessant després de 25 anys.
La pelicula tracta principalment de la relació entre el professor i els alumnes, i en especial amb en Bell, el qual traiciona dos cops fent trampes i demostrant que no ha aprés res. L'home es l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra.
El professor se sent decepcionat perque a fracassat, pero al final se n'anadona de que ha fracassat amb un però ha triumfat amb tots els altres.
Lucas Parra
Salve tripulants!
La pel·lícula ens parla sobre l’experiència d’un professor que ensenya els clàssics en una escola. William Hundert comença el curs entusiasmat i amb ganes de donar estrictes però inspiradores lliçons als seus alumnes. Els motiva a estudiar molt, així, tenir l’oportunitat de ser el nou ‘Sr Juli Cèsar’, una mena de competició on els tres millors de la classe participaran en un concurs on hauran de respondre preguntes relacionades amb els clàssics. Sedgewick Bell, un nou estudiant, crida l’atenció del professor. William Hundert creu que amb esforç i dedicació, Sedgewick podria ser un dels millors de la classe i en veure que ell s’esforça i comença a treure bones notes, li puja la nota final per tal de col·locar-lo en tercer lloc, així poder continuar al concurs.
Però William Hundert s’havia equivocat amb ell, a l’hora de la ceremònia Sedgewick fa trampes per respondre les preguntes. Anys després, els alumnes decideixen fer una revenja de la competició, però en Sedgewick no havia canviat, era el mateix noi. A l’hora de respondre les preguntes, Sedgewick torna a fer trampes un altre cop. El professor es mostra decebut i defraudat, havia confiat amb ell plenament.
La pel·lícula acaba amb la tornada de William Hundert a l’escola, amb l’esperança de no tornar a cometre els errors del passat i així aconseguir ser millor professor.
Aquesta pel·lícula té molts valors a ensenyar. Hi ha frases de la pel·lícula que voldria destacar, com per exemple “La juventud pasa, la inmadurez se supera, la ignorancia se cura con la educación y la embriaguez con sobriedad, pero la estupidez dura para siempre”. Tots passem per uns moments determinats de la vida, però mai és tard per adonar-nos del que està malament. Tots tenim una vida per anar corregint o millorant els nostres errors i aquesta oportunitat s’hauria d’aprofitar. També voldria comentar la frase “Lo importante no es vivir, sino vivir justamente”. A la vida sempre ens trobarem entrebancs, però sempre ens hem de guiar pel bé. Hem de fer les coses ben fetes, encara que costin el seu temps. Aquests valors són importants, perquè nosaltres, els adolescents, estem en un moment de la vida on no sabem que ens espera al futur, estem descobrint què i com som, però si apliquem aquests valors al nostre dia a dia, potser, ens serà tot més fàcil.
El llatí i el grec no només t’ajudaran a saber més sobre el món clàssic o sobre la cultura grega i romana, també t’ajudaran a reflexionar i a ser millor persona. La importància dels clàssics haurien d’estar present en les nostres vides, ja que com la locució llatina diu Errare humanum est, però mai serà tard per assimilar i acceptar els erros comesos, així corregir-los i seguir endavant.
Valete!
Holis a tots!
Espero que no us molesti que m'hagi infiltrat en els vostres comentaris, primer de tot! Avui he decidit que feia massa que no entrava al blog i tot just he entrat he vist que esteu mirant aquesta pelicula a classe... Encara recordo quan la vam veure nosaltres!
No us vull fer cap spoiler, així que només diré que espero que us agradi i la disfruteu molt. Es una pelicula genial!
Que vagi bé! :)
Salvete!
En la meva opinió el club dels emperadors no és només una molt bona recopilació històrica sinó que també és una molt bona reflexió sobre la vida, saber on estan els límits, els límits de la confiança en la gent com li passa al professor amb en Sedgewich Bell o els límits de la classe com a la escena del baseball que en aquell moment el professor trenca la barrera de la classe i es converteix en un jugador més però a la classe segueix sent el professor respectat. No sempre s’ha de confiar cegament amb les persones perquè la gent també et pot fallar, és cert que som persones i ens podem equivocar però si s’aconsegueix una segona oportunitat s’ha d’aprofitar i no tornar a equivocar-se. També es veu que a vegades la pressió de grup afecta als joves que abans de que arribés en Sedgewich es portaven tots de forma exemplar i a arrel de que arribés ell els joves canvien a pitjor encara que segueixen sent bons estudiats fan més entremaliadures.
