Les dones a la Grècia antiga: silenciades però imprescindibles

 

Quan pensem en la Grècia antiga, sovint ens vénen al cap les imatges de grans filòsofs, oradors i herois masculins. Tanmateix, darrere de les columnes del Partenó hi havia dones que sostenien la vida domèstica, perpetuaven la família i, fins i tot, des de l’ombra, influïen en la societat. El seu paper, tot i estar limitat públicament, va ser fonamental per mantenir l’ordre social, econòmic i religiós de l’època.

A la ciutat d’Atenes, el model femení ideal era el de la dona discreta i obedient, dedicada a l’oikos (la casa). Les dones ateneses no podien votar, assistir a l’assemblea (ἐκκλησία) ni ocupar càrrecs públics, atès que eren considerades ciutadanes incompletes sota la tutela del pare, del marit o del fill.

El seu principal deure era l'administració de la llar i la criança dels fills, especialment dels futurs ciutadans de la ciutat. Elles s’ocupaven de les serventes, de la roba i, principalment, de la filatura, i de conservar els aliments. Les dones lliures sortien de casa molt poques vegades, excepte per participar en cerimònies religioses o en ritus funeraris.

Malgrat aquest aïllament, la seva presència era essencial a les festes religioses, com les Panatenees o les Tesmofòries, cerimònies dedicades a Demèter i Persèfone, on la  participació era exclusivament femenina. En aquestes celebracions, la sororitat trobava un espai simbòlic de poder i comunió espiritual.

Tot i compartir origen hel·lènic -el mot hel·lènic ve de l’Hèl·lada, que era el nom que els grecs donaven al seu país-, Esparta mostrava una realitat molt distinta. Les dones espartanes gaudien d’una educació física i d’una llibertat desconeguda per a les ateneses. Com que els homes vivien sovint dedicats a la guerra, les dones dirigien les propietats i podien posseir terres, exercir influència i parlar en públic.

A més, es considerava que una dona forta donava a llum fills forts: l’educació femenina, tot i estar orientada a la maternitat, reconeixia la seva importància en la supervivència de l’Estat. Esparta va ser, en aquest sentit, una excepció dins del món grec clàssic.

La majoria de dones gregues no van deixar escrit el seu testimoni, però la literatura i el teatre ens permeten entreveure la seva veu. A les tragèdies d’Eurípides o Sòfocles apareixen figures com Antígona, Clitemnestra, Medea o Electra, dones que desafien les lleis dels homes i lluiten per la seva pròpia dignitat o pel seu amor. També la poetessa Safo de Lesbos, una de les poques veus femenines conservades, ens mostra una sensibilitat que contrasta amb la rigidesa social del seu temps. Aquestes dones literàries revelen una paradoxa: mentre la societat restringia el seu paper dins de la societat, el pensament i l’art grec reconeixien la seva força moral i emocional.

En resum, la situació de la dona a la Grècia antiga ens parla d’una cultura brillant però desigual, capaç de celebrar la bellesa i la raó mentre negava la igualtat de participació a la meitat de la seva població. Tot i així, el llegat d’aquelles dones —mares, sacerdotesses, poetes o heroïnes— ha travessat els segles. Recordar-les ens ajuda a entendre no només el passat, sinó també la llarga evolució de la lluita femenina per la veu, la llibertat i el reconeixement dins de la nostra societat.

Gabriela Casadevall 

1r batxillerat d’Humanitats

Els déus mai no moren: la mitologia grega a la cultura popular

 

Molts segles després que els poemes d’Homer fossin recitats per darrer cop i els temples d’Atenes erigits per artistes de nom immortal, els déus i els herois de Grècia segueixen sent vius. No regnen sobre el clima o les collites, però la seva herència regna, d'alguna manera, en el món de la cultura popular, on les antigues divinitats continuen inspirant històries, imatges i símbols universals.

Del mite a la pantalla gran

En el  cinema, la mitologia grega es una font d’inspiració inesgotable de personatges i conflictes. Pel·lícules com Lluita de titans, Hèrcules (tant la versió animada de Disney com les diverses adaptacions de l'heroi tebà), o Troia de Wolfgang Petersen, han convertit figures com Perseu, Hèrcules o Aquil·les en icones modernes de valentia i tragèdia. Fins i tot en sagues contemporànies com Wonder Woman, la mitologia apareix reinventada: la protagonista és filla de Zeus i prové de Temiscira, l’illa de les amazones. D’aquesta manera, el mite antic parla de valors actuals com el poder femení i la justícia.

