POMPEIA I EL DARRER GLADIADOR

 

El proppassat 5 d’octubre, iniciant una nova etapa a l’escola, les alumnes de 1r de batxillerat de les matèries de Llengües i Cultures Clàssiques (abans Llatí i Grec) vam anar de visita al Museu Marítim de Barcelona, a les antigues Drassanes, on s’hi podia veure l’exposició itinerant (ara a Madrid) Pompeia i el darrer gladiador, un autèntic viatge al passat d’un dia concret: el 29 d’agost del 79 AD (Anno Domini).

Per començar, vam poder veure ‘in situ’ més de cent cinquanta peces exposades originals provinents del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, un dels museus més antics i rellevants del món per la riquesa i singularitat del seu patrimoni.

Abans de parlar sobre la nostra experiència en relació a l'exposició, cal explicar que aquesta preten una autèntica immersió a la Pompeia de fa gairebé dos mil anys, quan va florir com a port comercial i ciutat estratègica del turisme més opulent; una oportunitat única i irrepetible per endinsar-nos en el cor de la vida quotidiana i la dinàmica social de la ciutat sepultada per l'erupció del Vesuvi l'any 79 dC.

A través d'un bany de realitat virtual et veus catapultat a una experiència immersiva única per reviure les gestes heroïques dels gladiadors i reviure els moments que van marcar l'existència dels habitants de la ciutat de la Campània.

El nostre viatge al cor de Barcelona va ser plàcid: vint minuts en metro.  Tots estàvem molt emocionats, no només perquè era una de les primeres sortides del nostre primer curs de batxillerat, sinó també per les meravelles que esperàvem veure dins l’exposició. A més, com que a classe ja havíem treballat continguts sobre el que anàvem a visitar, era encara més emocionant: el fet d’observar amb els nostres propis ulls el que, salvant les distàncies,  havia succeït a Pompeia aquell malaurat 29 d’agost del 79 AD. Només arribar, els divuit alumnes ens vam dividir en dos grups disposats a gaudir d’una visita el més personalitzada possible.   

A l'inici de l'exposició hi havia una imatge hologràfica on un gladiador ens informava del que veuríem a continuació. A mesura que avançavem en la part expositiva, anàvem veient diferents cartells explicatius sobre allò que els nostres ulls observaven: des dels gerros de ceràmica, perfectament conservats, i còpies d’escultures romanes fins a les pintures al fresc i els mosaics d’innombrables peces. Era impressionant veure detalladament tots els objectes que feien artesanalment. Allò sí que era art de debò! Eren increïbles les tècniques que utilitzaven els pompeians a l'hora de fabricar els utensilis tant domèstics o vinculats al comerç (gerros, paelles, coladors, pots de vidre, etc...) com pel que fa als artístics (grafits a les parets, pintures al fresc i mosaics o escultures de les domus més luxoses). La seva observació et feia sentir que eres allà mateix, en aquell precís instant.

També va ser molt interessant l’audiovisual que es passava en un espai que recordava la graderia d’un teatre clàssic i que tractava sobre la vida dels gladiadors (els combats, les hores lliures, els entrenaments, les armes que usaven o la dieta que consumien especialment abans dels combats). D'aquest documental vam aprendre que no només eren homes els que lluitaven sinó que també hi participaven les dones, les anomenades gladiatrices.

Personalment, l’objecte que em va sobtar més, fins al punt de deixar-me impressionada, van ser els diversos cascs de gladiador exposats. N'hi havia alguns que hi duien gravades algunes escenes de la història. Eren preciosos! A banda, qui sap, aquests elms van servir en un primer moment com a protecció durant l'explosió volcànica davant dels gasos del flux piroclàstic.

Per acabar la visita, ens van proporcionar unes ulleres de realitat virtual, l’autèntica experiència immersiva, que ens oferia una visió dels carrers de Pompeia com si fossis un pompeià més que passejava pel més comercial de tots, l’anomenada Via Abundantiae, el famós ‘carrer de l’abundància’, semblant al nostre Passeig de Gràcia de l’època, farcit de botigues (tabernae) d'articles de luxe, hotels (cauponae) i restaurants (thermopolia). Estava tan ben aconseguit, que he de dir que la vivència ‘in situ’ feia, fins i tot, una mica de por. Per sort, s'havia de seguir un camí marcat per poder continuar el trajecte pel que anaves trobant unes circumferències lluminoses que, en tocar-les, feien aparèixer unes figures hologràfiques que explicaven de manera molt amena tot allò que anaves presenciant. Si aquesta part del ‘viatge’ tenia ‘punts foscos’, l’accés a les fossae de l’amfiteatre esgarrifava... L’ascens a l’arena a través d’una plataforma mòbil, escoltar la cridòria del poble aplegat a la cavea i l’escenari de l’erupció va ser la cirereta del pastís. Impressionant! 

