DICCIONARI ETIMOLÒGIC VISUAL

 

Els estudiants de Llengua i cultura gregues de primer de batxillerat van estar treballant durant les darreres setmanes de curs en un projecte col·laboratiu d'etimologia que s'ha traduït en aquest diccionari visual de 788 diapositives, de la A a la Ω. Pot ser una eina molt útil per a estudiants d'arreu, no només de Llatí i Grec sinó de qualsevol àmbit del coneixement. I, per descomptat, per a persones que tinguin la curiositat de saber quin és l'origen de moltes paraules. Enhorabona per la feina feta!

ἀ, ἀν / κέντρον τό

κύκλος ὁ / φίλος ὁ

φύσις ἡ / ἰατρός ὁ, ἰατρεύω

ἰχθύς υός,  ὁ  / νεφρός, ὁ

νεός, α, ον / πρῶτος, η, ον

ψευδής, ές / ζῷον τό

COLONIA IVLIA VRBS TRIVMPHALIS TARRACO: final de trajecte

El  passat  sis  de  maig,  les  alumnes  del  batxillerat  humanístic  de  segon  de  batxillerat  vam tenir l’oportunitat de visitar la Tàrraco romana. Una experiència que ens va transportar a la vida d’aquesta majestuosa urbs.

Tarraco, l’actual Tarragona, situada al sud-est del litoral català, va ser la capital més important, durant el període imperial, de la Hispània Citerior. Malgrat els segles que han anat passant i les transformacions i modificacions que ha experimentat la ciutat, segueix mantenint la seva essència, no només en els monuments emblemàtics (com el circ, l’amfiteatre, les muralles…), sinó també en els seus carrers, antigament, pas de ciutadans romans.

Primerament, vam desembarcar a l’estació de tren per poder transportar-nos fins a les portes de Tarragona, anteriorment la zona residencial. Aquesta zona, durant l’època romana, es trobava principalment a la part baixa de la ciutat, més a prop del port i del Fòrum colonial, on vivia la major part de la població. Avui dia correspon al centre de Tarragona, especialment els voltants del Mercat Central, la Rambla Nova i el carrer Major.

A mesura que anàvem avançant i pujant les escales, vam arribar a la segona terrassa en què està estructurada l’urbs romana: el circ. Aquest edifici de lleure va ser construït al segle I dC, durant la Dinastia Flavià (com va passar amb la construcció d’altres edificis importants de la ciutat com el fòrum i l’amfiteatre).

Malgrat no poder traslladar-nos en el temps, ens vam imaginar com era el circ: una de les construccions més emblemàtiques de l'antiga ciutat romana i un dels circs millor conservats de l’Imperi. Situat a la part central de la ciutat -connectava la zona residencial amb la del Temple d’August i del Fòrum Provincial-, el circ s’utilitzava principalment per a curses de quadrigues i altres espectacles públics. Tenia una forma allargada i ovalada, amb una pista central (l’arena) envoltada per graderies que podien acollir entre 20.000 i 25.000 espectadors. Actualment, malgrat estar parcialment soterrat sota edificis moderns, encara se'n conserven importants restes visibles, com part de les voltes subterrànies, accessos i una secció de les graderies.

A més, vam tenir la immensa sort de poder entrar dins de les seves entranyes: només entrar, vam haver de pujar les altes escales que conduïen els espectadors a la càvea. En arribar a dalt, ens vam poder imaginar com hauria estat l’arena per on corrien aurigues i carros, malgrat que, actualment, només se’n conserva una petita part.

Seguidament, vam poder observar en detall les enormes muralles que envoltaven l’antiga Tàrraco. Malgrat trobar altres escoles que dificultaven el pas i tapaven alguna part de les restes, vam poder apreciar les columnes procedents de Troia, alguns sarcòfags, les dues estàtues que representen l’essència de l’antiga Roma (l’August de Prima Porta i la Lloba Capitolina) i, per damunt de tot, les grans muralles amb les seves respectives torres (la de l’Arquebisbe, la de Cabiscol i la de Minerva, especialment interessant).

És important remarcar que són les construccions més antigues i importants que tenen per origen la fortificació -primer de fusta i després de pedra- del campament militar inicial de Tàrraco. A més, en Jordi, el nostre professor, que ens feia alhora de guia, ens va explicar les dues fases de construcció: la primera, amb l’ocupació romana (217-197 aC), en què Tàrraco va ser fortificada durant la Segona Guerra Púnica mitjançant el parament megalític (grans blocs irregulars de pedra), i la segona, en què només es va ampliar i reformar el perímetre defensat, utilitzant carreus sobre un estret sòcol megalític.