No és discutible el fet d'afirmar que aquesta pel•lícula ens ofereix grans lliçons. Lliçons que ens ensenyen què és triomfar, què s’entén per guanyar, què significa lleialtat, constància, interès, i la pluralitat d’interpretacions que es fa de cada mot. Fins i tot ens ensenya a saber perdonar... Però, realment m’agradaria destacar allò que em va marcar més: la dignificació de la figura del mestre. El professor, vist sempre com algú que està allà únicament per alliçonar-te i donar-te la pallissa durant les hores que es mani al dia, es converteix en una persona. Una persona que t’acompanya puntualment en el teu viatge, que t’ajuda, que t’ensenya a discernir, a cultivar el teu esperit crític, a pensar... Personalment, sempre he trobat que és un ofici que hauria de reconsiderar-se. S’ha permès que moltes persones amb pèssima vocació accedeixin a un càrrec decisiu per la vida d’un estudiant, i això ha fet posar en dubte a molts la vàlua d’aquest sector. Però això ja és un altre tema. Tornant a la pel•lícula, us deixo amb el moment extraordinari en el que, ja de grans, tots els alumnes dediquen aquestes paraules al seu antic professor: “Un buen profesor tiene poca historia propia que contar; su vida pasa a otras vidas. Los profesores son los pilares de la estructura más íntima de nuestros colegios, son más fundamentales que las piedras o que las vigas, y siguen siendo una fuerza impulsora y una energía reveladora que nos guía en nuestras vidas”. I és que tots som un pessic (més gran o més petit) d’aquells que ens guien cada dia... Valete!
Salvete omnes!
Resulta difícil començar a escriure sobre una pel·lícula amb tant contingut com aquesta, i es que és està plena de coses a destacar que no saps ben bé per on començar.
El tema fonamental de la pel·lícula és l’educació. Però no només la que reben els alumnes del professor, sinó també la que rep el professor d’ells i de les circumstàncies en la seva vida. Entre ells es crea un lligam de respecte mutu i d’agraïment que crec que tot bon educador té amb els seus alumnes (si ets bon educador, repeteixo). I es que la relació professor-alumne pot ser enormement enriquidora cap a les dues bandes; m’agrada que en aquest llargmetratge es vegi aquesta bona sintonia del senyor Hundert amb els seus alumnes.
En quant a en Sedgewick, crec que és clara la raó del seu comportament. Com podrà valorar el que li estan intentant ensenyar si el seu mateix pare ho menysprea? Crec que el moment de l’entrevista del Sr. Hundert amb el pare del noi és clau. Transmet en gran mesura un dels problemes que té l’educació, i és que moltes vegades els pares no mostren cap mena de suport al noi, en aquest cas dient que les clàssiques no serveixen de res, i a més dificultant el treball del professor dient-li que ell no pot modelar al seu fill. Sí que es cert que això es treball dels pares, però també en pot ser dels professors (i més encara si el pare d’aquest nen no col•labora pas). No ens enganyem, un bon professor no només ensenya matèria, un bon professor fa créixer l’alumne. Els docents poden tenir una gran influència, en aquest cas, fins hi tot canviar la perspectiva d’en Sedgewick respecte els estudis. Tot i que al final ell torna enrere en les seves passes, es pot apreciar el gran impacte que crea en ell; però és clar hi ha gent que no canvia. En Sedgewick va rebre una manera de ser del seu pare, i ell també la pot arribar a passar als seus fills i és que l’escena del lavabo és molt significativa. Ell vol realment que els seus fills aprenguin l’engany i les mentides per a aconseguir èxits a través d’ell? Quin exemple acaba de donar? Això no el converteix pas en un pare millor que en el que va tenir ell.
Canviant d’aspecte en la pel·lícula, també m’agradaria parlar sobre la situació d’en Martin que, sent mereixedor de ser un dels tres escollits, no ho arriba a ser. És molt significatiu que, després de tant de temps, el Sr. Hundert li confessi que ell hauria d’haver estat un dels finalistes, i més sabent que per a ell era molt important aquell concurs. Potser ja era tard, però tenir aquesta franquesa amb ell era necessari. És extraordinàriament significatiu que més tard, en Martin porti al seu fill a la classe del senyor Hundert: tot i aquesta “decepció”, segueix confiant en ell com a docent i això resulta molt reconfortant per a ell. Em sembla un moment molt maco.
Per últim, també es digne de destacar com, després de l’experiència del cap de setmana amb els seus ex-alumnes, el professor es dona compte de que ha de tornar a l’ensenyança. Després de veure quant ha influenciat en ells, i quant l’aprecien retroba la seva passió i s’adona compte de que pot ser grans coses per a ells, més enllà dels problemes o decepcions que pugui tenir amb alumnes. El seu treball és molt més del que un es pot arribar a pensar.
Aquesta pel·lícula realment m’ha agradat moltíssim. M’encanta com es veu la relació del professor amb els seus alumnes i com reflexa moltes de les realitat que hi ha avui en dia en l’ensenyança. Crec que val molt la pena veure-la, té un gran rerefons.
És una pel•lícula que m’ha agradat molt perquè no sol s’ha quedat en una de les tantes pel•lícules que veus i després te’n oblides, sinó que és una d’aquelles que m’han fet reflexionar i pensar coses de mi mateixa.
