Monstres SA: tres activitats per treballar la mitologia grega i les emocions a 6è de primària

 

Al llarg d’aquesta proposta didàctica, alguns alumnes de llengua i cultura gregues de 1r de batxillerat hem treballat mites grecs amb l’alumnat de sisè de primària de l’escola a partir de tres activitats diferents però connectades entre si. L’objectiu principal ha estat relacionar els mites clàssics amb problemàtiques actuals i la gestió emocional dirigides als nens i nenes, de manera que poguessin participar i reflexionar al voltant de valors com l’empatia, com afrontar les pors, la reflexió personal i la importància de demanar ajuda. 

Les sirenes

La primera activitat va consistir en una petita dramatització del mite de les sirenes i en un joc de memòria amb targetes temàtiques. La representació es va dur a terme a la biblioteca de l’escola, en un espai que té forma de teatre grec, fet que va donar encara més sentit a l’activitat. A més, amb l’ajuda de diversos voluntaris entusiastes, vam aconseguir donar més vida i dinamisme a la posada en escena.

Després de la guerra de Troia, Odisseu tornava cap a Ítaca i sabia que havia de travessar una zona molt perillosa, les roques on el cant de les sirenes podia fer perdre el rumb a qualsevol mariner. Per evitar-ho, va ordenar que els seus companys es tapessin les orelles amb cera i que ell mateix fos lligat al pal major del vaixell, de manera que pogués escoltar el cant sense caure en la temptació de fer naufragar el vaixell.

Durant el joc de memòria, cada vegada que un alumne trobava una parella, se li feien preguntes relacionades amb hàbits i situacions quotidianes que els infants poden reconèixer fàcilment, com les llaminadures, els videojocs, les xarxes socials, les mentides, l’exclusió, les joguines noves, els diners o l’aparença física. Per exemple, a les targetes de les xuxes es preguntava si l’alumne sent l’impuls de comprar llaminadures quan les veu al supermercat. En les targetes de videojocs, se’ls feia reflexionar sobre si fan primer els deures o si prefereixen jugar. També es van treballar temes més sensibles, com la pressió de les xarxes socials, la sinceritat, el rebuig o la sensació d’estar exclòs.

 

Medusa

La segona activitat es va centrar en l’explicació del mite de Medusa, amb suport visual, per ajudar l’alumnat a entendre millor la història i el seu significat. Es va narrar la llegenda de Medusa com una jove d’una gran bellesa que servia com a sacerdotessa al temple d’Atena. Un dia, Posidó la va violar i Medusa fou castigada cruelment: Atena, enfadada, va transformar els seus cabells en serps i va condemnar Medusa a tenir una mirada tan terrible que qualsevol persona que la mirés directament es convertís en pedra. Aquesta transformació va convertir el personatge en una figura temuda dins la mitologia grega quan, en realitat, és una víctima del desig impulsiu i incontenible d’un poderós.

Més endavant, es va explicar com l’heroi Perseu va rebre l’encàrrec d’enfrontar-se a Medusa i derrotar-la. Amb l’ajuda dels déus, va aconseguir fer-ho gràcies a un escut brillant que li permetia veure el reflex de Medusa sense mirar-la directament, cosa que li va donar l’avantatge necessari per vèncer-la. Aquesta part del mite va servir per parlar no només de l’aventura heroica, sinó també de temes com la por, la diferència i la manera com sovint jutgem les persones pel que veiem a primera vista.

A partir d’aquí, es va proposar una activitat amb imatges i situacions diverses en què els alumnes havien d’identificar personatges que aparentment semblen una cosa però que, en realitat, amaguen una realitat diferent. Per exemple, un nen que sembla enfadat però que en realitat està trist, una nena molt silenciosa que quan agafa confiança resulta ser molt divertida, o una persona amb una aparença estranya però amb un caràcter molt amable. Aquestes situacions van portar a una reflexió sobre les primeres impressions, els prejudicis que tenim envers els altres i la importància de no deixar-nos portar només per les aparences.

Finalment, els grups van preparar una petita escena teatral en què un personatge és jutjat per la seva aparença i, després, es descobreix la veritat. Aquesta part més creativa va permetre als alumnes posar-se en el lloc de l’altre i treballar l’empatia. També va ajudar a fomentar una mirada més crítica sobre com ens relacionem amb les persones i sobre la facilitat amb què, de vegades, podem equivocar-nos quan jutgem massa ràpid.

 

El Minotaure, el laberint i el fil d’Ariadna

La tercera activitat es va basar en el mite del Minotaure, explicat en diverses parts per facilitar la comprensió. Primerament, es va relatar el naixement del monstre a l’illa de Creta, després de l’engany que el rei Minos va cometre envers Posidó. Com a càstig, la reina Pasífae va donar a llum una criatura terrible: el Minotaure, un ésser amb cos d’home i cap de toro.

Tot seguit, es va explicar com Dèdal, un arquitecte i inventor, va construir el Laberint, un espai tan complicat que ningú hi podia sortir. També es va parlar del tribut que Atenes havia d’enviar a Creta: nois i noies que eren lliurats al monstre perquè els devorés. Després apareix la figura heroica de Teseu, príncep d’Atenes, que decideix enfrontar-se al Minotaure per alliberar el seu poble. Amb l’ajuda d’Ariadna, filla del rei, i el seu famós fil vermell, aconsegueix entrar al Laberint, matar el monstre i sortir-ne amb vida.

