El Jurament Hipocràtic a la Facultat de Farmàcia!

Aquesta setmana, la Universitat de Barcelona ha celebrat l’acte acadèmic de graduació i, per tant, del jurament hipocràtic dels estudiants de Farmàcia de la promoció 2011-2016. Aquest jurament el fan tots aquells que començaran a exercir professions relacionades amb la sanitat, com poden ser medicina o farmàcia. És un text de caràcter ètic sobre la pràctica de l’ofici de sanador.

El nom del jurament no és a l’atzar. Fa referència a Hipòcrates de Cos, metge grec del s. V aC. nascut en aquesta illa del Dodecanès i a qui la tradició considera pare de la medicina. Es diu que ell mateix o un dels seus deixebles va escriure el primer model de jurament hipocràtic, un recull de normes que havien de seguir tots els professionals de la medicina. A partir d’aquell model original, s’han anat fent actualitzacions al llarg de la història. Actualment, el jurament que es promet en la majoria de països és el de la Declaració de Ginebra de 1948, redactat per l’Associació Mèdica Mundial.

Aquí us deixo, però, el jurament hipocràtic clàssic llegit i promès pels graduats de Farmàcia de la UB que podeu escoltar en el vídeo (entre els minuts 36:30 i 38:45).

"Juro per Apol·lo, el metge, per Asclepi, per Higiea, per Panacea i per tots els déus i deesses, posant-los com a testimonis, que duré a terme aquest jurament i aquest document d'acord amb la meva capacitat i el meu parer.

consideraré el qui em va ensenyar aquest art com si fos el meu genitor, el faré partícip dels meus mitjans de vida, i compartiré amb ell els meus diners si els necessita;

tindré els seus fills com a germans meus i els ensenyaré aquest art, si és que el volen aprendre, gratuïtament i sense contractes;

compartiré els preceptes, la instrucció oral i tota la resta d'ensenyaments amb els meus fills i amb els fills de qui em va ensenyar, i amb els alumnes que hagin signat el contracte i hagin jurat la llei dels metges, i amb cap altre;

utilitzaré les prescripcions dietètiques en benefici dels malalts segons la meva capacitat i el meu parer, per apartar-los del mal i de la injustícia;

no donaré a ningú un fàrmac mortal, encara que m'ho demani, ni li aconsellaré aquesta solució;

igualment, no donaré a cap dona un pessari avortiu;

duré una vida pura i venerable;

no intervindré quirúrgicament ni tan sols els qui pateixen de pedres, sinó que deixaré el meu lloc als experts en aquestes pràctiques;

a totes les cases en les quals entraré, ho faré en benefici dels malalts i em mantindré apartat de tota injustícia voluntària i de tota corrupció, i especialment dels tractes amorosos amb els cossos de les dones i dels homes, tant lliures com esclaus;

mentre presti o no el meu servei, allò que escolti o vegi referit a la vida de les persones, i que no hagi de ser mai escampat públicament, ho callaré, considerant-ho un secret.

Si mantinc aquest jurament i no el trenco, que obtingui un bon renom per la meva vida i el meu art entre tots els homes i les dones per sempre. Però si el transgredeixo i juro en fals, que em passi just el contrari de tot això."

                                                                             [Traducció de Ma Àngels Fumadó]

Què en sabem d'Hipòcrates? Què us ha semblat aquest bell text deontològic? De quines qüestions ètiques relacionades amb la vida i la mort parla? 

A propòsit d'aquest solemne acte acadèmic, amb quin himne universitari acaba? Si cerqueu la lletra i la traduïu, sabreu quins savis consells ens dóna.