Els déus tornen als llibres

La literatura juvenil i fantàstica també ha reinterpretat aquests relats. La sèrie Percy Jackson de Rick Riordan, per exemple, trasllada els déus olímpics a l’era moderna i ens mostra fills semidéus que estudien en un campament secret als Estats Units. Així, la saga connecta amb un lector generalment adolescent amb les emocions de la mitologia: la recerca d’identitat, la convivència amb el poder i la lluita contra el destí. Altres autors, com Madeline Miller amb La cançó d’Aquil·les i Circe, han revisitat els mites des d’una òptica més íntima i literària, donant veu als personatges femenins o secundaris que els relats antics sovint deixaven a l’ombra.

Els déus entre videojocs i música

La influència grega també arriba al món del videojoc, on s’han reinterpretat mites clàssics. La saga God of War presenta Kratos, un antic guerrer espartà que desafia els déus de l’Olimp en una història plena de venjança. En canvi, jocs com Hades Supergiant Games converteixen l’inframón en un espai dinàmic i ple d’ironia, on el jugador conversa amb déus com Afrodita o Dionís. Fins i tot en la música o la moda, els noms i símbols grecs —com les columnes dòriques, la figura de la Medusa o la corona de llorer— continuen evocant bellesa i força atemporal.

Per què ens segueix captivant la mitologia grega?

Potser perquè la seva força rau en allò més humà. Els déus grecs, lluny de ser perfectes, són passionals, contradictoris i vulnerables. En ells hi trobem les mateixes emocions que defineixen les històries actuals: amor, enveja, ambició o redempció. Cap llenguatge artístic modern ha resistit la seva influència, perquè els mites grecs no només expliquen l’origen del món, sinó també la complexitat de l’ésser humà.

En definitiva, la mitologia grega continua viva perquè parla de nosaltres, i mentre la humanitat continuï buscant sentit al seu propi destí, Zeus, Atena i Apol·lo seguiran inspirant escenes al cinema, llibres i videojocs d’arreu del món.

Gabriela Casadevall

1r batxillerat d'Humanitats

La primavera a la Grècia antiga

 

                                   El retorn de Persèfone, Frederic Leighton (1891)

Amb l’arribada de la primavera, la natura desperta després del silenci hivernal. Els dies s’allarguen, les flors obren els seus pètals, les aigües dels rius recuperen força i tornem a sentir la calidesa del sol. El que avui expliquem amb conceptes astronòmics (com la inclinació de la Terra i l’equinocci de primavera, que marca el moment en què el dia i la nit tenen la mateixa durada), a l’antiga Grècia es comprenia a través de mites i déus que donaven sentit a cada canvi de la naturalesa.

Els grecs no separaven el món natural del món diví. Cada muntanya, cada riu i cada estació de l’any eren expressions de forces sagrades. Segons la mitologia, els titans  havien creat els elements essencials de l’univers; però amb el pas del temps, van ser substituïts pels déus olímpics, encapçalats per Zeus. Cada déu representava una part de la vida o la natura: Posidó dominava el mar, Apol·lo governava el sol i la música, Afrodita inspirava l’amor, i Demèter, un dels personatges principals d’aquesta història, protegia els cultius i la fertilitat de la terra. 

Per això, quan el cicle agrícola s'interrompia (quan la terra no donava fruit o les collites fracassaven), els grecs ho interpretaven com un senyal diví. Era necessari entendre quin déu estava disgustat, i calia fer-li ofrenes o rituals per restablir l’equilibri de les coses. La història de Persèfone simbolitza la manera com els déus i la natura estaven units per un mateix destí. Persèfone era filla de Zeus i Demèter, i el seu nom, en grec antic, vol dir “la que porta la mort” o “la que transforma”. També se la coneixia com a Koré, "la donzella". Criada entre flors i jardins, era el reflex de la joventut, la vida i la bellesa.

Un dia de primavera, mentre collia flors amb les nimfes, la terra es va obrir sota els seus peus. D’allà en va sorgir Hades, el déu del món subterrani, que enamorat de la seva bellesa la va raptar i se la va endur al seu regne fosc i etern (catàbasi). Quan Demèter va descobrir la desaparició de la seva filla, va recórrer el món en la seva cerca, abandonant les seves tasques divines. El resultat fou un hivern perpetu: les plantes van deixar de créixer, els camps es van assecar i els humans van començar a passar gana.

