24 de novembre de 2018

Apunts al voltant de El club dels emperadors


Ja fa uns quants anys que a classe de Llatí I projecto la pel·lícula El club dels emperadors (2002), una faula educativa molt rica i suggerent en valors que personalment m'emociona cada vegada que la veig, de ben segur perquè els qui ens dediquem a aquesta feina de dilluns a divendres (i sovint més enllà), ens reconeixem en més d'una situació que aquesta història planteja. M'agrada en William Hundert, m'agrada molt, ho confesso, perquè hi trobo, en la seva caracterització, les virtuts que m'agradaria tenir i les debilitats que tinc. 

Durant aquests anys he anat anotant en llibretes i papers (de vegades perduts) apunts, notes i idees que els meus alumnes i jo mateix hem anat verbalitzant sobre aquesta companya de viatge (la pel·lícula, vull dir) i sento que ha arribat el moment de compartir-ho més enllà de l'aula per a qui ho vulgui llegir i aprofitar. Espero que siguin d'utilitat o, si més no, que serveixin per il·lustrar que una bona pel·lícula, a banda d'entretenir, pot esdevenir un pou de reflexions que ens poden ajudar a créixer com a persones. Pura educació en humanitat(s).

P.S.: al final del document Scribd, podreu clicar les entrades que li hem dedicat anteriorment.

21 comentaris:

Carles Cervelló ha dit...

Gràcies, Jordi, per aquesta entrada. Uns apunts que no només són els apunts d'un professor de clàssiques, sinó, també, el d'un humanista de cap a peus i una bona persona. Sovint penso que, més que fer grans descobriments en allò que llegim o veiem, en les persones que entren en les nostres vides, en les feines que desenvolupem... el que la vida ens proporciona són grans reconeixements, vull dir, que ens anem fent d'experiències que, en el fons, són mirall d'allò que som. Espero de cor que hi hagi molts alumnes que es reconeguin en les teves paraules i entenguin el missatge de vida (no només de coneixements) que deixes en les aules cada dia. No et cansis de cansar-te, amic meu, ens fa falta el teu coratge.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

I ara jo que dic... Penso el mateix de tu i no sabria dir-ho tan bé, sumem forces que de vegades ni imaginem, així que seguirem caminant plegats si els déus ens son propicis al servei dels nostres alumnes. Una abraçada GRAN I emocionada, amic meu. I ja saps, en Ponç Pons dixit: "EL QUE NO EMOCIONA, NO FUNCIONA".

Enric Brotons ha dit...

La pel·lícula el club dels emperadors va sobre un professor d’història clàssica en una escola prestigiosa de nois, en aquesta els nens són ensenyats d’una manera ben disciplinada i el professor els motiva perquè tinguin interès en la matèria, de manera que de grans siguin persones com cal. Però no és tan fàcil, ja que arriba un noi nou a la classe del professor que d’entrada és més problemàtic que els altres. De fet està a l’escola per influència del seu pare que és un home ric. D’entrada el noi no té cap interès en la matèria i que el que fa el noi és distreure i alterar els altres estudiants. Però, més endavant sembla que es comença a adaptar a l’escola i es motiva per estudiar i també per aprendre sobre història de Roma. El professor ho veu i per tal que pugui seguir motivat no el vol eliminar del concurs que organitza l’escola.
Aquest acte es pot entendre ja que d’aquesta manera seguiria atent, però si pensem en l’alumne que es queda fora del concurs veiem que no és gens just. La pel·lícula basicament gira sobre aquesta idea: si realment la gent que ho fa bé ha de sacrificar-se per aquells que no els interessa res. Més tard es veu que no val la pena ja que en general tots aquests que no s’interessen no ho fan mai i es veu ja que el noi fa trampes en el concurs. El professor es desespera perquè ha vist que s’ha equivocat. 25 anys fan una celebració tots junts i en general són persones ben educades i amb bones feines i interessos i repeteixen el concurs però novament torna a fer trampes, és a dir que no havia evolucionat gens. El moment que més em va impactar és quan el professor li diu que sap que ha fet trampes per segon cop i el noi li respon que li és igual viure fent trampes perquè ell triomfarà molt més que els altres. Penso que el missatge del film és millor viure sense triomfar però portar una vida justa i amable que no trepitjar a tothom ja que després si vivim així ens mirarem i ens adonarem que som males persones i que hem viscut injustament.

Anaïs Yuste ha dit...