Es una pel•lícula que ens convida a preguntar-nos fins a quin punt em de sacrificar els nostres principis i posar en joc la nostra moralitat. Els principis tenen molta importància al llarg de la pel•lícula, ja que tant de manera directa com indirecta, durant tota la trama es fa referencia a com d’important és tenir uns principis com a persona. El problema del professor es que es troba en una situació en la qual peca en el que es la seva vocació, per tant això fa preguntar-me si es bo ser injust amb algú si saps que el que vols fer pot fer que un dels teus alumnes aconsegueixi aprendre una lliçó d’esforç. Crec que el que després més li amoïna es pensar si per culpa de la seva decisió a marcat el destí d’algun dels seus alumnes, en especial del Martin.
Crec que el professor Hundert, és tot un model a seguir com a professor, perquè no sol ensenya una assignatura, sinó que veu als seus alumnes com a persones joves, que tenen tota una vida per davant i que en un futur, com es diu en la pel•lícula, ocuparan càrrecs importants en la societat, per això crec que intenta ajudar-los a crear la seva pròpia personalitat.
Una frase de la pel•licula que crec que hauria de fer reflexionar a moltes persones o almenys a mi m’ha donat que pensar és aquesta frase: "La juventud envejece, la inmadurez se supera, la ignorancia puede ser educada y la borrachera se pasa; pero la estupidez es para siempre". Aquesta cita ho diu tot, tot va passant en la vida però qui no coneix res i no té un mínim de coneixement seguirà sent un estupid tota la seva vida.
Segons el meu punt de vista, trobo que hi ha una mica de pessimisme en la pel•lícula, ja que sembla que per molt que un treballi, s’esforci i faci les coses bé al final sempre triomfa la gent que menys s’esforça i que enganya per aconseguir els seus propòsits.
El final de la pel•lícula és estrany ja que per una banda, el professor se’n va amb el mal sabor de boca de no haver pogut inculcar uns valors al sr.Bell tot i que crec que se’n va bastant satisfet de sí mateix, quan veu que la resta de la classe si que ha aprés dels seus consells i d’aquells valors que per a ell son importants en una persona.
Això m’ha fet pensar en que sempre ens quedem amb allò que no em fet bé o no hem aconseguit i ens oblidem completament de tot allò que si que fem bé. Crec que el professor se’n adona de que sí, no haurà pogut educar del tot al sr.Bell però ho ha aconseguit amb tota la resta de la classe i amb això ja pot estar més que content. No ens podem enfonsar per una cosa mal feta, quan n’hem fet milions de be.
Per últim quan es veu que el professor Hundert torna a donar classes i veu que el fill del Martin està allà, demostra que el Martín segueix tenint confiança amb el professor, ja que per ell es una persona justa. El professor té una altre oportunitat per pagar el deute amb el Martin, ara li toca educar al seu fill i forjar el seu futur com a home.
Salvete Tripulants!
Shutruk Nahhunte. Al llarg de la pel•lícula trobem aquest nom mencionat diverses vegades i amb un valor ocult molt valuós. Aquest nom no el trobem a la majoria de llibres d’historia com fem amb Cristòfol Colom per exemple, si no que poques vegades el veurem mencionat. El valor el trobem al donar-nos compte de el perquè no se’n parla d’ell. Es cert que se’n parla de les seves conquestess si, però..Quan parlen dels seus beneficis? Dels valors que ha transmés? Simplement no ho fá perquè com bé diu el sr. Hundert “una gran ambición y conquista sin contribuciones nunca tendrá significación." I durant la pel•lícula, observem com el mateix profesor Hundert aprén de la seva propia lliçó. Tot comença amb l’arribadda d’un noi, en Sedgewick; a un internat exclusiu per a nois. Es seu comportament indegut i la seva característica habilitat per induir a tots els altres nois als seus embolics fan que el profesor no dubti en intentar posar fi al seu comportament per mitjá d’una reunió amb el seu pare, senador.
Desprès d’una curta per intensa “entrevista” amb el pare, Hundert es veu quelcom identificat amb en Sedgewick a la falta d’una figura paterna (probablement l’origen de la causa del seu comportament i la constant atenció que necesita).
Tot i així ens ha demostrat el mateix noi que les aparences engañen i que la cega fe que el professor tenia en el noi, queda esvaïda en el moment que el puja de categoría descalificant a un pròpi alumne seu, en Martin; per així en Sedgewick poder estar en la ronda final de Juli Cèsar i aquest decideix fer trampes sense que ningú, excepte el professor se’n doni compte.
Anys més tard, el mateix Sedgewick reuneix a tots els seus companys i profesor per a tornar a repetir la ronda final del concurs de Juli Cèsar i altre cop torna a fer trampes demostrant que el temps ajuda a cambiar a les persones, però en altres solament les empitjra, defraudant així al seu fill que escolta com deixa pels terres al que era el seu antic professor.
També veiem en aquesta reunió una possibilitat que el professor aprofita sense dubte per redimirse del error que va cometre anys endarrere amb el Martin l’alumne que si mereixia realment el lloc que en Sedgewick havia ocupat. Demanant´li disculpes i reconeixent que el error el va cometre ell. Al final de tot, cal destacar la valuosa lliçó entre d’altres ens ofereix el professor: “El valor de la vida no lo determina un fracaso o un éxito aillado”.
