12 de gener de 2017

La Victòria alada representada en arquitectura




NIKA

“With glory at the wings
And feeling of the game
So many heroes passed
To bring their city fame”

(“Amb glòria a les ales
I el sentiment del joc
Molts herois han passat per aquí
Per portar fama a la seva ciutat”)

Està demostrat que el nostre voltant és ple de referències clàssiques ja que en qualsevol àmbit podem trobar moltíssimes representacions de mites o déus, especialment en l’arquitectura. Els temples sagrats dedicats a les divinitats més importants de la mitologia no són els únics referents, i un exemple en són algunes de les creacions de disseny assistit de l’arquitecte rus Vasily Klyukin. Klyukin és un exitós home de negocis i cofundador d’un banc comercial molt important a Rússia que posseeix, a més, una pàgina web on presenta els seus prototips arquitectònics fets amb ordinador. D’entre els edificis que ha dissenyat trobem referències a dues de les deesses més importants de la mitologia clàssica: l’Atena Niké i Afrodita. En concret, és la representació de la Victòria alada la que més m’ha cridat  l’atenció, ja que va estar inspirada en la famosa Victòria de Samotràcia que podem admirar al Museu del Louvre.

“Faig una crida a la ben poderosa Victòria, desitjable per als mortals, l'única que allibera l'impuls batallador dels mortals i la dolorosa derrota en els combats singulars, que jutja en les guerres, per les gestes portadores de trofeus, aquells sobre qui et llançaràs per dur la molt dolça glòria, ja que tu governes totes les coses, atès que la glòria de tota disputa roman fecunda en els banquets en la molt joiosa Victòria. Però vine, benaurada i desitjada pels ulls brillants, portant sempre un bon final a les glorioses empreses.”
Himne òrfic XXXIII a la Victòria


La Victòria de Samotràcia (del grec Νίκη τῆς Σαμοθράκης) es troba a l’entrada del Museu del Louvre, a Paris, des del segle XIX, tot i que va ser tallada al segle II aC. Aquesta escultura de marbre representa Niké, la deessa grega de la victòria (coneguda pels romans com a Victòria), una dea molt antiga que, pel que sembla, precedeix fins i tot als mateixos déus olímpics. De vegades ha estat associada als mites com a companya d’Atena, amb qui s’identifica. Aquests relats ens expliquen que Niké va passar els seus primers anys entre els mortals, però va tornar a l’Olimp tot just descobrir el lloc més fosc de la humanitat: l’odi, la maldat i els crims. El seu temple està situat a Atenes, i va ser construït al segle V aC per a commemorar la victòria sobre els perses en la batalla de Salamina, al 480 aC. És aquesta una de les raons per les quals els grecs demanen que l’escultura sigui retornada a Grècia.




També se li atribueix com a símbol la velocitat i la destresa per a conduir carros, aspectes que van interessar l’empresari Phil Knight, i va ser així com, el 1968, va néixer la marca de calçat esportiu Nike. El seu logo, dissenyat per Carolyn Davidson el 1971, va ser inspirat per l’ala de la deessa. Però aquesta no és l’única referència a Niké en l’actualitat, doncs durant segles ha presidit competicions atlètiques i militars, i és per això que des dels Jocs Olímpics d’Àmsterdam, el 1928, la deessa és representada al revers de les medalles dels Jocs Olímpics amb una corona de llorer, símbol d’èxit i victòria.




Ana Martínez García
1r batxillerat humanístic


23 de desembre de 2016

Magna celebratio Nativitatis!


Un any més han acabat les classes d'un intens primer trimestre i els alumnes de Llatí i Grec de primer de Batxillerat hem decidit posar-hi punt i final amb una gran festa, una magna celebratio nadalenca ben especial (i merescuda!).

Vam començar, com ja és tradició, amb unes cançons ad hoc que vam interpretar plegats, dues en llatí (Adestes fideles i Sancta Nox) i una en grec (Τρίγωνα-κάλαντα). Coincidint amb les dates de les antigues Saturnàlies romanes, on era popular l’intercanvi de regals, vam decidir preparar una petita sorpresa per al nostre magister-διδάσκαλος fent uns cartellets amb frases i locucions llatines i vam disposar també un gran banquet-simposi a la grega –possiblement no tan solemne com ells el celebraven- amb uns plats ben especials, no només perquè ens hi vam llepar els dits, sinó sobretot perquè van ser alguns dels nostres companys -amb la col·laboració d'algun que altre familiar- els qui van cuinar-los: melitzanosalata (Μελιτζανοσαλάτα) –crema d'albergínies-, houmous (Χούμους) –crema de puré de cigrons-, tzatziki (Τζατζίκι) –salsa de iogurt-, tirópita (Tυρóπιτα) –pasta filo farcida de formatge feta- i karidópita (Καρυδόπιτα) –semblant a un pa de pessic amb almívar-. A més a més de refrescos i altres aperitius que vam afegir a l'àpat.



