28 juny de 2014

Deu mesos donen per molt...


La roda ha girat una volta més i deu mesos donen per molt. Tripulants que han marxat, altres que han continuat remant com si fos el primer dia i altres que s'han incorporat a la travessa amb noves (i necessàries) forces per mantenir el rumb d'aquesta aventura que ha celebrat el seu quart aniversari. Vam començar-lo amb uns versos que ens recordaven que qualsevol viatge és somni, sense oblidar que els qui ho obliden poden acabar vivint un malson. Vam entonar, doncs, cançons de Carpe Diem amb el millor dels mestres en aquestes qüestions i, acompanyats per la sàvia etimologia de les paraules, vau escriure els vostres noms en un alfabet nou que a alguns se us ha resistit un xic massa. Dues presentacions confirmaven els progressos dels discipuli et discipulae més joves, i la vostra mirada grega ja veia lletres on només alguns les saben veure, com fan els poetes. El curs avançava amb pas ferm i el nostre vaixell seguia solcant els mars clàssics. Els encara no iniciats aprenien la relació entre ciència i llatí gràcies a un menú gastronòmic, una experiència interdisciplinar d'allò més interessant, alguns vau cantar Vrbi et Orbi per acomiadar el 2013 i vam encetar el nou any amb les paraules d'un gran home.

Hem reivindicat unes humanitats amb futur, passat un matí a les termes i fet de periodistes al Laberint d'Horta. Els hel·lenistes de 1r vau completar el nostre particular diccionari etimològic i els llatinistes de 4t ens vau donar una lliçó sobre el viatge d'Ulisses i ens vàreu explicar mites a partir d'una proposta de treball cooperatiu que encara cueja. Vam rememorar la figura d'Antínous de la mà (i amb les belles paraules) d'un antic alumne de l'escola que promet regalar molta (i bona) literatura i vam encetar el darrer trimestre del curs amb un ritme frenètic de sortides que devien ser auspiciades pel mateix Hermes...

... vam fer una visita virtual a Empúries i per escalfar motors de cara a la X Magna Celebratio (enguany banyada per la càlida llum d'Apol·lo) vam conèixer in situ les restes de la Baetulo romana. De la mà de na Conxita Collellmir vam gaudir de Bàrcino i fins i tot a Euskal Herria vam trobar referències clàssiques (efectivament, Hermes ens era un fidel company). 

Diuen que més val tard que mai, i fidels a l'aforisme nou muses van aconseguir enllestir un vídeo que donava testimoni de la nostra herència clàssica en forma de versos immortals, la veu de nou noies que van voler reivindicar així el protagonisme de la dona en els nostres temps. Les intrèpides reporteres de 4t seguien fent de les seves i es van inventar una gimcana al Laberint d'Horta que va donar molt de sí. 

Com és llei de vida, els de 2n han desembarcat després d'un bonic comiat, ens hem retrobat amb un nou racó clàssic de Barcelona i hem recordat per què dels clàssics en diem clàssics. Acabem d'escriure el quadern de bitàcola amb unes magnífiques contraportades i, havent girat la roda, gosem cridar de nou, amb veu estentòria (per què no?), que tot plegat ha pagat molt la pena i que deu mesos donen per molt.

Seguim navegant? 

Καλό ταξιδί i bon estiu!

22 juny de 2014

Orfeu i Eurídice a Margaret Atwood


Llegint un llibre de Margaret Atwood (Interlunar, 1984) vaig tenir la sort de trobar-me un dels mites que hem estudiat a classe: el del músic Orfeu i la bella nimfa Eurídice.

Els següents poemes –que, per cert, són extraordinaris- expliquen la catàbasis o descens als inferns d'Orfeu; gran heroi i home d'una gran sensibilitat, diuen que la seva música desfeia les pedres i seduïa les bèsties més salvatges. Amb l'ajuda de la seva lira va aconseguir entendrir el cor gèlid d'Hades que regnava sobre totes les ànimes i la seva estimada Eurídice, que havia mort per la mossegada letal d'una serp. El poderós déu deixaria marxar Orfeu i el seu amor amb una condició: Eurídice caminaria darrere d'Orfeu fins que arribessin a la superfície de la Terra i, de cap de les maneres, ell no podria girar-se per veure la dolça mirada de la jove.

