15 de desembre de 2020

L'univers, els déus, els homes

Prenent el títol del meravellós llibre de l'hel·lenista Jean-Pierre Vernant, aquí teniu 15 imatges relacionades amb la cosmogonia, teogonia i antropogonia gregues. Als de Grec I us toca navegar entre mites que parlen de l´origen de l´univers, de les primeres generacions de déus i del naixement dels homes i per això us he preparat una mini-gimcana en quinze imatges per fer-vos un repàs de tot plegat. Com que tot va començar amb el Caos, les diapositives estan desendreçades. Qui ens les ordena per ordre cronològic dels fets? A més, necessitem que cada imatge porti una explicació del que s´hi veu. Bona endreça!



19 d’octubre de 2020

D’Hipòdam de Milet a l’Eixample barceloní: el traçat d’una ciutat

El districte barceloní de l’Eixample té un encant especial, una característica que només trobaràs en aquesta part de la ciutat: el disseny dels seus carrers. Es tracta de l’agrupació dels habitatges en illes ortogonals (del grec antic, ὀρθός, “recte”, i γωνία, “angle”). Aquest pla va ser proposat el 1890 per Ildefons Cerdà, un enginyer i urbanista català a qui va ser encarregada la tasca de la reforma urbanística de Barcelona al segle XIX per, com el seu nom indica, eixamplar la ciutat. A diferència del que moltes persones pensen, la idea d’organitzar-la d’aquesta manera no va ser originalment seva, sinó que Cerdà es va inspirar en el traçat de la planta ideada per Hipòdam de Milet.

La primera notícia que tenim d’aquest il·lustre milesi ens la transmet Aristòtil, qui afirma que fou l’inventor del traçat de les ciutats a partir de la sistematització dels edificis amb planimetries regulars. Segons el que ens ha quedat escrit, Hipòdam va néixer l’any 510 aC i ja ben jove, després del 494 aC, en què la ciutat de Milet fou destruïda pels perses en la seva ofensiva sobre l’Hèl·lada durant la primera Guerra Mèdica, va començar a pensar sobre la seva reconstrucció, plantejant-se com seria la seva ciutat ideal mitjançant els seus coneixements filosòfics sobre l’organització social i política de l’Estat. El seu traçat i la disposició de les cases estarien, d’alguna manera, lligats als temes político-socials que Hipòdam compartia i a un règim polític que ell mateix creà. “La ciutat que va projectar tindria deu mil ciutadans, dividits en tres classes: una, d’artesans; una altra, de camperols i, la tercera, de defensors armats.”, segons Aristòtil va deixar escrit.

Per descomptat, Milet és la ciutat hipodàmica més característica, no només per ser la pàtria d’Hipòdam, sinó pel seu traçat urbanístic regular poc comú durant aquella època. En l’actualitat, Milet està situada al sud-oest de Turquia, prop de la costa del mar Egeu i a prop d’illes gregues com Samos. La seva localització avui dia no és privilegiada a diferència del que pensaven els antics grecs, doncs l’antiga Jònia estava envoltada per l’Egeu i això facilitava el comerç, una activitat molt important antigament. De fet, durant el període arcaic (750-490aC), va superar Atenes i Esparta en el seu poder i prosperitat. Paral·lelament, a Milet es va desenvolupar gran part de la cultura grega, deixant-nos com a llegat grans personatges en l’àmbit de la ciència i de la filosofia, com Tales de Milet.

Els grecs van tenir una gran influència en àmbits diversos de moltes cultures, inclosa la romana. Les ciutats de l’imperi romà foren molt semblants a les gregues ja que la planta hipodàmica va heretar-se, tot i que la seva morfologia era diferent: les illes de cases (insulae) s’anaven construint al voltant d’un nucli i es van crear serveis públics com el clavegueram i els aqüeductes. A més, tenien dues artèries principals que es trobaven al centre perpendicularment, formant un espai on els ciutadans es reunien (forum), i travessaven les ciutats de nord a sud (cardo maximus) i d’est a oest (decumanus maximus). Els altres carrers, però, eren estrets, trencant el model grec en què tots tenien la mateixa amplada.

Com hem pogut observar, en les ciutats actuals la petjada de les civilitzacions antigues és omnipresent i tenim diversos exemples en la nostra pròpia, que van des del manteniment de la planta hipodàmica en forma d’Eixample fins a la conservació conceptual del decumanus (la Diagonal) i el cardo (la Meridiana) a Barcelona, la romana Barcino.