Jordi Rojas

estudiant de 3r curs del Grau d'Història a la UB i ex-tripulant del Vaixell

Una nit esplèndida amb Sòcrates

                                    

Ahir va ser nit de teatre. L'obra triada, Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano de Mario Gas i Alberto Iglesias, al Teatre Romea, dins el Festival Grec de Barcelona. Un espectacle esplèndid, d'emocions a flor de pell, d'una força contundent -com un cop de maça al cap- i d'una modernitat indiscutible durant hora i mitja que -ho he de confessar- se'm va fer curta, molt curta. La feina dels actors intensa però alhora mesurada, d'un nivell interpretatiu molt alt (Carles Canut, Pep Molina i Amparo Pamplona extraordinaris) i dominant l'escena, amb una presència que tot ho omple, un excepcional Josep Maria Pou, encarnant un Sòcrates creïble, proper, molt humà, fins i tot en els dubtes i en l'incertesa d'haver fet o no fet el que calia durant el judici de l'assemblea atenesa del qual fou trist protagonista. Coherent, digne i honest fins al darrer suspir, Sòcrates hauria de ser una valuosíssima referència per als nostres dies, per als nostres polítics -ai las!-, per a la nostra joventut, per a la nostra societat "del coneixement". Baixat el teló, pensava jo què diria avui Sòcrates del món que ens ha tocat viure, com ens interpel·laria, com l'hauríem tractat i què se n'hauria fet d'ell, i convençut, sobretot això, que es troben a faltar gegants del pensament com ell, lúcids i indomables, activistes d'una talla intel·lectual immensa al servei de la veritat, l'unic camí possible d'autoconeixement.



Mario Gas ens parla de Sòcrates amb aquestes encertadíssimes paraules...

"Sócrates no escribió jamás una sola palabra. Sin embargo, la filosofía griega se divide y se estudia, habitualmente, en dos partes: los presocráticos, y Sócrates y los grandes filósofos posteriores. Ahí es nada.
No cabe la menor duda de que Sócrates es una figura fundamental del pensamiento occidental. Su aura sigue proyectándose a través del tiempo hasta nuestros días. Su búsqueda de la verdad, su indagación, mediante el diálogo, sobre la moral, la honestidad, la justicia, el conocimiento del hombre -dando por supuesto que el inicio es siempre una pregunta que incide en el no conocimiento- lo convierten en un ser singular y, por supuesto, en un ser peligroso para cualquier tipo de hipocresía, ya sea individual, colectiva o incluso estatal y... democrática.
Es esa condición insobornable lo que le lleva -tras una larvada inquina incubada durante más de veinte años- a ser acusado por seres insidiosos cercanos al poder de perversor de la juventud y negador de los dioses oficiales. El resultado, avalado por parte de la ciudadanía, no puede ser más terrible e injusto: la ingesta de la cicuta que le producirá la muerte.
Esa joven democracia no digería la independencia, agudeza y ética de un hombre íntegro, valiente, irónico, coherente y enfrentado por su actitud a las oscuridades de un sistema llamado democrático dispuesto a devorar a sus más valiosos hijos. ¿Les suena a algo?
Todo lo que sabemos sobre este hombre, que decidió aceptar y asumir la sentencia, mostrando así su altura moral y su compromiso, se debe a los escritos de Platón, Jenofonte, Diógenes Laercio, Aristófanes (su gran enemigo) y otros; y como un río de caudal inagotable, se ha continuado escribiendo sobre él hasta nuestros días. Tal es el interés que sigue suscitando."

Fins diumenge, 2 d'agost, teniu encara l'oportunitat de gaudir-la. I tant de bo la reprogramin i pugui portar els alumnes a veure-la. Aquesta sí que és una lliçó magistral. Llarga vida al teatre!

Jordi

Nosce te ipsum

La mirada clàssica m'ha descobert tot passejant per carrers i avingudes de Madrid hibernis diebus aquesta inscripció epigràfica al frontispici (què deu significar frontispici?) del Museu Nacional d'Antropologia (per cert, què hi podem trobar en un museu antropològic?). Què volen dir aquestes tres paraules gravades sobre la pedra immortal? Quin és l'origen d'aquesta expressió? És originalment llatina? On més la podem llegir i reflexionar? Què és un aforisme? A qui pot representar el cap cisellat sobra l'inscripció? De quin estil són les columnes que s'hi veuen a la fotografia?