El seu amor i enyor eren tan grans que va haver de girar-se per contemplar la seva bellesa, però en aquell moment Eurídice es va convertir en pols, en una simple ombra i Orfeu va haver de tornar a la realitat sense la seva raó per viure.

P.S.: si voleu llegir l'original anglès (Orpheus 1 i Eurydice), cliqueu aquí)

ORFEO

Caminabas por delante,
tirando de mí hacia afuera
hacia la luz verde a la que una vez le habían
crecido colmillos y me había matado.

Era obediente, pero
estaba pasmada; como un brazo
dormido; la vuelta
al tiempo no era cosa mía.

Para entonces estaba acostumbrada al silencio.
Aunque algo se extendía entre nosotros
como un susurro, como una soga:
mi nombre de antes
dicho con precisión.
Llevabas tu antigua cuerda
contigo, podrías llamarla amor
y tu voz carnal

Ante tus ojos tenías clara
la imagen de lo que querías
hacer de mí: de nuevo viva.
Era tu esperanza lo que me hacía seguir.

Yo era tu alucinación, atenta
y floral, y tu me cantabas:
ya se estaba formando nueva piel en mí,
dentro del sudario luminoso entre brumas
de mi otro cuerpo; ya
había suciedad en mis manos y tenía sed.

Sólo pude ver la silueta
de tus hombros y tu cabeza,
negras contra la boca de la cueva,
no pude ver tu rostro
en absoluto, cuando te volviste

y me llamaste porque ya
me habías perdido. Lo último
que vi de ti fue un óvalo oscuro.
Aunque sabía cómo te iba a herir
este fracaso, tenía que
plegarme como una polilla gris y dejarte ir.

No podías creer que yo era más que tu eco.

EURÍDICE

Está aquí, ha venido a buscarte.
Es la canción que te pide que vuelvas,
una canción de alegría y sufrimiento
a la vez: una promesa:
que las cosas serán distintas ahí arriba
de lo que fueron la última vez.

Deberías haberte marchado sin sentir nada,
vacío y silencio; la paz quieta
del más profundo mar, que es más fácil
que el ruido y la carne de la superficie.

Estás acostumbrada a estos pasillos pálidos y turbios,
estás acostumbrada al rey,
que pasa delante de ti sin hablar.

EL otro es diferente
y casi lo recuerdas.
Dice que canta para ti
porque te ama,

no como eres ahora,
tan fría y mínima: moviéndote y quieta,
como una cortina blanca que se hincha
a la deriva en una ventana entornada
junto a una silla en la que nadie se sienta.

Quiere que seas lo que él llama real.
Quiere que pares la luz
Quiere sentirse endurecer
como un tronco de árbol o un anca
y ver sangre en sus párpados
cuando los cierra y el sol golpea.

Este amor suyo no es algo que
resista si no estás allí;
lo que supiste de pronto cuando dejaste tu cuerpo
enfriándose y palideciendo en la hierba

fue que tú la amas en cualquier parte,
incluso en esta tierra sin memoria
incluso en este dominio del hambre.
Llevas el amor en tu mano, una semilla roja
que habías olvidado que guardabas.

Él ha venido casi demasiado lejos.
No puede creer sin ver,
y aquí está oscuro.
Vete, susurras,

pero quiere ser alimentado otra vez
por ti. Oh montón de gasas, pequeñas
vendas, puñado de aire
frío, no es a través de él
como conseguirás tu libertad.

 

Mariona Ferrer
1r batxillerat


17 juny de 2014

Estèntor, el de la veu de bronze


Fa cinc anys que toco el violí, els mateixos que fa que me'n van regalar un, amb el seu corresponent estoig. Però no ha estat fins fa poc que vaig pensar que el dibuix del logo de la marca, Stentor, un guerrer amb casc i la boca oberta, podia tenir alguna relació amb el món clàssic. La curiositat va fer la resta i em va portar a cercar informació sobre l'origen d'aquest nom. Aquí en teniu el resultat...