Ana Martínez - extripulant del Vaixell



18 d’octubre de 2020

Art i mite al Caixafòrum



L'exposició Art i mite. Els déus del Prado aplega una acurada selecció d'obres que formen part de les col·leccions  del Museu Nacional del Prado.  A  través  de  pintures,  escultures  i medalles –datades entre el segle I aC i el final del segle XVIII–,  s'ofereix una àmplia mirada sobre la mitologia clàssica i la seva representació al llarg de la història de l'art.

Es tracta d'una exposició diacrònica, que ofereix alhora representacions diferents d'un déu o un mite tenint en compte un criteri iconogràfic, i no qüestions formals o cronològiques. Així, es pot apreciar al mateix temps la riquesa iconogràfica, geogràfica i cronològica de les col·leccions del Museu del Prado, on aquest tipus d'obres s'exhibeix tradicionalment d'acord amb criteris en els quals preval l'organització basada en escoles i períodes artístics.

Així mateix, la mostra inclou diversos elements que contraposen el discurs clàssic de les peces exhibides amb la contemporaneïtat dels mites al segle XXI. Una reflexió al voltant de com han sobreviscut els mites clàssics en la cultura contemporània i com aquests mites narren les idees actuals sobre l'amor, la bellesa, la natura, el destí, la masculinitat o la feminitat.

Te la perdràs?

12 d’octubre de 2020

Racons clàssics de Barcelona (IX): Selene

Aquests darrers dies els alumnes de 4t de Llatí hem estat treballant les referències clàssiques dels dies de la setmana i la seva vinculació amb diferents déus i deesses de l'imaginari mitològic. En Jordi, el nostre professor, ens va comentar que prop de l'escola hi havia una escultura de la deessa Selene (antiga deessa lunar abans que Àrtemis li prengués el lloc, el mateix que va passar amb Hèlios i Apol·lo en el cas del sol), relacionada amb el dies Lunae o dilluns. En efecte, tot i que no ens va ser fàcil localitzar-la després de dos dies de cerca, finalment vam aconseguir trobar-la i fotografiar-la, al costat de la biblioteca Jaume Fuster tocant la plaça Lesseps. Ens ha resultat curiós el fet que sigui un lloc per on passem sovint, però que mai ens hi haguéssim fixat. I és que si caminem amb ulls clàssics, ens hem adonat que podem descobrir molts racons amb referències del món grecollatí. Recordeu quins són els seus atributs? Quins trobeu a faltar? I qui va ser l'amor de la seva vida? Valete omnes!

Ecce imagines!



Josep Lozano i Nil Pérez  -  4t ESO Llatí

30 de setembre de 2020

D'Horaci a Whitman

 


No vulguis saber, doncs és pecat saber-ho, quina fi a mi o a tu,

Leucònoe, ens han assignat els déus, i no cerquis el futur

en els càlculs babilònics. Molt millor serà suportar allò que ha de venir,

tant si Júpiter ens ha atorgat més hiverns com si aquest,

que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades, és el darrer:

tingues seny, barreja i filtra els vins, i en la curta vida,

talla qualsevol esperança a llarg termini. Mentre parlem, el temps, envejós, haurà fugit:

aprofita l'instant, i poc confiis en el dia de demà.

                                                          

No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç,

sense haver alimentat els teus somnis.

No et deixis vèncer pel desànim. No permetis que ningú et tregui el

dret d’expressar-te, que és gairebé un deure.

No abandonis les teves ànsies de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària…

No deixis de creure que les paraules i la poesia, sí que poden canviar al

món, perquè, passi el que passi, la nostra essència està intacta.

Som éssers humans plens de passió, la vida és desert i és oasi.

Ens tomba, ens fa mal, ens converteix en protagonistes de la nostra

pròpia història.

Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua. I tu

pots aportar una estrofa …

No deixis mai de somiar, perquè només en somnis pot ser lliure l’home.

No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. La majoria viu en un

silenci espantós. No et resignis, fuig …

“Jo emeto el meu crit per les teulades d’aquest món”, diu el poeta;

valora la bellesa de les coses simples, es pot fer poesia sobre les

petites coses.

No traeixis les teves creences, tots mereixem ser acceptats.

No podem remar en contra de nosaltres mateixos, això transforma la

vida en un infern.

Gaudeix del pànic que provoca tenir la vida per davant.

Viu intensament, sense mediocritats.

Pensa que en tu està el futur, i assumeix la tasca amb orgull i sense por.

Aprèn dels qui poden ensenyar-te. Les experiències dels qui es van

alimentar dels nostres “Poetes Morts”, t’ajudaran a caminar per la vida.

La societat d’avui som nosaltres, els “Poetes Vius”.

No permetis que la vida et passi a tu, sense que tu la visquis.

