Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llatinismes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llatinismes. Mostrar tots els missatges

8 d’octubre del 2022

Un Mar de llatinismes



CONTEMPLANDO LAS ESTRELLAS DESDE LA ORILLA DEL MAR


Uno de marzo del dos mil. Hacía tiempo que mi abuela había sido hospitalizada, y la verdad es que su estado de salud no tenía buen pronóstico. Sin embargo, uno nunca está preparado para despedirse para siempre de la persona a la que más quiere. Siempre nos acogemos al mínimo resquicio de esperanza, por ínfimo que sea, y rezamos para que el momento de decir adiós se retrase lo máximo posible. Mi abuela siempre había sido mi apoyo incondicional, mi paraguas en las noches de tormenta, un techo firme en el que cobijarme cuando el viento no soplaba de cara. A partir de aquel uno de marzo, me sentí como un desahuciado, a la intemperie, desnudo y sin nada con lo que abrigarme.

 

Dicen que el tiempo lo cura todo. Veinte años después, no hay un solo día en el que no tenga in mente sus abrazos, los momentos irrepetibles que vivimos juntos y aquel último consejo que me regaló in articulo mortis en aquella última velada en la habitación de la clínica, tras la cual tardó días y semanas en volver a salir el sol: “nunca te quedes con las ganas de hacer algo”. Y no me cabe la menor duda, la echaré de menos ad infinitum, por mucho que el paso del tiempo intente cicatrizar una herida que sigue abierta. 


Ab illo tempore, yo era un niño frágil e inocente, y su fallecimiento me convirtió en un adulto prematuro. No fue fácil recomponerme de un mazazo tan duro, pero poco a poco tuve que ir construyendo mi propio refugio, siempre siguiendo la guía de la estrella que más brilla en el cielo, aunque siempre con esa sensación de vacío, como si la vida hubiera dejado de tener sentido. Y en un mar de dudas, en un mar de incertidumbre, en un mar de tristeza, apareció Mar, un océano de esperanza e ilusiones renovadas, una pequeña luz al final de un largo y oscuro túnel. 


Mar es una rara avis, una persona única, excepcional, además de ser el non plus ultra de la belleza. Desde el primer momento en que la vi en la facultad de química supe que era ella, mi álter ego, y que no podía perderla. Ella fue el casus belli de la guerra entre mi corazón y la razón, y en estos casos, a la razón no le suele quedar más remedio que desarmarse, quitarse la armadura y enarbolar la bandera blanca. No había día que no pensara en ella, su singular belleza eclipsaba a cualquier otra cosa y su sonrisa convertía todo lo demás en trivial e innecesario. 


Ir y quedarse, y con quedar partirse, partir sin alma, e ir con alma ajena. Mar era mi razón de ser, una pequeña flor en medio de un campo de desesperación y melancolía. Y sentía que tenía que decírselo, no podía quedarme con la miel en los labios, en la orilla del Mar, o me arrepentiría de por vida. 

Fue un amor a primera vista, un flechazo que irrumpió con fuerza en mi corazón, y a medida que fui conociendo su forma de ser, el sentimiento fue in crescendo. Pensaba en poder vivir momentos únicos con ella, en compartir experiencias, en sentirme querido de nuevo. Quería volver a tener la confianza suficiente para explicar mis secretos, aquellos que desde el uno de marzo del dos mil, solo contaba al cielo. 

Sabía que podía naufragar, pero como decía mi abuela, jamás podría reprocharme no haberme subido al barco e intentarlo. Si me decía que no, me sentiría devastado, porque de olas hay muchas, van y vienen sin cesar, pero de Mar, tan solo hay uno. No me quedaba más remedio: tenía que probar suerte. Me senté en el escritorio, cogí un bolígrafo y empecé a escribir un relato sincero, desde el corazón, para que supiera que se había convertido en una conditio sine qua non para retomar mi vida y volver a ser yo mismo. 