Veient la desesperació de mortals i déus, Zeus va intervenir i va enviar Hermes, el missatger, a negociar amb Hades. Aquest va acceptar el retorn de Persèfone, però amb un engany: abans de marxar li va donar unes quantes llavors de magrana, un fruit sagrat que vinculava simbòlicament la vida amb la mort. En menjar-les, la jove es va quedar unida al món dels morts, de manera que només podria passar mig any amb la seva mare a la terra i mig any amb el seu espòs a l'inframón.

Així, quan Persèfone tornava a la superfície, Demèter omplia la terra de flors i verdor representant la primavera, símbol del renaixement i de la vida. Quan tornava amb Hades, Demèter s’omplia de tristesa i la natura s’adormia de nou, representant la tardor i l’hivern.

L’arribada de la primavera no només tenia una dimensió mítica, sinó també social i religiosa. Durant aquesta època, a moltes ciutats de Grècia, especialment a Eleusis i Atenes, se celebraven les festes de Demèter i Persèfone, conegudes com les Eleusínies. En aquestes cerimònies, es recreava el descens i el retorn de Persèfone, una metàfora de la mort i el renaixement de la natura.

En la mentalitat grega antiga, la primavera no era només un canvi de temps, sinó un recordatori espiritual: tot el que mor reneix, i tota absència porta, amb el temps, un retorn. El mite de Persèfone ens explica el cicle interminable de la vida, de la relació entre la llum i l’ombra, entre el món dels déus i el dels homes. Per això, per als grecs, la primavera era el moment de celebrar la força vital que desperta en els déus, en la natura i en l’ànima humana —una època per renéixer amb la terra, amb els blat, amb les flors i amb la llum.

Aquest mite, ple de simbolisme i emoció, ha inspirat nombrosos artistes al llarg dels segles. Una de les representacions més conegudes és El retorn de Persèfone, una pintura realitzada l’any 1891 pel pintor britànic Frederic Leighton. En aquesta obra, Leighton captura el moment precís en què Persèfone emergeix de les ombres de l’inframón (anàbasi) per retrobar-se amb la seva mare, Demèter. A través dels tons daurats i la serenitat de les formes, el pintor transforma el mite en una al·legoria visual del renaixement i de l’etern retorn de la llum, valors que també estaven molt presents en la cultura grega antiga.

Gabriela Casadevall

1r batxillerat d'Humanitats

Els gats grecs

 

Acabo de tornar d’Atenes. Els turistes acostumen a amuntegar-s’hi a l’estiu, però anar-hi ara, a l’hivern, tot fugint de la calor extrema i del bullici dels visitants, permet apreciar el bressol de la civilització amb més serenor, i potser també beure's l’enteniment davant l’abisme del pas del temps. No dic que no. Però si heu estat a Grècia ho sabeu. N’hi ha milers, de gats. Estan a tot arreu. Passegen per l’àgora amb un assossegament i una placidesa que contrasten del tot amb les nostres vides i els nostres temps. Dormiten a l’ombra del temple d’Hefest, a les grades del teatre d’Epidaure i als peus del temple d'Apol·lo a Delfos, com si esperessin una resposta que no arriba. La displicència de la seva mirada no és animal, sinó profundament humana. En recordo un en especial. Era ros, borni i una mica despentinat, a l’entrada de l’Acròpolis. Estava assegut amb una dignitat imperial sobre un capitell caigut. I no. No em va demanar menjar ni carícies. Em va jutjar.

Els antics grecs creien en la metempsicosi, la transmigració de les ànimes. I si… suposo que ja veieu per on vaig. Qui s'atreveix a assegurar que no són ells? Els ciutadans de la polis que s’han reencarnat i romanen allà, immòbils, vigilant les seves ruïnes, observant amb estoïcisme com la civilització que ells van parir s’ha convertit en un circ de likes i desmemòria. Qui sap si aquell gat ros podia ser Diògenes el Cínic, rient-se de la meva necessitat de fer una foto per demostrar que existeixo.

Aquesta amnèsia col·lectiva actual és una tragèdia moderna que ni tan sols Sòfocles, amb la seva mirada irònica, va saber preveure. Hi ha qui no n'és conscient, però aquest món de lotófags és el pitjor càstig per a la nostra societat i per a totes les que han de venir. Pitjor fins i tot que el de les Cariàtides, que allà segueixen, mirant fixament el Partenó sense poder moure ni un múscul. Si el gat ros pogués parlar potser diria amb ironia que almenys elles contemplen l’obra de Pèricles sabent-ne la veritable transcendència i no només per fer un post a Instagram.

