La primavera a la Grècia antiga

 

                                   El retorn de Persèfone, Frederic Leighton (1891)

Amb l’arribada de la primavera, la natura desperta després del silenci hivernal. Els dies s’allarguen, les flors obren els seus pètals, les aigües dels rius recuperen força i tornem a sentir la calidesa del sol. El que avui expliquem amb conceptes astronòmics (com la inclinació de la Terra i l’equinocci de primavera, que marca el moment en què el dia i la nit tenen la mateixa durada), a l’antiga Grècia es comprenia a través de mites i déus que donaven sentit a cada canvi de la naturalesa.

Els grecs no separaven el món natural del món diví. Cada muntanya, cada riu i cada estació de l’any eren expressions de forces sagrades. Segons la mitologia, els titans  havien creat els elements essencials de l’univers; però amb el pas del temps, van ser substituïts pels déus olímpics, encapçalats per Zeus. Cada déu representava una part de la vida o la natura: Posidó dominava el mar, Apol·lo governava el sol i la música, Afrodita inspirava l’amor, i Demèter, un dels personatges principals d’aquesta història, protegia els cultius i la fertilitat de la terra. 

Per això, quan el cicle agrícola s'interrompia (quan la terra no donava fruit o les collites fracassaven), els grecs ho interpretaven com un senyal diví. Era necessari entendre quin déu estava disgustat, i calia fer-li ofrenes o rituals per restablir l’equilibri de les coses. La història de Persèfone simbolitza la manera com els déus i la natura estaven units per un mateix destí. Persèfone era filla de Zeus i Demèter, i el seu nom, en grec antic, vol dir “la que porta la mort” o “la que transforma”. També se la coneixia com a Koré, "la donzella". Criada entre flors i jardins, era el reflex de la joventut, la vida i la bellesa.

Un dia de primavera, mentre collia flors amb les nimfes, la terra es va obrir sota els seus peus. D’allà en va sorgir Hades, el déu del món subterrani, que enamorat de la seva bellesa la va raptar i se la va endur al seu regne fosc i etern (catàbasi). Quan Demèter va descobrir la desaparició de la seva filla, va recórrer el món en la seva cerca, abandonant les seves tasques divines. El resultat fou un hivern perpetu: les plantes van deixar de créixer, els camps es van assecar i els humans van començar a passar gana.

Veient la desesperació de mortals i déus, Zeus va intervenir i va enviar Hermes, el missatger, a negociar amb Hades. Aquest va acceptar el retorn de Persèfone, però amb un engany: abans de marxar li va donar unes quantes llavors de magrana, un fruit sagrat que vinculava simbòlicament la vida amb la mort. En menjar-les, la jove es va quedar unida al món dels morts, de manera que només podria passar mig any amb la seva mare a la terra i mig any amb el seu espòs a l'inframón.

Així, quan Persèfone tornava a la superfície, Demèter omplia la terra de flors i verdor representant la primavera, símbol del renaixement i de la vida. Quan tornava amb Hades, Demèter s’omplia de tristesa i la natura s’adormia de nou, representant la tardor i l’hivern.

L’arribada de la primavera no només tenia una dimensió mítica, sinó també social i religiosa. Durant aquesta època, a moltes ciutats de Grècia, especialment a Eleusis i Atenes, se celebraven les festes de Demèter i Persèfone, conegudes com les Eleusínies. En aquestes cerimònies, es recreava el descens i el retorn de Persèfone, una metàfora de la mort i el renaixement de la natura.

En la mentalitat grega antiga, la primavera no era només un canvi de temps, sinó un recordatori espiritual: tot el que mor reneix, i tota absència porta, amb el temps, un retorn. El mite de Persèfone ens explica el cicle interminable de la vida, de la relació entre la llum i l’ombra, entre el món dels déus i el dels homes. Per això, per als grecs, la primavera era el moment de celebrar la força vital que desperta en els déus, en la natura i en l’ànima humana —una època per renéixer amb la terra, amb els blat, amb les flors i amb la llum.

Aquest mite, ple de simbolisme i emoció, ha inspirat nombrosos artistes al llarg dels segles. Una de les representacions més conegudes és El retorn de Persèfone, una pintura realitzada l’any 1891 pel pintor britànic Frederic Leighton. En aquesta obra, Leighton captura el moment precís en què Persèfone emergeix de les ombres de l’inframón (anàbasi) per retrobar-se amb la seva mare, Demèter. A través dels tons daurats i la serenitat de les formes, el pintor transforma el mite en una al·legoria visual del renaixement i de l’etern retorn de la llum, valors que també estaven molt presents en la cultura grega antiga.

