15 de novembre del 2011

La manipulació d´un mite



El 31 de març de 2010 es va estrenar a la nostra cartellera cinematogràfica una nova versió -allò que en anglès se´n diu remake- d´un clàssic del pèplum (el gènere vinculat al món grecoromà) del 1981, Lluita de titans, dirigida aquest cop pel francoamericà Louis Leterrier. Al Vaixell ja en vam parlar en el seu moment. La pel·lícula tracta de la vida i miracles de Perseu, l´heroi argiu conegut sobretot per matar Medusa, l’única de les Gòrgones que era mortal, i salvar Andròmeda, filla dels reis d´Etiòpia Cefeu i Cassiopea,  de ser devorada per un monstre marí del qual ja parlarem després. A la pel·lícula hi ha, però, una sèrie de llicències que no la fan fidel al mite clàssic que tradicionalment s´ha considerat canònic.  A mesura que anem explicant la història d´aquest heroi, desgranarem també aquestes llicències que en alguns casos són tot un despropòsit.  

Perseu (Περσεύς) és fill de Zeus i Dànae, filla del rei d’Argos, Acrisi. Explica el mite que aquest va preguntar a l´oracle sobre el seu futur i que la resposta va ser aquesta: “si tens un nét, et matarà”. Acrisi, aterrat, tancà  la seva filla en una presó perquè no tingués fills. Però Zeus, que havia quedat encisat per la seva bellesa, es convertí en pluja d’or, es filtrà per una escletxa de la cel·la i fecundà Dànae. Aquí  ja trobem les primeres diferències entre el mite i la pel·lícula:

     -la dona que fecunda Zeus a la pel·lícula és l’esposa d´Acrisi, no la seva filla.
-en el film, Zeus es transforma en Acrisi, mentre que en el mite ho fa en pluja daurada.
-en el mite, Zeus fecunda Dànae perquè se sent atret per la jove. En canvi, a la versió cinematogràfica ho fa per venjança, ja que Acrisi ha atacat l´Olimp perquè està fart del govern dels déus (¿?)

Acrisi, quan s’assabenta del naixement, llança al mar la seva filla Dànae i el seu fill Perseu dins d’un taüt de fusta.  Aquests arriben, impulsats per vents benefactors, a un illa, Sèrifos, on el seu rei  Polidectes (en una altra versió ho fa Dictis, germà del rei) els recull i els acull. A la pel·lícula torna a haver-hi diferències importants respecte al mite original:

    -en el film només sobreviu el fill, Perseu, mentre que en el mite sobreviu també Dànae.
-en el mite els recull bé un pescador, Dictis, bé el seu germà, Polidectes, rei de l´illa. A la pel·lícula, ho fan un pescador de nom Espir i la seva esposa Bàrbara.
-en el mite, el taüt arriba a les platges de Sèrifos, mentre que a la pantalla Dànae i Perseu són recollits a alta mar.      

Seguim.  Passat un temps, Polidectes  s’enamora de Dànae i la vol seduir però Perseu, ara ja un jove, la protegeix. Polidectes organitza un banquet al qual hi convida tots els seus amics i també  Perseu.  En el transcurs del sopar, es parla sobre quin seria el regal més indicat per fer al rei. Tots arriben a un acord que seria un cavall, mentre que Perseu diu que si fes falta li portaria el cap de Medusa. Al dia següent, tots es presenten amb els seus cavalls respectius, mentre que Perseu ho fa amb les mans buides. Llavors, Polidectes, per desempallegar-se de l´únic obstacle que el separa de Dànae, envia Perseu a matar Medusa. Hades, Hermes i Atena ajudaran l’heroi davant la missió gairebé impossible d’aquesta comesa amb un regal cadascú: un casc que proporciona la invisibilitat, unes sandàlies alades i un escut que reflecteix com un mirall.  Primerament,  visita les velles Graies, que comparteixen un sol ull i una sola dent.  Perseu els ho roba i les obliga a mostrar-li el camí que porta a la gòrgona Medusa.

     -a la pel·lícula no hi ha cap banquet ni celebració, sinó que Perseu es proposa aconseguir el cap de Medusa per poder matar el Kraken, un monstre marí, i així debilitar Hades i poder-se venjar d’ell per haver matat els seus pares adoptius i la seva germana. Aquesta versió és, certament, delirant perquè el Kraken és d’origen escandinau. En realitat, el monstre marí és Ceto, mare de moltes criatures mitològiques entre les que hi destaca Medusa.
-a la versió cinematogràfica Perseu no utilitza ni les sandàlies alades ni, òbviament, el casc invisible.
  