Quan va ordenar reconstruir l’Acròpolis, ell ja ho sabia. Tenia aquella arrogància visionària dels genis. Sabia que aquell segle, aquell summum d’esplendor, seria recordat pels segles dels segles. 2.500 anys després, i per molt que alguns s’esforcin en contradir-lo, aquella mena de profecia pítica segueix complint-se.

Casualitats de la vida, la meva visita a Delfos, a l’omphalos de l’antic món grec, va coincidir amb el segrest de Nicolás Maduro per part dels EUA, amb Donald Trump al capdavant. Trump, que es creu el melic del món i mai millor dit, fent de les seves i segrestant un president que també s’ha cregut sempre que a qui van llençar les dues àguiles enviades per Zeus quan van trobar-se va ser a ell.

Imagineu-vos l’escena avui. La Pítia, col·locada amb els vapors d’etilè que sortien de l’esquerda de la terra, balbucejant profecies inintel·ligibles. I a la cua, en lloc de reis d’Esparta o comerciants de Corint, hi tindríem la plana major de la política internacional. M’imagino Volodímir Zelenski, Gustavo Petro, Jens-Frederik Nielsen o qualsevol altre dirigent, acostant-se a l’oracle per saber què serà del futur, sobretot del seu.

A Maduro, la Pítia, probablement un gat negre reencarnat en sacerdotessa, li miolaria un enigma que ell interpretaria com una victòria electoral eterna. Trump no preguntaria res. Potser intentaria comprar l’Oracle. O faria com va fer Alexandre el Gran. Diuen que quan el jove rei macedoni va anar a Delfos abans de conquerir el món, la Pítia li va dir que estava tancat, que no era un bon dia per anar-hi. Trump posaria un tuit indignat. Alexandre va agafar la sacerdotessa pel braç i la va arrossegar per força cap al temple. No se n’aniria d’allà fins que tingués una resposta. Finalment, la sacerdotessa, esgotada per la insistència, va cridar: "Ets invencible!". I ell va deixar-la anar dient que ja no li calia escoltar res més.

Com quan crides al bell mig del teatre d’Epidaure i el ressò et retorna la veu carregada d’història. L’eco del passat que es nega a morir. Els gats ens ho adverteixen amb la mirada. No els podem abandonar. Aneu a Grècia. Però no hi aneu només a fer fotos. Aneu-hi a demanar perdó als gats per haver oblidat qui som.

Josep Lozano Martín 
Estudiant de Periodisme i Humanitats a la UPF i extripulant del Vaixell

DICCIONARI ETIMOLÒGIC VISUAL

 

Els estudiants de Llengua i cultura gregues de primer de batxillerat van estar treballant durant les darreres setmanes de curs en un projecte col·laboratiu d'etimologia que s'ha traduït en aquest diccionari visual de 788 diapositives, de la A a la Ω. Pot ser una eina molt útil per a estudiants d'arreu, no només de Llatí i Grec sinó de qualsevol àmbit del coneixement. I, per descomptat, per a persones que tinguin la curiositat de saber quin és l'origen de moltes paraules. Enhorabona per la feina feta!

ἀ, ἀν / κέντρον τό

κύκλος ὁ / φίλος ὁ

φύσις ἡ / ἰατρός ὁ, ἰατρεύω

ἰχθύς υός,  ὁ  / νεφρός, ὁ

νεός, α, ον / πρῶτος, η, ον

ψευδής, ές / ζῷον τό

Les escítales espartanes

 

Enviar informació de manera segura, sobretot en l’àmbit militar, era igual d’important fa 2.500 anys com ara. Una de les tècniques criptogràfiques més conegudes són els jeroglífics egipcis, però els espartans també varen idear el seu mètode: les anomenades escítales (αἱ σκυτάλαι).

Les escítales consisteixen en dues vares de fusta del mateix gruix (una per al transmissor, una per al receptor) amb un papir o tira de cuir enrotllada, on s’escrivia el missatge de manera longitudinal, de manera que al desenrotllar la tira no es podia entendre què hi posava (aquest mètode es diu transposició: alterar l’ordre dels elements d’un missatge). Depenent del gruix i de la llargària de les vares, es podia escriure més o menys text. Per desxifrar el contingut, el receptor havia de tornar a enrotllar-la a la seva vara. És un recurs senzill i que no precisa de gaires materials, alhora que la desencriptació es bastant ràpida. Però precisament per això també és un mètode poc fiable (vist amb la perspectiva actual), en cas de que l’enemic obtingui una escítala del mateix tamany o descobreixi com funciona.