El club dels emperadors és una pel·lícula que no et deixa indiferent, en ella es tracten valors com la lleialtat, la veritat, la justícia i l'amistat.
Sobresurt la figura del professor Hundert, un professor que intenta educar els seus alumnes en el més ampli sentit de la paraula i no només amb un simple esperit de competitivitat i recerca de reconeixement com algun dels seus col·legues. Té una actitud una mica paternalista i se sent responsable del que pot transmetre als seus alumnes. Realment ell creu que molts dels coneixements adquirits per ells s'oblidaran però, la lliçó moral que els acompanya, si ha estat ben entesa, perdurarà al llarg de les seves vides. El professor educa els seus alumnes a arrel de dos lemes de l’escola, tot el que es rep, el que s'aprèn, només és vàlid si repercuteix en el bé comú, i que tal com es comenci a la vida, s'acabarà.
És a dir, l'objectiu de l'educació és modelar el caràcter dels alumnes i indirectament, el seu futur.
L'únic personatge rebel és Sedwick Bell, que al principi sembla que per fi el professor aconsegueix cridar la seva atenció i treure el millor d'ell, però finalment i ajudat també per l'exemple de la seva figura paterna, es converteix en un ésser egoista, avariciós i orgullós, que només busca el seu propi bé i interès.
El professor li ha donat oportunitats, fins i tot sent injust amb un altre alumne, esperant obtenir de Sedwick el millor, donant-li confiança en si mateix, però de res va servir.
Al final el professor, quan no és triat com a director, cedeix al seu orgull i abandona l'ensenyament. Torna anys més tard al retrobar-se amb els seus alumnes i veure, que tot i que Sedwick segueix sent un ésser egoista i orgullós, la resta dels seus alumnes són homes de bé i que han aprofitat les seves enseñanzas. Gràcies a ells comprèn quin és el seu lloc i torna a l’ensenyament.

Anònim ha dit...

El club de los emperadores és una pel.licula que m'ha deixat ben sorprès perquè d'alguna manera et fa veure que les persones que avui en dia fan trampa són les que acaben tenint poder i prestigi. Aquest film parla sobre els valors i principis que avui en dia els estem perdent tristament. Destacaria que el professor no només ensenya a el seus alumnes la matèria sinó que vol anar més enllà, vol educar-los. Al principi pensava que seria una pel.lícula normal i corrent de la vida d'un professor però el missatge que hi ha darrere d'aquest film és molt profund i et fa reflexionar sobre certs aspectes que encara passen en l'actualitat.
En resum: molt bona pel.lícula! Gràcies Jordi!

Albert Aymar.

Maria García ha dit...

Aquesta pel·lícula em sembla molt bona perquè ha sapigut transmetre moltes coses sense que taburreixis o perdis el fil, mantenint-te intrigat fins a final.
Els personatges principals son el profesor Hundert i l’alumne Sedgewick:
El profesor Hundert és un home molt exigent però alhora molt bon profesor ja que s’esforça en intentar que els seus alumnes siguin bons nens, educarlos o moldejarlos per aquest motiu s’implica tant en la vida de Sedgewick i intenta canviar-lo, perquè també, jo crec que es sent representat amb ell i la seva situació encara que el que va fer va ser un error que el perseguira durant tota la seva vida.
Sedgewick és un alumne problematic que arriba a la vida de Hunter per desendreçar-ho tot, jo crec que actua d’aquesta manera perquè no ha rebut l'educació i l’amor que necessitava ja que el seu pare sempre està treballant i no li dedica gaire temps. Quan va copiar crec que va ser perquè es va sentir molt pressionat pel seu pare ja que és molt estricte i volia que estigués orgullós d’ell.
En conclusió aquesta pel·lícula m'ha agradat molt i em sembla que amaga moltes més coses de les que veiem a simple vista.

Júlia Blasi Agraz ha dit...

La pel·lícula que vam veure el divendres passat, em va sembla molt interessant i entretinguda, ja que per una banda és curiós com el nen més “rebel” arriba a l’escola sense cap tipus d'interès, i mica en mica s'adona que aquella signatura li agrada i vol arribar aconseguir el premi de ser el César, però el dia de la prova el professor s'adona que el nen esta fen trampes, i no sé perquè en aquell moment em va venir al cap la frase que el professor li va dir quan estava fen pallassades davant de tota la classe “La juventud pasa, la inmadurez se supera, la ignorancia se cura con la educación y la embriaguez con sobriedad, pero la estupidez dura para siempre “ aquesta frase em va donar molt per pensar, la he tingut al cap des de que la vaig sentir i encara segueixo donant-li voltes, me fet moltes preguntes però encara no tinc cap resposta.

per l’altre banda, es entretinguda ja que juga amb el caràcter d’un adolescent, inquiet, curiós, amb ganes de més… quan el nen arriba a l’escola tots són molt educats, i no se’ls hi acudira mai fer alguna cosa fora de les normes, ell els hi ensenya que un adolescent a de passar per aquesta etapa, es natural, tothom ha passat i ha de passar per el mateix, i una vegada et fas més gran has de saber com comportar-te.

