L'olivera de 1r

 

El proper 26 de novembre tornarem a celebrar el Dia Mundial de l'Olivera, l'arbre més emblemàtic del món mediterrani perquè el seu cultiu, que es perd en la nit dels temps, és el més característic de la conca del Mediterrani. Aquest, juntament amb el cultiu de la vinya i del blat conformen la tríada mediterrània, la base de l’agricultura i la dieta de la nostra geografia. Tres elements – l’olivera, la vinya i el cereal, Atena, Dionís i Demèter – que amb els seus fruits – oliva, raïm i blat – i els seus subproductes – oli, vi i pa – també trobem a la base de la cultura mediterrània que ens és pròpia i que ens arriba i ens depassa a través de la història, la religió, els símbols i els mites.

Les oliveres mil·lenàries són un regal, i així ho explica la mitologia grega amb el relat de la fundació epònima de la ciutat d'Atenes. La deessa Atena i el diví Posidó rivalitzaren per donar nom a la pòlis del rei Cècrops, i un regal va ser el quid de la competició. Mentre el temible déu dels mars oferia als ciutadans una imponent font d'aigua salada (però salada al cap i a la fi), la dea filla de Zeus va plantar una llavor minúscula (però llavor al cap i a la fi) d'una olivera. David contra Goliath, l'invisible enfront la grandesa de l'espectacle. 

Atena i Posidó es disputen l’Àtica. Museu de l’Acròpoli d’Atenes

I vet aquí que de la minúscula llavor va néixer i créixer un arbre ferm, perfectament adaptat al sec i calorós clima de l'Àtica, de meravellós fruit i d'excel·lent fusta que, a més a més, oferia ombra als esforçats pagesos. Un autèntic regal caigut del cel per a la ciutat que suposà la victòria d'Atena -la intel·ligència- enfront Posidó -la força- i el dret a donar i protegir la ciutat en endavant. Atenes, la ciutat tutelar de la més estimada filla de Zeus.

I per honorar-la, amb la gens classica de 1r de batxillerat hem cofinançat la compra d'una olivera per a la classe. Una olivera que esperem veure créixer i que, per descomptat, simbolitza la pau que tant necessitem en un món cada vegada més trasbalsat. Que així sigui.

Alba Reche i 'Quimera': referències mitològiques

 

Alba Reche és una cantant i compositora valenciana que es va donar a conèixer com a concursant del programa de TVE Operación Triunfo en la seva edició del 2018, quedant en segona posició. Posteriorment, el 25 d’octubre de 2019, va treure al mercat el seu primer disc anomenat Quimera. Aquest àlbum inclou un grapat de cançons, onze en total, de les quals la gran majoria tenen clares referències mitològiques (Quimera, Caronte, Asteria, Aura, Lux, Hestia, Eco, Medusa o Ares entre d’altres). Parlem-ne...

La primera cançó del disc, i que dona títol al primer treball discogràfic de la Reche, es titula Quimera. Quimera té dos significats, el primer, el denotatiu, ens remet a l’animal fantasiós amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp que aterrava l’Àsia Menor, i el segon, el connotatiu, que fa referència a algun somni o il·lusió que es persegueix però que és molt difícil o improbable d’aconseguir. Ella explica que la cançó parla d’un amor que ja ha acabat però que troba a faltar, i que en el seu moment va ser com un somni que ella guarda com un record present i meravellós.

La segona cançó que trobem al disc és Caronte. Com sabem, Caront era el barquer encarregat de traslladar les ànimes dels morts cap a l’Hades a través de la llacuna Estígia. Alba Reche ens diu que relaciona el videoclip amb el que vol dir la paraula. En aquest hi veiem un fons rosa (que de tant en tant va variant a negre) que representa la vida i una barca enmig on ella apareix interpretant la peça. La cantant explica que li va posar aquest títol a la cançó perquè volia transmetre el que ella va sentir en un moment de la seva vida en què un canvi l’estava portant cap un lloc que no li agradava, expressant així una metàfora del descens als inferns clàssics.

Segueix Asteria. El mite d’Astèria tracta d’una titánide que és perseguida per Zeus. Per poder escapar d’ell es llença a l’aigua i es transforma en illa. Ella observa que la gènesi de la cançó va ser la sensació viscuda d’alguna cosa que no volia (en aquest cas el Zeus mitològic), i que va inspirar-li la idea d’escriure sobre l’angoixa de viure estancada en una situació per por de prendre una decisió que podia provocar la reacció negativa d’alguna persona propera. Però també explica que no sempre fugir és un canvi dolent, sinó que també pot esdevenir quelcom bo.

La quarta cançó rep el nom d’Aura. Aura és una cançó que tracta sobre un bonic comiat, parla de donar les gràcies pels anys de relació tot dient que ho trobarà a faltar, però que inevitablement ha d’acabar. S’inspira en la tranquil·litat i el saber estar, és a dir, en el deixar-se portar, i és per això que li va posar aquest títol, fent referència a la deessa de la brisa.