Aquest mètode era usat, sobretot, pels èfors espartans (magistrats), tal i com explica Plutarc a l’episodi III de la seva obra Vides paral·leles.

Heus ací un exemple:

-    Volem xifrar el missatge “ELSPERSESATAQUEN” (sense espais per comprimir més text) en 5 columnes i 4 files.

-          Escrivim el missatge per columnes, com si escrivíssim al voltant de la vara:

       -    Si desenrotllem la tira i llegim de manera convencional, és a dir, d’esquerra a dreta, trobem això:

-          Quan el receptor enrotlli la vara altre cop, desencriptarà el missatge i podrà llegir-lo. 

En aquesta pàgina podeu provar com funciona, però us animo a provar-ho manualment!

Valete bene!

 

Dani Gil Rafart  -  Extripulant del Vaixell

Empúries, l'ànima de Catalunya

Fotografia de Sílvia Vallès Muñío

El proppassat dia 5 de desembre, els clàssics de primer i segon de batxillerat juntament amb els llatinistes de quart vam fer una magnífica visita a l’ànima de Catalunya, Empúries. Però abans d’explicar com va transcórrer la jornada, farem una breu introducció. 

Empúries és l'únic jaciment arqueològic de la Península Ibèrica on conviuen les restes d'una ciutat grega, Empórion, amb les d'una ciutat romana, Emporiae. És la porta d'entrada de la cultura clàssica: deu segles d'història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven inicialment. Posat en context, a principis del segle VI aC uns colons grecs procedents de Focea es van establir en una petita illa davant de la costa del golf de Roses -a la Palaiàpolis, la ciutat antiga-, tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, la ciutat nova. Tres segles més tard, l'any 218 aC, Empúries va servir de punt d'entrada a la Península per a les tropes romanes en la lluita contra l'exèrcit cartaginès durant la segona guerra púnica, la d'Anníbal i els seus elefants creuant els Pirineus.

És important afegir que Empúries era un indret destacat en el comerç, com bé indica el seu propi nom original, Ἐμπόριον,  que significa ‘mercat’ en grec clàssic. 

Què hi trobarem un cop travessem les portes d'entrada a la ciutat d'Empúries cap a l’antic món grecoromà?

El primer que veurem són les excepcionals ruïnes gregues, que pertanyen a la ciutat de l’època hel·lènica. A mida que es va avançant el trajecte ens trobarem amb els recintes dedicats a Asclepi (déu de la medicina) i Serapis (divinitat grecoegípcia), i també podrem veure l'àgora, entre d’altres restes del jaciment. Després, a la part alta, podrem contemplar les restes d'època romana: les diferents domus amb els mosaics que decoraven el terra, la zona de les termes públiques de la ciutat, el fòrum, les tabernae… Es tracta, per tant, d’un espai privilegiat que ha ajudat els arqueòlegs i historiadors a conèixer amb més precisió l'evolució de l’urbanisme grec i romà. Actualment és una de les seus del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

I ara sí, comencem amb la nostra experiència en aquest particular passeig clàssic que ens va apropar a les nostres arrels.

Vam començar el dia molt d’hora, a dos quarts de vuit enfilàvem ja cap a terres empordaneses. Quina son que teníem tots! Tanmateix, en arribar a l’autocar, vam aprofitar que era un llarg camí per poder descansar i així gaudir més plenament del dia que ens esperava.

Arribats a Empúries, vam esmorzar envoltats de la tranquil·la remor de les onades del mar en topar amb la sorra. Quina meravella! En acabat, ens vam endinsar en les ruïnes de la ciutat. El moment que tots esperàvem havia arribat.

Només entrar, van venir a trobar-nos dues guies molt amables per fer-nos la visita. Com que érem un grup nombrós, ens van dividir en dos grups: els humanistes de batxillerat per una banda i els llatinistes de quart d’ESO per l'altra. Ens van fer asseure a la gespa del recinte per fer-nos una breu introducció abans de poder observar amb més detall les ruïnes. Cal afegir que ja veníem preparats de l’escola, perquè en Jordi ja ens havia fet treballar de forma dinàmica el que anàvem a veure.