Tardé menos de una hora en terminarlo. Fue fácil, tan solo tenía que escribir lo que el corazón me dictaba. Recuerdo que le puse por título 'Contemplando las estrellas desde la orilla del Mar', y creo recordar que la última frase decía algo así como 'Ulises estuvo navegando diez largos años para llegar a Ítaca y reencontrarse con Penélope; yo, sin embargo, quisiera no alcanzar nunca tierra firme y permanecer in aeternum en el Mar'


Al día siguiente se lo di dentro de un sobre y le pedí que no lo abriera hasta llegar a casa. Asintió y, sin decir nada más, nos marchamos, cada uno por su lado. Alea iacta est, pensé. En poco tiempo sabría si, después de un largo invierno y una primavera en la que la esperanza había vuelto a florecer, tendría que seguir viendo el Mar desde la arena o si por fin podría remojarme, chapotear y nadar para desquitarme del calor de aquellos primeros días de un verano que iba a ser eterno.


Josep Lozano Martín

2n batxillerat humanístic

12 de gener del 2021

El llatí, una llengua morta ben viva...

La Martina, en Marc, l'Alícia i la Ivet, alumnes de Cultura clàssica de 3r de l'ESO d'en Carles Cervelló, ens presenten aquesta bona feina sobre la pervivència del llatí en els nostres dies. És un tastet ben interessant i d'un títol ben revelador, oi? Plurimas gratias per treballar en aquesta direcció i felicitats als autors dels treballs!




30 de setembre del 2020

D'Horaci a Whitman

 


No vulguis saber, doncs és pecat saber-ho, quina fi a mi o a tu,

Leucònoe, ens han assignat els déus, i no cerquis el futur

en els càlculs babilònics. Molt millor serà suportar allò que ha de venir,

tant si Júpiter ens ha atorgat més hiverns com si aquest,

que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades, és el darrer:

tingues seny, barreja i filtra els vins, i en la curta vida,

talla qualsevol esperança a llarg termini. Mentre parlem, el temps, envejós, haurà fugit:

aprofita l'instant, i poc confiis en el dia de demà.

                                                          

No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç,

sense haver alimentat els teus somnis.

No et deixis vèncer pel desànim. No permetis que ningú et tregui el

dret d’expressar-te, que és gairebé un deure.

No abandonis les teves ànsies de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària…

No deixis de creure que les paraules i la poesia, sí que poden canviar al

món, perquè, passi el que passi, la nostra essència està intacta.

Som éssers humans plens de passió, la vida és desert i és oasi.

Ens tomba, ens fa mal, ens converteix en protagonistes de la nostra

pròpia història.

Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua. I tu

pots aportar una estrofa …

No deixis mai de somiar, perquè només en somnis pot ser lliure l’home.

No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. La majoria viu en un

silenci espantós. No et resignis, fuig …

“Jo emeto el meu crit per les teulades d’aquest món”, diu el poeta;

valora la bellesa de les coses simples, es pot fer poesia sobre les

petites coses.

No traeixis les teves creences, tots mereixem ser acceptats.

No podem remar en contra de nosaltres mateixos, això transforma la

vida en un infern.

Gaudeix del pànic que provoca tenir la vida per davant.

Viu intensament, sense mediocritats.

Pensa que en tu està el futur, i assumeix la tasca amb orgull i sense por.

Aprèn dels qui poden ensenyar-te. Les experiències dels qui es van

alimentar dels nostres “Poetes Morts”, t’ajudaran a caminar per la vida.

La societat d’avui som nosaltres, els “Poetes Vius”.

No permetis que la vida et passi a tu, sense que tu la visquis.

Gairebé vint segles separen aquests dos textos de dos dels poetes més importants i influents que ha donat la literatura universal: el romà Quint Horaci Flac (65-8 aC) i l'estadunidenc Walt Whitman (1819-1892). Malgrat el pas del temps, el deixeble recull els fruits del mestre, que també va ser alumne avantatjat dels millors lírics grecs, mestres i deixebles alhora d'altres tradicions. Tota una lliçó de vida. 