Ajudat per una falç també regal d´Hermes, mata Medusa tallant-li el cap mentre dorm, acostant-se-li d'esquena i mirant enrera a través de l'escut d´Atena. De la ferida en surt Pegàs, el cavall alat, fill de la unió entre la gòrgona mortal i Posidó.


-a la pel·lícula, Perseu mata Medusa amb una espasa i mirant-la pel reflex d’un escut fet de pell d’escorpí.
-Pegàs apareix a la gran pantalla molt abans que Perseu mati Medusa.

De camí a Sèrifos passa per Etiòpia, on rescata Andròmeda de ser devorada per un monstre marí, Ceto, mare de les Graies i de les Gòrgones, enviat per Posidó a desolar el pais. Perseu la converteix en pedra gràcies a la mirada petrificadora del cap de Medusa. A canvi, demana casar-se amb la princesa etíop. Aquí acaba la pel·lícula, però no el mite.


-Andròmeda, a la pel·lícula, és princesa d’Argos i Cefeu rei de la ciutat.

Andròmeda  i  Perseu  es casen i tornen a Sèrifos, on Perseu castiga Polidectes convertint-lo en pedra per voler obligar Dànae a casar-se amb ell. Un dia retorna a Argos per participar en uns jocs. Durant la competició de disc Perseu, per accident, el llança cap a la tribuna d´autoritats  i mata un espectador, Acrisi. Així es compleix la predicció de l’oracle. Perseu, com era d´esperar, regnarà sobre la ciutat (i justament, segons diuen).


-a la pel·lícula, Acrisi és mort pel seu fill, ja que Hades li ordena que el mati.

Aquesta recerca entre la fidelitat a una història original –en aquest cas la del mite de Perseu i la Medusa- que s´ha mantingut intacta al llarg dels segles per la seva riquesa com a font d´aprenentatge  i el despropòsit –o per què no dir-ho, manipulació- que sovint manifesta la indústria cinematogràfica amb l´únic objectiu de donar protagonisme a l´acció gratuïta i als efectes especials per damunt de la història per se, em suggereix una pregunta: fins a quin punt aquesta pràctica cada cop més habitual pot deformar la realitat d´una tradició que, com la grega, ens ha transmès tanta saviesa a través dels seus mites? Què n´opineu, vosaltres? Coneixeu alguna altra pel·lícula on aquesta divergència sigui evident?

Jordi Rojas
1r Batxillerat




33 comentaris:

Guillem Fargas ha dit...

Primer de tot felicitar el Jordi, trobo que és una entrada molt interessant i original.

Jo trobo que és interessant que es facin pel·lícules d'aquesta mena (a mi m'agraden molt), perquè encara que sigui una mica, apropen el món que nosaltres tant estimem als qui no el coneixen. És veritat que pel·lícules d'aquest tipus no són gaire fidels al mite que representen, però crec que si la gent es pensa que sap algun mite perquè ha vist una pel·lícula té molt poc sentit de la realitat.

Trobo que són una molt bona font d'entreteniment, però òbviament no de coneixement. No estaria malament que algun dia en fessin alguna realment fidel a allò que explica, però a mi m'agrada que es facin pel·lícules d'aquest tipus.

Em sembla que un altre exemple podria ser la mort de Marc Aurèli a Gladiator (en la pel·lícula mor assassinat pel seu fill, mentre que en realitat va morir de mort natural).

Vale!!

Martí ha dit...

Salvete!

Deunidó! Trobo molt fort que una pel.lícula manipuli un mite, és una versió poc fidel del mite i realment et fa conèixer el mite d'una forma errònea. Aquesta idea de canviar el mite no sé d'on ha sortit, però realment és vergonyós que el director que fa una pel.lícula no s'informi correctament del que tracta, en aquest cas, el mite. Si realment el director ha canviat expressament idees puntuals del mite no ho puc entendre de cap manera, ni com una crítica del director cap el mite, ni de cap forma; un mite és una història explicada i qualsevol persona no pot arribar i manipular-lo com vulgui, com ha fet el director de la pel.lícula.

Podem extreure'n una conclusió a partir del fet que s'ha donat: nosaltres no podem fer les coses perquè sí, no podem fer les coses sense cap sentit ni cap base, en aquest cas, en el meu perè tu no pots canviar un mite concret perquè a tu et vagi bé per la pel.lícula o perquè en desconeguis el mite correcte, intenta seguir-lo, perquè sinó expliques a la societat el mite de forma errònea. Hauríem de pensar les coses amb una mica més de paciència i en les conseqüències que poden comportar.