Cal afegir que, en algunes de les pedres hi ha inscrites certes inicials de noms o símbols que els esclaus ibers que les van construir van voler deixar per escrit, per tal d’immortalitzar la seva presència en la construcció de les muralles.

Abans de sortir del Passeig Arqueològic, vam ser testimonis de la presència dels dos mil anys d’antiguitat que amagaven en el seu interior les muralles i les columnes troianes (en aquestes podíem escoltar la trobada entre Príam i Aquil·les, el combat entre Hèctor i Pàtrocle i després amb Aquil·les, els plors d’Andròmaca i d’Hècuba en perdre-ho tot…).

Aleshores, vam arribar a la terrassa superior, dividida en una gran plaça i la zona de culte amb el Temple d’August. En aquesta zona es trobava el recinte de representació del poder romà, format per una gran plaça porticada (on hi havia el Fòrum provincial) i, al punt més elevat, la zona de culte amb el Temple d’August (dedicat a la Triada Capitolina, Júpiter, Juno i Minerva).         

També vam poder entrar dins del Pretori: una torre romana situada a l’extrem sud-oest de què havia estat el Fòrum Provincial (complex administratiu i militar que presidia la ciutat romana), al costat del qual, a l’antic Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, hi ha la inscripció que diu TARRACO SCIPIONUM OPUS (en honor als germans Escipió, fundadors de l’urbs romana). Va ser en aquest moment, quan vam recrear la bella i vella tradició que cada gens classica de l’escola ha celebrat al llarg dels anys: fer una fotografia per al record i comiat de final de curs.

Després de pujar unes interminables escalinates per poder presenciar les seves estructures interiors i subterrànies, vam arribar a la planta superior, des de la qual es podia observar una vista magnífica de tota la ciutat actual, on quedava perfectament palès el perímetre de l’antiga urbs romana.

Pel que fa al Temple d’August, avui en dia les seves restes romanen a sota de la catedral romanicogòtica de Tarragona, que se situava a la terrassa superior de la ciutat.

Finalment, vam anar a l’última parada de la nostra visita: el cèlebre amfiteatre romà. Un edifici destinat a l’oci dels ciues tarraconenses, fundat al segle II dC i restaurat al 218 dC. En aquest edifici emblemàtic s’hi representaven espectacles violents (lluites de gladiadors (munera), caceres de feres (venatione), execucions…) i, per tant, estava situat extramurs. En arribar a l’amfiteatre, no només vam poder observar la cauea (graderia), sinó que també vam poder baixar a l’arena -en forma d’el·lipsi i creuada per fossae- i representar nosaltres mateixes lluites de gladiadors. Només baixar, ens va sobtar l’aparició de la base d’una antiga església paleocristiana -Església de Santa Maria del Miracle-, fet que converteix l’amfiteatre de Tàrraco en un edifici únic al món. Per entendre la seva presència, ens hem de remuntar al segle VI dC quan el bisbe Fructuós juntament amb Auguri i Eulogi -dos diaques- van ser cremats i considerats màrtirs, fet que demostra la persistència i el poder de l’Església fins i tot en espais de memòria pagana.    

Acabada la visita, vam dinar al llarg de la Rambla. En aquell moment, calia acomiadar-nos de Tàrraco i de tots els nostres avantpassats que han fet possible el nostre present; era iportant valorar una ciutat carregada de segles d’història.

Va ser una visita molt enriquidora i que de ben segur recordarem com una de les més especials de batxillerat. Poder contemplar monuments antics tan ben conservats i tenir l’oportunitat de recórrer in situ una ciutat amb un passat tan gloriós va significar, certament, una experiència indescriptible.         

Júlia Marín Luz - 2n de batxillerat humanístic     

P.S.: agraïm especialment a la Sol Perbech la gravació i l'edició d'aquest vídeo tan xulo de la sortida. Plurimas gratias, Sol!

