Les escítales espartanes

 

Enviar informació de manera segura, sobretot en l’àmbit militar, era igual d’important fa 2.500 anys com ara. Una de les tècniques criptogràfiques més conegudes són els jeroglífics egipcis, però els espartans també varen idear el seu mètode: les anomenades escítales (αἱ σκυτάλαι).

Les escítales consisteixen en dues vares de fusta del mateix gruix (una per al transmissor, una per al receptor) amb un papir o tira de cuir enrotllada, on s’escrivia el missatge de manera longitudinal, de manera que al desenrotllar la tira no es podia entendre què hi posava (aquest mètode es diu transposició: alterar l’ordre dels elements d’un missatge). Depenent del gruix i de la llargària de les vares, es podia escriure més o menys text. Per desxifrar el contingut, el receptor havia de tornar a enrotllar-la a la seva vara. És un recurs senzill i que no precisa de gaires materials, alhora que la desencriptació es bastant ràpida. Però precisament per això també és un mètode poc fiable (vist amb la perspectiva actual), en cas de que l’enemic obtingui una escítala del mateix tamany o descobreixi com funciona.

Aquest mètode era usat, sobretot, pels èfors espartans (magistrats), tal i com explica Plutarc a l’episodi III de la seva obra Vides paral·leles.

Heus ací un exemple:

-    Volem xifrar el missatge “ELSPERSESATAQUEN” (sense espais per comprimir més text) en 5 columnes i 4 files.

-          Escrivim el missatge per columnes, com si escrivíssim al voltant de la vara:

       -    Si desenrotllem la tira i llegim de manera convencional, és a dir, d’esquerra a dreta, trobem això:

-          Quan el receptor enrotlli la vara altre cop, desencriptarà el missatge i podrà llegir-lo. 

En aquesta pàgina podeu provar com funciona, però us animo a provar-ho manualment!

Valete bene!

 

Dani Gil Rafart  -  Extripulant del Vaixell

L'origen diví dels dies de la setmana

La discipula Diana Masagué (quin nom més divinament olímpic!) ens presenta la relació que hi ha entre els noms dels 7 dies de la setmana (septimana o hebdomada) i 7 il·lustres divinitats del panteò grecoromà. I a continuació, si sentiu curiositat per saber-ne més, us proposem la lectura d'un extracte del blog Ab origine, d'Enric Ortega.

Dilluns prové del dies Lunae llatí, és a dir, el dia de la Lluna. El mateix passa, per exemple, en castellà (lunes), en francès (lundi) i en italià (lunedi). En les llengües germàniques, per exemple, trobem el Monday anglès (Moon day o dia de la Lluna) i el Montag alemany (Mond tag, amb el mateix significat).

Dimarts és el dia dedicat a Mart, el dies Martes llatí. Els noms castellà (martes), francès (mardi) i ilalià (martedi) segueixen el mateix patró de construcció. Mart era el déu de la guerra, igual que Tiw ho era en la mitologia germànica. Per això en anglès el dimarts es diu Tuesday, que prové de l’anglès antic Tīwesdæg que significa literalment “dia de Tiw”.

Dimecres és el dies Mercurii llatí, de la mateixa manera que ho és en castellà (miércoles), en francès (mercredi) i en italià (mercoledi). En la mitologia nòrdica, l’equivalent a Mercuri és el déu Wodan (anomenat també Odín pels pobles nord-germànics), ja que ambdós eren considerats els guies de l’ànima després de la mort. Així, l’anglès Wednesday prové de l’anglès antic Wōdnesdæg (el dia de Wodan). En alemany, Mittwoch significa “dia del mig”; quan sigui l’hora d’explicar el significat de diumenge entendrem per què.

Dijous és el dia consagrat a Júpiter, el dies Jovis llatí. Igualment, en castellà (jueves), en francès (jeudi) i en italià (giovedi). En aquest cas, l’equivalent en la mitologia nòrdica és el déu Thor, que és el déu que personifica el tro. Així, el Thursday anglès significa literalment “dia del Thor” i l’alemany Donnerstag “dia del tro”.

Divendres és el dies Veneris, consagrat a Venus. Així, en castellà (viernes), en francès (vendredi) i en italià (venerdi). En la mitologia nòrdica, el planeta Venus s’anomenava era Friggjarstjarna (l’estrella de la deesa Frige). Per tant, el Friday anglès i l’alemany Freitag signifiquen “dia de Frige”.