Lux és una de les meves preferides pel significat que té. Aquí és una abreviatura del nom Lucifer, l’àngel caigut que va ser portat a l'infern perquè la seva bellesa creada per Déu va fer que s’estimés massa. Lux també vol dir ‘llum’ en llatí. El que vol transmetre la cantant valenciana amb aquesta peça és una metàfora entre l’àngel caigut i les dones maltractades, a qui sovint se sol culpar per la seva bellesa, per com van vestides o pel lloc en que estan en el moment del maltracte, l’abús o l’agressió. És per això que ella explica que la lletra és força explícita i que cal associar-la al maltracte de gènere a través de la referència clàssica abans esmentada.

La setena cançó es titula Hestia. Hèstia és la deessa de la llar, de la casa i de la família en la mitologia grega. L’Alba ens explica que la família i la llar són els espais vitals on ella sempre s’ha volgut i pogut refugiar quan ha tingut moments durs en la seva vida, i que cadascú té la seva hèstia particular on anar a refugiar-se, on cadascú sent que té la seva llar i el seu recer. També ens explica que Hèstia vol expressar la “caiguda” que pateix ella quan li passen coses dolentes i sap que sempre hi haurà algú allà que l’ajudi a tirar endavant. Per últim, ens diu que la cançó d’Hèstia també reflecteix l’estar bé amb un mateix per així poder rebre l’ajuda dels altres.

Inanna és la deessa sumèria de l’amor (l’equivalent a l’Afrodita hel·lènica i a la Venus romana). La cantautora ens explica que el que vol tractar amb aquesta cançó és l’amor propi abans que l’amor romàntic amb una altra persona. Ella aclara que Inanna no és una cançó en contra de ningú sinó una cançó que ella creu essencial per a tothom, ja que segons el seu parer, abans d’estimar algú has d’estimar-te tu al cent per cent. Viure en funció d’un mateix i no fer-ho, exclusivament, en funció dels altres.

La novena cançó del disc és Eco. El títol va sorgir un dia que l’Alba i un altre productor estaven parlant sobre ells i sobre l’ansietat i la depressió que havíen viscut, i van decidir posar-se un mirall imaginari davant i parlar amb ells mateixos sobre les coses que no els feien estar bé i “preguntar-se” el perquè aquestes situacions els feien sentir així. I bàsicament és tenir una conversa amb un mateix que es va repetint constantment, és per això que li van posar aquest significatiu títol a la cançó, recordant la nimfa refusada per Narcís de tràgic final.

La penúltima peça del disc és Medusa. La cançó no explica el mite en sí, sinó que pren alguns detalls i els personifica. Essencialment, la mirada que atrau però que alhora petrifica, que sedueix i alhora tortura i desarma és l’element al voltant del qual gira la lletra.

La última cançó de l’àlbum és Ares, interpretada amb un altre cantautor, en Pol Granch. Ares és el déu de la guerra en la mitologia grega. La lletra fa referència a la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) que va deixar moltes ferides de les quals aprendre i, sobretot, moltes injustícies que han patit aquells que no han pogut trobar encara els seus familiars assasinats i desapareguts. Parla, metafòricament, de l’horror de la guerra i de les seves tràgiques conseqüències en la societat i, sobretot, en les persones que en formen part.

Espero que gaudiu de les lletres i de la música de l'Alba Reche com jo ho faig. 

Judit Alexandre

1r batxillerat humanístic

Grec I

Escrivim els nostres noms en grec...

Ja fa un munt de setmanes que els alumnes de Grec I vam escriure els nostres noms en aquesta nova llengua que aprenem dia a dia. I amb tot aquest enrenou de la pandèmia els teniem desats al calaix. Aquest és el nostre petit obsequi per al nou any que comença. Aquí en teniu la presentació!

L'univers, els déus, els homes

Prenent el títol del meravellós llibre de l'hel·lenista Jean-Pierre Vernant, aquí teniu 15 imatges relacionades amb la cosmogonia, teogonia i antropogonia gregues. Als de Grec I us toca navegar entre mites que parlen de l´origen de l´univers, de les primeres generacions de déus i del naixement dels homes i per això us he preparat una mini-gimcana en quinze imatges per fer-vos un repàs de tot plegat. Com que tot va començar amb el Caos, les diapositives estan desendreçades. Qui ens les ordena per ordre cronològic dels fets? A més, necessitem que cada imatge porti una explicació del que s´hi veu. Bona endreça!

"La font de les dones" i Lisístrata un 8 de març...

L'any 2011 es va estrenar a la cartellera cinematogràfica La font de les dones (La source des femmes), del director francès d'origen romanès Radu Mihaileanu. La pel·lícula, explicada com una faula, relata com en un petit poble de cultura musulmana, tant se val si del nord d'Àfrica o de l'Orient Mitjà, la tradició exigeix que les dones vagin a cercar l'aigua a la font comunal que neix a dalt d'una muntanya, sota un sol abrusador. I ja sabem que algunes tradicions es perden en la nit dels temps i ningú no gosa discutir-les. Un dia, però, la Leila, una jove casada, proposa a la resta de dones posar fi a aquest costum ancestral amb una vaga d'amor, o sigui, res de sexe fins que els homes construeixin una canalització per portar el seu tresor més preuat al poblet. El conflicte està servit però el final serà feliç.