Gairebé vint segles separen aquests dos textos de dos dels poetes més importants i influents que ha donat la literatura universal: el romà Quint Horaci Flac (65-8 aC) i l'estadunidenc Walt Whitman (1819-1892). Malgrat el pas del temps, el deixeble recull els fruits del mestre, que també va ser alumne avantatjat dels millors lírics grecs, mestres i deixebles alhora d'altres tradicions. Tota una lliçó de vida. 

Després d'haver dedicat unes classes a reflexionar sobre el valor de la tradició i del llegat que ens han deixat els clàssics, si llegiu aquests dos veritables himnes al goig de viure, malgrat totes les adversitats que aquest ens depara, què heu après, què en penseu, què voleu dir?  Prosit et sapere audete!







14 de setembre de 2020

10 píndoles de saviesa clàssica per començar

 


'Sapere aude' (Atreveix-te a saber)

'Μηδέν ἀγάν' (Res en excés)

'Gutta cavat lapidem, non vi sed saepe cadendo' (La gota forada la pedra, no per la força sinó perquè cau constantment)

'Amor omnia vincit' (L'amor ho venç tot)

'Per aspera ad astra' (Cap a les estrelles a través de les dificultats)

'Memento mori' (Recorda que ets mortal)

'Carpe diem' (Gaudeix del moment)

'Γνῶθι σαυτόν' (Coneix-te a tu mateix)

'Audentes Fortuna iuvat' (La sort ajuda els qui s'arrisquen)

'Facta, non verba' (Fets i no paraules)


Aquest és el principi d'un nou (i incert) viatge capitanejat pels antics grecs i romans. Què en podem aprendre? Amb quina/es t'identifiques més? Per què? Quines expectatives s'obren davant teu? Feliç travessa, tripulants del curs 2020-2021, i benvinguts a bord!


3 de juny de 2020

Mites confinats: la història de Medusa

En temps de coronavirus, els alumnes de Llatí de 4t han anat completant una sèrie d'activitats de tipus competencial que, espero, els hagi ajudat a entendre més i millor el llegat que els nostres avantpassats grecs i romans ens han deixat en herència. La darrera activitat ha pres Medusa com a referent per debatre sobre la violència de gènere que ja apareix en molts relats de la mitologia clàssica, una qüestió social complexa que hem volgut abordar des d'una perspectiva humanística. De Dafne a Filomela, passant per Europa, Ganimedes o Persèfone, per posar uns pocs exemples.

Us deixo amb la presentació que ha fet la Judit de la història de Medusa, víctima de la seva bellesa. Per això i només per això.




1 de maig de 2020

Una efemèride molt especial: l'Anaïs recita Kavafis



Recent encara  el record d'aquest darrer Sant Jordi confinat, dimecres el món cultural celebrava l'efemèride del naixement i la mort, un coincident 29 d'abril, d'un poeta extraordinari: K.P. Kavafis. Entre els regals d'aniversari, me n'han arribat dos de ben especials dels meus estimats alumnes de Grec II. I aquest és un d'ells, l'Anaïs recitant l'immortal poema Ítaca.


                                             


Ευχαριστώ πολύ σε όλους!



13 d’abril de 2020

Andabatae, els gladiadors cecs



Salvete omnes, amicae et amici!

Durant aquests dies de confinament he recuperat un magnífic llibre: 'Yo, Julia' d’en Santiago Posteguillo. Fent aquesta segona lectura m’he fixat més en aquells petits detalls que, de primeres, poder no criden l’atenció; aquest ha estat el cas dels andabatae.

Us recomano molt aquest llibre perquè “Yo, Julia”, filla de reis, mare de cèsars i dona de l'emperador Septimi Sever, arrossega dos estigmes que segueixen molt vius encara avui dia: primer, ser dona i segon, ser estrangera. Si bé és evident que, donada l’estructura extremament patriarcal de Roma, hi havia molts més homes que no pas dones en posicions de rellevància, no és menys cert que amb freqüència l’historiador home i, sensu lato, l’escriptor home han deixat de costat figures històriques femenines d’enorme impacte pel sol fet de ser dones; i Júlia Domna n’és un exemple.

A continuació, el passatge del llibre on fa referència als andabatae: l'emperador Còmmode està celebrant un gran espectacle a l’Amfiteatre Flavi, el Colosseu, per demostrar tot el seu poder quan...