Dissabte és el dia que en llatí s’anomenava dies Saturni en honor a Saturn, com es manté en l’anglès Saturday significa literalment “dia de Saturn”. Ara bé, en aquest cas, tant en català com en castellà (sábado), en francès (samedi) i en italià (sabato) provenen del dies sabbati llatí  (de la paraula hebrea Sabbath que significa “descans”) i  en el cas del francès prové del dies sambati, una variant de l’anterior. Aquest fet s’explica per influència jueva, ja en aquesta tradició es considera que el primer dia de la setmana és diumenge i, per tant, dissabte era el setè i últim dia i es dedicava al descans i a honorar a Déu.

Diumenge era el dies Solis llatí, és a dir “el dia del Sol”. Així es manté en l’anglès Sunday i en l’alemany Sonntag que també signifiquen literalment “dia del Sol”. En aquest cas, però, l’Església cristiana va passar a anomenar el diumenge dies Dominicus, que vol dir “el dia del Senyor” (en contraposició al Sabbath jueu). Per tant, el diumenge català, el castellà domingo, el francès dimanche i l’italià domenica no honoren el Sol, sinó el déu cristià. Amb aquest canvi, el diumenge s’establí com a darrer dia de la setmana romana i per això la nostra setmana comença el dilluns i no el diumenge com la de les llengües germàniques.

Racons clàssics de Barcelona (IX): Selene

Aquests darrers dies els alumnes de 4t de Llatí hem estat treballant les referències clàssiques dels dies de la setmana i la seva vinculació amb diferents déus i deesses de l'imaginari mitològic. En Jordi, el nostre professor, ens va comentar que prop de l'escola hi havia una escultura de la deessa Selene (antiga deessa lunar abans que Àrtemis li prengués el lloc, el mateix que va passar amb Hèlios i Apol·lo en el cas del sol), relacionada amb el dies Lunae o dilluns. En efecte, tot i que no ens va ser fàcil localitzar-la després de dos dies de cerca, finalment vam aconseguir trobar-la i fotografiar-la, al costat de la biblioteca Jaume Fuster tocant la plaça Lesseps. Ens ha resultat curiós el fet que sigui un lloc per on passem sovint, però que mai ens hi haguéssim fixat. I és que si caminem amb ulls clàssics, ens hem adonat que podem descobrir molts racons amb referències del món grecollatí. Recordeu quins són els seus atributs? Quins trobeu a faltar? I qui va ser l'amor de la seva vida? Valete omnes!

Ecce imagines!

Josep Lozano i Nil Pérez  -  4t ESO Llatí

Exercitatio relaxationis

Acaba l'època d'exàmens. Primum els de 2n, deinde els de 1r, postremo els de 4t. I arriba la darrera setmana perquè els de 2n lliureu el TR. Bufff...! Necessiteu relaxar-vos i vet aquí que remenant per la xarxa m´he topat amb un exercici de relaxació ben peculiar: el que ens proposa el company Santi Carbonell transformat en un Hypnus encisador. Deixeu-vos portar per la música del compositor i pianista francès Erik Satie (1866-1925) i la captivadora veu del nostre amfitrió i relaxeu el cos i la ment. Caldrà, això sí, que tot i relaxats traduïu les paraules hipnòtiques d´Hypnus. No us adormiu et bonam fortunam habeatis!

Nomen meum est Hypnus.
Exercitationem relaxationis vis mecum facere?
Sume igitur parvum spatium ad animum et corpus tuum relaxandum.
Loco placido conside vel in lectica cuba.
Claude oculos tuos et audi tantum vocem meam et musicam.
Cubans in lectica aut in sella sedens vocabula mea tantum in mente tua habes.
Spira.
Nunc necesse est tibi tantum spirare.
Cum spiras, anima tua in pulmones intrat
et rursus ex pulmonibus exit.
Spiras et intellegis ut vivus es.
Spiras et ingellegis ut viva es.
Spirare potes, nam vivus tu es
Spirare potes, nam viva tu es.
Cum spiras, animam in pulmones ducis.
Cum spiras, anima tua in pulmones intrat
et rursus ex pulmonibus exit.

