Prenent el títol del meravellós llibre de l'hel·lenista Jean-Pierre Vernant, aquí teniu 15 imatges relacionades amb la cosmogonia, teogonia i antropogonia gregues. Als de Grec I us toca navegar entre mites que parlen de l´origen de l´univers, de les primeres generacions de déus i del naixement dels homes i per això us he preparat una mini-gimcana en quinze imatges per fer-vos un repàs de tot plegat. Com que tot va començar amb el Caos, les diapositives estan desendreçades. Qui ens les ordena per ordre cronològic dels fets? A més, necessitem que cada imatge porti una explicació del que s´hi veu. Bona endreça!
11 comentaris:
(Andrea Tribó Segura)
Caos (imatge 8)
Aquesta imatge, encara que pugui semblar insignificant per a qui no ho sap interpretar, ens està explicant moltíssimes coses. Ens parla sobre el Caos, que segons la mitologia grega és el principi de tot, l’única cosa existent. Tal com ens ho presenta la imatge, el caos és un immens buit, una massa il·limitada, un forat negre i fosc sense forma, que ho ocupa tot. De l’interior d’aquest caos, en un moment donat neix Gea, la Terra. Aquesta, a diferència del caos, és estable i ocuparà un lloc en el món. És una criatura molt diferent del caos, podríem dir fins i tot una entitat contrària, però tot i això, entre ells es complementaran. Gea té una part molt semblant al caos, perquè té una part caòtica, aquella que tendeix a l’obscuritat i el caos. Aquesta zona es troba a la part inferior de la Terra, mentre que la part que s’eleva cap a les alçades tendeix a la llum. Podem veure una primera lluita de contraris. Existeix una força còsmica anomenada Eros, la qual permet que del caos neixi Gea. Aquesta energia còsmica governa el món i permet que puguem projectar allò que portem a dins. Amb l’ajuda d’Eros, Gea infanta dues criatures, elements o entitats: Pontos i Urà. Pontos representa l’element líquid, que un cop surt de Gea, l’envolta, la penetra i la completa. Urà és el cel estel·lat, i en el moment de néixer, es col·loca sobre de Gea i es converteix en una segona pell per a ella. Ha infantat una criatura idèntica a ella mateixa que, a diferència de Pontos, la cobreix i està enganxat a ella. Aquí veiem una altra parella de contraris, units per Eros.
Urà, que es troba a sobre de Gea, és l’activitat sexual i la fecunda constantment. No se separa d’ella, i és així com la Terra queda prenyada. Té un seguit de fills que es queden atrapats al seu interior i no poden sortir, per la pressió d’Urà.
La castració d’Urà (imatge 2)
D’aquesta manera, Urà engendra a Gea i la deixa embarassada de molts fills. En concret té formant-se al seu interior 12 titans, 3 hecatonquirs i 3 ciclops. Però es presenta un problema; Gea no pot donar a llum cap ningun fill, tot i que necessita fer-ho. Qui impedeix aquest acte és el propi Urà, perquè no se separa d’ella, tot i que ho fa inconscientment, no hi pensa. Aleshores Gea, com que no pot fer res per canviar la situació, no té un altre remei que demanar ajuda als seus propis fills, que es troben al seu interior. Un cop reunits els 12 titans, i sentint la veu de la seva desesperada mare, cap d’ells s’atreveix a enfrontar-se al pare. Fins que finalment el més jove dels titans masculins dóna un pas endavant i esdevé el còmplice de la seva mare per intentar destronar a Urà. Aquest jove s’anomena Cronos. Gea creu que Urà s’està comportant de manera injusta, és per això que crea un pla molt retorçat. Fabrica una dalla de metall blanc i la posa a la mà esquerra del seu fill més jove. Quan Urà baixa la guàrdia, Cronos agafa amb la mà dreta el seu membre i amb la mà esquerra el castra. Li talla els genitals i els llença a l’aire sense mirar el seu pare als ulls. En el moment de ser castrat, Urà crida de dolor i se separa ràpidament de Gea. A partir d’aquell instant, queda fixat damunt d’ella, a la part superior, per no moure’s mai més. Com que és de la mateixa mida que Gea, no hi ha un sol tros de Terra que no tingui un equivalent de cel. A partir de la castració neix l’espai, en el que els fills podran moure’s per l’espai.
(Andrea Tribó Segura)
El naixement d’Afrodita (imatge 10)
Una vegada Urà és castrat, els seus genitals són llençats per Cronos i cauen sobre la Terra, que la impregna de sang. Aquesta mateixa sang barrejada amb l’esperma d’Urà, cau al mar. A partir d’aquí naixeran noves criatures.