Valete!
Gea, quina il·lusió retrobar-te per aquí!! Espero que tot et vagi molt bé i que quan puguis ens facis una visita. Sofia, de nou al clau. Gràcies per les teves reflexions i per la part que ens toca a tots aquells qui hem decidit dedicar part de la nostra vida a educar nens i joves.
Salve tripulants!
Estic totalment d’acord amb el que diuen els meus dos companys i coincideixo amb tots els valors que els hi ha transmès la pel·lícula.
És una pel·lícula preciosa i molt interessant amb l’àmbit amb el món clàssic. T’aporta uns valors molt essencials ja que es planteja un dilema entre el que és just i entre deixar que algú es valgui dels principis morals d’un altre per sortir ben parat d’un acte indigne.
Admiro molt la forma de ser i d’ensenyar del professor William Hundert. Com comentàvem a classe, el professor es fa respectar perquè té autoritat davant dels seus alumnes però no és autoritari, ja que sense autoritat no és possible l’educació. L’autoritat és aquella qualitat mitjançant la qual una persona té influència, prestigi, poder i força moral sobre una altre; ens la guanyem (o ens la perdem) cadascú de nosaltres. El que fa William és educar i formar uns alumnes al mateix temps que és respectat sense perdre l’autoritat i això es admirable.
Aquesta pel•lícula et fa pensar sobre el què esta malament i el què està bé, et fa veure com podem actuar davant d’un dilema.
Valete!
En la meva opinio la pel·lícula és molt bona. Cert si es que en alguns moments molt especifics s'hi asembla molt al "Club dels poetes morts" però aixó no li treu la sensació bastant més amplia en profunditat que té en comparació amb la mencionada anteriorment.
Jo ja havia vist aquesta pel·lícula unes quantes vegades per la televisió, i tornar-la a veure m'ha fet pensar en ella d'una forma completament diferent.
L'evolució de l'història (des d'un principi fins al final), les influencies entre els joves y els camvis que tenen durant la pel·lícula, els pensaments del professor són el principal motor que fan d'aquesta pel·lícula una eina exemplar per pensar, expresen un fort carácter que a mi m'han probocat un interés enorme i han fet que no m'avorris durant tot el film.
La pel·lícula tracta (entre altres temes) de l'autosuperació, de mantenir els teus ideals i pensaments encara que les coses vaguin com tu vols i sobre tot de sentir-te orgullos del teu propi treball i esforç.
M'ha fet pensar que, pot ser (com li passa al professor) la gran majoria dels éssers humans deixem aquest món sense deixar petjada, sense ser recordats pels que vindran després de nosaltres. Més endevant, i se suposa que aixó es veu amb l'edat i la maduresa mental, tots ens acabem adonant de que les accions més qüotidianes del nostre dia a dia poden infuir enormement en una persona.
Aquet és un dels probemes principals del professor que li proboca un certa inseguretat; a més el fet de depositar-ne masses confiances en el Sedguitck fa que s'enfonsi més, acaba perdent una part del que es ell i fa que no es senti bé amb si mateix.
Salvete tripulants!
Ell, al principi de la pel•lícula, diu una frase : ‘‘sóc professor’, simplement això’’.Aquí veiem com només es pensa que és un professor. I sí, només és un professor, però és un professor entregat a la seva feina. La seva feina que té moltes parts: una relacionada amb els alumnes que és la implicació que té cap a ells. El fet de voler que aprenguin, que siguin educats i bones persones. Un altre detall que es veu al principi és quan està passant la classe en ordre, que col•loca bé les taules, els llibres. Molt perfeccionista i molt detallista. Ho veu tot molt ràpid. Sap quan una persona va per bon camí o no, si és amable o no...Amb elles els hi marca una distància però a la vegada es fa proper per tal de saber com són, que s’obrin i confiïn en ells mateixos i en el professor.
El que passa, és que es topa amb un noi, que no té els mateixos ideals o pensaments que ell. És un noi completament diferent al prototip del professor. Vol fer bromes, distreu a l’alumnat, contesta al professor... I ell intenta fer-li veure que no va per bon camí, fent que tots els altres alumnes recitin emperadors, ja que ell no ho sap, i li fa ràbia. Per tant, decideix canviar i comença a preparar-se els exàmens, estudiar-los... i al professor això li emociona, per que veu que ha assolit un objectiu, que pensava que no aconseguiria.
Paral•lelament, els exàmens a part de ser exàmens, els alumnes es jugaven entrar a un concurs per poder ser emperador Juli Cèsar.