Pensem-hi tots una mica! Valete!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Feliciter, Jordi, per aquesta entrada! Realment, la recerca que has fet de les similituds i diferències entre el mite de Perseu i la pel·lícula "Lluita de titans" és molt notable i la reflexió final espero que desvetlli molts comentaris. Una cosa són les fonts clàssiques, inalterables, i l´altra l´ús que el cinema en faci amb l´objectiu sempre legítim d´entretenir. Són dues realitats diferents que cal no confondre. Com diu en Guillem, seria ingenu pensar que coneixes Homer després d´haver vist "Troia" (que a mi, particularment, m´encanta) Una cosa són els clàssics i la seva lectura i una altra gaudir d´una estona d´entreteniment sabent el que estàs veient. Gràcies, Jordi, per regalar-nos aquest apunt (que no serà l´últim, és clar)

carles ha dit...

Excel·lent entrada. Tanmateix, que avui en dia algú "manipuli" alguna cosa per tal de treure'n un profit no ens hauria de sorprendre. Com es diu en els comentaris, els mites, la cultura clàssica, no necessita del cinema per ser coneguda. Els senyors que fan aquestes pel·lícules no estan interessats en la mitologia, sinó en l'espectacle. És com quan se'ns diu que cal saber anglès. Això es diu per un interès per l'extraordinària cultura anglesa? És clar que no. És una qüestió de fer negoci i prou. Nosaltres fem el que hem de fer i els altres que facin el que puguin.

Clàudia ha dit...

Hola!

Molt bona l'entrada, Jordi!
Jo no hi estic d'acord, realment em fa molta ràbia que allunyin les pel·lícules del que és la pròpia "realitat" del mite, crec que encara que la pel·lícula pugui resultar interessant, pot provocar confusions o mal entesos en la comprensió del relat original.
Actualment això mateix passa molt sovint al portar llibres al món del cinema, hi ha molt poques produccions que aconsegueixen assolir un film excel·lent sense allunyar-se gaire del que era la idea original.

Raul ha dit...

Salve!

Primer de tots felicitats per la gran recerca que s'ha hagut de dur a terme! Sincerament, jo no coneixia el mite de Perseu i ,esclar, quan vaig veure la pel·licula vaig pensar que aquesta era una bona versió (ingenu de mi). Ara que he llegit això la veritat es que em sento, per una part, una mica estupid per haver estat tan ingenu i per altra una mica més coneixedor del veritable mite. Em sembla, com a tots, inadmissible que no es segueixi fidelment el mite però, esclar, en aquesta societat en la que vivim ja se sap..
Que jo recordi, no he vist cap altra pel·licula en el que passi apart de en la que ha dit el Guillem de Gladiator. Pot ser que a "300" passi alguna cosa semblant? La veritat es que no ho recordo gaire bé, així que si algú ho sap que ho digui!

De totes maneres ho buscaré, valete!

Alfons Pardo Vilaplana ha dit...

Hola!

Jordi! No et conec personalment per m'han parlat molt de tu, i ara al veure aquesta entrada tan elaborada veig que tens passió per el cinema!

M'ha encantat la entrada, esta molt ben aconseguida i es molt interessan. Esta moltbé comparar les pel.lícules i veure fins a quin punt son comparables amb un mite o algun referent. Tot i això, trobo que les pel.lícules son una manera molt bona de transmetre aquests mites o coneixements clàssic actualment. Poso un parell d'exemples: La pel.lícula de Matrix es comparable amb el mite de la caverna de Plató. Una altre referent i comparacio es troba Star Wars(soc un gran fan de la saga)on l'episodi 3, la venjança dels sith, te molts elements i es presenta com una traèdia grega.

Felicitats per la entrada!

Valete!

Laura Guillén ha dit...

Hola!
Un altre conte en el que es pot veure aquesta diferència és en el conte de "La Bella i la Bèstia" i la pel·lícula de Disney de "La Bella i la Bèstia". Ara us en posaré un parell d'exemples:
En el conte original, la Bella té dues germanes dolentes, que en la història de Disney és Gaston.
Disney va introduir-hi uns personatges ficticis i vius com la Senyora Tops, el seu fill Chip... que són una tetera i una taça de té. Aquests personatges fan la funció i fan les tasques que en el conte original realitza la Bèstia.
I la diferència més important, és que en el conte original, la Bèstia no és dolenta, i tracta molt bé a la Bella; li fa l'esmorzar, el dinar, fa les coses de casa... la tracta com una reina, en canvi, en la pel·lícula de Disney, la Bèstia és dolenta, és dèspota, tracta malament a la Bella i al servei...
Aquestes són tres de les moltes diferències que hi ha en aquesta pel·lícula respecte el conte original.

Yasmin ha dit...

Fantàstica entrada, moltes felicitats!!

