31 d’agost del 2010

La llegenda de la legió perduda

El passat divendres 20 d´agost es va estrenar a la cartellera cinematogràfica la pel·lícula Centurión, del director britànic Neil Marshall. Vaig anar a l´estrena i més enllà de l´argument i els tòpics que condimenten la història, hi ha dos aspectes que sí m´agradaria comentar.

En primer lloc, confirmar l´interès que torna a despertar el cinema històric ambientat en el món clàssic. Des de tota una perla com Gladiator (2000), passant per la Troia d´Aquil·les-Pitt (2004) o la reflexiva Ágora d´Amenábar per citar-ne unes quantes, les pel·lícules i les sèries de televisió -com l´excel·lent i premiada Roma o la propera Hispània, sense oblidar productes més qüestionables com La Via Augusta a casa nostra- han anat poblant el mercat audiovisual durant aquesta dècada sense deixar indiferents els espectadors d´arreu del món. Per què el pèplum o cinema de grecs i romans de tota la vida torna a interessar? Potser la recreació d´una altra època estimula la fugida d´un món que se´ns esgota –i sovint ens esgota-? Hem de centrar l´interès en l´acció, en les gestes, en l´èpica dels seus protagonistes com un reflex dels valors humans que hauríem de potenciar i conrear o com una reacció a les injustícies que ens envolten? Són vàlides les històries i les paraules que embolcallen els personatges des d´una vessant educativa? Podem esdevenir millors persones si interioritzem la virtus d´un general com Màxim Dècim Meridi, escoltem les sàvies paraules del rei Príam o de la filòsofa Hipàtia d´Alexandria o intentem traduir en clau moderna els vells –i universals- mecanismes del poder polític i econòmic que van transformar una república en imperi? Tot són preguntes però intueixo certes respostes. Entre tots les hauríem d´anar argumentant, si us sembla.
En segon lloc, una història. De nou la llegenda de la legió perduda. Un dels episodis més enigmàtics de la història de Roma que poden il·lustrar significativament el silenci que els governants de totes les èpoques (en aquest cas el governador de Britànnia Gneu Juli Agrícola, tant se val el nom) donen com a resposta davant el fracàs d´una política absurda i desnortada. La Legio IX Hispana (o VIIII, com apareix en els epígrafs), creada per Pompeu i comandada sota les ordres de Cèsar, Octavi-August, Tiberi, Claudi, Adrià o Marc Aureli, va acabar “desapareixent” de les llistes oficials d´efectius militars desplegats arreu de l´imperi. L´acció, situada a la frontera entre l´Imperi romà i Britànnia l´any 117 dC, ens explica els últims dies d´aquesta llegendària legió anihilada pels pictes, poble guerrer del nord d´Anglaterra antecessor dels actuals escocesos (sempre durs de pelar, pel que es veu). Tot i que l´arqueologia s´ha encarregat de desmentir la desaparició de la legió a Britànnia a partir de les restes trobades de diverses inscripcions que testimonien el seu trasllat a Noviomagus (actual Nimega, Holanda), el cert és que cal recordar que els historiadors i cronistes romans eren molt reservats a l'hora de registrar en els seus escrits les legions que havien estat deshonrades pel fet que el record de la seva memòria hagués estat prohibit pels polítics de torn. Igualment passava amb aquelles que havien estat anihilades en el camp de batalla (la desfeta dels boscos de Teutoburg l´any 9 dC va ser un dels cops més acusats per August durant la seva vida). Sovint aquests fets eren silenciats per qüestió de moral pública i per assegurar l'estabilitat política de l´imperi. En aquest sentit el final de Centurió em sembla un dels moments més interessants per reflexionar sobre els entrellats del poder. Invasió militar desproporcionada, guerra de guerrilles, terreny desfavorable, no acceptació de la derrota, Vietnam, Afganistan, Iraq, Palestina, manipulació informativa, ... No sé si en Neil Marshall ha forçat deliberadament aquest final procurant un paral·lelisme entre passat i present per fer-nos veure que l´ésser humà és intemporal o em deixo portar per una lectura de qui busca en les civilitzacions del passat la clau per comprendre millor el present i prevenir relativament el futur. En tot cas, quantes lliçons en podríem treure de la Història, magistra uitae, però com ens entossudim a repetir els errors!

