El retorn de Persèfone, Frederic Leighton (1891)
Amb l’arribada de la primavera, la natura desperta després del silenci hivernal. Els dies s’allarguen, les flors obren els seus pètals, les aigües dels rius recuperen força i tornem a sentir la calidesa del sol. El que avui expliquem amb conceptes astronòmics (com la inclinació de la Terra i l’equinocci de primavera, que marca el moment en què el dia i la nit tenen la mateixa durada), a l’antiga Grècia es comprenia a través de mites i déus que donaven sentit a cada canvi de la naturalesa.
Els grecs no separaven el món natural del món diví. Cada muntanya, cada riu i cada estació de l’any eren expressions de forces sagrades. Segons la mitologia, els titans havien creat els elements essencials de l’univers; però amb el pas del temps, van ser substituïts pels déus olímpics, encapçalats per Zeus. Cada déu representava una part de la vida o la natura: Posidó dominava el mar, Apol·lo governava el sol i la música, Afrodita inspirava l’amor, i Demèter, un dels personatges principals d’aquesta història, protegia els cultius i la fertilitat de la terra.
Per això, quan el cicle agrícola s'interrompia (quan la terra no donava fruit o les collites fracassaven), els grecs ho interpretaven com un senyal diví. Era necessari entendre quin déu estava disgustat, i calia fer-li ofrenes o rituals per restablir l’equilibri de les coses. La història de Persèfone simbolitza la manera com els déus i la natura estaven units per un mateix destí. Persèfone era filla de Zeus i Demèter, i el seu nom, en grec antic, vol dir “la que porta la mort” o “la que transforma”. També se la coneixia com a Koré, "la donzella". Criada entre flors i jardins, era el reflex de la joventut, la vida i la bellesa.
Un dia de primavera, mentre collia flors amb les
nimfes, la terra es va obrir sota els seus peus. D’allà en va sorgir Hades, el
déu del món subterrani, que enamorat de la seva bellesa la va raptar i se la va
endur al seu regne fosc i etern (catàbasi). Quan Demèter va descobrir la desaparició de la
seva filla, va recórrer el món en la seva cerca, abandonant les seves tasques
divines. El resultat fou un hivern perpetu: les plantes van deixar de créixer,
els camps es van assecar i els humans van començar a passar gana.
Veient la desesperació de mortals i déus, Zeus va
intervenir i va enviar Hermes, el missatger, a negociar amb Hades. Aquest va
acceptar el retorn de Persèfone, però amb un engany: abans de marxar li va
donar unes quantes llavors de magrana, un fruit sagrat que vinculava
simbòlicament la vida amb la mort. En menjar-les, la jove es va quedar unida al
món dels morts, de manera que només podria passar mig any amb la seva mare a la terra i
mig any amb el seu espòs a l'inframón.
Així, quan Persèfone tornava a la superfície,
Demèter omplia la terra de flors i verdor representant la primavera, símbol del
renaixement i de la vida. Quan tornava amb Hades, Demèter s’omplia de tristesa
i la natura s’adormia de nou, representant la tardor i l’hivern.
L’arribada de la primavera no només tenia una dimensió mítica, sinó també social i religiosa. Durant aquesta època, a moltes ciutats de Grècia, especialment a Eleusis i Atenes, se celebraven les festes de Demèter i Persèfone, conegudes com les Eleusínies. En aquestes cerimònies, es recreava el descens i el retorn de Persèfone, una metàfora de la mort i el renaixement de la natura.
En la mentalitat grega antiga, la primavera no era només un canvi de temps, sinó un recordatori espiritual: tot el que mor reneix, i tota absència porta, amb el temps, un retorn. El mite de Persèfone ens explica el cicle interminable de la vida, de la relació entre la llum i l’ombra, entre el món dels déus i el dels homes. Per això, per als grecs, la primavera era el moment de celebrar la força vital que desperta en els déus, en la natura i en l’ànima humana —una època per renéixer amb la terra, amb els blat, amb les flors i amb la llum.
Aquest mite, ple de simbolisme i emoció, ha inspirat nombrosos artistes al llarg dels segles. Una de les representacions més conegudes és El retorn de Persèfone, una pintura realitzada l’any 1891 pel pintor britànic Frederic Leighton. En aquesta obra, Leighton captura el moment precís en què Persèfone emergeix de les ombres de l’inframón (anàbasi) per retrobar-se amb la seva mare, Demèter. A través dels tons daurats i la serenitat de les formes, el pintor transforma el mite en una al·legoria visual del renaixement i de l’etern retorn de la llum, valors que també estaven molt presents en la cultura grega antiga.
Gabriela Casadevall