Corpus tuum quattuor membra habet: duo bracchia et duo crura.
In cruribus sunt pedes.
Pes tuus dexter frigidus est.
Pes tuus dexter frigidus et gravis est.
Pedem tuum dextrum iam movere non potes.
Pes tuus sinister quoque gravis est.
Pedem tuum sinistrum iam movere non potes.
Duo pedes tui iam non moventur.

Crus tuum dextrum frigidum est.
Crus tuum dextrum frigidum et grave est.
Crus tuum sinistrum quoque frigidum est
Crus tuum sinistrum quoque frigidum atque grave est.
Crura tua frigida et gravia sunt ut crassi rami arboris
et moveri non possunt.

In bracchio tuo dextro est manus dextra.
Manus tua dextra frigida est.
Manus tua dextra frigida et gravis est.
Manum tuam dextram iam movere non potes.
In manu sunt quinque digiti,
digitus pollex, digitus index, digitus quartus et digitus minimus.
Nullum digitum iam movere potes. Neque digitum pollicem, neque digitum indicem, neque digitum quartum, neque minimum iam movere potes.
Quinque digiti moveri non possunt.

Bracchium tuum sinistrum figidum est.
Bracchium tuum sinistrum frigidum et grave est.
In bracchio tuo sinistro manus quoque gravis est.
Digitos manus sinistrae movere non potes.
Digiti tui moveri non possunt.

Iam movere non potes neque digitos qui in cruribus sunt neque digitos qui in manibus sunt.
Omnes digiti corporis tui moveri non possunt.

Umerus dextrus frigidus est.
Umerus dextrus frigidus et gravis est.
Umerum dextrum movere non potes.
Umerus sinistrus quoque frigidus est.
Umerus sinistrus frigidus et gravis est.
Umerum sinistrum movere non potes.

Corpus tuum frigidum est.
Iam totum corpus tuum figidum est.
Corpus tuum frigidum, grave et rigidum est.
Corpus movere non potes.
Nullum membrum movere potes.
Neque caput movere potes, neque linguam, neque collum.
Pectus quoque frigidus est.
Te movere non potes.

Corpus tuum frigidum est praeter cor.
Cor tantum se movet.
Cor tuum palpitat.
Audi cor tuum palpitare.
Palpitationem cordis tui tantum audi.
In corde est sanguis
In corde est calida sanguis, qui per venas ad cor fluit.
Audi sanguinem tuam per venas fluentem.
Audi fluxum sanguinis.

Tranquillus es.
Tranquilla tu es.
Nihil cogitas. Nulla res curae est tibi. Nulla tribulatio te sollicitat.
Tranquillus es.
Tranquilla tu es.
Quieta est anima tua.

Laetus es.
Laeta tu es nam vita pulchra est.
Ea tamen exigua est. Necesse est homini temporibus sapienter uti.
Sed tibi amare et amari vacat. Ama et amaberis ab amicis tuis.

Nunc pes tuus sinister non frigidus sed calidus est.
Pes tuus sinister paulatim movetur.
Digiti qui in pede sinistro sunt quoque paulatim moventur, nam iam frigidi non sunt, sed calidi.
Etiam pedem calidum dextrum moves.
Digiti pedis tui dextri quoque moventur.

Cor palpitat et crura tua paulatim moventur.
Nunc bracchium dextrum calidum est.
Digiti qui in manu dextra sunt quoque calidi sunt.
Primum digitum pollicem paulatim moves, deinde digitum indicem. Iam digitum tertium paulatim moves. Digitus quartus et digitus minimus iam moventur.

Bracchium tuum sinistrum quoque calidum est.
Manus qua in bracchio sinistro est quoque calida est.
Digiti qui in manu sinistra sunt quoque calidi sunt.
Primum digitum pollicem paulatim moves, deinde digitum indicem.
Alios tuos digitos qui in manu sinistra sunt iam movere potes.

Cor palpitat. Crura et bracchia calida sunt.
Iam caput movere potes. Id paulatim move. Lingua quoque movetur.
Aperi oculos

L'origen de les notes musicals

Alguna vegada us heu parat a pensar l’origen de les notes musicals? Hi ha alguna teoria que ens demostri el perquè les notes reben els noms de do, re, mi, fa, sol, la, si? Si ho voleu saber, us animo a llegir aquesta entrada!