Aquesta història es va convertir en el punt de partida per reflexionar sobre les pors personals. Es va fer una activitat amb un cabdell de llana en cercle, on cada alumne havia de dir una por en veu alta i passar el fil a un company. D’aquesta manera es creava una xarxa que simbolitzava el suport del grup. La llana representava el fil d’Ariadna, és a dir, allò que ens ajuda a no perdre’ns quan ens sentim atrapats en els nostres “laberints” personals. A través d’aquesta dinàmica, es va treballar una idea molt important: les pors no desapareixen amagant-les, sinó compartint-les i afrontant-les amb ajuda.

En resum, aquest conjunt d’activitats van permetre treballar la mitologia grega d’una manera viva i significativa, connectant els mites amb experiències, emocions i situacions reals de l’alumnat. El joc de memòria va fomentar la reflexió personal; el mite de Medusa va ajudar a pensar sobre els prejudicis i l’aparença; i el mite del Minotaure va servir per parlar de les pors i del valor de demanar ajuda. Esperem que els nens i nenes de 6è s’ho passessin d’allò més bé (tant com nosaltres!) i descobrissin la utilitat i el benefici de la mitologia com a eina educativa.

Gabriela Casadevall 
1r batxillerat d'Humanitats

Les dones a la Grècia antiga: silenciades però imprescindibles

 

Quan pensem en la Grècia antiga, sovint ens vénen al cap les imatges de grans filòsofs, oradors i herois masculins. Tanmateix, darrere de les columnes del Partenó hi havia dones que sostenien la vida domèstica, perpetuaven la família i, fins i tot, des de l’ombra, influïen en la societat. El seu paper, tot i estar limitat públicament, va ser fonamental per mantenir l’ordre social, econòmic i religiós de l’època.

A la ciutat d’Atenes, el model femení ideal era el de la dona discreta i obedient, dedicada a l’oikos (la casa). Les dones ateneses no podien votar, assistir a l’assemblea (ἐκκλησία) ni ocupar càrrecs públics, atès que eren considerades ciutadanes incompletes sota la tutela del pare, del marit o del fill.

El seu principal deure era l'administració de la llar i la criança dels fills, especialment dels futurs ciutadans de la ciutat. Elles s’ocupaven de les serventes, de la roba i, principalment, de la filatura, i de conservar els aliments. Les dones lliures sortien de casa molt poques vegades, excepte per participar en cerimònies religioses o en ritus funeraris.

Malgrat aquest aïllament, la seva presència era essencial a les festes religioses, com les Panatenees o les Tesmofòries, cerimònies dedicades a Demèter i Persèfone, on la  participació era exclusivament femenina. En aquestes celebracions, la sororitat trobava un espai simbòlic de poder i comunió espiritual.

Tot i compartir origen hel·lènic -el mot hel·lènic ve de l’Hèl·lada, que era el nom que els grecs donaven al seu país-, Esparta mostrava una realitat molt distinta. Les dones espartanes gaudien d’una educació física i d’una llibertat desconeguda per a les ateneses. Com que els homes vivien sovint dedicats a la guerra, les dones dirigien les propietats i podien posseir terres, exercir influència i parlar en públic.

A més, es considerava que una dona forta donava a llum fills forts: l’educació femenina, tot i estar orientada a la maternitat, reconeixia la seva importància en la supervivència de l’Estat. Esparta va ser, en aquest sentit, una excepció dins del món grec clàssic.

La majoria de dones gregues no van deixar escrit el seu testimoni, però la literatura i el teatre ens permeten entreveure la seva veu. A les tragèdies d’Eurípides o Sòfocles apareixen figures com Antígona, Clitemnestra, Medea o Electra, dones que desafien les lleis dels homes i lluiten per la seva pròpia dignitat o pel seu amor. També la poetessa Safo de Lesbos, una de les poques veus femenines conservades, ens mostra una sensibilitat que contrasta amb la rigidesa social del seu temps. Aquestes dones literàries revelen una paradoxa: mentre la societat restringia el seu paper dins de la societat, el pensament i l’art grec reconeixien la seva força moral i emocional.

En resum, la situació de la dona a la Grècia antiga ens parla d’una cultura brillant però desigual, capaç de celebrar la bellesa i la raó mentre negava la igualtat de participació a la meitat de la seva població. Tot i així, el llegat d’aquelles dones —mares, sacerdotesses, poetes o heroïnes— ha travessat els segles. Recordar-les ens ajuda a entendre no només el passat, sinó també la llarga evolució de la lluita femenina per la veu, la llibertat i el reconeixement dins de la nostra societat.

Gabriela Casadevall 

1r batxillerat d’Humanitats

Lore Olympus: reinterpretant els mites

 

Lore Olympus és una reescriptura contemporània del mite d’Hades i Persèfone, publicada primer com a webcòmic romàntic i després en format de volum en paper per l'artista neozelandesa Rachel Smythe. L’acció transcorre en un Olimp modern, molt glamurós, on els déus, herois, nimfes i criatures fantàstiques viuen entre festes, intrigues polítiques i traumes.

Persèfone és la jove deessa de la primavera, criada al món dels mortals per la seva mare Demèter, que l’ha protegit de l’Olimp i de les seves “temptacions”. Al principi se’ns presenta com una noia de camp, tímida i ingènua, que arriba a l’Olimp per anar a la universitat i convertir-se en verge sagrada (deesses joves o nimfes que decideixen consagrar-se a una vida de puresa i castedat, renunciant voluntàriament a les relacions sexuals i romàntiques).