El relleu d''Ariadna i Hermes' a Montserrat

 

Fototgrafia d'Anna Moreta

Fa un parell de setmanes, els alumnes de primer de batxillerat vam anar a Montserrat. Caminant per una de les àrees més transitades, uns companys i jo ens vam fixar en aquest relleu integrat en una paret que, a partir de motius de la mitologia clàssica (principalment el fil d’Ariadna i Hermes), vol parlar del concepte d’ésser humà. Aquest relleu va ser esculpit per Josep Maria Subirachs el 1985 i, originàriament, estava situat a l’atri de l’edifici del Banc de Sabadell al Passeig de Gràcia de Barcelona. El 2013, l’entitat bancària el va confiar al Monestir de Montserrat, un lloc on ja hi havia una petjada artística important d’aquest escultor. Aquest relleu està dividit en dues parts, que s’han de percebre “com una obra única en dos capítols”, com indica el mateix escultor. Cada meitat del relleu, en pedra tosca o travertí, mesura 2,25 per 2,10 metres.

El costat esquerre del relleu està dedicat al mite d’Ariadna. El moment representat en aquesta part fa referència a un episodi del mite de Teseu i el Minotaure, concretament al que s’origina amb el deute que té la ciutat d’Atenes amb l’illa de Creta. Aquest tribut fa que els atenencs hagin d’entregar-los, cada nou anys, set nois i set noies perquè siguin devorats pel terrible fill de Pasífae i un brau blanc enviat per Posidó, un ésser monstruós que Minos, el rei de Creta, avergonyit, mantenia tancat en un inextricable laberint construït per l’arquitecte Dèdal. Temps després, Teseu, fill d’Egeu, rei d’Atenes, decideix encapçalar una expedició per alliberar la seva ciutat d’aquest tribut dolorós. El seu objectiu és acabar amb el Minotaure i, per fer-ho, compta amb l’ajuda d’Ariadna. Aquesta, filla dels reis de Creta, en veure’l s’enamora perdudament. Teseu s’aprofita d’aquesta complicitat perquè Ariadna l’ajudi a complir el seu propòsit. Tots dos fan un quid pro quo pel qual Ariadna accedeix a ajudar-lo a canvi que Teseu es casi amb ella i se l’emporti cap a Atenes. Dit i fet, Ariadna entrega un cabdell de fil d’or a Teseu i li diu que, a mesura que vagi avançant pel laberint, deixi anar el fil, de manera que només així sabrà com trobar la sortida, perquè només li caldrà anar recollint-lo. Teseu afronta, confiat, la seva missió i aconsegueix matar el Minotaure i sortir del laberint.

Subirachs va esculpir el laberint per representar la solitud de l’ésser humà, tal com declara ell mateix, pel fet que, sovint, entrem en bucles mentals o socials que no ens deixen sortir i ens aïllen de tot el que ens envolta.  En el relleu, podem observar que les parets del laberint són molt altes i l’obertura molt estreta, i que el dibuix del laberint està cisellat des d’un angle superior, com si només el poguessin veure els déus. També es veu reflectit l’amor en el fil que uneix Ariadna amb Teseu; el fet que estigui en diagonal crea profunditat en el paisatge. Els altres elements arquitectònics que hi ha al relleu simbolitzen el pas de la història. Finalment, el sol representa la llibertat i es reflecteix en la superfície que té a sota, cosa que reforça els vincles entre el món superior i el món terrenal. 

La part dreta del relleu està dedicada a Hermes, el déu missatger. Aquest és fill de Zeus i Maia i és la seva raó de ser transmetre els missatges dels déus als humans i transportar les ànimes dels morts a l’inframon. També és el déu dels transports, els viatges, el comerç, la tecnologia, els lladres, els oradors… El seu atribut principal és un bastó anomenat caduceu que li va lliurar Apol·lo. Aquest bastó porta dues serps entrellaçades i representa el comerç, la medicina, la concòrdia… 

En aquest relleu, el caduceu representa la comunicació entre els déus i els homes. Està situat a prop d’un encreuament de camins i és el verdader protagonista de l’escena, segons el mateix Subirachs. Al costat del caduceu es pot observar una figura femenina dividida en vuit parts que equivalen a la mida del cap, cosa que simbolitza l’harmonia, la proporció i l’art. Un fet curiós és que la part dreta del seu cos està esculpida en baix relleu, mentre que el costat esquerre està dibuixat amb línies geomètriques molt definides. Això, seguint de nou l’explicació de Subirachs, es contraposa a la mort, de la mateixa manera que, en el fris anterior, l’amor es contraposa a la mort plasmada en el laberint. La dona representa, doncs, l’harmonia i la proporció. També s’observa una torre d’aigua que representa el domini de la natura per part dels humans i el seu enginy per crear infraestructures tan complexes. Aquesta torre és una figura vertical que s’aixeca cap al cel, mentre que l’obertura que hi ha a sota s’obre cap a l’inframon, fet que crea un joc d’oposicions. Finalment, hi ha un arc de Sant Martí que simbolitza Iris, una deessa menor que també actua com a missatgera dels déus. Ella, juntament amb les dues serps, reforça “el valor metafísic de l’art”. Iris serveix per reforçar aquesta simbologia que l’escultor va voler expressar de la comunicació entre els éssers humans i els déus.