Amb això vull dir, que quan el professor veia que l’alumne entrava en el concurs, se li sumava un punt més, i ell ho feia, sempre pensant que ho feia bé però en realitat no ho estava fent. L’havia enganyat, i tot per demostrar-li que anava pel bon camí, però no per entrar al concurs. I ell li torna això fent trampes al gran dia. Un detall de la pel•lícula que reflexa com es la societat, és quan el professor li diu al director que l’han d’eliminar del concurs perquè ha fet trampes. I el director envers d’acceptar li diu que faci veure que no ha vist res, ja que ell es fill del primer ministre i si guanya tindrà una bona reputació la escola i a part guanyaran més diners i al professor no li sembla bé, però com no mana, ha d’acceptar les ordres. Per tant , fa veure que no ha vist res i ell guanya el concurs.
El professor es sent molt culpable perquè podent haver algú que realment ho aprofités, va deixar al seu alumne perquè li recordava a ell quan era petit.
De petit, a ell li passava el mateix. Tenia un pare que no li feia cas i es tenia que buscar la vida, resoldre’s els problemes sol i per tant, aquest fet li posa tendre i vol que aconsegueixi alguna cosa a la seva vida.
Però ho va fer malament, i s’arrepenteix durant 25 anys fins que l’alumne vol tornar a fer un concurs per saber si seguiria sent el número 1. Conviden com no, al professor i ell accepta i accedeix a anar-hi. Però la vida és la vida. I una persona és com és des de que té 1 any fins que es mor. No pot canviar la personalitat, i per tan ell torna a mentir, un altre cop falla al professor. Però aquesta vegada guanya un altre alumne que en això s’alegra, però sap que ha fracassat amb un. Quan tira la mirada enrere veu que ha fallat, però no amb tots.
A la classe vam veure la pel•lícula El Club de los Emperadores. Quan vaig escoltar el títol em va recordar a la pel•lícula El Club de los Poetas Muertos i encara que l’ambient es sembla, no és el mateix.
La pel•lícula es centra en la història d’un professor de clàssiques que recorda el que va passar fa molts anys enrere a l’escola on treballa. El senyor Hundert dóna aquestes assignatures a nois d’entre 15 i 16 anys els quals ràpidament li agafen afecte i respecte, menys un, el Sedgewick que és un noi rebel i problemàtic.
Al llarg de la pel•lícula s’explica com avança el curs escolar i el senyor Hundert es posa com a propòsit que el Sedgewick estigui més atent a classe. Ell li dóna al Sedgewick el seu primer llibre de l’institut i es veu com posa interès en aquell llibre i per tant estava més atent i interessant per la classe. Després d’això, el Sedgewick comença a aprovar els exàmens i queda injustament com a finalista del concurs ‘’Senyor Juli Cèsar’’. El Sedgewick no gana aquest concurs i el senyor Hundert s’adona que hi havia fet trampa.
25 anys després, el Sedgewick convida als seus antics companys i al professor a que es faci una segona edició del concurs en el qual no guanya i torna a fer trampa.
El senyor Hundert, quan s’adona de tot allò li dóna una ‘’lliçó fora de classe’’ la qual al Sedgewick li dóna bastant igual.
La pel•lícula em va agradar bastant ja que el senyor Hundert, encara que sigui un personatge fictici, es fa respectar i defensa en el que creu amb la seva vida si cal.
Jordi, què tal? aquí t'adjunto el comentari de "el club de los emperadores" per fi.
William hundert mestre d’una escola d’alt nivell acadèmic, St.benedict, ell és el professor de la història de roma. En aquest curs es troba amb un alumne problamatic en Sedgewick Bell, fill d’un polític important. Sedgewick és un noi molt llest, però no és com els demés, ell va el seu rollo.
Tota l’ensenyança de l’antiga roma va destinada a un concurs a final de curs, només tres alumnes poden arribar a la final, un d’ells és en Sedgewick que arriba a ser tercer gràcies a l’ajuda del seu mestre al fer trampes sumant un punt a l’examen d’excés al concurs.
En Sedgewick no guanya el concurs tot i fent trampes.
Vint i cinc desprès el senyor Bell torna a reunir els antics alumnes i el mestre Hundert per tornar a fer el concurs d’en Julio Cèsar i així poder guanyar el concurs i aprofitar per aconseguir vots per les eleccions a les que és candidat.
En Bell sembla ser que no aprèn la lliçó i tornar a fer trampes i perd el concurs.
Ha sigut una pel•lícula molt interessant que fa reflexionar sobre l’ensenyança, la humilitat, la moral, la valentia i les ganes de aprendre.
En la pel•lícula es veu com en Sedgewick acaba seguint els passos del seu pare, un home neci que vol que el seu fill sigui el millor per sobre de tots i així donar una bona imatge. Al pas del temps la imatge del pare es reflecteix en el fill que acaba sent igual que el pare.
Un missatge que li diu els primers dies Hundret a Sedgewick és el de « la inmadurez se supera pero la estupidez se mantiene para siempre » i així és desprès es veu que Sedgewick segueix sent el mateix que abans, un ignorant.
Salvete tripulants.
En la meva opinió trobo que és una bona pel·lícula per veure i comentar a classe perquè ens ensenya la matèria de llatí i també es ensenya com són les persones per dins.