Què n´opineu, vosaltres, de tot plegat?

29 d’agost del 2010

Paseando por Atenas

Arxiu: bloc Market Manila

Como filohelena y gran amante del mundo clásico, os quería felicitar antes que nada por este magnífico blog que, a pesar del poco tiempo de vida que tiene, navega ya con el rumbo muy firme. ¡Enhorabuena!
A partir de hoy, y siempre con vuestro permiso, contribuiré con mi granito de arena y os presentaré, mes a mes, un pequeño rincón de Atenas -que yo misma he visitado -, ya sea ruta arqueológica, restaurante, comercio o playa, para que lo hagáis también vosotros en vuestros futuros viajes a la cuna de nuestra civilización.
Para empezar, y aprovechando esta época de calor y de largas caminatas, os voy a recomendar un buen sitio donde compraros unas auténticas sandalias griegas artesanas. Se trata de una pequeña tienda familiar pero con mucha historia y “glamour” que podréis encontrar en pleno centro de la capital helena, en el barrio de moda: Psirí. Os estoy hablando de la tienda Stavros Melissinos Art Shop, también conocido como “el zapatero-poeta” (τσαγκαρης-ποιητης)

Se trata de un pequeño negocio familiar que ha pasado de generación en generación, desde el abuelo hasta el nieto, sin perder la profesionalidad por el camino. Inició su andadura en el año 1920 cuando Giorgos Melissinos, abuelo del actual propietario, Pandelís Melissinos, creó una manufactura de calzado en la calle Pandrosu 89, esquina con la plaza Monastiraki, a los pies de la Acrópolis; el barrio que da nombre a dicha plaza era conocido por aquel entonces como el Barrio de los fabricantes de calzado. Desde finales de la década de los 20 hasta inicios de los 50 el negocio funcionaba como taller artesano de calzado con suela de plástico para cazadores y trabajadores, así como zapatos de gran calidad para la jet-set ateniense.

Su hijo, Stavros Melissinos, nacido en Atenas el 10 de Septiembre de 1929 y conocido como “el zapatero-poeta”, se hizo cargo de la tienda a la muerte de su padre en 1954. Por aquel entonces el negocio estaba al borde de la catástrofe a causa de la crisis político-económica que provocó la posguerra en toda Grecia. Su producción artesanal, de hasta 35 modelos diferentes de sandalias de auténtico cuero natural, inspiradas en modelos griegos cásicos, no pasó desapercibida para los primeros turistas que desembarcaron en los años 50. Entre ellos una mujer, seguramente coreógrafa, que encargó a Stavros los primeros seis pares de sandalias, los primeros desde la ocupación alemana. Aquella mujer inició un camino que llevaría al negocio a lo que es hoy en día, un auténtico referente para cualquier amante de sandalias del mundo. Entre los famosos que han comprado allí su preciado calzado se encuentran Jacqueline Onassis, Anthony Quinn, Sofia Loren, Gary Cooper, los Beatles, la reina Sofía… y tantos otros que han hecho historia, así como las sacerdotisas que forman parte de la Ceremonia Olímpica durante el encendido de la llama en Olimpia, que llevan las sandalias inspiradas en el tipo de calzado de la homérica Helena, el filósofo Platón o el gran gobernante ateniense Pericles.
Stavros Melissinos, el zapatero-poeta, tiene ahora 81 años. Inició su carrera poética durante su estancia en el servicio militar. Ha publicado diez libros de poesía, obras teatrales y ensayos, incluso ha traducido grandes escritores al griego. Desgraciadamente su obra sólo podemos encontrarla en inglés, francés, alemán e italiano… Hace unos años, cuando alguien compraba un par de sandalias, como recuerdo le regalaba una cuartilla con alguno de sus poemas. Hasta hoy.
La tienda ha cambiado de ubicación, pero no de encanto. Ahora la encontraréis en la calle Aghias Theklas 2, cerca de la original aunque al otro lado de la plaza, y la reconoceréis fácilmente por la gran sandalia que corona la puerta. En el interior, como decoración, tiene muchos de los artículos que han salido en los periódicos de medio mundo que hablan sobre él (precisamente Xavier Moret publicó uno en El Periódico el pasado domingo, 22 de agosto).
Como última anécdota os contaré que según las informaciones de un arqueólogo americano -que trabajaba en Atenas y había visitado al “zapatero-poeta” desde hacía más de 30 años- un amigo de Sócrates, Simón, tenía su tienda de sandalias en el mismo emplazamiento donde se encontraba la original de Melissinos, pero ¡2500 años antes!. Por este motivo el arqueólogo decía, bromeando, que el abuelo Giorgos o bien era una reencarnación de Simón, o bien del mismo Sócrates.