És molt interessant també, com confiar el professor amb el nen i li puja la nota perquè pugui tenir una oportunitat en el concurs sen així una mica injust, amb el alumne que realment ho mereixia., i després el nen el decepciona d’aquella manera, quan el professor tenia totes les seves esperances de que el nen havia canviat i s’ho mereixia perquè tenia potencial.

al final de la pel·lícula es fa el concurs una altre vegada ja que el nen ja de més gran els convoca a tots, i quan el professor pensa que ha canviat i ha madurat, s’adona que ha tornat a fer trampes i perd per complet totes les esperances que tenia en ell, tot i que esta molt trist per això els seus altres alumnes li demostren que el valor de la vida no ho determina un fracàs, ni un sol èxit, sinó que es pot canviar el caràcter d’un noi i així el destí d’un home.

Cristina Tamashiro Famiankova ha dit...

Salvete!
Encara recordo amb apreci aquella pel·lícula amb tants missatges i que tant vam discutir a classe sobre els valors que es mostraven. Els teus apunts són magnífics i són resum de tot el que un pot aprendre cada any encara que hagi vist la pel·lícula mil i un cops. Tots hauríem de tenir una pel·lícula (o altre) que analitzar de tant en tant per descobrir i reflexionar noves coses que abans no ens havíem adonat. Les teves paraules i apunts no només ens ensenya quelcom en diferents àmbits de la vida, sinó que també, per aquelles persones que han valorat les classes amb un professor tan únic com tu, fan trobar a faltar les classes d'una persona que explica la matèria amb tanta passió. Segueix fent això que tant t'agrada, que són les classes, les humanitats i donar-te als teus alumnes i persones del teu voltant. Moltes gràcies. Ens veiem aviat segur!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Moltíssimes gràcies, Cristina, pel teu reconeixement que valoro tant. Alumnes com tu fan que aquesta feina tingui tot el sentit del món, així que només espero poder seguir gaudint de persones que ho posin tan fàcil. Una abraçada enorme i fins aviat. Tant de bo!

Alba Sunyer ha dit...

Jo personalment trobo que Hundert, el professor, no va assignar el tercer lloc a Sedgewick Bell egoistament pensant com hem comentat a classe, ens al contrari. Reconec que la intenció que jo he près de la pel·licula ha estat més reflectida des del meu punt de vista de bona fe que tinc.
Considero que el professor no només evalúa el progrés intel·lectual de l'estudiant, ja que en les etapes prèvies va tenir una millora significativa en les seves notes i en la seva producció textual desde que el professor li regala un llibre molt valuós per a ell ( en el qual obtindrà les respostes de l'examen) . Sinó que el professor valora l'esforç, la tenacitat i, per a mi, la credibilitat en és un noi excel·lent estudiant tot i que el seu pare tingui altres principis. En el fons penso que el que fa el professor quan canvia la nota és contradictòi. Ja que ell el fa és creure en ell com a bona feina que hauria de fer un bon professor, i alhora s’equivoca tenint massa bona fe, i concedint-li el tercer lloc per al concurs.Aquest context és el que considera Hundert per permetre arribar a les instàncies finals del concurs.

Arran d’això, l’escena que em va impactar més, va ser la del final de tot en quan al cap de vint- i-cinc anys l’alumne descalificat(Martin Blythe ) que hauria d’haver participat en comptes d’en Sedgewick Bell, porta el seu fill a la mateixa escola que va anar ell. Al principi em pensava que seria un dels fills de Sedgewick Bell, ja que podria haver-se pensat el millor futur per als seus fills valorant els principis que li va donar el mateix professor. Més tard, quan en Hundert fà un cop d’ull per la finestra es delata l’antic alumne Martin Blythe.
Trobo que el que passa en aquesta escena és una molt bona reconciliació en el sentit de que l’alumne accepta les disculpes en el seu moment en quan el professor li explica la veritat del que va passar en el concurs, i que malgrat li dolgués,el que fa ell és païr-ho i entendre-ho millor del que Hundert s’esperava i com a regal, poder rectificar el seu error que va fer. És una magnífica escena que s’entén amb qüestió de mirades que es fan entre els dos. Considero que donant aquesta oportunitat al professor és una molt bona manera per acabar la pel·lícula i de fer reflexionar a la gent amb aquests magnífics valors com en aquest cas, el perdó.

Martina Verdaguer ha dit...

