25 gener de 2015

Referències clàssiques a Harry Potter


Qui no ha llegit o sentit a parlar alguna vegada de Harry Potter, el mag més famós dels últims darrers anys? Molts de nosaltres ens hem endinsat entre les seves pàgines o hem gaudit com ningú veient les seves pel·lícules i, a més, per als qui estudiem a l’escola matèries com llatí o grec és inevitable adonar-se de la connexió d’aquesta nissaga amb el món clàssic (la pròpia creadora de Potter és llicenciada en Clàssiques!). Dins de l’univers de Hogwarts, podem trobar referents que van des de la mitologia grega fins a l’etimologia llatina, i fins i tot fets històrics vinculats a conjurs i personatges. Tanmateix, la primera referència tot just la trobem al lema de l’escola: Draco dormiens nunquam titillandus i que, en un missatge clarament alliçonador, ens diu literalment que un drac que dorm mai ha de ser pessigollejat.


Per començar a endinsar-nos en aquest apunt sobre referències clàssiques, podem començar per alguns dels personatges amb vinculació etimològica i/o mitològica. Un dels principals mags de tota la sèrie i mentor d’en Harry és l’Albus Dumbledore, el nom del qual significa literalment blanc (del llatí albus, -a, -um), relacionat amb el tipus de màgia que aquest fa servir. L’Hermíone Granger, una de les tres principals protagonistes de la nissaga, rep el nom per l’heroïna mitológica: la bellíssima filla única de Menelau i Hèl·lena d’Esparta. Minerva McGonagal, professora de transformacions a l’escola i una de les bruixes més intel·ligents de l’últim segle, rep el seu nom, i també qualitats com la intel·ligència i la saviesa, per la dea a qui fa honor: la romana Minerva (i Atena grega). No hem d’oblidar tampoc el sistema de missatgeria que utilitzen: l’òliba, l’animal sagrat d’aquesta divinitat, que en honor seu rebia també el sobrenom de glaukòpis (γλαυκόπις), la de mirada d’òliba. També hi trobem la professora  Sybill Trelawney, la qual se’ns introdueix en el tercer llibre com a professora d’endevinació. Sybill és un nom derivat de les sibil·les romanes, pitonisses inspirades pel déu Apol·lo, les quals tenien l’habilitat de predir el futur. Entre el professorat de Hogwarts també trobem a Pomona Sprout, que imparteix classes d’herbologia. El seu nom fa referència a la deessa romana dels arbres fruitosos, jardins i horts, relacionada també amb l’abundància.

Pomona, Nicolas Fouché, 1700, Museum of Fine Arts (Budapest)
Si cerquem referències entre les múltiples criatures mitològiques del relat, hi destaquem una que apareix al primer llibre: en Fluffy, un monstruós gos de tres caps i primera de les set proves que protegeixen la pedra filosofal. Aquest “animaló” és una clara referència al Ca Cèrber, el gos de tres caps, custodi de les portes de l’Hades, fill de Cronos i Rea i dèu dels morts i l’inframón,  i que no deixava que cap viu entrés ni cap ànima en sortís.
A la Cambra Secreta descobrim el Basilisc, referent de la mitología grega on era descrit com a el rei de les serps, capaç de matar solament amb la mirada. Aquest fet el vincula, òbviament, amb la temible gòrgona Medusa.


Un dels llibres amb més referències del món clàssic destacables sigui probablement el quart, Harry Potter i el Calze de Foc. En aquest volum apareixen les sirenes i els tritons (híbrids marins d’humà i peix). Les primeres, de les quals es deia que tenien un cant encisador i una veu prodigiosa. Introduïdes a la pel·lícula com a alumnes de l’Escola per a noies Beauxbatons, de les quals la Fleur Delacour és l’alumna més rellevant. Aquestes, originàries de la mitologia eslava, tenen el seu equivalent en les sirenes gregues, divinitats menors, sovint ancorades en un indret marí concret i reconegudes per la seva perillosa bellesa.
Per últim també trobem el laberint al qual s’han d’enfrontar els quatre mags per saber qui n’és el vençedor, clara inspiració del laberint del Minotaure, a l’interior del qual els mags es troben amb un boggart en forma d’Esfinx, una altra referència associada en aquest cas al cicle tebà, el monstre estrangulador vençut pel jove Èdip.

Tot i això, durant l’heptalogia trobem més referents vinculats al món clàssic com són les harpíes, Fènix, els centaures, dracs, gnoms,  hipogrifs, licantrops, Pegàs, la Quimera i els unicorns. Tota una descoberta!