Φιλία i amicitia al Canal 33

Ahir es va estrenar al Canal 33 Amb filosofia, un programa que vol acostar-nos una certa manera de pensar, de plantejar problemes, de fer-se preguntes i explorar les seves respostes. Presentat pel periodista i escriptor mallorquí Emili Manzano (que ja ens ha fet passar bones estones amb espais com Saló de lectura o L'hora del lector), la sèrie consta de 13 capítols que han començat amb l'emissió del dedicat a l'amistat. Φιλία per als grecs i amicitia entre els romans, l'amistat és un dels conceptes més tractats pels pensadors d'arreu des de sempre perquè és una paraula que ens evoca allò d'essencial i inherent a la condició humana. Aquil·les i Patrocle, Orestes i Pílades, Nis i Euríal, Ciceró i Àtic, Sèneca i Lucili, Montaigne i La Boétie, Quixot i Sancho, Holmes i Watson,... la ficció i la realitat són plens d'exemples del privilegi que suposa arribar a gaudir d'un tresor com aquest. D'entre les obres i obretes que s'han escrit al voltant de l'amistat n'hi ha una, el De amicitia de Marc Tul·li Ciceró, que ja em va robar el cor quan la vaig llegir per primera vegada (fins i tot hi tinc un esborrany de traducció desat al calaix dels bons propòsits). És un text poc traduït al català i tanmateix molt proper a la nostra sensibilitat pel seu valor humanitzador altament recomanable. 

El diàleg que ocupa el text de Ciceró és un testimoni magistral del sentiment de l´amistat més enllà del mateix autor, que l'escriu per dedicar-lo a un amic seu. Nascuda de la virtut, l'amistat només és possible entre persones de bé; persones íntegres, generoses i imparcials que segueixen sempre la naturalesa, que és la guia del bon viure en el sentit més humà de la paraula. Qui no ha sentit mai l'abraçada d'un amic en el més profund del seu cor? Si no és així, cal llegir les sàvies paraules del mestre. L'amistat, enemiga de la solitud que ens allunya de l'altre, esdevé un bastó per reposar per a tot aquell que, conscient de la seva mancança i delerós de compartir l'afecte amb els altres, la troba i gaudeix de l'alegria i de la felicitat que aquesta li regala.

L'amistat és, feliçment, un tema que desperta l'interès de les persones i que, per a qualsevol generació, forma part irrenunciable de la seva educació emocional. Quan per un motiu o altre (espontani o buscat) sorgeix la paraula màgica a l'aula, enmig d'una classe qualsevol, te n'adones que l'atenció que suscita és pràcticament unànime. No hi ha lloc per a la indiferència quan es parla d'amistat. En qualsevol nivell educatiu –i humà-, l'amic és sempre algú especial.  Per a totes les edats, sense distinció. 

Gaudiu d'aquest primer programa i dieu-nos, què és l'amistat per a vosaltres?

Si vols ser estimat, estima

Ja ho deia Sèneca: si vols ser estimat, estima. Per bé que ell cita com a autor d´aquest savi consell el filòsof estoic Hecató de Rodes, són les paraules per se les que ens conviden a la reflexió. Ara que comencem un nou curs en què grecs -com Hecató- i romans -com Sèneca- ens acompanyaran de nou amb el seu mestratge, que cal tenir més present que mai en temps de desconcert com els que ara ens toca viure, és un bon moment per recordar que ho som, de grecs i de romans, per moltes raons. La llengua, la política, la ciència, les arts, la manera de pensar i de sentir de la nostra societat i tantes i tantes coses ens defineixen com a hereus de la seva tradició malgrat no en siguem conscients i alguns, fins i tot, ens convidin amb somriure d´orella a orella a menjar delicioses flors de lotus. 

"[...] ego tibi monstrabo amatorium sine medicamento, sine herba, sine ullius ueneficae carmine: si uis amari, ama."

                                               
                                               Epistulae morales ad Lucilium IX, 6

"[...] jo t´ensenyaré una recepta per fer-te estimar, sense drogues, ni herbes, ni versos màgics de bruixa: si vols ser estimat, estima."

                                    Lletres a Lucili (Bernat Metge, vol. I) IX, 6

Si uis amari, ama... Si vols ser estimat, estima. Què us sembla aquest consell per començar? Sèneca ens serà un molt bon company de viatge i per conèixe´l millor i aprendre un munt de coses sobre ell, les seves circumstàncies i la seva filosofia de vida,  us convido a mirar (i sobretot a escoltar) aquest vídeo que us pot despertar més d´una pregunta.