Estèntor (Στέντωρ) va ser un herald (oficial d'armes de categoria intermèdia) grec que va prendre part al setge de Troia i que es va atrevir a desafiar Hermes i va morir en l'intent. Durant un duel a crits amb el déu missatger, va acabar rebentant com un gripau. L'anomena Homer a la Ilíada i el recull també Juvenal (poeta satíric italià). El seu tret més característic li venia de la veu: aquesta era tan potent que equivalia, segons la llegenda, a la de cinquanta homes junts. El seu nom va esdevenir proverbial pels grans crits i les fortes veus que donava. A causa d'aquest personatge diem d'una veu que és estentòria quan és forta i robusta.





Diu Homer a la Ilíada (V, 778 i ss.),

"Les dees van posar-se a caminar semblants a tímides colomes pels seus passos, desitjoses de defensar els homes argius. Però, quan arribaren on estaven drets els combatents més nombrosos i més valents al voltant de l'esforçat Diomedes, el domador de poltres, agrupats i semblants a lleons devoradors de carn crua o de porcs senglars, la força dels quals no és feble, allí es va parar Hera, la dea de braços blancs, i va parlar-los en veu alta, sota l'aparença del magnànim Estèntor, el de la veu de bronze, que cridava tant com cinquanta homes junts: "Vergonya, argius, covards ignominiosos, magnífics només d'aparença! Mentre el diví Aquil·leu freqüentava el camp de batalla, ni un sol cop els troians passaren les portes Dardànides, perquè tenien por de la seva llança feixuga. Ara, en canvi, lluiten fora de la ciutat, damunt les còncaves naus".

                                                       (Ed. La Magrana, trad. de Joan Alberich, 1996)

Fixeu-vos, doncs, que al vostre voltant podeu trobar un munt de referències clàssiques si esteu ben atents i manteniu una mirada curiosa.


Judit Garcia
1r batxillerat


12 juny de 2014

Les contres del Vaixell

Tot prenent com a referència les sempre interessants Contres de La Vanguardia, els discipuli et discipulae de 4t han fet la seva versió per a El Vaixell d'Odisseu, amb entrevistes a il·lustres personatges (i no tan il·lustres) vinculats al món romà. Aquest n'és el resultat i jo no puc fer altra cosa que felicitar-vos per la feina feta. Feliciter omnibus!




Juli Cèsar i Cleòpatra (Júlia i Emma) - Àudio 
Venus (Isabel i Bruna) - Àudio
Un esclau (Mireia, Joana R. i Joana G.)
Juli Cèsar (Arnau)
Cleòpatra (Borja)
August (Ramon i Cesc)
Calígula (Javi, Pau R. i Pau M.)
Anníbal (Pau G. i Ignasi)
Espàrtac (Artur i Aleix)

Alumnes de Llatí de 4t


7 juny de 2014

Per què en diem clàssics?


En una societat com la nostra, on la cultura juga poca cosa més que un paper testimonial, són força les persones que, curiosament, en fan un ús particular tendent, sobretot, a aparentar un cert “coneixement” que els deixi bé davant dels seus tertulians ocasionals. S’omplen així la papada de cites extretes d’antologies ad hoc o bé aprofiten allò que han sentit de casualitat tot passejant el gos. No han llegit les fonts ni coneixen els seus autors, però saben que la paraula “cultura”, “clàssics” o “art” els hi proporciona, en determinats cercles, una aureola de saviesa que ells saben aprofitar molt bé per als seus propis interessos. No ens enganyem, la nostra societat “utilitza” la cultura (com tantes altres coses) sense que això impliqui sentir-ne de veritat la necessitat o la valoració autèntica.
És per aquest motiu que el testimoniatge dels veritables savis, pocs però ben trobats, conforta d’una manera especial i emotiva. No tot està perdut, ni molt menys, i ens cal cridar-ho ben fort. Ponç Pons, el poeta menorquí, és un exemple d’això que diem. Ell ens parla d’allò que ha llegit i de com ha sotragat la seva vida, de com l’ha canviat i l’ha fet millor persona. Per a gent com ell sí que el terme “clàssic” té tot el seu sentit, perquè els clàssics ho són per ell mateix, perquè els ha conegut i ha escoltat les seves paraules. Aquest aprenentatge vital és l’ùnic que de veritat salva, perquè és autèntic, “útil” en el sentit més fonamental del terme. Pons ens convida a una experiència personal, intransferible però compartible, molt allunyada d’aparadors i focus televisius. En una soledat molt ben acompanyada sap trobar les arrels on fonamentar una vida plena de sentit: aquella que ens porta a la felicitat.

