DICCIONARI ETIMOLÒGIC VISUAL

 

Els estudiants de Llengua i cultura gregues de primer de batxillerat van estar treballant durant les darreres setmanes de curs en un projecte col·laboratiu d'etimologia que s'ha traduït en aquest diccionari visual de 788 diapositives, de la A a la Ω. Pot ser una eina molt útil per a estudiants d'arreu, no només de Llatí i Grec sinó de qualsevol àmbit del coneixement. I, per descomptat, per a persones que tinguin la curiositat de saber quin és l'origen de moltes paraules. Enhorabona per la feina feta!

ἀ, ἀν / κέντρον τό

κύκλος ὁ / φίλος ὁ

φύσις ἡ / ἰατρός ὁ, ἰατρεύω

ἰχθύς υός,  ὁ  / νεφρός, ὁ

νεός, α, ον / πρῶτος, η, ον

ψευδής, ές / ζῷον τό

La meva ruta clàssica pels carrers de Barcelona

 

El món clàssic, en general, i la mitologia grecollatina, en particular, han estat fonts inesgotables d’inspiració al llarg dels segles. Aquest llegat ha anat impregnant àmbits tan diversos com l’art, la literatura, la música, el cinema, la ciència, el dret o el llenguatge, i fins i tot en la disposició urbana de moltes ciutats i el seu nomenclàtor, entre les quals hi destaca la nostra, Barcelona. És obvi que Bàrcino posseeix un valuós patrimoni històric ja des de la seva fundació pels volts de l'any 14 aC. 

Aquesta herència clàssica és present també, com he dit abans, als seus carrers. Per això, en aquest treball de recerca he volgut elaborar una mena de ruta, d'itinerari molt particular, per la Barcelona més clàssica a través dels seus barris i districtes. 

Si cliqueu la imatge que encapçala aquesta entrada, trobareu el meu treball de camp en format Google Sites que ha procurat recollir tots i cadascun dels carrers (un total de 108!) amb nom de referència clàssica, ja sigui històrica, literària o mitològica del món grecoromà.

L’estudi en si no només ha tractat de recopilar el nomenclàtor alfabèticament, sinó que també ha volgut incorporar, com és obvi, una breu ressenya dels aspectes culturals a què es refereix. L’objectiu principal ha estat demostrar com el nostre patrimoni cultural grecollatí continua present en la nostra vida quotidiana, connectant el passat amb el que veiem i vivim diàriament. 

Personalment, des que se’m va donar l'oportunitat de poder estudiar i gaudir els clàssics, he après molt, no només continguts referencials de la seva cultura, sinó, el que és molt important, aprenentatges per a la vida mateixa, que m’han servit per crèixer, madurar i ser molt més conscient d’allò que m’envolta. Per això vaig decidir prendre el món clàssic com a font d'inspiració per al meu treball de recerca, oferint-me una nova manera de mirar la ciutat en què visc o passejo cada dia. Tenir, en definitiva, una mirada clàssica.

Espero que el gaudiu tant com jo!

Bianka Clementti

2n de batxillerat d'Humanitats

 

El cel dels mites: la nissaga de Dànae

Al cel de les estacions podem observar moltes constel·lacions i, entre aquestes, una de molt coneguda representa en el firmament el relat d’una nissaga mitològica: la de Perseu, Andròmeda, Cassiopea i Cefeu.

La història comença amb Perseu, fill de Dànae, empresonada pel seu pare i rei d’Argos Acrisi a qui l’oracle havia profetitzat que el seu net el mataria. És per això que volia evitar que la seva filla tingués descendència i va tancar-la dins d’una torre. Però Zeus, el més gran déu de l’Olimp, va embolcallar Dànae com si fos pluja daurada i d’ella va néixer Perseu. Quan Acrisi va assabentar-se'n, va llançar Dànae i Perseu al mar dins un taüt de fusta, però Zeus va demanar a Posidó, el déu del mar, que calmés les aigües per assegurar la vida de Dànae i Perseu fins a arribar a les costes de l’illa de Sèrifos.

Passat el temps, quan Perseu ja era gran, Polidectes, rei de Sèrifos, va enamorar-se de Dànae i pretenia casar-se amb ella, però per aconseguir la seva mà havia de desfer-se de Perseu, que en tot moment tenia cura de la integritat de la seva mare. Per això va demanar que tots els habitants de l’illa li portessin un regal amb l’excusa d'oferir-los a Dànae per poder enamorar la princesa d’Argos; però Perseu no va poder (o no va voler) donar-li res i, com a regal, li va dir a Polidectes que li demanés el que volgués. Aquest seria el seu regal. Aleshores, el rei de Sèrifos va encomanar Perseu matar la gorgona Medusa, el monstre de cabells de serp que petrificava tot aquell qui la mirés.