Per últim, i no menys important, no podem oblidar l’extens llistat de conjurs que s’utilitzen durant els llibres i pel·lícules dels quals en mencionarem només uns exemples:

Aguamenti:  conjur que permet  produir un raig d'aigua de la vareta del llançador i que provè de la paraula llatina aqua (aigua) en combinació amb l’ètim augmentum, d’augere (augmentar). Significaria, per tant, "augment de l'aigua".
Crucio: una de les principals tortures i més important per haver provocat l’estat de bogeria permanent irreparable als pares d’en Neville Longbottom a mans de la principal seguidora de Voldemort, Bellatrix Lestrange, amb la funció d’infligir un dolor insuportable en el destinatari de la maledicció. Cruciare significa "torturar" i cruciatus és el participi de perfet d’aquest verb (“torturat”).
Expecto Patronum,  el més important i utilitzat conjur protector, conjura els més íntims sentiments positius coneguts com a patronus. Un patronus és evocat com un protector, i protegeix els mags dels dementores. Expecto patronum és un correcte llatinisme per "Espero un protector".

Vull acabar aquesta entrada fent un últim apunt: si desprès d’aquesta recerca us digués que el que heu llegit és només un tastet del que podeu arribar a descobrir en aquesta fascinant heptalogia, m’agradaria fer-vos reflexionar sobre aquesta pregunta: què s’hi s’amaga realment darrere Harry Potter?

Dafne Serra
1r batxillerat





18 gener de 2015

Tetradracmes a internet!

Tetradracma atenesa del segle V aC

La idea de fer aquesta entrada al blog va sorgir una tarda en què estava consultant al mòbil l’aplicació de compra-venda de productes de segona mà Wallapop.  Tot just entrar-hi, vaig veure que una persona venia unes "tetradracmes", i vaig intuir que es devia tractar d’una moneda de la Grècia clàssica. Per curiositat vaig cercar a la xarxa informació sobre aquestes monedes i vaig descobrir un munt de coses que ara us passo a explicar.
La tetradracma és una antiga moneda grega, amb un pes aproximat de 17 grams.  La tetradracma àtica del segle V aC va ser la moneda més habitual en determinades polis gregues fins a l’Imperi hel·lenístic d’Alexandre Magne. A l’anvers de la moneda hi solia figurar la deessa Atena amb el seu característic casc i l’òliba (animal relacionat amb Atenea i la saviesa) al revers (vid. imatge superior)
Equivalències en el món grec:
·         A mig estàter: era una altra moneda grega antiga, majoritàriament encunyada d’or amb un pes aproximat també de 17 grams, tot i que el seu valor equivalia a la meitat d’una tetradracma i al mateix valor d’una didracma (dues dracmes) Està considerada la primera moneda grega d’or i foren especialment preuades les encunyades a Macedònia per Filip II i el seu fill Alexandre el Gran.

Estàter d'Alexandre d'època hel·lenística

·         A quatre dracmes: era una altra moneda de l’antiga Grècia, encunyada majoritàriament en plata, amb un pes aproximat de 4,3 grams. Es va estendre gràcies a la unificació de Grècia i altres territoris per part d’Alexandre Magne.
Equivalències en època romana:
·         A un denari (durant l’Imperi): el denari (paraula de la qual provenen els nostres diners) era una moneda antiga romana, encunyada en plata, i era la peça comú de l’economia romana.
 Curiositats:
·         Les tetradracmes popularment s’anomenaven glàukai (en grec clàssic γλαῦκαι), que significa “òlibes”, degut a l’animal sagrat d’Atena representat al revers de la moneda.
·         Actualment, el revers de la moneda d’un euro grec segueix mantenint la mateixa representació que una tetradracma antiga.


·         A Catalunya es poden veure alguns exemplars que es conserven a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.
·         Hi ha persones que posseeixen tetradracmes i les venen per internet o algunes botigues de numismàtica (vinculades al col·leccionisme de monedes) per un preu aproximat d’uns cent cinquanta o cent vuitanta euros la peça.

Espero que la meva recerca us hagi interessat!

Sergio Prieto
Grec I - 1r batxillerat


6 gener de 2015

A propòsit de Perseu i la seva lluita titànica

Ja en el títol d'aquest apunt apareixen dues referències clàssiques ben evidents, la de l'heroi argiu Perseu i l'adjectiu que defineix amb precisió el tortuós periple que va haver de seguir aquest per demostrar la seva vàlua. A propòsit, doncs, del títol cinematogràfic que ja vam comentar a bastament en aquest blog en dos apunts anteriors, especialment en el segon, una interessantíssima recerca d'en Jordi Rojas sobre el perill de les adaptacions d'un mite clàssic a la gran pantalla, l'Isaac Guilà, alumne d'Humanitats de 1r de batxillerat i futur estudiant d'Audiovisuals, ens presenta un muntatge molt entenedor i didàctic sobre la història d'un dels grans referents de la mitologia grega. Dia de Reis, dia de relats captivadors. Que el gaudiu!