Finalment, i per acabar aquesta celebració de cloenda tan entranyable, vam immortalitzar el moment fent algunes fotos de grup per deixar constància de la nostra alegria compartida.




Així que, a la resta de tripulants i seguidors del Vaixell d'Odisseu, omnibus BONAM NATIVITATEM ET ANNVM NOVVM FAVSTVM FELICEM 2017 exoptamus!!! 

Cristina Tamashiro Famiankova
1r de batxillerat humanístic

P.S.: hi ha un vídeo en procés d'edició (gràcies, Ana!) que ben aviat podreu veure.  


13 de desembre de 2016

Le Jardin d'Artemis


Hace unos días paseaba con mi familia por las calles de París, en el Barrio Latino, buscando un lugar donde celebrar una cena especial cuando nos encontramos con este restaurante pequeño y pintoresco...
El menú estaba tanto en inglés como en francés, por suerte para aquellos de nosotros que no tenemos fluidez con el idioma galo, el servicio fue maravilloso, y la comida, espectacular.
Cuando vi el nombre del local, enseguida me vinieron a la cabeza mis clases de griego, la segunda generación olímpica y la historia de Ártemis:

En la mitología griega, Artemisa o Ártemis (en griego antiguo Ἄρτεμις —nominativo— o Ἀρτέμιδος —genitivo—) fue una de las deidades más ampliamente veneradas y una de las más antiguas. Algunos investigadores creen que su nombre, y de hecho la propia diosa, era originalmente pregriega.  Homero alude a ella como Artemis Agrotera, Potnia Theron, ‘Artemisa del terreno virgen, Señora de los Animales’. En el periodo clásico de la mitología griega, Artemisa fue descrita a menudo como la hija de Zeus y Leto, y la hermana melliza de Apolo. Fue la diosa helena de la caza, los animales salvajes, el terreno virgen, los nacimientos, la virginidad y las doncellas, que traía y aliviaba las enfermedades de las mujeres. A menudo se la representaba como una cazadora llevando un arco y flechas. El ciervo y el ciprés le estaban consagrados.
En época helenística posterior, asumió incluso el papel de Ilitía como ayudante de los partos y acabó siendo identificada con Selene, una titánide que era la diosa griega de la Luna (razón por la cual en ocasiones aparece representada con una luna creciente sobre la cabeza). También fue identificada con la diosa romana Diana, con la etrusca Artume y con la griega o caria Hécate.


Os he querido compartir la impresión que tuvo el nombre del restaurante en mí. Mi familia no entendía porqué insistía tanto en cenar en este acogedor local. Lógico... probablemente no habían oído hablar de la segunda generación olimpica, ni de Ártemis y sus ciervos.  Pero yo sí, y en ese momento me acordé también de las palabras de Jordi, mi profesor de latín y griego: "conocer la cultura de los antiguos griegos y romanos es abrir las puertas de nuestro propio conocimiento". 
                                                                                               34 rue Mouffetard, 75005 París, Francia

Salomé Kvatashidze
2º de bachillerato humanístico


9 de desembre de 2016

Ego sum murmillo


Aquests dies, els alumnes de llatí de 2n de batxillerat estem dissenyant i elaborant col·laborativament els nostres propis monogràfics sobre els continguts de civilització romana prescrits per a les PAU, des de l’urbanisme fins els temples, passant per l’habitatge i els edificis d’oci. I és en aquest últim aspecte, el dels edificis destinats al temps de lleure, en què la meva companya i jo ens hem centrat. Concretament, en els espais teatrals i l’amfiteatre.
Mentre cercava informació sobre els diferents espectacles que s’oferien en un amfiteatre, ja va sorprendre’m que s’arribessin a citar fins a vint-i-sis tipus de gladiadors, tot i que els més habituals en fossin quatre:

·         - els samnites, amb escut (scutum) i espasa (spatha).
·         - els tracis, protegits per una rodella (parma) i un punyal (sica).
·         - els reciaris, que portaven una xarxa (rete) i un trident (tridens).
·         - els mirmil·lons o murmil·lons, distingits amb un casc que representava un peix marí.