Perseu, per sort seva, va comptar amb l’ajut d’alguns déus. Hades, el déu de l’inframon, li va regalar un casc que concedia la invisibilitat; Hermes, el missatger diví, una falç molt afilada i les seves sandàlies alades, les talàries; i Atena, la deessa de la guerra i de la saviesa, va lliurar-li el seu escut protector, la famosa ègida.

Quan Perseu va arribar a la cova on habitava Medusa, la va trobar adormida i, apropant-se sigil·losament, va decapitar-la quan, despertada en l’últim instant, va veure la seva pròpia imatge reflectida en l’escut i quedà paralitzada per la por. De la sang que brollà del tall profund, van néixer el gegant Crisàor i Pagàs, el cavall alat amb qui Perseu va escapar de les germanes de Medusa, les altres dues gorgones.

Quan Perseu tornava cap a Sèrifos va passar per Etiòpia, governada pels reis Cefeu i Cassiopea. Aquesta va gosar dir que ella era més bella que les nimfes del mar i que la pròpia Afrodita, la dea de la bellesa; això va enfadar-los els dos. Posidó, com a càstig, va inundar les terres d’Etiòpia i va assegurar que només perdonaria aquesta ofensa amb el sacrifici de la filla de Cassiopea, Andròmeda. Cefeu i Cassiopea, per salvar el seu poble, van lligar Andròmeda a una roca davant del mar, destinada a morir a mans del monstre marí Cetus. Allà  Perseu va petrificar Cetus amb el cap de Medusa i va salvar d’una mort segura Andròmeda, amb qui Perseu es va casar. 

Cassiopea, tot i això, no va quedar sense càstig i va ser elevada al cel per Posidó cordada a una cadira boca a baix. De vegades també s’interpreta la constel·lació com si portés un mirall simbolitzant l’ego de la reina etiòpica. És una constel·lació fàcil d’identificar, ja que les estrelles que més brillen formen una “w” i es troba a prop de l’Ossa Menor. Al seu costat hi ha la de Cefeu.

Al cel veiem Perseu amb el cap de Medusa. L’estrella més important de la constel·lació és Algol, una paraula àrab que significa ’el cap del dimoni’ i justament aquesta es troba al bell mig del cap de Medusa.

Quan Andròmeda va morir, la deessa Atena va elevar-la també a les estrelles, al costat de Perseu i la seva mare Cassiopea, com a agraïment a Perseu per haver matat Medusa. Prop de la constel·lació d’Andròmeda es troba la galàxia del mateix nom, la més pròxima a la Via Làctia, i les filles d’Andròmeda i de Perseu són la pluja d’estrelles d’agost coneguda com a Perseides o llàgrimes de Sant Llorenç.

Aina Pujantell 

4t ESO 

Itinerari científic

Empúries, l'ànima de Catalunya

Fotografia de Sílvia Vallès Muñío

El proppassat dia 5 de desembre, els clàssics de primer i segon de batxillerat juntament amb els llatinistes de quart vam fer una magnífica visita a l’ànima de Catalunya, Empúries. Però abans d’explicar com va transcórrer la jornada, farem una breu introducció. 

Empúries és l'únic jaciment arqueològic de la Península Ibèrica on conviuen les restes d'una ciutat grega, Empórion, amb les d'una ciutat romana, Emporiae. És la porta d'entrada de la cultura clàssica: deu segles d'història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven inicialment. Posat en context, a principis del segle VI aC uns colons grecs procedents de Focea es van establir en una petita illa davant de la costa del golf de Roses -a la Palaiàpolis, la ciutat antiga-, tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, la ciutat nova. Tres segles més tard, l'any 218 aC, Empúries va servir de punt d'entrada a la Península per a les tropes romanes en la lluita contra l'exèrcit cartaginès durant la segona guerra púnica, la d'Anníbal i els seus elefants creuant els Pirineus.

És important afegir que Empúries era un indret destacat en el comerç, com bé indica el seu propi nom original, Ἐμπόριον,  que significa ‘mercat’ en grec clàssic. 

Què hi trobarem un cop travessem les portes d'entrada a la ciutat d'Empúries cap a l’antic món grecoromà?

El primer que veurem són les excepcionals ruïnes gregues, que pertanyen a la ciutat de l’època hel·lènica. A mida que es va avançant el trajecte ens trobarem amb els recintes dedicats a Asclepi (déu de la medicina) i Serapis (divinitat grecoegípcia), i també podrem veure l'àgora, entre d’altres restes del jaciment. Després, a la part alta, podrem contemplar les restes d'època romana: les diferents domus amb els mosaics que decoraven el terra, la zona de les termes públiques de la ciutat, el fòrum, les tabernae… Es tracta, per tant, d’un espai privilegiat que ha ajudat els arqueòlegs i historiadors a conèixer amb més precisió l'evolució de l’urbanisme grec i romà. Actualment és una de les seus del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

I ara sí, comencem amb la nostra experiència en aquest particular passeig clàssic que ens va apropar a les nostres arrels.