 ‹‹ Cada vez que el emperador terminaba con toda una tanda de aquellos miserables, había un breve descanso en el que se quitaba el casco y bebía agua y vino, y acto seguido volvían a abrirse, a una voz suya, las trampillas y emergían nuevos espectros que a rastras, cojeando e incluso con cascos cegados sin visión, como si fueran andabatae, vagaban por la arena del Anfiteatro Flavio hasta que la inclemente espada de Cómodo les daba muerte uno a uno.›› (pàg. 77)

L’etimologia d’aquest mot és dubtosa, pot ser que provingui del grec (d’αν-δέμας, ‘sense protecció’ i βαίνω, ‘caminar’) o bé sigui un préstec llatinitzat del gal. Per tant, un andabata era aquell gladiador condemnat a lluitar a cegues amb un casc amb el qual no tenia cap mena de visió; era una dura condemna en la Roma imperial. I el poble es divertia intentant confondre’ls encara més des de les caveae.

No eren els gladiatores habituals que havien estat entrenats en una de les escoles de gladiadors per un lanista; eren noxii, criminals, que havien estats condemnats a mort a l’arena. És per aquest motiu que els andabatae només lluitaven amb altres delinqüents desventurats i amb un gladius o espasa curta i un escut molt simple, atès que per als gladiadors professionals era una deshonor lluitar contra ells perquè no havien rebut cap mena d’entrenament previ.

Aquest tipus de gladiadors proporcionaven tristament un toc de comicitat als spectatores tot just abans dels grans espectacles de les munera gladiatoria et venationes. Aquestes lluites resultaven la diversió de la multitud perquè el públic hi participava desorientant-los. Si s’hagués d’establir un paral·lelisme amb algun joc d’avui en dia seria amb la “gallineta cega”, en què els participants tracten de desorientar a aquell qui fa de gallineta embenada.

Finalment, quan un andabata queia, era cremat amb un ferro candent per verificar que no fingia. En cas de dubte, un assistent de l’amfiteatre, disfressat de Caront, rematava el condemnat amb un cop de martell al cap.

Fins a la propera, tripulants, molts ànims, paciència i salut!

Kènia Sanz
Extripulant i estudiant d’Humanitats a la UPF


5 d’abril de 2020

Llatinismes confinats


Aquest és un petit regal per als meus alumnes de Llatí de 4t d'ESO en dies de confinament obligat. Vaig demanar-los que triessin un llatinisme i que, inspirats per ell, escrivissin un petit text, fessin un dibuix, escollissin una cançó o gravessin un àudio o un vídeo. He anat rebent les seves feines i el resultat és aquest padlet. Feliciter, discipulae et discipuli! Feu bondat, cuideu-vos molt i cuideu dels vostres.

CVRATE VT VALEATIS!




Fet amb Padlet

28 de març de 2020

Entreteniments clàssics

En dies de confinament domèstic obligat, he pensat que una bona manera de passar part del temps de què disposem és dedicar una estona a resoldre aquests '10 entreteniments clàssics', oberts a tothom qui vulgui capbussar-se en aquest apassionant món.

I de la mà del savi poeta romà Horaci, un vell i bell consell que a hores d'ara ens pot servir de bàlsam:

'AEQVAM MEMENTO REBVS IN ARDVIS SERVARE MENTEM'  (Carmina, II, 3)
'Recorda mantenir la ment serena en els moments difícils' (Odes, II, 3)

Molts d'ànims i molta paciència!





7 de març de 2020

Bis teatral de la mà de Plaute

La colla de 4t [fotografia de Jordi Rincón]

Els proppassats dimecres i dijous 4 i 5 de març, els clàssics de batxillerat i 4t d'ESO respectivament van assistir a la representació de la divertida comèdia de Plaute 'Els bessons o els dos Menecmes' (Menaechmi) a càrrec del Grup KOMOS, de l'IES Districte Marítim de València, al Teatre Joventut de l'Hospitalet de Llobregat dins el marc del XXV Festival Juvenil de Teatre Grecollatí.

Els bessons és una comèdia escrita pel comediògraf romà Tit Macci Plaute, entre el 216 i el 186 aC. És considerada com una de les millors comèdies de Plaute, destacada per ser precursora i inspiració per a moltes altres obres còmiques escrites posteriorment, com La comèdia dels errors, de William Shakespeare. Els protagonistes són Menecme i Sòsicles, dos germans bessons, a banda del repertori clàssic dels personatges que conformen els estereotips plautins com el vell, el metge, el cuiner (aquí cuinera), el paràsit, el servus callidus –autèntic artífex de les peripècies de la fabula palliata-, la prostituta, la matrona, et cetera, i situacions típiques com el rapte d'un infant, la confusió entre personatges, l’ anagnòrisi o retrobament, el servus callidus que acaba aconseguint la seva tan delejada llibertat, …