SAPERE AUDE!

Com tots sabem, un dels objectius principals d´aquest bloc és reivindicar la presència de la cultura clàssica en l’actualitat. Avui he trobat un nou referent que ens demostra que no estem equivocats i que molts seguim tenint presents els clàssics.

En relació amb les concentracions que s’estan realitzant arreu d’Espanya i d’altres països europeus per reclamar una democràcia més justa sota el lema Democràcia Real he llegit que a Stuttgart (Alemanya) també s’estan concentrant per aquest mateix fet però amb l´aforisme llatí sapere aude!, que literalment vol dir “atreveix-te a saber”, interpretat molts cops com “tingues el valor d’utilitzar la teva raó”.
Aquesta expressió va ser popularitzada pel filòsof alemany Immanuel Kant al seu assaig titulat Què és la il·lustració?. El que el racionalista alemany volia significar és que cadascú ha d´actuar segons les seves idees i la seva raó, sent independent del que facin els altres, i va prendre aquests mots com a principi fonamental de la Il·lustració, ja que ell creia que l’home només podia considerar-se major d’edat quan és capaç de pensar per ell mateix.
Però l’autoria d’aquesta coneguda expressió no pertany al pensador alemany sinó que és d´Horaci, un autor que coneixem prou bé, qui a la seva Epístola II diu: “Dimidium facti qui coepit habet: sapere aude” ("Qui ha començat només ha fet la meitat: atreveix-te a saber"), i és el lema de moltes universitats com la de Huelva o la Universitat Europea Miguel de Cervantes de Valladolid, entre d’altres.

Anna Ruiz de la Fuente
2n Batxillerat

N. de l´E.: Després dels lamentables fets succeïts ahir a Plaça Catalunya és temps de demanar sentit comú, bressol de la raó, a les autoritats polítiques per repensar quin és el camí que estan enfilant moltes de les democràcies actuals. Els clàssics, de nou, ens són un càlid recer i una veu que cal escoltar.

De Tales de Milet a Maria Mercè Marçal

L´escriptor, doxògraf i historiador de la filosofia grega Diògenes Laerci (s. III) ens diu a la seva obra Vides de filòsofs il·lustres (1, 32) que Tales de Milet, presocràtic del segle VII aC, agraïa a la deessa Fortuna tres coses (feu-ne la traducció):

Φασὶ Θάλετα τριῶν τούτων ἕνεκα χάριν ἔχειν τῇ Τύχῃ· πρῶτον μὲν ὅτι ἄνθρωπος ἐγενόμην καὶ οὐ θηρίον, εἰτα ὅτι ἀνὴρ καὶ οὐ γυνὴ, τρίτον ὅτι Ἕλλην καὶ οὐ βάρβαρος.

Vint-i-set segles més tard, la poetessa d´Ivars d´Urgell Maria Mercè Marçal (1952-1998) enceta el seu poemari Cau de llunes (Premi Carles Riba de poesia 1976) amb aquests versos que esdevenen tota una declaració de principis, la seva divisa més particular:

A l´atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i de nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Què en penseu dels agraïments de Tales? I dels de Marçal? Quines tres coses agraïu vosaltres a la dea Fortuna?

Hipàtia, no tan desconeguda

L’escola d’Atenes. Rafael Sanzio (1509-1510)

En una entrada anterior vam comentar l’estrena de la pel•lícula Àgora, d’Alejandro Amenábar.
Després de l’estrena del film, la seva protagonista Hipàtia ha aixecat passions arreu del món. Durant el mes d’octubre, a Madrid, algunes llibreries van organitzar conferències sobre la jove filòsofa i centenars de persones s’hi van acostar.
Hipàtia, tot i que actualment ha reaparegut com una desconeguda, ha estat present en altres moments de la història en què els seus estudis i treballs van ser molt valorats.
En època del Renaixement italià, Rafel Sanzio va representar Hipàtia en la seva gran obra mestra L’escola d´Atenes. En aquest apareixen els grans filòsofs clàssics, les doctrines dels quals s’havien redescobert en aquesta època, després de quedar oblidades durant l’edat mitjana.
Tots els filòsofs que hi apareixen, estan representats per artistes del Renaixement i Hipàtia ho està per Francesco Maria della Rovere, un jove pintor de classe benestant.