Vam començar el dia molt d’hora, a dos quarts de vuit enfilàvem ja cap a terres empordaneses. Quina son que teníem tots! Tanmateix, en arribar a l’autocar, vam aprofitar que era un llarg camí per poder descansar i així gaudir més plenament del dia que ens esperava.

Arribats a Empúries, vam esmorzar envoltats de la tranquil·la remor de les onades del mar en topar amb la sorra. Quina meravella! En acabat, ens vam endinsar en les ruïnes de la ciutat. El moment que tots esperàvem havia arribat.

Només entrar, van venir a trobar-nos dues guies molt amables per fer-nos la visita. Com que érem un grup nombrós, ens van dividir en dos grups: els humanistes de batxillerat per una banda i els llatinistes de quart d’ESO per l'altra. Ens van fer asseure a la gespa del recinte per fer-nos una breu introducció abans de poder observar amb més detall les ruïnes. Cal afegir que ja veníem preparats de l’escola, perquè en Jordi ja ens havia fet treballar de forma dinàmica el que anàvem a veure.

Va ser molt emocionant poder observar amb els nostres propis ulls el que a classe havíem treballat. Només calia tenir imaginació per anar més enllà i imaginar-se com havien estat les pedres que parlaven: precioses ciutats on hi convivien les tres civilitzacions, els tres peus de Catalunya: ibers, grecs i romans.

Una vegada feta la introducció, ens vam dividir en grups de cinc o sis alumnes i les guies ens van presentar l’activitat que, seguidament, anàvem a fer: un joc de pistes en què cadascuna d’elles et portava a la següent i et feien adquirir més coneixements. A més, ens feien anar més enllà del que vèiem fent-nos pensar que érem presents allà i havíem d’actuar com els antics habitants. El joc constava de diferents preguntes que havíem de respondre a partir del que ja sabíem o dels panells explicatius de cada un dels espais a recórrer. A més a més, ens van facilitar uns mapes per poder-nos ubicar en les dues ciutats: la grega i la romana. Ens ho vam passar tan bé que el temps va volar i ràpidament ens vam haver de reunir a l’àgora. Allà, tots els grups vam posar en comú les diferents respostes que havíem trobat. Finalment, ens vam acomiadar de les nostres amfitriones i vam entrar en una petita sala del recinte museístic on hi havia exposades diferents peces de gran valor arqueològic: mosaics de les domus, el famós del Sacrifici d'Ifigènia, monedes, gerros… Seguidament, vam entrar al MAC Empúries (Museu d’Arqueologia de Catalunya). Allà vam poder admirar in situ l’escultura original d’Asclepi, el déu de la medicina. Una escultura treballada amb dos tipus de marbre: un provinent de l’illa de Paros i l’altre del mont Pentèlic, el mateix marbre utilitzat per a la construcció del majestuós Partenó d'Atenes. Els detalls estaven molt ben treballats i de forma curosa i delicada per l'escultor: les faccions marcades del seu bell rostre, la tela de la túnica en moviment… L’artesà de qui no sabem el nom hi va dedicar moltes hores per proporcionar-li una ànima. És important remarcar que l’escultura que es troba al jaciment mirant el mar blavós és una còpia de l’estàtua original, la que ens observava ara darrere el vidre polit. Aquesta còpia està situada al costat de l’àbaton, l'edifici on eren els malalts realitzant el ritual de la incubatio. Allà, segons creien cegament, el déu Asclepi se’ls apareixia de nit i els revelava què havien de fer per curar-se.  

En acabar la visita, vam anar a dinar. Envoltats per aquell meravellós paisatge vam poder gaudir de l’àpat. Com que encara era d’hora, vam poder descansar enmig dels alts pins que ens tapaven el sol. Finalment, va arribar l’hora d’acomiadar-nos del magnífic jaciment arqueològic i tornar a l’autocar. Malgrat que el trajecte era força llarg, vam poder descansar durant el viatge, i més quan a mig camí l'autocar va dir prou i va haver de recollir-nos un segon vehicle. Es veu que el déu Asclepi no volia pas que marxéssim... Finalment, i després d'aquesta petita odissea, vam arribar a l’escola preparats per gaudir del llarg pont que ens esperava!

Dir per acabar que va ser una excursió molt i molt bonica, plena de descobertes del món clàssic i l’inici d’altres encara per descobrir.

Us animeu a endinsar-vos en aquesta bonica experiència?

Júlia Marín Luz    

1r batxillerat humanístic

__________________________________________________

La setmana passada, els alumnes de 4t d'ESO que cursem l'optativa de Llatí i els alumnes de 1r i 2n del batxillerat humanístic vam anar plegats d'excursió a Empúries, l'única ciutat de la península Ibèrica on els grecs es van instal·lar fa més de dos mil cinc-cents anys. Les setmanes anteriors, a classe, vam estar aprenent molts aspectes sobre Empúries que ens van servir com a base per entendre més a fons el que anàvem a veure. 

