23 d’abril de 2016

L'educació a l'antiga Roma


Com bona part del patrimoni cultural que tenim, la nostra educació també s’ha nodrit durant segles de les arrels clàssiques i, malgrat hagi passat el temps, som hereus del que grecs i romans van deixar gravat en la nostra memòria. A Roma, no podem iniciar l’estudi de l’educació abans del segle IV a.C. per manca de fonts fidels.  Com és evident, aquesta no era la mateixa que ara, ja que hi ha hagut avenços en les eines, en les tècniques i en la matèria d’estudi, i de la mateixa manera que molt ha canviat tot plegat, tanmateix en època romana la finalitat de l’educació perseguia allò que li és universal: desenvolupar les virtuts de l’home ideal romà a través de la gravitas (“responsabilitat”), la severitas (“austeritat”), la pietas (“respecte”) i la bona fides (“lleialtat”).
Els nens, fins els set anys,  rebien una educació donada per la mare (materfamilias), que els ensenyava els primers costums i la puresa de la llengua. En la segona infantesa, fins als dotze anys, depenien de l’autoritat del pare (paterfamilias), que els  ensenyava a comptar, nedar o fer servir l’espasa... però les nenes encara seguien depenent de la mare. El pare portava el fill amb ell, perquè aprengués mitjançant la seva experiència i el seu exemple, atès que imitar els grans (recordant el respecte al mos maiorum, el costum dels avantpassats) era el tractament pedagògic fonamental. Als setze anys, el ritual de la presa de la toga viril donava per acabada l’educació familiar, encara que els nens encara no tenien la suficient maduresa.
Durant un any, per tant, havien de passar per l’anomenat tirocinium fori, un any on aprenien de la política, dels afers polítics i d’oratòria, tot i que no s’haguessin desprès encara de les ensenyances donades per la família, ja que era un període de temps passat al costat dels pares o un tutor. Acabat aquest aprenentatge, els nois adolescents s’iniciaven en el tirocinium militiae, la vida militar, per iniciar a posteriori la carrera política o cursus honorum, i no en tots els casos. Aquesta era una educació específica, però simultàniament  anaven a l’escola.
La jornada escolar començava a l’alba, després es feia una parada al migdia i es tornava un altre cop a  l’escola. Les matèries que s’estudiaven eren reduïdes gairebé a la lectura i l’escriptura. L’escola era per nens i nenes, encara que sembla que pel que fa a les nenes es preferia que anessin a una de privada.

Hi havia tres estadis de l’ensenyament romà:

-  El ludus litterarius (fins als onze o dotze anys). El professor era el magister ludi, que era l’encarregat d’ensenyar-los a llegir (legere), escriure (scribere) i comptar (calculare). Aquesta era l’educació més bàsica perquè després passaven a l’escola de ludus grammaticus.
-      El ludus grammaticus (dels dotze als setze anys). Eren estudis reservats per a nens de famílies amb recursos. Aquest nivell servia per iniciar-se en el món dels negocis i per preparar-se per a un nivell superior. El professor d’aquest nivell tenia més prestigi i estava més ben pagat. Els coneixements apresos pels joves en aquesta etapa educativa eren els equivalents als que s’ensenyaven a l’escola grega: fonamentalment una iniciació al domini del llenguatge i la interpretació de la literatura poètica.
-     El ludus rhetoricus. En aquesta etapa se’ls preparava per a la vida pública, per a ser advocats o fer la carrera política (cursus honorum). S’estudiava, essencialment, oratòria (l’art de parlar en públic, a través de suasoriae -discursos per convèncer l'auditori- i controuersiae -debats amb continguts jurídics-), la retòrica grega i la llatina, tot i que predominava més la grega. Assistien alumnes de setze a divuit anys.

