3 de juny de 2020

Mites confinats: la història de Medusa

En temps de coronavirus, els alumnes de Llatí de 4t han anat completant una sèrie d'activitats de tipus competencial que, espero, els hagi ajudat a entendre més i millor el llegat que els nostres avantpassats grecs i romans ens han deixat en herència. La darrera activitat ha pres Medusa com a referent per debatre sobre la violència de gènere que ja apareix en molts relats de la mitologia clàssica, una qüestió social complexa que hem volgut abordar des d'una perspectiva humanística. De Dafne a Filomela, passant per Europa, Ganimedes o Persèfone, per posar uns pocs exemples.

Us deixo amb la presentació que ha fet la Judit de la història de Medusa, víctima de la seva bellesa. Per això i només per això.




1 de maig de 2020

Una efemèride molt especial: l'Anaïs recita Kavafis



Recent encara  el record d'aquest darrer Sant Jordi confinat, dimecres el món cultural celebrava l'efemèride del naixement i la mort, un coincident 29 d'abril, d'un poeta extraordinari: K.P. Kavafis. Entre els regals d'aniversari, me n'han arribat dos de ben especials dels meus estimats alumnes de Grec II. I aquest és un d'ells, l'Anaïs recitant l'immortal poema Ítaca.


                                             


Ευχαριστώ πολύ σε όλους!



13 d’abril de 2020

Andabatae, els gladiadors cecs



Salvete omnes, amicae et amici!

Durant aquests dies de confinament he recuperat un magnífic llibre: 'Yo, Julia' d’en Santiago Posteguillo. Fent aquesta segona lectura m’he fixat més en aquells petits detalls que, de primeres, poder no criden l’atenció; aquest ha estat el cas dels andabatae.

Us recomano molt aquest llibre perquè “Yo, Julia”, filla de reis, mare de cèsars i dona de l'emperador Septimi Sever, arrossega dos estigmes que segueixen molt vius encara avui dia: primer, ser dona i segon, ser estrangera. Si bé és evident que, donada l’estructura extremament patriarcal de Roma, hi havia molts més homes que no pas dones en posicions de rellevància, no és menys cert que amb freqüència l’historiador home i, sensu lato, l’escriptor home han deixat de costat figures històriques femenines d’enorme impacte pel sol fet de ser dones; i Júlia Domna n’és un exemple.

A continuació, el passatge del llibre on fa referència als andabatae: l'emperador Còmmode està celebrant un gran espectacle a l’Amfiteatre Flavi, el Colosseu, per demostrar tot el seu poder quan...

 ‹‹ Cada vez que el emperador terminaba con toda una tanda de aquellos miserables, había un breve descanso en el que se quitaba el casco y bebía agua y vino, y acto seguido volvían a abrirse, a una voz suya, las trampillas y emergían nuevos espectros que a rastras, cojeando e incluso con cascos cegados sin visión, como si fueran andabatae, vagaban por la arena del Anfiteatro Flavio hasta que la inclemente espada de Cómodo les daba muerte uno a uno.›› (pàg. 77)

L’etimologia d’aquest mot és dubtosa, pot ser que provingui del grec (d’αν-δέμας, ‘sense protecció’ i βαίνω, ‘caminar’) o bé sigui un préstec llatinitzat del gal. Per tant, un andabata era aquell gladiador condemnat a lluitar a cegues amb un casc amb el qual no tenia cap mena de visió; era una dura condemna en la Roma imperial. I el poble es divertia intentant confondre’ls encara més des de les caveae.

No eren els gladiatores habituals que havien estat entrenats en una de les escoles de gladiadors per un lanista; eren noxii, criminals, que havien estats condemnats a mort a l’arena. És per aquest motiu que els andabatae només lluitaven amb altres delinqüents desventurats i amb un gladius o espasa curta i un escut molt simple, atès que per als gladiadors professionals era una deshonor lluitar contra ells perquè no havien rebut cap mena d’entrenament previ.