La visita va començar amb una breu introducció per part de dues guies locals sobre els orígens d’Empúries. A continuació, vam accedir al recinte arqueològic i vam començar un joc de pistes en petits grups que ens va fer recórrer els diferents carrers de la ciutat primer grega i després romana, observar la descripció dels cartells, comptar elements de les cases o temples, anomenar les divinitats de l'època… Vam poder veure in situ la majestuosa estàtua original d'Asclepi, el déu de la medicina, dins del MAC, el Museu Arqueològic de Catalunya, i la seva rèplica a fora, en un lloc elevat de cara al mar; les ruïnes d'un temple romà, amb algunes columnes que encara es conserven dempeus, com es distribuïen les cases, com eren les termes romanes o la zona del mercat. Finalment, vam entrar en un espai del museu on vam poder observar molts objectes de la població que havia viscut allà, com collarets, joies i eines personals, i també alguns dels mosaics que pavimentaven les cases i una de les peces de més valor, el mosaic del Sacrifici d’Ifigènia.

La ciutat d'Empúries és un lloc extraordinari: rere les ruïnes lleugerament elevades, es veuen uns pins verds contra un mar ben blau i tranquil, limitat per la banda esquerra pel Cap Norfeu i, per l'altra banda, pels penya-segats de L'Escala i de Montgó. No ens hauria de sorprendre que els grecs quedessin fascinats per aquest indret, ja que és d'una bellesa extraordinària.

Hem gaudit molt d'aquesta visita i de passar el dia en un lloc tan especial, perquè hem tingut l'oportunitat de veure in situ com era la vida dels nostres avantpassats i de conviure amb els companys. També ens va agradar molt fer el joc de pistes perquè vam poder aprendre d'una manera divertida i que ens entusiasma.

Anna Moreta Castel-Branco

4t ESO

El llatí, una llengua morta ben viva...

La Martina, en Marc, l'Alícia i la Ivet, alumnes de Cultura clàssica de 3r de l'ESO d'en Carles Cervelló, ens presenten aquesta bona feina sobre la pervivència del llatí en els nostres dies. És un tastet ben interessant i d'un títol ben revelador, oi? Plurimas gratias per treballar en aquesta direcció i felicitats als autors dels treballs!

Art i mite al Caixafòrum

L'exposició Art i mite. Els déus del Prado aplega una acurada selecció d'obres que formen part de les col·leccions  del Museu Nacional del Prado.  A  través  de  pintures,  escultures  i medalles –datades entre el segle I aC i el final del segle XVIII–,  s'ofereix una àmplia mirada sobre la mitologia clàssica i la seva representació al llarg de la història de l'art.

Es tracta d'una exposició diacrònica, que ofereix alhora representacions diferents d'un déu o un mite tenint en compte un criteri iconogràfic, i no qüestions formals o cronològiques. Així, es pot apreciar al mateix temps la riquesa iconogràfica, geogràfica i cronològica de les col·leccions del Museu del Prado, on aquest tipus d'obres s'exhibeix tradicionalment d'acord amb criteris en els quals preval l'organització basada en escoles i períodes artístics.

Així mateix, la mostra inclou diversos elements que contraposen el discurs clàssic de les peces exhibides amb la contemporaneïtat dels mites al segle XXI. Una reflexió al voltant de com han sobreviscut els mites clàssics en la cultura contemporània i com aquests mites narren les idees actuals sobre l'amor, la bellesa, la natura, el destí, la masculinitat o la feminitat.

Te la perdràs?

Racons clàssics de Barcelona (IX): Selene

Aquests darrers dies els alumnes de 4t de Llatí hem estat treballant les referències clàssiques dels dies de la setmana i la seva vinculació amb diferents déus i deesses de l'imaginari mitològic. En Jordi, el nostre professor, ens va comentar que prop de l'escola hi havia una escultura de la deessa Selene (antiga deessa lunar abans que Àrtemis li prengués el lloc, el mateix que va passar amb Hèlios i Apol·lo en el cas del sol), relacionada amb el dies Lunae o dilluns. En efecte, tot i que no ens va ser fàcil localitzar-la després de dos dies de cerca, finalment vam aconseguir trobar-la i fotografiar-la, al costat de la biblioteca Jaume Fuster tocant la plaça Lesseps. Ens ha resultat curiós el fet que sigui un lloc per on passem sovint, però que mai ens hi haguéssim fixat. I és que si caminem amb ulls clàssics, ens hem adonat que podem descobrir molts racons amb referències del món grecollatí. Recordeu quins són els seus atributs? Quins trobeu a faltar? I qui va ser l'amor de la seva vida? Valete omnes!

Ecce imagines!