Ens ensenya que a vegades podem tenir raó, a vegades no i a vegades també no tenir-ne pensant que ho estem fent bé. Això és el que li passa al professor Hundert: quan ha de triar els 3 millors concursants per el concurs de Juli Cèsar, un d'ells és en Sedgewick Bell perquè creu que gràcies a ell mateix a pogut fer a en Sedgewick un alumne exemplar, però en realitat molt en el fons sap que qui hauria d'haver sigut el 3r concursant era en Martin però com que està encegat de la seva suposada creació d'en Sedgewick no ho veu. Finalment quan en Sedgewick fa trampes al concurs i 25 anys després també en continua fent, el senyor Hundert se n'adona ell mateix que el 3r concursant hauria d'haver sigut en Martin.
A causa de tot això i de 25 anys després sap que en Sedgewick no canviarà mai i que una persona sempre és la mateixa des del primer dia fins l'últim.
Salvete tripulants!
La pel·lícula "El club de los emperadores" és sincerament, la millor pel·lícula sobre l'ensenyança i l'ambició de l'ésser humà ja que durant i després de veure-la et sents omplert de coneixements morals i aprens com el poder monetari sempre es fa amb la victoria des de fora però els que utiltzen el seu poder pels propis fins, des de dins haurien d'estar decepcionants amb si mateixos i si més no, la hybris se'ls està tornada per l'interior amb l'insatisfatessa.
El gran exemple de l'anterior comentat és en Sedgewick Bell qui té poder des del minut 1 de vida i l'utilitza pel seu propi benefici i no pels que a un futur seran els habitants que ell controlarà.
Sería possible que hi hagi algún càrrec polític que ajudés a la societat per a la societat i no pel seu interés? Doncs en aquest film ens mostren que si t'eduquen per fer el que sigui per arribar al poder, això faràs, potser Bell hagués estat un estudiós de historia per la seva decisió si no l'haguessin educat així i no guanyaria tant material però si que guanyaria molt en moralitat.
Una pel·lícula maravellosa.
Valete!
Salvete!!
Jo crec que hauria d'haver més pel·lícules com aquesta, m'ha agradat molt per molts motius, però el que més ha estat el fet de que en una simple pel·lícula es tractin tants temes, pot ser a simple vista no ho sembla però quan comencem a pensar més a fons en les actituds i tot el que fan els personatges ens adonem de que en parla sobre una mica de tot. Un dels aspectes més importants que tracta la pel·lícula és l'educació, es veu com depenent de la teva família i el teu entorn uns estan més educats que altres això ho dic per Sedgewick tot i tenir el paper de "el dolent" de al peli sense ell no seria res ja que és entre ell i el professor Hundret que trobem els millors diàlegs i els que més m'han fet reflexionar. Una cosa que també m'ha agradat molt han sigut les actituds, principalment la del professor, se'l veu un professor entregat per la seva feina que disfruta i està orgullós dels bons resultats, però tothom s'equivoca i davant de Sedgewick ho fa però sap sempre com seguir endavant. Com he dit no només parla sobre l'educació també trobem una petita història d'amor, el comportament d'uns adolescents i les seves idees característiques, com moltes vegades el poder i els diners mouen a la gent, sense parlar de l'interès... això va pel futur director de l'escolta el qual en quan va poder li va clavar el punyal a Hundret... i com això moltes histories més que s'amaguen darrere d'una gran pel·lícula. Si m'hagués de quedar amb una escena, tot i que em seria difícil escollir, em quedaria amb la final, ja que em va sorprendre i a la vegada emocionar ja que veus com realment en el cas de Martin segueix havent confiança. Recomano sense cap dubte veure-la ja que val molt la pena!
Salvete!
La pel·licula "El club dels emperadors" es sinceramnet una de les millors pel·licules que he vist a llarg de la meva vida sobre l'ensenyament i tot el que això comporta. La pel·licula ens ensenya que tenim que utilitzar els nostres coneixements per al be comu i no nomes per a nosaltres mateixos o per a fer el mal. El professor intenta ensenyar a tots els seus alumnes el que ell sap i que mes endevant aquests alumnes tindran un paper molt important en els seus respectius treballs, en canvi hi ha un alumne que es totalment oposat a tots els seus companys i que esdevindra president. Tot i que un d'ells es president sel veu insegur i ple de carencies com a persona mentres que la resta son persones feliçes ja que fan el be ajudant i ensenyant a la societat els seus coneixements.
Salvete tripulants!
El Club dels Emperadors és una pel·lícula que m’ha deixat amb molt bon gust de boca i que m’ha anat sorprenent cada vegada més a mesura que avançava el fil narratiu. Si haguéssim de descriure-la usant solament un adjectiu, diria que és esplèndida i que gràcies a aquesta m’ha ajudat a donar més importància a molts aspectes de la vida des de rebre una bona educació fins a ser feliç en una vida plena d’obstacles i desperfectes.