De la sang, es crea un col·lectiu de tres déus, que junts s’anomenen Eris. Els déus que el formen són les Erínies, els Gegants i les Melíades. Junts, representen la discòrdia, la venjança, la culpa… És aquí on es produeix una lluita de contraris, entre Eris i Eros (que representa l’amor). En el fons es complementen.
De la barreja entre la sang, l’esperma i l’aigua del mar, es forma una nova divinitat anomenada Afrodita. Apareix dins d’una petxina, com es pot veure en la imatge, i representa la vagina femenina. La petxina només néixer la transporta a l’illa grega Citera (Xipre). Afrodita, és una divinitat preolímpica de la segona generació.
Cronos (imatges 14 i 15)
Cronos, com ja hem comentat, que era el fill més jove de Gea i Urà, l’únic capaç de destronar al seu propi pare. El moment en què passa a tenir el màxim poder, en el que es converteix en el rei, té por que algun dels seus germans li pugui treure el poder. Per assegurar-se que això no passi, els encadena al tàrtar, que és la part més obscura de la Terra. Els empresona a tots menys als Titans, ja que senten cert agraïment per ell. A més, Cronos s’aparella amb la seva germana Rea. Amb ella tindrà fills, una nova generació divina que ajudarà a continuar la història del món. Avisat per Gea, corre el risc que un dels seus fills el destroni. Per aquest motiu, decideix adoptar una mesura de prevenció radical; devora cadascun dels seus fills a mesura que van naixent. Creu que és la millor presó en la qual poden estar. Aquest acte s’anomena teofàgia, i si l’interpretem, podem dir que representa que el temps tot ho devora. L’acte el podem veure perfectament expressat en les dues imatges. Rea, davant d’aquesta desesperant situació idea un pla. No pot demanar ajuda als seus fills, perquè només sortir són devorats, però parla amb Gea i li diu que ella mateixa ha de posar fi a aquest comportament indigne de Cronos.
(Andrea Tribó Segura)
L’entrega de Rea a Cronos (imatge 12) i Melíades (imatge 6)
Rea, després de parlar amb Gea, prepara un engany perquè l’últim dels seus fills quedi lliure. S’oposa a Cronos Lluitant amb les mateixes armes que ell. Podem dir que utilitza la metis, aquella forma d’intel·ligència que permet anticipar els procediments que cal fer per enganyar i, a la llarga, vèncer l’adversari. Utilitza el principi homeopàtic, perquè s'enfronta a una “malaltia” amb els mateixos principis biològics d’aquesta.
Llavors, en el moment que sent que ha de parir d’últim fill, decideix marxar en un moment de distracció de Cronos. Va a l’illa de Creta, i allà neix Zeus, concretament a la cova Dictis. Rea el confia a unes nimfes del bosc, les Melíades. El deixa amb elles amb la intenció que l’alimentin i el facin créixer. Les Melíades, són nimfes dels boscos, que viuen en uns arbres anomenats freixes. De la fusta d’aquests arbres, es fabriquen les armes dels guerrers. Per tant, són guerreres i tenen una vocació assassina. A més, s'encarregaran del nounat la cabra Amaltea i els guerrers curets. Quan Rea torna amb Cronos, ell li exigeix el fill que falta per néixer. El que fa ella és portar-li una pedra gran embolicada amb una roba perquè sembli un nadó. Aquest és el regal de Rea a Cronos, i es diu òmphalos, que significa “el melic del món”. La pedra manté la relació entre Rea i Zeus.
Cronos es menja la pedra. Ara els té a tots atrapats menys l’últim. Rea, per salvar-los, li dóna un fármakon (medicament), que el farà vomitar. En primer lloc expulsa la pedra, i a continuació els cinc fills que Rea ha anat parint en el sentit invers a la seva edat. Els fills són Posidó, Demèter, Hades, Hèstia, Hera i Zeus. El vòmit de Cronos s’ha d’interpretar com a un renaixement del món. Un gran canvi, perquè neixen per segona vegada. S’ha repetit el mateix acte: Zeus ha destronat al seu pare Cronos. A partir d’aquí, el món es torna un escenari fosc, caòtic i desendreçat, en el que hi lluiten dos bàndols: els Titans liderats per Cronos i els olímpics liderats per Zeus.