L’origen de les notes musicals el podem associar amb la figura de Guido d’Arezzo (990-1050). Fou un monjo benedictí, qui va crear un nou mètode per a ensenyar música que era senzill, clar i lògic. També va introduir el pentagrama que avui en dia coneixem i va donar nom a les notes. Per a escollir un nom adient per a cada nota, va utilitzar la primera síl·laba de cada vers d’un himne dedicat a Sant Joan Baptista.

Era el mestre de cant de la seva abadia i la seva feina consistia en fer aprendre als monjos, de la manera més ràpida possible, totes les peces de la litúrgia (més de 400) tant pel que feia a la música com el text en llatí.

Per aconseguir-ho, va posar música a un himne (Himne a Sant Joan Baptista) fent que cada verset comencés amb la nota immediatament superior de l’escala.

Així, a cada una de les notes que va fer servir, se li va associar la primera síl·laba de la paraula del text en Llatí:

Ut queant laxis

Resonare fibris

Mira gestorum

Famuli tuorum

Solve polluti

Labii reatum

Sancte Joannes

Per tal que (Ut) els teus servents (Fa) puguin fer ressonar (Re) a tota veu les meravelles (Mi) dels teus miracles, neteja (Sol) el pecat dels nostres llavis (La) impurs, Sant Joan (Si)

L’avantatge d’aquest sistema és que associava el so de cada nota amb la síl·laba que li donava nom.

Però si l’escala musical té 7 notes, perquè la nota SI no hi és present? A continuació hi ha la respectiva explicació:

La nota SI no es va afegir fins al segle XV i correspon a les inicials del 7è verset: Sancte Ioannes. Van recórrer al mateix himne d’Arezzo, i amb les inicials de la forma vocativa de Sant Joan -en un llatí que estava a les acaballes dels seus temps- Sancte Ioannes, van formar la nota musical Si. Així, va ser com es va formar la setena i última nota de l’escala musical.

Més endavant es va substituir l’Ut pel Do, per motius fonètics a l’hora de solfejar, encara que els francesos, quan parlen, es refereixen al “Do” com a “Ut”.

Un altre incís: La imatge representativa de l’Himne per a Sant Joan Baptista (vid. supra) no us crida l’atenció? De fet, s’ha de ser una persona molt observadora per descobrir què passa amb la fotografia.

El fet és que la notació musical es tracta d’un tetragrama, no d’un pentagrama com avui dia. Guido d’Arezzo en va ser l’inventor també. El tetragrama és el conjunt de quatre línies horitzontals, paral·leles i equidistants, entre sí sobre el quals s’escrivien els signes que servien per determinar l'altura dels sons musicals del cant gregorià. La posició de la nota sobre una de les línies o un dels quatre espais, indica l'altura i el nom del so que s'ha d'executar. La invenció del tetragrama va ser un esdeveniment molt important per a la història de la música occidental, ja que va permetre anotar amb major precisió l'altura relativa de les notes d'una melodia, alliberant la música de la seva dependència, exclusiva fins aquest moment, de la transmissió oral.

Us deixo amb aquest vídeo que reprodueix l'Himne gregorià a Sant Joan Baptista. Valete omnes!

Berta Olivé Casadó
1r batxillerat humanístic

Tossa de Mar i la nimfa Toosa

Antiga població de pescadors, Tossa de Mar, a la Costa Brava, és avui en dia un bonic poble que rep cada any milers de turistes que poden gaudir de la seva mar blava d’aigües cristal·lines  i de la seva  arquitectura.

Situat en un  jardinet de la població, i sense cap tipus d’inscripció, hi ha un monument, que fins ara, a mi, que sóc una visitant assídua, no m’havia cridat l’atenció. Però aquests dies de vacances, potser encomanada per la ‘febre’ del Treball de Recerca, propi dels alumnes de batxillerat, vaig decidir cercar informació. La meva sorpresa va ser gran quan vaig assabentar-me que aquesta escultura, que per la seva ubicació passa normalment desapercebuda, té a veure amb l’origen del nom del poble i que, segons la llegenda, protagonitzen Posidó, el déu grec dels mars i de les aigües, i la nimfa Toosa, filla de Forcis, el vell que governava les ones de la mar blavosa.