La seva arribada a una festa, impulsada per la seva companya de pis, Artemisa, fa que allà conegui Hades i neixi una auténtica amistat entre ells. Al llarg de la història, Persèfone lluita per trobar el seu lloc, afirmar el seu poder i aprendre a dominar unes capacitats divines que controla malament, cosa que es manifesta de vegades físicament, per exemple amb els seus cabells, que canvien de manera brusca.

Hades és el rei de l’inframón, germà de Zeus i Posidó, però també un dels personatges emocionalment més fràgils de la sèrie. A diferència de la imatge tradicional de divinitat totpoderosa, Lore Olympus el presenta com un home reservat, tímid, marcat pels traumes familiars relacionats amb Cronos i Zeus, i per una baixa autoestima. Tan bon punt la coneix, se sent fascinat per Persèfone, la llum de la qual contrasta amb el seu univers fosc, però fa tot el possible per no declarar-se i respectar-la. La seva relació complicada amb la nimfa Menthe, així com històries passades amb Hera, mostren un personatge que busca més la reparació que no pas la dominació.

Zeus i Posidó completen el trio de germans fundadors de l’Olimp, cadascun amb una personalitat molt marcada. Zeus és el rei dels déus, seductor i obsessionat amb el poder, sovint representat com a infidel i més preocupat per la seva imatge que per les seves responsabilitats. Posidó apareix més tranquil i relaxat, menys central que Zeus i Hades, però forma part del cercle masculí de poder. L’Olimp mateix es presenta com un lloc modern, fet de festes, mitjans de comunicació i xafarderies, on la política divina s’assembla de vegades a la d’una gran empresa tòxica.

Artemisa és la companya de pis i primera gran aliada de Persèfone a l’Olimp. Deessa caçadora i independent, fa de germana gran protectora, encara que la seva proximitat amb el seu germà permet de vegades que ell maniobri al voltant de Persèfone.

Hera, reina dels déus, és un dels personatges més destacats de la sèrie: durant molt de temps reduïda a l’estereotip de l’esposa gelosa, aquí apareix com una dona ferida per les infidelitats i l’egoisme de Zeus.

Molts altres déus i deesses enriqueixen l’univers grec reinventat per Rachel Smythe. Són personatges secundaris però no simples figurants: cadascun porta una part de crítica social o de reflexió sobre les relacions i la família.

Afrodita, deessa de l’amor, està lligada des del principi a la situació de Persèfone: gelosa de la bellesa de la jove deessa, orquestra, a través del seu fill Eros, el pla que porta Persèfone fins a Hades.

Eros, al començament còmplice a contracor, es converteix progressivament en un personatge més complex, dividit entre la lleialtat familiar, la culpabilitat i el desig de fer el bé, especialment en la seva trama amb Psique.

Apol·lo, en canvi, s’associa a comportaments tòxics i encarna la cara fosca del poder masculí a l’Olimp.

Menthe és una nimfa de riu, assistent i antiga amant d’Hades. Té una personalitat autodestructiva, alimentada per la gelosia envers Persèfone i per la influencia nefasta de la seva “amiga” Tetis, que la manipula per servir els seus propis interessos.

La seva obsessió per Hades la porta a utilitzar mentides i cops baixos, fins al punt d’intentar tacar la reputació de Persèfone per recuperar el seu lloc. A través d’ella, la sèrie explora les dinàmiques de dependència afectiva, gelosia i autodestrucció, mostrant com una relació pot esdevenir tòxica per ambdós costats.

Gabriela Casadevall

1r batxillerat d'Humanitats

Els gats grecs

 

Acabo de tornar d’Atenes. Els turistes acostumen a amuntegar-s’hi a l’estiu, però anar-hi ara, a l’hivern, tot fugint de la calor extrema i del bullici dels visitants, permet apreciar el bressol de la civilització amb més serenor, i potser també beure's l’enteniment davant l’abisme del pas del temps. No dic que no. Però si heu estat a Grècia ho sabeu. N’hi ha milers, de gats. Estan a tot arreu. Passegen per l’àgora amb un assossegament i una placidesa que contrasten del tot amb les nostres vides i els nostres temps. Dormiten a l’ombra del temple d’Hefest, a les grades del teatre d’Epidaure i als peus del temple d'Apol·lo a Delfos, com si esperessin una resposta que no arriba. La displicència de la seva mirada no és animal, sinó profundament humana. En recordo un en especial. Era ros, borni i una mica despentinat, a l’entrada de l’Acròpolis. Estava assegut amb una dignitat imperial sobre un capitell caigut. I no. No em va demanar menjar ni carícies. Em va jutjar.

Els antics grecs creien en la metempsicosi, la transmigració de les ànimes. I si… suposo que ja veieu per on vaig. Qui s'atreveix a assegurar que no són ells? Els ciutadans de la polis que s’han reencarnat i romanen allà, immòbils, vigilant les seves ruïnes, observant amb estoïcisme com la civilització que ells van parir s’ha convertit en un circ de likes i desmemòria. Qui sap si aquell gat ros podia ser Diògenes el Cínic, rient-se de la meva necessitat de fer una foto per demostrar que existeixo.