Lisístrata -1a part i 2a part en àudio- (Λυσιστράτη, "la que disol un exèrcit"), representada per primera vegada el 411 aC a Atenes, és una de les comèdies més conegudes d'Aristòfanes. Obra antibel·licista per denunciar l'absurd del conflicte bèl·lic que esclatà l'any 431 aC entre Atenes i Esparta, les guerres del Peloponnès, la peça teatral ens presenta la història d'una dona extraordinària i decidida enmig d'una societat patriarcal que per acabar amb l'enfrontament entre les ciutats-estat gregues convoca una assemblea representativa de dones provinents de tota l'Hèl·lada, que decideix per unanimitat (tot i unes primeres reticències) forçar la pau fent ús de la intel·ligència més subtil: posar en pràctica una autèntica revolució, la de deixar de practicar sexe fins que no es pacti una treva. Les dones fan una tancada a l'Acròpolis, on s'hi preserven tots els béns de l'Estat, i obliguen els homes a abandonar "totes" les armes. Com és de suposar, les situacions còmiques que s'esdevenen d'aquesta trama argumental no tindran aturador, inclosa la Reconciliació final.

I per si no en teniu prou, llegiu aquest interessantíssim article de l'Aracne. 

És vigent encara una visió grega del món? Creieu que el diàleg és la forma més humana de resoldre els problemes? Com podem canalitzar la nostra indignació davant els problemes i els conflictes que afecten les nostres societats? Penseu que les dones segueixen avui dia minusvalorades en relació als homes? Per què? És la Leila una Lisístrata moderna? Quins valors defensaríeu davant la injustícia?

        

Reflexionant sobre els mites

Aquí teniu una nova proposta de treball. Llegiu el document Scribd, observeu les imatges de la presentació i aneu pensant com lligar-ho tot. En parlarem a classe i debatrem el perquè de tot plegat. Què és un mite? per a què serveix? què en podem deduir? quina influència ha tingut el pensament mític en la història de la nostra cultura? per què va entrar en crisi? us agraden, els mites? per què? ...

                                   

No deixeu de veure aquest vídeo de la sèrie Mitos y leyendas. Us ajudarà a reflexionar.

Dioses y héroes en la mitología

Kahoot de l'alfabet grec!

Poseu-vos a prova clicant aquí! Què és la ludificació? amb quin altre nom es coneix? què n'opineu?

Grec i llatí, llengües indoeuropees

El grec i el llatí, anomenades també llengües clàssiques, formen part de l'extens grup de llengües indoeuropees. El concepte d'indoeuropeu respon a una llengua que es parlava, en el tercer mil·leni abans de Crist, en una extensa zona, des de l'Índia fins a l'oest d'Europa. En deriven la majoria de llengües d'Europa i de bona part d'Àsia. El nom d'aquesta llengua prové de la seva localització geogràfica, tot i que també ha estat anomenada ària pels anglesos o indogermànica pels alemanys. 

Una de les tasques fonamentals de la lingüística indoeuropea és la reconstrucció hipotètica d'aquesta llengua prehistòrica, prenent com a referència les dades que ens subministren les llengües que se'n deriven. Els lingüistes Franz Bopp i Rasmus Rask, fundadors de la gramàtica comparada, van arribar a la conclusió, mitjançant l'estudi lingüístic (sistemes gramaticals, conjugació verbal, lèxic, etc) d'aquestes llengües, que estaven vinclades entre si en la mesura que provenien d'una llengua mare comuna. Les raons històriques cal buscar-les en una gran diàspora provocada per diversos factors.

Els principals grups derivats de l'indoeuropeu són:

-L'indoirànic: el sànscrit, l'hindú, les llengües de la Índia, la llengua de l'ètnia gitana, l'avèstic i el persa.

-El tocari i l'anatòlic (hitita), ja extingits

-L'armeni

-L'albanès

-El grec: el grec modern o neohel·lènic és la llengua indoeuropea més antiga parlada avui dia.

-L'itàlic: l'osc, l'umbre, el falisc i el llatí.

-L'eslau: el rus, l'ucraïnès, el polonès, el txec, l'eslovac, l'eslovè, el búlgar, el serbi i el croata.

-El bàltic: el lituà i el letó. 

-El germànic: l'islandès, el noruec, el suec, el danès, l'anglès, el neerlandès i l'alemany.

-El cèltic: l'irlandès, el gaèlic o escocès, el gal·lès i el bretó.

Voleu fer de lingüistes i deduir alguns trets que agermanen llengües tan distants com el català o el sànscrit? Cerqueu, compareu i trobeu les similituds clicant aquí, i no us oblideu de respondre les qüestions plantejades en la presentació.

Un dissabte a la romana

Un any més, el darrer cap de setmana d’abril, es va celebrar un dels festivals de Reconstrucció Històrica més importants que tenim a Catalunya, la Magna Celebratio de Badalona, enguany en la seva XII edició. I un any més, els alumnes de llatí i grec de l’Escola Vedruna Gràcia hi vam participar portant els tallers de l’Schola romana i els Ludi juntament amb companys dels IES Isaac Albéniz de Badalona i Premià de Mar.