Sempre jutjo les pel·lícules pel títol i la portada, opino i em faig la meva versió de com serà i aleshores decideixo si mirar-la ho no, això a vegades em fa no arriscar-me a no mirar películas que em podrían aportar molts valors i criteris. . Normalment m'equivoco, com en el cas de la que ens ha passat el Jordi. Al començament, només jutjant-la, vaig pensar que sería la típica història amb una sinopsis típica, on un professor ensenya als seus alumnes l'apassionant món de l'Antiga Roma, i els seus alumnes interessarien cada vegada més a mesura que el film avançava. Doncs anava ben equivocada. Té argument que ensenya molts valors i principis sobre la vida i que tracta temes comuns i no tan comuns, com l'amistat, l'adolescència, un tastet d'amor i desamor (entre el professor i la professora), tradicions i sobretot ensenyament.
Em centraré sobretot en aquest tema. El profesor Hundert és un docent amb molt prestigi dins de l’escola i que és respectat per tots els alumnes i els professors. Li apassiona la seva feina i sempre ha intentat, apart d’ensenyar matèria, guiar als seus alumnes cap al camí de la saviesa. Un dia, arriba un alumne nou que li capgira tot el que ell a treballat durant tots aquests anys. Es tracta d’un noi problematic, xulo i desafiant amb ell i el professor es sent identificat amb ell per cula la seva infància, i decideix ajudar-lo a canviar la seva manera de ser perquè creu també que té molt potencial. Per culpa d’això, el professor cmet un error al donar-li tanta confiança a ell, perquè a part que se’n va tot a norris, pel camí el professor també ha privat a altres alumnes que s’ho mereixen més per centrar-se només amb ell.
Em sento molt afortunada d’haver tingut la oportunitat de veure aquesta pel·lícula, perquè fins ara no coneixía i crec que és una d’aquelles que s’ha de veure al llarg de la vida.

Andrea Palau ha dit...

El senyor Hundert és un professor apassionat per el seu ofici, i pretén contagiar aquest entusiasme per la història clàssica als seus alumnes. Però Hundert, no només ensenya una assignatura, ell va més enllà, perquè també pretén guiar i educar el caràcter dels seus joves alumnes, doncs són el futur de la societat i és important que per sobre de tot siguin bones persones.
El professor insisteix molt en canviar a un alumne rebel i problemàtic, Bell, doncs creu que aquesta responsabilitat és seva. A poc a poc aconsegueix, o sembla que aconsegueixi, despertar l'interès de l’alumne per la matèria, de forma que aquest va pujant de posició per tal de classificar-se en la final del concurs de Juli Cèsar, organitzat pel senyor Hundert.
Donats aquest punt, el professor cau en la seva debilitat i, fa trampa augmentant la nota de Bell injustament, per tal que ell sigui qui passi a la final, i deixant enrere a l’alumne que vertaderament havia d’ocupar aquest lloc. El professor decideix cambiar la nota, pel desig de demostrar-se a si mateix que és capaç de canviar a aquest alumne, cegament li dona una oportunitat confiant en que el jove l’aprofiti, doncs sinó Hundert sentirà que ha fracassat com a professor.
Bell fa trampes, de forma que s’emporta el segon lloc i el disgust del professor.
Al cap de vint-i-cinc anys, torna a succeir el mateix, es repeteix el concurs i, el professor li dona una altra oportunitat a Bell, amb l’esperança de que aquest hagi canviat, i amb la mateixa necessitat de sentir-se satisfet amb la seva responsabilitat d’educar el jove. Aquest torna a fer trampes, de forma que el professor es dóna compte de que mai podrà complaure la seva necessitat de que absolutament tots els alumnes es converteixin en persones honrades. El profesor Hundert tampoc va actuar com una persona honrada a l’hora de canviar-li la nota al jove, ja que va ser injust amb un altre alumne, i ho va fer per un motiu bàsicament egoista: per no sentir-se frustrat amb si mateix.

Bell és una persona que al llarg de la seva vida, mai no es comportarà seguint una bona ètica, i no és culpa del professor, doncs aquest ha mogut cel i terra per tal de moldejar el seu caràcter i la seva personalitat, sino que hi ha moltíssims factors que determinen la personalitat d’algú, i tot i que l’educació de l’escola en sigui un de molt important, hi ha altres, com per exemple la situació familiar, que també tenen una gran influència. Hi ha una dita en castellà que diu <>; per més que tractem d'escapar de les nostres arrels, aquestes encara hi són, de la mateixa manera que, encara que domestiquem a una cabra, en aquest cas al rebel fill del ministre, aquesta tindrà tendència a pujar per les zones més perilloses de la muntanya, o en el cas d’en Bell, a fer trampes i a aconseguir els seus objectius fent el que faci falta, tot i que això comporti passar per damunt dels altres.