Aquesta amnèsia col·lectiva actual és una tragèdia moderna que ni tan sols Sòfocles, amb la seva mirada irònica, va saber preveure. Hi ha qui no n'és conscient, però aquest món de lotófags és el pitjor càstig per a la nostra societat i per a totes les que han de venir. Pitjor fins i tot que el de les Cariàtides, que allà segueixen, mirant fixament el Partenó sense poder moure ni un múscul. Si el gat ros pogués parlar potser diria amb ironia que almenys elles contemplen l’obra de Pèricles sabent-ne la veritable transcendència i no només per fer un post a Instagram.

Quan va ordenar reconstruir l’Acròpolis, ell ja ho sabia. Tenia aquella arrogància visionària dels genis. Sabia que aquell segle, aquell summum d’esplendor, seria recordat pels segles dels segles. 2.500 anys després, i per molt que alguns s’esforcin en contradir-lo, aquella mena de profecia pítica segueix complint-se.

Casualitats de la vida, la meva visita a Delfos, a l’omphalos de l’antic món grec, va coincidir amb el segrest de Nicolás Maduro per part dels EUA, amb Donald Trump al capdavant. Trump, que es creu el melic del món i mai millor dit, fent de les seves i segrestant un president que també s’ha cregut sempre que a qui van llençar les dues àguiles enviades per Zeus quan van trobar-se va ser a ell.

Imagineu-vos l’escena avui. La Pítia, col·locada amb els vapors d’etilè que sortien de l’esquerda de la terra, balbucejant profecies inintel·ligibles. I a la cua, en lloc de reis d’Esparta o comerciants de Corint, hi tindríem la plana major de la política internacional. M’imagino Volodímir Zelenski, Gustavo Petro, Jens-Frederik Nielsen o qualsevol altre dirigent, acostant-se a l’oracle per saber què serà del futur, sobretot del seu.

A Maduro, la Pítia, probablement un gat negre reencarnat en sacerdotessa, li miolaria un enigma que ell interpretaria com una victòria electoral eterna. Trump no preguntaria res. Potser intentaria comprar l’Oracle. O faria com va fer Alexandre el Gran. Diuen que quan el jove rei macedoni va anar a Delfos abans de conquerir el món, la Pítia li va dir que estava tancat, que no era un bon dia per anar-hi. Trump posaria un tuit indignat. Alexandre va agafar la sacerdotessa pel braç i la va arrossegar per força cap al temple. No se n’aniria d’allà fins que tingués una resposta. Finalment, la sacerdotessa, esgotada per la insistència, va cridar: "Ets invencible!". I ell va deixar-la anar dient que ja no li calia escoltar res més.

Com quan crides al bell mig del teatre d’Epidaure i el ressò et retorna la veu carregada d’història. L’eco del passat que es nega a morir. Els gats ens ho adverteixen amb la mirada. No els podem abandonar. Aneu a Grècia. Però no hi aneu només a fer fotos. Aneu-hi a demanar perdó als gats per haver oblidat qui som.

Josep Lozano Martín 
Estudiant de Periodisme i Humanitats a la UPF i extripulant del Vaixell

Leda i Dalí a Portlligat

 

Uns dels mites més importants i coneguts de l’imaginari grec és el que fa referència a la narració dels amors entre Leda i Zeus. La història explica que Zeus s'enamorà perdudament de Leda, reina d’Esparta i esposa de Tindàreu, i que el rei dels déus va seduir-la lluny de la mirada d’Hera. Es va transformar en cigne i, segons el relat, perseguit per una àguila, va anar a buscar refugi als braços de Leda. La reina espartana va tenir relacions amb Zeus i el seu marit la mateixa nit i, embarassada d’ambdós, Leda va pondre dos ous, dels quals van néixer quatre criatures il·lustres. Del primer ou, fruit de la seva relació amb Zeus, van néixer Hèlena, considerada la dona més bella de Grècia i Pòl·lux, un heroi immortal. De l’altre, naixerien Clitemnestra i Càstor, mortals i fills de Tindàreu.

La relació entre el mite de Leda i l’obra ‘Leda Atòmica’ (1949), de Salvador Dalí, es basa en la reinterpretació personal que l’artista va fer del relat. Dalí recupera el mite en què Zeus, convertit en cigne, s’apropa a Leda, però el transforma completament per adaptar-lo a la seva mirada. En el quadre, la figura de Leda està representada per Gala, la seva musa, que apareix amb una actitud calmada i gairebé perfecta.

A la daliniana Leda Atòmica, els elements com el cos de Gala, el cigne, els llibres i altres objectes expressen el concepte “atòmic” que Dalí va desenvolupar després del descobriment de l’estructura de l’àtom. Gala-Leda es converteix així en un centre d’harmonia, regulat per proporcions matemàtiques i un equilibri gairebé espiritual, mentre que el cigne adquireix un paper més racional i simbòlic que no pas estrictament mitològic. Ambdós leviten sense tocar-se, reflectint el seu interès per la física moderna i l’estructura atòmica. Així, Dalí combina el mite clàssic amb la seva visió surrealista i científica de la realitat.

La relació entre Salvador Dalí i el mite de Leda també apareix en els ous gegants de Portlligat (i després a la seva casa de Púbol). L’ou esdevé per a Dalí un símbol de naixement, origen i misteri, de perfecció, fecunditat i renaixement, i Dalí adopta aquest símbol i el converteix en un element central del seu univers visual. A Portlligat, que considerava el seu “úter còsmic”, col·loca ous gegants sobre les teulades i murs com a referència directa al naixement mític d’Hèlena-Gala.

