29 de novembre del 2013

Gendre


Per als romans, com per a tantes altres cultures, la perpetuació de la família era fonamental. Ho era tant que, quan es buscava un marit per a la filla de casa, el que de fet es buscava era algú que aportés fills i ampliés la parentela.
Això explica que el nouvingut a la família fos anomenat gener, que ha donat gendre en català. Gener comparteix la mateixa arrel que generar, engendrar o gènere i volia dir ni més ni menys que "engendrador", perquè era aquest el paper més important, si no l'únic, que s'esperava que acomplís el marit de la filla.

A propòsit de la parentela, llegiu aquest fragment i la seva traducció de les Etimologies de Sant Isidor (IX, 5-6):

Pater est initium generis. Itaque is pater familias vocitatur. Mater enim quasi materia est.
Avus patris pater est. Proavus avi pater est. Abavus proavi pater. Atavus abavi pater. Tritavus atavi pater, ultimum cognationis nomen est.
Filius et filia liberi appellantur.
Patruus frater patris est, quasi pater alius. Avunculus est matris frater. Amita est soror patris, quasi alia mater. Matertera est soror matris, quasi mater alia.

El pare és l’origen del llinatge. Per això s’anomena pater familias. I la mare és com el principi físic.
Avus és el pare del pare. Proavus és el pare de l’avi. Abavus el pare del besavi. Tritavus el pare del rebesavi i l’últim nom de parentiu.
El fill i la filla s’anomenen liberi.
El germà del pare és el patruus, gairebé com un altre pare. Avunculus és el germà de la mare. Amita és la germana del pare, gairebé com una altra mare. La germana de la mare és la matertera, gairebé també com una altra mare.


A partir d'aquestes informacions i de les paraules en llatí que ja sabeu o aneu descobrint relacionades amb la família, us proposo que completeu l'arbre genealògic de la vostra i en feu una presentació fotogràfica. De pas, recuperareu la memòria històrica dels vostres avantpassats i els recordareu, un fet de vital importància per a qualsevol romà. Què us sembla?

Marta Simón


24 de novembre del 2013

Scientia a priori


Enguany a l’escola Vedruna Gràcia hem celebrat la 18a Setmana de la Ciència. El tema triat, d’entre els proposats per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, ha estat la celebració dels 90 anys de la visita d’Einstein a Catalunya.
Va ser el 22 de febrer del 1923 que Einstein va arribar a l’Estació de França convidat per la Mancomunitat, amb la intenció de fer algunes conferències de divulgació sobre les seves teories (havia estat guardonat amb el premi Nobel de Física dos anys abans) i conèixer una mica més les terres catalanes.
Així doncs, els alumnes de 2n d’ESO s’han dedicat no només a seguir les passes d’Einstein a Catalunya ara fa 90 anys, sinó també a estudiar la seva biografia, el seu llegat com a científic (les seves teories) i el context històric de la Barcelona dels anys 20.

Una de les curiositats que vam trobar fent aquesta interessant recerca, va ser el menú del sopar de comiat que Rafael de Campalans, membre de la Mancomunitat, va oferir a Albert Einstein.



El menú Scientia a priori el van escriure en llatí! Això ens va portar de dret a demanar l’ajuda del departament de Clàssiques de l’escola que, amb gran predisposició i diligència, ens va oferir la col·laboració de dues alumnes de batxillerat, la Núria Martínez de 1r i l’Alba Legide de 2n.
El resultat de la feina d’aquestes dues alumnes va ser fantàstic… no ens hauríem pogut imaginar “a priori” que un simple menú amagués tanta saviesa.



Els alumnes de 2n d’ESO van quedar bocabadats en veure que la traducció del llatí al català no comporta només saber el significat de cada paraula sinó conèixer tot un context històric i cultural.
Amb exemples com el nom científic del gènere al qual pertany la poma, malus en llatí, vam aprendre no només que hi havia sidra en aquest sopar sinó la relació del nom d’aquesta fruita amb el mite d’Adam i Eva.
O fins i tot que alguns adjectius com parvum referits al tamany de les pomes en el menú, ha estat l’origen d’una paraula que hem utilitzat des de ben petits quan dèiem que anàvem a parvulari
Ara, el que vam trobar francament divertit, va ser l’al·lusió al pollastre fent servir l’expressió Homo Platonicus secundum Diogenem… deurien ser ben divertits aquests personatges clàssics!!
Aquesta és la traducció al català que ens van oferir la Núria i l’Alba...