D’aquesta pel·lícula, vull valorar l’enorme missatge que ens vol transmetre: a la vida un no ha d’aprendre coneixements per assolir l’èxit i ser el millor en tot, sinó aprendre pel simple fet de ser feliç. Un ha d’aprofitar el que aprèn pel bé comú, no per l’interès propi. El fet de només voler assolir l’èxit, és característic d’una persona arrogant; que li és bastant igual els valors que li volen inculcar, només vol l’èxit a la vida i l’aconseguirà fent el que sigui, tan si és fent mal a algú, fent trampes… En aquesta pel·lícula es veu clarament un personatge que presenta aquestes característiques: en Sedgewick Bell. Un alumne rebel, que es mostra passiu, dispersat, desinteressat a la classe i que fins i tot falta el respecte al professor Hundert.
El professor Hundert, com que busca el millor pels seus alumnes, vol ajudar en Sedgewick Bell. Tot i ser un alumne problemàtic, confia en ell malgrat el caràcter desencaixat que mostra. El farà reaccionar fent-li entendre que ell és intel·ligent i que si volgués, podria ser un magnífic estudiant. De seguida es motiva i comença a treballar intensament i fa progressos importants, aconseguint cada vegada més el respecte del seu professor. Un dia, els alumnes han de fer un examen per decidir qui seran els finalistes del concurs Juli Cèsar. Bell, tot i fer un bon examen, no aconsegueix classificar-se entre els tres millors, però el professor li dóna un vot de confiança escollint-lo com a finalista i traient a en Martin, un estudiant molt disciplinat, intel·ligent i apassionat del món clàssic. El professor està convençut que Bell aprofitarà l’oportunitat després del seu esforç, però s’equivoca. El dia del concurs, en Bell decideix fer trampes i deixa totalment tocat i decebut a en Hurbert. Està clar que només busca l’èxit, que els coneixements que l’inculquen no són importants.
Queda clar que totes les persones han de ser reconegudes per l’esforç que fan i per la seva constancia. Però trobo totalment desmesurat que se li tregui el lloc a una persona que se l’havia guanyat, que té ganes d’aprendre. Pobre Martin! Llàstima que és substituit per una persona que s’aprofita de la confiança del professor i l’enganya. No valora ni l’esforç ni l’ajuda que el mestre li proporciona.
Finalment, vull afegir que no totes les persones són perfectes. Tothom té debilitats i coses dolentes, encara que les vulguin amagar. El professor s’equivoca al no explicar la realitat a en Martin ràpidament i no deixar-lo participar. Però, a vegades, a la vida sorgeixen segones oportunitats. Tot i haver fet un gest erroni, al final de la pel·lícula podem veure com el fill de’n Martin va a l’escola del seu pare i li dona una segona oportunitat, ja que segons el meu punt de vista, el perdona fent-li entendre que no pot cometre el mateix error amb el seu fill.
Per acabar, m’agradaria recomanar aquesta pel·lícula a tothom, és un tresor! Jo seré sincera i diré que no sóc gens de pel·lícules, de fet no m’agrada gaire veure’n i em costa trobar una pel·lícula a l’alçada de les meves expectatives. Per sort puc qualificar aquesta pel·lícula com una genialitat perquè m’ha fet viatjar més enllà de la meva ment, pensar, reflexionar i m’ha convertit en millor persona. Així que mireu aquesta pel·lícula, us ensenyarà moltes coses.
Valete!
Salve tripulants!
Mai havia sentit a parla d'aquesta pel·lícula. Però quan la vam veure a classe em va fascinar. Potser no és molt comuna, però no cal dir que ho hauria de ser.
La pel·lícula comença amb un professor de història clàssica que esta dedicat amb la seva feina i que a sobre li agrada, a més te uns alumnes que l'escolten i el valoren. Però l'ordre i l'interès que els alumnes posaven penja d'un fil en quan el Sedgewick Bell apareix a classe. En Sedgewick és un nen desinteressat, graciós i atractiu en el que no té gaires ganes d'estudiar, ja que ho te tot planejat per el seu pare. Els alumnes des de un primer moment el veuen com un líder per totes les seves característiques. El mestre decideix ajudar-lo perquè creu que d'éll pot sortir un alumne excel·lent. A més a més el professor Hundret es veu reflectit en ell.
El mestre des de un principi creu amb ell, pensa que ell pot canviar i millorar com a persona. Crec que l'interès que el professor Hundret mostra per ell és un símbol de passió i dedicació per el que ensenya,perquè vol que tothom pugui sentir el que ell sent per les clàssiques.
Bell comença a tenir interès a classe i dedicació, i comença a creure en ell mateix. De fet en Sedgewick posa tot el seu esforç en aquesta assignatura. El professor Hundret en vista d'això decideix pujar-lo de nivell (per sobre d'un altre alumne, en Martin) i quedar com un dels tres participants per el concurs de Juli Cesar. El professor no ho fa amb maldat, el que passa es que a arribat un punt en el que creu molt amb aquest noi i creu que gracies a ell, en Sedgewick a millorat en valors i en notes.