30 desembre de 2014

ANFF MMXV OMNIBUS!

Recordeu les píndoles de saviesa que us vàrem proposar per al nostre aniversari? Doncs ara n'hem fet un recull per felicitar-vos l'any nou. Esperem que us facin un bon servei i que tant en els bons moments com en els no tan bons, aquestes reflexions dels nostres clàssics grecollatins us (ens) siguin un recordatori o un remei per no oblidar el que és realment important en aquesta vida.

Alumnes de 4t ESO i de 1r de batxillerat




24 desembre de 2014

La Barcelona romana inspira el pessebre de la Plaça de Sant Jaume


Mai heu sentit curiositat per saber com era l’antiga Bàrcino?

Com cada any a la plaça de Sant Jaume, l’Ajuntament ofereix a la ciutat un pessebre obert a tot el públic i enguany aquest ha tingut com a font d’inspiració la Barcelona romana.

El proppassat cap de setmana ens vam trobar amb en Sergi i l’Alba al cor de Ciutat Vella per poder tenir una idea més detallada de com era aquesta reconstrucció de l’antiga colònia romana. Després d’observar el pessebre, vam comprovar in situ que tot i haver passat 2.000 anys, encara queden a la ciutat restes de la muralla, el temple d’August o d’una vil·la romana per mostrar la vida quotidiana dels antics habitants de Bàrcino.

Un cop allà vam voler recollir l’opinió de la gent envers el pessebre i esbrinar quanta gent sabia en què s’havia inspirat l’artífex del diorama, el pessebrista Jordi Pallí, per fer-lo realitat; molts d’ells ho ignoraven, i els pocs que ho sabien no havien sentit a parlar molt de l’antiga ciutat fundada per ordre d’August. Us assegurem que veure les cares de curiositat i d’alegria dels menuts mentre miraven embadalits el pessebre era tot un regal,i pensem que són aquests petits detalls els que fan que els nens puguin incorporar-se al coneixement de la realitat de la seva pròpia ciutat i que, a més, aquesta sigui una manera lúdica d’aprendre com vivien segles enrere els nostres avantpassats per poder conèixer d’on venim.

Ens va agradar molt visitar el pessebre, molt bonic al nostre parer i amb una molt bona ambientació i caracterització dels espais i les figures humanes; podíem observar petits detalls com, per exemple, un molí de grà on el masover es movia al voltant girant la roda de pedra o l’interior d’un castellum, on es podia resseguir la vida que duien en aquella època.

Recomanem la gent que acudeixi a veure’l ja que es podrà fer una petita idea de com era l’antiga ciutat de Bàrcino i passar una estona amena i divertida, tot aprenent un xic de cultura en relació al nostre passat clàssic.

Bruna Bassóamb la col·laboració de Sergi Torres i Alba Gracia
1r batxillerat

14 desembre de 2014

2 desembre de 2014

Un imperi d'aigua

Fotografia: Txell Bou

Dimecres, 19 de novembre. Els humanistes de 2n havíem de ser a l'escola a tres quarts de nou del matí per enfilar la visita a les termes romanes de Sant Boi. Puntuals (com gairebé sempre), vam agafar metro i FFGG i vam arribar allà abans del previst. Vam esmorzar tranquil·lament en una plaçeta a tocar de l'estació i uns minuts més tard ja érem tots asseguts davant de les restes materials de les termes, analitzant cada pedra i cada paret.

El fred ens cremava el cos mentre ens explicaven detalladament la història d'aquells antics banys. Apuntava a la petita llibreta les paraules que en un to intens i precís pronunciava en Joanjo Esteban, el nostre guia: "aquestes termes són els banys d'una propietat privada... construïdes el segle II dC... Roma va ser, de fet, un imperi d'aigua... basat en la gestió d'aquest preciós element natural, ...". L'escalfor pujava des del terra a través del meu cos i l'aigua em mullava la pell. Ara ens explicaven la disposició del caldarium, la sala de bany calent. El vapor escalava pel buit i omplia tota l'estança. Al nostre voltant hi havia homes jugant a daus i trencant el silenci amb les seves veus cadencioses.
Al costat d'aquesta cambra s'hi ubicava el que seria l'actual sauna, el laconicum, i una sala tèbia, el tepidarium, en la qual els romans s'untaven el cos amb olis i un estrígil; aquestes eren les cambres calentes i estaven separades de les altres. Vaig examinar el meu voltant; el nostre ciceró deia que observéssim atentament les parets, que eren de pedra i morter de calç i tenien un gruix d'1,20 metres.
Una altra vegada el fred em congelava les gotes de suor que lliscaven pel meu cos: ell seguia explicant les altres cambres que es trobaven en una zona separada: les sales fredes. Hi havia nens canviant-se, es posaven una tovallola i un calçat de fusta; parlava del vestidor o apodyterium. Vaig seguir-los de lluny fins a una cambra d'aigua freda, el frigidarium; les parets -deia- eren també de pedra però el gruix era menor.