Normalment, en un combat, s’aparellaven samnites contra tracis i reciaris contra mirmil·lons.

Però van ser aquests últims els que em van cridar l’atenció. Què hi feia un casc representant un peix marí en un amfiteatre? Em va picar la curiositat i vaig decidir fer una petita recerca per intentar esbrinar el perquè. Aquí us la deixo i alguna hipòtesi (potser agosarada) del perquè d’aquest nom atribuït a un tipus de gladiador.

L’etimologia de mirmil·ló (o murmil·ló) prové del mot llatí murmillo, -onis i aquest del grec μορμύλος o μορμύρος (mormýros), que es refereix a una espècie de peix (pagellus mormyrus -Linné, 1758-). Sembla ser que aquests gladiadors es deien així perquè en el seu casc hi havia representat aquest peix en relleu. En català s’anomena mabre, en italià mormora o mormillo (especialment al Laci i a la Campània, terra de gladiadors amb la famosa escola de Càpua), i en castellà herrera.


El seu hàbitat sol ser el fons llimós, arenós i fangós, generalment en àrees de ports i al Mediterrani és molt comú; tot i que és difícil de pescar quan no es fa amb l’art d’arrossegament, és a dir, amb xarxes. Cal recordar que el reciari era el gladiador que utilitzava com a armes una xarxa i un trident per enfrontar-se a un mirmil·ló.

El peix era un aliment essencial a l’antiga Roma. Les espècies més preuades eren la tonyina, l’esturió, el moll i també es consumia molt marisc, com ara musclos, cloïsses i pegellides. Per tant, tots aquests peixos eren molt valorats. Com ja he dit, el mabre era un peix difícil de pescar i, per això, no podia tenir un cost barat. Probablement, tan sols el podien degustar les bones butxaques. Així doncs, aquest fet també el convertia en un peix selecte alhora que també conegut pel gran públic, talment com ho eren els mirmil·lons a l'amfiteatre.

Espero que la meva petita investigació us hagi estat d'interès!

Kènia Sanz
2n batxillerat humanístic


3 de desembre de 2016

Champollion i la pedra de Rosetta: el grec en va ser la clau



Hi ha molts aspectes fascinants del món antic que coneixem, però també n’hi ha molts que no. Segur que la visió que tenim actualment de l’antic Egipte no seria la mateixa si no sabéssim què signifiquen els jeroglífics. Això és possible gràcies a la incansable i magnífica tasca de Jean-François Champollion i el seu descobriment més important: la pedra de Rosetta. He volgut parlar sobre això perquè penso que és una història i una troballa infravalorada. Per això, tant si coneixeu què és la pedra de Rosetta com si no, m’agradaria explicar-vos la seva història, tant la de l'orientalista francès com la del monolit on hi figurava inscrit un missatge en tres idiomes antics: grec, demòtic i jeroglífic.

Un dels més grans enigmes lingüístics i, per tant, culturals, que ha hagut de resoldre la humanitat, i possiblement el misteri més gran relacionat amb el món antic fins als nostres dies, ha estat el dels jeroglífics: un conjunt de dibuixos ideogràfics el significat dels quals de ben segur, desconeixeríem si no fos per la pedra de Rosetta i la titànica empresa de l’historiador francès Jean-François Champollion.


Any 394 aC, Egipte

Tot el país està sota l’imperi de Roma, dirigit per Teodosi I el gran. Des de fa segles el grec s’ensenya i s’inculca tot i que fins l’any 394 aC no es  deixen d’usar els jeroglífcis. Al cap de pocs segles ja ningú sabrà què volen dir aquells símbols. Els jeroglífics queden definitivament en l’oblit i totalment enterrats quan els àrabs envaeixen Egipte.

Any 1798 AD, Egipte

Napoleó i les seves tropes es dirigeixen a Egipte per tallar les vies de subministrament als britànics. Mesos més tard, l’agost del 1799, una patrulla construeix defenses per a una ciutat a uns quaranta-cinc quilòmetres d’Alexandria. El nom de la ciutat, Rosetta.
Els soldats treballen sota un sol abrusador quan el pic d'un d'ells contacta amb una superfície dura. El soldat, nerviós, crida el seu comandant, Pierre-François Bouchard, per intentar averiguar què és. 
Napoleó torna a França, però els seus soldats i la pedra es queden a Egipte. El 1802, els anglesos s’apoderen de la relíquia i aquesta és traslladada al British Museum, al centre de Londres.