Em sembla vergonyós que les pel·lícules manipulin la realitat dels mites, dels quals tant podem aprendre i tant hem heretat. També penso que per desgràcia, el món en el que ens movem prevalen més els interessos que no pas altra cosa, i això és molt trist però què hi farem si aquests són els valors que ens vol inculcar la societat!
Trobo també que per part nostra hauríem de ser més crítics, tenir més opinió, vèncer aquesta tendència d'actuar per inèrcia i dir que no llegim les grans tragèdies i comèdies clàssiques pel simple fet d'haver vist la pel·lícula. Creiem que el que transmet el film és la realitat i vivim molt equivocats, una veritable pena. Hem d'anar més enllà, encuriosir-nos per conèixer l'essència dels personatges i el que transmeten, llegir molt per créixer com a persones.

Valete!!

Jordi Rojas ha dit...

Gràcies a tots i totes pels vostres comentaris! Personalment crec que la mateixa acció i els mateixos efectes especials es poden fer sent fidel al mite, així que: quina dificultat li veuen en informar-se una mica?

Si es sigues fidel, a part de donar-te una bona estona, també t'estarien educant i ensenyant un dels món apassionants de la història. Esperem que algun dia se'n donin compte.

Valete!

Marc Palau ha dit...

Salvete!
Primer de tot felicitar al nostre company Jordi per aquesta entrada, trobo que és molt interessant.
Jo crec que aquestes pel.lícules estàn bé però fins a un cert punt en el qual es començen a allunyar del mite o història al qual fan referència de debo. Això passa perquè en l'indústria del cine aprofitan tots els mitjans que tenen i introdueixen efectes especials, els persoantges són persones normals... i tot això fa que aquesta pel.lícula s'allunyi del mite i del que realment aquest representa.
Molts dels espectadors no pensaran realment en el mite sino que només es fixaràn en la pel.lícula com si fos qualsevol altre sense donar cap importància al mite.

Salvete!

Ignasi ha dit...

Salvete!

Jo penso que cada cop s'abusa més al cinema d'aquesta pràctica, del canvi de les històries i les seves adaptacions a la gran pantalla. No estic gens d'acord amb aquest recurs cinematogràfic ja que fa que l'experiència cinematogràfica sigui pitjor amb comparació a l'original e inexacta. La mateixa famosa pel·lícula titulada "Troia", penso que esta plena d'inexactituds, però sempre, tot i no estar relacionat amb el mon clàssic, que es passa un llibre, per exemple, al cinema, a la pantalla, s'adapta, o s'acurta de cara a fer més entretinguda o més fàcil la pel·lícula.
Només em queda dir que aquesta ha sigut una gran entrada i felicitar al Jordi pel seu treball realitzat, tant de redacció com de recerca.

Valete!

Marc Navarro ha dit...

Salve!

Jo crec que el fet de voler portar un mite grec com el de Perseu a la gran pantalla és una bona idea, tot i que fins a un cert límit, ja que no m'agrada la perspectiva de guiar-nos pel que veiem a la pel·lícula, sino que ens auríem de guiar pels clàssics com Homer i la Ilíada en comptes de representacions inexactes que podem pensar que queden millor i poden passar com a el mite de veritat si no llegim els clàssics, al final el que pot passar és que el que passi a la cultura siguin els relats cinematografics en comptes del mite propiament que ens relata Homer o qualsevol altre autor clàssic, i seria una verdadera llastima que aquests relats es perdessin i que quedessin els que són inexcates.

Vale!

Enrique P ha dit...

Jo crec des de el meu punt de vista humil que han comès una grau error de que fer això perquè manipular un mite per agafar els teus propis beneficis és a dir , per a la societat, per a un be propi, no de les persones jo crec que això no esta gens bé, això de jugar per algunes persones amb una cosa que les importa com es ara els Mites. Jo ho veig una falta greu perquè conten coses que no són certes i això hi poden crear confusió a les persones que envolten a aquest món. Podem extreure'n una conclusió a partir del fet que s'ha donat: nosaltres no podem fer les coses perquè sí, no podem fer les coses sense cap sentit ni cap base, en aquest cas, en el meu perquè tu no pots canviar un mite concret perquè a tu et vagi bé per la pel•lícula o perquè en desconeguis el mite correcte, intenta seguir-lo, perquè sinó expliques a la societat el mite de forma incorrecta.

zamora ha dit...

Salve!

Principalment felicitar el Jordi, per una entrada tan ben treballada i original.
Opino que aquest tipus de pel•lícules s’allunyen molt de els mites, normalment en el final de les pel•lícules sempre acaben d’una manera diferent a la que es diu en els mites.
Crec que tot i així aquest tipus de pel•lícules ens agraden a tothom perquè quan l’estem veient ens sentim identificats i ens sentim grans, amb molta força, amb poders que no tothom pot tenir.