És evident que Einstein es deuria fer un fart de riure amb aquesta broma simpàtica dels seus amfitrions [1] catalans i que deuria passar una vetllada agradable.
En finalitzar la seva visita a Catalunya, Albert Einstein va fer una anotació al seu diari personal referint-se als catalans i a Catalunya com a gent amable, cançons populars i agradable i càlid comiat.


[1] [del ll. Amphitryon, pres del gr. Amphitrýōn, rei mitològic, esplèndid en els banquets]

Si després de llegir aquesta entrada us han vingut ganes de fer un cop d’ull a la feina d’aquests alumnes de 2n d’ESO, podeu:

·    * Visitar “físicament” l’exposició E90 amb fotografies de la visita d’Einstein a Catalunya que trobareu a l’aula de desdoblament de l’escola davant de l’aula de 1r d’ESO.

·     * Visitar “virtualment” el blog que hem anat construint entre tots (amb cròniques, twits…) a  http://setmanadelaciencia.wordpress.com

Vosaltres, que ja esteu acostumats a viatjar (tot i que en vaixell), ara teniu l’oportunitat d’embarcar-vos en una nova aventura.

Núria Fusté


20 de novembre del 2013

Tο Ελληνικό βλέμμα

Sembla que últimament la creativitat dels alumnes de Grec I és força patent i flueix sense aturador. Si a les composicions onomàstiques hi afegim hic et nunc la contemplació que han fet de les belles morfolgies d'una pi, d'una theta o d'una lambda al carrer, en un edifici o al jardí de vora casa, potser entendrem que amb ulls clàssics i una mirada grega dels objectes més quotidians en podem fer poesia. Què en penseu?




15 de novembre del 2013

Tifó: el mite hesiòdic



Malauradament, aquests darrers dies tots els mitjans de comunicació van plens de notícies relacionades amb el tifó que ha assolat les Filipines. El Haiyan, un dels més devastadors de la història, ha deixat un paisatge de destrucció total i ha causat més de 10.000 morts segons les últimes estimacions. En meteorologia, un tifó és una tempesta forta localitzada al nord-oest de l'oceà Pacífic (sempre a l'oest de la línia de canvi de data), però la referència cultural l'hem de buscar en la mitologia clàssica, concretament en el relat hesiòdic de la Teogonia que situa la terrible lluita entre Zeus i Tifó, monstre engendrat per Gea i Tàrtar -la terra i la profunditat més pregona d'ella mateixa-, al bell mig d'una guerra lliurada per déus. L'episodi de Tifó o Tifeu (Τυφῶν -terbolí, tromba-) s'intercala entre la Titanomàquia i la Gegantomàquia, aquesta triple gesta bèl·lica que haurà de coronar Zeus com a nou i definitiu rei de l'univers. Llegim el que ens explica el poeta Hesíode al respecte:
  
      "[820] Però quan Zeus va foragitar del cel els Titans, per la gràcia d'Afrodita daurada, l'enorme Gea va infantar, del seu amor amb Tàrtar, un darrer fill, Tifó. Els seus braços són fets per a accions de força i els seus peus de déu poderós són incansables. De les seves espatlles neixen [825] cent caps de serpent, de drac esfereïdor, d'on surten, talment dards, llengües negroses. En els seus caps monstruosos, sota les celles, els seus dos ulls brillen com brases, i de tots ells, quan mira, en surt foc. De cada un dels caps terribles sortien unes veus emeses amb uns sons increïbles: de vegades eren uns sons que només entenien els déus, de vegades semblaven el mugit d'un toro altiu de veu ressonant i de força indomable; altres vegades semblaven el rugit d'un lleó de cor despietat o d'un cadell de gos, sons sorprenents a l'oïda; d'altres vegades eren talment un xiulet que repetia l'eco de les altes muntanyes. Aquell dia s'hauria produït un fet extraordinari i Tifó hauria esdevingut senyor de mortals i immortals, si el pare d'homes i déus no ho hagués descobert amb la seva perspicàcia. Va provocar un tro fort i espantós i, per tot arreu, la terra va ressonar terriblement, així com l'ample cel al seu damunt i el mar i els corrents de l'oceà i els abismes pregons de la terra. El gran Olimp va trontollar sota els peus immortals del déu que s'aixecava i la terra va tornar a gemegar. Una intensa xafogor s'estenia per la mar de color violeta a causa dels trons i els llampecs i també del foc procedent d'aquell monstre, i pels vents borrascosos i pels llamps que porten foc. I la terra sencera bullia, i bullia també el cel i la mar. Pertot arreu onades gegantesques es precipitaven contra els penya-segats pel braó dels immortals, i va produir-se una terrible sacsejada. [850] Un tremolor s'apoderà d'Hades que regna sobre els morts que viuen sota terra i també dels Titans del Tàrtar, que viuen al voltant de Cronos, a causa de l'aldarull espantós i a causa de la terrible lluita. Zeus aleshores va aplegar les seves forces i, tot seguit, va agafar les seves armes, el tro, el llampec i el llamp que porta el foc i, fent un salt des de l'Olimp, va colpejar i va cremar tot d'una els caps horribles del monstre esfereïdor. Aquest, vençut per les violentes fuetades de Zeus, va caure de genolls ferit i l'enorme terra va gemegar.
        