Pol Ortega Baro ha dit...

“El club dels emperadors” és una pel·lícula que m'ha agradat molt i he disfrutat. La història tracta d’un brillant professor d'història del món clàssic i la experiència que té amb un dels seus alumnes, en Sedgewick Bell. Aquest alumne és molt conflictiu i l'intenta guiar pel bon camí i intenta que s'esforci més. Tot i que sembla que l'alumne hagi fet un progrés, es pot observar que realment no ha canviat la seva mentalitat i que no és una persona honrada. És converteix en una persona igual que el seu pare, una persona sense valors que faria el que fos per aconseguir l’èxit. El professor al veure que els seus esforços no havien servit per res amb tots els sacrificis que havia fet ell per ajudar-lo queda molt dolgut. Tot i això el professor veu que ha fet una bona feina amb els altres alumnes ja que son persones honrades i havien seguit els valors del seu professor. La meva escena preferida és aquella en què el fill de l’alumne conflictiu escolta el que deia el seu pare al lavabo, tot esperant que aquell moment hagués fet reflexionar en Sedgewick Bell. Però no. Aquesta pel·lícula mostra la importància dels professors i com poden marcar la nostre vida i que son imprescindibles per al desenvolupament d'una persona.

Carla Garris ha dit...

El club dels emperadors, és una pel·lícula que he vist varies vegades, i mai l’he acabat d’entendre, ja que cada vegada que la veig acabo descobrint coses noves que no m’hi havia fixat anteriorment.
La trama va sobre un professor molt prestigiós, en William Hundert, molt amant de la seva professió i la relació que té amb un dels seus alumnes, en Sedgewick Bell. Bell és un noi nou a l’escola, fill del senador, que no és com tots els altres alumnes. Ell és un noi rebel, que passa de tot i de tots, ja que mai ha tingut una figura paterna per poder “moldejar-lo” com cal, és a dir, mai ningú l’ha ensenyat a ser educat i respectuós, mentre que els altres alumnes són molt educats, aplicats i amb ganes de créixer com a persones.
Quan el professor Hundert veu les intencions d’en Bell, el tracta amb disciplina i sequedat, ja que a l’escola s’impartia molta disciplina, i a ell li faltava molt d’això. Al principi, en Bell passa del profesor perquè, és clar, és un professor i a ell no li interessa establir una relació amb ell de cap de les maneres, però poc a poc en Sedgewick es va obrint i deixa que el profesor li doni consells. Hundert comença a valorar a en Bell perquè veu que estudia per al concurs de Julio César, i això l’entusiasma perquè creu que en tot el temps transcorregut ha aconseguit “disciplinar” al noi, però és tot el contrari, perquè a la última prova, en Sedgewick fa trampes i decepciona al professor. En Hundert està decepcionat amb ell mateix, ja que no ha sapigut controlar a en Sedgewick, metre que tots els altres alumnes eren bones persones que acceptaven els seus consells, etc., i encara ho està més quan es dóna compte de l’error que va cometre al posar de finalista a en Bell, ja que va considerar que en Sedgewick podria haver sigut el nou Julio César de l’escola en comptes d’un altre. Passen els anys, i en Hundert segueix pensant en el que va fer malament perquè en Bell no seguís els seus consells, i 25 anys després, es celebra una festa d’antics alumnes on decideixen fer una memòria al Julio Cesar de la seva promoció, amb els mateixos finalistes. Hundert pensa que si li dóna una nova oportunitat a en Sedgewick aconseguirà estar bé amb si mateix i finalment estarà orgullós d’en Bell, però aquest el torna a defraudar, ja que torna a fer trampes. El professor, més decepcionat i entristit que mai, manté una conversa amb en Sedgewick que em fa pensar, ja que és molt significativa per a mi. En la escena, el professor li diu a en Bell que fins que no es miri al mirall i no trobi la realitat de la seva vida, acabarà vivint sense virtuts ni principis, i a aixó en Bell li respon que que ell ja viu en el món real i que encara que sigui difícil amb trampes sempre s’arriba a on un mateix vol, demostrant el comportament del seu pare que tant odiava de petit. Quan acaba la seva conversa es veu al fill d'en Sedgewick decepcionat amb el seu pare, ja que el considerava com un heroi, una persona amable, generosa i divertida, quan realment es una persona arrogant, maleducat i prepotent.
Amb tot això que he explicat considero que hi ha gent com en Sedgewick, arrogant i superior als demés, que no valora les persones que estàn presents a la seva vida, i això és trist perquè després es queden soles i no es donen compte de que sempre hi ha hagut algú que ha cregut, confiat, ajudat i estat amb ell i ell no ho ha sapigut veure fins que ha perdut a tothom.
Per acabar, amb tot això, no se si he entès la pel·lícula del tot, però el que he entès és que has de valorar a totes les persones que et brinden una oportunitat per ajudar-te, ja que mai saps el que et pot passar i potser els seus consells i lliçons et poden ajudar en un futur.