Josep Lozano i Nil Pérez  -  4t ESO Llatí

10 píndoles de saviesa clàssica per començar

 

'Sapere aude' (Atreveix-te a saber)

'Μηδέν ἀγάν' (Res en excés)

'Gutta cavat lapidem, non vi sed saepe cadendo' (La gota forada la pedra, no per la força sinó perquè cau constantment)

'Amor omnia vincit' (L'amor ho venç tot)

'Per aspera ad astra' (Cap a les estrelles a través de les dificultats)

'Memento mori' (Recorda que ets mortal)

'Carpe diem' (Gaudeix del moment)

'Γνῶθι σαυτόν' (Coneix-te a tu mateix)

'Audentes Fortuna iuvat' (La sort ajuda els qui s'arrisquen)

'Facta, non verba' (Fets i no paraules)

Aquest és el principi d'un nou (i incert) viatge capitanejat pels antics grecs i romans. Què en podem aprendre? Amb quina/es t'identifiques més? Per què? Quines expectatives s'obren davant teu? Feliç travessa, tripulants, i benvinguts a bord!

Iudicium Paridis, tabula a Petro Paulo Rubenio picta

Ecce Iudicium Paridis cum commentariis latine. Intellegitisne eos?

Mereixes saber grec

“Saber Griego sirve para lo mismo que sirve oler una rosa, contemplar un cuadro o asistir a un concierto”

                                                                            Mercedes Madrid (professora de Grec)

Filòlegs són els qui ensenyen la llengua d’Homer, Virgili, Cervantes, Shakespeare i tants d’altres. I, tanmateix, filòlegs són també els enamorats de les paraules. I és cosa sabuda que estimar les paraules és la condició bàsica per pensar correctament o escriure un bonic poema d’amor…

Però sense la llengua grega, el filòsof i el poeta que tots portem a dins tindrien la difícil tasca d’inventar una altra paraula més precisa que idea, amb la qual pensar idees. I una altra més bella per dir poema.

Sense nocions de grec, encara que siguis Nobel de Física, ignoraràs que dividir un àtom és impossible. Sent un carismàtic parlamentari o un meticulós gramàtic, desconeixeràs que quan dius monarquia, utopia, democràcia, metàfora o al·legoria estàs parlant en grec sense saber-ho. Podràs ser un respectat biòleg que guarda en la seva memòria el nom de tots els animals, però et costarà d’entendre que un cefalòpode té el cervell als peus. Si la teva vocació és la cirurgia, hauràs de cercar en un diccionari què és una histerectomia. I tot i ser medallista olímpic, no sospitaràs que un gimnasta vestit és una contradicció o que Alícia és un nom molt autèntic.

Si no estudies grec et serà impossible endevinar que el cosmos ho és perquè és bell i ordenat, que la cosmètica  pretén que el rostre humà sigui tan bell i ordenat com el cosmos; i que la Via Làctia, una galàxia on es troba el nostre Sistema Solar, és tan sols el raig de llet que brolla del pit d’una orgullosa deessa.

Si desconeixes la literatura grega podràs ser un expert informàtic capaç d’eliminar els troians de tots els ordinadors, però poc podràs dir d’Hèctor, el més noble dels troians, ni de la més extraordinària guerra de la història. Sent el psicòleg més prestigiós del món no acabaràs de comprendre per què tots els nens tenen complex d’Èdip. Potser siguis l’esteta de moda i vulguis parlar sobre La Farga de Vulcà del genial Velázquez sense saber que Vulcà era en realitat Hefest, que era coix, i que es va enamorar de la més bella i sensual de les divinitats, i que el menyspreu d’aquesta el va fer el més dissortat déu de l’Olimp.

El protagonista de la pel·lícula és un heroi, sí. Però sense grec mai sospitaries que està emparentat amb els déus i lluita per la seva vida i la dels altres. Malgrat alguns actors i crítics de cinema són hipòcrites i cínics, no sabràs que tots els actors duen una màscara i que tots els cínics admiren els gossos. Amant de la música urbana, inspirada per algú, et serà fàcil constatar que “raper” i “rapsoda” comencen per “rap-“, però et serà més difícil apreciar que tant els moderns rapers com els antics rapsodes hel·lens són experts en cosir cançons. I si algú et diu peripatètic, provocant el teu enuig, serà perquè ignores que t’està comparant amb un dels més grans filòsofs a qui agradava molt passejar acompanyat dels seus alumnes. I que és, certament, patètic enfadar-se per això.

És més que probable que sàpigues que Víctor Valdés va ser un fantàstic porter de futbol, allò que en castellà se’n diu “cancerbero”, però sense grec mai no sospitaràs que, tot i no pretendre-ho, l’estàs comparant amb un gos de tres caps. Sabràs que les pitonisses són bruixes endevinadores, tot i no endevinar que la seva saviesa ve de la terra i que són amigues de la serp Pitó. Gaudiràs dels simpàtics dofins, però no sabràs que es diuen així perquè tenen melic. Hauràs sentit parlar de Penèlope, popular actriu i preciosa cançó de Serrat, però res sabràs d’aquella altra Penèlope que teixia i desteixia el seu teler esperant pacientment el seu estimat Odisseu, més conegut com Ulisses.