En acabar la visita i reunir-nos els dos grups, vam compartir les sensacions i emocions viscudes durant l'exposició. Tots coincidíem en la idea de que havia estat genial i que, si poguéssim, tornaríem a repetir-les.

De tornada a l'escola, vam passar per davant del Liceu. Com que a classe havíem comentat el significat de les seves portes, la constel·lació de lletres de l’escultor Jaume Plensa, veure-ho i poder-ho recordar, va ser un afegit més a la nostra sortida. Hi apareixen representades les lletres dels diferents abecedaris i alfabets del món tot fent referència a la pluralitat de cultures i amb un clar missatge: que tots som persones humanes. 

Per acabar, cal afegir que aquesta exposició dedicada a Pompeia ens hauria de fer reflexionar sobre el fet que aquest succés històric que va esdevenir una desgràcia per als ciutadans de Pompeia i Herculà, atès que va suposar la seva desaparició, va suposar, per altra banda, un autèntic 'regal' per a la ciència, perquè ens ha permès estudiar no només els fenòmens naturals (recordem que en aquell moment no sabien per què la muntanya vomitava foc), sinó també el modus vivendi d’una societat en un moment molt concret de la història.

Pot la desgràcia d’algú esdevenir la sort  d'un altre?

Júlia Marín Luz

1r batxillerat humanístic

SAPERE AUDE: els estudis clàssics a la nostra escola

 

Les matèries de Llengua i cultura gregues i de Llengua i cultura llatines, vinculades als coneixements humanístics del món clàssic, són, de facto, les grans desconegudes del nostre sistema educatiu. És vox populi que per a molts no són més que llengües mortes, sense cap transcendència en els nostres dies. La realitat, però, només la coneixem els qui hem tingut la sort de cursar-les i d’endinsar-nos en elles.

A la nostra escola, el primer contacte que podem tenir amb les llengües i civilitzacions clàssiques, a banda de la matèria optativa de 2n d’ESO D’on venen les paraules?, és a 3r d’ESO, per als alumnes que no cursen francès, amb l’optativa de Cultura Clàssica. És un primer tastet de tot plegat, de manera que les propostes de treball són força variades. Grosso modo, s’aprenen conceptes bàsics sobre els elements culturals més importants de l’antiga Grècia i Roma -la llengua, els costums, l’art, l’origen clàssic de moltes paraules, els referents culturals,…- i, sobretot, la pervivència que han tingut fins als nostres dies. Vam introduir-nos en el món de la mitologia i vam familiaritzar-nos amb el nom dels principals déus; vam descobrir algunes expressions llatines, el seu significat més enllà d’una mera traducció i com usar-les en el nostre dia a dia. Durant un temps, per fer-nos conscients de la petjada d’aquestes civilitzacions en la nostra història, vam treballar l’emplaçament arqueològic d’Empúries i vam esbrinar com va ser el seu descobriment, com hi vivien els primers ciutadans i per què només en conservem algunes restes.

A 4t d’ESO, la continuïtat s’estableix, si així es tria, amb la matèria optativa de Llatí, orientada per als alumnes que posteriorment decideixen cursar el batxillerat humanístic o social-humanístic. En aquest curs, aprofundim una mica més en aspectes lingüístics per tal de tenir una bona base per als estudis posteriors. Aprenem a presentar-nos en llatí o a tenir una conversa fluida, fent així d’aquesta llengua clàssica un ús col·loquial i competencial. A banda, es treballen altres continguts relacionats amb la mitologia, l’etimologia i la seva pervivència.

Al batxillerat, com hem esmentat abans, els alumnes que trien la modalitat humanística o social-humanística poden seguir cursant Llengua i cultura llatines i Llengua i cultura gregues, segons l’itinerari triat. Les dues matèries tenen, com és lògic, força punts en comú quant a continguts, amb la diferència que a l’àmbit grec s’incorpora un nou alfabet, el primer d’Europa, molt diferent del nostre llatí, malgrat aquest sigui el seu hereu. En ambdós casos aprenem l’etimologia de les paraules, els seus mites i com interpretar-los, les particularitats de les dues llengües i la pervivència del món clàssic fins a l’actualitat.

Però… Què ens aporta estudiar els clàssics? Per què Grècia i Roma?  La realitat és que hi ha tot un ventall d’arguments i podríem fer-ne un llistat tan interminable com el vel de Penèlope, així que en proposarem només uns quants: 

Per posar fil a l’agulla, tot i que no ens n’adonem, parlem grec i llatí. La gran majoria d’expressions i paraules que emprem provenen d’aquestes llengües. Així doncs, oblidar-les seria com si un fill oblidés els seus pares. Sense estudiar grec, l'astrònom més virtuós no podria saber que la Via Làctia rep aquest nom per la llet d’Hera, esposa de Zeus, que concedeix la immortalitat, el psicòleg més cèlebre no sabria per què el complex d’Èdip o la síndrome d’Ulisses tenen el nom de personatges de la mitologia grega i els grans matemàtics no coneixerien l'origen d'alguns elements utilitzats en operacions aritmètiques, com el nombre pi o la gamma.