                                                                                     Casa de Dalí a Portlligat. Fotografia de Gabriela Casadevall Paillere

                                                     Casa de Dalí a Portlligat. Fotografia de Gabriela Casadevall Paillere

Gabriela Casadevall Paillere

1r batxillerat humanístic

COLONIA IVLIA VRBS TRIVMPHALIS TARRACO: final de trajecte

El  passat  sis  de  maig,  les  alumnes  del  batxillerat  humanístic  de  segon  de  batxillerat  vam tenir l’oportunitat de visitar la Tàrraco romana. Una experiència que ens va transportar a la vida d’aquesta majestuosa urbs.

Tarraco, l’actual Tarragona, situada al sud-est del litoral català, va ser la capital més important, durant el període imperial, de la Hispània Citerior. Malgrat els segles que han anat passant i les transformacions i modificacions que ha experimentat la ciutat, segueix mantenint la seva essència, no només en els monuments emblemàtics (com el circ, l’amfiteatre, les muralles…), sinó també en els seus carrers, antigament, pas de ciutadans romans.

Primerament, vam desembarcar a l’estació de tren per poder transportar-nos fins a les portes de Tarragona, anteriorment la zona residencial. Aquesta zona, durant l’època romana, es trobava principalment a la part baixa de la ciutat, més a prop del port i del Fòrum colonial, on vivia la major part de la població. Avui dia correspon al centre de Tarragona, especialment els voltants del Mercat Central, la Rambla Nova i el carrer Major.

A mesura que anàvem avançant i pujant les escales, vam arribar a la segona terrassa en què està estructurada l’urbs romana: el circ. Aquest edifici de lleure va ser construït al segle I dC, durant la Dinastia Flavià (com va passar amb la construcció d’altres edificis importants de la ciutat com el fòrum i l’amfiteatre).

Malgrat no poder traslladar-nos en el temps, ens vam imaginar com era el circ: una de les construccions més emblemàtiques de l'antiga ciutat romana i un dels circs millor conservats de l’Imperi. Situat a la part central de la ciutat -connectava la zona residencial amb la del Temple d’August i del Fòrum Provincial-, el circ s’utilitzava principalment per a curses de quadrigues i altres espectacles públics. Tenia una forma allargada i ovalada, amb una pista central (l’arena) envoltada per graderies que podien acollir entre 20.000 i 25.000 espectadors. Actualment, malgrat estar parcialment soterrat sota edificis moderns, encara se'n conserven importants restes visibles, com part de les voltes subterrànies, accessos i una secció de les graderies.

A més, vam tenir la immensa sort de poder entrar dins de les seves entranyes: només entrar, vam haver de pujar les altes escales que conduïen els espectadors a la càvea. En arribar a dalt, ens vam poder imaginar com hauria estat l’arena per on corrien aurigues i carros, malgrat que, actualment, només se’n conserva una petita part.

Seguidament, vam poder observar en detall les enormes muralles que envoltaven l’antiga Tàrraco. Malgrat trobar altres escoles que dificultaven el pas i tapaven alguna part de les restes, vam poder apreciar les columnes procedents de Troia, alguns sarcòfags, les dues estàtues que representen l’essència de l’antiga Roma (l’August de Prima Porta i la Lloba Capitolina) i, per damunt de tot, les grans muralles amb les seves respectives torres (la de l’Arquebisbe, la de Cabiscol i la de Minerva, especialment interessant).

És important remarcar que són les construccions més antigues i importants que tenen per origen la fortificació -primer de fusta i després de pedra- del campament militar inicial de Tàrraco. A més, en Jordi, el nostre professor, que ens feia alhora de guia, ens va explicar les dues fases de construcció: la primera, amb l’ocupació romana (217-197 aC), en què Tàrraco va ser fortificada durant la Segona Guerra Púnica mitjançant el parament megalític (grans blocs irregulars de pedra), i la segona, en què només es va ampliar i reformar el perímetre defensat, utilitzant carreus sobre un estret sòcol megalític.

Cal afegir que, en algunes de les pedres hi ha inscrites certes inicials de noms o símbols que els esclaus ibers que les van construir van voler deixar per escrit, per tal d’immortalitzar la seva presència en la construcció de les muralles.

Abans de sortir del Passeig Arqueològic, vam ser testimonis de la presència dels dos mil anys d’antiguitat que amagaven en el seu interior les muralles i les columnes troianes (en aquestes podíem escoltar la trobada entre Príam i Aquil·les, el combat entre Hèctor i Pàtrocle i després amb Aquil·les, els plors d’Andròmaca i d’Hècuba en perdre-ho tot…).

Aleshores, vam arribar a la terrassa superior, dividida en una gran plaça i la zona de culte amb el Temple d’August. En aquesta zona es trobava el recinte de representació del poder romà, format per una gran plaça porticada (on hi havia el Fòrum provincial) i, al punt més elevat, la zona de culte amb el Temple d’August (dedicat a la Triada Capitolina, Júpiter, Juno i Minerva).         

També vam poder entrar dins del Pretori: una torre romana situada a l’extrem sud-oest de què havia estat el Fòrum Provincial (complex administratiu i militar que presidia la ciutat romana), al costat del qual, a l’antic Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, hi ha la inscripció que diu TARRACO SCIPIONUM OPUS (en honor als germans Escipió, fundadors de l’urbs romana). Va ser en aquest moment, quan vam recrear la bella i vella tradició que cada gens classica de l’escola ha celebrat al llarg dels anys: fer una fotografia per al record i comiat de final de curs.

