25 de juliol del 2012

Bressol de tots els blaus



Dissabte passat, 21 de juliol, va tenir lloc, a la Sala Meifrèn de la Societat L´Amistat de Cadaqués, la presentació del poemari Bressol de tots els blaus de Montserrat Gallart i Sanfeliu i publicat pel segell editorial barceloní Témenos Edicions. La cuidada edició d´aquest recull de poemes dedicats a un mateix paisatge físic i sentimental alhora, compta amb un magnífic recull de fotografies de Sara Molina que il·lustren i testimonien amb versos triats la llum i el color d´aquest agermanament poètic. Deixem, però, que siguin les paraules de l´autora les que ens menin al significat profund d´aquest llibre tan lligat al mar ...

“En aquests 47 poemes parlo del mar de Grècia i del mar de Cadaqués, de la Mediterrània, que ens amara de vinya, de xiprers, d’alzines i d’olivera, i que ens fa ser pacífics, vitals i molt íntims; de la llum i dels colors d’aquest paisatge, que és un bocí de Paradís.
El poemari és, perquè Cadaqués i Grècia també ho són, ple de sensacions. Entre aquestes sensacions hi trobem l’olor de la roba neta recent estesa, la de les alfàbregues dels carrers, l’olor de mar i de salobre, les olors del mercat i dels cafès...

Sentim les veus dels infants enjogassats a les platges, a les cases i pels carrers, o les veus dels cors que de tant en tant canten a l’església, sentim els silencis de la nit o els crits eixordadors de les gavines. I un so comú de Cadaqués i de Grècia, potser de tota la Mediterrània: el toc de les campanes a l’església.

A Cadaqués veiem la llum que ho inunda tot, les nits tan farcides d’estels com les nits de muntanya; les sortides de sol més enllà de Port Lligat, o les de la lluna més enllà de S’Arenella;  veiem els amics i la blancor de les cases, o el relleu de les muntanyes cap al tard.

Assaborim els àpats compartits a les terrasses o els aperitius i cremats de platja, les olives, les anxoves, el bon peix, els taps i, darrerament, fins alguna especialitat  grega.

A Cadaqués i a Grècia veiem i toquem els gats per fer-los moixaines; toquem l’aigua freda, les pedres de pissarra i les que s’assemblen al marbre de vora mar, i ens banyem de vegades, nus, a la nit.

L’objectiu, com sempre, el plaer de la lectura. Moltes gràcies i gaudiu dels poemes i de tot el que us suggereixin.”

Arquetip
                                         
A Sóunion no s´acaba el món, però ho sembla.                 
Harmonia feta marbre, i el mar                                         
als peus, que para una catifa al temple.                            
La llum inunda les columnes                                               
i el blau del cel és un llençol de tafetà amorós                                 
que embolcalla l´indret.                                                      
El vent respecta l´únic arbre                                               
rostit, posat a prova i ferm.                                                  

Quan cau la tarda,                                                               
el sol s´amaga rere l´estol d´illes                                       
i, en posta encesa d´un vermell violent,                             
trasmuda el cel en immens mantell càlid.                         
No hi ha remors però hi ha presència,                                
i em trobo assimilada aquí                                                 
com una peça més de l´harmonia                                      
intemporal i eterna.                                                            

No sé si aquest paisatge sap que hi sóc,                            
però m´hi sento menys en fals                                           
que davant teu.                                                                    

         (Soúnion, 6-XI-2010)

Αρχέτυπο

Στο Σούνιο δεν τελειώνει ο κόσμος αλλά ἐτσι φαίνεται
Αρμονία που ἑγινε μάρμαρο και η θάλασσα
στα πόδια, που στρώνει χαλὶ στο ναό.
Το φως πλυμμιρίζει τους κίονες
και το γαλάζιο του ουρανού είναι μεταξωτό σεντόνι        
που τυλίγει τον χώρο.
Ο άνεμος σέβεται το μόνο δέντρο,
αν και δαρμένο, μέσα στη δοκιμασία του σταθερό.

Ὀταν πέφτει το απόγευμα, 
ο ήλιος κρύβεται πίσω απο το σύμπλεγμα των νησιών
και, σε δύση φλεγόμενη με βίαιο κόκκινο,
αλλάζει τον ουρανό σε τεράστιο μαντίλι ζεστό.
Δεν υπάρχει θρόισμα, αλλα παρουσία
και βρίσκομαι αφομοιωμένη εδώ
σαν άλλη ψηφίδα της αρμονίας,
άχρονης και αιώνιας.

Δεν ξέρω αν το τοπίο γνωρίζει ότι είμαι εδώ,
αλλα σ´αυτό το μέρος νιώθω λιγότερο μετέωρη
παρά μπροστά σου.