Hem de dir que el nostre primer dia no va començar massa bé, ja que vam estar acompanyats per una fina pluja. Malgrat aquest contratemps, tots estàvem molt entusiasmats per viure aquell únic i “historic” cap de setmana. Després d’haver preparat els nostres espais, vam anar a canviar-nos a l’Escola Cultural. Quan les noies ja duiem posat el nostre vestit de romana, les ornatrices dels Barcino Oriens ens van donar el toc final pentinant-nos un típic monyo romà amb dues trenes.

El meu recollit

Tot ja estava enllestit i va ser a les 11 tocades quan van arribar els nostres primers interessats en jugar al puzle de llatinismes, ja iniciat l’any passat en un format diferent. Alguns alumnes de 4t i de 1r de Batxillerat vam posar-nos mans a l’obra per muntar l’activitat per tal que fos didàctica i pogués gaudir-la el màxim nombre de gent. El joc consistia en fer parelles per trobar l’expressió completa amb la seva definició i exemple. 

El que més ens va agradar, però, va ser la cara d’emoció d’alguns adults en recordar aquelles expressions o paraules apreses ja fa uns anys enrere quan estudiaven grec o llatí. Les felicitacions pel material van anar in crescendo a mesura que anava avançant el dia.

En el mateix espai hi teníem el ludus litterarius i el ludus grammaticus, on adults i nens podien gaudir tot escrivint el seu nom en l’alfabet antic del llatí o en grec amb un llapis prou curiós per a tots ells: el calamus. Tot i que alguns i algunes no es van atrevir a provar-ho, no van marxar sense el detall, ja que nosaltres estàvem disposats a escriure els noms les vegades que calgués. Una breu representació teatral acabava en l’etapa del ludus rhetoricus, l’escola d’oratòria. Fins i tot la Televisió de Badalona va venir a gravar per a l’espai de notícies!

Cliqueu l'enllaç i cerqueu el minut 14:58!

Acabada la Magna, cal dir que l’èxit de les nostres activitats i tallers va ser desbordant. El mal temps de dissabte no va ser obstacle per a nosaltres, sinó tot el contrari, la gent va sortir al carrer per viure un cop més aquest festival romà organitzat pel Museu de Badalona i l’Ajuntament de la ciutat.

Esperem repetir l’experiència en properes edicions. Llarga vida a la Magna!

Marta Orquín

4t ESO Llatí

P.S.: gaudiu del vídeo oficial de la nostra Magna gravat per la Margalida Capellà, professora de l'IPM!

Magna Celebratio MMXIV: Baetulo sota la llum d’Apol·lo

Un any més, els alumnes de l’Escola Vedruna Gràcia i els nostres amfitrions aràcnides de l’IES Isaac Albéniz vam emprendre un viatge en el temps cap a Baetulo, on l’últim cap de setmana d’abril, com ja és tradició, va celebrar-se la X Magna Celebratio. Enguany no va ploure -sembla que els déus, i en especial el nostre desitjat Apol·lo, estaven de la nostre part- i les jornades de reconstrucció del món romà van ser un gran èxit. Els carrers es van omplir d’una aroma diferent, la gent amb la boca ben oberta observaven les lluites de gladiadors, els aclamats legionaris que caminaven amb pas ferm, les dones i noies romanes portadores de vestits llargs,... els nens corrien perquè volien veure-ho tot i els avis passejaven sense perdre’s ni un detall.

Els intrèpids i entusiastes tripulants del Vaixell d’Odisseu vam repartir-nos els torns de dissabte i diumenge al ludus litterarius, grammaticus et rethoricus i als ludi romani. Vam ensenyar molts nens a escriure en grec, en llatí i també a jugar com ho feien els antics romans -que no necessitaven tanta tecnologia per divertir-se!-. Tots marxaven amb un gran somriure! Vam aprendre un munt de coses relaciones amb el dia a dia dels nostres avantpassats, que no només ens van deixar una llengua, sinó també una forma de vida i una cultura extraordinàries.

Gràcies a tots per haver fet possible un any més aquesta celebració! En nom del nostre vaixell, us agraïm el vostre esforç i la vostra il·lusió. La Magna MMXV ens espera!

Mariona Ferrer (i 38 tripulants més)

1r batxillerat

P.S.: vull agrair especialment al nostre alumne Arnau Font, que cursa el batxillerat tecnològic a l'escola, la seva generosa col·laboració traduïda en aquest magnífic reportatge fotogràfic i un vídeo memorable que ens seran un preciós testimoni in aeternum d'aquests dos dies. Plurimas gratias, Arnau!