Així doncs, Subirachs es va inspirar en la mitologia grega per parlar de temes tan importants com ara la mort, la soledat o la relació entre els homes i els déus que personifiquen la naturalesa no humana. 

Anna Moreta Castel-Branco

1r de batxillerat d'Humanitats 

La meva ruta clàssica pels carrers de Barcelona

 

El món clàssic, en general, i la mitologia grecollatina, en particular, han estat fonts inesgotables d’inspiració al llarg dels segles. Aquest llegat ha anat impregnant àmbits tan diversos com l’art, la literatura, la música, el cinema, la ciència, el dret o el llenguatge, i fins i tot en la disposició urbana de moltes ciutats i el seu nomenclàtor, entre les quals hi destaca la nostra, Barcelona. És obvi que Bàrcino posseeix un valuós patrimoni històric ja des de la seva fundació pels volts de l'any 14 aC. 

Aquesta herència clàssica és present també, com he dit abans, als seus carrers. Per això, en aquest treball de recerca he volgut elaborar una mena de ruta, d'itinerari molt particular, per la Barcelona més clàssica a través dels seus barris i districtes. 

Si cliqueu la imatge que encapçala aquesta entrada, trobareu el meu treball de camp en format Google Sites que ha procurat recollir tots i cadascun dels carrers (un total de 108!) amb nom de referència clàssica, ja sigui històrica, literària o mitològica del món grecoromà.

L’estudi en si no només ha tractat de recopilar el nomenclàtor alfabèticament, sinó que també ha volgut incorporar, com és obvi, una breu ressenya dels aspectes culturals a què es refereix. L’objectiu principal ha estat demostrar com el nostre patrimoni cultural grecollatí continua present en la nostra vida quotidiana, connectant el passat amb el que veiem i vivim diàriament. 

Personalment, des que se’m va donar l'oportunitat de poder estudiar i gaudir els clàssics, he après molt, no només continguts referencials de la seva cultura, sinó, el que és molt important, aprenentatges per a la vida mateixa, que m’han servit per crèixer, madurar i ser molt més conscient d’allò que m’envolta. Per això vaig decidir prendre el món clàssic com a font d'inspiració per al meu treball de recerca, oferint-me una nova manera de mirar la ciutat en què visc o passejo cada dia. Tenir, en definitiva, una mirada clàssica.

Espero que el gaudiu tant com jo!

Bianka Clementti

2n de batxillerat d'Humanitats

 

COLONIA IVLIA AVGVSTA PATERNA FAVENTIA BARCINO, UNA VRBS ROMANA

El proppassat divendres vint-i-dos de novembre, les alumnes de segon de batxillerat de Llengua i cultura llatines vam tenir la  immensa sort de poder fer una visita guiada amb en Marc Jobani, d’Androna Cultura, a les restes romanes de Barcelona, la nostra ciutat. Ha estat gràcies a aquesta visita que vam poder identificar una part del llegat romà en el nostre present i presenciar-lo in situ, i molt important per obrir una nova mirada, una mirada clàssica, cap a aquella civilització a qui devem tantes coses. 

La visita guiada va començar per la necròpolis, però abans en Marc ens va explicar lato sensu alguns aspectes curiosos i interessants de la història de Roma, tant del vessant mític i llegendari, com del vessant més històric, atès que, per poder entendre d’on venim, és important conèixer el nostre passat, el qual es remunta a la civilització romana. 