Després d'haver dedicat unes classes a reflexionar sobre el valor de la tradició i del llegat que ens han deixat els clàssics, si llegiu aquests dos veritables himnes al goig de viure, malgrat totes les adversitats que aquest ens depara, què heu après, què en penseu, què voleu dir?  Prosit et sapere audete!







5 d’abril del 2020

Llatinismes confinats


Aquest és un petit regal per als meus alumnes de Llatí de 4t d'ESO en dies de confinament obligat. Vaig demanar-los que triessin un llatinisme i que, inspirats per ell, escrivissin un petit text, fessin un dibuix, escollissin una cançó o gravessin un àudio o un vídeo. He anat rebent les seves feines i el resultat és aquest padlet. Feliciter, discipulae et discipuli! Feu bondat, cuideu-vos molt i cuideu dels vostres.

CVRATE VT VALEATIS!




Fet amb Padlet

13 de novembre del 2016

Un llatinisme, una imatge

He recuperat del calaix del temps un treball que ja fa uns quants cursos uns companys de 4t i avui integrats plenament en diferents àmbits professionals (l'un és mestre, l'altre periodista i un tercer gestor i promotor d'activitats vinculades a l'oci) van fer a partir d'una sèrie de llatinismes proposats a classe. Tempus fugit! Ara que comencem a navegar per aquests mars de les clàssiques, convé, mariners primerencs, que en conegueu alguns. En Guillem, en Cesc i en Martí us conviden a que trobeu el significat d´aquestes expressions que encara ara tenen un ús molt habitual en la llengua i que ens el feu saber a través dels vostres comentaris. Primerament, expliqueu què és un llatinisme. Jo us proposo que en cerqueu altres i que plegats enriquim de coneixements la nostra travessa. Bona recerca!


18 de setembre del 2016

Comencem a ritme de... llatinismes!


Alguns sabem que el llatí -malgrat el que molts diguin o pensin- és una llengua viva. Al llarg de la història de la música vocal s’han composat moltes cançons que inclouen paraules o expressions llatines. Nosaltres hem volgut comprovar-ho fent una petita recerca al respecte, ens hem trobat amb algunes peces de grups i cantants actuals que n’han fet servir en les seves composicions, i hem intentat explicar el perquè d’aquest ús, analitzant grosso modo cada cançó i relacionant el missatge de les lletres amb els significats dels mots o expressions d’origen llatí.

El primer grup al qual fem referència és Little Mix, un conjunt britànic format el 2011 durant el programa The X Factor. La cançó, Lightning, pertany a l’àlbum “Get Weird”. A continuació hem triat una cançó de Halsey, artista revelació del passat 2015, que porta per títol Castle, del seu primer disc “Badlands”. Arce, un raper gallec no molt conegut però que està revolucionant YouTube, titula un dels seus temes Carpe Diem. Anant més enrere en el temps, el conegut grup irlandès de rock U2, va editar una cançó anomenada Gloria, inclosa en el seu segon disc “October”. També la formació nordamericana de rock gòtic Evanescence introdueix una frase en llatí en el seu tema Whisper. L’últim grup que hem triat és Minus One, d’origen xipriota i que ha participat en l’última edició del Festival de la Cançó d’Eurovisió amb la cançó Alter ego. Finalment, i com a curiositat, hem volgut incloure la coneguda pel·lícula Frozen, que ja té una versió del seu tema principal, Let It Go, en llatí.

Si coneixeu alguna altra referència com les que us hem proposat, feu-nos-les saber!

Ana Martínez García
Cristina Tamashiro Famiankova
1r batxillerat humanístic

2 de maig del 2016

MAGNA CELEBRATIO MMXVI: plou i fa sol...

Fotografia de l'Eva (@evulitsa/Twitter) al taller d'Unguentaria

Aquest darrer cap de setmana d’abril, 30 i 1 de maig, els alumnes de clàssiques de l’escola vam tenir l’oportunitat i l’honor de poder participar –un any més, i ja en fa sis!– en la XII edició de la MAGNA CELEBRATIO BAETULONENSIS, el festival de reconstrucció històrica del món romà celebrat a Badalona.

