Νάρκισσος καὶ Ἠχώ

Echo and Narcissus, John William Waterhouse (1903)

Divendres passat vam celebrar a l´escola la Festa de Sant Jordi que per motius de calendari vam decidir aplaçar fins a després de vacances de Pasqua. Enguany, en el tradicional certamen literari, el segon premi de la categoria C de prosa catalana va ser per a l´Anna Ruiz, alumna de segon del batxillerat humanístic, amb una preciosa recreació sobre el mite ovidià de Narcís i Eco. Aquí la teniu. Feliciter, Anna!

Tu eres bell, bell com les més boniques flors que poden ser regalades, bell com una rosa acabada de collir, com el paisatge més tendre que algú pugui arribar a imaginar, bell com la pròpia perfecció. El somriure sempre tan brillant que portaves dibuixat als llavis a tothora, sense que res no importés, sense que res ni ningú no pogués prendre-te’l mai. Els teus ulls verds que sempre reflectien una emoció profunda i uns sentiments tan vius i massa bonics, però, per ser meus. I a pesar de tot ho eren, com tu, i com la teva bellesa. Els teus cabells rossos sempre voleiant al vent, atrapant un instant de vida, sense cap preocupació. Així eres tu, tan bell, tan perfecte, com el millor dels somnis, com la més perfecta de les realitats. Jo t’estimava, des de sempre, però sabia que tu no m’estimaves –el cor no sap d´enganys!- i que no ho faries mai, no tenia cap esperança d’aconseguir-te, però a pesar de tot, malgrat aquesta roent certesa, jo no podia deixar d’estimar-te, no et podia oblidar de cap manera. Es pot oblidar la perfecció metamorfosada en tu? No, jo sabia que no podria oblidar-te mai.

Tu no havies estimat mai cap dona, i mai ningú no sabria per què. Jo sí, Narcís, talment perquè havia pogut tenir-te molt a prop. Havia tingut aquesta immensa sort. La llum dels teus ulls m´havien revelat la veritat que el meu cor sabia feia temps: tu estimaves algú amb passió secreta, algú que mai no podria ser de ningú, perquè eres tu mateix. Vas jugar amb els meus sentiments, fent-me fins i tot arribar a morir d’amor per tu, però jo t’havia perdonat un i altre cop com et perdonaria totes i cadascuna de les teves accions perquè l’amor que per tu sentia era el més gran amor mai no escrit. Jo he deixat de viure, és cert, però ha restat la meva veu per parlar-te entre les muntanyes, la meva veu que segueix predicant el meu amor als quatre vents. La tinc encara per repetir el que tu em deies i el que em deien els altres de tu.

Però un dia vas arribar al teu destí, aquell que de petit t’havia estat assignat pels déus i que, irremeiablement, s´havia d´acomplir, inexorable. Et vas mirar en les aigües cristal·lines d’una deu única en què només tu podies paladejar la bellesa perfecta que brollava de tu. Aquelles aigües mai no havien estat contemplades per cap mortal i divina era la seva naturalesa com el més bell dels somnis. Quan et vas emmirallar, m´han contat, vas quedar-te bocabadat, contemplant-te a tu mateix, admirant la teva bellesa sense poder apartar-ne la mirada i sense concebre que aquest amor teu que estava naixent, que senties per tu mateix, era el foll sentiment que els altres també havíem experimentat i que tu ens havies negat. No puc desitjar-te, Narcís, cap mal, ni mostrar-me cruel perquè t’he estimat massa, però he pensat mil cops que finalment vas entendre com m´havia sentit jo, quins havien estat els meus sentiments cap a tu. Estaves massa obsedit, però, pel teu propi amor i aquest amor no et deixava pensar en res més que en tu mateix. Diuen que vas intentar agafar-te, tocar-te, tenir una porció de tu mateix, perquè ho tenies tot i alhora res. I a poc a poc el teu amor ens va anar ofegant tots dos sense que poguéssim fer-hi res, una veu i un rostre, un cos. Sense haver arribat mai a fer realitat el meu somni, vaig acabar morint d’amor per tu, un amor massa profund i, com sol passar, massa irreal per ser real.

D´ençà la teva mort sóc tan sols una veu que repeteix des del fons de les muntanyes les últimes paraules que sento dels altres per poder, així, recordar el teu nom. Jo vaig ser eco i tu el meu narcís, aquella flor en què et van metamorfosar els déus immortals, del color del sol i amb els pètals d’un blanc únic, com la bellesa i la perfecció que t’havien acompanyat en vida.

Anna Ruiz de la Fuente
2n Batxillerat