14 desembre de 2014

2 desembre de 2014

Un imperi d'aigua

Fotografia: Txell Bou

Dimecres, 19 de novembre. Els humanistes de 2n havíem de ser a l'escola a tres quarts de nou del matí per enfilar la visita a les termes romanes de Sant Boi. Puntuals (com gairebé sempre), vam agafar metro i FFGG i vam arribar allà abans del previst. Vam esmorzar tranquil·lament en una plaçeta a tocar de l'estació i uns minuts més tard ja érem tots asseguts davant de les restes materials de les termes, analitzant cada pedra i cada paret.

El fred ens cremava el cos mentre ens explicaven detalladament la història d'aquells antics banys. Apuntava a la petita llibreta les paraules que en un to intens i precís pronunciava en Joanjo Esteban, el nostre guia: "aquestes termes són els banys d'una propietat privada... construïdes el segle II dC... Roma va ser, de fet, un imperi d'aigua... basat en la gestió d'aquest preciós element natural, ...". L'escalfor pujava des del terra a través del meu cos i l'aigua em mullava la pell. Ara ens explicaven la disposició del caldarium, la sala de bany calent. El vapor escalava pel buit i omplia tota l'estança. Al nostre voltant hi havia homes jugant a daus i trencant el silenci amb les seves veus cadencioses.
Al costat d'aquesta cambra s'hi ubicava el que seria l'actual sauna, el laconicum, i una sala tèbia, el tepidarium, en la qual els romans s'untaven el cos amb olis i un estrígil; aquestes eren les cambres calentes i estaven separades de les altres. Vaig examinar el meu voltant; el nostre ciceró deia que observéssim atentament les parets, que eren de pedra i morter de calç i tenien un gruix d'1,20 metres.
Una altra vegada el fred em congelava les gotes de suor que lliscaven pel meu cos: ell seguia explicant les altres cambres que es trobaven en una zona separada: les sales fredes. Hi havia nens canviant-se, es posaven una tovallola i un calçat de fusta; parlava del vestidor o apodyterium. Vaig seguir-los de lluny fins a una cambra d'aigua freda, el frigidarium; les parets -deia- eren també de pedra però el gruix era menor.

Ja havia redactat un munt de rengles quan vam haver de marxar cap al museu. Allà la Conxita Collellmir ens va mostrar una presentació de diapositives en les quals hi sortien maquetes -que havia planificat i construït amb alumnes seus de l'IES Rafael Casanova de Sant Boi- de les antigues ciutats de Barcino i Tarraco; eren meravelloses. Volàvem per damunt del circ, de les vil·les i dels temples i passejàvem pels carrers empredrats que un dia havíen trepitjat els nostres avantpassats.
Va arribar l'hora de visitar el museu, a les termes s'hi havien trobat un dau d'os, una nina de joguina, ungüentaris, agulles, una llàntia... Un munt d'objectes que ja havíem esmentat i “vist” o imaginat uns minuts abans.

Vam deixar enrere la història, els romans i les termes per tornar a l'actualitat: era l'hora de tornar a la Barcino del segle XXI.  Vam sortir del museu, contents i satisfets de la sortida, després d'aprendre un munt de coses noves; no només la distribució d'unes termes romanes sinó el dia a dia dels ciutadans romans a l'antiguitat.

El nostre viatge en el temps havia acabat definitivament..., o no.

Mariona Ferrer

P.S: Gaudiu també del vídeo que la Txell (que n'és l'editora) va enregistrar durant la sortida.





30 novembre de 2014

De quin color era la Grècia clàssica?



"Nunca vi el color de la Prehistoria, pero sí el color de sus pinturas. Este documental es una reflexión sobre cómo percibimos la Historia y en qué medida esta percepción se corresponde con la realidad. ¿De qué color era la Grecia Clásica? ¿Y el Antiguo Egipto? ¿Y la Edad Media?"

Escolteu i gaudiu visualment d'aquest documental (2013) de Victoria Oliver Farner, una interessantíssima reflexió sobre la relació que hi ha entre la realitat i les arts plàstiques com a voluntat i representació de la història humana. Quina imatge ens hem fet de les èpoques passades, a través de què i de qui hem pensat i pensem el món? Quines certeses podem tenir? Què hi ha al darrere del que veiem? Moltes preguntes que ens conviden a la reflexió. Sapere audete!