        Fulminat i abatut el monstre diví, una guspira de foc del seu cos caigut va prendre en les fondalades ombrívoles i abruptes de la muntanya i una gran extensió de la terra va començar a cremar produint un vapor intens i es fonia com l'estany escalfat per l'habilitat d'uns homes en un gresol de fondre d'ample forat, o com el ferro, metall molt més fort, que es fon quan és sotmès a l'acció del foc ardent en la terra divina per obra de la destresa d'Hefest. Així es fonia la terra per l'esclat del foc ardent. I Zeus, amb el cor afligit, el precipità a l'ampli Tàrtar.
        
        De Tifó prové la força dels vents que bufen humits, tret del Notos, del Bòreas i del Zèfir que aclareix el cel. Aquests són d'origen diví i de gran utilitat per als mortals. Els altres són vents que bufen sobre la mar: quan s'abaten sobre la mar tèrbola, terrible flagell per als mortals, es congrien en terrible tempestat. [875] Bufen aquí i allà, dispersen les naus i provoquen la mort dels seus tripulants. I no existeix cap defensa possible per als homes que han d'enfrontar-s'hi en la mar. D'altres vents bufen, en canvi, per la terra infinita plena de flors i destrueixen els conreus estimats dels homes fills de la terra, tot omplint-los de sorra i provocant una barreja terrible. [885]"

           Hesíode, Teogonia, 820-885 [Trad. Joan Castellanos, Edicions La Magrana]




Què en sabeu, de la Titanomàquia? I de la Gegantomàquia? Quin és el desenllaç de tot plegat? Coneixeu algun altre monstre de la mitologia grega que posés a prova l'equilibri del món o fos una amenaça per als déus o els homes? Quina valoració feu de la catàstrofe de Filipines?


10 de novembre del 2013

Duae praesentationes...

Reprenem la publicació hic et nunc d'alguns treballs d'alumnes de 4t que a poc a poc (però amb bona lletra) van obrint la porta de la domus latina que hem començat a visitar. Plurimas gratias omnibus et maxime Iuliae Brunaeque.






5 de novembre del 2013

Estimat Horaci!