Us deixem amb la seva veu:

"Retingut a la paradisíaca illa d'Ogígia durant set anys per l'espectacular, sensual, encantadora nimfa Calipso que, enamoradíssima d'ell, li ofereix la immortalitat i la joventut eterna, Ulisses plora mirant el mar cada capvespre perquè vol regressar a Ítaca i estar amb Penèlope. Escrit fa segles, en aquest passatge de L'Odissea vaig descobrir de jove que existia un sentiment molt trist, desolador, anomenat enyorança i vaig intuir que la vida, mortal, humana, s'ha de viure sense por, amb sàvia alegria i cultural passió"

                                        El rastre blau de les formigues (Quaderns Crema, maig 2014)

Ulysses and Calypso, Arnold Böcklin, 1833, Kunstmuseum Basel
Carles Cervelló

2 juny de 2014

Tortuga


Per als grecs, el Tàrtar era la part més profunda i fosca de l'Hades i era el lloc on Zeus va relegar els titans vençuts. El Tàrtar era un espai de turment i sofriment etern que podríem relacionar amb l'infern cristià. Els habitants del Tàrtar, en grec, eren els tartaroūkhoi (ταρταροῦχοι), i és d'aquesta paraula que es forma el llatí tardà tartarūchus, que ja tenia el valor de dimoni. La tortuga, doncs, seria un dimoni, un habitant del Tàrtar, segurament no pas pel seu aspecte monstruós, sinò perquè, quan surten de l'ou, les tortugues sembla ben bé que surtin de les entranyes de la terra.

En la mitologia grega, Quelone (Χελώνη, tortuga) era una nimfa, probablement una de les orèades, que fou convidada com la resta de déus, homes i animals al casament de Zeus i Hera per ordre d'aquest. Quelone va refusar l'oferiment, restant tancada a casa i mostrant el seu menypreu pel casament amb una actitud arrogant i impertinent envers les núpcies dels dos reis divins. Quan Hermes s'adonà de la seva absència, va baixar de l'Olimp, inundà la casa de Quelone, situada als marges d'un riu, amb la nimfa dins i la va metamorfosar en tortuga, condemnant-la a un silenci etern i a haver de carregar sempre la casa, com l'animal. Altres versions diuen que Quelone, fent tard a la festa, va enfurismar Zeus i Hera que, en venjança, li van tirar la casa al damunt i la van condemnar a anar sempre lenta... com una tortuga.

Marta Simón


28 maig de 2014

Racons clàssics de Barcelona (VIII): Parc de la Ciutadella


Salvete, tripulants!

L'altre dia vaig anar al Parc de la Ciutadella i vaig visitar una part, a tocar del llac i al bell mig d'aquest pulmó de la ciutat, que em va cridar molt l'atenció.  Se la coneix com la Gran Cascada. Em va semblar veure algunes escultures relacionades amb personatges i episodis de la mitologia grecoromana com, per exemple, el naixement de Venus, així que quan vaig arribar a casa vaig fer recerca d'informació per veure si era cert el que havia reconegut. I, efectivament, en vaig trobar un munt: des de divinitats com Posidó i Amfítrite, a algunes amants de Zeus com Leda i Dànae o criatures fabuloses com grius (o grifons) o Faunes. De la meva visita n'he fet un Prezi...



És curiós i molt interessant comprovar com estem envoltats de referències clàssiques i en podem trobar per molts indrets de la nostra pròpia ciutat, sense anar més lluny. Coneixeu algun altre racó clàssic a Barcelona?