Fins a finals de l’època republicana no es comença a anar a l’escola en el marc d’una política educativa d’Estat. Fins aleshores els nois i algunes noies aprenien d’un mestre professional. Es tractava, per tant, d’escoles privades on cada alumne pagava una quantitat al mes. Durant l’època imperial es van crear escoles públiques a Roma. Igual que la metodologia, basada en la memòria i en la imitació, és molt diferent a l’actual, el material també ho era; utilitzaven papyrus, que era un pergamí on apuntaven el que deia el magister, la seva pissarra s’anomenava tabula o tabella cerata (semblant, això sí, fins i tot en el nom a les actuals tablets!) i tenien uns stili o punxons amb què escrivien. Per comptar utilitzaven un abacus, estri que encara ara podem trobar a l’actualitat. Latramenti receptaculum era el pot que contenia la tinta per escriure al papyrus i també feien ús de les pennae, que eren les plomes amb què escrivien.

Per acabar, i després de tot el que hem après cercant informació sobre l’educació romana, pensem que cal agrair-los el fet d’haver creat un sistema educatiu que, mutatis mutandis, ens ha fet com som. Nosaltres, a la propera edició de la Magna Celebratio que se celebrarà el proper cap de setmana a Badalona, intentarem estar a l’alçada!

Alba Segura i Anna Martínez
1r batxillerat humanístic




17 d’abril de 2016

Salve, Baetulo!


El passat 31 de març, els alumnes de segon de batxillerat vam tenir l’oportunitat de fer una visita que, per a molts, va ser especial: enguany l’última sortida del curs (amb permís de la bella Tàrraco) i, per tant, del batxillerat. L’objectiu d’aquesta: el Museu de Badalona, la Baetulo romana. Vam arribar-hi a mig matí i vam poder gaudir d’una extensa visita guiada amb la Sara Martínez que ens va dur pels diversos espais amb els quals compta el museu... 

Per començar, vam fer una introducció a l’urbanisme bàsic d’una ciutat romana i vam comentar quins són els seus carrers principals i quines les construccions més emblemàtiques per tal de poder situar millor les posteriors explicacions. El vast recorregut ens va dur, al llarg de 3.400m d’espai museístic, per les termes de l’antiga Baetulo, conservades amb tots els seus espais des de la palestra fins al frigidari, passant per l’hipocaust i l’apoditeri, per diverses tabernae de tota mena, restes d’insulae, clavegueram... i com no, el decumanus maximus! A continuació, i després d’un audiovisual que ens va ajudar a situat encara més els espais dins la ciutat, la Sara ens va fer unes magnífiques explicacions sobre els nombrosos objectes que guarden en vitrines: ossos animals i humans, gerros, tombes, escultures, jocs, monedes, joies... Tot ens ajuda a fer-nos una idea de com era la vida quotidiana dels antics romans!

La següent parada en la nostra visita va ser la Casa dels Dofins. Situada no molt lluny de l’edifici central del museu, ens va permetre fer-nos una idea molt clara de com era una domus, una casa benestant romana. D’ella vam poder veure estances com el triclini, l’atri, el tablini, restes del peristil dedicat a la producció de vi...

I per últim el Jardí de Quint Licini, un important ciutadà de Baetulo de qui avui dia es conserva part del peristil de la seva luxosa domus, enganxada literalment a les muralles.

Una visita, sens subte, que a tots ens va agradar molt i que, a més, ens va servir per a repassar molts dels continguts de civilització que hem anat treballant a classe al llarg del curs, cosa que va amenitzar encara més la visita. Un gran record, en definitiva, que tots ens vam endur de Badalona cap a la nostra Bàrcino natal.

I per als qui ens vam quedar amb ganes de més... en breus arriba la Magna Celebratio!

Júlia Roig Ulayar
2n batxillerat humanístic


6 d’abril de 2016

Tàrraco: la nostra particular Ítaca

Promoció MMXVI AD [Fotografia: Mireia Boix]






















El passat 15 de març (de les idus de març, no te’n refiïs, oh, Cèsar!) els alumnes de 2n de Batxillerat ens vàrem endinsar en la nostra última gran travessia que tenia com a destí final Tàrraco.