Gabriela Casadevall

1r batxillerat d'Humanitats

Lore Olympus: reinterpretant els mites

 

Lore Olympus és una reescriptura contemporània del mite d’Hades i Persèfone, publicada primer com a webcòmic romàntic i després en format de volum en paper per l'artista neozelandesa Rachel Smythe. L’acció transcorre en un Olimp modern, molt glamurós, on els déus, herois, nimfes i criatures fantàstiques viuen entre festes, intrigues polítiques i traumes.

Persèfone és la jove deessa de la primavera, criada al món dels mortals per la seva mare Demèter, que l’ha protegit de l’Olimp i de les seves “temptacions”. Al principi se’ns presenta com una noia de camp, tímida i ingènua, que arriba a l’Olimp per anar a la universitat i convertir-se en verge sagrada (deesses joves o nimfes que decideixen consagrar-se a una vida de puresa i castedat, renunciant voluntàriament a les relacions sexuals i romàntiques).

La seva arribada a una festa, impulsada per la seva companya de pis, Artemisa, fa que allà conegui Hades i neixi una auténtica amistat entre ells. Al llarg de la història, Persèfone lluita per trobar el seu lloc, afirmar el seu poder i aprendre a dominar unes capacitats divines que controla malament, cosa que es manifesta de vegades físicament, per exemple amb els seus cabells, que canvien de manera brusca.

Hades és el rei de l’inframón, germà de Zeus i Posidó, però també un dels personatges emocionalment més fràgils de la sèrie. A diferència de la imatge tradicional de divinitat totpoderosa, Lore Olympus el presenta com un home reservat, tímid, marcat pels traumes familiars relacionats amb Cronos i Zeus, i per una baixa autoestima. Tan bon punt la coneix, se sent fascinat per Persèfone, la llum de la qual contrasta amb el seu univers fosc, però fa tot el possible per no declarar-se i respectar-la. La seva relació complicada amb la nimfa Menthe, així com històries passades amb Hera, mostren un personatge que busca més la reparació que no pas la dominació.

Zeus i Posidó completen el trio de germans fundadors de l’Olimp, cadascun amb una personalitat molt marcada. Zeus és el rei dels déus, seductor i obsessionat amb el poder, sovint representat com a infidel i més preocupat per la seva imatge que per les seves responsabilitats. Posidó apareix més tranquil i relaxat, menys central que Zeus i Hades, però forma part del cercle masculí de poder. L’Olimp mateix es presenta com un lloc modern, fet de festes, mitjans de comunicació i xafarderies, on la política divina s’assembla de vegades a la d’una gran empresa tòxica.

Artemisa és la companya de pis i primera gran aliada de Persèfone a l’Olimp. Deessa caçadora i independent, fa de germana gran protectora, encara que la seva proximitat amb el seu germà permet de vegades que ell maniobri al voltant de Persèfone.

Hera, reina dels déus, és un dels personatges més destacats de la sèrie: durant molt de temps reduïda a l’estereotip de l’esposa gelosa, aquí apareix com una dona ferida per les infidelitats i l’egoisme de Zeus.

Molts altres déus i deesses enriqueixen l’univers grec reinventat per Rachel Smythe. Són personatges secundaris però no simples figurants: cadascun porta una part de crítica social o de reflexió sobre les relacions i la família.

Afrodita, deessa de l’amor, està lligada des del principi a la situació de Persèfone: gelosa de la bellesa de la jove deessa, orquestra, a través del seu fill Eros, el pla que porta Persèfone fins a Hades.

Eros, al començament còmplice a contracor, es converteix progressivament en un personatge més complex, dividit entre la lleialtat familiar, la culpabilitat i el desig de fer el bé, especialment en la seva trama amb Psique.

Apol·lo, en canvi, s’associa a comportaments tòxics i encarna la cara fosca del poder masculí a l’Olimp.

Menthe és una nimfa de riu, assistent i antiga amant d’Hades. Té una personalitat autodestructiva, alimentada per la gelosia envers Persèfone i per la influencia nefasta de la seva “amiga” Tetis, que la manipula per servir els seus propis interessos.

La seva obsessió per Hades la porta a utilitzar mentides i cops baixos, fins al punt d’intentar tacar la reputació de Persèfone per recuperar el seu lloc. A través d’ella, la sèrie explora les dinàmiques de dependència afectiva, gelosia i autodestrucció, mostrant com una relació pot esdevenir tòxica per ambdós costats.