Després de pujar unes interminables escalinates per poder presenciar les seves estructures interiors i subterrànies, vam arribar a la planta superior, des de la qual es podia observar una vista magnífica de tota la ciutat actual, on quedava perfectament palès el perímetre de l’antiga urbs romana.

Pel que fa al Temple d’August, avui en dia les seves restes romanen a sota de la catedral romanicogòtica de Tarragona, que se situava a la terrassa superior de la ciutat.

Finalment, vam anar a l’última parada de la nostra visita: el cèlebre amfiteatre romà. Un edifici destinat a l’oci dels ciues tarraconenses, fundat al segle II dC i restaurat al 218 dC. En aquest edifici emblemàtic s’hi representaven espectacles violents (lluites de gladiadors (munera), caceres de feres (venatione), execucions…) i, per tant, estava situat extramurs. En arribar a l’amfiteatre, no només vam poder observar la cauea (graderia), sinó que també vam poder baixar a l’arena -en forma d’el·lipsi i creuada per fossae- i representar nosaltres mateixes lluites de gladiadors. Només baixar, ens va sobtar l’aparició de la base d’una antiga església paleocristiana -Església de Santa Maria del Miracle-, fet que converteix l’amfiteatre de Tàrraco en un edifici únic al món. Per entendre la seva presència, ens hem de remuntar al segle VI dC quan el bisbe Fructuós juntament amb Auguri i Eulogi -dos diaques- van ser cremats i considerats màrtirs, fet que demostra la persistència i el poder de l’Església fins i tot en espais de memòria pagana.    

Acabada la visita, vam dinar al llarg de la Rambla. En aquell moment, calia acomiadar-nos de Tàrraco i de tots els nostres avantpassats que han fet possible el nostre present; era iportant valorar una ciutat carregada de segles d’història.

Va ser una visita molt enriquidora i que de ben segur recordarem com una de les més especials de batxillerat. Poder contemplar monuments antics tan ben conservats i tenir l’oportunitat de recórrer in situ una ciutat amb un passat tan gloriós va significar, certament, una experiència indescriptible.         

Júlia Marín Luz - 2n de batxillerat humanístic     

P.S.: agraïm especialment a la Sol Perbech la gravació i l'edició d'aquest vídeo tan xulo de la sortida. Plurimas gratias, Sol!

El relleu d''Ariadna i Hermes' a Montserrat

 

Fototgrafia d'Anna Moreta

Fa un parell de setmanes, els alumnes de primer de batxillerat vam anar a Montserrat. Caminant per una de les àrees més transitades, uns companys i jo ens vam fixar en aquest relleu integrat en una paret que, a partir de motius de la mitologia clàssica (principalment el fil d’Ariadna i Hermes), vol parlar del concepte d’ésser humà. Aquest relleu va ser esculpit per Josep Maria Subirachs el 1985 i, originàriament, estava situat a l’atri de l’edifici del Banc de Sabadell al Passeig de Gràcia de Barcelona. El 2013, l’entitat bancària el va confiar al Monestir de Montserrat, un lloc on ja hi havia una petjada artística important d’aquest escultor. Aquest relleu està dividit en dues parts, que s’han de percebre “com una obra única en dos capítols”, com indica el mateix escultor. Cada meitat del relleu, en pedra tosca o travertí, mesura 2,25 per 2,10 metres.

El costat esquerre del relleu està dedicat al mite d’Ariadna. El moment representat en aquesta part fa referència a un episodi del mite de Teseu i el Minotaure, concretament al que s’origina amb el deute que té la ciutat d’Atenes amb l’illa de Creta. Aquest tribut fa que els atenencs hagin d’entregar-los, cada nou anys, set nois i set noies perquè siguin devorats pel terrible fill de Pasífae i un brau blanc enviat per Posidó, un ésser monstruós que Minos, el rei de Creta, avergonyit, mantenia tancat en un inextricable laberint construït per l’arquitecte Dèdal. Temps després, Teseu, fill d’Egeu, rei d’Atenes, decideix encapçalar una expedició per alliberar la seva ciutat d’aquest tribut dolorós. El seu objectiu és acabar amb el Minotaure i, per fer-ho, compta amb l’ajuda d’Ariadna. Aquesta, filla dels reis de Creta, en veure’l s’enamora perdudament. Teseu s’aprofita d’aquesta complicitat perquè Ariadna l’ajudi a complir el seu propòsit. Tots dos fan un quid pro quo pel qual Ariadna accedeix a ajudar-lo a canvi que Teseu es casi amb ella i se l’emporti cap a Atenes. Dit i fet, Ariadna entrega un cabdell de fil d’or a Teseu i li diu que, a mesura que vagi avançant pel laberint, deixi anar el fil, de manera que només així sabrà com trobar la sortida, perquè només li caldrà anar recollint-lo. Teseu afronta, confiat, la seva missió i aconsegueix matar el Minotaure i sortir del laberint.

Subirachs va esculpir el laberint per representar la solitud de l’ésser humà, tal com declara ell mateix, pel fet que, sovint, entrem en bucles mentals o socials que no ens deixen sortir i ens aïllen de tot el que ens envolta.  En el relleu, podem observar que les parets del laberint són molt altes i l’obertura molt estreta, i que el dibuix del laberint està cisellat des d’un angle superior, com si només el poguessin veure els déus. També es veu reflectit l’amor en el fil que uneix Ariadna amb Teseu; el fet que estigui en diagonal crea profunditat en el paisatge. Els altres elements arquitectònics que hi ha al relleu simbolitzen el pas de la història. Finalment, el sol representa la llibertat i es reflecteix en la superfície que té a sota, cosa que reforça els vincles entre el món superior i el món terrenal. 