El nostre punt de partida era l’estació de Passeig de Gràcia – Aragó. Allà ens vam trobar a les 7:30 i, tot i ser un dia plujós i haver matinat, la nostra il·lusió es mantenia intacta. Vam agafar el tren puntualíssims i, després d’una hora i quart de trajecte, ja estàvem a l’antiga Tàrraco romana. Després d’haver esmorzat, mentre observàvem les magnífiques vistes des del mirador del Mediterrani, el Jordi ens va explicar el recorregut que faríem durant la visita.

La nostra primera parada seria l’antiga Audiència, a la plaça del Pallol, per descobrir la grandiosa (i extraordinària!) maqueta de l’antiga ciutat romana. Allà, els nostres companys Isaac i Lucas ens varen fer cinc cèntims sobre la distribució dels edificis més importants tant intra com extra murs. Just al costat de la maqueta vam poder observar, pintat sobre una paret, un clam revolucionari dels republicans completament intacte.

Tot seguit, vam reseguir el camí fet fins a trobar-nos la majestuosa muralla dins l’anomenat Passeig Arqueològic. Tots vam quedar bocabadats davant la solidesa i l’alçada d’aquell monument arquitectònic. Va ser llavors quan l’Aldrin i la Júlia ens van comentar aspectes característics del que estàvem admirant. Al llarg del traçat que envoltava la muralla van anar desfilant diferents reproduccions de conegudes escultures, com l’August de Prima Porta, la Lloba Capitolina, o el segell original de la ciutat, entre altres, així com les tres torres que la coronen o una vista espectacular del Camp de Mart, teatre a l’aire lliure inclòs.

Deixat el passeig enrere i caminat un bon tram, vam arribar al MNAT (el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona). Allà vam deixar les nostres pertinences i vàrem entrar a l’auditori, on vam fer el visionat d’un curtmetratge molt emotiu sobre la fundació de la ciutat de Tàrraco. A continuació, vam recórrer racó a racó el museu per gaudir de les meravelloses obres d’art que s’hi trobaven: estàtues, mosaics, retrats, làpides, objectes domèstics i d’atuell... Després de l’intens recorregut pel museu vam decidir canviar de destí: la Torre del Pretori i les voltes del circ annexes al museu.

Ens acostàvem al final de la nostra visita patrimonial i vàrem arribar a l’amfiteatre. La pluja va impedir que ens apropessin tant i com haguéssim volgut però, tot i així, res ens va privar de les magnífiques vistes. El Ramon i la Maria ens van explicar la història de l’amfiteatre i les parts en què es dividia. Una de les singularitats de l’amfiteatre és l’existència d’una basílica paleocristiana del segle VI que presencià el martiri de Sant Fructuós i els seus diaques.

Amb el pas dels minuts la pluja anava en augment, de manera que, a contracor, vam haver de tornar a Bàrcino abans del que estava previst. La imprevista hora de tornada va fer que volguéssim aprofitar tant cada instant a Tàrraco com si fos l’últim de les nostres vides.

I aquí, tripulants, posem punt i final a aquesta última meravellosa sortida, però punt i coma al nostre viatge a bord d’aquest vaixell. Hissem les veles cap a un nou port però aquest, el dels últims anys d’escola, no l'oblidarem mai perquè els records, les experiències viscudes i tots els coneixements adquirits sempre perduraran en nosaltres. Ara podem dir, després d’uns anys en aquest vaixell tan especial, que ha estat tot un plaer créixer intel·lectual i, sobretot, humanament, al vostre costat. I ara et parlem a tu directament, capità: no tenim paraules per agrair-te tots els valors humans que ens has transmès. Gràcies per ensenyar-nos coneixements sobre el món clàssic, però, sobretot, per transmetre’ns l’educació i fer-nos créixer com a persones. Plurimas gratias, magister! 

Mireia Boix
Alba Gracia
2n de batxillerat humanístic


31 de març de 2016

Etimologia clàssica arreu!



Després de visionar aquesta presentació i consultar els diferents enllaços que s'hi proposen, creieu que és important estudiar etimologia? Per què?