Gabriela Casadevall

1r batxillerat d'Humanitats

Els gats grecs

 

Acabo de tornar d’Atenes. Els turistes acostumen a amuntegar-s’hi a l’estiu, però anar-hi ara, a l’hivern, tot fugint de la calor extrema i del bullici dels visitants, permet apreciar el bressol de la civilització amb més serenor, i potser també beure's l’enteniment davant l’abisme del pas del temps. No dic que no. Però si heu estat a Grècia ho sabeu. N’hi ha milers, de gats. Estan a tot arreu. Passegen per l’àgora amb un assossegament i una placidesa que contrasten del tot amb les nostres vides i els nostres temps. Dormiten a l’ombra del temple d’Hefest, a les grades del teatre d’Epidaure i als peus del temple d'Apol·lo a Delfos, com si esperessin una resposta que no arriba. La displicència de la seva mirada no és animal, sinó profundament humana. En recordo un en especial. Era ros, borni i una mica despentinat, a l’entrada de l’Acròpolis. Estava assegut amb una dignitat imperial sobre un capitell caigut. I no. No em va demanar menjar ni carícies. Em va jutjar.

Els antics grecs creien en la metempsicosi, la transmigració de les ànimes. I si… suposo que ja veieu per on vaig. Qui s'atreveix a assegurar que no són ells? Els ciutadans de la polis que s’han reencarnat i romanen allà, immòbils, vigilant les seves ruïnes, observant amb estoïcisme com la civilització que ells van parir s’ha convertit en un circ de likes i desmemòria. Qui sap si aquell gat ros podia ser Diògenes el Cínic, rient-se de la meva necessitat de fer una foto per demostrar que existeixo.

Aquesta amnèsia col·lectiva actual és una tragèdia moderna que ni tan sols Sòfocles, amb la seva mirada irònica, va saber preveure. Hi ha qui no n'és conscient, però aquest món de lotófags és el pitjor càstig per a la nostra societat i per a totes les que han de venir. Pitjor fins i tot que el de les Cariàtides, que allà segueixen, mirant fixament el Partenó sense poder moure ni un múscul. Si el gat ros pogués parlar potser diria amb ironia que almenys elles contemplen l’obra de Pèricles sabent-ne la veritable transcendència i no només per fer un post a Instagram.

Quan va ordenar reconstruir l’Acròpolis, ell ja ho sabia. Tenia aquella arrogància visionària dels genis. Sabia que aquell segle, aquell summum d’esplendor, seria recordat pels segles dels segles. 2.500 anys després, i per molt que alguns s’esforcin en contradir-lo, aquella mena de profecia pítica segueix complint-se.

Casualitats de la vida, la meva visita a Delfos, a l’omphalos de l’antic món grec, va coincidir amb el segrest de Nicolás Maduro per part dels EUA, amb Donald Trump al capdavant. Trump, que es creu el melic del món i mai millor dit, fent de les seves i segrestant un president que també s’ha cregut sempre que a qui van llençar les dues àguiles enviades per Zeus quan van trobar-se va ser a ell.

Imagineu-vos l’escena avui. La Pítia, col·locada amb els vapors d’etilè que sortien de l’esquerda de la terra, balbucejant profecies inintel·ligibles. I a la cua, en lloc de reis d’Esparta o comerciants de Corint, hi tindríem la plana major de la política internacional. M’imagino Volodímir Zelenski, Gustavo Petro, Jens-Frederik Nielsen o qualsevol altre dirigent, acostant-se a l’oracle per saber què serà del futur, sobretot del seu.

A Maduro, la Pítia, probablement un gat negre reencarnat en sacerdotessa, li miolaria un enigma que ell interpretaria com una victòria electoral eterna. Trump no preguntaria res. Potser intentaria comprar l’Oracle. O faria com va fer Alexandre el Gran. Diuen que quan el jove rei macedoni va anar a Delfos abans de conquerir el món, la Pítia li va dir que estava tancat, que no era un bon dia per anar-hi. Trump posaria un tuit indignat. Alexandre va agafar la sacerdotessa pel braç i la va arrossegar per força cap al temple. No se n’aniria d’allà fins que tingués una resposta. Finalment, la sacerdotessa, esgotada per la insistència, va cridar: "Ets invencible!". I ell va deixar-la anar dient que ja no li calia escoltar res més.

Com quan crides al bell mig del teatre d’Epidaure i el ressò et retorna la veu carregada d’història. L’eco del passat que es nega a morir. Els gats ens ho adverteixen amb la mirada. No els podem abandonar. Aneu a Grècia. Però no hi aneu només a fer fotos. Aneu-hi a demanar perdó als gats per haver oblidat qui som.

Josep Lozano Martín 
Estudiant de Periodisme i Humanitats a la UPF i extripulant del Vaixell