El llatí i el grec són arreu. Només cal sentir quin nom tenen les variants de la Covid-19: òmicron o delta, o entendre què és una pandèmia a partir de la seva etimologia. Si no sabem grec, el més probable és que la paraula crisi ens faci cert respecte, però si coneixem el seu veritable significat, vinculat a la medicina hipocràtica, la prendrem com una oportunitat. La situació de pandèmia va ser força desesperant i crítica, però gràcies a Pandora, sempre ens restarà l’esperança.

A més, ens poden ajudar a aprendre noves llengües, perquè al cap i a la fi, moltes de les que estudiem i aprenem venen d’aquí. Clothes –‘roba’ en anglès- ve de Clotos, una de les tres moires, les germanes filadores, i la personificació del transcurs de les nostres vides. També ens poden ajudar amb la sintaxi, el taló d’Aquil·les de molts estudiants, perquè de les terminacions de les paraules en llatí o en grec en depèn la seva funció, com en alemany o en rus. Aquestes relacions del món clàssic amb el món actual, la seva interpretació i el seu fascinant origen li atorguen a aquest un valor paradoxalment oposat al que habitualment es té d’ell avui dia.

En definitiva, hi ha molts motius per aprendre dels clàssics, molts més dels que us pugueu imaginar, i nosaltres -juntament amb el nostre capità- us animem a conèixer-los i a estudiar-los, perquè no us en penedireu.

Gerard Alaman, Yaiza Carrasco i Josep Lozano 

2n de batxillerat humanístic 

ANNUM NOVUM FAUSTUM ET FELICEM MMXXII, FELIÇ 2022!!!

La roda ja ha completat una volta més i avui celebrarem de nou el final d'un any que no ha estat gens fàcil. Les discipulae i els discipuli de 4t d'ESO us volem desitjar un ANNUM NOVUM FAUSTUM ET FELICEM amb una presentació que ve a significar la suma d´esforços i d´il·lusions que fan possible un projecte com aquest. Esperem que aquestes píndoles de saviesa us facin un bon servei i que tant en els bons moments com en els no tan bons aquestes reflexions dels nostres clàssics grecollatins us (ens) siguin un recordatori o un remei per no oblidar el que realment és important en aquesta vida.

Que cadascú pensi un desig i el faci arribar als déus que tot ho governen... qui sap! Que sigueu feliços.

Mary Beard i la dona en l'esfera de l'Antiguitat clàssica

Avui, 8 de març, Dia Internacional de les Dones, recordem aquesta conferència de Mary Beard (2017), una de les més grans especialistes en l'Antiguitat clàssica, en què parla del silenci de les dones en l'esfera pública al llarg de la història. 

Una altra perla és aquest breu (però intens) vídeo d'Irene Vallejo, l'autora del celebrat El infinito en un junco, sobre les dones en la història dels llibres.

Art i mite al Caixafòrum

L'exposició Art i mite. Els déus del Prado aplega una acurada selecció d'obres que formen part de les col·leccions  del Museu Nacional del Prado.  A  través  de  pintures,  escultures  i medalles –datades entre el segle I aC i el final del segle XVIII–,  s'ofereix una àmplia mirada sobre la mitologia clàssica i la seva representació al llarg de la història de l'art.

Es tracta d'una exposició diacrònica, que ofereix alhora representacions diferents d'un déu o un mite tenint en compte un criteri iconogràfic, i no qüestions formals o cronològiques. Així, es pot apreciar al mateix temps la riquesa iconogràfica, geogràfica i cronològica de les col·leccions del Museu del Prado, on aquest tipus d'obres s'exhibeix tradicionalment d'acord amb criteris en els quals preval l'organització basada en escoles i períodes artístics.

Així mateix, la mostra inclou diversos elements que contraposen el discurs clàssic de les peces exhibides amb la contemporaneïtat dels mites al segle XXI. Una reflexió al voltant de com han sobreviscut els mites clàssics en la cultura contemporània i com aquests mites narren les idees actuals sobre l'amor, la bellesa, la natura, el destí, la masculinitat o la feminitat.

Te la perdràs?