Vale!

Mayte ha dit...

El cinema és l'art d'imaginar, de crear noves històries a partir d'altres. El cinema és art creatiu , no un seguiment de la història real. És manipular la vida real, la mitològica, la mística , i la fantasiosa. Gràcies el cinema, podem crear vides , històries , sentiments. Mai s'ha dit que el cinema sempre reflexi històries calcades a la realitat , a la original,sempre s'afegeix el toc personals del Director. El cinema és per això , per crear i extreure el suc d'aquí o d'allà.

No crec que esitgui malament manipular un mite. És cert, que en aquest cas, ho fan, però no és igualment una bona pel·lícula i original? I no és això en el que es basa el cinema, en l'autenticitat i la qualitat?

Si bé els experts en les clàssiques saben els mites originals , perfecte. Però a la gent d'apeu , de barri, que estem cansats de viure una vida monòtona i robòtica ens agrada veure aquestes pel·lícules i aïllar-nos per un moment del que és la nostra pésima i mediocre vida. I tant és si ens fan creure que és cert. Si de debó ens interesa el rere fons ja cercarem la veritad .
No crec que la manipulació del mite estigui fet amb mala intenció, és més , jo agraeixo que hagin fet una pel·lícula BASADA en la mitologia i no CALCADA a ella. Perquè el cinema és per això , per manipular, crear , imaginar , i modelar les coses originals i fer-les a la nostra manera.

Igualment, és una gran entrada, Jordi. Enhorabona! Es reflexa un grandíssim treball molt elaborat!

De pel·lícules que hagin manipulat històries reals o orignialitats mitològiques en podria citar milers i milers. Però en fi, no totes les pel·lícules són per educar i remodelar ments, també n'hi han de les que només són obres d'art influenciades , ni menys ni més, que pels gran clàssics i només per això, ja s'hauria d'agraïr que un director de cinema s'hagi basat en un mite tan fantàstic.

zamora ha dit...

salvete!

Opino, que aquest tipus de pel. pel·lícules que deformen la realitat de un mite, no son favorables per el qual representen, per la raó de que el missatge que ens pretén donar, no doni fruit, amb el temps els mites perdran la seva força, i versió original. Els mites no crec que necessitin versió cinematogràfica, ja que els directors busquen espectacle i distracció, no hi ha mite mes ben compres que el que t'explica un bon professor de clàssiques !

vale!

Marc Rodríguez

estela ha dit...

Jordi felicitats per l'entrada, està molt ben feta aquesta comparació entre el mite i la pel·lícula, que ademes ho has fet per parts i aixi és molt més facil per nosaltres per veure totes les diferencies que hi ha.
Potser seria millor que fessin la pel·lícula exactament igual i amb els mateixos personatges que surten en el mite, pero els directors de les pel·lícules potser no ho volen fer igual i voles introduir algun canvi. Encara que ami no em sembla bé que facin aquests canvis, perquè s'inventen una nova historia amb la que poden confondrens en si és o no la verdadera historia. La majoria de pel·lícules basades en algun llibre hi fan bastants canvis. Un altre exemple en que canviïn coses del llibre a la pel·lícula és Harry Potter, que si que s'assemblen pero hi han alguns canvis.

Valete!

Aina ha dit...

Salve!
Felicitas Jordi per l'entrada!
Jo no he vist la pel·lícula i el mite tampoc el conec massa be. Tot i així penso que no es bo que canviin tant el mite original, ja que fan la pel·lícula per que no fer-la be?
Si que és cert que aquestes pel·lícules ajuden a fer arribar el món clàssic a la gent, que possiblement si no les fesin no sabrien res sobre el mite. Però crec que no els hi costaria res fer-les com diu el mite, no canviant parts per que els hi vagui millor.

Vale!

Anònim ha dit...

Es molt interessant aquesta entrada, m'agrada molt, ja que s'ha explicat molt be , i es molt interessant veure com manipulen aquests mites.
Com tots els meus companys estic encontra que amb pel·lícules, es pugi manipular la veritat d'un mite.
No estic d'acord perquè crec que en les pel·lícules hauria de aparèixer els mites com realment es, ja que pots arribar agafar una visió errònia.
Perquè si compares les pel·lícules amb els mites pots arribar a tindre confusió.

Valete!

laura Calvo ha dit...