Francesc Castellarnau ha dit...

SALVE!!

El club dels emperadors m’ha semblat una pelicula molt interessant i molt divertida, es una película que si em diguessin de veure-la segurament no ho faria, però ara que le vist la recomano bastant ja que a mi m’ha fet reflexiona molt.
En general la pelicula m’ha donat a pensar que esforçar-se és molt important i s’ha de saber aprendre, estudiar.
No serveix de res que tu copiis perquè al cap i a la fi et donarà conta que de tant copiar t’enganyes a tu mateix perquè no acabas tenint coneixements.
És molt millor esforçar per saber, tenir uns coneixements, per tu alhora de fer-te gran tenir les teves pròpies opinions i no haver de fixar-se amb les altres persones.
Es reflecteix molt bé en la película la manera en que el profesor fa arribar els coneixements als alumnes i com els alumnes estan tan interessats en estudiar aquells coneixements, en saber, en aprendre em va agradar molt.
En conclusió la película donar en molt que pensar i en molt que reflexionar.
Gràcies Jordi per la pel·lícula!!

Elyn Tamag ha dit...

Molts cops regim el treball dels professors a un acte simplement d’ensenyament, quan molts cops va molt més enllà. Els professors traspassen la barrera de l’educació acadèmica per arribar fins l’interior de les persones que més endavant designaran el futur de tots, els estudiants. Des del meu punt de vista no li donem la prou importància al treball social ni al valor que tenen les aules durant el dia a dia.

Aquest és un dels arguments principals de la pel·lícula que hem vist durant les dues últimes classes de llatí ‘El club dels Emperadors’. És realment gratificant que encara es pugui veure una pel·lícula entretinguda sense escenes d’acció, és a dir, que et faci reflexionar sobre la situació actual, ja sigui en les aules, fora de l’escola, o fins i tot política.

Ara si, endinsant-nos en l’argument, en primer lloc començare comentant l'actitud del professor Hundert. Des d’un primer moment es veu com és un professor dedicat, una qualitat que es fa notar durant tota la pel·lícula, fins que un alumne li trenca els esquemes. en Sedgewick Bell. Des del meu punt de vista, el professor es veu reflexat en la imatge d’en Sedgewick , qui te un pare molt exigent i que gairebé no està mai amb ell. És aquest fet el que li porta a implicar-se molt en l’educació del estudiant rebel, fins i tot, creua una línia que més endavant l’atormentarà durant 25 anys. Em refereixo al concurs del Juli Cèsar, on fa trampes para que el fill del senador arribi a ser un dels tres finaliste, amb l’esperança de que pugui guanyar el concurs, i indirectament, per guanyar-se una petita guerra interna que portava dins en conflicte des de que era un infant. Tot i així, l’història dona un gir, per algunes persones esperats i per d’altres no tant. En l’elecció del Juli Cèsar en Sedgewick fa trampes, però al adonar-se’n, el professor Hunder utilitza el seu ingeni i aconsegueix formula una pregunta de la qual en Sedgewick no te la resposta. I és així com perd el Juli Cèsar.

Personalment crec que aquesta obra cinematogràfica t’enganxa al fil argumentatiu i et té pendent de la història fins al final. On al director Michael Hoffman aconsegueix donar un últim gir argumentatiu, o com dirien els anglesos, un ‘plot twist’, en el qual veiem un Sedgewick Bell adult que s’acaba de presentar a les eleccions per esdevenir senador. En aquest últim fragment, intenta recuperar el seu honor tornant a lluitar pel reconeixement de Juli Cèsar, i per a que es doni això, organitza una gran festa on convida a tots els antics alumnes, el professor (ja retirat) inclós. Però es dona un dèja vu, i l’amfitrió de la festa, torna a fer trampes. A diferencia del primer cop, el professor no pot aguantar la culpa i confessa la seva acció la qual l’hi havia estat perseguint durant els passats 25.