29 de març de 2016

Mites per a menuts


La proposta va arribar de sobte. Fa unes setmanes, en Jordi ens va demanar si a algú de nosaltres li faria il·lusió explicar un mite als menuts, concretament als de quart de Primària. I l’Alba Gràcia, companya de segon de batxillerat, l’Alba Segura, l’Eva Martínez i jo mateixa no vam dubtar en acceptar la proposta. Ens vam posar en contacte amb l’Ona Lasierra, tutora dels petits, que ens va explicar que estaven treballant tota la setmana abans de vacances  en un projecte sobre l’antiga Grècia que ja havien encetat l’any passat. També ens va comentar que hi serien les dues classes, l’A i el B, per la qual cosa ens animava a preparar un parell de mites.

Entre les quatre vam triar quins dos relats explicar. La tria no va ser fàcil, doncs havia de ser una història fàcil d’entendre, que no fos massa abstracta i que tingués contingut per a poder reflexionar conjuntament.

Finalment, ens vam decantar per presentar-los el rapte de Persèfone, el mite que explica l’origen de les estacions; i el judici de Paris, que com tots sabem, és el detonant de la guerra de Troia. Vam decidir acompanyar la nostra explicació d’una senzilla presentació amb diapositives farcides d’imatges i complementades amb unes petites activitats.



Arribat el dia i el moment, ens vam citar a la Sala d’Actes de l’escola, on ens vam trobar amb l’Ona i els menuts. Estàvem nervioses, no sabíem si els nens participarien en les activitats proposades o si ens escoltarien amb atenció, però tots aquests nervis es van esvair des del moment que van entrar per la porta; van estar molt atents, ens preguntaven tot allò que no entenien i, sobretot, van participar moltíssim en les activitats que els hi vam proposar.

Primer de tot, els vam explicar el rapte de Persèfone i els vam preparar un parell d’activitats. En la primera, vam mostrar fotografies de peces de roba: un abric, unes xancletes, una bufanda, unes bermudes... I ens havien de dir si Demèter estava trista o contenta, per tant, si aquesta roba ens la posàvem a l’hivern i tardor o a l’estiu i primavera. La segona activitat la vam preparar per si els nens no acabaven d’entrar en la dinàmica, però el gel feia estona que s’havia trencat, vam preguntar quina era la seva estació preferida i per què.



A continuació, vam explicar el judici de Paris i l’activitat proposada consistia en posar-se en el lloc del príncep troià i fer la tria: el poder, ser el rei del món, el regal ofert per Hera, ser el guerrer més victoriós a instàncies d’Atena, o bé el premi d’Afrodita, escollir l’amor de la dona més bella de Grècia, Hèlena d’Esparta,. I com era d’esperar, van haver-hi tantes respostes com colors: els indecisos, els segurs de l’opció triada, els que el cap els deia que triessin el poder però el cor els deia que havia de ser l’amor d’Hèlena...


Explicats els dos mites, encara hi va haver temps per a més. Els hi vam proposar que ells mateixos creessin un déu i una deessa per a les seves respectives classes. I... ai mare, que els hi vam dir! Si ja havien participat en tot moment, quan vam fer la proposta van començar a saltar d’emoció. Després de posar una mica d’ordre vam agafar paper i bolígraf per apuntar la pluja d’idees que se’ns venia a sobre.

El déu va quedar més o menys com es descriu a continuació: sense barba, forçut, amb un escut que el protegís de tot monstre, el braç d’Stephen Curry, la cama de Messi, que sabés resoldre cubs de rubik, que fos simpàtic, que fos un bon company de jocs i intel·ligent per ajudar-los a classe. Ah! I l’atribut més important, que fes bromes com en Carles, l’altre tutor de 4t. Del nom, va sortir una idea molt maca, els seu déu es diria Caon, la barreja de Carles i Ona, els seus respectius tutors.