Jordi

PROJECTE DIDASCÀLICA (V): ΕΤΥΜΟΣ ΙΙΙ (de OPTO- a ZOO-)

La constància, diuen, és una bona virtut i els mariners d'aquest vaixell ho volem demostrar amb fets, no amb paraules (recordeu allò de FACTA, NON VERBA?). Fa dos cursos, els nostres companys (extripulants ja) van encetar el projecte d'aquest diccionari etimològic il·lustrat que va tenir continuïtat amb els humanistes que enguany acabaran 2n (ΕΤΥΜΟΣ Ι i ΕΤΥΜΟΣ ΙΙ). Nosaltres posem la cirereta al pastís i us oferim hic et nunc les nostres presentacions. Entre tots, hem filat una tasca col·laborativa que suma un total de 861 diapositives i més de 800 paraules d'origen grec amb les seves corresponents imatges i definicions. N'estem ben orgullosos i esperem que aquest esforç compartit pugui servir a molts altres estudiants d'arreu.

ΧΑΙΡΕΤΕ!

Alumnes de Grec I

Berta, Rut, Anna i Helena (OPTO-, OPT(IC)- / PAQUI-)

Martí F., Àlex i Laura (PAN-, PANTO- / PIRO-)

Raquel, Judit G., Daniela i Sofía (PLÀSTIA- / PTERO-)

Judit, Erfel, Fabricio i Charton (QUIRO- / SIN-)

Txell, Mariona i Núria (SOMATO-, -SOMA / TEO-)

Montse, Adriana, Oriana i Maria (-TERÀPIA / TOPO-, -TOPIA)

Martí C., Marc, Marta i Pau (TOXICO- / ZOO-)

Demagògia

"La demagògia és la forma corrupta o degenerada de la democràcia. El demagog és un adulador del poble."     Aristòtil

Si busquem la paraula “demagògia” a diccionaris tan respectables com el mateix DIEC, en català, o al DRAE, en castellà, ens trobem amb una definició que curiosament s’allunya força de la seva  etimologia original.

DIEC - 1 f. [LC] [PO] Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables. 

2 f. [LC] [PO] Estat polític en què el govern és lliurat a la multitud.

DRAE -  1. f. Práctica política consistente en ganarse con halagos el favor popular.

2. f. Degeneración de la democracia, consistente en que los políticos, mediante concesiones y halagos a los sentimientos elementales de los ciudadanos, tratan de conseguir o mantener el poder.

I és que el demagog, aquell qui practica la demagògia, no és més que algú que basa el seu discurs en el populisme i en la manipulació, sigui en un context polític o en qualsevol altre.

Mentre els diccionaris i el pes del coneixement tradicional i de la història defensen una definició com l’anterior, la veritat etimològica ens ofereix una altra perspectiva, potser més neutra, menys punyent, menys pejorativa.

Demagògia prové del grec clàssic δῆμος, “poble”, i ἄγειν, “dirigir, conduir”. El terme grec δημαγωγία, per tant, fa referència al fet polític o social de guiar el poble, al d’un líder popular o, simplement, a un home repercussiu i influent. Així doncs, segons la seva etimologia un demagog no té perquè ser algú pervers i farsant que s’amaga sota una façana d’honorabilitat i generositat envers els altres. Sòcrates, Jesucrist, Gandhi o Martin Luther King, entre d’altres, haurien estat grandíssims demagogs. Pura ironia.

Aquesta divergència entre passat i present em convida a reflexionar sobre la connotació certament negativa d’aquest mot que ha anat arrelant al llarg de la història sense oblidar, però, que ja a l’antiga Grècia havia adquirit un valor negatiu pel propi sentit de ἄγω de “moure colpejant des del darrere, conduir a bastonades” com fan els pastors amb els seus ramats. Demagogs eren ja aquells caps polítics que “arrossegaven el poble” amb falsos arguments o fins i tot els qui se situaven estratègicament enmig de l’assemblea del poble per passar consignes i obligar a votar en interès propi els qui no podien sentir declamar els oradors des d’on es trobaven.

Realment, ¿com no hem d’entendre aquesta accepció pejorativa de les paraules “demagògia” i “demagog” tan severa quan els nostres propis representants polítics (o la majoria, és més prudent no generalitzar) han imposat sovint un model de societat a la recerca de l’interès particular, apropant-se al poble amb veritats vestides, traint, entabanant i ignorant el benestar comú? Vull referir-me, especialmente, a les grans dictadures que han governat el nostre món; des del nazisme i el comunisme fins al propi franquisme o qualsevol forma d’autocràcia. Totes aquestes ideologies han estat liderades per demagogs, incitadors de masses que han persuadit el poble amb un discurs d’aparença impecable i d’una coherencia més o menys impol·luta, però per dins esgarrifosament mal intencionats.

I penso que, històricament parlant, no cal anar-se’n tan lluny. Pensem en els nostres responsables polítics actuals, els grans líders, els poderosos, els intocables. Aquells que ens apropen cada dia més cap al precipici, seduint-nos amb falses esperances i propostes impossibles. És certament molt trist que aquells qui haurien de guiar, il·luminar i indicar correctament el camí que hem de seguir, els autèntics “demagogs”, siguin els culpables que un mot d’origen noble s’hagi corromput d’aquesta manera.  El resultat és que molts ciutadans ja no creuen  (per no dir confien) en les seves paraules i de vegades cal recordar aquests detalls que ens regala la llengua i que passem per alt per poder construir una crítica (no necessàriament negativa) al nostre món actual. I és que no podem oblidar que som nosaltres, el poble, el δῆμος, qui mantenim aquests demagogs en el poder. I som nosaltres, només nosaltres, els qui podem trencar aquest cercle viciós. Us convido a reflexionar.