Judit Millan
1r batxillerat


23 maig de 2014

LEMNOS, la tragèdia de Filoctetes


Fa uns dies vaig saber d'un projecte cinematogràfic del qual Alejandro Lorenzo Lledó n'és guionista i director. Es tracta de l'adaptació a la gran pantalla de la tragèdia de Sòfocles Filoctetes i es titula LEMNOS. Parteix d'un argument de la mitologia grega i explica la missió que va decidir la guerra de Troia. Mai abans portada al cinema, suposarà la primera tragèdia grega del cinema espanyol. El projecte, recolzat per diverses associacions de cultura clàssica i gregues, ha resseguit un ardu treball per fer una adaptació de la tragèdia grega de Sófocles en un guió cinematogràfic que fes justícia amb l'esperit de l'obra original, però alhora sense deixar de costat les possibilitats del llenguatge del cinema. S'ha reunit un molt bon equip artístic i tècnic i està en fase de tancar el finançament i iniciar el rodatge. S'ha engegat recentment el Facebook, un blog i el Twitter de Lemnos per mostrar les línies mestres del projecte i anar informant de l'evolució de la producció. L'equip  que participa en aquesta aventura vol que la cinta serveixi de reivindicació de la rica herència grecollatina, més necessària que mai en els temps que corren, quan es vol apartar la cultura clássica de l'educació. 

Quan es pensa en Sòfocles sempre es coneix Èdip o Antígona i Filoctetes és el gran desconegut. Aquesta és una tragèdia que planteja molts temes d'actualitat, com la injustícia, la corrupció o la traició. També ha estat complex el treball de direcció artística i trobar els llocs idonis per a cada escena de la pel·lícula. El seu propòsit és fer un treball rigorós i que estigui a l'altura del gran valor de la tragèdia i de la cultura gregues. Un dels principals objectius del projecte és fer unió i força entre tots els que promouen la cultura clàssica des dels diferents àmbits, en l'educació, en associacions, en l'àmbit cultural o a través d'internet, i fer reivindicació del llegat de l'antiguitat en l'actualitat.

L’argument gira al voltant del viatge que Odisseu i Neoptòlem, fill d’Aquil·les, emprenen cap a l’illa de Lemnos, en el desè i últim any de la guerra, per tal de convèncer Filoctetes, dipositari de l’arc i les sagetes d’Hèracles, que els acompanyi i amb la seva decisiva intervenció posi fi al conflicte. Temps enrere, aquest havia estat abandonat a l’illa per l’exèrcit grec quan, després de ser mossegat per una serp, el seu concurs els havia semblat del tot inútil. Ara, tot sembla haver canviat.

Hem pensat en fer-ne difusió al bloc i aquesta és la nostra petita contribució en forma d’entrada, perquè donar a conèixer projectes com aquest també és cosa de tots els qui estimem el món clàssic. 

Bona sort!




18 maig de 2014

La dona a la Grècia antiga

Dona filant, detall d'un vas àtic amb fons blanc del pintor de Brygos cap al 490 aCMuseu Britànic.

La Grècia antiga va suposar un abans i un després en la història de la civilització humana. Aquesta etapa, sens dubte, fou una de les més riques que es recordaran mai. Els grecs, des d’ençà, han estat, són i seran un referent de saviesa i un pou de coneixements ineludible al llarg del temps. Des del naixement de la filosofia fins a l’aparició de la democràcia, van anar descobrint i llaurant el camí; un camí que ens ha abocat a l’avenç i al progrés social, cultural i científic. És sorprenent, doncs, que des de la cultura grega, que dista molts segles de la nostra actual, hàgim patit un estancament insòlit en certes qüestions com la que us vull presentar. I és que, sens dubte, els antics grecs eren savis en tot. O no.

Investigant, però, he descobert que aquesta afirmació és fruit d’una generalització, i que en alguns aspectes, certa idea de progrés ha estat impulsada, afortunadament, per la nostra societat. I una d’elles és la del paper de la dona en la societat. Penso que la nostra figura ha estat (i està, segons com es miri) menyspreada i reprimida repetidament durant moltes etapes de la història i en moltes zones del món.