Aquest tipus de gladiadors proporcionaven tristament un toc de comicitat als spectatores tot just abans dels grans espectacles de les munera gladiatoria et venationes. Aquestes lluites resultaven la diversió de la multitud perquè el públic hi participava desorientant-los. Si s’hagués d’establir un paral·lelisme amb algun joc d’avui en dia seria amb la “gallineta cega”, en què els participants tracten de desorientar a aquell qui fa de gallineta embenada.

Finalment, quan un andabata queia, era cremat amb un ferro candent per verificar que no fingia. En cas de dubte, un assistent de l’amfiteatre, disfressat de Caront, rematava el condemnat amb un cop de martell al cap.

Fins a la propera, tripulants, molts ànims, paciència i salut!

Kènia Sanz
Extripulant i estudiant d’Humanitats a la UPF


5 d’abril de 2020

Llatinismes confinats


Aquest és un petit regal per als meus alumnes de Llatí de 4t d'ESO en dies de confinament obligat. Vaig demanar-los que triessin un llatinisme i que, inspirats per ell, escrivissin un petit text, fessin un dibuix, escollissin una cançó o gravessin un àudio o un vídeo. He anat rebent les seves feines i el resultat és aquest padlet. Feliciter, discipulae et discipuli! Feu bondat, cuideu-vos molt i cuideu dels vostres.

CVRATE VT VALEATIS!




Fet amb Padlet

28 de març de 2020

Entreteniments clàssics

En dies de confinament domèstic obligat, he pensat que una bona manera de passar part del temps de què disposem és dedicar una estona a resoldre aquests '10 entreteniments clàssics', oberts a tothom qui vulgui capbussar-se en aquest apassionant món.

I de la mà del savi poeta romà Horaci, un vell i bell consell que a hores d'ara ens pot servir de bàlsam:

'AEQVAM MEMENTO REBVS IN ARDVIS SERVARE MENTEM'  (Carmina, II, 3)
'Recorda mantenir la ment serena en els moments difícils' (Odes, II, 3)

Molts d'ànims i molta paciència!





7 de març de 2020

Bis teatral de la mà de Plaute

La colla de 4t [fotografia de Jordi Rincón]

Els proppassats dimecres i dijous 4 i 5 de març, els clàssics de batxillerat i 4t d'ESO respectivament van assistir a la representació de la divertida comèdia de Plaute 'Els bessons o els dos Menecmes' (Menaechmi) a càrrec del Grup KOMOS, de l'IES Districte Marítim de València, al Teatre Joventut de l'Hospitalet de Llobregat dins el marc del XXV Festival Juvenil de Teatre Grecollatí.

Els bessons és una comèdia escrita pel comediògraf romà Tit Macci Plaute, entre el 216 i el 186 aC. És considerada com una de les millors comèdies de Plaute, destacada per ser precursora i inspiració per a moltes altres obres còmiques escrites posteriorment, com La comèdia dels errors, de William Shakespeare. Els protagonistes són Menecme i Sòsicles, dos germans bessons, a banda del repertori clàssic dels personatges que conformen els estereotips plautins com el vell, el metge, el cuiner (aquí cuinera), el paràsit, el servus callidus –autèntic artífex de les peripècies de la fabula palliata-, la prostituta, la matrona, et cetera, i situacions típiques com el rapte d'un infant, la confusió entre personatges, l’ anagnòrisi o retrobament, el servus callidus que acaba aconseguint la seva tan delejada llibertat, …

L’argument dels Menecmes ens presenta un tal Moscus de Siracusa que té dos fills bessons, Menecme i Sòsicles. Quan tenen set anys, Moscus s'endú només un dels bessons (Menecme) de viatge de negocis, però durant la travessia l'infant és raptat i després venut a un negociant que viu a la ciutat grega d’Epidamnos, que l'adopta com a fill. El pare mor de pena en saber-ho. Sòsicles, que ha estat rebatejat com a Menecme per l'avi en record del bessó perdut, fa anys que està buscant el seu germà. Ja està a punt d'abandonar, desesperat i quasi arruïnat, quan decideix fer un últim intent a Epidamnos. Després d'una sèrie de malentesos i confusions, Menecme i Sòsicles es troben i s'adonen que són bessons, gràcies en gran manera a Messenió (el servus callidus), que obté la llibertat com a premi als seus esforços.