Opino que durant tota la pel·lícula et va enganyant amb l’idea de com el professor aconseguira fer el canvi, però no ens fixem en els canvis que ja ha fet. És a dir, ens obsessionem amb un alumne i canviar-ho, per això mateix el professor més tard sent que ha fracassat. Mentre que no ens fixem en tot el que ha aconseguit en molt altres alumnes, tots els valor que ha inculcat. Aquesta lliçó la podem adequa gairebé a moltes situacions de la vida quotidiana. Personalment jo que sóc una persona molt exigent, sé que si tot el que aconsegueixo és un full en blanc i el que ‘no aconsegueixo’ fós un punt negre. Només em fixo en el punt negre, mentre que hi ha tot un full en blanc de coses ja aconseguides.
Per finalitzar recomano mirar aquesta pel·lícula, però mirarla bé, amb tots els sentits. Per canalitzar totes les idees que despren, i com sempre, rascar-la bé per treure’n tot el contingut possible.

Unknown ha dit...

Salvete!
Quins records... Que bé que segueixis ensenyant aquesta pel·lícula als tripulants. De tant en tant vaig mirant el blog, i entrades com aquesta o la de "mereixes saber grec", em porten uns records del Batxillerat increïbles, que mai oblidaré.
Recordo quan estava a 4rt, que no sabia segur quin Batxillerat fer, i després de parlar amb tu em va apassionar tant el món de les clàssiques i la manera com parlaves d'ell, que després de parlar amb tu vaig tenir clar que faria el Batxillerat humanístic o el mixte. Que contenta estic d'haver pres aquella decisió...
Em va apassionar tant aquest món, que vaig tenir clar que volia fer el Treball de Recerca d'algun tema relacionat amb el món grecoromà, com així va ser. Inclús més tard, em vaig plantejar cursar un grau de clàssiques…
No t'imagines totes les coses que m'has aportat com a professor, tant en llatí com en grec, i totes les que coses que he arribat i segueixo aprenent.
En fi, i resumint, el que vull expressar amb tot això és que després de tants anys estudiant, m'agradaria agrair-te la teva passió per l'assignatura, la teva manera d'emocionar els alumnes i la teva alegria en totes les classes. Així tot és molt més fàcil i entretingut. Gràcies :)
Ens veiem aviat magister!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

A qui dec un comentari tan bonic i emocionant? Sense saber qui ets, "maximas gratias ex imo corde tibi ago", exnauta! Magnum amplexum...

Ivo ha dit...

Clase de Latín de primero de bachillerato
Profesor: Jordi
Alumno: Ivo Puljic
Fecha: 9.12.2018.

El Club de los Emperadores
La película El Club de los Emperadores que vimos en clase de latín me ha gustado mucho y me ha hecho pensar.
Trata sobre un profesor de historia de Grecia y Roma en un colegio privado de chicos en Estados Unidos. El profesor es muy bueno. Enseña a los chicos cultura romana y griega y los valores de la vida. Enseña que es importante vivir respetando y aprendiendo, importa contribuir a la sociedad en la que se vive. El primer día de clase les dice a los estudiantes que éxitos y victorias sin contribuir no sirven y que la historia olvida a quienes no hacen nada por la sociedad. La historia ha olvidado a conquistadores y guerreros que ganaron batallas pero recuerda a Sócrates, a Platón y a Cesar porque hicieron cosas por los demás. El profesor hace leer a un alumno una placa que hay encima de la puerta de la clase sobre un guerrero. Nadie conoce su nombre porque aunque gano guerras no hizo nada por la humanidad.
A los estudiantes les gusta el profesor y estudian mucho. Es el profesor favorito de la escuela. Llega un alumno nuevo, el hijo de un senador, que da problemas. Se llama Bell. El profesor le ayuda y aunque no se lo merece lo selecciona para participar en un concurso sobre historia. Solo los tres mejores de la clase pueden participar en el concurso. Con una línea recta el profesor cambia la nota de Bell a+ y le pone en tercer lugar bajándole a Martin. Martin se había preparado mucho y saco mejor nota en el examen que Bell. Martin era quien tenía que participar en el concurso y no Bell. El profesor aquí actuó de forma egoísta y quiso ser reconocido por mejorar a su alumno, pero se equivocó. Y se decepciona cuando se da cuenta de que Bell hace trampas en el concurso. Lleva las respuestas escritas en la mano y en el brazo.
25 años después Bell invita al profesor a ser juez del mismo concurso porque dice que ha cambiado y quiere demostrar al profesor y a todos que no es el mismo. Participan los mismos tres estudiantes pero ya mayores y el profesor nota que otra vez Bell vuelve a hacer trampas en el concurso. Bell lleva un audífono y un señor le dicta las respuestas. Bell no ha cambiado. Ahora es padre, tiene dos hijos, es importante y rico y quiere ser senador como su padre y es muy popular. Pero sigue siendo tramposo.
El profesor que es muy legal quiere ser director del colegio pero la junta del colegio no lo elige y sigue siendo profesor de historia de Grecia y Roma.
El tramposo es poderoso y el bueno no consigue lo que quiere. Pero el profesor contribuye a la sociedad. El profesor influye en la vida de un montón de estudiantes. Los alumnos le admiran y le respetan y le recuerdan con cariño. Les hace ser mejores personas. Después del concurso los alumnos le hacen un regalo y le leen una carta que emociona al profesor. El profesor es feliz así.
Esta película me hace pensar que el profesor puede ayudar a muchos alumnos pero no a todos. Hay personas que no cambian.