La part dreta del relleu està dedicada a Hermes, el déu missatger. Aquest és fill de Zeus i Maia i és la seva raó de ser transmetre els missatges dels déus als humans i transportar les ànimes dels morts a l’inframon. També és el déu dels transports, els viatges, el comerç, la tecnologia, els lladres, els oradors… El seu atribut principal és un bastó anomenat caduceu que li va lliurar Apol·lo. Aquest bastó porta dues serps entrellaçades i representa el comerç, la medicina, la concòrdia… 

En aquest relleu, el caduceu representa la comunicació entre els déus i els homes. Està situat a prop d’un encreuament de camins i és el verdader protagonista de l’escena, segons el mateix Subirachs. Al costat del caduceu es pot observar una figura femenina dividida en vuit parts que equivalen a la mida del cap, cosa que simbolitza l’harmonia, la proporció i l’art. Un fet curiós és que la part dreta del seu cos està esculpida en baix relleu, mentre que el costat esquerre està dibuixat amb línies geomètriques molt definides. Això, seguint de nou l’explicació de Subirachs, es contraposa a la mort, de la mateixa manera que, en el fris anterior, l’amor es contraposa a la mort plasmada en el laberint. La dona representa, doncs, l’harmonia i la proporció. També s’observa una torre d’aigua que representa el domini de la natura per part dels humans i el seu enginy per crear infraestructures tan complexes. Aquesta torre és una figura vertical que s’aixeca cap al cel, mentre que l’obertura que hi ha a sota s’obre cap a l’inframon, fet que crea un joc d’oposicions. Finalment, hi ha un arc de Sant Martí que simbolitza Iris, una deessa menor que també actua com a missatgera dels déus. Ella, juntament amb les dues serps, reforça “el valor metafísic de l’art”. Iris serveix per reforçar aquesta simbologia que l’escultor va voler expressar de la comunicació entre els éssers humans i els déus.

Així doncs, Subirachs es va inspirar en la mitologia grega per parlar de temes tan importants com ara la mort, la soledat o la relació entre els homes i els déus que personifiquen la naturalesa no humana. 

Anna Moreta Castel-Branco

1r de batxillerat d'Humanitats 

Hodie baetulonenses sumus!

 

El proppassat dimarts els alumnes del segon de batxillerat Humanístic vam fer una visita guiada al Museu de Badalona, un museu dedicat a la història de Badalona i ubicat a la plaça de  l’Assemblea de Catalunya. D’entre tot el riquíssim patrimoni de què disposa, vam visitar les extraordinàries restes que han quedat com a indicador de la presència dels romans fa dos mil anys.

Després d’un llarg trajecte des de l’escola fins a Badalona, el metro ens va deixar a les portes de l’antiga Baetulo, prop de la Via Augusta baetulonensis. Entrats al museu, la nostra guia, l’Esther Gurri, ens estava esperant amb un enorme somriure, fet que em va demostrar que el que ens esperava a dins del recinte ens deixaria ullpresos. I així va ser…

La primera parada de la visita va ser a les portes de la ciutat subterrània, pas previ cap als vestigis de la nostra civilització mare. Abans d’entrar, però, ens va explicar amb l’ajuda d’una planta hipodàmica que el que tindríem aviat davant dels ulls amaga més patrimoni arqueològic del que havien descobert quan van elaborar-la.

Aleshores, l’Esther ens va fer una breu introducció sobre la ciutat de Baetulo, una urbs fundada ex novo el segle I aC, probablement sobre un assentament iber anterior. Es va establir com una colònia amb una estructura urbana planificada seguint el model romà. Es diu que la ciutat es va especialitzar en la producció i exportació de vi, aprofitant el seu clima mediterrani i la seva proximitat al port de Barcino.

Submergits en la civilització romana de Baetulo, vam tornar al passat, retrobant una mirada clàssica per entendre el què se’ns presentava. L’atmosfera enfosquida ens permetia apreciar amb més precisió la bellesa arqueològica de les restes. Primerament, ens va mostrar un dels carrers paral·lels als dos carrers principals de les ciutats romanes -el Cardo Maximus (N-S) i el Decumanus Maximus (E-O)-, un cardo minor que recorre la ciutat de nord a sud. Aquest carrer, a més de tenir diversos edificis amb botigues a ambdós costats i un sistema de clavegueram, té a la dreta la façana de les termes, que era la nostra següent parada.

Avançant amb passes cauteloses, però alhora ansioses, vam aturar-nos davant les famoses thermae de Baetulo. Quina magnificència que tenien! Estaven tan ben conservades! De forma curosa, l’Esther ens va explicar que les thermae eren un element fonamental en la vida social i quotidiana de les ciutats romanes. També ens va explicar que aquestes termes, datades pels volts del segle I aC, presenten una disposició i estructura molt similar a les termes d’altres ciutats de l’antiga Roma.