Sofia Menéndez-Arango

1r batxillerat

Marxar sense fer soroll

Èdip a Colonos, de Fulchran-Jean Harriet, 1798

Malgrat ser cronològicament la segona de les tres obres que Sòfocles va dedicar al cicle tebà, l'Èdip a Colonos (Οἰδίπους ἐπὶ Κολωνῷ) va ser la darrera tragèdia que va compondre el ja vell dramaturg atenès i representada a títol pòstum cinc anys després de la seva mort. L'acció se situa a Colonos, un homenatge a la seva vila natal propera a la capital de l'Àtica, on el rei de Tebes, ja cec, arriba acompanyat per la seva filla Antígona i un bastó després d'haver vagarejat un temps d'expiació per terres gregues. Allà, Teseu, rei d'Atenes, l'acollirà finalment amb la promesa d'enterrar-lo sota terra atenesa i procurar-se així la protecció del seu esperit que l'oracle havia profetitzat per a la ciutat que li donés sepultura. Ismene, Creont i Polinices faran tots els possibles amb la seva presència al demos àtic perquè Èdip torni a la beòcia Tebes, però al final del drama, per boca d'un missatger, es descriu el moment en què després d'una tempesta i un tro enviats per Zeus, l'heroi, empassat per la terra, mor sol, lluny de la mirada dels seus. Només Teseu en serà testimoni excepcional.

Hi ha uns versos del poeta castellano-manxec José Corredor-Matheos (Sin ruido, Tusquets, 2013) que m'han fet pensar en la mort d'Èdip, revestida d'una dignitat només reservada als herois amb majúscula després de tants despropòsits i funestes desgràcies tramades pels déus que tot ho abasten. Imagino un home que viu el seu final amb serena acceptació, amb l'agraïment de qui, malgrat les adversitats, se sap vencedor. Marxar sense fer soroll.

                                                                           Deja tu ropa y todo

lo que llevas
en el brocal del pozo
que se ha abierto a tu paso
y arrójate a sus aguas
sin temor.
Bebe luego la luz
que sale a recibirte
como a recién nacido
y empieza nueva vida
que no tendrá ya término.
Tu ropa, en el brocal,
habrá dejado
constancia de tu paso
por esta tierra oscura.

24 lletres, 24 noms

Enguany, οἱ καὶ αἱ μαθηταὶ de Grec I ens hem afegit a les creacions que els nostres companys del curs passat van fer, amb les 24 lletres de l'alfabet grec, dels seus noms de pila. I si hem de fer cas de les paraules de l'heroi grec Palamedes, presumpte inventor de l'alfabet, en la tragèdia homònima del poeta Eurípides...

"Sols jo he trobat les regles per remeiar l’oblit, en inventar les consonants, les vocals i les síl·labes, i en ensenyar als homes l’ús de les lletres de manera que qui es troba absent sap perfectament tot el que s’esdevé més enllà de la plana marina, a casa seva, i el pare moribund diu per escrit als fills la part d’herència, i l’hereu se n’assabenta. Els mals que fan caure en discòrdia els homes, una tauleta els sufoca i no permet que es diguin mentides."

                                                                         

                                                                               EURÍPIDES, Palamedes, fr. 578

... els nostres noms aquí escrits preservaran la nostra memòria. Esperem que us agradi el muntatge.

Alumnes de Grec I

La filla del cònsol, de Mediterrània Edicions

Escultura del cap d'una dona romana, Museu Capitolí, Roma

Mediterrània Edicions és a punt de publicar una novel·la històrica que porta per títol La filla del cònsol.  El director de la col·lecció, Argumenta Historiae, està buscant una persona experta en el món clàssic perquè en faci una introducció i les notes a peu de pàgina per tal que els lectors puguin contextualitzar millor la història. Graduat en Història Antiga i Filologia Clàssica, ets un dels seleccionats i per tal de demostrar els teus coneixements i optar a la feina cal que redactis 15 de les 26 referències clàssiques que apareixen en aquest fragment. El director, el Sr. Ovidi Masferrer, tindrà en compte aspectes fonamentals del teu redactat com la claredat, la coherència, l’expressió i l’ortografia. Sort!

"El viatge des de Tarraco¹ fins a Baetulo² va resultar esgotador. Enrere vaig deixar la majestuositat de la capital de l'Hispània citerior³ amb certa nostàlgia. El mosaic que decorava la meva estimada domus representant el rapte d'Europa⁴ em va venir al cap quan vaig recordar la meva primera trobada amb la Clàudia Valèria. Escrita en alfabet grec⁵, a la part superior s'hi explicava la llegenda de la princesa fenícia, d'una bellesa tan resplendent com la que la meva memòria evocava de la jove patrícia romana. Vaig regirar la bosseta de cuir marró allotjada dins la roba malgirbada que contenia uns quants denaris i sestercis⁶ i vaig pensar amb indiferència que aquell era l'únic petit tresor que amb prou feines havia pogut salvar de la fortuna que un any abans havia heretat del meu oncle Marc Labiè.