Resum meteorològic: dissabte semblava que Júpiter ens volgués fer una de les seves males passades quan vam aixecar-nos amb pluja i el cel restà amenaçador durant tota la jornada. Diumenge, però, Apol·lo va arribar just a temps per salvar els mobles.

Ens havíem aixecat ben d’hora ben d’hora i tots els tripulants havíem quedat a la parada de metro de Fontana per enfilar cap a Badalona. Allà ens esperaven els aràcnides de l’Institut Isaac Albèniz, els nostres amfitrions, i de l’Institut Premià de Mar.
Reunits tots, vam començar a preparar els espais de les que serien –com ja és vella i bella tradició– les nostre quatre zones de treball durant tot el cap de setmana: el LVDVS LITTERARIVS, el LVDVS GRAMMATICVS, el LVDVS RHETORICVS de l’SCHOLA i els LVDI ROMANI, que enguany tenien la mestra Roser Ramos com a coordinadora. Ja tot preparat, tocava la part més interessant: vestir-nos d’esclaus i d’esclaves.

A les onze en punt del matí, tots estàvem al lloc assignat, esperant amb les mans ben obertes tots aquells nens i nenes, pares i mares, avis i àvies i fins i tot esplais, que volguessin participar de les activitats que havíem preparat per a aquesta edició: al LVDVS LITTERARIVS el públic podia gaudir i aprendre d’allò més dels nostres magistri et magistrae amb un PUZLE DE LLATINISMES dissenyat per a l’ocasió a més de poder escriure el seu nom i alguna frase en llatí amb lletra cursiva antiga a partir d’unes plantilles copiades ad hoc. Al LVDVS GRAMMATICVS hi havia grammatici que ensenyaven a escriure el nom en grec a tothom qui s’hi acostés. Per últim, al LVDVS RHETORICVS, l’última etapa del sistema educatiu romà, els assistents podien gaudir d’una petita representació dramatitzada de les diferents etapes escolars, un autèntic viatge en el temps.

Qui més qui menys, tothom marxava amb un somriure i de ben segur que havíen après algunes coses relacionades amb els nostres avantpassats, perquè no només hi érem nosaltres, sinó que els carrers eren plens d’una aroma diferent, amb lluites de gladiadors, narracions de mites, legionaris caminant amb pas ferm pel centre de Baetulo...

Només ens resta donar les gràcies a l’organització del Museu pels àpats i begudes que ens van proporcionar al llarg d’aquests dos dies i també pel material que ens van deixar per a l’Schola i els Ludi i, evidentment, un sincer gràcies, que es queda curt, al magister i a les magistrae dels nostres respectius centres i a tots els condiscipuli et condiscipulae amb qui vam poder compartir, un any més, aquesta celebració!

La Magna MMXVII ens espera!

Kènia Sanz
1r batxillerat humanístic




4 d’octubre del 2013

Cançons de Carpe diem



Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios
temptaris numeros. Ut melius, quidquid erit, pati,
seu plures hiemes, seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum: sapias, vina liques, et spatio brevi
spem longam reseces. Dum loquimur, fugerit invida
ætas: carpe diem, quam minimum credula postero.
                                
                                     Horatius, Carmina, I, XI


Tu, no esbrinis -doncs és una pèrdua de temps saber-ho- quin serà
el darrer dia que a mi, que a tu, ens han concedit els déus,
Leucònoe; no consultis els càlculs dels babilonis. Val més

suportar el que passarà, sigui el que sigui!

tant si Júpiter et permet  viure més hiverns com

si aquest, que ara debilita el mar Tirrè

contra les roques foradades, és l’últim:

tingues seny, filtra els teus vins i, ja que la vida és breu,

talla la llarga esperança.

Mentre parlem, haurà fugit, envejós, el temps; esprem el 

dia d'avui i no confiïs gens en el de demà.


                                    Horaci, Odes, I, 11




Definició de Carpe diem: típica i tòpica expressió, que devem a l’immortal vers d’Horaci, que ens convida a viure amb intensitat els instants irrepetibles que ens regala la vida i que les persones hem anat assimilant al llarg dels segles i alguns procurem fer ben nostra.