Va ser molt emocionant poder observar amb els nostres propis ulls el que a classe havíem treballat. Només calia tenir imaginació per anar més enllà i imaginar-se com havien estat les pedres que parlaven: precioses ciutats on hi convivien les tres civilitzacions, els tres peus de Catalunya: ibers, grecs i romans.

Una vegada feta la introducció, ens vam dividir en grups de cinc o sis alumnes i les guies ens van presentar l’activitat que, seguidament, anàvem a fer: un joc de pistes en què cadascuna d’elles et portava a la següent i et feien adquirir més coneixements. A més, ens feien anar més enllà del que vèiem fent-nos pensar que érem presents allà i havíem d’actuar com els antics habitants. El joc constava de diferents preguntes que havíem de respondre a partir del que ja sabíem o dels panells explicatius de cada un dels espais a recórrer. A més a més, ens van facilitar uns mapes per poder-nos ubicar en les dues ciutats: la grega i la romana. Ens ho vam passar tan bé que el temps va volar i ràpidament ens vam haver de reunir a l’àgora. Allà, tots els grups vam posar en comú les diferents respostes que havíem trobat. Finalment, ens vam acomiadar de les nostres amfitriones i vam entrar en una petita sala del recinte museístic on hi havia exposades diferents peces de gran valor arqueològic: mosaics de les domus, el famós del Sacrifici d'Ifigènia, monedes, gerros… Seguidament, vam entrar al MAC Empúries (Museu d’Arqueologia de Catalunya). Allà vam poder admirar in situ l’escultura original d’Asclepi, el déu de la medicina. Una escultura treballada amb dos tipus de marbre: un provinent de l’illa de Paros i l’altre del mont Pentèlic, el mateix marbre utilitzat per a la construcció del majestuós Partenó d'Atenes. Els detalls estaven molt ben treballats i de forma curosa i delicada per l'escultor: les faccions marcades del seu bell rostre, la tela de la túnica en moviment… L’artesà de qui no sabem el nom hi va dedicar moltes hores per proporcionar-li una ànima. És important remarcar que l’escultura que es troba al jaciment mirant el mar blavós és una còpia de l’estàtua original, la que ens observava ara darrere el vidre polit. Aquesta còpia està situada al costat de l’àbaton, l'edifici on eren els malalts realitzant el ritual de la incubatio. Allà, segons creien cegament, el déu Asclepi se’ls apareixia de nit i els revelava què havien de fer per curar-se.  

En acabar la visita, vam anar a dinar. Envoltats per aquell meravellós paisatge vam poder gaudir de l’àpat. Com que encara era d’hora, vam poder descansar enmig dels alts pins que ens tapaven el sol. Finalment, va arribar l’hora d’acomiadar-nos del magnífic jaciment arqueològic i tornar a l’autocar. Malgrat que el trajecte era força llarg, vam poder descansar durant el viatge, i més quan a mig camí l'autocar va dir prou i va haver de recollir-nos un segon vehicle. Es veu que el déu Asclepi no volia pas que marxéssim... Finalment, i després d'aquesta petita odissea, vam arribar a l’escola preparats per gaudir del llarg pont que ens esperava!

Dir per acabar que va ser una excursió molt i molt bonica, plena de descobertes del món clàssic i l’inici d’altres encara per descobrir.

Us animeu a endinsar-vos en aquesta bonica experiència?

Júlia Marín Luz    

1r batxillerat humanístic

__________________________________________________

La setmana passada, els alumnes de 4t d'ESO que cursem l'optativa de Llatí i els alumnes de 1r i 2n del batxillerat humanístic vam anar plegats d'excursió a Empúries, l'única ciutat de la península Ibèrica on els grecs es van instal·lar fa més de dos mil cinc-cents anys. Les setmanes anteriors, a classe, vam estar aprenent molts aspectes sobre Empúries que ens van servir com a base per entendre més a fons el que anàvem a veure. 

La visita va començar amb una breu introducció per part de dues guies locals sobre els orígens d’Empúries. A continuació, vam accedir al recinte arqueològic i vam començar un joc de pistes en petits grups que ens va fer recórrer els diferents carrers de la ciutat primer grega i després romana, observar la descripció dels cartells, comptar elements de les cases o temples, anomenar les divinitats de l'època… Vam poder veure in situ la majestuosa estàtua original d'Asclepi, el déu de la medicina, dins del MAC, el Museu Arqueològic de Catalunya, i la seva rèplica a fora, en un lloc elevat de cara al mar; les ruïnes d'un temple romà, amb algunes columnes que encara es conserven dempeus, com es distribuïen les cases, com eren les termes romanes o la zona del mercat. Finalment, vam entrar en un espai del museu on vam poder observar molts objectes de la població que havia viscut allà, com collarets, joies i eines personals, i també alguns dels mosaics que pavimentaven les cases i una de les peces de més valor, el mosaic del Sacrifici d’Ifigènia.