S'acostaven les Saturnàlies⁷ i l'intens fred feria el meu rostre sense pietat mentre els ulls humitejats per la tristor eren l'únic testimoni de la meva solitud. Era evident que Cupido⁸ m'havia abandonat i que només Bacus⁹, amb el seu preuat líquid vermell, podia fer-me oblidar tantes desgràcies. De l'incendi que havia arruïnat casa meva només vaig poder salvar uns quants volums de la biblioteca familiar, la biblioteca privada més famosa de Tarraco. D'entre els llibres, dos m'eren especialmente estimats: un exemplar de l'Odissea d'Homer¹⁰, regal del meu germà Quintilià, i el més preuat de tots, un còdex del Miles gloriosus de Plaute¹¹ editat a Emèrita Augusta¹² i d'un gran valor sentimental per a mi. Va ser, sens dubte, la primera mostra d'amor que Clàudia em va fer arribar, abans fins i tot que ens coneguéssim després d'una breu estada a Emporiae¹³.

Mentre el carruatge s'allunyava pel camí principal d'accés a la gran urbs¹⁴ en direcció nord, vaig tenir també un record per a en Màrsies, el meu mestre grec que m'ensenyà les primeres paraules en aquesta llengua que tantes hores de felicitat m'ha regalat. Sempre recordava les dues primeres, antropologia i faringitis¹⁵, no sé el perquè, potser per la seva fonètica musical i juganera que em feia riure a les seves classes d'una manera ben espontània i innocent. Quins bells records! I quan m'explicava les històries immortals d'herois i déus, sobretot la del tità Cronos¹⁶ enfrontat al seu fill Zeus¹⁷. Encara ara em sembla sentir la seva veu, dolça i entusiasta…

Tanmateix, les millors hores passades a Tarraco tenien un paisatge clar i lluminós: el fòrum¹⁸ provincial, el gran amfiteatre arran de mar i la majestuositat del circ¹⁹ ubicat a la segona terrassa de la ciutat m'havien robat el cor. Com vaig gaudir dels seus espectacles, dels crits de la gent animant o escridassant els seus protagonistes, gladiadors i aurigues enmig de l'arena! Va ser a l'amfitatre on vaig declarar a la Clàudia Valèria el meu apassionat amor i encara ara recordo amb un somriure nostàlgic com ella, agafant-me la mà, va mirar-me seriosa i em va citar de memòria un fragment del poema Venus i Adonis²⁰ que tantes vegades m'havia xiuxiuejat a cau d'orella. No ho oblidaré mai. No podria. I la vegada que el seu pare, el nobilíssim Quint Quadroni, ens va enxampar in fraganti²¹ a casa seva mentre intentàvem fugir dels esclaus cercant un moment d'intimitat robada. “Sortiu ipso facto!²²”, va retronar la seva veu severa però càlida alhora. Va ser ell qui em va donar el millor consell que mai hagi rebut d'una persona: “Nosce te ipsum, coneix-te a tu mateix, Luci!”, solia repetir-me, “com ens recorda el vell savi Sòcrates²³”. Quanta veritat en tres paraules!

[…]

Avui és divendres²⁴. Baetulo desperta i els crits de la multitud inunden els carrers principals. És dia de mercat. Tant de bo rebi  notícies del cònsol²⁵ des de Roma. Estic impacient. Voldria marxar lluny i oblidar-la. Clàudia Valèria, la meva Penèlope²⁶, el meu amor. Però sé que no podré. Diuen que el temps és un bon metge…"

   

El retorn a la casa, un nou viatge?

El retorn d'Ulisses (1968), Giorgio de Chirico

Tornem a casa, una casa diferent, la llar que ens acull des de fa gairebé quatre anys. Us retrobo, us retrobeu, nous tripulants, un nou i bell viatge ens espera. Amb l'heroi Ulisses com a estel que ens inspira i ens guia, hissem novament les veles i salpem a la recerca d'una nova pàtria, que sempre és la mateixa: aprendre per ser millors. Deixeu-vos acompanyar pels versos del poeta Jordi Pàmias i la partença us serà més dolça. Benvinguts a bord i bon viatge!

Ulisses: el retorn a si mateix,

el tancament del cercle, el periple que acaba

a la casa natal. Feliç, pot dir:

-Els altres són vençuts. Jo sóc a Ítaca.

Cova de Polifem, Circe, la fetillera,

els companys d’aventura, amb la barba grisenca,

Nausica, les sirenes temptadores:

tot jeu en un racó polsós de la memòria.

La sang ha corregut al casal. I Penèlope

l’ha abraçat. Ara Ulisses conclou: -La meva illa

i jo som el mateix. El viatge és somni…

Els altres són, només, escorrialles.