23 novembre de 2014

Ignis geluque

Ahir vam tenir a casa celebració inter ueros amicos i, com ja és tradició, la convidada en qüestió ens va regalar la seva amistat acompanyada d'un vi amb referències clàssiques. PRIMVM VITΛE, SAXA LOQVNTVR o CIRCE són algunes de les perles enològiques que han desfilatat per la nostra taula i per aquest blog. Aquesta vegada, la joieta va ser un Ribera del Duero, criança del 2008, denominat Altos del Tamarón i, com ja acostuma a ser un vell (i bell) costum, aquí en teniu la prova: un etiquetat en magnífic llatí clàssic que fa honor a allò que hem sentit a dir unes quantes vegades... quidquid latine dictum sit, altum uidetur. Prosit!


Qui ens en pot fer una traducció més o menys acurada?


9 novembre de 2014

Fisc


A l'antiga Roma, hi havia un tipus de cistell de vímet o joncs que s'anomenava fiscus. Aquest cistell era el que utilitzaven els publicans, cobradors d'impostos de Roma, per a ficar-hi els diners cobrats.

Amb el temps, fiscus passà a significar qualsevol dipòsit o caixa per a guardar-hi els diners dels impostos. Ja al segle I aC, en època imperial, fiscus servia per a referir-se a l'erari públic, mot, per cert, amb un origen ben curiós: en llatí, aes era el 'coure'. Com que moltes monedes eren d'aquest material, l'erari passà a ser el conjunt de monedes: el tresor públic.

Encara que avui Hisenda ja no pugui recollir els impostos amb un cistell, la paraula sí que ha arribat fins als nostres dies: fisc és sinònim de tresor públic i, a més, ha donat derivats com ara fiscal o fiscalitat.

Feliç curs, tripulants del Vaixell. Us animeu a cercar paraules de l'àmbit econòmic amb un origen grecoromà? 

Marta Simón

22 octubre de 2014

La situació de la dona a Esparta


Per reprendre el curs amb energia, he decidit endinsar-me altre cop en la societat grega, concretament, en la part ocupada per les dones. Aquesta vegada, però, dedicarem una mirada a Esparta per tal de contrastar el seu paper amb el de les dones ateneses. D’aquesta manera podrem establir la diferenciació regional de la que parlàvem en una anterior entrada

Així doncs, podríem dir que la divisió i rivalitat entre les dues grans polis gregues va presentar dos escenaris totalment diferent també pel que fa a les dones. Avui, doncs, contraposarem en tres pinzellades la submissió i total obediència i docilitat ateneses, amb el caràcter, l’empenta i la força de les dones espartanes.



Sofia Menéndez-Arango


10 octubre de 2014

Píndoles de saviesa per a un aniversari


El mes d'octubre sempre serà especial per al nostre vaixell. Fa cinc anys que va llevar l'àncora i que uns tripulants i un capità molt il·lusionats van proposar-se vogar sempre cap a alta mar però amb la cautela de no perdre de vista la riba que ens ha arrecerat de les maltempsades. Hem fet cas d'Horaci, i en les dificultats ens hem mostrat, penso jo, animosos i valents però també hem tingut el seny d'amainar les veles inflades quan el vent ha bufat massa favorable. Sigui com sigui, aquí estem els que som i continuem, penso de nou jo, vogant amb força. Com que les paraules són una forma d'immortalitat, m'ha rondat pel cap que enguany celebrem el nostre aniversari amb unes píndoles de saviesa, és a dir, amb pensaments, aforismes, dites i altres medecines per a l'ànima que els nostres clàssics grecollatins ens han llegat. Espero les vostres aportacions que aniré publicant en aquest apunt de celebració. Per molts anys, Vaixell d'Odisseu!


28 setembre de 2014

Non sibi, per què estudiar els clàssics?


Hem començat el curs amb els alumnes de 1r projectant (un bell i ja vell costum) la pel·lícula El club dels emperadors (2002). Dilluns acabarem el cinefòrum, que ha estat farcit d'interessants aportacions, comentaris i reflexions al voltant de l'educació i la seva influència en la vida de les persones. M'ha semblat oportú que pugueu publicar els vostres comentaris en una entrada ad hoc. Aquí la teniu. Òbviament hi sou tots convidats.




17 setembre de 2014

Χαίρετε, Salvete! Nou curs, nous tripulants (i no tan nous)...