Primerament ens va recordar el mite fundacional que explica com Rea Sílvia, una vestal, és reclosa per l’usurpador Amuli per tal d’evitar la descendència i, per tant, la disputa al tron. Així i tot, seduïda pel déu de la guerra, Mart, queda embarassada de bessons, Ròmul i Rem, els quals són abandonats al riu Tíber. Tanmateix, els déus, juntament amb una lloba i un pastor, els salven. Ja adults, decideixen fundar una nova ciutat que acaba amb la mort violenta de Rem i el triomf de Ròmul, destacant el llinatge diví del qual descendeixen: el déu Mart. A posteriori i grosso modo, l’històric, començant pels tres períodes en què es va dividir l’època romana: la Monarquia, la República i l’Imperi, i acabant amb el nomenament d’Octavi August com a princeps ciuitatis i, de facto, primer emperador de Roma i fundador de la nostra estimada Bàrcino l’any 12 aC segons els darrers estudis arqueològics.

Tot seguit vam iniciar ja la nostra visita en el temps per Bàrcino, urbs inicialment coneguda com a Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino. 

Com he dit abans, vam començar el recorregut per la necròpolis, anys enrere extramurs de la ciutat, però, actualment, entre les restes que es van localitzar a la plaça de la Vila de Madrid. Ens va esmentar que, extra muros hi havia enterrades les persones de condició social baixa (cupae), mentre que la gent adinerada o amb un cert reconeixement victoriós i els nens menors d’un any eren enterrats en monuments funeraris -amb plaques que recordaven el nom de la família i del difunt- intra muros. A més, ens va explicar que les nenes acostumaven a ser enterrades amb les seves nines (pupae) i que els forats rodons que hi ha en cada tomba eren per a les ofrenes (uota). Els romans acostumaven a fer ofrenes amb menjar i altres objectes perquè l’esperit del difunt no es rebel·lés en contra dels familiars per motius de donacions, de temes personals, etc. Seguidament, vam resseguir el dèdal de carrers que envolten el patrimoni de l’antiga Bàrcino fins arribar a les restes de l’aqüeducte situat a l’actual Plaça Nova. 

L’aqüeducte (aquae ductus, literalment ‘conductor d’aigua’) és un sistema que van desenvolupar els romans per aprofitar l’aigua i distribuir-la per la ciutat. A més, és un llegat que no només hem adaptat en l'actualitat, sinó que també ens ha fet adonar sobre la ment prodigiosa que desenvoluparen per idear un sistema que pogués aprofitar aquella aigua de més qualitat distribuïda de forma equitativa per fonts públiques, cases particulars (domus) i termes… tot aprofitant els desnivells del terreny. És més, els romans, eren uns grans estalviadors d’aigua, ja que reconeixien que l’aigua és el que dona vida, el que fa que un imperi, una ciutat, pugui progressar,  anar in crescendo. 

Tot seguit, en Marc ens va guiar fins a la muralla, una de les restes més impressionants que es conserven de la Barcelona romana. Ens va explicar que a la muralla fundacional del segle I aC li va seguir una segona muralla començada a finals del segle III i àmpliament reforçada a principis del IV, un moment d’esplendor econòmic per a la ciutat però d’inestabilitat política i militar per a l’Imperi. Per refer la muralla es van fer servir molts materials reciclats de tombes i altres construccions. Actualment, en nombrosos punts del casc antic es poden veure trams més o menys extensos de la muralla romana, sovint dissimulada per palaus medievals i altres construccions que van reaprofitar les seves estructures. De torres de fortificació n’hi ha 76, les quals fomentaven que hi hagués una gran protecció envers els possibles enemics. 

Per poder sentir de primera mà quina és la història que ens transmeten les muralles, a més de fixar-nos en els materials que les componen, hem de sentir mitjançant el contacte allò que amb la vista no es pot sentir: la sensació d’estar tocant milers anys d’història i sentir-los més de prop. De fet, en Marc ens va fer un comentari que em va fer reflexionar: és important sentir allò que ens permeten copsar els sentits; més enllà de la visió hi ha altres sentits que ens ajuden a comprendre millor el que ens envolta. És per aquest motiu que ens vam endinsar en la història que expliquen les muralles mitjançant el tacte; la sensació d’estar tocant la mateixa història.

Després, i per acabar d’omplir la nostra mirada clàssica amb totes les restes impressionants romanes de Bàrcino, el nostre guia ens va  portar fins al patrimoni més impactant, a banda de les muralles, que ens ha quedat a Bàrcino: les columnes del temple d’August, ubicat sobre el conegut en època romana com a Mons Taber. 