Per les riallades que s’escoltaven durant l’hora i quart que va durar la representació, sembla que els espectadors s’ho van pasar d’allò més bé. I aquesta és la millor notícia, que el teatre de Plaute segueix en plena forma. Llarga vita aeterna al de Sàrsina!



3 de febrer de 2020

Cant de sirenes


La xarxa és una font inesgotable de petits tresors. És estimulant pensar que l'ampolla que sura a mar obert arriba tard o d'hora al seu destí. Escrivim perquè ens llegeixin, potser sense cap pretensió, d'acord, però ens sentim feliços si algú comparteix els nostres pensaments. Aquest bloc n'és un testimoni ben preciós. Lligats al pal major de la nostra nau com el nostre capità, Odisseu, procurarem resistir també les temptacions del cant de les sirenes convençuts del nostre rumb. He trobat aquest "petit tresor" mentre navegava per l'inabastable mar de les clàssiques i el vull compartir amb vosaltres. Del bloc Pensament en veu alta:

"Ulisses resistí la temptació del cant de les sirenes, mentre romania fortament lligat al pal major de la nau que el conduïa a Itaca. Escoltà aquells cants de veritable encanteri i sentí la seva sensibilitat arrossegada vers ells. L’atracció fou immensa i irresistible. Els remers i mariners, però, duien les orelles expressament tapades i no els podien escoltar. Ni tan sols van poder sentir els clams d’Ulisses, que demanava amb una exaltant cridòria que l’alliberessin d’aquell lligam...

Hi ha cant de sirenes arreu i en tot moment.

Se sent aquest cant quan el consumisme fàcil i progressiu ens fa crear necessitats innecessàries.
Se sent el cant de les sirenes quan hi ha oportunitat d’aconseguir millor benestar i millor guany, malgrat que per aconseguir-ho s’hagi de malmetre, explotar o enganyar el d'altri.
Se sent un cant de sirenes quan cercant la placidesa personal es margina el vell, l’infant, el pobre i el malalt, que ens fa nosa.
Se sent el cant de les sirenes quan, per gaudir d’un avantatge passatger, fa rompre els nostres compromisos i fidelitats.
Se sent el cant de les sirenes quan la comoditat i la inhibició superen el sacrifici, el treball, la constància i l’entrega.
Se sent el cant de les sirenes quan és més planer i senzill l’incompliment que no pas el respecte i el compromís.
Se sent el cant de sirenes quan ens allunyem dels problemes, sense afrontar-los amb resignació, lluita i esperit de superació.
Se sent un cant de sirenes quan preferim la mentida, el subterfugi o la disculpa evasiva que no pas reconèixer els nostres errors, mancaments i omissions.
Se sent el cant de les sirenes quan no volem malgastar la immensa capacitat que tenim d’estimar l'altre, perquè ens estimem massa a nosaltres mateixos.


Cal fer com Ulisses, fortament lligats al pal major de les nostres ideologies i creences fermes, per superar les temptacions. No pas com van fer els remers i mariners, perquè viure d’esquena al món i les realitats de cada dia, és amagar-nos darrera la nostra inhibició."

Us convido a reflexionar sobre aquest magnífic text i a fer una mica de recerca sobre les sirenes. En podeu fer una descripció? Coincideix la sirena clàssica amb la imatge d'una bella jove amb cua de peix? Quins cants de sirena creieu que s'escolten en el món que ens ha tocat viure? Què en penseu de tot plegat?

Les sirenes també han estat una referència constant en les arts plàstiques i la música. Un bon exemple és aquesta "irresistible" cançó d´Inma Serrano que porta per títol Cantos de sirena...

 

i aquesta d'Anna Torroja amb nom propi, Shaadi. Tanqueu els ulls i deixeu-vos encisar per aquest bell cant. No patiu, aquest és dolç i inofensiu!