10 píndoles de saviesa clàssica per començar

 

'Sapere aude' (Atreveix-te a saber)

'Μηδέν ἀγάν' (Res en excés)

'Gutta cavat lapidem, non vi sed saepe cadendo' (La gota forada la pedra, no per la força sinó perquè cau constantment)

'Amor omnia vincit' (L'amor ho venç tot)

'Per aspera ad astra' (Cap a les estrelles a través de les dificultats)

'Memento mori' (Recorda que ets mortal)

'Carpe diem' (Gaudeix del moment)

'Γνῶθι σαυτόν' (Coneix-te a tu mateix)

'Audentes Fortuna iuvat' (La sort ajuda els qui s'arrisquen)

'Facta, non verba' (Fets i no paraules)

Aquest és el principi d'un nou (i incert) viatge capitanejat pels antics grecs i romans. Què en podem aprendre? Amb quina/es t'identifiques més? Per què? Quines expectatives s'obren davant teu? Feliç travessa, tripulants, i benvinguts a bord!

Mites confinats: la història de Medusa

En temps de coronavirus, els alumnes de Llatí de 4t han anat completant una sèrie d'activitats de tipus competencial que, espero, els hagi ajudat a entendre més i millor el llegat que els nostres avantpassats grecs i romans ens han deixat en herència. La darrera activitat ha pres Medusa com a referent per debatre sobre la violència de gènere que ja apareix en molts relats de la mitologia clàssica, una qüestió social complexa que hem volgut abordar des d'una perspectiva humanística. De Dafne a Filomela, passant per Europa, Ganimedes o Persèfone, per posar uns pocs exemples.

Us deixo amb la presentació que ha fet la Judit de la història de Medusa, víctima de la seva bellesa. Per això i només per això.

Cant de sirenes

La xarxa és una font inesgotable de petits tresors. És estimulant pensar que l'ampolla que sura a mar obert arriba tard o d'hora al seu destí. Escrivim perquè ens llegeixin, potser sense cap pretensió, d'acord, però ens sentim feliços si algú comparteix els nostres pensaments. Aquest bloc n'és un testimoni ben preciós. Lligats al pal major de la nostra nau com el nostre capità, Odisseu, procurarem resistir també les temptacions del cant de les sirenes convençuts del nostre rumb. He trobat aquest "petit tresor" mentre navegava per l'inabastable mar de les clàssiques i el vull compartir amb vosaltres. Del bloc Pensament en veu alta:

"Ulisses resistí la temptació del cant de les sirenes, mentre romania fortament lligat al pal major de la nau que el conduïa a Itaca. Escoltà aquells cants de veritable encanteri i sentí la seva sensibilitat arrossegada vers ells. L’atracció fou immensa i irresistible. Els remers i mariners, però, duien les orelles expressament tapades i no els podien escoltar. Ni tan sols van poder sentir els clams d’Ulisses, que demanava amb una exaltant cridòria que l’alliberessin d’aquell lligam...

Hi ha cant de sirenes arreu i en tot moment.

Se sent aquest cant quan el consumisme fàcil i progressiu ens fa crear necessitats innecessàries.

Se sent el cant de les sirenes quan hi ha oportunitat d’aconseguir millor benestar i millor guany, malgrat que per aconseguir-ho s’hagi de malmetre, explotar o enganyar el d'altri.
Se sent un cant de sirenes quan cercant la placidesa personal es margina el vell, l’infant, el pobre i el malalt, que ens fa nosa.
Se sent el cant de les sirenes quan, per gaudir d’un avantatge passatger, fa rompre els nostres compromisos i fidelitats.
Se sent el cant de les sirenes quan la comoditat i la inhibició superen el sacrifici, el treball, la constància i l’entrega.
Se sent el cant de les sirenes quan és més planer i senzill l’incompliment que no pas el respecte i el compromís.
Se sent el cant de sirenes quan ens allunyem dels problemes, sense afrontar-los amb resignació, lluita i esperit de superació.
Se sent un cant de sirenes quan preferim la mentida, el subterfugi o la disculpa evasiva que no pas reconèixer els nostres errors, mancaments i omissions.
Se sent el cant de les sirenes quan no volem malgastar la immensa capacitat que tenim d’estimar l'altre, perquè ens estimem massa a nosaltres mateixos.

Cal fer com Ulisses, fortament lligats al pal major de les nostres ideologies i creences fermes, per superar les temptacions. No pas com van fer els remers i mariners, perquè viure d’esquena al món i les realitats de cada dia, és amagar-nos darrera la nostra inhibició."

Us convido a reflexionar sobre aquest magnífic text i a fer una mica de recerca sobre les sirenes. En podeu fer una descripció? Coincideix la sirena clàssica amb la imatge d'una bella jove amb cua de peix? Quins cants de sirena creieu que s'escolten en el món que ens ha tocat viure? Què en penseu de tot plegat?

Les sirenes també han estat una referència constant en les arts plàstiques i la música. Un bon exemple és aquesta "irresistible" cançó d´Inma Serrano que porta per títol Cantos de sirena...