Ja havia redactat un munt de rengles quan vam haver de marxar cap al museu. Allà la Conxita Collellmir ens va mostrar una presentació de diapositives en les quals hi sortien maquetes -que havia planificat i construït amb alumnes seus de l'IES Rafael Casanova de Sant Boi- de les antigues ciutats de Barcino i Tarraco; eren meravelloses. Volàvem per damunt del circ, de les vil·les i dels temples i passejàvem pels carrers empredrats que un dia havíen trepitjat els nostres avantpassats.
Va arribar l'hora de visitar el museu, a les termes s'hi havien trobat un dau d'os, una nina de joguina, ungüentaris, agulles, una llàntia... Un munt d'objectes que ja havíem esmentat i “vist” o imaginat uns minuts abans.

Vam deixar enrere la història, els romans i les termes per tornar a l'actualitat: era l'hora de tornar a la Barcino del segle XXI.  Vam sortir del museu, contents i satisfets de la sortida, després d'aprendre un munt de coses noves; no només la distribució d'unes termes romanes sinó el dia a dia dels ciutadans romans a l'antiguitat.

El nostre viatge en el temps havia acabat definitivament..., o no.

Mariona Ferrer

P.S: Gaudiu també del vídeo que la Txell (que n'és l'editora) va enregistrar durant la sortida.





30 novembre de 2014

De quin color era la Grècia clàssica?



"Nunca vi el color de la Prehistoria, pero sí el color de sus pinturas. Este documental es una reflexión sobre cómo percibimos la Historia y en qué medida esta percepción se corresponde con la realidad. ¿De qué color era la Grecia Clásica? ¿Y el Antiguo Egipto? ¿Y la Edad Media?"

Escolteu i gaudiu visualment d'aquest documental (2013) de Victoria Oliver Farner, una interessantíssima reflexió sobre la relació que hi ha entre la realitat i les arts plàstiques com a voluntat i representació de la història humana. Quina imatge ens hem fet de les èpoques passades, a través de què i de qui hem pensat i pensem el món? Quines certeses podem tenir? Què hi ha al darrere del que veiem? Moltes preguntes que ens conviden a la reflexió. Sapere audete!





23 novembre de 2014

Ignis geluque

Ahir vam tenir a casa celebració inter ueros amicos i, com ja és tradició, la convidada en qüestió ens va regalar la seva amistat acompanyada d'un vi amb referències clàssiques. PRIMVM VITΛE, SAXA LOQVNTVR o CIRCE són algunes de les perles enològiques que han desfilatat per la nostra taula i per aquest blog. Aquesta vegada, la joieta va ser un Ribera del Duero, criança del 2008, denominat Altos del Tamarón i, com ja acostuma a ser un vell (i bell) costum, aquí en teniu la prova: un etiquetat en magnífic llatí clàssic que fa honor a allò que hem sentit a dir unes quantes vegades... quidquid latine dictum sit, altum uidetur. Prosit!


Qui ens en pot fer una traducció més o menys acurada?


9 novembre de 2014

Fisc


A l'antiga Roma, hi havia un tipus de cistell de vímet o joncs que s'anomenava fiscus. Aquest cistell era el que utilitzaven els publicans, cobradors d'impostos de Roma, per a ficar-hi els diners cobrats.

Amb el temps, fiscus passà a significar qualsevol dipòsit o caixa per a guardar-hi els diners dels impostos. Ja al segle I aC, en època imperial, fiscus servia per a referir-se a l'erari públic, mot, per cert, amb un origen ben curiós: en llatí, aes era el 'coure'. Com que moltes monedes eren d'aquest material, l'erari passà a ser el conjunt de monedes: el tresor públic.

Encara que avui Hisenda ja no pugui recollir els impostos amb un cistell, la paraula sí que ha arribat fins als nostres dies: fisc és sinònim de tresor públic i, a més, ha donat derivats com ara fiscal o fiscalitat.

Feliç curs, tripulants del Vaixell. Us animeu a cercar paraules de l'àmbit econòmic amb un origen grecoromà? 

Marta Simón