Quinto Orazio Flacco, Giacomo Di Chirico

    "Tinc uns camps petits, i el gràcil alè de les muses gregues", diu Horaci d'ell mateix, a l'Oda XVI. Aquests camps de què parla molt sovint, juntament amb arbredes regades per "movibles rierols", formaven la finca de la Sabina que li va regalar el seu amic i protector Mecenes, noble romà, conseller de l'emperador August, de qui han pres nom tots els protectors de les arts.
    En aquestes terres tranquil·les, el poeta, com més gran es feia, s'hi trobava més bé. Anava a Roma sempre que li calia, per resoldre algun afer o si Mecenes el reclamava. Després, altra vegada cap als prats agradables, cap al menjar senzill -tenia l'estòmac delicat- amb verdures collides al seu hort i olives dels seus arbres. Allà va escriure moltes de les seves poesies més belles.
    Però us voldria presentar físicament el nostre amic Horaci, aquest "homenet graciosíssim", com l'anomenava l'emperador. No era alt, certament; més aviat força baix, i, amb els anys, es va tornar grassonet, ja que tampoc no menyspreava el bon menjar. Ell mateix es comparava, amb sentit de l'humor, amb "un porc grassonet del ramat d'Epicur". Amb això volia dir que li agradava l'ensenyament d'aquest filòsof grec, que recomanava gaudir del plaer amb moderació. També ens diu que tenia els ulls delicats i, quan feia algun viatge, s'emportava pomades per tenir-ne cura. Si el vi o l'aigua dels hostals no li semblava de confiança, s'estimava més estar-se'n.
    Així era Horaci físicament; la seva petita talla no li va pas impedir fruir de l'amor de noies i dones molt boniques, que cantà en els seus poemes. Sobretot, però, li agradava l'amistat i la companyia dels homes més savis de Roma, i tenia una gran qualitat: era fidel als seus amics. Quan Mecenes tenia por de morir-se, li va assegurar en un poema que no el sobreviuria. I així va succeir: al cap de poques setmanes de la mort del seu amic, va morir Horaci, el 28 de novembre de l'any 8, als 57 anys.
    Horaci no havia nascut a Roma, sinó força lluny, a Venosa, i no era pas de cap família rica. El seu pare, de jove, havia estat esclau. Un cop llibert, treballant molt, va prosperar i va poder enviar el seu fill a estudiar a Roma, una vegada acabat allò que avui en diríem "l'ensenyament bàsic", a càrrec del mestre Orbílius, que no planyia els cops de vara. I encara, veient la intel·ligència del seu fill, i fent un sacrifici, li pagà el viatge i l'estada a Atenes, on anaven a perfeccionar els estudis els nobles de Roma. Horaci agraí sempre al seu pare aquest esforç: "Si poguéssim triar els nostres pares -escriu-, satisfet del meu, no l'aniria pas a cercar entre els poderosos magistrats."
    El nostre amic Horaci, doncs, era ric, no de terres, sinó de sentiments afectuosos i profunds, de saviesa, d'amistat i, sobretot, del do de les muses gregues: la poesia. Ell adaptà les més belles estrofes i els ritmes grecs a la llengua llatina; ell cantà l'amor, el pas del temps, l'amistat, la bellesa de les fonts, la grandesa de Roma. Però també gosà de trepitjar un camí nou: explicar la senzilla vida de cada dia en poemes: un àpat, un viatge des de Roma fins a Bríndisi -i no eren tan còmodes com ara!-, una passejada pels carrers de Roma, una simple conversa amb el seu esclau. Tot això ho va fer en uns llibres anomenats Sàtires; i donà preceptes i opinions sobre art i literatura a les Epístoles. Aquests llibres, al costat de les seves Odes immortals i l'anomenat Èpodes, formen el conjunt de la seva obra.
    Fullejant la meva edició de les Odes i els Èpodes, que, per cert, tinc en un estat deplorable de tant llegir-la i rellegir-la, trobo versos i dites per a cada ocasió, per a cada estació de l'any, per a cada estat d'ànim. No se li escapa res de tot allò que forma la vida dels homes; i també m'agrada quan s'empipa amb algú i li dedica versos que el ridiculitzen; si no ho fes així, seria massa perfecte, i no tan humà. Quan s'estudiava més el llatí, tothom sabia dites horacianes, com ara carpe diem (aprofita l'instant que fuig), aurea mediocritas (el daurat terme mitjà) o beatus ille (feliç aquell que s'allunya dels negocis).
    M'ha sabut greu separar Horaci de Virgili en aquesta tria, però m'he decantat per l'amic més assequible. Mirem-los, abans d'acabar la presentació, sopant junts. "Ja vénen els vents de Tràcia, que acompanyen la primavera -li escriu Horaci-, l'estació fa venir set, Virgili. Si vols tastar el vi de Cal·les, porta algun perfum a canvi del meu vi: no sóc ric, i la meva casa no vessa de riqueses. Un petit flascó de perfum farà sortir del celler de Sulpici una bóta d'aquest vi que obre el camí de l'esperança i sap esvair el neguit de les preocupacions." No, no és que Horaci fos avar. El vi de Cal·les era un vi molt car, un dels quatre vins que el poeta anomena: el Cècub, el de Falern i l'esmentat, tots del sud d'Itàlia, de la Campània, i el de Fòrmies, del Laci, la contrada de Roma. Deixem, doncs, els dos poetes menjant potser enciam, olives, carn tendra de xai i bevent vi, coronats amb una garlanda de murtra i jugant a fer poemes començant ara l'un, ara l'altre...

                        Maria Àngels Anglada, Retalls de la vida a Grècia i a Roma, Empúries, 1997

     Després de llegir aquesta presentació que ens fa M.A. Anglada del poeta Quint Horaci Flac, quina imatge us en feu, d'ell? Com creieu que va influir el seu caràcter i la manera d'entendre la vida en la seva obra? Quins són els tòpics horacians més importants i de què parlen? Què en penseu vosaltres, de l'amistat? De què tracten les obres del poeta de Venosa citades per MAA? Hi són totes?