Segons la llegenda, Toosa no accedia als desitjos de Posidó, que volia la seva virtut, raó per la qual ell, aconsellat per Metis, va tornar a insistir per ser acceptat, oferint-li un esplèndid regal en prova del seu amor, a la qual cosa ella va respondre exigint-li poder veure el regal abans d’accedir als seus desitjos. Va ser llavors quan Posidó va portar Toosa davant d’un majestuós palau que s’aixecava sobre les roques d’una formosa badia de la Mediterrània, que seria coneguda per la humanitat amb el nom de Tossa. La nimfa, fascinada per tanta bellesa natural, no va oposar resistència als braços del déu Posidó, que la va conquerir.

Aquesta llegenda basada en la mitologia grega va ser escrita pel periodista i escriptor Emili Casademont Comas (Girona, 1936), i publicada, a partir del 1964, a diferents diaris de l’època. Anys més tard, l’escultor Bonaventura Ansón (1945) va descobrir aquesta narració i va considerar que la nimfa Toosa era mereixedora de tenir un monument a la vila a la qual ella donava nom.

La peça, de marbre, que mostra l’escena de la declaració d’amor entre els dos protagonistes, s’inaugurà el 28 de juny del 1987, després de pronunciar-se el pregó de la Festa Major de Tossa de Mar, que se celebra per Sant Pere, i es troba situada en un jardinet triangular, molt a prop del Mediterrani, que hi ha a l’inici de l’avinguda Costa Brava de la població de La Selva.

Sara Pedraza Sarrablo

1r batxillerat social

Ego sum murmillo

Aquests dies, els alumnes de llatí de 2n de batxillerat estem dissenyant i elaborant col·laborativament els nostres propis monogràfics sobre els continguts de civilització romana prescrits per a les PAU, des de l’urbanisme fins els temples, passant per l’habitatge i els edificis d’oci. I és en aquest últim aspecte, el dels edificis destinats al temps de lleure, en què la meva companya i jo ens hem centrat. Concretament, en els espais teatrals i l’amfiteatre.

Mentre cercava informació sobre els diferents espectacles que s’oferien en un amfiteatre, ja va sorprendre’m que s’arribessin a citar fins a vint-i-sis tipus de gladiadors, tot i que els més habituals en fossin quatre:

·         - els samnites, amb escut (scutum) i espasa (spatha).

·         - els tracis, protegits per una rodella (parma) i un punyal (sica).

·         - els reciaris, que portaven una xarxa (rete) i un trident (tridens).

·         - els mirmil·lons o murmil·lons, distingits amb un casc que representava un peix marí.

Normalment, en un combat, s’aparellaven samnites contra tracis i reciaris contra mirmil·lons.

Però van ser aquests últims els que em van cridar l’atenció. Què hi feia un casc representant un peix marí en un amfiteatre? Em va picar la curiositat i vaig decidir fer una petita recerca per intentar esbrinar el perquè. Aquí us la deixo i alguna hipòtesi (potser agosarada) del perquè d’aquest nom atribuït a un tipus de gladiador.

L’etimologia de mirmil·ló (o murmil·ló) prové del mot llatí murmillo, -onis i aquest del grec μορμύλος o μορμύρος (mormýros), que es refereix a una espècie de peix (pagellus mormyrus -Linné, 1758-). Sembla ser que aquests gladiadors es deien així perquè en el seu casc hi havia representat aquest peix en relleu. En català s’anomena mabre, en italià mormora o mormillo (especialment al Laci i a la Campània, terra de gladiadors amb la famosa escola de Càpua), i en castellà herrera.

El seu hàbitat sol ser el fons llimós, arenós i fangós, generalment en àrees de ports i al Mediterrani és molt comú; tot i que és difícil de pescar quan no es fa amb l’art d’arrossegament, és a dir, amb xarxes. Cal recordar que el reciari era el gladiador que utilitzava com a armes una xarxa i un trident per enfrontar-se a un mirmil·ló.

El peix era un aliment essencial a l’antiga Roma. Les espècies més preuades eren la tonyina, l’esturió, el moll i també es consumia molt marisc, com ara musclos, cloïsses i pegellides. Per tant, tots aquests peixos eren molt valorats. Com ja he dit, el mabre era un peix difícil de pescar i, per això, no podia tenir un cost barat. Probablement, tan sols el podien degustar les bones butxaques. Així doncs, aquest fet també el convertia en un peix selecte alhora que també conegut pel gran públic, talment com ho eren els mirmil·lons a l'amfiteatre.

Espero que la meva petita investigació us hagi estat d'interès!

Kènia Sanz

2n batxillerat humanístic

Io, Saturnalia!