Per altre banda en Martin que en teoria havia de ser el tercer participant queda fet pols quan veu que ell no a entrat en aquest concurs.
Però la vista del professor cap en Sedgewick Bell canvia el dia del concurs. Sedgewick fa trampes i no pot fer-lo fora, ja que el director li diu al professor Hundret que fes com si res. Per què? Doncs perquè en aquest cas, el pare den Bell és un dels més importants de l'escola, per les donacions que a fet.
Però el professor Hundret decideix que farà una pregunta difícil en la que segurament no tindrà cap possibilitat d'acertar. I efectivament, Sedgewick s'equivoca. Aquí és quan veiem que Sedgewick Bell no a aprés cap valor i que només necessita l'éxit.
Desprès d'això Sedgewick torna a ser el alumne desinteressat i graciós que era al principi. Fins que és gradua.
Sedgewick no aprés res, de fet és una mala persona. Farà tot el que calgui per aconseguir l'exit, I si això implica mentides o trampes, ell ho farà.
Però per altre banda veiem al Martin, que després de saber que el professor va fer un gest erroni i el va baixar de nivell, torna a confiar en ell i deixa en mans seves l'educació del seu fill.
Jo sempre he sigut molt de pel·lícules, de fet m'encanten. A més a més sóc molt sentimental amb moltes pel·lícules, i aquesta no a estat una excepció. De fet la vui tornar a mirar-la amb els meus pares, ja que crec que també els hi agradarà. La recomeno a tothom perquè crec que ens farà pensar i valorar el que som. Si tenim uns valors com el Martin o si ho fem tot per l'éxit.
Valete!
Salvete! És impressionant com aquesta pel·lícula et pot ensenyar tantes coses, tanta realitat. D'aquesta pel·lícula et pots quedar amb tantes parts... Però una de les frases que més se'm va quedar van ser unes paraules d'Aristòfanes, on a la pel·lícula les diu el professor a Sedgewick: "La joventud passa, la immaduresa es supera, la ingorància es cura amb l'educació i l'embriaguesa amb la sobrietat, però l'estupidesa dura per sempre". Com una simple frase et pot ensenyar tant. Malauradament Sedgewick no li fa cas, prefereix seguir sent com era, amb una vida falsa. Però, sincerament, espero que a molts dels que han vist aquesta pel·lícula se li hagi quedat com se m'han quedat a mi aquestes paraules.
M'agradaria destacar també un dels temes que surt al principi de la pel·lícula. Podem veure com tots els alumnes s'esforcen molt per treure bona nota, però a la vegada per tenir educació. Però, sobretot, hi ha un alumne en concret (qui al final és qui guanya el concurs, dos cops) que, quan s'acaben les classes, està llegint un llibre que no entra en el temari, i no ho fa perquè l'obliguen a llegir-ho, o perquè sap que després si no s'ho llegeix canviarà la nota final, sinó ho llegeix perquè vol, perquè li agrada, per CURIOSITAT.
Per últim, un tema que marca a la pel·lícula, i crec jo, un dels més importants. Encara que Sedgewick tingui diferents pensaments que el professor, encara que s'equivoqui, no crec que sigui culpa seva tenir aquests pensaments sobre com s'ha de viure la vida. En la pel·lícula podem conéixer al seu pare, on sense cap dubte, veiem que no l'educa, el modela, l'instrueix... Creieu que a un fill se l'ha de modelar? Volem que sigui igual que nosaltres? Que sigui des d'un principi perfecte i que mai s'equivoqui? Jo no ho crec... Les persones s'han de caure, s'han d'equivocar, per després aixecar-se, i si no poden ells sols, les persones del seu voltant que els estimen, els ajudarà. No és dolent equivocar-se, no és dolent caure's, però tampoc és bo no aixecar-se.
El pare del Sedgewick el modela des d'un principi, el fa veure que fer trampes, no és dolent en aquesta vida, tenir una vida falsa... Mentre que el professor el intenta educar, el intenta veure que esforçant-se pot arribar molt lluny. Però encara que ho intenti amb totes les seves forces, no pot... Perquè ja està instruït, ja l'han modelat per a que faci la vida d'una vida injusta. Adoro la frase: "Cadascú és l'artesà de la seva pròpia sort". Aquestes paraules són úniques i té tanta raó. És tant important fer bé les coses, sense trampes, sense injustícia... Tu ets qui farà el teu propi camí, tu serás qui decidirà si anar a una universitat o a una altre, tu decidiràs si fer trampes en aquell examen o estudiar, tot et canviarà en el futur. L'important no és viure, sinó viure justament. Perquè, que no os enganyin, serem qui voldrem ser, però per fer això hem de saber bé qui som, i què volem ser. Com vols que sigui el teu destí?
Recomanu a tothom veure aquesta pel·lícula, perquè, sincerament, et canvia la forma de pensar de la vida. Valete!
Publica un comentari a l'entrada