En una biblioteca s’emmagatzemen llibres, però si no saps grec potser desconeguis que, per la mateixa raó, el moble on guardes els teus discos preferits és una discoteca, encara que no tingui barra de bar ni llums llampants. Potser intueixis que l’alfa i l’omega són el principi i el final. Però no sabràs per què. I ni tan sols arribaràs a pensar que una omega és només una “o” molt gran.

Sense els mites grecs, el taló d’Aquil·les, la poma de la discòrdia o la caixa de Pandora només serien frases fetes, buides, sense sentit. I si no saps què s’hi amaga al darrera, mai arribaràs a saber la causa de la còlera del guerrer en la batalla, la ira desfermada d’Eris o les moltes coses que van sortir de l’enigmàtica gerra abans de quedar tancada en ella l’esperança.

Potser un dia, després d’una silenciosa dardada, et vas enamorar platònicament del teu atractiu veí (o veïna). I, posseïda (o posseït) per les muses, vas passar la tarda escrivint versos. Però si no saps res de l’antiga Grècia, ignoraràs per què el teu amor és vertaderament platònic, qui són les muses i qui et va llançar l’amorosa sageta.

I sense grec, en fi, mai sospitaràs que, malgrat no haver estudiat cap llengua més, en llegir amb devoció el teu poema amorós, t’hauràs convertit en el més digne dels filòlegs.

I que, precisament per això, mereixes saber grec.

                                                                                                    Anònim

Mereixes Saber Grec by on Scribd

APRENDRE JUGANT

Un dels objectius –potser el més important- relacionat amb l’aprenentatge dels nostres alumnes és que assoleixin coneixements a partir del fer, de l’experimentació i aplicació dels continguts que aprenen a l’aula. En aquest sentit, la creació i elaboració de material didàctic d’ús propi però també destinat a l’aprenentatge d’altres estudiants és, ens sembla, una bona manera d’aprendre. Aquest segon trimestre els alumnes de batxillerat de la matèria de Grec I han estat treballant en el disseny i producció d’un joc de memòria visual vinculat als fonaments lèxics d’etimologia grega que ens envolten arreu. El resultat parcial és aquest MEMORY ETIMOLÒGIC que podeu visualitzar a la fotografia i que esperem continuar fins a completar el joc definitiu aplicable a altres cursos i alumnes de diversos nivells i edats. El funcionament, és clar, tots el coneixem... Aprenem jugant?

D'esquerra a dreta: l'Ainhoa, la Meri, la Sofia, la Cristina i l'Álvaro. Dia de neu que hem aprofitat per jugar amb el nostre joc d'etimologia. Hi faltaven companys...

A que fa patxoca! I això que estem en una primera fase...

Imatges d'Atenes (Εικóνες Αθηνών)

Els alumnes de Grec I hem començat un viatge virtual per Grècia que té com a punt de partida la seva capital, Atenes. Volem que ens hi acompanyeu i visiteu amb nosaltres els racons més emblemàtics de la ciutat, la que va ser la polis més important de l'antiguitat amb permís d'una altra gran ciutat-Estat, Roma. A Atenes hi conviuen les restes d'un passat lluminós -del qual en som hereus- amb la realitat d'una ciutat moderna, cosmopolita que no ha deixat mai de mirar enrera tot projectant-se cap al futur.

Esperem que el gaudiu tant com nosaltres.  

Καλό ταξίδι!

Alumnes de Grec I

AGÓN: LA COMPETICIÓ A L'ANTIGA GRÈCIA

"Niké, la deessa de la Victòria que connecta el món dels mortals amb el món dels déus, ens dona la benvinguda a aquesta exposició i ens convida a descobrir la idea de competició a l'antiga Grècia, on herois, atletes i guerrers il·lustraven una rivalitat que dominava tots els aspectes de la vida, fins i tot la creació artística. Els grecs aspiraven a aconseguir l'excel·lència a través de l'equilibri entre el cos i la ment, d'una banda mitjançant l'esport i, de l'altra, amb la filosofia, les arts iles ciències."

"Els jocs infantils fomentaven la competitivitat i introduïen normes i regles de conducta. Els grecs eren uns fanàtics de l'esport. Els Jocs Panhel·lènics, que se celebraven a Olímpia, Delfos, Ístmia i Nemea atreien els millors atletes. També se celebraven competicions locals a moltes ciutats, essent els jocs d'Atenes els més cèlebres. Els guanyadors es consideraven herois i podien guanyar grans premis, que podien ser materials o bé fama i prestigi. Els esdeveniments esportius atreien grans multituds i eren una de les formes principals d'entreteniment.