Ja som a Nadal i aquesta època també es viu a la nostra escola. Hem estat comentant aquests dies a classe de Llatí com celebraven el seu “nadal” particular els antics romans durant les festes conegudes com a Saturnalia, les Saturnals. Aquest esdeveniment començava el 17 de desembre i acabava el 23 del mateix mes, set dies de disbauxa pública i també recolliment familiar. En aquesta entrada parlaré sobre el seu origen i en què consistia aquesta festivitat romana.

Cronològicament (mai millor dit, perquè Saturn s'assimilava al Cronos grec), la festa de les Saturnals tenia com a epicentre el 17 de desembre al Capitoli fins a l'arribada de la dictadura de Juli Cèsar, on com a plat fort s’oferia a Saturn un gran sacrifici seguit d'un àpat públic (lectisternium) que culminava amb crits en honor al déu (Io, Saturnalia!). El general i polític romà va prolongar la festivitat fins al dia 19. Més tard, Octavi August va afegir un dia més, és a dir, fins al dia 20 i Calígula va fer el mateix uns anys després. Finalment, l’emperador Domicià va tancar l'ampliació del festiu fins al 23 de desembre.

La llegenda diu que Saturn havia estat expulsat del cel i havia arribat a Itàlia, concretament a l’agrest Laci. Durant el regnat d'aquesta divinitat entre els homes,  va ensenyar l’agricultura als itàlics, que haurien viscut una edat d'or, sense guerres ni males collites, on no es coneixia la propietat privada ni tampoc l'esclavitud. Amb aquesta celebració, també s’homenatjava els generals romans que havien triomfat en exitoses campanyes militars.

Durant el transcurs d’aquests dies festius se suspenien temporalment les activitats comercials, es tancaven les escoles i els tribunals de justícia, s'ajornava l'execució dels condemnats a mort, es permetien tota mena de jocs d'atzar i apostes i era habitual regalar saquets de nous (nuces), espelmes (cerei) o petits ninots d'argila (sigilla). La festa també incloïa regals entre familiars amb el favor de l’antiga dea itàlica de la bona fortuna Strenua (i d’aquí el nostre verb estrenar) i bromes a dojo  que ens recordarien el nostre 28 de desembre, els Sants Innocents. En aquest sentit, una de les tradicions més populars i que sorprèn era l'intercanvi de papers que tenia lloc entre els esclaus i els seus amos durant un dia. El món al revés, l'ordre capgirat per recomençar un any nou.

La felicitat i la gresca, característiques de les Saturnals, s'acompanyaven de nombrosos banquets i lliurament de presents que amb el temps, i filtrat tot plegat pel Cristianisme, van esdevenir, potser, l'origen de les actuals celebracions de Cap d'Any o Nadal.

Com a curiositat, us diré que fent recerca he descobert que les Saturnalia són fins i tot mencionades pel conegut personatge Sheldon Cooper de la sèrie The Big BangTheory en un episodi, quan diu que no posarà un arbre de Nadal perquè ell no celebra els antics rituals de les saturnals romanes. Qui ho havia de dir,... feliç Saturnalia a tots!

Cristina Tamashiro

4t ESO

Posidó, el surf i la cervesa

Ja fa uns quants dies que vaig entrar i remenar al blog les noves entrades que en Jordi o altres companys hi van publicant, i en llegir la que parla sobre Mar i Cel i veure la pintura de Crane vaig tenir un déjà vu publicitari. Algú recorda l’anunci de Guinness sobre el surf? Per als de la meva generació veig difícil que ho recordin perquè va emetre's per primera vegada l’any que vam néixer, el 1998. Però molts dels qui no el vam poder veure in situ, potser l’haurem vist a YouTube o per la xarxa.

Walter Crane, Els cavalls de Neptú (1892). Nova Pinacoteca de Múnich.