 

i aquesta d'Anna Torroja amb nom propi, Shaadi. Tanqueu els ulls i deixeu-vos encisar per aquest bell cant. No patiu, aquest és dolç i inofensiu!

Alcem de nou el teló, tripulants!

Benvolguts tripulants del Vaixell,

Alcem de nou el teló d'un nou curs, donant enguany la benvinguda als companys de Cultura clàssica de 3r d'ESO que a partir d'avui passen a formar part d'aquesta entranyable gens classica. Comptarem també amb l'empenta dels nous tripulants de 4t i amb la veterania i la sempre il·lusionant novetat dels filoclàssics de batxillerat. Tots plegats remarem amb força, espero, per dur aquesta nau a bon port en el seu desé aniversari.

I comencem amb música, poesia i els vostres comentaris. D'on venim, com sentim, què ens interessa i què ens preocupa, de què necessitem parlar i per què? Som grecs, som romans, no ho oblideu...

No vulguis saber, doncs és pecat saber-ho, quina fi a mi o a tu,
Leucònoe, ens han assignat els déus, i no cerquis el futur
en els càlculs babilònics. Molt millor serà suportar allò que ha de venir,
tant si Júpiter ens ha atorgat més hiverns com si aquest,
que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades, és el darrer:
tingues seny, barreja i filtra els vins, i en la curta vida,
talla qualsevol esperança a llarg termini. Mentre parlem, el temps, envejós, haurà fugit:
aprofita l'instant, i poc confiis en el dia de demà.

********************************************

Abro los ojos
y es la vida,
otra vez;
no diré que no me lo esperaba,
pero igualmente me siento agradecido
de seguir por aquí,
porque hay algunas cosas
(yo diría que bastantes)
que me sigue apeteciendo mucho hacer: ...
Dicho en una palabra: vivir.

********************************************

Vive la vida. Vívela en la calle

y en el silencio de tu biblioteca.

Vívela en los demás, que son las únicas

pistas que tienes para conocerte.

Vive la vida en esos barrios pobres

hechos para la droga o el desahucio

y en los grises palacios de los ricos.

Vive la vida con sus alegrías

incomprensibles, con sus decepciones

(casi siempre excesivas), con su vértigo.

Vívela en madrugadas infelices

o en mañanas gloriosas, a caballo

por ciudades en ruinas o por selvas

contaminadas o por paraísos,

sin mirar hacia atrás.

Vive la vida.

****************************************************************************

Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi

finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios

temptaris numeros. Ut melius, quidquid erit, pati,

seu plures hiemes, seu tribuit Iuppiter ultimam,

quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare

Tyrrhenum: sapias, vina liques, et spatio brevi

spem longam reseces. Dum loquimur, fugerit invida

ætas: carpe diem, quam minimum credula postero.

****************************************************************************

Què hi trobeu, de semblant? Quin és el missatge de què parlen tots plegats? Us hi sentiu identificats? Per què? Com sempre, comencem amb preguntes que cerquen respostes. Endavant!

La utilitat de l'inútil: una lectio magistralis del professor Nuccio Ordine

Escoltar les paraules d'aquest professor de literatura és una activitat certament terapèutica en els temps que corren. Sovint formulem una mala pregunta: per a què serveix...? Penso que el més important i el que hem de traslladar i transmetre amb gran convicció als nostres alumnes i joves com els qui semblen escoltar amb summa atenció el magister Ordine és... què creus que et pot aportar l'estudi i el coneixement de...? I que ho decideixin ells mateixos acompanyats per nosaltres. Publico aquesta última entrada del present curs perquè m'ha semblat una bona manera de cloure'l. 

Espero que les reflexions d'aquest gran humanista impregnin els esperits de tots aquells qui vulguin escoltar-les. Llarga vida als Studia Humanitatis! 

JORDI R.

Breu crònica d'una nova festa romana: la XV Magna Celebratio baetulonensis!

Foto de família de diumenge 

Aquest proppassat cap de setmana 27 i 28 d'abril, i ja van quinze edicions!, s’ha celebrat al voltant del Museu de Badalona una nova Magna Celebratio, el festival de reconstrucció històrica que va néixer amb la vocació de donar a conèixer el patrimoni cultural de la Baetulo romana. I una volta més, les discipulae et discipuli de llatí i grec de l’escola Vedruna Gràcia de la veïna Barcino vam voler participar-hi juntament amb les alumnes de l'IES Albéniz, amb qui portàvem els tallers de ludi i de schola romana.

Ens vam reunir tots a Fontana d'horeta, i des d’allà vam emprendre el nostre viatge cap a la Magna. Arribats a Badalona, ens vam presentar a les nostres companyes de l’institut Albèniz, i seguidament vam anar a metamorfosar-nos en autèntics servi et ancillae. Ja vestits de romans, vam fer l'últim retoc: recollir-nos els cabells.