La ciutat d'Empúries és un lloc extraordinari: rere les ruïnes lleugerament elevades, es veuen uns pins verds contra un mar ben blau i tranquil, limitat per la banda esquerra pel Cap Norfeu i, per l'altra banda, pels penya-segats de L'Escala i de Montgó. No ens hauria de sorprendre que els grecs quedessin fascinats per aquest indret, ja que és d'una bellesa extraordinària.

Hem gaudit molt d'aquesta visita i de passar el dia en un lloc tan especial, perquè hem tingut l'oportunitat de veure in situ com era la vida dels nostres avantpassats i de conviure amb els companys. També ens va agradar molt fer el joc de pistes perquè vam poder aprendre d'una manera divertida i que ens entusiasma.

Anna Moreta Castel-Branco

4t ESO

10 píndoles de saviesa clàssica per començar

 

'Sapere aude' (Atreveix-te a saber)

'Μηδέν ἀγάν' (Res en excés)

'Gutta cavat lapidem, non vi sed saepe cadendo' (La gota forada la pedra, no per la força sinó perquè cau constantment)

'Amor omnia vincit' (L'amor ho venç tot)

'Per aspera ad astra' (Cap a les estrelles a través de les dificultats)

'Memento mori' (Recorda que ets mortal)

'Carpe diem' (Gaudeix del moment)

'Γνῶθι σαυτόν' (Coneix-te a tu mateix)

'Audentes Fortuna iuvat' (La sort ajuda els qui s'arrisquen)

'Facta, non verba' (Fets i no paraules)

Aquest és el principi d'un nou (i incert) viatge capitanejat pels antics grecs i romans. Què en podem aprendre? Amb quina/es t'identifiques més? Per què? Quines expectatives s'obren davant teu? Feliç travessa, tripulants, i benvinguts a bord!

Una efemèride molt especial: l'Anaïs recita Kavafis

Recent encara  el record d'aquest darrer Sant Jordi confinat, dimecres el món cultural celebrava l'efemèride del naixement i la mort, un coincident 29 d'abril, d'un poeta extraordinari: K.P. Kavafis. Entre els regals d'aniversari, me n'han arribat dos de ben especials dels meus estimats alumnes de Grec II. I aquest és un d'ells, l'Anaïs recitant l'immortal poema Ítaca.

                                             


Ευχαριστώ πολύ σε όλους!

Una classe magistral interpretada per... Medea!

Aquest curs a classe de Grec II, com ja és un vell i bell costum, hem treballat la tragèdia àtica com a gènere literari, hem parlat d’autors com Èsquil, Sòfocles i Eurípides i hem vist com eren els teatres grecs i què s’hi representava. I per conèixer de bona mà com és una tragèdia grega n’hem llegit una: la ‘Medea’ d’Eurípides. La lectura la fèiem asseguts en cercle, talment com un cor a l’orquestra, per escoltar-nos millor i poder comentar allò que ens sobtava o interessava més de l’obra. A banda de la lectura pròpiament, van sorgir un munt de plantejaments i reflexions que vam debatre i compartir. Això és el que té més valor de l’obra, que tot i ser escrita fa més de 2400 anys, avui en puguem parlar. 

Dit això, és important recalcar que la lectura ens va enriquir molt i també emocionar com suposo que ha fet amb tots els cursos que s’ha llegit i amb tots els que es llegirà en el futur.

Però aquest any hi ha hagut una novetat. En Jordi va parlar amb la Laia Martí, una exalumna de l’escola que ha dedicat bona part de la seva vida professional a l’art de la interpretació. Medea és un personatge que sempre l’ha atret, i és per això que la coneix molt bé: com és, com es comporta, què l’empeny a fer el que fa… Així doncs, la Laia sap bé qui és Medea i és per això que en Jordi va demanar-li que assistís a una classe per parlar-nos-en. No sabíem ben bé el que faríem, si una activitat, si li plantejariem preguntes… A priori no hi havia una organització prèvia del que havia de ser l’activitat, tot va semblar molt espontani... i la veritat és que va ser una classe magistral fantàstica. La Laia ens va preparar unes preguntes per analitzar el personatge de Medea com ara quins trets positius i negatius la defineixen, ens va demanar quina frase consideràvem que la descriu millor, si coneixíem alguna persona que fos capaç d’arribar al seu tràgic destí i perquè… Primerament, vam escriure les nostres respostes cadascú al seu full, i després vam posar-ho en comú. Amb aquesta activitat vam  reflexionar sobre el personatge i vam aprofundir molt en com és o sembla ser.