La deessa feia una cosa així: que fos guapa però que no superés Afrodita, es clar! Que portés vestits molt bonics, que sabés lluitar, que li agradessin els animals, que respectés tothom i que s’assemblés el més possible a l’Ona. Era evident que el nom seria Onca, l’inversa de Caon, però amb mateix significat.

Un cop descrits el déu i la deessa, els vam donar el paper perquè després, a classe, puguin dibuixar el que ells mateixos havien imaginat  amb una condició: que un cop ho tinguin fet, ens ho hauran d’ensenyar i explicar-nos-ho, de manera que canviarem la troca i hauran de ser ells qui ens expliquin a nosaltres la feina feta.



L’hora se’ns havia fet curta, els nervis del principi i la por a que no participessin s’havien esvaït des del minut zero gràcies a l’entusiasme dels menuts. Nosaltres vam gaudir molt l’activitat i el millor de tot és que els nens van sortir amb un gran somriure als llavis, sinònim de feina ben feta i de que els havia agradat.

Per últim, donar les gràcies a l’Ona Lasierra i a en Jordi per donar-nos l’oportunitat de viure aquesta experiència, que ens ha enriquit a totes quatre i amb la qual hem pogut fer gaudir els més joves del fantàstic món dels mites clàssics.

Kènia Sanz
1r batxillerat humanístic


21 de març de 2016

Referències clàssiques a Teen Wolf: Damnatio Memoriae


Sovint hem comentat en el nostre blog algunes de les referències clàssiques que podem trobar arreu vinculades a molts àmbits del món actual, així com en anuncis o sèries de televisió.

En aquest apunt vull fer incidència d’això a propòsit de la sèrie americana de la MTV Teen Wolf. Fins i tot en una sèrie on apareixen homes-llop, banshees, kitsunes, quimeres (que en la mitologia grega era un temible monstre híbrid, amb parts del cos de diversos animals) i altres éssers sobrenaturals, apareix una expressió llatina, que a més a més dóna títol a aquest capítol, en la nova temporada estrenada fa un parell de mesos.

Damnatio Memoriae és un llatinisme que pot ser traduït literalment com “la condemna de l’oblit”, fent referència a l'esborrat intencionat del nom d’una persona o a l'elecció d'oblidar algun fet indigne.

Els antics romans utilitzaven aquesta expressió per condemnar un emperador, magistrat o senador a ser oblidat i no recordat i, per tant, a no ser honorat. En el cas d’un emperador, els membres del Senat decidien si aquest, després de la seva mort, havia de ser divinitzat i adorat, venerat amb estàtues i en documents oficials en el seu honor –l’anomenada apoteosi, el terme contrari a la damnatio- o si bé havia de ser totalment oblidat.

Si la persona era condemnada amb aquest apel·latiu, el seu nom havia de ser esborrat de qualsevol text, gravat, estàtua o fins i tot, música o poema. Qualsevol evidència de la seva existència era eliminada amb més o menys fortuna.

En aquest cas, la relació que hi ha entre el càstig i la sèrie és el perill que el protagonista, un home-llop alpha anomenat Scott (Tyler Posey), sigui oblidat pel seu lideratge, que últimament ha esdevingut nefast i ha provocat que tots els membres del seu “pack” hagin acabat separant-se a causa d’importants –i desafortunades- decisions que ha hagut de prendre davant dels atacs dels seus enemics.

Cal destacar de nou, doncs,  la importància del llatí per entendre certes expressions que encara s’usen avui dia i estar atents perquè també en les nostres sèries preferides poden haver-hi referències com aquesta que és molt interessant conèixer.

Cristina Tamashiro
4t ESO




12 de març de 2016

Un Miles molt... gloriosus


Dimecres passat, els alumnes de llatí i grec de primer i segon de batxillerat vam poder gaudir in situ, al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, de la representació d’una gran comèdia, el Miles gloriosus de Plaute, a càrrec del grup de Teatre “Clásicos Luna”, de l’IES Pedro de Luna de Saragossa, format per alumnes d’ESO i batxillerat, professors, pares i exalumnes del centre.