Per sort dissabte no ens va ploure i vam poder gaudir d'un sol certament apol·lini i, després d'esmorzar, vam començar a preparar les activitats. En el taller del ludus litterarius ensenyavem a escriure el nom en lletra cursiva antiga (la majúscula o quadrata) i nova (minúscula) amb el calamus, l’eina que s’utilitzava per escriure antigament, i en el taller de ludus grammaticus es podia escriure el nom en alfabet grec. Aquest darrer taller el portàvem els alumnes de grec del Vedruna i de l’Albèniz i les dues activitats representaven les dues primeres etapes de l’educació a Roma. A més a més, al ludus grammaticus vam afegir un joc de memòria etimològic fet pels alumnes de segon de batxillerat del nostre centre, on calia aparellar la paraula grega amb la seva traducció al català.

En el mateix lloc o es feia l’schola romana vam representar cada hora i mitja aproximadament una petita dramatització, on diferents actors explicàvem les diferents etapes d’aquesta d’una manera més divertida: el teatre. Tot just després de la representació, dos alumnes glossaven la figura de Bacus o Dionís, déu de la vinya i del teatre, atès que enguany era el convidat a la festa arrel del descobriment d'una màscara de la divinitat trobada no fa gaire durant unes excavacions arqueològiques.

En el taller dels ludi Romani s'hi feien els tradicionals jocs de petits que ens han acompanyat en totes les edicions.

A banda dels tallers que portàvem nosaltres, pels voltants del museu n'hi havia molts més de reconstrucció històrica, espectacles, la desfilada dels legionaris amb els companys de Barcino Oriens o la recreació de munera gladiatoria amb les pertinents explicacions.

Poder participar a la Magna ha estat molt divertit i una cita inexcusable, opinió que espero comparteixin els meus companys. Ens ho vàrem passar tots molt bé, i poder donar a conèixer el nostre patrimoni històric a tothom qui va venir i ser mestres per un dia ha estat, certament, una experiència inoblidable. Esperem tornar-hi l’any vinent!

Alba Luaces Espinós

1r batxillerat

P.S: us deixem amb aquest vídeo gravat i editat per l'extripulant Bernat Pareja i en camí n'hi ha un de la també extripulant Nora Jou. Esperem que siguin uns bons testimonis del que vam viure el proppassat cap de setmana!

Baetulonis schola MMXIX A.D: Bacchus noster deus est

Foto de grup de la Magna Celebratio 2018, dissabte a la tarda

Dissabte i diumenge 27 i 28 d’abril: apunteu aquestes dates. Badalona es tornarà a vestir de romana i a l’entorn del Museu renaixerà l’antiga Baetulo. Una nova edició de la Magna celebratio, la catorzena,  que comptarà, com des de fa anys, amb l’Schola dels alumnes de l‘Albéniz i de Vedruna Gràcia.

El professorat ja hem fet la reunió amb l’arqueòloga del Museu, Clara Forn, i estem a l’espera de realitzar el taller de Ludi, on ella mateixa i la Roser, responsable de la ludoteca, ens prepararan per fer jugar els pueri puellaeque que visitin el taller.

Queda enrere, doncs, aquell cap de setmana rúfol de l’any passat en què el dissabte ens va respectar, però el diumenge plujós ens va impedir dur a terme el taller. Encara recordo algunes alumnes que s’havien reservat el diumenge per venir i van haver de sentir, de bon matí a la porta del Museu, que aquell dia s’anul·lava la jornada. Així són els designis divins i Júpiter, el déu de llamps i trons, ens va jugar una mala passada. Esperem que enguany us pugueu treure l’espina…

Grosso modo, la nostra participació tindrà la mateixa estructura que sempre i segur que tothom hi pot trobar un lloc on col·laborar.

• Hi ha tres torns possibles de participació, dissabte al matí, dissabte a la tarda i diumenge al mati, la qual cosa no exclou que pugueu optar a dos o tots tres. Vosaltres feu la vostra proposta i tot dependrà del nombre de sol·licituds a cada torn. Aquí teniu la programació general i algunes dades importants referents a l’organització.

• Els àmbits de participació són quatre:

• Les tres etapes de l’Schola: ludus litterarius (on s’ensenya a escriure en llatí i inclou el joc dels llatinismes), ludus grammaticus (on s’escriu amb alfabet grec) i ludus rhetoricus (que comprèn una petita representació interactiva amb el públic per explicar als visitants el sistema educatiu romà i especialment l’ensenyament d’oratòria i retòrica). Mireu aquí el guió de la representació, a veure si us animeu a fer algun paper.
• El joc d’etimologies i de llatinismes també tenen èxit assegurat.
• Els ludi Romani, que a la vegada comprenen la Ludoteca, per als més petits, i l’espai de jocs per a més grans.