Any 1790 AD, França

Neix Jean-François Champollion a un poblet del sud francès anomenat Figéac. El seu naixement ja va ser accidentat i curiós alhora: la mare es va posar molt malalta durant l’embaràs i això li va provocar una paràlisi a quasi tot el cos. Els metges havien intentat fer tot el possible però la paràlisi no remetia; havien donat el cas per perdut i només podien esperar a que morís la mare i, evidentment, el fill. Desesperat, el pare va anar a un herbolari a demanar un remei. Aquest va observar la dona, va anar a buscar herbes al bosc, les va escalfar i en va fer un llit on la mare de Champollion s’hi havia d’estar immòbil. Al quart dia es va aixecar sense cap rastre de la malaltia. Semblava que la paràlisi i l’enfermetat s'haguessin esvaït per complet. L’herbolari va profetitzar a la mare de Champollion: "el teu fill naixerà i serà un home tant sa que donarà llum a la humanitat i tothom parlarà d’ell".
Jean-François va néixer el 23 de desembre de 1790 i ja des de petit va mostrar no només una gran intel·ligència sinó també una gran fascinació per Egipte. Als 4 anys ja sabia llegir i escriure perfectament. El seu germà gran va fer que entrés a la universitat amb tant sols 11 anys, on va cursar estudis en llengües orientals. Als 17 anys era auxiliar a la universitat i va sentir a parlar de la pedra Rosetta per primera vegada. S’hi va interessar i va proposar-se desxifrar-la. Va observar que hi havia una part del text en grec -que ja coneixia- i una altra en demòtic -la llengua del poble de l'antic Egipte-, i va començar a estudiar-lo juntament amb altres llengües. Al final de la seva vida dominava 12 llengües antigues.

Any 1808 AD, França

Un historiador anglès va intentar fer una aproximació al text però no va poder desxifrar-lo. Hi havia dues hipòtesis: que eren sons i paraules o imatges i idees. Aquest intent va arribar a oïdes de Champollion que va descartar-les totes dues per separat. Va arribar a la conclusió que per desxifrar el missatge, la clau era combinar les dues hipòtesis i es va posar a treballar sense descans estudiant les diferents possibilitats combinatòries. El 1814 escriu el seu primer llibre sobre Egipte amb una quantitat de detalls fascinants, sobretot tenint en compte que no hi havia estat mai.
Va veure que apareixien diversos noms de persones rellevants a la pedra. Entre ells, el de Ptolomeu V, i gràcies a això va poder deduir que el text epigràfic s'havia gravat cap al 196 aC. Va buscar coincidències entre els textos. Va traduir el grec i alguna part del demòtic, però els jeroglífics es resistien. Champollion va decidir perseverar.

Any 1821 AD, França

La pedra de Rosseta era l’única obsessió de Champollion. Dedicava jornades de vint hores a intentar desxifrar-la. Finalment, un dia, el seu germà Jacob Joseph sent uns passos a l’escala del seu despatx i quan s’obre la porta apareix un Jean François exultant que només pot exclamar: "Ja ho tinc!" ("Je tiens l'affair"!), moment en què es va desmaiar i va caure a terra. El cansament havia pogut amb ell .Va estar cinc dies dormint quasi en estat de coma.

Any 1822 AD, França

Després de resoldre l'enigma, va redactar una carta que va presentar a l’acadèmia de París. En ella explicava que hi havia 15 coincidències entre el demòtic i el kòptic (llengua d’Egipte). Que hi havia el nom de Ptolomeu V però també el d’altres personatges importants com Cleòptara. Dos anys més tard, va viatjar a Itàlia per estudiar les escultures egípcies.

Any 1828 AD, Egipte

Champollion aconsegueix prou diners com per fer un viatge a Egipte. Allà anotarà i dibuixarà tot el que veu, observa amb detall i descobreix. Durant dos anys cataloga 864 jeroglífics dels 1000 que es calcula que hi ha. El 1830 torna a França per organitzar la informació i difondre-la mitjançant articles, llibres i treballs diversos.

Any 1832 AD, França

Jean-François Champollion mor d’un infart de miocardi als 41 anys. D’aquesta manera deixava enrere una vida que, com va predir l’herbolari, va donar llum a la humanitat tot i que sigui una figura intel·lectual que per a moltes generacions d'estudiants hagi passat desapercebuda.