          (Σούνιον, 6-XI-2010)





15 de juliol del 2012

D·I·M


Dissabte, 14 de juliol. 10.45 ante meridiem. Carrer Muntaner cantonada Sant Màrius. El títol d´aquesta entrada podria fer referència, a primera vista, a part d´una inscripció funerària del tipus D·M·S (Dis Manibus Sacrum), però no és el cas. El relleu, malgrat estar a nivell de la mirada dels vianants, passa gairebé desapercebut. A tocar d´un xamfrà, no té relació aparent amb l´establiment que és al costat. Què significa? Quin sentit té la misteriosa presència d´unes paraules tan venerables en un lloc com aquest? A quines conclusions podria arribar un arqueòleg si d´aquí a 2.000 anys en fes la descoberta?  Petits secrets d´una ciutat.



10 de juliol del 2012

El vell rei soca

Fa molts anys passava a classe els 13 episodis d´una de les millors  sèries que mai s´hagin  gravat per a la televisió: Jo, Claudi, una coproducció de la BBC i London Films que es va emetre per primera vegada al Regne Unit el 1976, a TVE el 77 (amb censura) i finalment a TV3 la temporada 88-89. Encara ara sé que les imatges i els diàlegs d´aquesta història, creada pel guionista Jack Pulman a partir de les novel·les de l´escriptor britànic Robert Graves, roman en la memòria d´algun exalumne perquè així m´ho ha fet saber quan hem coincidit per recordar vells (i bells) temps o a través d´un correu a propòsit d´un o altre afer personal. Cada episodi comença amb l´emperador Claudi, ja vell i solitari, entestat a escriure la història de la seva família, la dels emperadors de la dinastia Júlia-Clàudia, una història farcida d´intrigues polítiques, corrupció, ambició i orgulls desmesurats, afany de poder il·limitat i de tots aquells ingredients que fan de la condició humana un fet únic i admirable (per la bondat d´uns) i alhora terrible (per la maldat o la sort d´altres). Recordo que veure-la a classe i comentar-la després amb els alumnes a partir d´un guió de treball sobre cada episodi (i que encara conservo) era molt estimulant -almenys per a uns quants i per a mi mateix- i un dels punts d´inflexió del que significa realment la paraula educar a partir d´una activitat d´aula. En teníem prou amb una frase, un discurs, un gest, una mirada o un silenci de qualsevol dels inoblidables personatges que van desfilant al llarg de la sèrie per obrir un debat -encès en alguns moments- sobre la capacitat dels éssers humans en general, i dels governants en particular, de desplegar tot el ventall d´emocions, sentiments, valors i contravalors que ens defineixen. Al Jo, claudi hi trobàvem de tot: passió, indiferència, ira, templança, amor, odi, valor, covardia, lucidesa i demència a parts iguals. Un llibre d´història excepcional del qual els meus alumnes i jo mateix podíem aprendre i reflexionar sobre un munt de coses. La història de Claudi no deixa de ser un fragment de la història del món i dels homes i ara mateix, la convulsió dels temps que ens toca viure m´ha fet pensar que no seria una mala decisió tornar-la a passar als estudiants del curs vinent.  Opino que fins i tot és més necessària avui que fa uns quants anys, una manera força atractiva de convidar a repensar en quin punt estem de les relacions entre la societat civil i el poder polític, la frivolització d´alguns espectacles suposadament culturals o el paper que ha de jugar l´Estat en la vida privada de les persones, inclosos els drets i la dignitat individuals. M´ha fet pensar en tot això un moment de l´últim capítol, el tretzè, intitulat El vell rei soca: començat l´episodi, els ministres (que no mestres) de Claudi, Pal·las i Narcissus, resolen que l´emperador ha de procurar-se una nova esposa  després de la vergonyant Messalina. Mentre debaten entre sí amb acalorament en presència de Claudi, aquest, sense escoltar-los i en un estat manifest d´absència mental, va repetint com un mantra les següents paraules: "que tot el verí que aguaita sota el fang, surti a la superfície". El conseller més intrigant postula Agripina, la seva amant i neboda de l´emperador, una dona pèrfida i ambiciosa fins a límits insospitats, com a candidata perfecta i Claudi, sabent que aquest matrimoni accelerarà la seva pròpia mort i la ruïna de l´Imperi, hi accedeix. Claudi és un home intel·ligent i reflexiona profundament sobre el poder i els homes. Cal que tota la maldat, el verí que rau a les entranyes dels poderosos aflori perquè pugui néixer un nou ordre polític, social i econòmic? Ell n´està convençut, i nosaltres?


 

5 de juliol del 2012

L´herbari d´Ovidi

Remenant el bagul dels records, m´he topat amb aquest treball de l´Helena de fa un parell d´anys, quan cursava Llatí I. Ara és ja una extripulant que navega en solitari però m´ha fet molta il·lusió retrobar-la (dic retrobar-la perquè sempre he pensat que el que fem és un reflex fidel del que som) en aquesta original activitat a propòsit de la lectura del llibre Narracions de mites clàssics, una adaptació de Les Metamorfosis d´Ovidi. Seva és també aquesta entrada d´inspiració ovidiana. Avui la vull compartir amb tots vosaltres.