Ciclop (imatge 1) i hecatonquir (imatge 7)
En la primera imatge hi trobem una criatura mitològica anomenada Ciclop. És un ésser gegant, que posseeix un sol ull enmig del front, i el seu nom realment significa “ull circular”. L’ull que posseeixen els permet fulminar fàcilment als seus enemics amb la mirada. En la imatge set hi apareix una altra gran criatura, un hecatonquir. Els hecatonquirs eren tres gegants que posseïen cent braços i cinquanta caps. Aquests, disposen de moltíssima força. Tots els ciclops i els hecatonquirs són fills de Gea (la Terra) i Urà (déu del cel).
Els primers ciclops i hecatonquirs, només néixer van ser empresonats pel seu propi pare, a l’interior de la Terra. Quan van poder sortir del seu interior, gràcies a Cronos, ell mateix els va empresonar de nou a la part més fosca de la Terra: el tàrtar, per por que li prenguessin el poder. Qui els va alliberar aquest cop va ser Zeus, perquè necessitava la seva ajuda per enfrontar-se a la gran guerra que se li presenta, un cop destronat el seu pare. Pacta amb tots ells. A canvi d’ajudar-lo, els proporciona els dos aliments dels quals s’alimenten els déus. Aquests dos són el nèctar i l’ambrosia, que els proporcionen la immortalitat. Zeus pacta amb ells perquè disposa d’intel·ligència, però li falta la força. Aleshores es converteixen en dos aliats de Zeus, estan disposats a lluitar.
(Andrea Tribó Segura)
La derrota dels Titans (imatge 5)
La imatge ens explica el final de la gran Titanomàquia, la lluita contra els Titans. És una guerra de deu anys de durada, la qual guanyen els olímpics i Zeus. El motiu de la victòria és l’ús de la metis contra els seus adversaris, on barregen la força i la violència amb l’astúcia i la intel·ligència. Durant els anys de guerra hi ha casos de Titans que s’han passat al bàndol de Zeus, com Kratos i Bia, o d’altres que s’han mantingut en una posició neutra, com Estígia. Amb la victòria de la guerra, Zeus envia als Titans al tàrtar. Per tal que no puguin sortir a la superfície, Posidó construeix un triple mur de bronze sota el qual quedaran atrapats per sempre. Com a guardians, deixaran els hecatonquirs, que prenen totes les precaucions per a què els Titans no puguin veure la llum.
Zeus finalment ha estat capaç de guanyar aquesta guerra, ja que, a diferència del seu pare, distribueix el poder i li dóna importància a déus que no són ell. La sobirania universal és assumida per Zeus, i comença el seu regnat. El primer que fa és repartir entre els déus tots els honors i els privilegis que pertanyen a cadascú. Es forma una societat estable.
El naixement d’Atena (imatge 3)
Gea, que és l’àvia de Zeus, li planteja dos reptes més perquè obtingui la capacitat de poder governar per sempre. El posa a prova amb la tifonomàquia i la gigantomàquia. A part d’haver de superar els dos perills, obté el poder de sobirà a través del matrimoni. En total ha tingut tres esposes: Metis, Temis, que li aporta justícia i Hera, que li proporciona orgull. La primera esposa, Metis, té el do de la metamorfosi. Quan s’aparella amb ella, tenen una filla anomenada Atena. Zeus creu que per conservar el seu poder, ha d’aconseguir que la seva pròpia esposa es dilueixi en ell. Passarà un enfrontament en què haurà d’utilitzar la intel·ligència. Ell li proposa transformar-se en diferents coses, perquè demostri que és capaç de metamorfosar-se en qualsevol element que se li demani. Després de diverses propostes, li demana que es transformi en una gota d’aigua. Zeus l’agafa i se l’empassa. Amb aquest acte, es repeteix el mateix episodi. Ara Zeus ja és Metis, i en el moment del part en què Atena ha de sortir, ell demana ajuda externa. Es presenten davant seu Hefest i Prometeu. Hefest, amb una destral de doble fulla, obre el cap de Zeus. D’allà surt Atena, vestida de guerrera amb les seves armes i cridant. És una deessa verge i protectora de la virginitat. Podem veure perfectament reflectit aquest episodi en la imatge.
(Andrea Tribó Segura)
Prometeu (imatges 4 i 9) i Pandora (imatge 13)
Tot comença quan es crea un conflicte entre Zeus i Prometeu. Zeus, és ja el guanyador de tres grans guerres i el sobirà de l’univers, i Prometeu un tità. Hi va haver un moment en què els humans i els déus convivíem junts (edat d’or). Tot això es trenca quan el conflicte comença; Prometeu traeix a Zeus i es converteix en el defensor dels humans perquè ell ens va crear. Prometeu roba el foc sagrat d’Hefest, la clau per ajudar-nos a sobreviure. Clarament, aquesta acció la veiem en la imatge quatre. Zeus s’enfada molt amb Prometeu i amb els humans, i el que fa davant de la traïció és pensar un doble càstig.