Us deixo amb un documental sobre la seva immensa aportació a l'egiptologia i una pregunta: què en penseu, de l'antic Egipte i de la seva aportació a altres civilitzacions com la grega?

Bernat Pareja Sabaté
1r batxillerat humanístic




28 de novembre de 2016

És en William Hundert un pigmalió educatiu?


Llegiu aquesta entrada a propòsit del mite de Pigmalió i reflexioneu sobre la relació que s'estableix entre el professor Hundert i en Sedwidge Bell. Podem afirmar que s'hi reconeix l'efecte Pigmalió? Quins altres termes hi ha adscrits a aquest personatge? Llegiu també aquest interessantíssim article d'Antoni Janer i cerqueu altres referents del mite en el món del cinema, la literatura o altres àmbits artístics.


13 de novembre de 2016

Un llatinisme, una imatge

He recuperat del calaix del temps un treball que ja fa uns quants cursos uns companys de 4t i avui integrats plenament en diferents àmbits professionals (l'un és mestre, l'altre periodista i un tercer gestor i promotor d'activitats vinculades a l'oci) van fer a partir d'una sèrie de llatinismes proposats a classe. Tempus fugit! Ara que comencem a navegar per aquests mars de les clàssiques, convé, mariners primerencs, que en conegueu alguns. En Guillem, en Cesc i en Martí us conviden a que trobeu el significat d´aquestes expressions que encara ara tenen un ús molt habitual en la llengua i que ens el feu saber a través dels vostres comentaris. Primerament, expliqueu què és un llatinisme. Jo us proposo que en cerqueu altres i que plegats enriquim de coneixements la nostra travessa. Bona recerca!


6 de novembre de 2016

Munera Gladiatoria a En guàrdia!



"Solien ser reclutats entre presoners de guerra i criminals que confiaven rebre l'indult de l'emperador per la seva destresa en la lluita. Tot i així, també hi havia ciutadans lliures, homes i dones, que escollien fer carrera com a gladiadors. Alguns, com Hermes, Espícul o Espàrtac, fins i tot van esdevenir herois populars. El professor d'Història Antiga de la UAB Jordi Cortadella ens trasllada a la sorra dels combats de gladiadors, tradició d'origen etrusc que els romans van adaptar per convertir-la en l'espectacle de masses més important, tant en l'època republicana com en l'imperial."

Escolteu l'àudio d'un nou i apassionant programa del programa En guàrdia!, conduït pel periodista Enric Calpena. Deixeu les vostres impressions tot explicant què us ha interessat més o què us ha sorprès... Avete, nautae, magister vos salutat!







1 de novembre de 2016

El barquer de l'inframón al videojoc God of War

Mural de Caront, al Santuari de Persèfone a God of War III
‘Nosaltres tenim un destí comú, Kratos, i els déus mai ens deslliuraran de la nostra tortura’ (Caront a Kratos, en el videojoc God Of War)

En la mitologia grega hi ha dues condicions de vida: la dels mortals (la nostra i la dels herois) i la dels immortals (la dels déus). Tal i com expressa el terme, aquests últims no poden morir i, per tant, no accedeixen al món dels morts. Però els que tenen la condició de mortals, cursen un viatge a la terra governada per Hades: l’Inframón. Però, com s’hi arriba?

Caront (Χάρων) és el barquer d’Hades, encarregat de transportar les ànimes dels difunts a través del riu Aqueront. Fill d’Èreb i de Nix, se’l representa com un vell alt i d’aspecte cadavèric, amb una llarga barba canosa, foc als ulls, vestit amb parracs, i portant un rem a la mà, encara que eren les ànimes transportades les qui remaven sota les seves ordres. Se’l menciona per primera vegada cap al 500 a.C.

Caront cobrava un tribut pel viatge, per això als morts se’ls enterrava amb una moneda sota la llengua, habitualment un òbol. Qui no portés moneda, era condemnat a vagarejar cent anys per la riba del riu Aqueront fins que el barquer accedia a dur-lo de franc. Tot i que a aquest no li era permès transportar els vius, alguns herois, com Hèracles, Eneas, Ulisses o Orfeu, van accedir a l’Inframón sense haver mort. Per aquest motiu, dicitur, Caront va ser encadenat durant un any. 