L’argument dels Menecmes ens presenta un tal Moscus de Siracusa que té dos fills bessons, Menecme i Sòsicles. Quan tenen set anys, Moscus s'endú només un dels bessons (Menecme) de viatge de negocis, però durant la travessia l'infant és raptat i després venut a un negociant que viu a la ciutat grega d’Epidamnos, que l'adopta com a fill. El pare mor de pena en saber-ho. Sòsicles, que ha estat rebatejat com a Menecme per l'avi en record del bessó perdut, fa anys que està buscant el seu germà. Ja està a punt d'abandonar, desesperat i quasi arruïnat, quan decideix fer un últim intent a Epidamnos. Després d'una sèrie de malentesos i confusions, Menecme i Sòsicles es troben i s'adonen que són bessons, gràcies en gran manera a Messenió (el servus callidus), que obté la llibertat com a premi als seus esforços.

Per les riallades que s’escoltaven durant l’hora i quart que va durar la representació, sembla que els espectadors s’ho van pasar d’allò més bé. I aquesta és la millor notícia, que el teatre de Plaute segueix en plena forma. Llarga vita aeterna al de Sàrsina!



3 de febrer de 2020

Cant de sirenes


La xarxa és una font inesgotable de petits tresors. És estimulant pensar que l'ampolla que sura a mar obert arriba tard o d'hora al seu destí. Escrivim perquè ens llegeixin, potser sense cap pretensió, d'acord, però ens sentim feliços si algú comparteix els nostres pensaments. Aquest bloc n'és un testimoni ben preciós. Lligats al pal major de la nostra nau com el nostre capità, Odisseu, procurarem resistir també les temptacions del cant de les sirenes convençuts del nostre rumb. He trobat aquest "petit tresor" mentre navegava per l'inabastable mar de les clàssiques i el vull compartir amb vosaltres. Del bloc Pensament en veu alta:

"Ulisses resistí la temptació del cant de les sirenes, mentre romania fortament lligat al pal major de la nau que el conduïa a Itaca. Escoltà aquells cants de veritable encanteri i sentí la seva sensibilitat arrossegada vers ells. L’atracció fou immensa i irresistible. Els remers i mariners, però, duien les orelles expressament tapades i no els podien escoltar. Ni tan sols van poder sentir els clams d’Ulisses, que demanava amb una exaltant cridòria que l’alliberessin d’aquell lligam...

Hi ha cant de sirenes arreu i en tot moment.

Se sent aquest cant quan el consumisme fàcil i progressiu ens fa crear necessitats innecessàries.
Se sent el cant de les sirenes quan hi ha oportunitat d’aconseguir millor benestar i millor guany, malgrat que per aconseguir-ho s’hagi de malmetre, explotar o enganyar el d'altri.
Se sent un cant de sirenes quan cercant la placidesa personal es margina el vell, l’infant, el pobre i el malalt, que ens fa nosa.
Se sent el cant de les sirenes quan, per gaudir d’un avantatge passatger, fa rompre els nostres compromisos i fidelitats.
Se sent el cant de les sirenes quan la comoditat i la inhibició superen el sacrifici, el treball, la constància i l’entrega.
Se sent el cant de les sirenes quan és més planer i senzill l’incompliment que no pas el respecte i el compromís.
Se sent el cant de sirenes quan ens allunyem dels problemes, sense afrontar-los amb resignació, lluita i esperit de superació.
Se sent un cant de sirenes quan preferim la mentida, el subterfugi o la disculpa evasiva que no pas reconèixer els nostres errors, mancaments i omissions.
Se sent el cant de les sirenes quan no volem malgastar la immensa capacitat que tenim d’estimar l'altre, perquè ens estimem massa a nosaltres mateixos.


Cal fer com Ulisses, fortament lligats al pal major de les nostres ideologies i creences fermes, per superar les temptacions. No pas com van fer els remers i mariners, perquè viure d’esquena al món i les realitats de cada dia, és amagar-nos darrera la nostra inhibició."

Us convido a reflexionar sobre aquest magnífic text i a fer una mica de recerca sobre les sirenes. En podeu fer una descripció? Coincideix la sirena clàssica amb la imatge d'una bella jove amb cua de peix? Quins cants de sirena creieu que s'escolten en el món que ens ha tocat viure? Què en penseu de tot plegat?

Les sirenes també han estat una referència constant en les arts plàstiques i la música. Un bon exemple és aquesta "irresistible" cançó d´Inma Serrano que porta per títol Cantos de sirena...

 

i aquesta d'Anna Torroja amb nom propi, Shaadi. Tanqueu els ulls i deixeu-vos encisar per aquest bell cant. No patiu, aquest és dolç i inofensiu!