Els grecs, com deia, no han estat pas una excepció. La misogínia acapara tota la història antiga i les ments dels seus homes, els més savis que coneixem i els que ens han deixat l’herència més rica. El mateix Aristòtil, a banda de la forma, la matèria i la substància, argumentava, entre els seus pensaments, que les dones no eren éssers humans complets, i que la naturalesa d’aquestes no era la d’una persona humana completa. Com a conseqüència, la dona és, naturalment, deficient, no se li pot tenir confiança i se l’ha de mirar i tractar com a un ésser inferior.

Cal dir, però, que dins l’àmbit geogràfic de la pròpia Grècia existien diferenciacions regionals; la figura femenina variava el seu estàtus segons el lloc on vivís. Per això, avui publico una primera entrada en què us faig cinc cèntims sobre aquest aspecte de la societat grega, ocupat bàsicament per les dones ateneses.



Les dones, molt sovint des del silenci i l’ombra, han anat manifestant la seva petita rebel·lió. Cal puntualitzar, però, que els drets feministes que anem adquirint avui en dia es cultiven sobre la mateixa mentalitat masclista tradicional. Ens canvien les regles però no el joc. Hem de tenir en compte que una ideologia que ha regnat durant segles i segles d’història, com bé és comprensible, no pot canviar en dos dies. És per això que, dones i homes sensibilitzats en aquesta lluita, hem de fer-nos sentir; un dia algú va dir que tots érem iguals, oi?

Sofía Menéndez-Arango
1r batxillerat


13 maig de 2014

Crònica d'un bonic comiat


Avui, dimecres 30 d’abril, ens hem llevat més d’hora del que és habitual. El dia ens rebia amb un regust agredolç; si bé el temps era esplèndid i ens esperava una jornada de turisme romà per l’antiga capital de la Hispània Citerior, aquella seria també l’última sortida que faríem com a grup, i això ens recordava com n’estem d’aprop del final, ja. 

A una hora en què no hi havia ni una ànima al Passeig de Gràcia, ens hem trobat tots, sense retards ni absències sense justificar. M’ha sorprès veure que els meus companys no estaven tan adormits com em pensava. Hem comprat els bitllets, hem pujat al tren i hem tingut la sort (potser ha estat la voluntat d’algun déu, qui sap) de trobar un vagó amb quinze seients fets a mida. Tot un detall. Hem estat ben tranquils durant el trajecte que ha durat poc més d’una hora, contemplant el mar, llegint, esoltant música, xerrant o... dormint. 

Arribats a Tarragona, hem pujat fins a la Rambla Nova, una de les seves vies més destacades, on, des d’un mirador privilegiat, se’ns ha permès contemplar el mar i l’horitzó. Hem esmorzat allà mateix i tot seguit hem enfilat la nostra ruta de turisme clàssic, vorejant l’amfiteatre, que havíem de visitar com a última parada, i el que queda de circ. És fascinant imaginar les curses de quadrigues i la cridòria de la gent on ara hi ha una rotonda, cotxes i el so de les botzines. 

Ja intramurs, hem visitat l’Antiga Audiència, a la Plaça del Pallol, on hi tenen exposada una extraordinària maqueta de 18 m2, al detall de com havia de ser la Tàrraco romana. Hem anat identificant els principals edificis i espais de la ciutat i, entre tots, hem trenat un memoràndum dels continguts que encara tenim ben frescos de les classes de Llatí. 

Pel camí que conforma el passeig Arqueològic, hem anat comentant aspectes relacionats amb la construcció de la muralla, hem trobat columnes troianes (!) i els qui cursem Història de l’Art hem identificat ràpidament la rèplica de l’August de Prima Porta. També hem vist l’escultura de la Lloba Capitolina alletant Ròmul i Rem, els llegendaris fundadors de Roma. A més, hem gaudit d’unes vistes precioses del Camp de Mart i del camp de Tarragona. No ens hem separat en cap moment de mòbils i càmeres per tal d’enregistrar tot el que vèiem i fèiem. No volíem oblidar cap detall. 