Es tracta d'un anunci sobre cervesa, i qui diria que aquesta mil·lenària beguda té alguna relació amb els nostres estimats clàssics?  Doncs sí la té, o almenys el director de l’anunci en troba una. “Good things come to those who... wait”, aquest és el missatge de l’anunci, l’eslògan de Guinness, ja que és un tipus de cervesa que se serveix molt lentament, i per tant s’ha de fer esperar. Χαλεπὰ τά καλά, es diu en grec, "el que és difícil d'aconseguir (i necessita de temps i paciència, afegiria jo) és bell, és plaent". A banda que a l’eslògan es pot trobar una referència a la saviesa dels antics, jo em centraré en la part gràfica de l’anunci. La referència clàssica es fa evident quan es veuen els cavalls al mar, els cavalls del déu Posidó en la mitologia grega o Neptú en la romana. Per als grecs el mar era essencial, la talassocràcia, un mar del qual depenien i, per tant, un mar el qual respectaven. Aquest déu venjatiu que controla els mars és qui surt controlant la carrossa de cavalls al quadre de Crane, representat amb un trident i una llarga barba blanca (antic símbol de saviesa).

Igual que per als antics grecs, per als surfistes el mar és l’essència de la vida, la seva raó de ser, i les ferotges onades portades pel vent, que esperen pacientment, la seva cervesa particular, perquè les coses bones són per a aquells que saben esperar.

A banda de l’anunci de Guinness, també podem veure altres referències als cavalls de Crane en la pel·lícula El senyor dels anells, dirigida per Peter Jackson, on del riu surten cavalls d’aigua atacant els nasguls i salvant Frodo.

Certament, les referències clàssiques són arreu!

Lucas Parra

2n batxillerat - Humanitats

Hèrcules, una via principal i la bella Barcelona

Font d'Hèrcules, a la cruïlla del Passeig de Sant Joan amb Còrsega. Font: Wikimèdia Commons

Ja fa unes quants dies vam comentar a classe la paraula llatina uia (“camí”, “via”, “carrer”), origen dels nostres mots “via”, “vianant”, “viari/viària” o “viaducte”, amb la qual vam relacionar, entre d’altres, la Via Augusta de Barcelona, ja coneguda amb aquest nom durant l’Imperi romà però que inicialment va ser anomenada Via Hercúlia. Anava de Roma a Gades (actual Cadis).

Tot plegat es relaciona amb l’heroi Hèrcules i, de pas, amb la fundació de la nostra bella ciutat, Barcelona.

Segons la llegenda, Hèrcules va ser embogit per la deessa Juno fins al punt de cometre el crim de matar els seus propis fills, pensant-se que eren enemics. Després d’aquesta terrible acció va ser jutjat i li van ser imposats dotze treballs com a penitència.

El desè el va portar a l’extrem d’Occident per robar el ramat de bous del gegant Gerió i dur-se'l a Euristeu, rei de Micenes, que vigilava el compliment dels dotze treballs imposats a l'heroi tebà.

El gegant no estava disposat a cedir el seu ramat tan fàcilment i Hèrcules va haver de lluitar aferrissadament contra Gerió per derrotar-lo. La lluita entre els dos gegants durà una setmana i el camp de batalla es va estendre per tota la península. El setè dia, Hèrcules aconseguí matar Gerió. Es diu que després de reposar, exhaust, va veure’s envoltat d'un bellíssim paisatge on decidí fundar una ciutat, commogut per la bellesa del lloc: la nostra Barcelona. Després de fundar-la, tornà a Heriteia (Cadis), des d'on va conduir el ramat fins a Micenes. El recorregut que resseguirà serà l’originària Via Hercúlia, la mateixa sobre la qual els romans, molt més tard, construiran la Via Augusta. Aquesta, amb més o menys canvis en el seu traçat, segueix unint avui tot el litoral peninsular mediterrani des de Cadis fins a la Jonquera (actuals AP-7, E-15 i A-48).

I si ens fixem en les vies, parcs o places de Barcelona, podrem observar diferents representacions d’Hèrcules, i fins hi tot, el nom d’un carrer que porta el seu nom, situat al Barri Gòtic.

Una altra llegenda explica que després del quart treball, la cérvola de Cerínia, el semidéu s’uní a l’expedició de Jàson i els seus argonautes a la recerca del velló d’or, i que de tornada, ja a les costes catalanes, una terrible tempesta va dispersar les nou naus de l’expedició. Hèracles va ser l’encarregat de recuperar la novena i després de dies de cerca, ell i els seus companys van trobar les restes de la barca nona (“la novena barca”) molt a prop de l’indret on s’emplaça actualment la muntanya de Montjuïc. El paratge els va semblar tan idíl·lic que van decidir fundar allà una nova ciutat amb el nom d’aquella novena nau que havien anat a cercar, és a dir, Barcanona, l’originari nom mitològic de Barcelona.  