Quant als certàmens teatrals i musicals, també atreien milers d'espectadors. Escriptors com Èsquil, Sòfocles, Eurípides o Aristòfanes van participar en aquests concursos. Apol·lo i Dionís representaven dues forces antagòniques: el pensament racional i l'emoció instintiva. 

Un altre àmbit en el qual es manifestava l'esperit competitiu era la guerra. Els estats i regnes grecs van estar en conflicte gairebé constant entre ells i amb els veïns. Les escenes de batalles, tant reals com imaginàries, eren habituas en l'art grec: des de petites pedres precioses fins a escultures arquitectòniques i monuments commemoratius de grans dimensions en honor dels soldats caiguts. 

Com passa també avui dia, la gent de diferents classes i entorns socials competia en la vida civil, tot i que en aquest cas el camp de batalla eren els espais públics i els cementiris. Els poderosos rivalitzaven per aconseguir més presència pública i més reconeixement. Aquesta lluita es traduïa en el gust pels objectes de luxe i arribava més enllà de la mort, amb tombes i mausoleus sumptuosos.

Els mites traslladaven al món dels déus les inquietuds humanes i canalitzaven l'esperit competitiu per mitjà de les figures d'herois i semidéus, com ara Hèracles i els seus famosos treballs, Aquil·les a la guerra de Troia o la bellesa llegendària d'Afrodita i d'Helena d'Esparta. Els herois eren manipulats pels déus, que alhora competien entre ells per ajudar els seus mortals favorits.

Els antics grecs pensaven que l'esperit competitiu era inherent a la naturalesa humana i que podia transmetre una força positiva, innovadora i dinàmica. Davant de l'individualisme que domina molts aspectes de la vida actual, a l'antiga Grècia la competició representava la personalitat col·lectiva i era un element de cohesió social. Per això les paraules "agonístic", "agonal" o "agonia", que venen del grec agón, fan referència a la lluita dels atletes, però també al caràcter públic de la competició."

                                                                               (Del tríptic Agón, de CaixaFòrum)

El proppassat dimecres 17 de gener, al CaixaFòrum, es va encetar un cicle de conferències que posarà punt i final el 14 de febrer, partint de l’origen del concepte agón a través de la poesia, els grans festivals dramàtics o el significat del terme heroi per a la societat de l'antiga Grècia.

Aquest cicle de conferències el va iniciar la Dra. Eulàlia Vintró, catedràtica jubilada de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona, amb una brillant exposició sobre l’origen de l'accepció del terme grec “agón”. Segons Vintró, aquest mot no té una traducció exacta al català, i és per això que podem arribar a observar fins a tretze significats diferents, tot i que l'accepció traduïda més vegades és el de “lluita”. Una possible explicació per a aquesta polisèmia podria ser que aquest terme es va utilitzar des dels orígens de l’èpica fins a l’època romana, i és per això que en llatí trobem el verb ago amb significats com "empènyer", "conduir", "procés" o "dirigir-se cap a". I de la mà de l’etimologia en deriven paraules com protagonista, antagonista, agonia o agonal. El fil de la conferència girava al voltant de textos clàssics on es podien observar els diferents matisos que pot adaptar aquesta paraula.

A continuació, i a mode d’exemple, en teniu alguns:

1)  Lloc per celebrar competicions o certàmens i el públic que hi és present.

Homer, Odissea 8, 259-261

αἰσυμνῆται δὲ κριτοὶ ἐννέα πάντεσ ἀνέσταν,

δήμιοι, οῐ κατ’ ἀγῶνα ἐῡ πρήσσεσκον ἓκαστα,

λείηναν δὲ  χοπόν, καλὸν δ’ εῠρυναν ὰγῶνα

(Llavors els mestres de jocs, escollits pel poble, s’alçaren,

nou, que solien guardar tota cosa en bon ordre a la lliça

van allisar el redol i van fer un bon camp de certamen) (Trad. de Carles Riba)

2)  Conjunt d’assistents.

Homer, Ilíada 24, 1-2

Λῦτο δ’ἀγών, λαοὶ δὲ θοὰς ἐπὶ νῆας ἓκαστοι

ἐσκίδναντ’ ἲέναι.

(Va dissoldre l’aplec i la gent va anar dispersant-se

cadascú al seu navili) (Trad. de Manuel Balasch)

3)  Assemblea, tribunal, reunió, multitud.

Hesiode, Teogonia 87-92

Τούνεκα γὰρ βασιλῆες ἐχέφρονες, οῠνεκα λαοῖς

βλαπτομένοις ἀγορῆφι μετάτροπα ἕργα τελεῦσι

ῥηιδίως, μαλακοῖσι παραιφάμενοι ἐπέεσσιν·

ἐρχόμενον δ’ ἀν’ ἀγῶνα θεὸν ὣς  ἱλάσκονται

αἰδοῖ μειλιχίῃ, μετὰ δὲ πρέπει ἀγρομένοισι.