No obstant, als magistri et discipuli, no ens agrada encarcarar-nos i sempre hi ha petites novetats que ens ofereixen incentius per millorar una mica a cada edició. La d’enguany va lligada a l’eix temàtic que el Museu ha triat per a la Magna 2019, el bust de Dionís trobat l’any passat ben a prop del nostre institut arran de les obres de construcció del voral de l’autopista, les mateixes que ara ens afecten de ple i ens impedeixen entrar per la porta principal del centre. Precisament el dia 28 d’abril s’inaugura una exposició sobre el tema titulada Bacus, les màscares del déu. No us la perdeu!

Doncs aquestes màscares del déu del vi i el teatre ens han fet pensar que podríem canviar el conte basat en les Metamorfosis d’Ovidi, que vam incorporar al final del rhetoricus l’any 2017, amb motiu dels 2000 anys de la mort del poeta, efemèride que el Museu celebrava també. En lloc d’això, per què no preparem el necessari per caracteritzar els visitants que ho desitgin amb els atributs del déu i amb la barba d’aquesta representació que van trobar tan a prop de casa nostra. Creieu que pot tenir èxit? Vestir els visitants de Dionís i fer-los foto per a la posteritat, tot això amanit amb les vostres explicacions sobre el déu. Qui s’hi apunta?

I ara teniu la paraula vosaltres, Baetulonenses et Barcinonenses discipuli, si us animeu a compartir un cap de setmana amb el passat i el patrimoni i fer un servei a la ciutadania de Badalona i els altres visitants, deixeu un comentari amb el torn/torns que us van bé i els àmbits en que voleu participar. O si ho preferiu, també us podeu oferir a fer tasques tècniques, com les fotos, un reportatge en vídeo o qualsevol altra aportació que cregueu que pugui ser d’utilitat. Tots hi sou benvinguts.

Valete omnes!

TERESA DEVESA

Jo, Terenci

Fa uns dies vam començar amb els llatinistes de 2n la lectura de Els germans de Terenci. Tot i saber que, per consens, tant a alumnes com a companys de la professió agrada més llegir Plaute per la seva comicitat i l'acció trepidant de les seves comèdies, particularment penso que aquest text del comediògraf llatí és sumament interessant per les reflexions i el debat que desperta entorn de l'educació, un tema que és, per a tots sense distinció, el moll de l'os de tot plegat. Els dos models proposats per Terenci de la mà de Mició i Dèmeas desperta en els alumnes, al meu entendre, un interès sincer per parlar de situacions que sovint viuen a casa seva i fora d'ella: amb els pares, germans, professors, amics i coneguts. Deixeu-me, doncs, que reivindiqui tant la figura intel·lectual de Terenci com una obra d'una modernitat evident i que m'entristeix, per tant, que es proposi un canvi de lectura per al curs vinent, encara que sigui per recuperar les riallades i la vivacitat del mestre Plaute. 

La Berta ens va obsequiar amb una classe (i una presentació) introductòria del literat i de l'obra que ens ocupa, i amb aquesta us deixo. Plurimas gratias, dilecta discipula!

Apunts al voltant de El club dels emperadors

Ja fa uns quants anys que a classe de Llatí I projecto la pel·lícula El club dels emperadors (2002), una faula educativa molt rica i suggerent en valors que personalment m'emociona cada vegada que la veig, de ben segur perquè els qui ens dediquem a aquesta feina de dilluns a divendres (i sovint més enllà), ens reconeixem en més d'una situació que aquesta història planteja. M'agrada en William Hundert, m'agrada molt, ho confesso, perquè hi trobo, en la seva caracterització, les virtuts que m'agradaria tenir i les debilitats que tinc. 

Durant aquests anys he anat anotant en llibretes i papers (de vegades perduts) apunts, notes i idees que els meus alumnes i jo mateix hem anat verbalitzant sobre aquesta companya de viatge (la pel·lícula, vull dir) i sento que ha arribat el moment de compartir-ho més enllà de l'aula per a qui ho vulgui llegir i aprofitar. Espero que siguin d'utilitat o, si més no, que serveixin per il·lustrar que una bona pel·lícula, a banda d'entretenir, pot esdevenir un pou de reflexions que ens poden ajudar a créixer com a persones. Pura educació en humanitat(s).

P.S.: al final del document Scribd, podreu clicar les entrades que li hem dedicat anteriorment.

El Club Dels Emperadors by on Scribd

Per què els clàssics?