Aquesta representació d’Hipàtia entre els més grans filòsofs ens dona coneixement de que tant la seva persona com la seva tasca científica eren reconegudes en aquella època.
Molts anys més tard, al 1853, es va publicar l’obra de Charles Kingsley Hypatia, new foes with an old face. Aquesta obra va tornar a despertar Hipàtia i va inspirar a un jove pintor prerafaelita anglès, Charles William Mitchell, contemporani a Charles Kingsley, per fer un retrat de la jove Hipàtia despullada a la biblioteca d’ Alexandria abans de morir.

Hypatia, Charles William Mitchell (1855)

Amb aquesta reaparició d’Hipàtia en la nostra societat s’han recuperat més d’una dotzena d’obres relacionades amb la filòsofa, entre elles l’obra de Kingsley, que l’editorial Edhasa ha reeditat durant el passat mes de novembre. La pintura de Charles William Mitchell ocupa la portada d’aquesta nova edició.
El títol del llibre Hypatia, new foes with an old face, fa referència a nous enemics amb cares conegudes. Què en penseu? Per què es relaciona el personatge d’ Hipàtia amb la imatge d’enemics amb cares conegudes? Per què creieu que no s’ha reconegut Hipàtia de la mateixa manera que si hagués estat un home? Quins interessos poden portar a amagar els seus estudis?

Anna Carbó
1r Batxillerat

Sòcrates i el "coaching"

Diumenge passat vaig llegir a EL PAÍS SEMANAL (nº 1724) un article que em va cridar l´atenció. Portava per títol "Ayuda para conocerse mejor" i l´autor (pel que sembla un expert en el tema) parlava sobre la figura del "coach", una mena d´"entrenador personal" (això és el que significa la paraula en anglès) de l´ànima. Recordem el que ens diu el poeta romà Juvenal, Mens sana in corpore sano (Sàtires, X, 356), per referir-se a l´equilibri entre la salut mental i la salut del cos que tots nosaltres hauríem de cultivar al llarg de la nostra vida. Una ment sana en un cos sa. Un consell bo i saludable, oi?
Resulta que el "coaching" s´ha posat de moda. Segons ens expliquen, "és un procés d´acompanyament que promou el nostre autoconeixement i desenvolupament personal". La persona que exerceix d´entrenador "fa de pont entre la persona que som i la que podem arribar a ser i no dona consells ni pren decisions, sinó que actua com un mirall perquè sigui l´altre qui descobreixi la solució per si mateix." Dues idees més: "el coaching és l´art d´escoltar empàticament per fer bones preguntes" i "per a ser coach no n´hi ha prou amb adquirir coneixement: és necessari encarnar el que hom sap". Després de llegir l´article vaig pensar en Sòcrates i en el famós aforisme grec que segons la tradició estava inscrit a la porta del temple d´Apol·lo, a Delfos: Coneix-te a tu mateix. Em vaig imaginar el Mestre passejant pels carrers d´Atenes mentre posava a prova els seus conciutadans amb preguntes impertinents que els enfrontaven a les seves pors i inseguretats, fent una crida a la responsabilitat personal i col·lectiva i furgant d´una manera molesta en les consciències dels honorables fills d´Atenes. De nou les veus del passat, tan presents en la nostra societat. Si girem la vista enrere, veurem com molts dels nostres referents són clàssics.

Llegiu els enllaços sobre el gran filòsof (un dels millors "entrenadors personals d´ànimes" de la història) i no oblideu que la seva mort encara ara ens ha de fer reflexionar sobre un munt de coses. Us deixo amb un fragment de la pel·lícula El món de Sofia, basada en la novel·la del mateix títol de Jostein Gaarder (que, per cert, hem afegit a la nostra secció de llibres). Qui era Sòcrates, per què el van jutjar, què n´opineu, qui va pintar el quadre La mort de Sòcrates, com la descriu i a quina ciutat hem de viatjar si el volem veure, etcetcetc...?

La mort de Sòcrates

Apologia de Sòcrates