I la que no podia faltar era la fotografia oficial; la que any rere any apareix al blog amb cada promoció que abandona el Vaixell, una vella (i bella) tradició que hem repetit amb en Jordi davant el MNAT i la llegenda Scipionum opus. Feta la foto, hem entrat al museu on hem pogut veure elements funeraris, objectes quotidians i de decoració i fins i tot una exposició temporal interessantíssima sobre la cosmètica en època clàssica (Històries de tocador). Si els déus es troben sempre per damunt de tot, també era lògic que al pis de dalt ens topéssim amb retrats, torsos i escultures de diferents divinitats, herois i altres personatges desconeguts, sense passar per alt la representació dels més importants emperadors, com l’enguany celebrat Octavi August

Sortint del museu, hem pujat fins a la part més alta de la Torre del Pretori, que originalment comunicava amb el circ a través de passadissos subterranis, tot enfilant unes escales de cargol un pèl claustrofòbiques. El regal s’ho valia. Hem contemplat una de les millors panoràmiques de la ciutat i l’alçada ens ha permès observar cada racó de Tàrraco pràcticament des del cel. Ens hi hem estat una bona estona, hem aprofitat per fer unes quantes desenes de fotografies més i hem anat baixant (amb precaució, això sí!). Des de l’interior mateix de la torre hem pogut accedir a una volta subterrània del circ que correspondria a la seva part dreta. Ens hem adonat que al final de la volta il·luminada no hi havia sortida i hem hagut de recular i donar la volta des de l’exterior. 

Ja només ens restava l’amfiteatre per completar el nostre curt però intens itinerari. Malgrat que n’havíem vist durant tot el dia, la concentració de grups escolars que hi hem trobat és, sens dubte, digna de recordar. Hem tingut el privilegi de baixar fins a l’arena i sentir el temor o l’excitació del moment en què les feres eren alliberades o els gladiadors entrexocaven les seves armes. Per sort, no s’ha produït cap venatio inesperada. L’amfiteatre de Tàrraco, a banda de trobar-se en un estat de conservació força bo, té la peculiaritat de contenir les restes d’una antiga basílica paleocristiana del segle VI, dedicada a tres màrtirs cremats vius el 259, un fet certament singular. Abans de marxar del majestuós edifici, alguns no hem volgut perdre l’ocasió de seure a la cauea, la summa però, i imaginar-nos els soldats-esclaus celebrant una d’aquelles sanguinàries munera

El nostre recorregut romà havia acabat i la gana ja ens atacava, així que hem retornat a la Rambla Nova, aquest cop per la banda de mar, i hem dinat. Hem tingut temps de pair l’àpat i descansar de la caminada, i sense pressa i amb parsimònia ens hem dirigit cap a l’estació. El viatge de tornada s’ha fet curt. Aquest cop hi havia molta més gent al tren, i no ens hem pogut asseure tots junts, però hem intentat estar-ho tant com fos possible. Baixada a Passeig de Gràcia, i després del comiat cadascú per camins diferents. 

S’havia acabat. Ens ho havíem passat molt bé i ara ja tot eren tan sols records. Retorna el sabor agredolç. Ara sí que va de debò. Ja no tornarem a fer cap més sortida junts. Potser no som els més ben avinguts, o els que compartim més coses, però, al cap i a la fi, som una petita família, aquests humanistes de 2n. Sens dubte ens uneix un vincle especial. Una connexió que s’ha anat formant, a poc a poc, subtilment, sense adonar-nos-en. Potser avui encara no ho sabem, però d’aquesta manera irònica que sovint té el destí de fer-nos aprendre les coses, veurem, a partir d’ara, com trobarem a faltar les persones quan les deixem de veure. Encara ens queden unes poques setmanes. Vinga som-hi, aprofitem-les al màxim, siguem tan amics com puguem, no deixem res sense dir, no permetem penedir-nos de no haver-nos atrevit a fer allò que desitjàvem. Ja ho deia Horaci, Carpe Diem! 

Ferran Guijarro Closa 
2n de batxillerat