A Prometeu l’encadena al Caucas i li envia una àguila que durant el dia li anirà menjant el fetge i durant la nit se li curarà, és un càstig infinit perquè ha comès un acte de hybris. Però després serà alliberat per Hèracles. Aquesta situació la podem veure en la imatge nou.
El càstig pels mortals és Pandora. Zeus convoca a tots els déus i demana que cadascú regali un do a una criatura que naixerà de la barreja d’argila i aigua, feta per Hefest. Per exemple, Afrodita li regala la sensualitat, per fora és bella, Hefest li regala l’art de la mentida, etc. Un cop creada, regalen Pandora (la criatura) a Epimeteu, el germà de Prometeu. Li regalen perquè s’hi casi, tot i que és un regal enverinat. Diem que és enverinat perquè Zeus li dóna a Pandora una gerra i li demana que sobretot no l’obri. Un cop enviada i quan ja viu amb Epimeteu, la curiositat la perd. Obra la gerra. El seu contingut s'escampa arreu del món. A l’interior hi ha tots els mals i desgràcies, allò dolent, nefast, perjudicial que ens fa patir. Hi troba la malaltia, la mort, la guerra, la venjança, la ràbia… Quan la tanca, l’única cosa que queda a dins de la gerra és l’esperança. Per això diem que l’esperança mai es perd. És l'únic que resta al fons de la gerra de Pandora. Els homes a partir d’aquí coneixem el que és l’esforç, el treball i el cansament. A la imatge tretze podem veure el moment en què Pandora, encuriosida, obra la gerra.
Deucalió i Pirra (imatge 11)
Va començar una època en què els homes ja no tenien por dels Déus i van deixar d’adorar-los. Es barallaven entre ells sense respecte algun, incapaços de viure junts. Zeus, en veure la situació va decidir destruir la raça humana amb un diluvi com a càstig pels seus crims. Durant nou dies i nou nits va ploure molt. Això va provocar que tant els éssers vius com la Terra quedessin negats, excepte dos humans triats per Zeus. Pirra pel seu respecte cap als Déus, i Deucalió pel seu amor a la justícia. Deucalió era fill de Prometeu i Pirra, la seva esposa, era filla de Pandora i Epimeteu.
Prometeu havia aconsellat al seu fill que construís una gran arca per a ell i la seva esposa i l’omplís de provisions. Seguint el consell del seu pare, van estar navegant amb l’arca nou dies fins arribar al mont Parnàs, que sobresortia de les aigües del diluvi. Finalment Zeus va ordenar que les aigües baixessin i que el sol aparegués de nou. Els dos humans, que volien saber com trobar les altres persones, van demanar consell a Temis. Temis els va respondre: "Marxeu del temple, tapeu-vos el cap, afluixeu-vos els vestits cenyits i tireu per l'esquena els ossos de la gran mare". Deucalió i Pirra no van entendre què havien de fer, fins que Deucalió va descobrir que la gran mare era la Terra, i els seus ossos les pedres. Aleshores ho van intentar. Es van posar a tirar pedres, i, efectivament, les pedres llançades per Deucalió esdevenien homes, i les llançades per Pirra esdevenien dones.
Magnífics comentaris, Andrea. Felicitats!
M'han semblat molt interesants les imatges encara que costen d'interpretar, m'han agradat moltissim les explicacions dels comentaris!
Les imatges estan molt ben triades i presentades.
Tots els comentaris augmenten la informació d'aquestes obres d'art, està molt bé.
M'ha agradat molt veure les pintures i escultures que fan en referència als origens del món, dels déus i dels homes segons la mitología grega, perquè aprenem a veure la diferència entre abans i ara i tots aquells mites que avui en dia encara es segueixen explicant, i tenen versions diferents i històries molt maques derrere de totes aquestes pintures i escultures. I apart també podem aplicar molts dels mites en situacions de la vida real i aprendre d'elles.
Sara ha dit...
Les imatges d'aquesta presentació estan molt ben escollides encara que de vegades no són tan fàcils d'interpretar, tot i així estan molt ben fetes.
A mi m'ha semblat una feina molt divertida i entretinguda, però el mateix temps molt interessant, sobretot passar per diapositiva i veure les diferents imatges, hi ha algunes que costen entendre-les, però si et fixes s'acaben entenen.
Publica un comentari a l'entrada