Tots plegats vam poder assaborir aquesta comèdia clàssica amanida amb tocs actuals: cançons de grans musicals reescrites per donar-li sentit a l’obra (no oblidarem l’entrada de Pirgopolinices amb la cançó Dancing Queen, d’ABBA) i expressions que, pel que sembla, aquells romans que avui dia ens queden tan lluny –però tan a prop alhora-, també feien servir en la seva quotidianeïtat.

Vam riure, riure molt, gràcies a personatges com Filocomàsia, l’astuta donzella virginal que fa passar-se per la seva pròpia germana bessona. Acrotelèucia, la jove que embolica que fa fort metamorfosada en esposa del veí, el vell Periplectomen, amable, servicial i un xic babau. Milfidipa, la més tendra de totes. Pleusicles, el jove que s’enduu totes les noies i que es capaç de disfressar-se de capità d’un vaixell per poder estar amb la seva estimada xicota. Palestrió, l’esclau mentider, llest, desvergonyit, murri i astut, el veritable protagonista de la fabula. Esceledre, l’esclau de Pirgopolinices, babau, tafaner, persuasiu i poruc. I com no, Pirgopolinices, el nét de Venus, el nostre miles gloriosus que presumeix de les seves conquestes bèl·liques i femenines i que s’acaba convertint en la riota de tots. Per acabar, donar les gràcies a la Societat Catalana de Teatre Grecollatí per aquesta iniciativa i a l’institut de Saragossa per oferir-nos l’oportunitat de veure aquesta obra, amb la qual vam gaudir dels clàssics tot passant una feliç estona.

Que ne’n siguin moltes més! Llarga vida al teatre!

Kènia Sanz
1r batxillerat humanístic



6 de març de 2016

FLL i la Fundació SCIENTIA

                                         

El passat dissabte 27 de febrer es va celebrar la desena edició del First Lego League. El FLL és un concurs internacional que té com a finalitat despertar l’interès dels joves per la ciència i la tecnologia a través del disseny, construcció i programació d’un robot que ha de realitzar uns reptes temàtics -enguany sobre la gestió dels residus- i, sobretot, involucrar els adolescents entre 10 i 16 anys en la investigació, la resolució de problemes i la ciència.

Durant aquesta lliga van poder-se visualitzar diversos anuncis relacionats amb el FLL, i un d’ells promocionava la Fundació Scientia, que és una entitat sense ànim de lucre que té per objectiu la promoció de les vocacions científiques i tecnològiques.

Després d’observar diverses vegades la paraula Scientia vaig pensar en fer a posteriori un petita recerca sobre l’origen de la paraula. Com suposava, és una paraula de procedència llatina que en origen significava “coneixement”, però que ha acabat derivant en la nostra actual paraula “ciència”. De fet, gramaticalment es correspon amb la forma neutra del nominatiu o acusatiu plurals del participi de present del verb scio (“saber, conèixer”), significant “allò que hom sap”, “coneixements”.

                                         

He volgut publicar aquest apunt no només per fer palès que la llengua llatina segueix viva en el nom de fundacions o, fins hi tot, en lemes d’equips o institucions -com es pot llegir en l’entrada del meu company Ricard Lemes en llatí arreu!, sinó també per felicitar els dos equips de l’Escola Vedruna Gràcia que han participat en el First Lego League. Tot i que no van guanyar cap premi, van arribar a la vint-i-quatrena i setzena posició respectivament de 32 equips que hi participaven. Com va dir un cop Robert G. Ingersoll “la prova més gran de valor en aquest món és saber suportar una derrota sense perdre l’ànim”, ja que els dos equips, tot i no haver guanyat, no van perdre els ànims i van estar feliços d’haver participat i d’haver viscut una experiència tan inoblidable. I jo, que estava present, puc dir que van fer un gran treball. Felicitats als equips Sleepers i Boletus Interpraises & Co!




Cristina Tamashiro
4t ESO


27 de febrer de 2016

Moda a la romana!