Así pues, os aconsejo que os perdáis por Monastiraki y que visitéis esta maravillosa tienda con tanta historia y si tenéis la suerte de encontrarlo allí, al lado de su hijo, no dejéis de recordar su nombre!

Saroula

23 d’agost del 2010

Vacationes Oxonienses

Arxiu fotogràfic: Esther Soria i Maria Canales

Com tots vosaltres, també nosaltres dues hem volgut gaudir de les merescudes vacances. Vam decidir anar a l’estranger per conèixer un nou lloc i, de pas, millorar el nostre nivell d´anglès que, avui en dia, és un idioma molt important i necessari per poder-nos moure lliurement arreu del món. És el llatí del segle XXI!
Durant tres setmanes la nostra casa va ser la localitat anglesa d´Oxford, on vam conviure amb una família i vam assistir a classes d’anglès. És molt possible que alguns de vosaltres hàgiu fet el mateix en algun moment (o potser planegeu fer-ho en un futur, la qual cosa us recomanem!), així que estareu d’acord amb nosaltres que possiblement la millor part d’una experiència com aquesta és descobrir una nova cultura amb costums diferents. Viatjar, sens dubte, eixampla la ment.
Una de les principals descobertes que vam fer és que tant la cultura com la llengua angleses estan molt relacionades amb la llengua i la cultura llatines. Un clar exemple és Oxford (Oxoniens), una extraordinària ciutat universitària que, com a tal, ha donat des de la seva fundació molta importància a la cultura i en particular a aquesta que nosaltres tant apreciem. Que el lema de la ciutat sigui en llatí ho diu tot, no creieu?: Dominus illuminatio mea, que significa El Senyor és la meva llum.
Caminar per Oxford és com fer-ho per un museu ple d’edificis antiquíssims i imponents, plens d´història i d’inscripcions en llatí, ja que durant molts segles llegir-lo i escriure´l ha estat símbol de gran cultura.
A més, per si no en teníem prou amb els carrers, també hi havia diversos museus, d’entrada gratuïta, on per descomptat no hi faltaven parts dedicades al món romà o a l’antiga Grècia.
Si mai no teniu l´oportunitat de viatjar-hi, no ho dubteu. L´experiència s´ho val!

Aquí us deixem una sèrie de fotografies del nostre viatge on apareixen inscripcions llatines i motius relacionants amb el món clàssic. A veure si en podeu fer la traducció d´algunes o reconèixer els personatges mitològics que vam fotografiar.

Una última qüestió: podeu investigar quines universitats o institucions acadèmiques arreu del món llueixen el seus lemes en llatí o en grec i ens els traduïu? Segur que amb aquesta informació se´n podria fer una nova entrada.
Fins aviat!

Esther Soria
Maria Canales
2n Batxillerat