τοίη Μουσάων ἱερὴ δόσις ἀνθρώποισιν.

(I heus ací per què els reis són tinguts per assenyats, perquè, en l’assemblea, saben donar al poble ofès la possibilitat de vindicació, tot apaivagant els ànims amb les seves paraules benèvoles. I quan se’n va a l’assemblea, tots el veneren com a un déu per la seva digna benevolència, i ell excel·leix enmig dels reunits. Tal és el do sagrat que fan les muses als homes.) (Trad. de J.Castellanos)

4)  Joc, competició, certamen

Sòfocles, Electra 680-684

ΠΑ. Κὰπεμπόμην πρὸσ ταῦτα καὶ τὸ πᾶν φράσω.

Κεῖνοσ γὰρ ἐλθὼν εἰς τὸ κλεινὸν Ἑλλάδοs

Πρόσχνμ’ ἀγῶνος, Δελφικῶν ᾰθλων χάριν

ὃτ’ ἣσθετ’ ἀνδρὸς ὀρθίων κηρυγμάτων

δρόμον προκηρύξαντοσ, οὑ πρώτη κρίσις,

(Perxò m’envien, i faré el report de tot,

havent vingut Orestes als il·lustres jocs,

honor de Grècia, els premis dèlfics cobejant

quan va sentir que l’home, amb escarit pregó,

anunciava el cos primer que es decideix) (Trad. de Carles Riba)

5)  El terme passa del significat "combat" al sentit de batalla

Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès 2, 89,8

Τὸν δὲ ἀγῶνα οὐκ ἐν τᾦ κόλπῳ ἑκὼν εἶναι ποιήσομαι οὐδ’

ἐσπλεύσομαι ἐς αὐτόν

(Per altra banda, la batalla, mentre pugui, no la donaré al golf, ni hi entraré. (Trad. de J.Berenguer)

6)  Debat íntim, preocupació. Aquí s’adopta el valor més psicològic del terme “agón”

Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès 7, 71, 1

ὅ τε ἐκ τῆς γῆς πεζὸς ἀμφοτέρων ἰσσορρόπου τῆς ναυμαχίας καθεστηκυίας πολύν τὸν ἀγῶνα καὶ ξύστασιν τῆς γνώμης εἶχε

(Por su parte, las tropas de unos y de otros que habían quedado en tierra, mientras la batalla permaneció indecisa estaban llenas de duda y ansiedad (Trad. de F. R. Adrados)

7)  Discurs, debat

Polibi, Històries 12, 27, 8

ὁ δὲ Θεόπομπος τοῦτον μὲν ἄριστον ἐντοῖς πολεμικοῖς τὸν πλείστοις

κινδύνοις παρατετευχότα, τοῦτον δὲ δυνατώτατον ἐν λόγῳ τὸν

πλείστων μετεσχηκότα πολιτικῶν ἀγώνων.

(I Teopomp diu que el més bon expositor d’assumptes bèl·lics és el que s’ha trobat a més batalles, i el més hàbil a compondre discursos el qui ha participat en més debats polítics. (Trad. de M. Balasch)

8)  Procés, judici

Èsquil, Eumènides 677

Μένω δ’ ἀκοῦσαι πῶς ἀγών κριθήσεται

(Ara espero sentir com es jutja el debat" (Trad. de Carles Riba)

9)  Eris (rivalitat, discòrdia), d’aquí prové la paraula ja esmentada antagonista

Hesiode, Treballs i dies 15-16

οὔ τις τήν γε φιλεῖ βροτός, ἀλλ’ ὑπ’ ἀνάγκηs

ἀθανάτων βουλῇσιν τιμῶσι ἀγῶνα βαρεῖαν.

(No la desitja cap mortal: només obligats per una necessitat i per la voluntat dels immortals els homes veneren l’Eris cruel) (Trad. de J. Castellanos)

Després d’aquest breu recorregut per alguns dels significats d’aquest mot podem observar que l’esperit agonal és un tret característic dels grecs alhora que els distingeix de la resta de cultures.  L’agón havia de complir tres premisses: la lluita entre iguals, que fos jutjada amb equanimitat i unes regles molt rigoroses.

Per això, a l’època arcaica, els agones eren una celebració habitual ja que la vida girava entorn a aquest fet i l'’agón més important es traduïa en el vencedor dels Jocs d’Olímpia. No és, però, fins a l’època clàssica que l’esperit agonal s’estén de la capacitat física a la mental; a la filosofia, al debat, els discursos, els simposis... Així doncs, la competició és un fenomen de la humanitat.

Per què tants significats per a aquesta paraula i per què no ens podem quedar amb un de sol, sinó amb la riquesa de matisos?  Per què només els grecs van saber posar l'accent en l’”agón” en tots els aspectes de la vida?

Gaudiu de l'exposició!

Kènia Sanz

1r curs del Grau d'Humanitats a la UPF