Vam passar una molt bona estona i realment va ser una experiència molt bonica i intensa. Abans d’acabar, però, la Laia ens va proposar que formulessim preguntes que faríem a Medea si poguéssim parlar amb ella i que ella, posada en la pell de l’heroïna tràgica, respondria als nostres interrogants. Van sorgir algunes preguntes... “per què van pagar els teus fills el comportament de Jàson?” o “per què vas confiar tant en el teu marit sense percebre realment qui era?”...

La Laia va respondre posant-se en el lloc de Medea i realment ho va fer molt bé. Personalment em va impactar molt com va representar-la i, així, vam poder apreciar la ràbia i la serenitat de la colquenca in situ, en viu i en directe. 

Torno a dir que va ser una activitat extraordinàriament enriquidora que va complementar molt bé la lectura. I recomano que es torni a fer en propers cursos a partir de la lectura de la gran obra d’Euripides.

Enric Brotons i Güell

Alumne d'Humanitats

Grec II

Una Ilíada a La Villarroel

El proppassat dimecres 6 de novembre, els alumnes de Llatí i Grec de batxillerat van anar a veure el muntatge Una Ilíada que ofereix La Villarroel fins l'1 de desembre, en què tot el pes de l'obra recau en l'actor Eduard Farelo acompanyat del músic Juan Pablo Balcázar. Si cliqueu la imatge podreu accedir al text del programa de mà signat pel seu director Juan Carlos Martel. 

Discipuli et discipulae, αἱ καὶ οἱ μαθηταί, espero les vostres opinions!

Reconstruir el passat d'una llengua

"Imaginem per un moment que la major part de la civilització actual fos destruïda per una catàstrofe natural o causada per la mà de l'home i que tot vestigi d'èpoques anteriors quedés esborrat de la memòria de la humanitat. En un escenari certament apocalíptic només restarien grups aïllats d'homes que, molt lentament, al llarg de vàries generacions, anirien perdent els seus coneixements sobre temps pretèrits.

Si tres o quatre segles després, els descendents de francesos, catalans i italians, entre d'altres, entressin en contacte i es barregessin, es sorprendrien en observar estranyes similituds entre les seves llengües: deux/dos/due, trois/tres/tre, coeur/cor/cuore,... 

Probablement arribarien a la conclusió que aquestes llengües tenien un origen comú i intentarien esbrinar com devia ser el model inicial. Així, sense saber-ho, estarien reinventant el llatí. 

Això mateix és el que els lingüistes han fet amb l'indoeuropeu: sense cap text escrit i a partir de les troballes arqueològiques, testimonis muts que tanmateix no determinen l'ús d'una llengua concreta, han arribat a la conclusió que en el tercer mil·lenni aC existia un poble que vivia en una extensa regió entre l'Europa central i l'Àsia occidental i que parlava una llengua de la qual n'han derivat moltes altres. 

Els neogramàtics o comparativistes del segle XIX van observar curioses similituds entre llengües tan distants com el llatí i el grec per una banda i el sànscrit per una altra. La distància geogràfica excloïa la possibilitat que fossin prèstecs lingüístics ni tampoc podia pensar-se en la casualitat, ja que existien nombroses correspondències regulars entre aquestes llengües. L'única explicació possible per a aquestes similituds era que les tres llengües, i moltes altres, tinguessin un origen comú, una hipotètica llengua mare. Se la va anomenar indoeuropeu, ari o indogermànic per l'espai geogràfic que abraçava, des de l'oceà Índic fins a la Mediterrània i l'Atlàntic, i els pobles que la parlaven van extendre el seu domini i la seva cultura per tots aquests territoris." (Adaptat i traduït de Llatí I, J. Sanchis i P. Sancho, McGraw Hill, 1996)

Recordeu que per iniciativa del Consell d’Europa a Estrasburg, el Dia Europeu de les Llengües se celebra, des de 2001, el 26 de setembre de cada any.