"Príam suplica a Aquil·les el retorn del cadàver del seu fill Hèctor", Alexander Ivanov (1824)

A un dia de començar el nou curs, dono voltes als arguments que reivindiquen la presència dels clàssics a les aules de secundària. Encara que molts no ho vegin -o no ho vulguin veure- son arreu (els arguments, vull dir). Tindrem temps de parlar-ne al llarg d'aquests mesos, aquí i a l'aula, amb els autèntics protagonistes, els alumnes, perquè són ells qui més ho han de valorar i reflexionar. Mentrestant, serveixi com a exemple il·lustratiu d'aquesta connexió entre el passat i el present a través del pont dels clàssics a què em referia, un article aparegut fa dos dies al diari EL PAÍS. La seva lectura pot ser -n'estic segur- ben eloqüent i, per tant, amb això començarem enguany.

"Hay una escena de la Ilíada, ubicada casi al final del libro, en la que Príamo, rey de los troyanos, acude a Aquiles a escondidas para que le entregue el cadáver de su hijo Héctor, “matador de hombres”, y poder darle así digna sepultura. Nada podía unir menos a estos dos hombres. Uno había asesinado a su hijo, y el otro, ni más ni menos que el jefe de sus enemigos, era además el padre de quien acabó con la vida de su queridísimo amigo Patroclo. Sorprende, por tanto, que Aquiles, famoso por sus ataques de cólera, no solo no lo liquidara al instante, sino que incluso accediera a entregarle el cadáver. Es el conmovedor instante en el que ambos caen en la cuenta de su común humanidad, que los vínculos que establece su dolor compartido y su condición de mortales son más fuertes que el implacable destino que les obliga a enfrentarse. Irónicamente, un libro destinado a glorificar al vencedor de una guerra acaba mostrando la infinita inutilidad de esta, y cómo ese dolor tan primario une más al final que cualquier adscripción partidista.

Por alguna razón que seguramente se arraiga en el recuerdo de mis torpes intentos por desentrañar el texto de Homero en el colegio, no he podido evitar una conexión entre esa escena y el vídeo de los dos viejos excombatientes de la guerra civil. Y es extraño, porque nuestra guerra carece de toda épica, en ella no hay nada heroico que narrar. Con la guerra de Troya solo tiene en común ese enorme desperdicio de vidas humanas que se esconde detrás de toda contienda bélica, y cómo gente anónima como nuestros dos ancianos se ven arrastrados a participar en la masacre. Pero su gesto de reconciliación muestra un asombroso paralelismo con aquella situación.

En cierto sentido, la Transición fue también un momento priámico-aquilineo, un intento por buscar ese punto de encuentro. Quedan todavía muchos caídos en las cunetas que, como Héctor, esperan digna sepultura, pero al menos conseguimos superar la dinámica de vencedores y vencidos. Por eso extraña que Podemos siga manteniendo abierta la herida del enfrentamiento civil, insista en negar que viejos contendientes puedan darse la mano y regocijarse de que sus nietos escaparan a esos antagonismos destructivos.

No hay nada intrínsecamente malo en repolitizarlo todo o en preferir políticas de confrontación en vez de políticas de consenso, algo que además no se corresponde con lo que de hecho viene practicando. Homero era bien consciente también de que aquella unión entre los dos contendientes era un hecho aislado en la guerra infinita. Pero algo hemos avanzado desde entonces. Ahora la sublimamos a través de la pacífica confrontación dialéctica. Por eso nuestra Transición se nutrió de esos dos elementos que H. Arendt consideraba esenciales para una vida común exitosa: el perdón y la promesa. El perdón ayuda a sanar las heridas del pasado; la promesa asienta los pilares sobre los que construimos el futuro. ¡Parece mentira que haya que volver a Homero para acabar de entenderlo!" (Fernando Vallespín)

Júpiter vs. Apol·lo: taules

Dissabte 28, primera jornada de la nostra vuitena Magna Celebratio particular. Pronòstic meteorològic reservat. Invoquem Apol·lo i Hèlios com a aliats i Júpiter, que sap de la seva voluntat indefugible, somriu condescendent i ens perdona el desencís d'una jornada llargament esperada. Resultat: sol, calor, públic familiar a dojo, activitat frenètica, rostres de felicitat en els trenta-un tripulants que han decidit participar de la festa i la possibilitat de repetir diumenge. Foto de família a última hora de la tarda (alcaldessa inclosa).

Diumenge 29, el revers de la moneda. L'altra cara de la vida. No sempre les coses surten com desitjem. Júpiter imposa la seva llei, no fos cas que ens penséssim més del que som. A Baetulo plou i no fa sol. A les 9.30 decidim anul·lar, a contracor, les activitats previstes. Hem de ser necessàriament estoics i els discipuli discipulaeque així ho entenen. Quin remei! No sempre guanyen les ganes. Així és la vida. De ganes, però, no ens en faltaran per a la propera edició, la XV. 

O Magna Baetulo, hic erimus si di velint!

View post on imgur.com

I aquí un petit reportatge de la nostra alumna de 4t Júlia Comeche... Plurimas gratias!