De seguida que ens vam endinsar en les portes que ens conduïen cap a l’interior del recinte (una casa medieval) que acull el temple, al carrer Paradís. Ja sabíem que alguna cosa impressionant ens esperava. I, efectivament, només alçar la mirada ens vam quedar paralitzades davant l’espectacle majestuós que teníem davant: unes espectaculars i elevades columnes s'estenien i es dreçaven al llarg del recinte (és una llàstima que de les onze columnes a cada ala comptant les cantonades, sis a la part frontal i sis més al posticum, només n’hagin quedat dempeus quatre…).  

L’explicació d’en Marc ens va demostrar la incertesa dels arqueòlegs sobre les columnes, ja que no saben ben bé si pertanyen a la fila de les onze columnes o de les sis. A més, sembla que, a part del Temple d’August, el conjunt estava presidit per un o dos temples menors més. Tanmateix, el que sí que s’ha descobert és que el temple de Bàrcino estava dedicat a August, primer emperador i fundador de Bàrcino i que va ser construït pocs anys després de la fundació de la ciutat. 

Per acabar amb la nostra interessantíssima visita, vam recórrer el decumanus maximus (l’actual carrer del Bisbe) fins arribar a la Plaça Sant Jaume on, més o menys, hi havia localitzat  el fòrum. Aquest era la plaça pública per excel·lència, un gran espai a l’aire lliure de forma rectangular, envoltat de porxos, de domus i d’insulae. El fòrum de Bàrcino estava en la confluència del Decumanus Maximus amb el Cardo Maximus i abraçava un ampli espai (l’actual Palau de la Generalitat). 

Cal afegir que en Marc ens va explicar un esdeveniment històric molt curiós sobre els primers moviments feministes a la Barcelona romana, produïts al fòrum romà de la ciutat. Allà, un grup de dones es va rebel·lar contra les estrictes normes masclistes imposades pels romans, que les obligaven a vestir de manera luxosa amb joies per representar l’estatus social. Aquestes dones van protestar públicament per reclamar més llibertat sobre la seva aparença i la seva vida, qüestionant el control masculí i l’ordre social de l'època, i ho van aconseguir!

Per acabar la visita, ens vam acomiadar d’en Marc -a qui agraïm la seva dedicació i transmissió amb tanta passió dels coneixements sobre Bàrcino-, tot reflexionant que encara hi ha moltes coses per descobrir que poden explicar el nostre present, perquè nihil novum sub sole. Acabat el recorregut, encara vam tenir una estona per poder passejar tranquil·lament pels carrers laberíntics de la nostra Barcelona romana perdent-nos en la seva història.

Júlia Marin Luz

2n de batxillerat humanístic

POMPEIA I EL DARRER GLADIADOR

 

El proppassat 5 d’octubre, iniciant una nova etapa a l’escola, les alumnes de 1r de batxillerat de les matèries de Llengües i Cultures Clàssiques (abans Llatí i Grec) vam anar de visita al Museu Marítim de Barcelona, a les antigues Drassanes, on s’hi podia veure l’exposició itinerant (ara a Madrid) Pompeia i el darrer gladiador, un autèntic viatge al passat d’un dia concret: el 29 d’agost del 79 AD (Anno Domini).

Per començar, vam poder veure ‘in situ’ més de cent cinquanta peces exposades originals provinents del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, un dels museus més antics i rellevants del món per la riquesa i singularitat del seu patrimoni.

Abans de parlar sobre la nostra experiència en relació a l'exposició, cal explicar que aquesta preten una autèntica immersió a la Pompeia de fa gairebé dos mil anys, quan va florir com a port comercial i ciutat estratègica del turisme més opulent; una oportunitat única i irrepetible per endinsar-nos en el cor de la vida quotidiana i la dinàmica social de la ciutat sepultada per l'erupció del Vesuvi l'any 79 dC.

A través d'un bany de realitat virtual et veus catapultat a una experiència immersiva única per reviure les gestes heroïques dels gladiadors i reviure els moments que van marcar l'existència dels habitants de la ciutat de la Campània.

El nostre viatge al cor de Barcelona va ser plàcid: vint minuts en metro.  Tots estàvem molt emocionats, no només perquè era una de les primeres sortides del nostre primer curs de batxillerat, sinó també per les meravelles que esperàvem veure dins l’exposició. A més, com que a classe ja havíem treballat continguts sobre el que anàvem a visitar, era encara més emocionant: el fet d’observar amb els nostres propis ulls el que, salvant les distàncies,  havia succeït a Pompeia aquell malaurat 29 d’agost del 79 AD. Només arribar, els divuit alumnes ens vam dividir en dos grups disposats a gaudir d’una visita el més personalitzada possible.   