Alba Luaces ha dit...

El club dels emperadors m’ha agradat molt i també m’ha fet pensar molt. Al veure-la, he vist un gran professor, en Hundert, que no només ensenya temari als seus alumnes, sinó que s’implica molt més, fins al punt de regalar-li el seu primer llibre a un d’ells. Els ensenya valors, que son molt més importants que qualsevol altra matèria. Tots els alumnes l’escolten i li fan cas, i tots aprenen molt, no només temari, sinó que també valors. Aleshores és quan arriba en Sedgewick Bell, un alumne rebel que segueix l’exemple del seu pare fent trampes, però que en realitat crec que només li té por. Aquest alumne es comporta molt malament a classe, fins que un dia, en Hundert ja ha tingut prou i truca al seu pare, qui truca a en Sedgewick i aquest, atemorit, es deixa de comportar malament. Aleshores és quan el professor comença a veure la situació d’en Sedgewick, i es recorda a ell mateix ja que el seu pare era igual. Arriba a apropar-se tant a l’alumne per ajudar-lo i animar-lo que acaba fent trampes per posar-lo en el concurs. Aleshores veiem que en Sedgewick ha estat fent trampes durant tot el concurs.
Uns anys més tard tornen a quedar tots per fer una repetició del concurs, i en Sedgewick torna a fer trampes, però aquesta vegada, el seu fill acaba enterant-se.
La part que se’m ha quedat més és quan en Sedgewick insulta al seu pare per haver mort just abans que ell li pogués explicar res, perquè veiem realment el poc cas que aquest li feia, i sabem d’on ha tret el seu caràcter i la seva manera de mentir i fer trampes.

Víctor López ha dit...

La pel·lícula del Club dels Emperadors, no és una pel·lícula qualsevol en quant als valors que transmet, és a dir, no és només una pel·lícula per sentar-se al sofà amb un refresc i unes crispetes i quan acabi la pel·lícula posar una altra, sino que veure el Club dels Emperadors et fa reflexionar sobre dos valors importantíssims a la nostra vida com són: La trampa i l'ensenyament.

Per una banda tenim l'acte més poc respectuós, lamentable i ruin de la trampa que fa l'alumne, fill d'un senador, per tal d'obtenir el primer lloc a la competició de Juli Cèsar sense tenir en compte els valors que el seu professor el professor Hundert intenta transmitir a tots els seus alumnes a través de l'ensenyament. Podem observar a la pel·lícula com encara fent trampes per guanyar el primer lloc a la competició, a part de no guanyar, ens ensenya com fent trampes a la vida mai no seràs una persona plena per dintre i això et farà no poder dir la veritat sempre que vulguis per tal de ser una bona persona i sincera ja que, des de petit has estat dient mentidas i fent trampes per tal de guanyar en lloc de ser honrat i guanyarte amb esforç i sacrifici diari les teves pròpies metes.

Per l'altre banda tenim el valor de l'ensenyament com a base fonamental a la nostre societat, és a dir, l'ensenyament que el professor Hundert realitza als alumnes del St Benedicts School és bàsic i són els ciments de la resta de la vida dels alumnes tant profesional com personal ja que, es pot adonar qualsevol persona que veu la pel·lícula que el trampós no té una vida feliç per dintre ja que se'l veu com és rencorós i per dins té amagada la mentida i la trampa que són dos mals que afecten tant a una persona fins al punt de no poder ni ocultar el mal que t'estan fent aquets dos valors que de petit vas voler acceptar, mentres que els altres alumnes, que van haver d'estudiar molt a la seva vida sense fer trampes per guanyar i aplicant els valors transmessos pel professor Hundert, tenen una vid aplena tant profesional com personal i es veu la felicitat de ser persones honrades i es nota també l'alleujament que els hi suposa no tenir cap tipus de problema en ensenyar al món com són realment en lloc de com el senyor Bell, que no pot ensenyar al món com és realment ja que és un trampós i mentider que no té cap tipus de valor humil per ajudar a la societat d'aquest món i això, a part de fer que no pugi mostrar-se tal i com és, fa que hagi d'utilitzar una doble personalitat davant la gent a com ell és realment i això al final acaba per fer que una persona exploti i enseny el que realment és.