Amb il·lusió (espero!) i energies renovades tornem a salpar en aquest vaixell que enguany navegarà ja la seva sisena travessa. Tempus fugit! Per començar amb bon peu (dextro pede, millor així...), novetats incloses, he volgut recuperar l'entrada d'un particular diccionari sobre l'educació que tres amics (i companys de feina) vam publicar l'any 2007 a Témenos edicions (si us afanyeu, encara el podeu comprar i llegir!). Fa així...

CULTURA CLÀSSICA - "Uf!, el rosa rosae i tot això... ja no em recordo de res!". Quantes vegades haurem sentit els professors de llatí aquest tòpic ja gairebé mític? Un comentari que, si es té la sort de ser tutor, el professor sentirà unes vuit o deu vegades durant el curs en boca de pares que prèviament hauran preguntat, amb curiositat ingènua uns i amb posat detectivesc altres: "I què li dóna, vostè?". Tal és el record que tenen la majoria d'homes i dones que han passat de puntetes per un món que no s'acaba mai, una d'aquelles extraordinàries rareses acadèmiques que hom no acaba d'entendre bé, encara que això, malauradament, no sigui avui dia una contradicció. En la societat de la utilitat, del "això serveix, això no...", no té res d'estrany que la major part dels nostres alumnes pensin -sovint esperonats i guiats pels pares- que estudiar llatí, grec o crèdits de cultura clàssica no té cap sentit, que no els aportarà res de profit pel dia de demà, entre d'altres coses perquè una bona part dels nostres alumnes són poc conscients encara del que significa "el dia de demà". A més d'aquells per als quals és literalment això, un dia de la setmana, altres identifiquen el futur amb tenir una "bona" feina que els faci guanyar diners. Uns diners, pensen, que els permetran accedir a tota una sèrie de comoditats i benestars que equilibraran feliçment la seva vida, i així és com podran comprar un pis (o una casa?), formar una família, tenir amics, etc. Sembla obvi [i per a molts amb raó], doncs, que no hauria de ser un denominador comú plantejar-se el futur com un camí lliurement triat [del tot] i sovint canviant del qual cal aprendre molt cada dia amb un objectiu clar i irrenunciable: esdevenir persona.
I és en aquest sentit que cal reivindicar -en absolut justificar- la presència en els actuals currículums de Secundària de matèries relacionades amb el món clàssic. Deixant de banda el desinterès que les autoritats educatives [i polítiques] mostren per aquests estudis des de fa ja una pila d'anys -i perquè tampoc no és l'objectiu d'aquesta entrada tractar sobre aquestes qüestions-, fem autocrítica hic et nunc. Per què les llengües clàssiques -especialment el llatí- arrosseguen l'etiqueta de matèries avorrides i inútils, vistes més com una pèrdua de temps que no pas com un enriquiment personal i intel·lectual, que és el que en realitat són? Potser ha arribat el moment de dir-nos que l'ensenyament del llatí -no tant del grec- ha estat durant dècades desprestigiat per molts professors "especialistes" que han convertit aquestes assignatures en pura mecànica de la memòria, en llistes interminables de declinacions, verbs i vocabulari (uerba uolant), i en llargues traduccions de guerres, combats, atacs i contraatacs, amb l'únic objectiu de dominar els infinitius o de no deixar-se vèncer per un ablatiu camuflat o un genitiu absolut sense comes, oblidant que la llengua és un tresor al servei de les idees i de les persones, i no de l'erudició gramatical.
Val a dir que potser sí, que en el cas del llatí la història política i educativa dels últims seixanta anys li ha fet un pèssim servei, però ara és hora de redreçar aquesta situació, no de queixes estèrils i amargues [...]  D'acord que ho fem des de la consciència de saber què importants són el llatí, el grec i la cultura clàssica, però sovint també ho fem -no ens enganyem- per deixar de fer aquell crèdit d'autoajuda o d'escacs que no hauríem d'haver fet mai. No podem sentir-nos maltractats, sinó educadors, i encara que sigui comprensible i lícit que tots aspirem a ensenyar allò que ens és més proper i ens fa feliços, també hauria de ser un deure i una obligació replantejar-nos de tant en tant els mètodes pedagògics i didàctics que fem servir a classe. Si realment ens sentim no només hereus d'una tradició -perquè és evident-, sinó, i encara més important, un pont llarg i sòlidament construït durant segles sobre el qual transiten poesia, tragèdia, comèdia -tan humanes!-, filosofia, art, política, ciència, idees, pensament, i tot allò que està relacionat amb nosaltres, perquè som nosaltres mateixos, aleshores sí que estarem en disposició de dir: "I tant que el llatí, el grec i la cultura clàssica contribueixen a fer dels nostres alumnes uns ferms candidats per a un futur millor." Si el nostre entusiasme els ajuda a entendre que, malgrat que no hi ha res de nou sota el sol, les seves vides són úniques i irrepetibles, aconseguirem que arrelin en ells totes aquelles paraules del passat, evocades de nou segles després, per la llum del magisteri amb un únic propòsit: aprendre a viure. Potser només així, d'aquí a uns anys, els nostres alumnes -pares del futur- ja no recordaran tan sols el rosa rosae, sino allò que ja ens deia Terenci: "Sóc home, i tot el que és humà m'interessa".  