                               Narcís i l'altre, Edicions 62/Empúries, Bcn 2001

Tres referències a Circe: literatura, cinema i publicitat

J.W. Waterhouse, Circe offering de Cup to Ulysses, 1891

Circe, la deessa, Circe, la maga, és un dels nombrosos personatges femenins que intentarà atraure i seduir Odisseu i la seva tripulació durant el llarguíssim retorn de l'heroi cap al seu país, l'illa d'Itaca. També voldran tenir l'honor d'aconseguir-ho Calipso d'Ogígia, Nausica, filla de Feàcia, les cantaires sirenes o les temibles Escil·la i Caribdis, malgrat la seva corporeïtat monstruosa. La dona com a bruixa i experta en arts màgiques, beuratges transformadors i metzines (recordem sense anar més lluny Medea, neboda d'aquesta Circe) és un binomi que ha viatjat del braçet des de l'antiguitat més remota fins a ben entrat el segle XIX.

Més endavant arribàrem a l'illa d'Eea, on vivia 

Circe la ben arrissada, deesa temible que parla

com els humans, germana d'Eetes el d'ànim maligne:

tots dos van nàixer d'un pare, el Sol, el que fa llum als homes,

i d'una mare, Perse, que fou una filla d'Ocèan.

En aquell lloc, vam portar en silenci la nau a la riba, 

dins d'un port de bon ancoratge: algun déu ens guiava.

                                           Odissea, X, 135-142 (versió de Joan F. Mira)

Dins d'un fondal trobaren la casa de Circe, ben feta,

tota de pedra escairada, en un lloc amb esplèndida vista.

Al seu voltant hi havia lleons i llops de muntanya:

ella els havia embruixat donant-los uns tòxics malignes.

No es van llançar contra els homes, sinó que van aixecar-se

i es van quedar bellugant només les cues enormes.

Com els gossets que remenen la cua per l'amo que torna

d'un convit, perquè els porta sovint algun mos que els agrada, 

la bellugaven així els lleons i els llops de fortíssimes

ungles; i ells s'espantaren en veure aquells monstres terribles.

                                                            (íbid., 210-219)

Euríloc, company molt estimat d'Ulisses, i vint-i-dos camarades més seran convidats a un banquet per la deessa-fetillera i metamorfosats (tret del primer, home prudent) en porcs de pensament humà, un animal impur i pudent no només, com podem observar, per a la comunitat musulmana. 

Ella va eixir, va obrir-los les portes brillants de la casa,

i els convidà: la seguiren tots junts, sense por ni sospita.

No hi volgué entrar Euríloc, pensant si seria una trampa.

Féu que passaren a dins, els va asseure en bancs i cadires,

i els preparà un beuratge amb vi de Pramnos, formatge,

ordi i mel clara. Després els mesclà una funesta metzina

amb l'aliment, per tal que oblidaren la terra paterna.

Quan els ho va oferir i ho van beure, agafà una vareta,

els colpejà, i al moment va tancar-los dins d'una porquera.

Tots adquiriren aspecte de porcs, des del cap a les cerres

i per la veu: la ment, però, es mantingué inalterada.

                                                             (íbid., 230-240)

Odisseu, avisat pel fugitiu Euríloc, s'endinsarà per les valls d'Eea resolt a recuperar els seus companys. I comptarà amb l'ajuda inestimable d'un inesperat aliat de luxe: Hermes, el missatger diví. L'Argifontes li ofereix un antídot contra els malèfics beuratges de Circe,

Dit tot això, l'Argifontes, el déu, arrancà de la terra

l'herba, me l'oferí, i me'n va assenyalar la natura:

era negra en l'arrel i la flor era blanca, lletosa.

Moli és el nom que li donen els déus. Arrancar-la és difícil

per qualsevol mortal: els déus, tanmateix, tot ho poden.

Hermes, després, se n'anà volant sobre l'illa boscosa

cap a l'extens Olimp, i jo cap a casa de Circe.

                                                               (íbid., 302-308)

La maga fracassarà en l'intent d'emmetzinar Ulisses i seduïda per la resistència de l'heroi (Ningú, cap altre home, -no- ha pogut resistir la seva metzina) demanarà nits d'amor i la prometença d'un any al seu costat a canvi de retornar als companys estimats l'aparença humana. I no només això: els consells de Circe li seran de gran ajuda per preveure perills i arribar a l'inframón i, allà, consultar a l'endeví Tirèsies quins són els viaranys correctes per arribar a la seva amada pàtria.

  

I seduït per la bellesa i la dolça veu de la dea, Odisseu ens explica...

I mentrestant, al saló del palau s'afanyaven les quatre

noies que fan de cambreres i atenen les feines de casa. [...]

Una tercera mesclava vi dolç en una cratera 

d'or, un vi com la mel, i treia les copes daurades.

                                                                 (íbid., 348-49/356-57)

I ara, finalment, he descobert aquest vi, dolç beuratge dels déus, testimoni de moltes nits d'amor entre el nostre estimat Ulisses i la de molt bella veu Circe i digne de les més altes celebracions. Una figura humana amb cap de lleó el corona. Un exemple més de la presència de la tradició clàssica, que ens acompanya allà on ens trobem.