A l'inici de l'exposició hi havia una imatge hologràfica on un gladiador ens informava del que veuríem a continuació. A mesura que avançavem en la part expositiva, anàvem veient diferents cartells explicatius sobre allò que els nostres ulls observaven: des dels gerros de ceràmica, perfectament conservats, i còpies d’escultures romanes fins a les pintures al fresc i els mosaics d’innombrables peces. Era impressionant veure detalladament tots els objectes que feien artesanalment. Allò sí que era art de debò! Eren increïbles les tècniques que utilitzaven els pompeians a l'hora de fabricar els utensilis tant domèstics o vinculats al comerç (gerros, paelles, coladors, pots de vidre, etc...) com pel que fa als artístics (grafits a les parets, pintures al fresc i mosaics o escultures de les domus més luxoses). La seva observació et feia sentir que eres allà mateix, en aquell precís instant.

També va ser molt interessant l’audiovisual que es passava en un espai que recordava la graderia d’un teatre clàssic i que tractava sobre la vida dels gladiadors (els combats, les hores lliures, els entrenaments, les armes que usaven o la dieta que consumien especialment abans dels combats). D'aquest documental vam aprendre que no només eren homes els que lluitaven sinó que també hi participaven les dones, les anomenades gladiatrices.

Personalment, l’objecte que em va sobtar més, fins al punt de deixar-me impressionada, van ser els diversos cascs de gladiador exposats. N'hi havia alguns que hi duien gravades algunes escenes de la història. Eren preciosos! A banda, qui sap, aquests elms van servir en un primer moment com a protecció durant l'explosió volcànica davant dels gasos del flux piroclàstic.

Per acabar la visita, ens van proporcionar unes ulleres de realitat virtual, l’autèntica experiència immersiva, que ens oferia una visió dels carrers de Pompeia com si fossis un pompeià més que passejava pel més comercial de tots, l’anomenada Via Abundantiae, el famós ‘carrer de l’abundància’, semblant al nostre Passeig de Gràcia de l’època, farcit de botigues (tabernae) d'articles de luxe, hotels (cauponae) i restaurants (thermopolia). Estava tan ben aconseguit, que he de dir que la vivència ‘in situ’ feia, fins i tot, una mica de por. Per sort, s'havia de seguir un camí marcat per poder continuar el trajecte pel que anaves trobant unes circumferències lluminoses que, en tocar-les, feien aparèixer unes figures hologràfiques que explicaven de manera molt amena tot allò que anaves presenciant. Si aquesta part del ‘viatge’ tenia ‘punts foscos’, l’accés a les fossae de l’amfiteatre esgarrifava... L’ascens a l’arena a través d’una plataforma mòbil, escoltar la cridòria del poble aplegat a la cavea i l’escenari de l’erupció va ser la cirereta del pastís. Impressionant! 

En acabar la visita i reunir-nos els dos grups, vam compartir les sensacions i emocions viscudes durant l'exposició. Tots coincidíem en la idea de que havia estat genial i que, si poguéssim, tornaríem a repetir-les.

De tornada a l'escola, vam passar per davant del Liceu. Com que a classe havíem comentat el significat de les seves portes, la constel·lació de lletres de l’escultor Jaume Plensa, veure-ho i poder-ho recordar, va ser un afegit més a la nostra sortida. Hi apareixen representades les lletres dels diferents abecedaris i alfabets del món tot fent referència a la pluralitat de cultures i amb un clar missatge: que tots som persones humanes. 

Per acabar, cal afegir que aquesta exposició dedicada a Pompeia ens hauria de fer reflexionar sobre el fet que aquest succés històric que va esdevenir una desgràcia per als ciutadans de Pompeia i Herculà, atès que va suposar la seva desaparició, va suposar, per altra banda, un autèntic 'regal' per a la ciència, perquè ens ha permès estudiar no només els fenòmens naturals (recordem que en aquell moment no sabien per què la muntanya vomitava foc), sinó també el modus vivendi d’una societat en un moment molt concret de la història.

Pot la desgràcia d’algú esdevenir la sort  d'un altre?

Júlia Marín Luz

1r batxillerat humanístic