Us heu preguntat alguna vegada com vestien els nostres avantpassats romans?

Si ho fem, ràpidament ens venen al cap imatges de pel·lícules, sèries, documentals... Però vestien realment així, a l’antiga Roma? Hollywood ens ha transmès una idea real de l’aspecte dels romans? Això és el que jo vaig decidir investigar després que a l’escola ens presentessin, quan cursava primer, el projecte de Treball de Recerca. I després de pensar i remenar idees, vaig triar finalment el que seria el meu objecte de recerca: La moda a l’antiga Roma. Va ser aleshores quan em vaig plantejar aquesta pregunta com a punt de partida i vaig iniciar la que havia de ser una extensa recerca que, no només es basaria en la roba i els vestits, sinó també en tots els factors que influïen en l’aspecte dels romans: pentinat, calçat, joies, maquillatge, etc.

Vaig consultar diverses fonts: llibres, pàgines web, vídeos..., però també vaig fer treball de camp visitant diversos festivals de reconstrucció històrica romans com la magna Celebratio de Baetulo, els Ludi Rubricati de Sant Boi o la Tàrraco Viva (visita sobre la qual teniu una entrada en aquest blog), i anant a algun que altre museu i conferència.

Un cop vaig documentar-me amb tot detall de com era la moda romana, vaig endinsar-me en la seva anàlisi; per un costat, sobre la influència romana en la nostra moda actual i, sobretot, un estudi de la fidelitat històrica en diverses reconstruccions. Vaig analitzar una sèrie (Roma), una pel·lícula (Augustus), un còmic (Murena) i un videoclip (Centuries) amb un únic objectiu: comprovar quins són els errors més comuns comesos en les reproduccions per procurar fidelitzar el màxim possible el model original.

I per què era tan important per a mi descobrir quins són els errors més habituals? Perquè la meva part pràctica va consistir en la creació d’un conjunt romà complet que, històricament, s’apropés més a l’original. Així va ser com vaig dissenyar el vestit, em vaig fer amb les sabates, els complements, el maquillatge, etc. i vaig procurar reproduir l’aspecte real d’una patrícia de l’antiga Roma.

Després de tants mesos de treball, recerca i esforç, puc dir que estic més que orgullosa del resultat obtingut i contenta de la meva elecció perquè, si he gaudit tant amb aquest treball, ha estat perquè realment he escollit un tema que m’apassiona. Us recomano que feu el mateix a tots aquells que en breu haureu de triar la recerca d’un tema per al vostre treball de recerca.

Per acabar, aquí us deixo algunes imatges del meu treball i una frase que vaig llegir una vegada per internet, i que crec que s’adequa molt al que he sentit durant tot aquest procés:

“El teu propòsit t’apuntarà a la direcció correcta, però la passió serà el que t’impulsi”

Júlia Roig
2n batxillerat humanístic



21 de febrer de 2016

Lemes en llatí arreu!



Salvete omnes! Sóc amant del futbol i un fidel seguidor del Real Betis Balompié i la Unión Deportiva Almería per qüestions de vincle familiar. Fa uns diumenges, mentre feia zàping, vaig veure un partit de futbol de la lliga anglesa on jugava el Manchester City FC i el Chelsea FC. Quan va acabar el partit, vaig adonar-me que a l’escut de l’equip local hi havia una inscripció llatina. A partir d’aquell moment vaig començar a investigar i vaig veure que no era una cas excepcional i que hi havia més equips que posseïen un lema en llatí en els seus escuts. I no només vaig descobrir això, sinó que fent recerca vaig poder constatar que els equips de futbol no són els únics que en tenen, també hi ha inscripcions llatines a escuts d’estats, regions, ciutats, països i universitats.

Després d'haver fet una tria representativa, en aquesta entrada us proposo que cerqueu el significat dels lemes llatins, adscrits a diversos àmbits, que trobareu a continuació, i que ens deixeu la traducció en els vostres comentaris.

Ricard Cosculluela
4t ESO