Estimat Horaci!

Quinto Orazio Flacco, Giacomo Di Chirico

    "Tinc uns camps petits, i el gràcil alè de les muses gregues", diu Horaci d'ell mateix, a l'Oda XVI. Aquests camps de què parla molt sovint, juntament amb arbredes regades per "movibles rierols", formaven la finca de la Sabina que li va regalar el seu amic i protector Mecenes, noble romà, conseller de l'emperador August, de qui han pres nom tots els protectors de les arts.

    En aquestes terres tranquil·les, el poeta, com més gran es feia, s'hi trobava més bé. Anava a Roma sempre que li calia, per resoldre algun afer o si Mecenes el reclamava. Després, altra vegada cap als prats agradables, cap al menjar senzill -tenia l'estòmac delicat- amb verdures collides al seu hort i olives dels seus arbres. Allà va escriure moltes de les seves poesies més belles.

    Però us voldria presentar físicament el nostre amic Horaci, aquest "homenet graciosíssim", com l'anomenava l'emperador. No era alt, certament; més aviat força baix, i, amb els anys, es va tornar grassonet, ja que tampoc no menyspreava el bon menjar. Ell mateix es comparava, amb sentit de l'humor, amb "un porc grassonet del ramat d'Epicur". Amb això volia dir que li agradava l'ensenyament d'aquest filòsof grec, que recomanava gaudir del plaer amb moderació. També ens diu que tenia els ulls delicats i, quan feia algun viatge, s'emportava pomades per tenir-ne cura. Si el vi o l'aigua dels hostals no li semblava de confiança, s'estimava més estar-se'n.

    Així era Horaci físicament; la seva petita talla no li va pas impedir fruir de l'amor de noies i dones molt boniques, que cantà en els seus poemes. Sobretot, però, li agradava l'amistat i la companyia dels homes més savis de Roma, i tenia una gran qualitat: era fidel als seus amics. Quan Mecenes tenia por de morir-se, li va assegurar en un poema que no el sobreviuria. I així va succeir: al cap de poques setmanes de la mort del seu amic, va morir Horaci, el 28 de novembre de l'any 8, als 57 anys.

    Horaci no havia nascut a Roma, sinó força lluny, a Venosa, i no era pas de cap família rica. El seu pare, de jove, havia estat esclau. Un cop llibert, treballant molt, va prosperar i va poder enviar el seu fill a estudiar a Roma, una vegada acabat allò que avui en diríem "l'ensenyament bàsic", a càrrec del mestre Orbílius, que no planyia els cops de vara. I encara, veient la intel·ligència del seu fill, i fent un sacrifici, li pagà el viatge i l'estada a Atenes, on anaven a perfeccionar els estudis els nobles de Roma. Horaci agraí sempre al seu pare aquest esforç: "Si poguéssim triar els nostres pares -escriu-, satisfet del meu, no l'aniria pas a cercar entre els poderosos magistrats."

    El nostre amic Horaci, doncs, era ric, no de terres, sinó de sentiments afectuosos i profunds, de saviesa, d'amistat i, sobretot, del do de les muses gregues: la poesia. Ell adaptà les més belles estrofes i els ritmes grecs a la llengua llatina; ell cantà l'amor, el pas del temps, l'amistat, la bellesa de les fonts, la grandesa de Roma. Però també gosà de trepitjar un camí nou: explicar la senzilla vida de cada dia en poemes: un àpat, un viatge des de Roma fins a Bríndisi -i no eren tan còmodes com ara!-, una passejada pels carrers de Roma, una simple conversa amb el seu esclau. Tot això ho va fer en uns llibres anomenats Sàtires; i donà preceptes i opinions sobre art i literatura a les Epístoles. Aquests llibres, al costat de les seves Odes immortals i l'anomenat Èpodes, formen el conjunt de la seva obra.

    Fullejant la meva edició de les Odes i els Èpodes, que, per cert, tinc en un estat deplorable de tant llegir-la i rellegir-la, trobo versos i dites per a cada ocasió, per a cada estació de l'any, per a cada estat d'ànim. No se li escapa res de tot allò que forma la vida dels homes; i també m'agrada quan s'empipa amb algú i li dedica versos que el ridiculitzen; si no ho fes així, seria massa perfecte, i no tan humà. Quan s'estudiava més el llatí, tothom sabia dites horacianes, com ara carpe diem (aprofita l'instant que fuig), aurea mediocritas (el daurat terme mitjà) o beatus ille (feliç aquell que s'allunya dels negocis).

    M'ha sabut greu separar Horaci de Virgili en aquesta tria, però m'he decantat per l'amic més assequible. Mirem-los, abans d'acabar la presentació, sopant junts. "Ja vénen els vents de Tràcia, que acompanyen la primavera -li escriu Horaci-, l'estació fa venir set, Virgili. Si vols tastar el vi de Cal·les, porta algun perfum a canvi del meu vi: no sóc ric, i la meva casa no vessa de riqueses. Un petit flascó de perfum farà sortir del celler de Sulpici una bóta d'aquest vi que obre el camí de l'esperança i sap esvair el neguit de les preocupacions." No, no és que Horaci fos avar. El vi de Cal·les era un vi molt car, un dels quatre vins que el poeta anomena: el Cècub, el de Falern i l'esmentat, tots del sud d'Itàlia, de la Campània, i el de Fòrmies, del Laci, la contrada de Roma. Deixem, doncs, els dos poetes menjant potser enciam, olives, carn tendra de xai i bevent vi, coronats amb una garlanda de murtra i jugant a fer poemes començant ara l'un, ara l'altre...

                        Maria Àngels Anglada, Retalls de la vida a Grècia i a Roma, Empúries, 1997

     Després de llegir aquesta presentació que ens fa M.A. Anglada del poeta Quint Horaci Flac, quina imatge us en feu, d'ell? Com creieu que va influir el seu caràcter i la manera d'entendre la vida en la seva obra? Quins són els tòpics horacians més importants i de què parlen? Què en penseu vosaltres, de l'amistat? De què tracten les obres del poeta de Venosa citades per MAA? Hi són totes?