Per començar donar-li l'enhorabona al Jordi ha fet una entrada molt interessant i molt ben plantejada ara mateix no se'm acudeix cap pel·lícula que pugui tenir alguna relació però la meva opinió és que em sembla bé comparar les pel.lícules amb els mites perquè trobo que les pel·lícules expressen molta relació amb ells i sobretot poden transmetre molts coneixements.
salvete!!

meritxell ha dit...

Hola!!

Caram Jordi, quina gran entrada!!
Realment és molt original, i no és una d'aquelles entrades que es vegin cada dia, i no cal dir de la recerca, perquè trobar tantes diferències ja te el seu mèrit afegit!

Respecte les preguntes que proposes crec que està bé que es facin pel·lícules relacionades amb el món clàssic, ja que ajuden a difondre la seva existència (ja que a molta gent se li oblida de que existeixen) i despertar l'interès per aquests referents. Però també crec que per fer aquest tipus de pel·lícules el director, guionistes etc. tot l'equip cinematogràfic en general s'hauria de documentar sobre els referents abans mencionats, perquè sinó després les escenes, personatges no surten com realment és. El problema és que la indústria cinematogràfica cada vegada més, esta guanyant més força i més furor entre el públic, tanta força que fins i tot ens creiem més el que surt i apareix a la gran pantalla que el que realment és. Si l'equip de la pel·lícula plasma una idea errònia, el públic es creurà abans la història del cine, que la història que ens han deixat grans escriptors com Homer o Ovidi per exemple.

Vale!!

Cristina C ha dit...

Salvete!

Primer de tot, moltes felicitats Jordi per aquesta entrada, m'ha agradat molt.
És molt curiós poder observar com gaire bé sempre, el gènere cinematogràfic deforma les grans obres dels clàssics.
En aquest cas ho podem veure en la Furia de Titanes, que és una versió del mite de Perseu.
En la pel•lícula hi ha una gran quantitat de detalls que són suprimits o bé modificats en relació al mite. Això es realitza ja que es vol intentar que en el film hi hagi més acció, és a dir, que sigui més dinàmic i espontani.
Penso que el fet de manipular un mite per després treure'n profit per produir alguna pel•lícula no està gens bé perquè fa que d'aquesta manera, es perdi l'essència i l'autenticitat que es volia transmetre amb el mite.

Una altra pel•lícula on es produeixi aquest fet és en l'Odissea.
Aquesta pel•lícula està molt ben feta i reflecteix molts moments de les aventures d'Ulisses. Però, com sempre sol passar, deixa de banda molts detalls que el mite real té i això fa que perdi autenticitat i valor.

Valete!

Marta Molgosa ha dit...

Primer de tot felicitar el nostre company Jordi per aquesta entrada. M'ha agradat molt i la he trobat molt original.

Jo no conec massa aquest mite, i tampoc he vist la pel•lícula, però personalment, penso que no es el mite qui s'ha de adaptar a la pel•lícula , si no la pel•lícula al mite...De que serveix canviar detalls ( per molt petits que siguin) d'un mite? Sincerament crec que de res, ja que l’únic que fan es distorsionar-lo.


Reflexionant sobre aquest tema,m'ha vingut al cap la gran relació que te els llibres i el cinema amb els mites i el cinema, perquè passa exactament al mateix, quan una persona llegeix un llibre i desprès va a veure la pel•lícula, la majoria de casos la gent surt descontenta ja que a la pel•lícula retallen molts moments, i donen moltes coses per suposades, dons igual amb el mite. Que passa si una persona no sap res del mite i veu la pel•lícula? Es pensarà que és així, i quan li expliquin, dubtarà.

valete!!

Alison ha dit...

Salvete !
Jo estic d'acord en els comentaris anteriors. Em sembla vergonyós manipular un mite (en aquest cas grec) només perquè el director vulgui tindre més audència i fer-se veure com un "amant" de la mitologia. Quan es manipula un mite, el que es fa és deformar tota l' història i fas confondre el que vol transmetre, és a dir, que es transmet una altre objectiu d'una manera diferent. Crec que s'ha de veure una pel·lícula on es vegi realment com és aquell mite.
Enhorabona per aquesta entrada tan original i la recerca que has fet per fer aquestes comparacions Jordi !!

Valete!

Charlene ha dit...