Seguidament, ens va assenyalar les diferents parts d’una terma: en primer lloc el frigidarium, la sala freda que consisteix en una sala gran i espaiosa, amb una gran piscina d’aigua freda; a continuació, el tepidarium, la sala d’aigua tèbia, on els romans es preparaven per a l’alta temperatura del caldarium. En aquesta sala la temperatura era moderada, amb calefacció a través de l'hipocaust (un sistema dissenyat mitjançant forns que escalfaven l'aire sota els sòls de les estances).

Finalment vam observar el caldarium, la sala que disposava d’una piscina d’aigua calenta i solia estar equipada amb un sistema de calefacció amb pisos elevats per permetre l'aire calent que circulava per sota a través dels tubuli. També ens va comentar que hi havia una zona exterior prop de les termes, la palaestra, la qual estava destinada a l’exercici físic com la lluita o altres activitats atlètiques, normalment abans de banyar-se.

Vam seguir avançant fins a arribar a unes grans vitrines que ens mostraven els diferents materials o les diverses decoracions pròpies de les domus, tant de la part alta com de la zona residencial. Les teulades, majoritàriament, estaven construïdes a base de plom amb, de vegades, algunes cares arquitectònicament dissenyades de diferents deïtats, com Venus, Dionís, Demèter i alguna altra per assegurar la seguretat de la casa. S’anomenen ‘antefixos’.

Poc després vam continuar fins a la zona museïtzada de la ciutat on, després de veure un documental sobre la seva fundació, ens va mostrar diferents piles funeràries pertanyents a una de les antigues necròpolis, fins i tot l’esquelet d’una noia d’uns vint-i-cinc anys al costat de la qual hi havia les restes òssies d’un nen al costat de l’esquelet reconstruït d’una mula. Per poder-ho entendre, hem de conèixer que, en aquella època, els romans donaven molta importància al pas de la vida a la mort -inframon-, i és per aquest motiu que col·locaven unes monedes dins la boca dels difunts -la mandíbula de la dona està blava per la marca de la moneda- i els feien els ritus pertinents… Però, en el cas dels nens, com que no tenien monedes, se sacrificava un animal perquè l’acompanyés en aquest camí d’un món a l’altre.

També ens va ensenyar les diferents àmfores amb què transportaven el menjar i, fins i tot, en alguns casos, s’hi enterrava un cos -en el cas de les classes més baixes-. Hi havia de tantes mides i colors!

Llavors ens va mostrar troballes molt importants per determinar alguns aspectes de la vida quotidiana, com el rostre d’una possible estàtua funerària, la tabula hospitalis, un altre rostre de vella, les pollegueres de les portes o la silueta d’un cos femení, l’extraordinària Venus de Badalona…

Acabada la part de la necròpolis i de la resta de troballes, vam seguir el nostre camí fins arribar a la zona de les tabernae (botigues), el comerç de luxe, observant el trànsit de la ciutat, passant pel costat del sistema de clavegueram, la zona propera al fòrum… Fins i tot hi havia una gran vitrina on estaven exposats els colors amb què decoraven les domus i algunes tabernae.

Posteriorment, ens vam dirigir a la zona on, in situ, estava el fòrum de la ciutat, el centre polític, administratiu i religiós de la ciutat, situat a la part alta, aprofitant el desnivell del terreny, a l’actual zona del carrer del Temple i l’església de Santa Maria. Aquest espai acollia la basílica, seu dels tribunals i activitats comercials, el temple principal, situat sota l’actual església de Santa Maria, i les tabernae, botigues situades als voltants del fòrum.

Continuant amb la ruta i caminant pels carrers del voltant, vam arribar a la Casa dels Dofins, una domus de finals del segle I aC situada a la part alta de l’antiga ciutat de Baetulo. Aquesta conserva diverses estances organitzades al voltant de l’atri així com altres habitacions relacionades amb el peristil o jardí i una zona de treball dedicada a la producció de vi. Cal destacar els mosaics de gran qualitat i les restes de pintures murals originals, especialment el mosaic amb dofins a l’atri que simbolitza l’estatus social dels seus propietaris. Seguint l’estructura característica de les domus romanes, apareix el tablinum, un espai destinat a les gestions familiars i comercials del paterfamilias, i, al seu costat, el triclinium o menjador per als banquets o convivia. A la part exterior de la casa hi havia un peristil enjardinat que proporcionava un espai de tranquil·litat i contacte amb la natura. Tot plegat reflectint el luxe i la sofisticació de les classes benestants de Baetulo.

Finalment, vam acabar la visita descobrint l’anomenat Jardí de Quint Licini, que es troba al número 3 de la plaça de l'Assemblea de Catalunya i conserva les restes d’un estany que formava part del jardí d’una domus de Baetulo construïda a finals del segle I dC i que probablement pertanyia al patrici Quint Licini Silvà Granià membre d’una influent família de patricis i protagonista d’un pacte d’hospitalitat signat amb els badalonins l’any 98 dC i documentat en la tabula hospitalis. La troballa d’aquesta tabula permet entendre com eren i quines funcions tenien els jardins de les cases romanes així com admirar peces singulars. Tota aquesta informació és representada amb l’ajuda de la il·luminació, la incorporació de sons i una espectacular projecció en realitat virtual.

Acabada la visita, vam aplaudir a la magnífica guia que ens va acompanyar durant tota la visita, fent-nos gaudir de les fascinants restes romanes de Baetulo…

Després d’aquesta experiència tan bonica, els alumnes de batxillerat us animem a fer aquesta visita!

Júlia Marín Luz  -  2n de batxillerat humanístic