També s’explica una llegenda ben curiosa i interessant relacionada amb aquest viatge de l’heroi grec: durant la seva estada a la península va conèixer la bella Pirene, filla de Túbal (sobirà del que avui anomenem els Pirineus), en tràgiques circumstàncies. Pirene va morir als seus braços i Hèrcules, desconsolat i furiós alhora, va començar a arrencar de la terra tot el que veia, removent fins hi tot roques i turons. Perquè Pirene fos recordada, com a mostra d’amor, va moure les muntanyes de l’indret on l’havia trobat ja moribunda i cobrí el seu cos d’immenses pedres fins a formar la serralada dels Pirineus. I alguns conten que la seva tomba tenia forma de nau, potser la novena perduda i retrobada posteriorment.

I diuen també que va fundar més ciutats, però aquesta ja és una altra història...

Us proposo que ens ajudeu a completar la informació sobre el protagonista d'aquestes històries: quines circumstàncies van envoltar el seu naixement? quin són els altres treballs que va haver d'acomplir? com es va produir la seva tràgica mort? per què, finalment, se'l considera un déu?

Cristina Tamashiro

4t ESO

La Mansana de la discòrdia

Fa unes setmanes, en motiu de la Jornada Vedruna a la nostra Escola, els alumnes de segon de Batxillerat vam fer un itinerari guiat per alguns dels carrers més emblemàtics de l'Eixample amb l’objectiu de conèixer els edificis més representatius del Modernisme català. I ens en van fer una interessant explicació d'aquests. Aprofitant l’avinentesa, m'agradaria exposar un paral·lelisme que hi vaig trobar amb un conegut episodi de la mitologia grega.

En un tram del Passeig de Gràcia, concretament al xamfrà entre els carrers d'Aragó i de Consell de Cent, hi trobem la coneguda Mansana de la Discòrdia o Illa de la Discòrdia, on s’hi ubiquen tres edificis que representen el Modernisme català i que van ser construïts en la mateixa època: la Casa Lleó i Morera (1902-1906), de Lluís Domènech i Montaner, la Casa Amatller (1898-1900), de Josep Puig i Cadafalch i la Casa Batlló (1904-1906), d'Antoni Gaudí.

Aquesta illa ha estat batejada amb l’expressió "de la discòrdia" per la forta rivalitat que hi havia entre aquests tres grans arquitectes, sobretot pel que fa a les seves façanes. Hi havia una competició estètica entre els edificis, ja que les famílies de la burgesia més benestant que s'instal·laven en aquestes cases volien presumir davant els seus conciutadants de tenir la més espectacular i bella. A més, a Barcelona es celebrava el concurs anual d'edificis artístics, en què es premiava el millor construït i on els tres arquitectes havien estat premiats entre el 1899 i el 1906.

L’expressió “mansana de la discòrdia” fa referència el doble significat de la paraula "manzana" del castellà per referir-se a quan parlem d’una illa urbana i alhora a una fruita. I aquesta segona acepció és la que posem en relació a la mitologia grega, concretament a l’episodi del famós Judici de Paris. Com sabreu, tot començà amb les noces de Peleu i Tetis, on van ser convidats tots els déus excepte Eris, la deessa de la discòrdia. Aquesta, molt enfadada, es va presentar al banquet nupcial i va deixar caure sobre la taula dels regals una poma daurada amb una inscripció: ΤΗΙ ΚΑΛΛΙΣΤΗΙ, té kal·líste, "per a la més bella". La poma va ser reclamada per diferents dees: Hera, Atena i Afrodita. Per evitar discussions, Zeus va proposar que es fes un judici presidit pel príncep de Troia Paris, per decidir per a qui seria la poma. Hera li va oferir el poder absolut i esdevenir rei de reis, Atena la glòria de ser el guerrer més invencible, astut i savi i Afrodita l'amor de la més bella mortal, Helena d'Esparta. El jove príncep va entregar la poma d'or a Afrodita, fet que va provocar l'origen de la guerra de Troia.

La relació entre les tres cases de l'illa de la Discòrdia i els tres arquitectes i aquest episodi de la mitologia grega pot recrear els dubtes sobre quina de les tres cases és més bella: la Casa Lleó i Morera, la Casa Amatller o la Casa Batlló. Si haguéssim que triar, com ho va fer Paris, quina escolliríeu vosaltres?

Judit Millan

2n batxillerat