Cal dir, però, que no tothom de la mateixa manera. Tanmateix, si ens allunyem de la interpretació equivocada (la de cremar la vida) i ens apropem a l’essència de les paraules del poeta de Venusa, el ressó de les quals encara ens arriba amb força, podrem veure la importància i la magnitud dels mots: si parem atenció a tot el que ens envolta, el simple somriure d’un nen a primera hora del matí pot canviar-nos el dia sencer.

Per això, els alumnes de 2n de batxillerat hem volgut triar una cançó (o més d’una!) que ens recordés el CARPE DIEM. Perquè ens sembla una manera original de fer aquest pensament més nostre i més amable el nostre món i tot el que l’envolta.
Així, potser la propera vegada estarem més alerta a la remor de les fulles mogudes pel vent o enyorarem aquells ocellets de la plaça que ens donaven la benvinguda cada matí.

Alba Legide
Alumnes de 2n de batxillerat


Alejandra Abucay          Celebra la vida (lletra)                AXEL (vídeo)

Marina Bahí i 
Joana Bassó                  Live your Life  (lletra)                MIKA (vídeo)

Carla Bartra                   It's my life    (lletra)                   BON JOVI (vídeo)

Ona Contreras               La vida sense tu (lletra)              OBRINT PAS (vídeo)

Ferran Guijarro             Seasons of Love (lletra)              RENT (vídeo)

Clara Jorquera i
Àlex Molera                   Llença't (lletra)                           LAX'N'BUSTO (vídeo)

Alba Legide                   Volveremos (lletra)                     TXARANGO (vídeo)
                                     Bébete la vida (lletra)                 LÍDIA GUEVARA (vídeo)

Mireia Mateo                 Mil Vidas (lletra)                         NACH (vídeo)

Eric Montesinos             Hakuna Matata (lletra)                BSO El rei lleó (vídeo)

Arnau Pérez                  Something about us (lletra)         DAFT PUNK (vídeo)

Maria Ros                      Feeling Good (lletra)                  NINA SIMONE (vídeo)

Gemma Serrano            Burn (lletra)                                ELLIE GOULDING (vídeo)

Jordi                            Inténtalo encontar (lletra)           MAYTE MARTÍN (vídeo)           


Esperem que us agradin!

23 de febrer del 2013

Un ex-libris per al Vaixell

Remenant llatinismes vaig trobar-ne un que ja fa temps em convidava a una proposta de treball: el disseny d'un ex-libris per al Vaixell. Ara que ja sabeu el seu significat (un ex-libris és una inscripció, generalment impresa en un full petit, sovint amb un gravat, que es posa als llibres d'una biblioteca per indicar-ne la propietat), us presento els fruits de la vostra creativitat. Aquesta feina mereix un sincer feliciter!. En triarem un i el farem realitat... comencen les votacions!

Plurimas gratias, discipuli et discipulae 4i




14 de gener del 2013

Nosce te ipsum

La mirada clàssica m'ha descobert tot passejant per carrers i avingudes de Madrid hibernis diebus aquesta inscripció epigràfica al frontispici (què deu significar frontispici?) del Museu Nacional d'Antropologia (per cert, què hi podem trobar en un museu antropològic?). Què volen dir aquestes tres paraules gravades sobre la pedra immortal? Quin és l'origen d'aquesta expressió? És originalment llatina? On més la podem llegir i reflexionar? Què és un aforisme? A qui pot representar el cap cisellat sobra l'inscripció? De quin estil són les columnes que s'hi veuen a la fotografia?


29 de setembre del 2012

Un retorn a l'aurea mediocritas?


