La manipulació d´un mite

El 31 de març de 2010 es va estrenar a la nostra cartellera cinematogràfica una nova versió -allò que en anglès se´n diu remake- d´un clàssic del pèplum (el gènere vinculat al món grecoromà) del 1981, Lluita de titans, dirigida aquest cop pel francoamericà Louis Leterrier. Al Vaixell ja en vam parlar en el seu moment. La pel·lícula tracta de la vida i miracles de Perseu, l´heroi argiu conegut sobretot per matar Medusa, l’única de les Gòrgones que era mortal, i salvar Andròmeda, filla dels reis d´Etiòpia Cefeu i Cassiopea,  de ser devorada per un monstre marí del qual ja parlarem després. A la pel·lícula hi ha, però, una sèrie de llicències que no la fan fidel al mite clàssic que tradicionalment s´ha considerat canònic.  A mesura que anem explicant la història d´aquest heroi, desgranarem també aquestes llicències que en alguns casos són tot un despropòsit.  

Perseu (Περσεύς) és fill de Zeus i Dànae, filla del rei d’Argos, Acrisi. Explica el mite que aquest va preguntar a l´oracle sobre el seu futur i que la resposta va ser aquesta: “si tens un nét, et matarà”. Acrisi, aterrat, tancà  la seva filla en una presó perquè no tingués fills. Però Zeus, que havia quedat encisat per la seva bellesa, es convertí en pluja d’or, es filtrà per una escletxa de la cel·la i fecundà Dànae. Aquí  ja trobem les primeres diferències entre el mite i la pel·lícula:

     -la dona que fecunda Zeus a la pel·lícula és l’esposa d´Acrisi, no la seva filla.
-en el film, Zeus es transforma en Acrisi, mentre que en el mite ho fa en pluja daurada.
-en el mite, Zeus fecunda Dànae perquè se sent atret per la jove. En canvi, a la versió cinematogràfica ho fa per venjança, ja que Acrisi ha atacat l´Olimp perquè està fart del govern dels déus (¿?)

Acrisi, quan s’assabenta del naixement, llança al mar la seva filla Dànae i el seu fill Perseu dins d’un taüt de fusta.  Aquests arriben, impulsats per vents benefactors, a un illa, Sèrifos, on el seu rei  Polidectes (en una altra versió ho fa Dictis, germà del rei) els recull i els acull. A la pel·lícula torna a haver-hi diferències importants respecte al mite original:

    -en el film només sobreviu el fill, Perseu, mentre que en el mite sobreviu també Dànae.
-en el mite els recull bé un pescador, Dictis, bé el seu germà, Polidectes, rei de l´illa. A la pel·lícula, ho fan un pescador de nom Espir i la seva esposa Bàrbara.
-en el mite, el taüt arriba a les platges de Sèrifos, mentre que a la pantalla Dànae i Perseu són recollits a alta mar.      

Seguim.  Passat un temps, Polidectes  s’enamora de Dànae i la vol seduir però Perseu, ara ja un jove, la protegeix. Polidectes organitza un banquet al qual hi convida tots els seus amics i també  Perseu.  En el transcurs del sopar, es parla sobre quin seria el regal més indicat per fer al rei. Tots arriben a un acord que seria un cavall, mentre que Perseu diu que si fes falta li portaria el cap de Medusa. Al dia següent, tots es presenten amb els seus cavalls respectius, mentre que Perseu ho fa amb les mans buides. Llavors, Polidectes, per desempallegar-se de l´únic obstacle que el separa de Dànae, envia Perseu a matar Medusa. Hades, Hermes i Atena ajudaran l’heroi davant la missió gairebé impossible d’aquesta comesa amb un regal cadascú: un casc que proporciona la invisibilitat, unes sandàlies alades i un escut que reflecteix com un mirall.  Primerament,  visita les velles Graies, que comparteixen un sol ull i una sola dent.  Perseu els ho roba i les obliga a mostrar-li el camí que porta a la gòrgona Medusa.

     -a la pel·lícula no hi ha cap banquet ni celebració, sinó que Perseu es proposa aconseguir el cap de Medusa per poder matar el Kraken, un monstre marí, i així debilitar Hades i poder-se venjar d’ell per haver matat els seus pares adoptius i la seva germana. Aquesta versió és, certament, delirant perquè el Kraken és d’origen escandinau. En realitat, el monstre marí és Ceto, mare de moltes criatures mitològiques entre les que hi destaca Medusa.
-a la versió cinematogràfica Perseu no utilitza ni les sandàlies alades ni, òbviament, el casc invisible.

  

Ajudat per una falç també regal d´Hermes, mata Medusa tallant-li el cap mentre dorm, acostant-se-li d'esquena i mirant enrera a través de l'escut d´Atena. De la ferida en surt Pegàs, el cavall alat, fill de la unió entre la gòrgona mortal i Posidó.


-a la pel·lícula, Perseu mata Medusa amb una espasa i mirant-la pel reflex d’un escut fet de pell d’escorpí.

-Pegàs apareix a la gran pantalla molt abans que Perseu mati Medusa.

De camí a Sèrifos passa per Etiòpia, on rescata Andròmeda de ser devorada per un monstre marí, Ceto, mare de les Graies i de les Gòrgones, enviat per Posidó a desolar el pais. Perseu la converteix en pedra gràcies a la mirada petrificadora del cap de Medusa. A canvi, demana casar-se amb la princesa etíop. Aquí acaba la pel·lícula, però no el mite.


-Andròmeda, a la pel·lícula, és princesa d’Argos i Cefeu rei de la ciutat.

Andròmeda  i  Perseu  es casen i tornen a Sèrifos, on Perseu castiga Polidectes convertint-lo en pedra per voler obligar Dànae a casar-se amb ell. Un dia retorna a Argos per participar en uns jocs. Durant la competició de disc Perseu, per accident, el llança cap a la tribuna d´autoritats  i mata un espectador, Acrisi. Així es compleix la predicció de l’oracle. Perseu, com era d´esperar, regnarà sobre la ciutat (i justament, segons diuen).


-a la pel·lícula, Acrisi és mort pel seu fill, ja que Hades li ordena que el mati.

Aquesta recerca entre la fidelitat a una història original –en aquest cas la del mite de Perseu i la Medusa- que s´ha mantingut intacta al llarg dels segles per la seva riquesa com a font d´aprenentatge  i el despropòsit –o per què no dir-ho, manipulació- que sovint manifesta la indústria cinematogràfica amb l´únic objectiu de donar protagonisme a l´acció gratuïta i als efectes especials per damunt de la història per se, em suggereix una pregunta: fins a quin punt aquesta pràctica cada cop més habitual pot deformar la realitat d´una tradició que, com la grega, ens ha transmès tanta saviesa a través dels seus mites? Què n´opineu, vosaltres? Coneixeu alguna altra pel·lícula on aquesta divergència sigui evident?

Jordi Rojas

1r Batxillerat