Salve tripulants!
Com sempre, vull felicitar a l'autor d'aquesta gran entrada. Moltes felicitats Jordi, molt bon treball tant per la redacció com pel contingut en sí.
És veritat que la manipulació d'un mite, en aquest cas el de Perseu i Medusa, ens pot semblar, com molts diuen, una deformació dels clàssics, sí. Però també com diu la Maite, gràcies a això podem desenvolupar més la nostra imaginació. Encara que jo hauria de dir que a mi m'hagués agradat que haguessin seguit amb el fil de l'autèntic mite. Amb tots els efectes especials que hi ha en la pel·lícula, és clar, per fer-la molt més interessant pel públic, però seguint el fil.
Llegint el comentari de la Laura Guillén parlant sobre la manipulació de Disney a la "Bella i la Bèstia" en tenim de més, com per exemple el de la Sireneta. El final de la pel·lícula Disney Ariel, la sireneta (que té cames) s'acaba casant amb Eric (el seu príncep), però a la història original, el final no és tan feliç com sembla. El príncep, que en realitat no té nom, com la sireneta (els noms són obra dels creadors de la pel·lícula de Disney) s'enamora d'una altra noia que ell creu que l'ha salvat quan en realitat ha sigut la Sireneta. Ella amb tot el patiment que està sofrint, torna al mar i allà es suicïda, convertint-se en escuma. Els finals feliços no són sempre certs, en aquest cas Disney ha manipulat el final de la història d'Andersen.

Valete!
Per cert, molt bones observacions en les diferències entre la pel·lícula Furia de Titanes i l'autèntic mite. Un treball molt complet Jordi!

carlota ha dit...

Quina entrada més impressionant Jordi, en serio felicitats! Quina recerca tant interessant i elaborada que has fet, m'ha agradat moltíssim.
Realment sobte molt veure com un mite pot quedar tant espatllat per culpa d'una pel•lícula.
Jo òbviament, ho trobo malament perquè no nomes trenquen l’essència del mite, sinó que també trenquen una llarga tradició. Es perd la cultura clàssica, es perden els valors que els mites ens transmeten.
Crec que les pel•lícules podrien tenir la mateixa acció i el mateix misteri, i no faria falta trencar l’essència del mite.

Laia Ruiz ha dit...

Felicitats Jordi per la teva primera entrada! (A veure si som més els de primer que ens animem fer entrades!)
No es la primera vegada que sento a dir que una pel•lícula variï l'historia original en la que està basada, i lògicament una bona pel•lícula basada en un text escrit contra més fidel sigui aquest original, millor serà el resultat (tot i que de vegades podria no haver-hi prou documentació per una historia perfectament coordinada, però en els mites clàssics no es el cas).
Fa un temps, vaig veure una sèrie basada en Romeu i Julieta de Shakespeare on hi ficaven molts elements només per entretenir a l’audiència i destrossaven totalment el argument del original. Crec que aquest concepte de divergència que ens ha posat per exemple el Jordi en aquesta entrada està molt estesa en el món audiovisual.

Helena ha dit...

Estem jutjant la pel•lícula per no ser fidel al relat original. La jutgem per anar més enllà, per utilitzar la imaginació, per introduir-hi certes variacions i ens estem fixant només i exclusivament en el nostre saber i comoditat.
Si de veritat t’agrada la pel•lícula i estàs realment interessat en el mite, busques informació sobre aquest i enseguida veus que ha patit una variació durant el curtmetratge. També és cert que les pel•lícules estan estructurades de manera que l’espectador no s’avorreixi i se li faci fàcil seguir la introducció, el nus i el desenllaç de la història. És a dir, que s’adapten a l’espectador per tenir “èxit”. Per això les pel•lícules basades en llibres presenten variacions o no nombren certes parts que no interessen pel món cinematogràfic. El que vull dir és que no podem veure una pel•lícula i creure’ns que ens ha dit la veritat fil per randa, perquè si ho fem, el problema es nostre.
Les pel•lícules són creades per distreure a la gent, per introduir a l’espectador en un altre món. Hi ha diferents gèneres com la comèdia, la tragèdia, el drama... I s’ha de saber diferenciar les unes de les altres.
Per aquest motiu, jo no parlaria de manipulació, parlaria de variació, ja que aquesta pel•lícula no afecta al mite actual, que continua sent el que és, sinó que només s'ha inspirat en aquest. Pot ser per alguns els hi sembli una estupidesa, però crec que utilitzar el llenguatge idoni és molt important.
I jo pregunto; Perquè neguem una variació fictícia? Hem de seguir sempre les normes i les pautes de manera estricta? Hem de ser conservadors? Tancar la nostra ment? Negar la imaginació? La creació? Utilitzaries la censura en aquests casos? Hem de menysprear en un comentari la feina d’una sèrie de persones les quals han invertit tot un seguit d’hores incalculables de treball? Som cinematògrafs? És veritat que som espectadors, però aquestes critiques van adreçades a com s’hauria d’haver guiat la pel•lícula i no a si ens ha agradat o no.
No dic que el mite surti mal parat en aquests casos, però tot i així no entenc què té de dolent imaginar! A mi no em sembla vergonyós, en absolut. La creativitat amplia els límits i la imaginació ens fa ser una mica més lliures i feliços.
Fins una altre, tripulants.

nina ha dit...