                                                                        Amb e d'educar. Témenos edicions, 2007

Bon viatge a tota la gens classica i molts d'ànims i agraïments a tots els discipuli et discipulae que heu decidit salpar amb nosaltres. Feliç curs 2014-2015!






28 juny de 2014

Deu mesos donen per molt...


La roda ha girat una volta més i deu mesos donen per molt. Tripulants que han marxat, altres que han continuat remant com si fos el primer dia i altres que s'han incorporat a la travessa amb noves (i necessàries) forces per mantenir el rumb d'aquesta aventura que ha celebrat el seu quart aniversari. Vam començar-lo amb uns versos que ens recordaven que qualsevol viatge és somni, sense oblidar que els qui ho obliden poden acabar vivint un malson. Vam entonar, doncs, cançons de Carpe Diem amb el millor dels mestres en aquestes qüestions i, acompanyats per la sàvia etimologia de les paraules, vau escriure els vostres noms en un alfabet nou que a alguns se us ha resistit un xic massa. Dues presentacions confirmaven els progressos dels discipuli et discipulae més joves, i la vostra mirada grega ja veia lletres on només alguns les saben veure, com fan els poetes. El curs avançava amb pas ferm i el nostre vaixell seguia solcant els mars clàssics. Els encara no iniciats aprenien la relació entre ciència i llatí gràcies a un menú gastronòmic, una experiència interdisciplinar d'allò més interessant, alguns vau cantar Vrbi et Orbi per acomiadar el 2013 i vam encetar el nou any amb les paraules d'un gran home.

Hem reivindicat unes humanitats amb futur, passat un matí a les termes i fet de periodistes al Laberint d'Horta. Els hel·lenistes de 1r vau completar el nostre particular diccionari etimològic i els llatinistes de 4t ens vau donar una lliçó sobre el viatge d'Ulisses i ens vàreu explicar mites a partir d'una proposta de treball cooperatiu que encara cueja. Vam rememorar la figura d'Antínous de la mà (i amb les belles paraules) d'un antic alumne de l'escola que promet regalar molta (i bona) literatura i vam encetar el darrer trimestre del curs amb un ritme frenètic de sortides que devien ser auspiciades pel mateix Hermes...

... vam fer una visita virtual a Empúries i per escalfar motors de cara a la X Magna Celebratio (enguany banyada per la càlida llum d'Apol·lo) vam conèixer in situ les restes de la Baetulo romana. De la mà de na Conxita Collellmir vam gaudir de Bàrcino i fins i tot a Euskal Herria vam trobar referències clàssiques (efectivament, Hermes ens era un fidel company). 

Diuen que més val tard que mai, i fidels a l'aforisme nou muses van aconseguir enllestir un vídeo que donava testimoni de la nostra herència clàssica en forma de versos immortals, la veu de nou noies que van voler reivindicar així el protagonisme de la dona en els nostres temps. Les intrèpides reporteres de 4t seguien fent de les seves i es van inventar una gimcana al Laberint d'Horta que va donar molt de sí. 

Com és llei de vida, els de 2n han desembarcat després d'un bonic comiat, ens hem retrobat amb un nou racó clàssic de Barcelona i hem recordat per què dels clàssics en diem clàssics. Acabem d'escriure el quadern de bitàcola amb unes magnífiques contraportades i, havent girat la roda, gosem cridar de nou, amb veu estentòria (per què no?), que tot plegat ha pagat molt la pena i que deu mesos donen per molt.

Seguim navegant? 

Καλό ταξιδί i bon estiu!