El barquer dels inferns clàssics és un dels múltiples personatges que apareixen a l'exitosa sèrie de videojocs God of War, el principal argument de la qual pren com a protagonista el semidéu i guerrer espartà Kratos i de com aquest muta la seva condició mortal a divina i esdevé déu de la guerra després de matar Ares. Compleix les díficils missions encarregades pels olímpics fins al punt de fer-se un lloc entre ells. Malgrat aquest honor, Kratos caurà en desgràcia, i per això s'haurà d'enfrontar no només al poder dels immortals sinó també a criatures bestials i devastadores com el Minotaure o l'hidra de Lerna. Enguany apareixerà un nou títol, després que l'heroi espartà hagi acabat amb la vida del propi pare dels déus, Zeus apleganúvols...



Per cert, sabeu d'alguna altra referència mitològica en el món dels vídeojocs? Per què cadascun dels herois esmentats en aquesta entrada va poder accedir al món dels morts?

Dani Gil
1r batxillerat humanístic



22 d’octubre de 2016

El Jurament Hipocràtic a la Facultat de Farmàcia!

Aquesta setmana, la Universitat de Barcelona ha celebrat l’acte acadèmic de graduació i, per tant, del jurament hipocràtic dels estudiants de Farmàcia de la promoció 2011-2016. Aquest jurament el fan tots aquells que començaran a exercir professions relacionades amb la sanitat, com poden ser medicina o farmàcia. És un text de caràcter ètic sobre la pràctica de l’ofici de sanador.



El nom del jurament no és a l’atzar. Fa referència a Hipòcrates de Cos, metge grec del s. V aC. nascut en aquesta illa del Dodecanès i a qui la tradició considera pare de la medicina. Es diu que ell mateix o un dels seus deixebles va escriure el primer model de jurament hipocràtic, un recull de normes que havien de seguir tots els professionals de la medicina. A partir d’aquell model original, s’han anat fent actualitzacions al llarg de la història. Actualment, el jurament que es promet en la majoria de països és el de la Declaració de Ginebra de 1948, redactat per l’Associació Mèdica Mundial.

Aquí us deixo, però, el jurament hipocràtic clàssic llegit i promès pels graduats de Farmàcia de la UB que podeu escoltar en el vídeo (entre els minuts 36:30 i 38:45).

"Juro per Apol·lo, el metge, per Asclepi, per Higiea, per Panacea i per tots els déus i deesses, posant-los com a testimonis, que duré a terme aquest jurament i aquest document d'acord amb la meva capacitat i el meu parer.

consideraré el qui em va ensenyar aquest art com si fos el meu genitor, el faré partícip dels meus mitjans de vida, i compartiré amb ell els meus diners si els necessita;

tindré els seus fills com a germans meus i els ensenyaré aquest art, si és que el volen aprendre, gratuïtament i sense contractes;

compartiré els preceptes, la instrucció oral i tota la resta d'ensenyaments amb els meus fills i amb els fills de qui em va ensenyar, i amb els alumnes que hagin signat el contracte i hagin jurat la llei dels metges, i amb cap altre;

utilitzaré les prescripcions dietètiques en benefici dels malalts segons la meva capacitat i el meu parer, per apartar-los del mal i de la injustícia;

no donaré a ningú un fàrmac mortal, encara que m'ho demani, ni li aconsellaré aquesta solució;

igualment, no donaré a cap dona un pessari avortiu;

duré una vida pura i venerable;

no intervindré quirúrgicament ni tan sols els qui pateixen de pedres, sinó que deixaré el meu lloc als experts en aquestes pràctiques;

a totes les cases en les quals entraré, ho faré en benefici dels malalts i em mantindré apartat de tota injustícia voluntària i de tota corrupció, i especialment dels tractes amorosos amb els cossos de les dones i dels homes, tant lliures com esclaus;

mentre presti o no el meu servei, allò que escolti o vegi referit a la vida de les persones, i que no hagi de ser mai escampat públicament, ho callaré, considerant-ho un secret.

Si mantinc aquest jurament i no el trenco, que obtingui un bon renom per la meva vida i el meu art entre tots els homes i les dones per sempre. Però si el transgredeixo i juro en fals, que em passi just el contrari de tot això."
                                                                             [Traducció de Ma Àngels Fumadó]



Què en sabem d'Hipòcrates? Què us ha semblat aquest bell text deontològic? De quines qüestions ètiques relacionades amb la vida i la mort parla? 

A propòsit d'aquest solemne acte acadèmic, amb quin himne universitari acaba? Si cerqueu la lletra i la traduïu, sabreu quins savis consells ens dóna.

Jordi Rojas
estudiant de 3r curs del Grau d'Història a la UB i ex-tripulant del Vaixell