                              Rectius vives, Licini, neque altum 
                              semper urgendo neque, dum procellas
                              cautus horrescis, nimium premendo
                              litus iniquum.
                              auream quisquis mediocritatem
                              diligit, tutus caret obsoleti
                              sordibus tecti, caret invidenda
                              sobrius aula.
                              saepius ventis agitatur ingens
                              pinus et celsae graviore casu
                              decidunt turres feriuntque summos
                              fulgura montis.
                              sperat infestis, metuit secundis
                              alteram sortem bene praeparatum
                              pectus: informis hiemes reducit
                              Iuppiter, idem
                              submovet; non, si male nunc, et olim
                              sic erit: quondam cithara tacentem
                              suscitat Musam neque semper arcum
                              tendit Apollo.
                              rebus angustis animosus atque
                              fortis adpare, sapienter idem
                              contrahes vento nimium secundo
                              turgida vela.

                                                                      Odes, II,10


[Viuràs més assenyadament, Licini, si no vogues sempre cap a alta mar i si, cautelós per por dels temporals, no t'acostes massa a la riba traïdora. Tot aquell qui escull la mitjania, tan preciosa com l'or, viu segur lluny de les sordideses d'un sostre ruïnos, viu moderadament lluny d'un palau que suscita l'enveja. Els vents batzeguen més sovint els pins enormes, les torres enlairades s´esfondren més feixugament, i és als cims de les muntanyes que cauen els llamps. En els temps adversos espera un canvi i en els pròspers el tem un pit ben preparat. Júpiter porta els horribles hiverns i ell mateix els foragita. Si ara tot ens és contrari, no pas sempre serà així. De vegades Apol·lo, amb la seva cítara, desperta la Musa que havia emmudit, i no sempre té l´arc tes. En les dificultats mostra´t animós i valent; però tingues també el seny d´amainar les teves veles inflades per un vent massa favorable. Traducció de Josep Vergés. Horaci, Odes i Epodes Vol. I. Fundació Bernat Metge]


Per què necessitem els clàssics? Llegint aquest poema d'Horaci la resposta es fa evident: els necessitem perquè amb ells ens sentim acompanyats i ens fan el viatge més plaent (o menys feixuc, segons com es miri), ens fan reflexionar sobre nosaltres mateixos i ens ajuden a ser més crítics i a estar més amatents amb la realitat del món que ens envolta. El pas del temps els ha donat la raó, els seus fets i les seves paraules ens recorden que no hem canviat gaire (malgrat l'interès d'alguns per fer sinònimes paraules com progrés i oblit) i la seva utilitat, la de debó, és incontestable per la seva dimensió humana. Aquest és un poema que expressa un dels tòpics literaris més coneguts d'Horaci, l'aurea mediocritas, aquesta "mitjania tan preciosa com l'or" que ens aconsella navegar entre dues aigües tanmateix perilloses. Nosaltres, tripulants d'un vaixell que vol seguir el deixant dels clàssics, procurarem fer cas del poeta de Venusa, oi?

A propòsit de l'aurea mediocritas, he trobat a la xarxa un article de Ferran Monegal (El Periódico, 12.6.12) intitulat precisament així. Transcric un fragment, penjo un vídeo i us faig una pregunta: és vigent el poema d'Horaci vint-i-un segles després?

"En aquest final de curs d'Évole hem disfrutat també amb un extraordinari instant de corrosió lúcida protagonitzat per Manuel Milián Mestre. Deia Milián, fent la radiografia del que avui és un partit i els seus polítics: «Han degenerat. Es mouen només per interessos. Només lluiten per la supervivència. Triomfen els oportunistes. S'imposen els mediocres. No prosperen per la meritocràcia, sinó pel cop de colze i l'amiguisme. Són l'aurea mediocritas de la classe política». ¡Ah! L'aurea mediocritas, sí senyor, un concepte divulgat sobretot pel poeta Quint Horaci Flac a la seva Oda a Licini i que avui, 2035 anys després, els polítics han pervertit, tot extirpant la bondat de la part aurífera de la qual parlava Horaci, i n'ha quedat únicament la mediocritat més nefasta i absoluta. ¡Ahh! Quina lluminosa dissecció, amic Milián, de la política actual i els seus polítics. Quin gran programa, admirat Évole, t'ha sortit."