Es increíble la capacidad que tienen los directores de cine para tergiversar cualquier guión que, en teoría, representan visualmente una historia ya escrita.

Aunque me parece que lo más triste no es que se tomen esas licencias de autor, (en su caso de director, porque el argumento en sí al fin y al cabo no es suyo) sino que resulte necesario hacerlas para que la película logre atraer al público y tener un mínimo de audiencia. De hecho, siempre deben reinterpretarse algunos aspectos, pero eso es aceptable si lo que se pretende es remarcar una escena simbólica o esencial de la obra o recrearse en un estado circunstancial de un personaje. Pero lo irritante es que se alejen tanto del relato simplemente para poder incorporar escenas de violencia vacías o cualquier otra situación donde se pueda demostrar la capacidad que tiene la película en cuestión de efectos especiales.

Todo ello creo que provoca que una gran mayoría acuda a verla por esos aspectos y entonces parece que el basarse en un relato mitológico es algo casual (si se llegan a dar cuenta que detrás del guión, hay algo de mitología, claro) sin responder a nada más.

Por suerte no todo debe ser negativo, pues seguramente filmes así provocarán en más de uno, una cierta curiosidad por saber si sucedió de ese modo o son adaptaciones poco fieles. Si al menos sirve para que unos cuantos se informen adecuadamente y comparen, pues, sí, estas películas son en cierto modo beneficiosas, además de entretenidas.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Gracias, Nina, por tu comentario. Es muy interesante y una muy buena reflexión sobre el asunto que nos ocupa. ¿Eres alumna de algún centro de Barcelona? Me encantaría saber tu identidad. Gracias por aportar tu granito de arena a nuestro proyecto de aula.
Un saludo

Paula ha dit...

Cada vegada és més habitual canviar la història original davant d'una pel·lícula. Normalment o fan perquè sigui més atractiu de cara el públic o per fer-ho més actual, en aquest cas no s'han donat compte que els mites són tan actuals ara com fa 2000 anys. Quan et llegeixes una novel·la que converteixen en pel·lícula i aquesta canvia, per molt mínim que sigui el canvi, a mi personalment em molesta, és com si m'enganyessin. Però amb el temps estic procurant gaudir de la pel·lícula com una cosa independent i no lligat al que ja sé.
Durant el batxillerat he estat fent el treball de recerca sobre els canvis que s'han produït en les pel·lícules Disney i els seus contes originals, encara que en aquest cas queda força justificat ja que els contes solien ser sanguinaris i força cruels, i de cara a un públic infantil és millor fer algun canvi. Tot i així n'hi ha algunes que si que han canviat excessivament.
La sienita, per exemple, moria en el conte, el príncep no es quedava amb ella i mai l'arribava a estimar tant com per casar-se amb ella. I el sol fet de transformar-se en humana li causava tant dolor com si li tallessin la cua en dos.
La Bella i la Bèstia canviava sobretot en els personatges, tot el que vindria sent els criats encantats que podem veure en la pel·lícula i tant ens divertien de petits, en el conte no surten, de fet la Bèstia viu sola a palau. Entre molts canvis més.

Anònim ha dit...

Bon vespre!

Com ja apunten alguns companys en els comentaris anteriors, jo també crec que és molt important que es rodin pel·lícules de temàtica clàssica.

Aquestes obres audiovisuals es basen en algun fet històric o mitològic, històries que solen ser farcides de petits detalls i molt riques pel que fa a la trama, ja que ens han arribat a través de la tradició oral o a través dels grans autors clàssics. És per això que la dificultat en sintetitzar totes les accions que succeïxen en aquests relats és molt alta i crec que és el motiu pel qual a vegades els directors prenen petites llicencies "d'adaptació" per plasmar l'obra a la gran pantalla.

Un altre aspecte que pot fer trontollar una mica la columna vertebral d'alguna d'aquestes històries és el fet de transportar un text literari o oral a imatge, on moltes descripcions i matisos ja es veuen en el mateix quadre.

Tot i això, crec que evidentment si es vol fer una adaptació cinematogràfica de qualsevol fet històric, les llicències que un director es pot permetre han d'estar ajustades a una rigorositat que no es trenqui en cap moment.

Si això passa, la obra ja no serà una adaptació d'un fet històric si no que s'haurà d'anomenar d'una altra manera ("Títol" inspirat en...), sinó seria un engany cap al públic.

Fins aviat companys i felicitats Jordi per l'entrada!!

Adéu!